JOSEP MARIA DE SAGARRA

BIOGRAFIA

Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va néixer a Barcelona el 5 de març de 1894. El seu pare, Ferran de Sagarra, provenia d'una petita família aristocràcia barcelonina. La seva infantesa la va passar a la casa senyorial del carrer Mercaders i a la finca de Santa Coloma de Gramanet. Va començar el batxillerat a l'institut de reus i el va acabar a als Jesuïtes de Casp de Barcelona. El 1910 va ingressar a la facultat de dret i va formar part de la penya literària de l'Ateneu Barcelonès. L'any 1913 va guanyar l'Englantina d'Or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema “ Joan de l'Ós”. El 1916 va entrar a l'instituto diplomàtico y consular, de Madrid, però va abans de acabar els estudis els va deixar per dedicar-se plenament a la literatura.

El seu nom ja començava a sonar ja que havia publicat amb èxit el Primer llibre de poemes ( 1914) i El mal caçador (1915), també havia estrenat al romea Rondalla d'esparvers ( 1917) i fins i tot havia editat una novel·la Paulina Buxareu ( 1919).

La carrera diplomàtica no satisfeia gens a Sagarra i li van proposar d'anar de corresponsal a Berlín. I encara que tenia un lligam sentimental amb una noia gironina, va acceptar l'oferiment. Així, durant els anys 1919 i 1921 va recórrer Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya, Holanda, etc.

Quan va tornar, el seu amic Josep Pla el va convidar a la Costa brava, i davant d'aquell paisatge es va inspirar per escriure el seu nou volum de poesies Cançons de rem i de vela. La seva popularitat va anar creixent, i durant una colla d'anys va conseguir estrena cada any una o dues obres amb gran èxit i les seves novel·les es van vendre molt.

Sagarra, que era conscient del paper que estava duent a terme Pompeu Fabra i per això ell, com a escriptor, no va dubtar mai a tenir una gran cura del llenguatge. Va prendre consciència del paper que ocupava dins la cultura, i aquest fet li va fer revisar vells mites com el Compte Arnau ( 1928).

Va rebre el premi “ Fastenrath” de poesia, va ser declarat mestre gai saber, quan va guanyar un altre cop l'Englantina ( 1931), amb una de les novel·les més reeixides, Vida privada (1932), que constitueix una crònica de la decadència de l'aristocràcia barcelonina.

En el camp del teatre, Sagarra va escriure una varietat de generes. Va intervenir en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel com Charivari, va estrenar comèdies, farses i sainets de costums, com Llúcia i la ramoneta ( 1928), La rambla de les floristes( 1935), i va publicar tragèdies com Judit (1929), i va crear un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama o la comèdia, de costums i de la cançó popular catalana : La filla del Carmesí ( 1929), La corona d'espines ( 1930), L'hostal de la Glòria ( 1931), El Cafè de la Marina ( 1933) i Reina ( 1935).

L'esclat de la guerra civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i en la seva obra. La seva vida corria perill i es va instal·lar al Port de la Selva, amb Mercè Devesa, la seva promesa des de feia 5 anys. Després d'estar un temps amagat, va aconseguir passar la frontera cap a França. Així, entre l'octubre del 1936 i l'agost del 1940, va residir a l'estranger. El 1936 es va casar amb Mercè Devesa, i entre aquesta data i el 1938, va fer un llarg viatge de noces des de Marsella fins a Tahití i la Polinèsia.

El 1938 es va establir a París, on va néixer el seu primer fill, Joan, el 6 de gener de 1939. Quan va esclatar la segona guerra mundial, es va traslladar a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada i Banyuls de la Marena, on es va dedicar fonamentalment a la traducció de la Divina Comèdia.

El 1940, de retorn a Catalunya, es va incorporar en la vida literària clandestina. A partir de 1945, va començar les negociacions per reprendre el teatre en català. La reposició de L'Hostal de la Glòria va ser un èxit clamorós. A partir d'aquí s'anima a escriure alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista que van obtenir poc ressò: El prestigi dels morts ( 1946), La fortuna de Sílvia ( 1947) i Galatea ( 1948). El públic no va entendre l'esforç de Sagarra per adaptar-se als nous temps i decebut, va decidir tornar a la vella fórmula del poema dramàtic, i va estrenar algunes de les seves obres més famoses: L'Hereu i la forastera ( 1949), Les vinyes del Priorat ( 1950), L'alcova vermella ( 1952).

