En qué creen los que no creen

Umberto Eco y Carlo Maria Martini

“La post-modernitat no és atea. L'ateisme s'ha acabat juntament amb l'antiteisme. Hi ha un indeferentisme religiós. El tema de Déu no preocupa. La religió és vista com un altre joc del llenguatge, que podria adaptar-se si no tingués l'afany de voler explicar-ho tot i no expressés uns valors fixos. És a dir, hauria d'ésser més dèbil, menys forta, més tolerant, sense buscar la seguretat i amb un component sempre individual. La raó absoluta que al racionalisme modern ho havia d'explicar tot, l'ha desacreditada la post-modernitat, des de la qual hi ha una possible apertura cap a la Metafísica...”

Classe de Metafísica I, divendres 8 d'Octubre del 2004

És en aquest punt d'indiferència religiosa on plantejo aquest llibre per ajudar a una apertura post-moderna cap a la Metafísica, preguntant:

¿En qué creen los que no creen?

Aquest llibre és un diàleg epistolar públic entre Umberto Eco (intel·lectual laic europeu) i Carlo Maria Martini (cardenal que busca apropar la fe als seus semblants, mestre de vida intel·lectual i moral) que es va produir a la revista Liberal mitjançant cartes. Intercanvi d'opinions entre homes lliures sobre problemes ètics, terreny de discussió comú entre laics i catòlics.

L'Apocalipsis

Umberto Eco. La fi dels temps és més pròpia dels laics que dels cristians, ja que viuen els propis terrors del final dels temps amb l'esperit del consumisme irresponsable. El cristianisme inventà la història com a camí cap endavant. El laïcisme l'entén com infinitament perfectible, amb esperança, que és una visió originalment cristiana. Es qüestiona el procedir dels segles, no la fi. Només si la història té un sentit, una direcció, es poden estimar les realitats terrenals i tenir esperança.

Carlo Maria Martini. Pel cristianisme els apocalipsis són la prolongació de l'experiència de la plenitud, de la salvació. Es resignen respecte el present i fugen d'ell per refugiar-se en un futur amb un ordre de valors definitiu. Gran càrrega utòpica i d'esperança comú a creients i no creients perquè a la pràctica viuen el present donant-li un sentit i comprometent-se amb ell responsablement. És necessari que aquest fi sigui “un fi” que tingui el caràcter d'un valor final decisiu capaç d'il·luminar i donar significat als esforços del present.

El Valor de la Vida Humana

Umberto Eco. El naixement d'un nen és un miracle natural que s'ha d'acceptar perquè no tenim el dret de truncar el camí d'una vida iniciada. Els no creients posen la Vida com a font de l'ètica. Els confins a partir dels quals un ésser es reconeix com animal racional, a més de mortal, no es poden decidir. Per tant, no és lícit parlar de fins quin moment es té el dret d'intervenir en aquest procés. Si tal decisió es pren, és un risc del que la mare ha de respondre davant Deu, la seva pròpia consciència o la humanitat.

Carlo Maria Martini. La vida divina és comunicada a l'home, que participa de la vida de Déu. Un nou ésser és de gran valor, miracle des del principi i digne de respecte, d'afecte i d'atenció. Si aquesta exigència es viola es produirà un conflicte que portarà sobretot la dona, a qui en primer lloc se li confia allò més dèbil i noble del món. És necessari que tal conflicte no es verifiqui, perquè aquest patiment no es produeixi.

Homes i Dones segons l'Església

Umberto Eco. En la doctrina no hi ha cap raó per excloure les dones del sacerdoci. Crist es va sacrificar tant pels homes com per les dones. Va donar indicacions clares sobre la igualtat dels sexes. En ell no hi ha masculí ni femení. Alliberació de l'home en ambdós sexes. Hi ha només una raó històrica: que els fidels estan acostumats encara a la imatge d'un sacerdot baró.

Carlo Maria Martini. Jesucrist va escollir als dotze apòstols. Fet que ha determinat l'apostolat a l'Església, que té una praxis arrelada a les tradicions i no vol ser infidel als actes de salvació de Déu. Es preocupa de no separar-se del exemple de Jesucrist, perquè només essent exemplarment fidel a ell podrà comprendre l'alliberació d'ambdós sexes.

Fonament de l'Ètica pels Laics

Carlo Maria Martini. Totes les religions situen un Misteri transcendent, un principi metafísic, absolut i universalment vàlid com a fonament d'actuació moral, de l'ètica, que vincula incondicionalment i universalment. Si el valor absolut de la norma moral no està fonamentat en això, costa comprendre que una existència inspirada en l'altruisme, la sinceritat, la justícia, la solidaritat i el perdó pugui sostenir-se llarg temps i en qualsevol circumstància. La dignitat humana funda en laics i creients un comú sentir i obrar: defensa de l'home, la justícia i la pau.

