1.- INTRODUCCIÓ

Pocs conjunts monumentals són de la importància del conjunt episcopal de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, igualment, pocs són els conjunts que presenten tal complexitat de datació, ja que la seva documentació històrica és escassa i per tant dóna peu a multitud de teories i discussions.

La primera notícia que ens arriba als nostres dies data de l'any 450, quan el bisbe de Barcelona, Nundinari desdobla la seva diòcesi i en crea una de nova al municipi romà d'Ègara, i en nomena bisbe al seu prevere Ireneu.

L'extensió d'aquest bisbat és incerta, en la divisió de diòcesis decretada per el rei Wamba en el Concili de Toledo de l'any 675, es diu que el bisbat d'Ègara té “de Bordel usque Paladam, de Montesa usque Portellam”, sense que es puguin identificar les situacions d'aquests topònims, però sabem que “Bordel” llindava amb Barcelona i que “Palada” llindava amb Girona, així doncs el bisbat d'Ègara coincidia amb la comarca del Vallès depenent de si el Penedès fos o no de la diòcesi d'Ègara.

La informació d'aquesta seu atravessa un controvertit període de silenci a partir del segle VIII fins al XII, no es ténen notícies durant cinc segles.

2.- CRONOLOGIA

Com hem esmentat abans, la primera notícia que tenim del conjunt de Sant Pere de Terrassa data del 450, quan el bisbe Nundinari segrega el territori de la part occidental de la diòcesi de Barcelona i consagra un nou prelat, Egara i en nomena bisbe al seu prevere Ireneu. L'any 465, Nundinari llega els seus béns a Ireneu i el designa bisbe de Barcelona, però la norma de l'església no permetia que un bisbe mudés de diòcesi i el papa Hilari li nega el bisbat de Barcelona i el conmina a que retorni a Ègara, obtenint el beneplàcit papal per a la seva erecció. Així s'esdevé una successió de bisbes fins a l'any 683 del que es té la darrera notícia.

• Nundinari segrega el territori i

consagra egara.

• Ireneu succeix a Nundinari

• mor el bisbe Nebridi (substitut

d'Ireneu)

• bisbe Taur (signatura del concili

de Lleida)

• bisbe Sofroni (concili de Toledo)

• Ilergi (concili de la catedral de Barcelona)

• sínode provincial, presidit per Eusebi

no sabem el bisbe de la seu d'Ègara.

• bisbe Vicenç es fa representar per “servandus” al concili de Toledo.

683 bisbe Joan, a toledo es fa rpresentar per

“Samuel Presbyter”.

Durant els segles VIII i IX, la diòseci d'Ègara es desintegra, no sabem qui regentava el bisbat quan la irrupció sarraïna ni com acaba. Al 801 es restaura igual que a Barcelona, i els homes del “castrum terracia” gaudiren dels mateixos privilegis que els de Barcelona, per capitulars de Carlemany (801) i Carles el Calb (844).

Dels fets es dedueix que la invasió musulmana començà amb una intromissió àrab interessada per una facció visigoda que no reconeixia Roderic com a successor de Witiza, sinó que era partidària del seu rival Aquila, que regnava a Catalunya considerant els àrabs com aliats seus, així es retarda la invasió musulmana a Catalunya fins que els àrabs decideixen establir-se dfinitivament a la península, desapareixent Aquila. Aquesta adhesió no deuria esdevenir igual a tot arreu, ja que el bisbe de Tarragona, Pròsper, fugí cap a Itàlia quan la invasió sarraïna i la ciutat fou completament arrasada, d'aquí es dedueix que en aquesta ciutat deurien ser contraris a Aquila. A l'actual Terrassa deurien ocórrer fets semblants, ja que hi ha indicis d'interrupció en la seva activitat apostòlica, contràriament a Girona i Barcelona. El bisbe de Tarragona, Pròsper fugí acompanyat de deixebles seus i potser algún d'ells podria ser el bisbe de Terrassa."