Després de tota la lluita i les col·laboracions que havia fet a la resistència, desanimat, decideix abandonar-la i comença un període en el qual vol tornar a viure de l'escriptura, del teatre. Així doncs, per raons econòmiques, Sagarra començar a col·laborar amb estaments més o menys oficials com el “ Diario de Barcelona” ( fins el 1957), a “ Destino” ( de 1951 a 1961) i a “ La Vanguardia” ( de 1957 a 1961).

Els dos darrers anys de la seva vida va escriure un parell d'obres “ El senyor Perramon” i “ El fiscal Requesens”.

L'any 1961, Josep Maria de Sagarra preparava una llarga estada a Roma, per un carcinoma li va provocar una agonia llarga que el va portar a la mort el 27 de setembre de 1961.

Fotografia de Josep Maria de Sagarra.

LA SEVA OBRA

La poesia:

El gènere poètic de la cançó forma una gran part de la producció lírica de Josep Maria de Sagarra. Tot una sèrie de reculls ho revelen en el seu títol: Cançons d'abril i de novembre

( 1918), Cançons de taverna i d'oblit ( 1922), Cançons de rem i de vela ( 1923) i Cançons de totes les hores ( 1925). Ell desplega, en cadascun, una experiència o un estat d'esperit. Ho fa en general amb composicions estròfiques i de vers llarg.

La seva poesia s'allunya del camí dominant del noucentisme, i l'altre interès de Sagarra es el poema narratiu de to llegendari, que el durà a la composició llarga, amb arrels en la balada romàntica, El mal caçador ( 1915) i El compte Arnau ( 1928).

El teatre:

El poema dramàtic es el gènere que proporciona a Sagarra els seus èxits teatrals més sonats. També es el que l'esclavitza, ja que alguns intents de distanciar-se no van donar resultat. Des de Rondalla d'esparvers, una pila d'obrers que tenen sempre coma nucli un conflicte de triangle i un final feliç que el soluciona a base de penediment i perdó constituiran el gruix de la seva producció teatral. Els seus personatges principals seran hostaleres, hereus, masovers, pubilles, amos i criats que representaran accions situades, la majoria, entre el segle XVII i l'inici del XIX.

La prosa:

A més del periodisme, Sagarra va aplicar tota la brillantor de la seva prosa a la narrativa de ficció: Paulina Buxareu , el 1919; All i salobre, que té com a protagonista un estudiant de capellà sense vocació; i Vida privada es un retrat del gran món barceloní i les seves adherències durant els anys que precedeixen la República i els primers temps del nou règim.

JOSEP PLA

BIOGRAFIA

Josep Pla i Casadevall va néixer el 8 de març de 1897 a Palafrugell, fill d'una família de petits propietaris rurals. Quan tenia tres anys va començar a estudiar al col·legi dels Maristes, un internat en el que s'hi va estar fins el 1907, quan va acabar el batxillerat. Als 16 anys es va traslladar a Barcelona, i el 1913 es va matricular a la facultat de Medicina, però sis mesos després va abandonar la carrera i va començar la de Dret. Un any abans d'acabar la carrera, va entrar a la tertúlia a l'Ateneu, on va conèixer personalitats com Josep Maria de Sagarra i Eugeni d'Ors. Tots ells, van influir molt en la seva formació cultural.

Es va incorporar a La Publicitat com a redactor anònim, però ja el 1920 va ser nomenat corresponsal a l'estranger. Durant els anys vint va viatjar contínuament com a corresponsal. De fet, entre 1924 i 1927 es converteix en un exiliat a causa del procés militar que se li aplica per un article crític a la política del general Primo de Rivera. Els seus escrits doten d'una peculiar capacitat per reflexionar sobre la realitat. Així, el paisatge, l'art la gastronomia o l'ésser humà del país on es troba són analitzats com a símptomes d'una manera d'estar en el món. Malgrat la seva joventut, es converteix en la màxima figura de la premsa barcelonina, amb un estil allunyat del Noucentisme.

El 1927 retorna a Catalunya amb la noruega Adi Enberg, que va ser la seva companya sentimental fins el 1939. Abandona La Publicitat i s'incorpora a La veu de Catalunya.

Durant la guerra civil espanyola marxa a l'estranger. S'instal·la a Marsella i, contrari a la República, col·labora amb l'oficina d'informació del polític de la Lliga a favor del bàndol franquista.

