TEMA 1. LA SOCIOLINGÜÍSTICA.................................................................................

1.1. Orígens i evolució.

Els orígens els podem situar als Estats Units, a mitjans dels 50 i principis dels 60 d'aquest segle. La sociolingüística naix per aquests motius:

a. En els anys 50, en la postguerra, és un moment bastant crític, però als Estats Units, com al seu territori no es va donar la guerra, llavors no van tenir que recuperar-se i van quedar com un dels països més rics.

b. Estats Units comença a rebre moltes persones amb costums, religions, llegües,... diferents a les seves i diferents entre elles, aleshores es planteja si tots deuen parlar i pensar igual que ells o si tothom pot elegir. En aquest moment apareixen els “ghettos” (nuclis de població immigrant que no s'integra, es a dir, queda marginada). Els ghettos van establint-se més, perquè cada un va a buscar els seus iguals, i molts d'aquests es fan autosuficients. Tot això crea una sèrie de problemes entre el autòctons i els immigrants (problemes socials). Aleshores la sociologia començà a estudiar-ho. La sociologia es plantejà quins són els factors que determinen l'integració o els ghettos. Estudien els factors com la llengua, ètnia, religió, costums, lleis pròpies,...

c. El factor llengua té un factor d'estudi molt gran, més gran que el que havíem previst. Dins d'aquest factor es te que veure quins grups canvien de llengua (al anglès) i quins volen mantenir la seva llengua.

d. Per altra banda en el camp de la lingüística (50-60) també s'estan produint canvis. Es fa una crítica directa a Saussure en contra de Labov (llengua/parla, norma/ús, significat/significant, sintagma/paradigma) de totes les dicotomies anteriors Saussure diu que la lingüística es deu de dedicar a estudiar la part sistemàtica (llengua, norma, significant, sintagma). Llavors apareix Labov y diu tot el contrari, que hi ha que estudiar (parla, ús, significat, paradigma), es a dir, la realitat. I tot lo dit anteriorment li ve de meravella a lo que està passant en la sociologia (referint-nos a la qüestió lingüística).

e. La sociolingüística naix a partir de la lingüística y de la sociologia i estudia el punt intermedi entre la llengua i la societat.

Labov no es partidari de la sociolingüística, sinó que diu que hi ha que estudiar la parla, l'ús,... just i d'ací naix la nova ciència.

Lingüística: intern

Llengua

Sociolingüística: extern

Però aquest paradigma no s'acabà ahí sinó com a ciència són objectives però la sociolingüística es planteja ser compromeses i tenen una dimensió prospectiva (no sol descriu la situació sinó que intenten dir que passarà en el futur i inventes coses noves) perquè es posen de part de les llengües.

Canadà és el primer país on passen els estudis de sociolingüística per la proximitat i perquè hi ha dues llengües vives al mateix temps, l'anglès i el Francés ja que açò és una qüestió problemàtica perquè son dos llengües fortes, i crea una conflictivitat social important.

Els lingüistes del Canadà després de veure els estudis dels Estats Units se n'adonen que hi ha una solució per a aquest problema.

Julio Weinreich escriu “Llengües en contacte”, una de les primeres obres de la sociolingüística.

Quan un llengua domina una altra es per factors extralingüístics ja que ninguna llengua és més apta que altra.

Fishman introdueix el terme diglòssia.

Després de la sociolingüística s'introdueix a Europa per Gran Bretanya, i a la Gran Bretanya la qüestió que més s'estudia son els sociolectes. L'autor que més es dedica a estudiar els sociolectes es Hallyday i elabora els conceptes de “Codi Elaborat” (Classes altes) i “Codi Restringit” (Classes Mitjanes-Baixes). També es fixa en com influeixen els termes anteriors a l'àmbit escolar ja que depenent del codi amb que el xiquet es comuniqui a l'escola pot influir en el seu fracàs escolar o no ja que a l'escola s'usa el codi elaborat.

El següent lloc on arriben els estudis sociolingüístics es a Alemanya i desprès a Itàlia.

A Itàlia la diferenciació entre el nord i el sud a nivell lingüístic tenen greus problemes per entendres i per a fer-ho utilitzen l'estàndard, ja que hi ha un greu problema en la diferenciació llengua-dialècte.

Per últim arriba a Espanya i a la zona catalanoparlant s'ha desenvolupat molt ja que podem trobar tots els problemes de la sociolingüística. Alguns autors espanyols son Lluís V. Aracil, Ninyoles i Vicent Pitarch.

1.2. El camp d'estudi de la Sociolingüística.

Corrents:

1. Tradicional.

a. Sociolingüística.

Esta corrent se centraria essencialment en l'estructura i l'ús de la llengua, bo i incorporant-hi la dimensió social. Aquesta disciplina s'ocuparia del Tema 4, que parla sobre la variació lingüística, estudiant conceptes com variable, variant i varietat, els tipus de variació lingüística i l'estàndard.

b. Sociologia del llenguatge.

S'interessaria per la comprensió de la societat incorporant-hi les variables lingüístiques pertinents. Aquesta disciplina s'ocuparia del Tema 2, que parla sobre el concepte de bilingüisme, de Diglòssia, abarca el conflicte lingüístic i la normalització.

2. Boix i Vila.

a. Dimensió social-col·lectiva (Sociologia del llenguatge).

Aquesta prendrien consideracions de tipus social, és a dir, s'interessaria per estudiar com influeix la sociolingüística en una societat determinada, què pot aportar a la societat.

Aquesta dimensió s'ocuparia del Tema 2, que parla sobre el concepte de bilingüisme, de Diglòssia, abarca el conflicte lingüístic i la normalització.

b. Dimensió individual-mental (Psicologia social de la llengua)

Aquesta dimensió prendria consideracions de tipus psicològic, és a dir, com veu la individualitat de la persona la llengua i què pensa sobre eixa llengua.

Aquesta dimensió s'ocuparia del Tema 3 i abarcaria termes i conceptes com prejudici, estereotip i discriminació, també abarcaria les actituds i actuacions lingüístiques.

c. Dimensió lingüística-estructural (Sociolingüística)

Aquesta dimensió prendria consideracions de tipus lingüístic, és a dir, abarca la llengua en el seu nivell normatiu, com s'escriuen i es pronuncien els mots.

La sociolingüística pròpiament dita és aquella que s'ocupa de les repercussions de les llengües de les situacions socials, mentre que la sociologia de la llengua s'ocupa de les repercussions socials de les qüestions lingüístiques.

1.3. La Sociolingüística i l'Educació Infantil i Primaria.

1. Termes propis de la sociolingüística que apareixen amb més freqüència al currículum.

Llengua Minoritzada.

Normalització.

Varietat Lingüística.

2. Tipus de Continguts de ambdós currículums.

Actitudinals.

3. Concloure quin és l'enfocament didàctic.

L'enfocament didàctic de la sociolingüística al currículum de l'Educació Infantil i Primària aniria dirigit als alumnes per a que feren una integració normalitzada de la llengua, considerant les diferents varietats lingüístiques.