Com hem esmentat, l'any 801 el territori es restaura per el rei Lluís, fill de Carlemany previ pacte amb els seus habitants hispans i els dels seus encontorns, en aquesta ocasió el rei otorga un privilegi a favor dels antics moradors que li havien lliurat Barcelona, reconeixent així el servei que li havien fet, (confirmació de Carles el Calb, any 844, com hem esmentat abans).

Un primer intent de la recuperació posterior del bisbat terrassenc és en l'actuació que volia introduïr obediència als prelats mossàrabs amb el suport d'un tal Baió o Baius que administrava els sagraments sense permís del bisbe, un fet simultani a Barcelona, on el prevere Tirs, s'apoderà de una església on hi celebrava missa i batejava als seus catecúmens . El bisbe Frodoí acudí al Sínode d'Attigny on obtingué l' eliminació dels intrusos.

L'any 985, Terrassa com Barcelona, degué sofrir l'atac d'Almansur, després es deuria restablir el culte i potser restaurar Santa Maria. El Dr. Eduard Junyent creu que l'assistència de magnats a un judici l'any 1017 “ in ecclesia sancte Marie Egarensis”, pot explicar-se com una nova consagració de l'església després de la seva restauració i simultàniament es degué rehabilitar el culte a sant Pere, ja que així consta l'any 1029.

L'any 1092, les esglésies passen al domini dels canonges del monestir de Sant Adrià de Besòs (la congregació de Sant Ruf), per tant, les dependències ja deurien ser utilitzables per a l'acolliment de la canònica.

3.- LES ESGLÉSIES DE TERRASSA SEGONS PUIG I CADAFALCH

Cronològicament, la investigació de Puig i Cadafalch coincideix amb la successió episcopològica d'altres investigacions, just fins a l'últim bisbe, Joan. No justifica la desaparició del bisbat com una desaparició violenta dels bisbats visigòtics, sinó que l'atany a una causa econòmica i demogràfica i la descriu com una desaparició lenta i paulatina. Segons l'autor, es parla del conjunt de Terrassa com de parròquies subjectes a Barcelona. L'any 966 el comte Borrell dóna a la Catedral de Barcelona “omnes ecclesias de Terracia et de Egara cum parrochiis decimis et primiciis et omni usu ipsas ecclesis pertinentium”, en aquests documents no s'esmenta ni el bisbe ni la catedral com a existent. Uns altres documents parlen del clergat i la Seu Egaresa i suposa la continuació del bisbat en el segle X.

Un document del 962 suposa la seu extingida, ja que l'abat Cessari de Santa Cecilia de Montserrat prega al sant pare la restauració de la seu, que li és negada, malgrat que conservi el títol. Amb aquestes fonts, Cadafalch justifica l'existència de la Seu egaresa en època visigòtica, la seva posterior desaparició i la continuació del temple amb una comunitat de canonges.

Puig i Cadafalch, veu en les troballes de la seva excavació elements provinents de basíliques bizantines, així com restes de carreus romans, el què el porta a deduïr que es troba sobre l'antiga acròpolis de la romana Egara.

4.- L'ESGLÉSIA DE SANT PERE

L'església de Sant Pere és la de major tamany i actualment la parroquial i que dóna nom al barri. Presenta una estruvtura complexa, degut a les transformacions que ha sofert al llarg dels segles, per exemple la sagristia i i les capelles laterals adossades, una dedicada a Sant Valentí i la del Sagrament. El conjunt de l'edifici presenta un aspecte prou unitari, ja que le majoria dls elemenst són fruit de la superposició i l'aprofitament d'elements.

L'orientació de l'església és d'est a oest, en època romànica la planta tenia una capçalera trilobulada, un transsepte elevat i un creuer (els seus braços, d'època posterior), reaprofitat d'etapes anteriors i afegits a una única nau rectangular. El transepte és cobert amb volta de canó i la coberta és simple i a doble vessant. El campanar és d'espadanya. El transepte és un cimbori que emergeix per sobre de la coberta de la nau i cobert, com abans hem esmentat, amb volta de canó.