De nou a Barcelona, fa un intent perquè el règim li concedeixi la direcció de La Vanguardia. Es retira de la vida pública, no assisteix més a les tertúlies barcelonines i retorna a l'Empordà, o l'Empordanet, com ell mateix l'anomenava. Viu, aleshores, una mena d'exili interior. Abandona el posat de jove cosmopolita desarrelat i aventurer i propaga la imatge d'un home solitari i endurit, aferrat a la terra i a la vida de pagès.

Tot i així, esdevé de seguida una figura del periodisme en castellà, la seva postura és força agosarada i té problemes amb la censura del règim franquista. Durant la Segona guerra mundial, fins i tot participa en una cadena d'ajut als soldats aliats.

En la dècada dels cinquanta i seixanta viatja novament per Europa i per Amèrica de sud i del nord per encàrrec de la revista Destino. A Catalunya, viu al Mas Pla de Llofriu i participa en tertúlies de taverna amb els homes de Palafrugell. Escriu en castellà, i quan li donen permís en català.

imatge d'un dels seus viatges a Europa.

Esdevé un escriptor d'èxit. Refà i amplia els seus llibres. La seva obra pren aleshores una dimensió històrica i moral, bàsica per conèixer la vida col·lectiva catalana del segle XX i s'ha convertit en un testimoni de mig segle de vida catalana que reflecteix el paisatge, la gastronomia, els costums i la manera de ser de tota la època.

La seva Obra Completa supera els 45 volums i passa les vint mil pàgines de prosa.

Com a escriptor la seu primer llibre important ser Coses vistes aparegut al 1925 i on explica les experiències dels seus viatges fets abans. Més tard, al 1928, publica la Vida de Manolo, biografia del gran escultor Manolo Hugué, Cartes de lluny i Cambo, tres volums sobre la vida de Francesc Cambó, tots ells en català.

Durant la guerra civil espanyola, escriu uns quants llibres en castellà: Història de la Segunda República Española ( 1940-41), Rusiñol y su tiempo ( 1942), Viaje en autobus, El pintor Joaquín Mir ( 1944), Un señor de Barcelona ( 1945), La huída del tiempo, Viaje a pie ( 1949), Guía de la costa Brava,etc.

Després torna a escriure en català i comença la reedició de Coses vistes. Amb El carrer estret guanya el premi Joanot Martorell el 1951. Després van venir Nocturn de primavera, Cadaqués ( 1947), Primers escrits amb el qual comença les seves Obres completes, Girona i Homenots.

Va morir el Mas Pla de Llofriu, la matinada del 23 d'abril de 1981, diada de sant Jordi.

Josep Pla

MIQUEL MARTÍ I POL

BIOGRAFIA

Miquel Martí i Pol va néixer a roda de Ter ( Osona) el 19 de Març de 1929. És el poeta viu en llengua catalana més popular i llegit. És conegut sobretot com a poeta, però també ha escrit prosa i ha fet traduccions. Va estudiar a l'escola parroquial del seu poble, i als catorze anys va començar a treballar al despatx de ca la Tecla Sala, la mateixa fàbrica tèxtil en què treballava la seva mare. Però als dinou anys va patir una tuberculosi pulmonar, que el va obligar a passar un any al llit i que li va permetre llegir molt.

Amb Paraules al vent, el 1954, va obtenir el premi Óssa menor. El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir una filla el 1958 i un fill el 1965. Fa traduccions i s'inicia a la vida pública: fa conferències, posa música als seus poemes i els canta a escenaris al costat de membres de la nova cançó.

A partir del 1970, un esclerosi múltiple se li comença a manifestar. Aleshores, aquesta malaltia, fa que la seva poesia transcendeixi la realitat de l'àmbit de la malaltia i crea un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes : l'amor, el desig i la mort, que pot ser entès per tothom: Vint-i-set poemes en tres temps ( 1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits ( 1974) i Quadern de vacances ( 1976).

Va treballar prop de trenta anys a la fàbrica, fins que el 1973 l'esclerosi múltiple el converteix en un pensionista de gran invalidesa i comença un anys de reclusió.

El reconeixement públic li arriba amb la publicació de tres volums de l'obra poètica: L'Arrel i l'escorça, El llarg viatge i Amb vidres a la sang. Amb el poemari Estimada Marta el 1978, el poeta és conegut popularment i reprèn l'assistència a actes públics.

El 1984 mor la seva esposa Dolors Feixas, després d'una llarga malaltia.