És lluny de les nostres intencions aconsellar als professors de llengua catalana que “ensenyin” als seus alumnes el vocabulari tècnic d'una ciència social moderna de camp tan ampli i alhora interdisciplinària com és la sociolingüística. En l'ensenyament de llengua aquests conceptes no són un fi en si mateixos, sinó que tenen sentit en tant que ens proporcionen una eina per explicar altres realitats: la nostra, una realitat de llengües en contacte i de conflicte lingüístic.

Que respectin l'ús de la llengua pròpia dels parlants d'altres llengües i que valorin totes les llengües com a eina de comunicació real.

L'objectiu més global és crear conductes de fidelitat lingüística, es a dir, que els nostres alumnes usin la llengua de la comunitat lingüística a la qual pertanyen, per tant pròpia, en el màxim d'ocasions possibles, en tots els àmbits i per a totes les funcions.

La nostra tasca didàctica ha de transmetre una visió real de la llengua i la seva diversitat com a fet social.

Cal, per tant, ensenyar la llengua lligada a una gran diversitat de contextos socials, aquells en què s'usa i aquells en què s'hauria d'usar.

TEMA 2. LLENGÜES EN CONTACTE O LLENGÜES EN CONFLICTE.....................

2.1. Concepte de bilingüisme. Bilingüisme individual i bilingüisme social.

Hauríem de dir per començar aquest punt que la paraula bilingüisme sola no ens serveix o no podem definir-la per ser massa ampla i ambigua, per tant haurem de concretar més, en bilingüisme social i bilingüisme individual.

Bilingüisme social.

Segons Weinreich el bilingüisme es la pràctica d'usar alternativament dues llengües.

Per altra part tenim la definició de A.J. Aucamp que diu que el bilingüisme és la condició de coexistència de dos o més idiomes vius en una societat.

El tercer en definir-ho fou -->J.Solé[Author:EJG] i ho defineix com ”Dins d'una mateixa societat utilitzar dues llengües o varietats lingüístiques per -->necessitats comunicatives internes[Author:EJG].

En la definició de Aucamp parla de coexistència, es a dir, no implica que tothom les usen, mentre que en la de Solé que parla d'una societat que utilitza dues llengües implica que tothom les coneix i les usa.

Altra diferència és que al primer cas es parla de nació i l'altra parla de societat. El terme més correcte seria el de societat per ser més ambigu, ja que el concepte nació tanca massa el camp i societat també pot fer referència a una nació.

Per a aplicar-ho al nostre cas hauríem de barrejar ambdues definicions i quedaria “Dins d'una mateixa societat coexistència de dues llengües o varietats dialectals lingüístiques per necessitats comunicatives internes”.

Segons Txepetx seria “Situació en la qual dins d'una unitat territorial apareixen d'una manera més o menys ordenada i regular uns conjunts d'individus (que formen grups socials) que usen més d'un idioma: un propi après per transmissió natural i un altre el propi d'un altre grup”.

Aquesta definició no contempla el valor social de les llengües i, a més, també diu que tota la societat és bilingüe, i trobem que en una societat hi ha gent que és monolingüe perquè atenent a la definició de LA i LB veiem que una és imprescindible i altra prescindible.

El concepte de bilingüisme social dóna a entendre una situació de bilingüisme en igualtat de condicions quan no es real ja que sempre hi ha una LA i una LB.

Per a Joshua Fishman el terme bilingüisme està reservat a l'àmbit individual perquè no pot respondre a la realitat social.

Tipus de Bilingüisme Social.

Segons les funcions socials que el parlant atribueix a cada llengua.

• B. Neutre: L'ús duna o l'altra llengua és lliure, indistint i sense conflicte.

• B. Diglòssic: La tria no és lliure perquè existeix una subordinació entre les llengües.

Segons la seva extensió social.

• B. Limitat: Afecta una part de la comunitat tant des d'un punt de vista geogràfic com social.

• B. Generalitzat: Quan el fenomen s'estén a tota la comunitat sense excepcions considerables.

Segons la situació Legal.

• B. Oficial: Les dues llengües són oficials.

• B. No oficial: No més una de les llengües és oficial.

Si el bilingüisme és no oficial haurà necessàriament de ser diglòssic no pot ser mai neutre i a nivell teòric podrà ser limitat o generalitzat, però generalment el Bilingüisme no oficial el limitat.

El Bilingüisme Oficial no és incompatible a ser B. Neutre o diglòssic i tampoc és incompatible a ser limitat o generalitzat.

El cas del Valencià seria un Bilingüisme Oficial, diglòssic i limitat.

Se suposa que en una societat democràtica hi haga un Bilingüisme Neutre el 1er pas es aconseguir un Bilingüisme Oficial i desprès generalitzat. Per tant la tasca de l'escola és aconseguir un B. Generalitzat i la lluita envers els prejudicis de la llengua.

2.2. Concepte de Diglòssia.

Diglòssia Interna.

Ferguson, el 1959, afirma que la situació sociolingüística relativament estable en què, al costat dels principals dialectes d'una llengua hi ha una varietat molt divergent, altament codificada, vehicle d'un cos de literatura escrita ampli i respectat, que és àmpliament apresa en l'educació i usada sobretot com a llengua escrita i com a parlar formal, però que no ho és de cap sector de la comunitat en la conversa ordinària o col·loquial.

Segons aquesta definició a banda dels dialectes hi ha una varietat usada en contextos formals diferent de tots els dialectes.

La diglòssia és considerar la Koiné (estàndard) com a intrínsecament bona i positiva mentre que el parlar propi com una deformació del estàndard. La varietat estàndard és artificial, ha estat creada a partir de les varietats propies.

Diglòssia Externa.

Fishman parteix de la consideració que el bilingüisme és una caracterització de la conducta lingüística a nivell individual, mentre que la diglòssia seria un fenomen de caràcter social, la diglòssia seria el objecte d'estudi de la sociologia (del llenguatge), Fishman identifica la diglòssia amb allò que nosaltres hem estat anomenant bilingüisme social, sols que la diglòssia d'entrada ha estat caracteritzada de manera correcta aquest bilingüisme social (noció de prestigi).

Vol aprofitar la definició de Ferguson per al contacte de llengües. Quan hi ha dues llengües en un territori, diu Fishman, que una tindrà unes connotacions de prestigi i l'altra unes connotacions negatives. Estes diferents connotacions dona a les llengües el repartiment d'àmbits d'ús, la de prestigi per a ús formal i l'altra per als altres usos.

Les sigles LA y LB sorgeixen de la proposta anterior de Fishman, ell ho representava:

LA

LB

El esquema de Fishman no és ja quasi aplicable al cas del valencià perquè està començant a usar-se la LB també en àmbits d'ús formals (literatura, universitats,...), altra cosa que caldria remarcar es que la LA també és usada en àmbits d'ús informals.