L'absis de Sant Pere és trilobulat i és la part més antiga de l'edifici, cobert a dos nivells. Encara que la nau és trilobulada, en l'interior de l'absis té un trapezi inscrit del qual s'obren els lòbuls semicirculars i dues petites trompes de la mateixa forma situades a cada banda de lòbul. Aquí, Puig i Cadafalch hi veu una correspondència amb la disposició dels absis trilobulats del Convent Blanc i del Convent Roid d'Egipte, datats del segle IV i ho atribueix a l'arribada d'una corrent bizantina durant l'època de la seva construcció.

Aquest absis trilobulat, pavimentat amb opus signinum i amb sòcol vermellós, s'ha de situar abans del segle X per la seva relació amb la capçalera de Santa Maria, encara que les investigacions divergeixen, segons Eduard Junyent és posterior a l'invasió sarraïna, i segons Puig i Cadafalch és anterior.

La segona etapa es correspòn a una estructuració interna de la capçalera es col.loca el retaule i es pavimenta el mosaic, aixecant el nivell anterior.

La tercera etapa readapta part dels braços laterals al transsepte en estil plenament romànic i al final del segle XII, la nau romànica i el campanar d'espadanya.

La resta d'afegits com les capelles són de període modern i contemporani. Les capçaleres de Sant Pere, Santa Maria, i l'edifici de Sant Miquel, són de la mateixa etapa, això es dedueix per la forma dels carreus, ja que formalment, són independents.

Cal destacar les pintures que decoraven l'absis de Sant Pere, darrere el retaule de Nicolau Travé (1786) es trobà un mur que tapava l'absis i al darrere un mur que amb fornícules i pintures murals separades per una viga de fusta. A la part baixa, tres homes amb túniques llargues que alcen la mà esquerre, una porta amb tres personatges aixecant els braços i un personatge amb una corona de tres punxes, segons Gudiol és el pas de la Mar Roja o la transfiguració de Crist en el Mesies, no hi ha una interpretació clara degut al mal estat de conservació de les pintures murals. A la part superior , dues fileres de fornícules una superior i una d'inferior, a la primera dues arquacions separades per una columna, un serafí i un querubí i sobre els capitells de les columnes tres àngels al registre inferior, quatre arquacions separades també per columnes, a l'interior de dues d'elles, la dreta, una figura que podria representar Crist i a l'esquerra una altre que podria representar Sant Pere, però no es pot assegurar perquè manquen les claus, atribut d'aquest Sant.

5.- L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA.

Presenta una planta de creu llatina, és orientada d'est a oest, el seu absis és quadrat exteriorment i a l'interior, d'arc de ferradura, els angles estàn acabats amb grans carreus irregulars possiblement reaprofitats d'anteriors construccions, consten de finestretes de mig punt que il.luminen l'espai. Al creuer s'aixeca un cimbori octogonal que suporta un campanar quadrat cobert a quatre vessants. La nau principal i els braços del transepte, són coberts a doble vessant. Al braç del transsepte hi ha un pòrtic obert al sud amb quatre arcs de mig punt i contraforts.

En la zona que enllaça l'absis amb el transepte s'hi ha trobat les restes d'un mur amb parament de maçoneria i que contenia un arc de volta, pot ser un mur reaprofitat d'una construcció anterior a l'absis. Segons Puig i Cadafalch, es tracta d'una volta d'un absis semicircular desaparegut. Les excavacions de Cadafalch posaren al descobert moltes estructures a diferents nivells de períodes anteriors a la construcció romànica de Santa Maria, i han estat relacionades amb les diferents construccions basilicals anteriors a l'actual edifici. En un principi, els plànols de Puig i Cadafalch no coincideixen amb la realitat visual que es pot observar in situ, però revisions posteriors han confirmat l'existència d' estructures basilicals anteriors a l'actual Santa Maria. Concretament, el primer temple episcopal deuria constar d'una sola nau rectangular, transformat posteriorment en rebre l'episcopalitat l'any 450. Aquí correspondrien el mosaic, la cripta capçalera i un baptisteri situat a l'interior de l'actual edifici romànic. Aquest mosaic abans esmentat és trencat per una doble alineació que configura un edifici rectangular d'una sola nau, segons Palol aquesta construcció és anterior a la basílica del segle V, on es va celebrar el concili egarec del 13 de gener de l'any 615, aquí hauria desaparegut el baptisteri.