Tot i que gran part d la seva producció són poemes, també ha editat un volum de prosa, Contes de la Vila de R.. i altres narracions, i dos llibres de memòries.

A partir de les publicacions, s'han musicat molts poemes seus. Així cantants com Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, lluís Llach, Celdoni Fonoll o Rafael Subirachs han ajudat a fer popular l'obra del poeta.

També ha estat traductor de moltes obres, i d'altre banda les seves obres han estat traduïdes a molts idiomes.

L'assistència del poeta -sempre acompanyat per Montserrat Sans, la seva segona dona dona- és aclamada en multitud d'actes. A moltes poblacions de Catalunya hi ha carrers amb el seu nom.

A partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aprovin de demanar que sigui presentada la candidatura de l'autor a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel.

Miquel Martí i Pol

POEMES

JOSEP MARIA DE SAGARRA

Poemes satírics:

Ets fresca com una rosa,

Més puta que les gallines

I pesada com la prosa

De don Pere Coromines.

CANÇONS DE REM I DE VELA

VII

Lluna gelosa, avui tot és per tu,
la fúria de la mar guaita-la fosa;
ni un arbre es mou, ni una estrella llu,
tot és per tu, lluna gelosa.

Amb aquesta tranquil.la claredat
que va escampant la teva galta freda,
tots els astres has mort i has apagat
i el mar és fi com una seda.

El mar és fi: ni un gep, ni un moviment;
quin llit d'aigua malalta
perquè hi reposi delicadament
la teva galta!

La vinya, l'olivera i el canyar
s'estan quiets, sospiren de peresa,
perquè els hi donis el teu bes malsà,
perquè els vagis pintant de pal.lidesa.

Ni surten a la pesca els mariners
ni el rem la barca mena,
la teva llum, la teva llum només,
oh lluna plena!

I és que, amb aquesta llum i aquest  repòs,
qui barallar-s'hi gosaria?
Si és tan suau sentir-se el moll de l'os
tot ple de lluna i de manyagueria!

Si les coses s'hi lliguen tan a gust,
amb la llum que no crema i que no esclata,
i els colors van prenent un to més just
amb aquest vel de plata!

Per 'xò ningú es revolta ni presum,
ni trobes cor ingrat ni mà rasposa
quan tot ho vols tocar amb la teva llum,
quan tot ho vols per tu, lluna gelosa.

Per 'xò el meu cor no em diu de festejar,
darrera la pubilla o la mestressa;
els sospirs només són per sospirar,
sense fer gens de fressa.

Avui no havem de satisfer els antulls
de rossa ni de bruna;
ànima i cor i amor sien tot ulls,
ulls ben serens per oferir a la lluna

i dir-li: "Aquests ulls meus s'han bellugat
per caçar aquella pell mig amagada,
i aquella escuma i aquell peu nevat,
i el roseret que es bada.

Aquests ulls meus que han vist i que han volgut,
fills de la sang, tots lluita, tots espurna, 
ara amb la teva llum els has vençut,
els has mort de desig, reina nocturna!

Has vençut ulls i cor i pensament,
com has vençut la barca i l'olivera,
i has apagat el vent,
i has aturat la feina marinera.

Paisatge i pensament i voluntat,
i vida neguitosa i amorosa,
tot és un gran silenci platejat,
tot és per tu, lluna gelosa. 
 

JOSEP PLA

Vaig escriure un dia -fa molts anys- aquests versos:

Estem encadenats als vicis més innobles,
per una lleugera o pesada gravetat.
El cel és buit i l'esperança és morta.
Hem de donar el pes de l'animalitat.
Només el mal ens fa sentir la vida.
El bé és la indiferència vegetal.
Per somniar la blavor diamantina
ens ha calgut rabejar-nos pel mal.
La vida humana -limitació sinistra-,
dogal viscós de l'esperit encadenat!
Falta saber només si la cadena
és l'únic incentiu que ens porta a somniar.

Aquesta poesia és horrible (vulll dir dolenta) per innombrables raons. Es podrien manifestar les següents: és d'un prosaisme intolerable; la vulgaritat i l'adotzenament de la idea és total; té una pesadesa i una falta d'airejament que la fan avorrida i li treuen tot interès; la falta d'habilitat és inqüestionable.

( FRAGMENT DEL LLIBRE D'OBRES COMPLETES)

MIQUEL MARTÍ I POL

( FRAGMENT DEL LLIBRE ESTIMADA MARTA)