Per tant no podem dir que a la societat hi ha una diglòssia externa és molt difícil que es done per tant usarem el terme conflicte lingüístic.

2.3. Concepte de Conflicte Lingüístic. Etapes.

J.V. Aracil fou el principal difusor d'aquest terme, el que fa és buscar un concepte que no presente el problema com una cosa estàtica com feu la diglòssia, ja que, sempre que hi ha dos llengües convivint, la situació no serà mai estàtica sinó dinàmica per tant no hi haurà un estat de coses sinó un procés.

Quan hi hagen dos llengües en un territori hi haurà un procés on les coses comencen, conviuen i acaben, i així podrem definir una situació segons el punt del procés on es trobe i aquesta és la raó per que és tan difícil enquadrar-ho estàticament. Aquest procés caracteritza el terme de conflicte lingüístic. Hem de vore que el procés està descrit en termes de conflicte, amb lluites entre les llengües per als àmbits d'ús. Els processos de conflicte lingüístic són molt llargs. El que postula Aracil és que el procés pot tenir dos finals: la substitució lingüística i la normalització lingüística.

Etapes del Conflicte lingüístic.

Procés de Substitució.

La 1ª etapa es diu inicial, en aquesta etapa una llengua fins aquest moment forastera comença a introduir-se en certs àmbits d'ús formals d'un territori on es parla un altra, per prestigi o per poder.

Per prestigi es donarà quan una llengua tinga grans autors en àmbits literaris i altres autors que no la usen comencen a usar-la, i per poder, mitjançant una invasió militar. Solen anar combinades ambdues. Els romans (llengua llatina) ho implantaren mitjançant una barreja de ambdues ja que es donava molta importància a la cultura.

La entrada inicial del Castellà fou per prestigi, al S. XV una Virreina “Germana de Foix” crea una escola artística i literària en castellà (Decret de Nova Planta).

La Segona etapa seria la de bilingüització social, aquesta etapa normalment és molt lenta i molt llarga en el temps, dura segles. Consisteix en que la societat que és monolingüe comença a aprendre la llengua nova, la societat comença a ser bilingüe i comencen a usar-se indistintament. En aquesta segona etapa es donen unes pautes característiques: a nivell social comença per les classes altes, a nivell funcional comença per els àmbits d'ús formals i / o cultes i a nivell espacial, els urbans serien els primers a bilingüitzar-se, i pel que fa a la edat els joves són els primers a aprendre-la.

La tercera etapa que és la més curta és la de monolingüització o nativització (segons autors) la llengua nova comença a transmetre's de forma natural com a llengua primera. El final de aquesta etapa es la substitució lingüística per la llengua forastera.

Per a que en la etapa final arriben a la substitució lingüística són necessaris dos factors:

• Bilingüisme Unilateral: Només els parlants de la LB son bilingües, mentre que els parlants de la LA son monolingües.

• Autoodi (Identificació conflictiva): Consisteix en que els parlants de LB canvien les connotacions positives que normalment té el fet de parlar una llengua, per connotacions negatives.

A banda d'aquestos factors també hi ha indicadors que indiquen que el procés de substitució està avançat:

• Interposició Lingüística: És un indicador extern (de la llengua cap a les altres llengües), consisteix en que la LA s'interposa entre la LB i la resta de llengües. No hi ha relacions entre els parlants de la LB i els parlants de les altres llengües ja que es fan a través de la LA sense que siga necessari.

• Interferència Lingüística: És un indicador intern de la llengua (afecta a l'estructura de la llengua), consisteix en que la LB pren una quantitat d'unitats lingüístiques de tots els nivells lingüístics de la LA que acaba desplaçant a les unitats lingüístiques pròpies.

Exemples:

Fonologia	Sintaxi	Lèxic
Ce,ci	Tindre que	Entonces
Sanxís (Sanxis)	Els dents	Pues
Casa /Kása/ per /Káza/	Lo (neutre)	Gafes
/b/ = /v/	Omitir el “en” : Vols un?	Cepillo

Procés de Normalització.

És altre possible final del conflicte lingüístic, i consisteix en fer normal l'ús de la LB, es a dir, fer que s'use en qualsevol àmbit d'ús, que es puga fer un ús ple.

Si arribem a una normalització desapareix la diferenciació LA i LB.

La normalització és una resposta conscient al procés de conflicte lingüístic, pretén trencar la dinàmica del procés de conflicte lingüístic.

El procés de conflicte lingüístic per sis sol va cap a la substitució lingüística per tant és un final inconscient, mentre que la normalització és un procés conscient.

Normativització.

Ve de normativa, es a dir, és un concepte sinònim de codificació i és el procés pel qual es dota a una llengua d'un codi i d'una normativa. Establim les regles gramaticals i ortogràfiques d'una llengua. Sempre que una llengua estiga normativitzada, no ha de estar necessàriament normalitzada però si la llengua està normalitzada haurà d'estar necessàriament normativitzada.

La normativització és un procés que fan els especialistes, gramàtics, mentre que la normalització la fa possible, o no, el conjunt de la societat.

Política Lingüística i Planificació Lingüística.

La Política Lingüística seria aquell conjunt de normes legals que influeixen o volen influir en l'ús de les llengües. Aquesta política lingüística pot anar cap a la normalització o cap a la substitució. La primera mesura serà vore si les dues llengües són oficials o no.

La Planificació lingüística és el conjunt de mesures encaminades a promocionar l'ús de la llengua B. Per tant sempre està dins d'una política lingüística per la normalització. Promoure mesures per a canviar la realitat.

Hi ha casos on la Política lingüística és normalitzadora però hi ha una absència de planificació lingüística i açò allarga en el temps el procés de substitució.

Un altre cas seria on la Política Lingüística és normalitzada sense planificació territorial però amb planificació en àmbits locals.

La planificació lingüística implicaria mesures que afavorisquen el bilingüisme equilibrat.

Situació actual.

La primera necessitat en un programa de planificació lingüística és el coneixement de la realitat, per tal d'adequar les possibles actuacions al context demolingüístic específic, d'una manera prioritzada i seqüènciada. La situació lingüística de la ciutat de València i, en conjunt, del conjunt del país valencià, és caracteritzada per Mollà i Pitarch (1990) per les següents necessitats:

• Reconstrucció de la transmissió lingüística intergeneracional en les famílies valencianoparlants, de manera que es trenque el procés d'envelliment de la població que parla la llengua pròpia.

• Reinversió de la tendència ruralitzant dels usos lingüístics, tot recomposant la fragmentació interna del territori lingüístic amb la corresponent recuperació de l'ús en els espais més urbanitzats.

• Denuncia de la sobrevaloració simbòlica i compensatòria del valencià i compromís de fer de la llengua un instrument d'integració cultural, social i econòmica, totalment necessari per a la vertebració del País Valencià com a societat moderna en el context europeu.

Per altra banda, Bastardas també ha pogut destacar els següents elements de la situació actual:

• Venim d'un llarg període de subordinació política respecte de la zona castellanoparlant de l'Estat durant el qual la llengua pròpia ha esta absent dels usos públics, la qual cosa ha donat com a conseqüència la infravaloració per part dels propis parlants.

