comentari de text (p.290)

Aquest text és del segle XX, més exactament, l'any 1917. Està inclòs dins el bloc ''L'Espanya de la restauració'', que va des de el 1874 al 1923. El text és de l'època de la gran crisi de 1917 (dins de la tercera gran etapa de la història del fracàs polític de la restauració) en la qual les pressions dels militars provocaren la caiguda del govern liberal de García Prieto (en juny del 17) i la del conservador de Datos (abans d'acabar l'any). El bloc del que anem a parlar en el comentari comença pel colp d'estat del general Pavía i pel començament del període de la restauració i acaba en la dictadura de Primo de Rivera.

Aquest text és del segle XX, de l'any 1917. Està escrit per Antonio Maura i s'anomena ''treinta y cinco años de vida pública''. Critica a Cánovas del Castillo per la manera de tractar el sistema polític i pel seu egoisme. Diu que Espanya sencera necessita una revolució en el govern i que es necessari restaurar la confiança perduda entre governants i governats. Que és menester oposar a les esquerres que actuen en la vida pública totes les dretes i dur-les amb plenitud de les seues forces a la vida i a la influència de l'estat. Que la política governadora ha d'adoptar els procediments democràtics, i les garanties constitucionals i els drets individuals, que són ara la força conservadora, l'única que pot salvar la societat.

El bloc ''L'Espanya de la Restauració'' va des el 1874 fins al 1923.

En l'any 1874 el general Arsenio Martínez Campos encapçalà un alçament a Sagunt i proclamà rei d'Espanya Alfons XII, fill d'Isabel II. Uns altres caps militars s'uniren a la proclamació i el general Francisco Serrano, que aleshores era el president del govern, va ser desautoritzat pels seus oficials i s'exilià temporalment. L'endemà del colp, és formà a Madrid un govern provisional presidit per Antonio Cánovas del Castillo. El nou cap del govern ja gaudia oficiosament de la confiança d'Alfons XII, a qui havia redactat el manifest de Sandhurst, fet públic a principis de desembre del mateix any i en el qual s'exposaven els principis del futur règim de la restauració. El 9 de gener de 1875, el jove rei entrà a Espanya pel port de Barcelona i el dia 14 arribava a Madrid. La dinastia borbònica acabava de ser restaurada. Els eixos polítics essencials que marquen la primera fase de la restauració són la fi de la guerra carlina, l'establiment del bipartidisme, l'alternança pacífica en el poder i la política exterior.

La primera acció política important del nou rei, amb la direcció de Cánovas, fou desplaçar-se al nord de la Península per conduir la guerra contra els carlins. Tanmateix, mentre es dirigia cap a la zona del conflicte, Alfons XII oferí una àmplia amnistia en la qual proposava a tothom oblidar el passar i adherir-se a la monarquia constitucional que ell representava. Un dels antics líders del carlisme, el general Ramon Cabrera, acceptà l'amnistia i també adreçà un manifest a les tropes carlines, en el qual s'invitava a posar fi a una guerra devastadora sense cap esperança de victòria. Alfons XII correspongué al gest de Cabrera reconeixent-li tots els títols, entre els quals hi havia el de capità general i el de comte de Morella. Però el conflicte no es resolgué de manera definitiva fins a març de 1876, data en la qual Carles VII, el pretendent carlí, vençut definitivament en el front del nord, passà amb les seues tropes a França.

A partir de la derrota militar final en la restauració els carlins començaren a participar en la vida política i se situaren a l'extrema dreta de l'arc parlamentari. Cánovas aprofità la fi de la guerra per derogar el 1876 les exempcions fiscals i de quintes o de serveis militars del País Basc, vestigis dels antics privilegis forals. Això no obstant, el 1878 promulgà els concerts econòmics, consistents en l'establiment d'un contingent provincial com a forma de participació en les despeses de l'estat.

