L'Escola Mallorquina

Context històric social:

Des del moment que la renaixença va ser introduïda a Mallorca, la vida balear tingué unes peculiaritats molt acusades. A Mallorca hi havia una societat agrària poc evolucionada i els intel·lectuals es van inclinar per un conservadorisme, que reivindicada la tradició rural i no podia identificar-se amb les posicions més combatives de la renaixença a Catalunya. L'actitud nacional dels renaixentistes balears fou sempre ambigua, i la utilització del castellà majoritària front al català, que es reservava per a la poesia.

El concepte:

Escola Mallorquina és el nom que se'ls dona als poetes mallorquins sobretot el grup de la revista <<La Nostra Terra>> de la primera meitat del s.XX i dels primers anys de postguerra. Aquesta escola seguia un precedents marcats per Pons i Gallarza, la característica principal seria l'arrel clàssica, i la rigor acadèmica de la forma, de la temàtica i del to expressiu, aquestes dues característiques fan que s'acosti al noucentisme.

La poesia:

La poesia esdevingué el gènere més representatiu de la literatura illenca i conservà durant molt de temps els trets de la Renaixença. Però les característiques que distingeixen aquesta poesia son la seua contenció classicista (no posa cap tema desagradable), la perfecció formal, la religiositat i que amés es monotemàtica només parla del paisatge de les illes.

Autors:

Els autors més representatius son:

Joan Alcover i Maspons:

Va nàixer a Palma de Mallorca l'any 1854 i va morir l'any 1926.

Se'l coneix per la seva obra poètica, assagística i política (no es que escrivís sobre política es que ho va ser). En contacte amb el moviment de la Renaixença escriví bona part dels seus primers poemes i narracions en castellà i en un català dialectal des del qual evolucionà, passant per una llarga etapa en castellà, fins a l'escriptura en català amb l'èxit inesperat: La serra i La relíquia. Participà en els Jocs Florals de Barcelona (1909); en les conferències que els intel·lectuals mallorquins a l'Ateneu Barcelonès (1904); en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906). En pocs anys esdevingué una de les primeres figures de la poesia catalana, que l'aparició de Cap al tard (1909) confirmà. Els Poemes bíblics (1918) són menys importants. A partir del 1919, en què assolí el premi Fastenrath, les noves incorporacions foren escasses, sovint reelaboracions o traduccions de peces anteriors. Cal destacar els haikais i espurnes i el model que va ser sobre nombrosos poetes del Principat i els membres de l'anomenada escola mallorquina. La seva obra, publicada nombroses vegades, fou reunida a les Obres completes (1951). Corresponent de la Real Acadèmia Espanyola (1904), de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1913) i de l'Institut d'Estudis Catalans (1916). En castellà, cal esmentar Poesías (1887) i Poemas y Armonías (1894). Fou regidor (1879) i diputat a corts pel partit liberal (1893).

Miquel Costa i Llobera:

Va nàixer a Pollença l'any 1854 va morir a Palma de Mallorca l'any 1922.

Va ser escriptor i eclesiàstic. D'una família aburgesada, fou alumne de Josep Lluís Pons i Gallarza (un dels pares de l'escola ). Des de 1872 fins a 1875 va fer part de la carrera de dret a Barcelona, allí va conèixer a Ramon Picó i Campamar, Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch. Publicà la primera poesia, La vall (1873), a la «Revista Balear», i el 1875, escriví El pi de Formentor. Anà a Madrid per acabar la carrera i s'hi estigué des de 1875 fins a 1877allí els corrents racionalistes debilitaren la seva fe, com se veu a Defalliment. Provà d'establir-se a Mallorca, i després d'algun petit viatge, i de llegir els classics antics i moderns, escriví l'oda A Horaci, que iniciava una nova orientació. El 1885 aparegué a Palma de Mallorca el seu primer recull Poesies. S'ordena sacerdot el 1888. El record d'Itàlia romangué present, sobretot en les seves Líricas (1899) castellanes, i sofrí molts dubtes lingüístics, com fa patent aquest últim recull. El 1897 publicà el seu segon llibre, De l'agre de la terra. Participà en els jocs florals de Barcelona (1900 i 1902) i fou proclamat mestre en gai saber el 1902 pel poema La deixa del geni grec, el qual Va ser convertit en òpera per Antoni Massana (Nuredduna, 1947). El 1903 fou nomenat membre corresponent de la Real Academia Española. El 1903 publicà Tradicions i fantasies. Presidí els jocs florals de 1904, 1906 i 1908. La seva conferència a l'Ateneu Barcelonès sobre La forma poètica (1904) assolí un gran èxit. El 1906 participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i publicà Horacianes. El 1907 donà una segona edició de Poesies, molt ampliada, i féu el viatge del qual sorgiren les vint-i-sis estampes poemàtiques de Visions de Palestina (1908). Fou membre corresponent de l'IEC (1918). Miquel Costa representa, amb Joan Alcover (línies avanç anomenat), l'esperit d'aquella modalitat poètica que la crítica anomenà Escola Mallorquina.

Bibliografia:

• Gran Enciclopèdia Catalana

• Història de la literatura Catalana editorial: Ariel