• Les immigracions massives i concentrades temporal i espacialment procedeixen precisament de la zona lingüística que ha estat exercint el control polític. D'altra banda, aquests immigrants no han trobat incentius suficients per modificar els seus hàbits lingüístics i integrar-se lingüísticament en la societat que els acollia. En qualsevol cas, els processos d'integració lingüística dels immigrants són llargs, tant a nivell individual, com a nivell col·lectiu, ja que poden necessitar de 2 a 3 generacions.

• Com a resultat de l'anterior, s'observa que en les comunicacions individuals existeix més coneixement i ús del castellà entre els autóctons que no pas del català per part dels immigrants.

• Pel que fa a les comunicacions institucionals (públiques o privades) és igualment predominant encara l'ús del castellà, fins i tot en les administracions controlades directament pel poder polític autonòmic.

Altres factors que han estat assenyalats per diferents analistes com a definitoris de l'actual situació lingüística en l'àmbit català serien:

• La dinàmica social ja no es pot referir només al context espanyol, la integració en el marc europeu permetrà un reconeixement de la diversitat lingüística de les llengües minoritàries, però, per altra banda, implicarà l'acceptació d'una determinada jerarquització lingüística.

• Les condicions actuals de pervivència de la llengua han de tenir en compte els canvis produïts a la societat: els canvis en els mitjans de comunicació (internet, televisió via satèl·lit, per cable...) han obert i impersonalitzat, de manera general, les relacions socials, tot convertint-se en un element definitori del moment actual.

• L'escassa presència del català en els mitjans de comunicació està determinada per factors bàsicament econòmics.

Per últim, si haguérem de destacar els principals elements que, a partir del nostre treball, permeten caracteritzar la situació lingüística del joves de València podríem distingir entre elements positius des del punt de vista de la normalització lingüística i uns altres que indiquen una situació difícil, sobre la qual cal intervindre amb polítiques adequades de manera urgent.

Entre els negatius podríem destacar tot coincidint en gran mesura amb l'anàlisi feta per Melià en el cas dels joves mallorquins:

• l domini generalitzat del castellà per part de tota la població enquestada i l'existència de nombroses deficiències en el cas del domini del castellà i escasses oportunitats per a consolidar els seus irregulars coneixements del valencià.

• La presència generalitzada del castellà en tots els àmbits socials analitzats (escola, mitjans de comunicació, veïnat,...) contrasta amb la irregular presència del valencià. La castellanització ambiental, tal com la perceben els alumnes enquestats, afecta de manera especial a la zona urbana cèntrica de la ciutat, a l'àmbit escolar dels centres de titularitat privada i als mitjans de comunicació especialment escrits.

• La persistència de les normes favorables a l'ús del castellà, en tots els grups analitzats. De manera que els valencianoparlants canvien fàcilment al castellà en contactes amb gent de altres llengües, mentre que els castellanoparlants només ho fan, i en molta menor mesura, en contextos fortament condicionats.

• El predomini absolut de l'ús del castellà en totes les tipologies familiars, i, de manera especialment preocupant, en les famílies autòctones de pares nascuts a la ciutat de València i en les famílies mixtes, ja que indiquen respectivament, un greu nivell d'abandonament familiar en la generació anterior i un fracàs en la bilingüització en els contextos heterogenis. La quasi total absència d'ús del valencià en les famílies també ens conforma el fracàs de l'assimilació de la segona generació d'immigrants.

• La percepció general que el repartiment de les funcions socials de les dues llengües en conflicte és normal i estable, de manera que es consideren com a vàlides una valoració purament simbòlica de la llengua i una situació real de bilingüisme asimètric.

• L'escassa autoidentificació nacionalitària valenciana, la qual cosa repercuteix en una escassa pressió social i política en aspectes relacionats amb el conflicte lingüístic.

Per altra banda, entre els elements positius, podem esmentar:

• L'extensió de la competència lingüística passiva en valencià dels joves, la qual cosa fa que les situacions d'incomprensió de la llengua siguen en la pràctica molt escasses.

• El manteniment, encara que siga a nivells mínims i amb un ús no sempre habitual, de la transmissió intergeneracional del valencià en els matrimonis autòctons i mixtos.

• L'adaptació del comportament lingüístic d'un nombre important d'alumnes a les característiques de l'entorn, tot i que aquesta adaptabilitat siga inferior entre els joves castellanoparlants, ens permet confiar en què les accions de política lingüística que modifiquen l'escassa presència social del valencià.

• El reconeixement majoritari de la unitat de la llengua, ens confirma que l'aclariment públic de l'actual estat de confusió sobre aquest tema, tindrà una incidència positiva en l'acceptació social d'un codi estandarditzat de la llengua que permeta l'ampliació consensuada de la seva presència en tots els àmbits d'ús públics.

Principis de la Política Lingüística.

Un estat plurilingüe pot organitzar la seva política lingüística en base a tres principis:

• Principi de Territorialitat:

• Segons aquest principi un estat plurilingüe reconeix els drets lingüístics dels seus habitants en la zona on es parla eixa llengua. Un exemple podria ser Suïssa que hi ha 3 llengües oficials (Alemany, Francés, Italià). On tenen els seus drets lingüístics només dins de la zona marcada per l'estat.

• Principi de Individualitat:

• Segons aquest principi cada individu te els seus drets lingüístics en tot l'estat independentment de la llengua predominant. Aquest principi es du a terme només en estats on hi ha com a molt dues llengües. Tots han de tenir una comprensió en ambdues llengües. La frontera es difusa.

• Principi Mixt:

• És una barreja dels dos casos anteriors. Aquesta solució és un poc complicada. Els parlants d'una llengua (X) se'ls aplica el principi de territorialitat i als parlants de l'altra (Y) se'ls aplica el principi de individualitat.

Un exemple seria el cas d'Espanya:

LA = LY (Castellà) Principi de Personalitat.

LB = LX (Català, Gallec, Euskera,...) Principi de territorialitat.

Norma d'ús lingüístic.

És una norma social referida a l'ús de la llengua o les llengües. Les normes socials són les prescripcions o orientacions sobre com actuar en una societat, és a dir, les convencions socials, el que pots fer o no fer. Les normes socials poden ser de dos tipus:

Explicites: Són aquelles que apareixen recollides en un corpus concret. Són el conjunt de lleis, decrets, normatives,... Aquestes normes sempre van acompanyades de les sancions que provoca trencar-les.

Implícites: No estan o no tenen perquè estar recollides en cap lloc, es transmeten per els mitjans de socialització, es a dir, la família, l'escola, els amics,... també tenen sancions, sancions socials.

En els casos de conflicte lingüístic l'existència d'estes normes d'ús lingüístic és fonamentalment per a veure com funciona eixa societat, si va cap a la normalització o cap a la substitució.