En el seu esforç per posar fre a les tensions que havien marcat la política del país al llarg del segle XIX i assegurar l'estabilitat del règim nascut amb la restauració, Cánovas del Castillo impulsà un règim bipartidista inspirat en el model anglès. La seua intenció era crear dos grans partits a la legalitat que ell mateix havia dissenyat. Això significava deixar fora del sistema les organitzacions polítiques que no acceptaren la monarquia restaurada i la dinastia borbònica, la qual cosa col·locava en una posició desfavorable els carlins, per motius dinàstics, i els republicans. En conseqüència, els partits que dominaren l'escena política durant la restauració foren el conservador i el liberal, que representaven, respectivament, la dreta i l'esquerra dins els pensament liberal. Cánovas liderà el Partido Liberal Conservador, conegut després amb el nom de Partido Conservador, que estava format per persones procedents de l'antic Partido Moderado, de la Unión Liberal i d'un sector del Partido Progressista. El Partido Conservador també obtingué aviat l'adhesió de l'episcopat i de bona part del catolicisme no radical. Práxedes Mateo Sagasta, per la seua part, liderà el Partido Liberal Fusionista, anomenat després Partido Liberal, en el qual s'integraren sectors demòcrates, radicals i del republicanisme moderat. Aquest grup polític rebé la influència i el suport dels professionals liberals, els comerciants, els banquers, els militars i els funcionaris. El Partido Conservador havia guanyat les eleccions i amb la seua hegemonia, es redactà la nova constitució de 1876. A partir de l'aprovació d'aquesta, la vida política del país es basà en l'alternança pacífica dels dos grans partits en la gestió del poder de l'estat. En el parlament hi havia altres partits i personatges polítics, però no eren tan rellevants i tingueren un paper secundari. El bipartidisme es consolidà definitivament desprès de la mort prematura del rei Alfons XII, el 1885, sense successió masculina i amb la reina embarassada. Els dos grans partits acordaren el torn polític per garantir l'estabilitat del règim (en un suposat acord conegut amb el nom de `pacte d'El Pardo, 1885). Cánovas demostrà la seua habilitat política presentant la dimissió i suggerint a la reina regent que encarregara la formació d'un nou govern al seu rival, el liberal Sagasta. El 17 de maig de 1886 naixia Alfons XIII, fill pòstum d'Alfons XII.

Encara que la restauració suposà un cert retorn al conservadorisme anterior al sexenni revolucionari, és evident que també consolidà el cicle de la revolució liberal, amb l'aprovació progressista d'una sèrie de lleis que s'havien proposat per primera vegada, precisament, durant el sexenni. Duran la restauració fou possible la pacificació dels diversos sectors dirigents de la societat, ja que s'establí un ampli marc d'actuació política. El marc teòric ideat per Cánovas fou la constitució de 1876. Cánovas fou un home pràctic en política i confiava més en l'èxit concret de les idees que en la puresa dels plantejaments. Aquest polític, encarregat de dirigir el país i de dotar-lo d'un nou marc polític d'actuació, cregué que principis com ara la pàtria, la monarquia, la dinastia històrica ¡, la llibertat, la propietat i el govern conjunt del rei amb les corts eres inqüestionables i claus en l'organització política, per la qual cosa havien de formar part de la constitució de manera indiscutible. En conseqüència, Cánovas sostenia que els sectors que no els acceptaren no podien tindre cabuda en el sistema de la restauració ni en l'elaboració de la constitució. Tanmateix, llevat d'aquests fonaments bàsics, la resta de les qüestions de l'estat sí que podien ser objecte de debat polític.

La constitució començà a debatre's el febrer de 1876. Malgrat que els conservadors tenien majoria absoluta en el parlament, cediren sovint a les propostes de l'oposició. El resultat fou que, a part dels principis que Cánovas considerava bàsics, com ara la monarquia borbònica o una legislació conjunta del rei amb les corts, els principals temes ideològics en els quals s'oposaven els dos partits dinàstics, és a dir, conservadors i liberals, foren objecte de negociació mitjançant una redacció flexible. Les divergències més importants se centraren, fonamentalment, en el concepte de sobirania (sobirania compartida entre el rei i les corts), el sistema electoral (els conservadors proposaven el sufragi censatari, mentre que els liberals defensaven el sufragi universal masculí) i la confessionalitat de l'estat. Pel que fa a la religió, s'arribà a una solució de tolerància mútua. Per una part, l'estat es declarava confessional i s'obligava a mantindre el culte catòlic, i els seus ministres, aspecte que identificava els conservadors. Però, per altra part, els liberals aconseguien la llibertat de consciència (article 11 de la constitució). Molts dels continguts expressats en l'articulat de la constitució de 1876 ja es trobaven en la de 1869 i en alguns casos no s'hi introduí cap modificació. Les diferències fonamental radicaven en el paper i en les atribucions que s'adjudicaven a la monarquia, més àmplies en la constitució de la restauració.