Umberto Eco. L'ètica laica es basa en un fet natural: la corporalitat i la idea de que posseïm una ànima només en virtut de la presència aliena. Es fonamenta sobre nocions universals, semàntiques, comuns a totes les cultures. L'instint de l'home és un fet natural, cert i indiscutible, així com la constricció: respectem els drets de la corporalitat aliena, desitgem fem certes coses i que no ens siguin fetes altres, i no fem als altres el que no volem que ens facin a nosaltres. Ètica laica com a ètica natural. L'instint natural, portat a la seva justa maduració i autoconsciència, és un fonament que dona garanties suficients. La temptació del mal està present també en qui posseeix una noció fonamentada i revelada del bé. El no creient, si és conscient d'haver obrat malament, demanarà el perdó dels demés, i per tant, haurà de perdonar per anticipat als demés.

Altres Intervencions

Emanuele Severino. (Filòsof). L'ètica laica i la dels creients coincideixen en la bona fe i voluntat, la rectitud de la consciència, la convicció de fer allò que sense el menor dubte tot ésser conscient ha de fer. Convicció que pot tenir motivacions diferents, a més consistents, més sòlida faran la bona fe. El pensament contemporani té fe en l'esdevenir de l'ésser. Consciència de que no pot existir cap veritat diferent del esdevenir. Mort de la veritat, de Déu i de tot fonament absolut de l'ètica. Qualsevol ètica només pot ser bona fe, i no pot aspirar a més veritat que qualsevol altre bona fe. L'únic sentit possible de la veritat és la seva capacitat pràctica d'imposar-se sobre les demés. La filosofia contemporània nega qualsevol noció comuna i universal, ja que l'universal és un immutable que anticipa i fa vana aquesta innovació absoluta en que consisteix l'esdevenir. Ètica de la ciència i de la tècnica, bona fe constituïda per la convicció de que el que és necessari fer és salvar l'home en la Terra.

Manlio Sgalambro. (Filòsof). Un acte de bé és la negació de Déu. Bé que només pot pensar-se, i en tant que pensament, no pot ésser, no pot fer-se. Per nosaltres, desitjar el bé és desitjar que no mori, escollir per la vida. Lluita contra la mortalitat de l'altre, contra l'ésser que l'absorbeix i el mata. Déu és la mort mateixa perquè crida al seu costat, no es pot conciliar amb la idea del bé.

Eugenio Scalfari. (Periodista). El fonament comú de la moral és la pertinença biològica a una espècie. Tenim dos instints essencials: el de la supervivència individual, que dóna lloc a l'egoisme, necessari i positiu sempre que no superi certs límits; i el de la supervivència de l'espècie, que dóna lloc al sentiment de la moralitat, necessitat de fer-se càrrec del patiment aliè i del bé comú. Les normes de la moral canvien perquè canvia la realitat a la que s'apliquen. El bé és fruit d'una elaboració autònoma, relativa, però que no prescindeix de la comprensió i de l'amor cap els demés, ja que aquest és l'instint biològic que es troba en la base de l'ètica.

Indro Montanelli. (Periodista). La falta de fe se sent com una injustícia que priva de qualsevol sentit a la vida.

Vittorio Foa. (Polític). El nus de l'ètica es troba en la diferència que conforma la identitat de la comunitat i la de l'individu. Buscar la manera de viure la inseguretat en el respecte recíproc sense l'ansietat de l'autodefensa. Consolidar la certesa en la relació vida pròpia i món.

Claudio Martelli. (Polític). La il·lustració és purificació de la moral cristiana (amor, intuïció del cor, sentit comú) de l'absurd i del fanatisme. La consciència laica neix dins del cristianisme, que és un gran humanisme. Els que no creuen, creuen en valors racionals que exigeixen que siguin professats i practicats. Disposició a transigir i a acollir en el propi món de valors part dels valors dels altres, el que facilita la convivència entre comunitats que es sustenten en sistemes de valors diferents. El càlcul moral suposa que els comportaments depenen de la voluntat i racionalitat dels homes, que identifiquen les normes que ofereixen majors probabilitats d'aconseguir els adequats nivells de qualitat de vida. Moral que l'home construeix gradualment, mitjançant prova i error. Ètica de la tolerància que aprofita millor les oportunitats renunciant a una veritat moral absoluta i immutable.

Recapitulació

Carlo Maria Martini. Ètica com element propi de l'home, gràcies al qual és allò que és. Útil per regular la vida social. Condueix a una vida justa i realitzada, a la plenitud d'una llibertat responsable. Perquè sigui possible un diàleg moral entre cultures diferents és necessària la consciència, que és immanent, la correcció dels comportaments morals mesurada per l'orientació de la voluntat i la seva rectitud. Les circumstàncies canvien, però no les actituds de fons. El codi moral humà no és revisable. Tothom creu en la vida. Vida ètica com a tensió agònica que s'ha de patir i superar per aconseguir la pau.