Hi ha una certa relació entre les normes d'ús explicites i implícites, es a dir, solen coincidir però no sempre coincideixen; Les normes d'ús explicites, lleis, decrets,... poden ser favorables a la LB però poden no ser-ho.

TEMA 3. PREJUDICIS I ESTEREOTIPS EN SITUACIONS DE CONFLICTE LINGÜÍSTIC.......................................................................................................................

3.1. Conceptes de prejudici, estereotips i discriminació.

Aquests conceptes ( prejudici i estereotips ) són molt utilitzats en sociolingüística però molt poc definits o en tot cas quan són definits no es delimiten clarament sino que es confonen. Açò ocorre perquè la sociolingüística és interdisciplinària.

Prejudici.

Provindria de la psicologia, de la psicologia social i de la sociologia, aleshores, podem comprovar com en aquestes disciplines tampoc està clarament diferenciat dels altres dos (estereotips i discriminació).

És una paraula d'ús comú, no és un terme tècnic i, per tant, moltes vegades apel·la el sentit comú ja que tot el mon te una idea del que és el terme.

Des de les seves ciències naturals (la psicologia, la psicologia social i la sociologia) es donen dos concepcions de prejudici:

• Considerar el prejudici com un creença (negativa) prèvia a comprovar.

• La situa com una actitud negativa cap a un individu o grup. En aquesta concepció sempre el prejudici és negatiu. Ací parlem d'actitud i no de creença. La primera concepció es troba al camp cognitiu mentre que aquesta segona es troba en el plànol actitudinal. Hem de tenir en compte que la actitud pot vindre determinada per una pressió social.

En Psicologia social molts autors avui en dia s'inclinen per la segon concepció. La primera concepció ha estat vigent fins els anys 70, quan es considerava el prejudici com un problema psicològic (Teoria de la personalitat autoritària o dogmàtica) Diu que l'individu que te prejudicis, te u tipus de personalitat concret que el porta a entendre el mon sense qüestionar-se el que diu l'autoritat (pares, escola,...). L'altra visió que prové de la psicologia social i de la sociologia vol subratllar el paper de la societat, és aquesta la que determina els prejudicis. Es basen en que no es pot explicar d'una manera individualista el flux (canvi) dels prejudicis.

La postura actual considera el prejudici com una creença prèvia a comprovació però tenint en compte la importància dels factors socials i no lingüístics.

Estereotip.

Creença negativa que consisteix a otorgar a priori característiques a un individu pel fet de pertànyer a un grup lingüístic.

Discriminació.

Qualsevol actuació que dificulta o impedeix l'exercici dels drets d'una persona o grup. Aquest concepte te menys problemes perquè es dona en camps diferents. Els dos primers es donen en el camp cognitiu mentre que el tercer es dona en el camp de l'acció.

Hi ha una relació entre ambdós àmbits ja que una persona amb prejudicis o estereotips generalment és molt susceptible d'efectuar discriminacions, però no sempre es dona esta correlació causa-efecte. Esta relació causa-efecte no es donarà quan la pressió ambiental no concorda amb els prejudicis.

Exemples
Prejudici	Estereotip	Discriminació
· Una persona no parla valencià perquè es pensa que és una llengua inferior. · Castellà sona millor. · Ús determinat. · La no unitat de la llengua.	· Creure que tots els que parlen valencià son de poble. · Literatura valenciana = literatura popular.	· Una persona no es relaciona amb una altra per parlar en valencià. · Háblame en Cristiano. · Quan en l'àmbit públic ens facin parlar castellà.

3.2. Incidència dels prejudicis i els estereotips en el aprenentatge de llengües.

Competència Comunicativa.

És un conjunt de sistemes, de coneixements i habilitats necessaris per a la comunicació actualitzada. No és una facultat innata, sinó un conjunt de destreses susceptibles de ser desenvolupades.

Competència Discursiva	Competència Gramatical	Competència Estratègica	Competència Literària	Competència Sociolingüística
· Coherència. · Cohesió.	· Fonologia Grafemàtica. · Morfologia. · Sintaxi. · Vocabulari.	· Func. Ideatives. · F. De Manipulació. · F. Heurístiques. · F. Imaginatives.	· Generes. · Tradició Literària. · Recursos.	· Creences. · Actituds. · Normes d'ús.

a. Competència discursiva Capacitat de construir discursos (orals o escrits) coherents i cohesionats, es a dir, que tinguen una estructura semàntica i sintàctica correcta.

Exemple: Coherència, sinònims, temàtica, polisèmia,...

Cohesió, unió entre les parts, connectors, conjuncions, preposicions.

b. Competència Gramatical Capacitat de construir textos gramaticalment correctes, es a dir, saber aplicar les regles de derivació, correcció de grafemes, sintaxi i vocabulari.

c. Competència Estratègica Capacitat de compensar els errors i les mancances, es a dir, davant d'una cosa que diem malament, l'altre no ens entén o nosaltres no sabem dir-ho, som capaços de fer-nos entendre.

d. Competència Literària Molts autors no la situen dins de la comunicativa, seria la capacitat de produir i comprendre textos literaris.

e. Competència Sociolingüística Capacitat de posar en joc les normes d'ús socials d'una llengua tenint en compte cada context específic.

Els prejudicis i els estereotips afecten a totes les subcompetències de la competència comunicativa.

Prejudicis.

a. Competència discursiva impedeixen l'adquisició i l'ús de mecanismes de coherència i de cohesió més enllà dels propis del llenguatge col·loquial, és a dir, impedeixen l'adquisició dels recursos d'expressió, no sabria estructurar be un text acadèmic. Afecta a l'estructura semàntica i sintàctica dels textos.

b. Competència Gramatical Dificulten la interiorització de les regles, és a dir, de alguna manera no veu eixa llengua com un sistema regular i en lloc de aprendre o interioritzar les regles treballa a partir de memòria.

c. Competència Estratègica Entrebanquen la posada en pràctica de les estratègies compensatòries dels errors, és a dir, el aprenent en compte de superar els errors es queda bloquejat, no continua la comunicació o canvia de llengua.

Estereotips.

a. Competència Comunicativa Proporcionant una imatge negativa del grup, el aprenent de la llengua no vol que l'identifiquen amb aquell grup que no usara la llengua si no és estrictament necessari, per tant tampoc l'aprendrà bé perquè les llengües s'aprenen usant-les.

b. Competència Literària Donant una imatge negativa de la producció literària, tindrà una imatge de la literatura com a literatura popular per tant no s'interessa per la literatura d'eixa llengua.

Els prejudicis tenen una gran importància en les situacions de conflicte lingüístic perquè afecten a la normalització lingüística en dos sentits:

a. Les persones amb prejudicis i estereotips s'oposaran a la normalització lingüística per coherència interna, es a dir, perquè creuran que eixa llengua i eixos parlants no tenen els mateixos drets que la resta de llengües i parlants.

b. Dificulten i de vegades impedeixen el aprenentatge de la llengua sobre la que tenen prejudicis.