La restauració suposà el retorn a la societat liberal moderada anterior a 1868, però amb noves formes de conduir la política. Es tractava d'evitar els enfrontaments que havien conduït a la revolució de setembre i que havien fet perillar no solament la dinastia borbònica, sinó la pròpia monarquia. Això havia exigit la reconciliació de tots els monàrquics, la garantia del sotmetiment de l'exèrcit a l'autoritat civil, l'acostament de l'església i la recuperació de la confiança de l'alta burgesia, que ja abans havia donat suport a Isabel II. Aquesta confiança, però, solament es guanyaria si els governs de la restauració garantien l'estabilitat. Els repetits trontolls polítics, les guerres, els desordres i les revolucions, especialment la que més alarmava la burgesia, la revolució social, havien de ser definitivament eradicats. Tots els esforços del sistema canovista havien anat en aquesta direcció i això reflectí especialment en les mesures legislatives, tendents a potenciar l'estabilitat, i en el descarat control dels resultats electorals, que garantí la permanència en el poder dels dos partits que encarnaven la política de la restauració. Amb la constitució de 1876, cada govern pogué legislar d'acord amb les seues idees, però mantenint un cert respecte envers l'obra que havia realitzat anteriorment l'adversari. Els governs conservadors aprovaren la llei electoral de 1878, de caràcter censatari, la d'impremta, la de premsa i la que regulava les reunions públiques.

Per la seua part, els governs liberals legislaren des d'una òptica més progressista, com en el cas de la legislació sobre la llibertat de reunió i expressió (1881), la llei de premsa de 1883, la llei d'associació de 1887, la que instaurava els judicis amb jurat (1888), el codi civil (1889) i la llei electoral de sufragi universal masculí (1890). Però cap dels dos tipus de sufragi no preveia la participació de les dones, que representaven més de 50% de la població. I amb el sufragi censatari, solament tenia dret de vot a prop d'un 5% de la població. A més, durant el període de la restauració, independentment del tipus de sufragi, les eleccions mai no foren transparents. El mecanisme polític fou sempre el mateix: quan el president de govern es veia obligat a dimitir a causa d'una crisi o d'un escàndol, el rei encarregava la formació d'un nou govern al líder de l'oposició, qui dissolia les corts i convocava unes eleccions que sempre guanyava per majoria absoluta, ja que les organitzava des del ministeri de la governació amb la col·laboració dels batles, els governadors civils, i els cacics dels pobles i de les ciutats. En definitiva, l'Espanya oficial es divorciava cada vegada més de l'Espanya real i el sistema parlamentari es desprestigià per la pràctica del falsejament electoral i del caciquisme. Aquest fou l'instrument que permetia a la classe política, constituïda pels dirigents liberals conservadors, en estreta relació amb els grups socials i econòmics dominants (terratinents, empresaris, professions liberals, etc.), dominar el sistema polític. El torn en el poder entre liberals i conservadors assegurà la continuïtat de la restauració sense violències a canvi de la violació sistemàtica del sistema parlamentari.

El període 1875-1898 es caracteritzà a Espanya per un augment de la població i una major prosperitat econòmica. Però ni el creixement demogràfic fou similar al de la resta d'Europa, ni el progrés econòmic fou generalitzat. En aquest sentit, existia una gran desigualtat social quant al repartiment de la riquesa, i un retard intel·lectual. La primera etapa de la restauració coincidí amb una època de prosperitat econòmica, paral·lela a la segona fase de la revolució industrial a Europa. Juntament amb l'ampliació de la xarxa ferroviària, foren indicadors d'aquest progrés l'increment de la renda agrària i, sobretot, la continuació del procés d'industrialització, especialment del País Basc i de Catalunya. En els últims anys del segle XIX, els principals fets de la indústria espanyola foren el desenvolupament de la mineria del ferro, l'inici d'una important indústria siderometal·lúrgica i el creixement dels negocis naviliers i de les construccions navals. La major part d'aquestos sectors es localitzaren al País Basc, especialment a Biscaia.