L'última construcció anterior a la basílica romànica és testimoniada per el mur nord del temple, encara visible i a l'alçada de l'actual porta d'accés al baptisteri de Sant Miquel, s'observa una porta que deuria comunicar aquestes dues construccions durant la cerimònia de baptisme. A les dues bandes d'aquest mur, es distingeix l'arrebossat de calç potser relacionat amb la iniciativa de recuperar l'episcopalitat perduda després de la invasió musulmana, al segle IX.

L'any 1917 es descobriren unes pintures murals dedicades a Sant Tomàs Becquet en una fornícula del mur sud del transsepte, possiblement tapiades al 1612.

6.- SANT MIQUEL

A Sant Miquel se li atribueix la funció de Baptisteri, ja que és clarament diferenciat de les estructures de les altres dues esglésies, Santa Maria i Sant Pere.

Les diferents reconstruccions que al llarg dels segles ha patit el baptisteri de San Miquel ens fa difícil arribar a la realitat constructiva de l'edifici. La planta de Sant Miquel consta de planta centralitzada amb creu grega inscrita a l'interior i fornícules a cadascun dels angles interiors. A causa de la reconstrucció realitzada per Puig i Cadafalch, hi trobem una piscina baptismal octogonal connectada amb la cripta de Sant Celoni, sota l'absis de Sant Miquel. La funció de l'edifici determina l'espai i l'anivellació, és un cos central suportat per vuit columnes, quatre d'elles configurant un espai quadrat i les altres suportant uns arcs peraltats on s'aixequen quatre panys de paret i quatre fornícules que serveixen de base a la cúpula. A l'absis s'accedeix pels costats i es troba aixecat respecte al nivell de la planta central, al centre hi ha una obertura que comunica amb la cripta que es situa justament sota l'absis.

Puig i Cadafalch va organitzar la reconstrucció segons la litúrgia de les tres immersions a partir d'altres models de baptisteris d'època Constantiniana :

“ En síntesis es el baptisteri: un edifici fet pera contenir una piscina de plan radial, sovint fet a base octogonal, cobert ab una cúpula central sostinguda per columnes y sortint en general d'un modo clar en la planta els quatre ninxos angulars dels ninfeos antichs aon se deixava la roba per banyarse”

També dedueix que la cripta tindria l'utilitat de ésser el baptiteri de les dones. La cripta consta d'un corredor estret d'est a oest construit amb volta de canó i cobert amb maons, voltes esfèriques cobreixen les absidioles i una volta de quatre punts l'absis central de la petita capçalera tricònquida de la cripta de Sant Celoni.

7.- BIBLIOGRAFIA

2ª edició, Institut d'Estudis Catalans, Dep. de cultura de la Generalitat de Catalunya.1983

Ed. Ausa, Sabadell, 1983.

8.- ÍNDEX

1.- INTRODUCCIÓ

2.- CRONOLOGIA

3.- LES ESGLÉSIES DE TERRASSA SEGONS PUIG I CADAFALCH

4.- L'ESGLÉSIA DE SANT PERE

5.- L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

6.- SANT MIQUEL

7.- BIBLIOGRAFIA

8.- ÍNDEX

" Segons Ramón Vall i Rimblàs en “El Romànic del Vallès”. Ed. Ausa, Sabadell, 1983