Tècniques per a reduir el prejudici i l'estereotip (Psicologia Social).

1. Trencar el cicle del prejudici Es tracta de modificar la informació que es rep dels mitjans de socialització amb campanyes institucionals que facen veure la falsedat o poca consistència d'aquella, es a dir, caldria introduir la versió científica, ètica,... en la societat ja que aquest cicle es retroalimenta, perquè es transmiteix de pares a fills i dins de grups socials. L'escola ací te un paper fonamental per a trencar-lo, al igual que els mitjans de socialització.

2. Contacte Intergrupal Directe El contacte amb el grup estereotipat redueix l'estereotip, es a dir, barrejar i posar en comunicació ambdós grups els que tenen l'estereotip i els estereotipats, funcionarà si es donen les següents condicions:

a. Suport social i institucional per a les mesures afavoridores del contacte que cree un clima social propici. Sense ambigüitats.

b. Freqüència, durada i proximitat del contacte suficients per a crear relacions significatives, sinó, augmentarà la confiança en l'estereotip.

c. Participants d'igual estàtus de diferents grups. Si no, es poden confondre les diferències d'un estàtus amb les diferències del grup.

d. Proposar tasques que requeresquen la cooperació d'individus dels diferents grups.

3. Recategorització Consisteix a dividir els diferents grups en un subgrup, a partir dels contactes intergrupals, un exemple podria no ser fer activitats on cada grup vaga per la seva banda o posar en comú les semblances entre els diferents grups.

4. Intervencions Cognitives Mostren els membres de l'altre grup com a individus amb característiques pròpies, més enllà de les estrictament grupals. L'estereotip anul·la la individualitat.

Reduir els prejudicis a partir de les llengües.

Pautes.

1. Trencar el cicle del prejudici És l'única de les tècniques anteriors directament aplicable al prejudici. El paper de l'escola és fonamental però són imprescindibles altres mesures dirigides al conjunt de la societat.

2. No ridiculitzar els individus amb prejudicis Si qui te el prejudici veu atacada la seva imatge o la de l'endogrup, és tancarà a l'evidència i es resistirà a abandonar-lo. Cal presentar el prejudici com un error, no com una barbaritat.

La persona que defensa un prejudici és perquè és el que li han donat i hi ha que tractar-lo com un error, i al xiquet no hi ha que ridiculitzar-lo perquè si l'ataquem es tancarà i no farà cas.

3. Reconstruir l'esquema causa-efecte Quan es té un prejudici sobre una llegua el fet de que no s'use en un àmbit s'identifica com a causa de que eixa llengua no es apta per a usar-se i açò és un error ja que si no està en determinats àmbits es l'efecte i no la causa marcada per la història.

4. Fer activitats de tipus deductiu Activitats de les quals el xiquet puga deduir que estava equivocat, com utilitzar textos reals.

Reduir els estereotips lingüístics.

Els Parlants.

Companys.

a. Contacte Intergrupal Barrejar xiquets d'una i d'altra llengua, açò és natural a la zona valencianoparlant i caldria aplicar-ho a tota la zona castellanoparlant per a que els xiquets vegeren que tots dos són iguals.

b. Recategorització Formar un supragrup que els integre a tots. La teoria pluralista diu que convé al supragrup que les característiques del punt de partida - ací la llengua - servisquen per a assolir els objectes comuns.

c. Intervencions Cognitives Fer veure l'altre com un igual.

El Professor.

No “adoctrinar”, es a dir, no sembla gens adequat que el o la docent de llengua pose en un mateix pla d'autoritat acadèmica les qüestions lingüístiques i les polítiques, ja que si el xiquet no està d'acord amb la ideologia, rebutjarà també els aspecte acadèmics.

La literatura.

a. Tria de textos Si seleccionem textos en català caldrà anar en compte de no triar un tipus per a una llengua i un altre tipus per a l'altra ja que podem identificar la literatura de una llengua amb la llengua.

b. Literatura Comparada És una tècnica nova, no molt usual i positiva. Comprar textos de diferents llengües i diferents cultures per a vore que eixa literatura en algun moment ha esta a la mateixa altura que les de nivell europeu.

Prejudici Sobre Llengua.

• Llengua basta i malsonant Comparació amb els diferents estils musicals, els gustos i fer veure així que la malsonancia és cosa de gustos: Respecte a la Diversitat. Escoltar cançons populars infantils en E.P. comparar amb altres coses i mostrar tipus de text (poemes amorosos, cançons infantils).

• Llengua Rural i parlants rurals Adaptar una sèrie de TV al valencià o usar alguna que es faga en valencià (seria preferible mostrar-la o que la descobriren fora de l'escola perquè vega que açò també es dona en la realitat i no és un invent de classe. En E.P. qualsevol activitat que mostre l'ús de la llengua en una capital... textos de Conselleria, premsa o aprofitar alguna eixida del aula per comprovar l'ús de la llengua a la ciutat.

• Llengua inculta Treball amb textos formals: portar els textos a classe o que els busquen els xiquets. En ells es pot treballar sobre el registre... {Tant per a prejudici com per a estereotip parlants incultes seria bo mostrar persones de l'àmbit de la cultura que parlen valencià (poder llegir un llibre d'actualitat en Valencià i que després puga fer-los una conferència)} Mostrar llibres en valencià traduïts a altres llengües.

• Unitat de la Llengua Donar-los textos dialectals per a que els comparem (que es fixen el les semblances i diferències) o que les conten... esta activitat se sol completar comparant la llengua amb textos d'altres llengües romàniques per veure que hi ha moltes diferències (Si els textos surten del mateix tema o són els mateixos en diferents llengües o dialectes millor). Establir algun tipus de correspondència amb les zones de l'àmbit lingüístic (com cartejar-se amb gent de Catalunya, Balears,...).

• Usos de la Llengua Mostrar altres usos amb textos, rock català,...

TEMA 4. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA.........................................................................

4.1. Variable, Variant i Varietat.

Les llengües són heterogènies, en la realitat, la parla, trobem moltes manifestacions diferents d'una mateixa llengua.

Segons alguns factors com l'àmbit geogràfic, la posició social, etc... trobem que la llengua s'usa de maneres diferents. Des d'aquest punt de vista es pot dir que el concepte de llengua és abstracte, no fa referència a una cosa directament observable. El que és directament observable són les varietats lingüístiques i la llengua seria el conjunt d'aquestes varietats (el conjunt d'una cosa és sempre una abstracció).

Variable	Qualsevol unitat lingüística susceptible de variació.
Variant	Cadascuna de les realitzacions concretes d'una variable.
Varietat	Conjunt sistemàtic de Variants.

Unitat Lingüística Tenir en compte que pot ser unitat lingüística tant de fonemes com de paraules.