El liberalisme espanyol del s.XIX, tant en el seu vessant moderat com en el progressista, s'havia basat en una idea centralista de l'estat i la nació. El sistema de la restauració consagrà novament el centralisme en la seua constitució i amb mesures com l'abolició definitiva dels furs basconavarresos després de la victòria militar enfront del carlisme. En esta situació, moviments de recuperació cultural i lingüística que es venien produint en diversos territori de l'estat adquiriren a poc a poc matisos polítics. Sorgiren així els regionalismes com a moviments que reclamaven formes d'autogovern en els territoris amb llengua pròpia i senyes d'identitat i tradicions peculiars i arrelades, especialment al País Basc, Catalunya i Galícia. La seua base social inicialment fou la xicoteta burgesia, la pagesia i sectors del clergat, que s'amplià després amb els suports entre l'alta burgesia i fins i tot el proletariat en el cas català, ja entrat en el segle XX.

El sistema de la restauració intentà resoldre els problemes d'Espanya duet a terme el que es denominà ``la revolució des de dalt''. Tanmateix aquest projecte fracassà perquè els sectors representats en el poder no volgueren ni admeteren renunciar als privilegis polítics, ni admeteren cap reforma fiscal que dotara l'estat de recursos suficients per posar en pràctica el programa regeneracionista. La història del fracàs polític de la restauració es pot dividit en quatre grans etapes, cada una de les quals amb una crisi pròpia: de 1902 a 1907 (crisi del poder civil i auge del militarisme), de 1907 a 1912 (crisi de l'anomenat pacte d'El Pardo) , de 1912 a 1918 (amb la gran crisi de 1917) i, finalment, de 1918 a 1923 (descomposició del sistema i colp d'estat de Primo de Rivera).

El desastre de 1898 no tingué importants repercussions polítiques. Conservadors i liberals es continuaren tornant en el govern. Alfons XIII accedí al tron el 1902 i entre aquest any i el 1907 es produí la primera fallida del sistema de la restauració. Entre 1902 i 1905 governaren els conservadors, i entre 1905 i 1907, els liberals; això no obstant, en estos anys hi hagué cinc governs conservadors i cinc de liberals. L'any 1905, el setmanari satíric català cu-cut! Publicà un acudit antimilitarista. Uns tres-cents oficials de la guarnició de Barcelona decidiren venjar el que consideraven un atac directe i assaltaren les seus de cu-cut! i de La veu de Catalunya, diari pròxim a la Lliga Regionalista. Els autors d'aquests atacs, en comptes de ser castigats per indisciplina reberen el suport de les guarnicions de la resta d'Espanya. La protesta anà més enfora: l'establiment militar exigí al govern una llei de jurisdiccions, segons la qual els delictes contra l'exèrcit i la pàtria quedarien amb el control dels tribunals militars. El govern liberal, presidit per Segismundo Moret, hi accedí el 1906. Amb aquesta llei patí un retrocés important una de les característiques del sistema de la restauració de Cánovas: la primacia del poder civil sobre el militar.

Entre 1907 i 1912 es produí un últim intent per part dels partits dinàstics de renovar-se i de fer front als problemes reals de la societat espanyola. Dos polítics de talla indubtable, el conservador Antonio Maura (1907-1909) i el liberal José Canalejas (1910-1912) foren els protagonistes d'aquest impuls renovador, el fracàs del qual arrossegà el mateix sistema de la restauració. Maura governà durant quasi trenta-tres mesos amb un ampli programa reformista el qual es veu clarament explicat en el text de la pàgina 290 del qual estem fent el comentari: intentà acabar amb el caciquisme i legitimar la vida política, reformar l'administració local (integrant en el seu projecte el catalanisme a partir de donar més autonomia als ajuntaments i diputacions i de reconèixer-les) i la llei electoral (va fer més difícil el frau electoral), descentralitzar el poder i fomentar l'economia. A més, Maura veié interrompuda la seua tasca de governs a causa de la crisi de la setmana tràgica de juliol de 1909.