Exemple:

• En valencià tenim com a variable la 1ª persona del singular del present d'indicatiu de la 1ª conjugació:

Valencià	-e
Català	-o
Balear	-0

• Lexema que es referesca a persona jove:

Valencià	Xic/a
Català	Noi/a
Balear	Al·lot

4.2. Tipus de Variació.

Els tipus de Variació s'estableixen tenint en compte el factor que produeix aquesta variació:

Factor	Variació
Temps	Diacrònica o cronològica
Espai	Diatòpica
Social	Diastràtica
Funció	Diafàsica

El que ens interessa és la influencia d'aquestos factors en les llengües en contacte.

Variació Diacrònica.

És la que es deu al factor temps i per tant fa referència a l'evolució de les llengües. Com estem parlant en la línia del temps cada varietat només es pot parlar d'elles establint períodes (llengua del S.XV), vindran donades pels períodes històrics.

No és objecte d'estudi pròpiament de la sociolingüística sinó que podem acostar-nos a ella des de dos punts de vista: intern i extern.

Des del punt de vista intern serien les variants i varietat històriques i això ho estudiarà pròpiament la lingüística històrica o diacrònica. Estableixen les lleis evolutives (les paraules que en llatí comencen amb l en català comencen amb ll).

Des d'un punt de vista extern s'estudiaria la història social de la llengua, cosa molt relacionada amb la sociolingüística però no ho és, estaria dins de la historiografia.

Podríem incloure ací dins el factor generacional, es a dir, estudiar les diferències entre la llengua de les persones majors i les més joves. Encara que és més correcte fer-ho a la diastràtica.

Variació Diastràtica.

És la que es deu als grups socials i la varietat pròpia seria el sociolecte o dialecte social. Amb aquesta variació trobem un problema ja que no es pot establir un conjunt de sociolectes a estudiar perquè tindríem tantes variacions diastràtiques com divisions que es facen de la societat.

Els sociolectes, en el cas del Català, han estat poc estudiats. En els casos de conflicte lingüístic podem observar que generalment en els casos de no conflicte lingüístic les classes més altes se solen distingir per un sociolecte molt correcte lingüísticament mentre que les classes baixes no es fixen en la correcció, mentre que en el cas de conflicte lingüístic amb la LA també es dona el anterior i amb la LB no es dona l'esquema anterior tan clarament i passen dues coses: les classes altes ja no utilitzen la LB i utilitzen la LA i els que no hagen fet el canvi lingüístic utilitzaran la LB bastant incorrectament. Això es pot explicar perquè quan aquestes persones estudiaven no han tingut ocasions d'estudiar-la o igual no han tingut ganes d'estudiar-la.

Variació Diafàsica.

Té a veure amb la funció i el context de la llengua en cada acte comunicatiu. La varietat pròpia d'aquesta variació seria el Registre.

El parlant determina la variació diafàsica, aquesta variació depèn de la voluntat del parlant.

En un mateix dia la persona pot variar de registre mentre que de sociolecte i de dialecte és més difícil canviar i venen impostos a la persona.

Els registres estan molt relacionats amb els sociolectes perquè es poden classificar per grau de correcció, es a dir, quan més alt siga el registre més importància tindrà el grau de correcció.

Alguns registres es poden identificar amb alguns sociolectes, el sociolecte de les classes més altes es relacionen amb els registres més alts. Per a tindre una bona competència comunicativa hauríem de saber usar diferents registres.

+ formal = - conegut

LB

- formal = + conegut

L1=LB

+ formal = + conegut

LA

- formal = - conegut

Açò te un resultat bastant negatiu per a la normalització lingüística ja que si els parlants solen identificar LB - formal = + coneguda i LA + formal = + coneguda, tendiran a usar la LA als registres formals, però a més, pot haver resistències a un ús formal de la LB.

Variació Diatòpica.

Es deu al factor geogràfic, i les varietats pròpies s'anomenen dialectes geogràfics. El concepte de dialecte s'utilitza de manera errònia, ja que, bàsicament són 2 els usos erronis negatius del concepte, un es donar-li al dialecte un valor de deformació de la llengua, i l'altre ús és usar dialecte com a subllengua per a aplicar-ho a alguna cosa que no arriba a ser llengua.

El que hi ha en la realitat són dialectes i el conjunt d'aquestos dialectes és la llengua (concepte abstracte).

Si la zona geogràfica és molt reduïda es pot anomenar “parlar” i entre el terme dialecte i parlar trobem subdialectes que abarquen 2 o 3 zones.

Cal parlar de 2 tipus de dialectes:

· Constitutius: Es parlen on la llengua es va crear.

· Consecutius: Es parlen on la llengua es va portar.

El Català es divideix en dos grans blocs dialectals: Oriental i occidental.

Català Occidental	Català Oriental
· Distinció entre a/e i o/u àtones.	· Neutralització de a/e i o/u àtones.
· Manteniment de la -n- etimològica en alguns plurals (paraules planes).	· Plurals sense -n- etimològica
· Verbs incoatius amb increment -ix com patix.	· Incoatius amb increment -eix- com pateix.
· Possessiu femení en u: meua, meues,...	· Possessiu femení en v: meva, meves,...
· Forma plena dels pronoms febles en posició preverbial: vos donen.	· Predomini de les formes reforçades dels pronoms febles en posició preverbial: us donen.
· Lèxic: espill, granera, poal, alçar-se, roig, pardal,...	· Lèxic: Mirall, escombra, galleda, llevar-se, vermell, ocell,...

Català Occidental
Nord-Occidental	Valencià
· Desinència -e de 3ª persona (ell pense, ell pensave)	· Desinència -e de la primera persona del present d'indicatiu de la 1ª conjugació.
· Article determinat masculí: lo, los.	· Demostratius este - eixe - aquell.

Català Oriental
Rossellonès	Alguerès
· Vocalisme tònic de cinc fonemes.	· Vocalisme àton de 3 sons: a, i, u.
· Tancament de o tònica en u.	·Distinció b/v.
· Desinència -i de 1ª persona del present d'indicatiu de la 1ª conjugació.	· Article lo pronunciat lu.
· Construcció d'oracions negatives amb pas sense l'adverbi no.	· Morfema neutre de la 1ª persona de present d'indicatiu.
· Auxiliar ésser per a alguns verbs intransitius.	· Italianismes lèxics i sintàctics.
· Gal·licismes lèxics i sintàctics.	· Lèxic: jornada, forqueta, gonella,...
· Lèxic: ca, veire, estela, mainatge,...
Central	Balear
· Iodització en algunes zones	· Articulació de vocal neutra en posició tònica.
· Ús regular de les formes reforçades dels pronoms personals febles en situació preverbial.	· Iodització generalitzada.
· Morfema -o de 1ª persona de present d'indicatiu.	· Morfema neutre de 1ª persona de present d'indicatiu.
· Article determina masculí el, els.	· Article determinat es, sa, ses,...
· Lèxic: nano, blat de moro, mandra,...	· Ús regular de l'article personal en i na.
	· Forma plena dels pronoms pronunciats tònics en posició postverbal.
	· Lèxic: al·lot, xot, capell,...

Valencià
Septentrional	Apitxat
· El grup consonantic -tz- es pronuncia com una -g/j-.	· La //(t)g|(t)j// es pronuncia /tx/
· No es pronuncia la -r final de les paraules agudes.	· /z/ a /s/.
· Desinencia -e per a la 3ª persona del singular.	· Ús del pretèrit perfet simple (aní, anares,...)
Meridional
· Harmonia vocàlica, les `e' i `o' obertes (tòniques) atrauen a la vocal final.
· Presenta `e' i `o' obertes àtones.
· Ús de les formes reforçades dels pronoms febles, em, el, et, es, en,....

4.3. L'estàndard.

1. Llengua intermèdia entre col·loquial i culta.

2. Llengua dels mitjans de comunicació i l'educació.

3. Llengua normativa o correcta.

4. Registre.

5. Llengua pont entre els dialèctes.

6. Model de llengua.

Per tant l'estàndard es el registre que intenta ser intermedi entre col·loquial i culte que s'empra als mitjans de comunicació i d'educació usat de manera normativa i correcta donant un model de llengua. També neutralitza més o menys, segons els casos, la variació diatòpica o geogràfica.

Correcció es diferent de estàndard, ja que, no tot el que és correcte es estàndard però tot el que és estàndard es correcte.

Tipus de normativa / estàndard segons la variació diatòpica.

Normativa i estàndard unitari o unitarista:

· Es basa en un únic dialecte i o accepta les variants dels altres dialectes. Es dona en llengües amb una gran diglòssia interna, la gent ha d'acceptar que aquests és el dialecte més importat.

Normativa i estàndard composicional:

· Quan la normativa admet variants de diversos dialectes importants. Hi ha 2 subtipus:

a. Estàndard Unimorfic: S'agafa per a cada variable una única variant, dels diversos dialectes. Es una creació artificial.

b. Estàndard Polimorfic: S'accepten les variants més importants de una mateixa valiable.

Subestàndards autònoms.

· Derivaria del polimorfic, el ús pot crear subsistemes que es corresponguen a un gran dialecte. De vegades es consideren incorrectes formes que són correctes a altres subestàndards.

4.4. La variació lingüística a l'escola.

Del currículum es dedueix que es important oferir mostres de diversos dialectes i de diversos registres, ja que:

• Existeix una motivació sociolingüística, per a oferir una mostra real de la llengua. Per a desenvolupar la competència comunicativa és necessari conèixer diversos dialectes per a poder comunicar-se en diverses situacions.

• Si la varietat diafàsica no es treballa a les escoles ens podem trobar amb dos problemes:

• Quan la llengua es qüestió és L2 tenim que, si en l'escola només s'ensenya la normativa i l'estàndard, tindrem que l'alumne no coneixerà els recursos propis del llenguatge col·loquial i no usarà aquesta L2 en aquest registre.

• Seria el mateix que l'anterior però es referia a l'ús escrit. Quan la llengua és L1 el registre col·loquial i l'alumne pot sentir-se incapaç d'escriure en registre col·loquial.

• Raons de tipus didàctic:

• Des dels nous enfocaments didàctics es reclama un acostament de l'escola a la realitat. En el cas lingüístic (aprèn lectura i escriptura) és diu que l'aprenentatge ha de ser significatiu, i per tant els textos amb que es treballen han de significar coses, han de estar relacionats amb la vida i l'àmbit del xiquet. El llenguatge a l'escola en els primers moments haurà d'ajustar-se al del xiquet. Els textos dels primers cursos haurán de ser d'un registre col·loquial i del dialecte del xiquet.

TEMA 5. ELS PROGRAMES D'ENSENYAMENT DE LLENGÜES EN CONTACTE

5.1. Conflicte lingüístic i organització escolar.

El sistema escolar de qualsevol lloc depèn directament de la política d'eixe lloc, de l'administració, per tant, pel que fa a la qüestió lingüística a l'escola dependrà directament de la política lingüística d'eixe lloc concret.

Podem dir que el sistema educatiu pot seguir unes grans línies:

• Contribuir a la substitució lingüística, fent un sistema educatiu monolingüe (LA).

• Contribuir a la normalització lingüística, fent una política favorable a la LB (ha de ser oficial) i el sistema educatiu haurà de ser bilingüe. Per a que l'organització escolar siga realment bilingüe haurà de ensenyar les dues llengües i a més haurà d'usar-la com a llengua vehicular a l'aula per a la resta de matèries, ja que si únicament la LB es dona com a assignatura tindríem un 3er programa.

• Programa d'ensenyament “de” LB. Significa que la LB sols s'usa com a assignatura i no com a llengua vehicular per a les altres assignatures. Es considera que no contribueix a la normalització lingüística, a un major ús de la LB. Si el sistema escolar adopta aquest model acabaria produint-se també un procés de substitució. El problema d'aquest programa és la assignaturització, és a dir, significa que l'alumne identifica la LB com una assignatura i no com una llengua amb possibilitat d'ús més enllà de l'assignatura, es dona perquè en situació de conflicte lingüístic el sistema educatiu el que fa és reforçar la idea de que la llengua real i plena és la LA i la LB és una “cosa” que es dona a classe i no com una llengua. Aquest programa sol ser necessari com a programa de transició de “a” a “b”.

Si ensenyem en les dues llengües:

• Quina llengua s'ensenya primer, quina llengua és predominant, de que depèn que un xiquet vaga a un o altre programa,...

• Situació sociolingüística del centre: no és el mateix parlar castellà en un barri on tots parlen valencià que en un barri d'immigrants on es parla castellà.

P.E.V. - Programa d'Ensenyament Valencià.

Consisteix en l'ús de la LB (Valencià) com a llengua predominant de l'ensenyament i el castellà com a assignatura i com a llengua vehicular d'algunes assignatures, la concreció d'eixes assignatures les posa el centre segons el P.E.C. En un principi està pensat per a alumnat valencianoparlant.

P.I.P. - Programa d'Incorporació Progressiva.

Consisteix en l'ús de la LA (Castellà) com a llengua predominant de l'ensenyament i el valencià com a assignatura i com a llengua vehicular d'algunes assignatures, la concreció d'eixes assignatures les posa el centre segons el P.E.C. En un principi està pensat per a alumnat castellanoparlant.

P.I.L. - Programa d'Immersió Lingüística.

Utilitza el valencià com a llengua base i te la peculiaritat d'una incorporació tardana del castellà (2on cicle de primària) i al 3er cicle el castellà més una assignatura. Està pensat per a alumnat castellanoparlant.

L'ensenyament de les llengües en contacte (6 cr.) Curs 2000/2001

25

Página: 4
Sociolingüística per a Joves

Página: 4
Usos propis de eixa societat. No són llengües franques.

F

A

I

LY

LX

Competència Sociolingüística

Competència Sociolingüística

Competència Sociolingüística

Competència Sociolingüística

Competència Sociolingüística

Competència Sociolingüística

afecta

afecta

afecta

afecta

afecta