A la mort de Canalejas (assassinat en 1912 per un anarquista), els partits dinàstics caigueren en la divisió interna, i formaren grups al voltant de líders enfrontats. En aquesta situació de decadència del sistema es produí la gran commoció revolucionària de 1917, que tingué tres escenaris: el militar, el parlamentari i l'obrer. La crisi de 1917 s'inicià amb l'aparició d'un moviment militar reivindicatiu, fruit del descontentament que creava entre les guarnicions de la Península el tracte de favor que rebien els oficials destinats al Marroc, que aconseguiren millors sous i ràpids ascensos per mèrits de guerra. A això cal afegir la precarietat del material de l'exèrcit i el descrèdit militar es concretà en les anomenades juntes de defensa, presidides pel coronel Benito Márquez, que reclamaven, entre altres qüestions, un criteri d'ascens únic basat en l'antiguitat i un augment de sou. Les pressions dels militars provocaren la caiguda del govern liberal de García Prieto (juny de 1917) i la del conservador de Datos abans d'acabar l'any. Finalment, el govern s'aplegà a les pressions dels militars i promulgà la llei de l'exèrcit de juny de 1918; l'exèrcit tornava a ser la garantia del règim i de l'ordre social, però també un element actiu de la vida política. El segon acte de la gran crisi de 1917 fou protagonitza per una part de la classe política. Des de febrer les corts estaven tancades, però un grup de diputats i senadors, bàsicament catalanistes reformadors, constituïren una assemblea de parlamentaris a Barcelona el 19 de juliol i sol·licitaren la convocatòria de corts constituents. Les forces d'ordre públic dissolgueren l'assemblea, i la seua petició reformadora fou desatesa pel govern i generà la desconfiança de l'exèrcit. La crisi s'accentuà amb la convocatòria d'una vaga general l'agost de 1917, que comptà amb el suport del sindicat socialista UGT, de la Confederació Nacional de Treball (CNT, sindicat de tendències anarcosindicalista fundat el 1911) i del PSOE, amb més d'alguns sectors republicans. La vaga s'estengué per àmplies zones del país, però la mala direcció, la falta de preparació i l'heterogeneïtat dels participants feren que l'exèrcit la sufocara finalment després de durs enfrontaments amb els vaguistes. Els membres del comitè de vaga, ubicat a Madrid, entre els quals hi havia els socialistes Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, foren detinguts el segon dia.

El període 1918-1923 es caracteritza per la fragmentació dels partits polítics dinàstics i la inestabilitat governamental. Després de la crisi de 1917 s'intentà de diversos governs de concentració nacional, amb la presència dels líders de tots els partits, excepte l'esquerra i les republicans. Però l'entesa fou impossible i estos governs es dissolien al cap de pocs mesos: dotze gabinets se succeïren en aquest lustre; tres foren presidits per García Prieto i altres tres per Maura.

L'ocupació espanyola del Marroc, efectiva des de començament del s.XX, representava una qüestió d'honor per a Espanya, ja que era l'únic lloc on encara es constatava el colonialisme espanyol desprès de la pèrdua de les possessions d'ultramar. Però, en realitat, aquesta ocupació resultava poc rendible econòmicament i les cabiles berbers, que coneixien a la perfecció l'accidentat terreny, arremetien a la menor oportunitat contra els ocupants espanyols.

En 1921 el general Silvestre inicià una campanya amb l'objectiu d'estendre el control espanyol al voltant de Melilla. Les reaccions dels rifenys no es van esperar i les càviles d'Abd-el-Krim atacaren per sorpresa Annual. Aquest desastre va posar en evidència la deficient organització de l'exèrcit i va tenir conseqüències importants per a l'estabilitat del sistema polític. La derrota d'Annual contribuí a dividir encara més els polítics i l'opinió pública espanyola entre els partidaris i els detractors de la guerra. La investigació sobre les responsabilitats de desastre d'Annual, exigia per les forces d'esquerra en el congrés dels diputats, es reflectí en l'anomenat informe Picasso, que implicava el govern, els militars i el mateix rei, qui, pel que sembla, encoratjà la desastrosa acció del general Fernández Silvestre. L'acumulació de greus problemes que els successius governs es mostraren incapaços d'afrontar i la crítica creixent de les forces republicanes d'esquerra portaren el règim de la restauració a la desaparició. En la nit del 12 al 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera portà a terme un pronunciament a Barcelona, declarà l'estat de guerra i suspengué la constitució de 1976. El rei sancionà el colp i nomenà Primo de Rivera president d'un directori -militar, primerament, i civil, després- que governà el país durant els següents set anys.