Bibliografia

Maria Àngels Anglada

Va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Filla d'un advocat vigata, la gran de quatre germans, va viure en un ambient familiar apassionat per la música. Aquesta passió va influir moltes obres de l'autora..
De jove va anar a Barcelona on estudiaria a la universitat "Central" (actualment Universitat de Barcelona). Es va llicenciar en Filologia Clàssica.
L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort (abril 1999).

Els primers anys, a Figueres, els va dedicar a la família i les seves filles.
Fou admiradora del món hel·lenístic. I la seva professió fou professora de Filologia Clàssica. Traduí textos del llatí al català.
El seu primer llibre fou publicat al 1972, amb la publicació dels seus primers poemes, amb Núria Albó, amb el llibre Díptic.

Va destacar com crítica literària, traductora i assagista en llibres col·lectius com Salvador Espriu en els seus millors escrits, publicat el 1974.

També va col·laborar en publicacions de l'època com Canigó, El pont, 9 país, Reduccions, entre altres. Va participar en el llibre Memòries d'un pagès del S.XVIII, editat el 1978, conjuntament amb el seu marit, Jordi Geli.

El 1978 , Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla, el premi li va donar una popularitat.

A partir de llavors va començar a fer novel·les i guanyar premis com: Sandàlies d'escuma que li va valer el premi Lletra d'Or el 1985 i el Premio Nacional de la Crítica.

Una de les obres que va fer fou Paisatge amb poetes, publicat el 1988, que més endavant seria complementat amb un altre assaig seguint la mateixa línia, Paradís amb poetes, publicat al 1993.
Tot i que la poesia va ser un gènere que valorava molt, bona part de la seva obra poètica no havia tingut l'oportunitat de sortir a la llum. Per aquest motiu, l'any 1990 es va editar un recull antològic Columnes d'hores que engloba tota la seva obra fins a aquell any i que, més endavant, va quedar completat amb el petit poemari Arietta.
Abans dels anys noranta, va fer diversos viatges a Grècia i concretament a l'illa grega de Mitilene, illa que serà la font d'inspiració d'Artemísia, novel·la que obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica.
A El violí d'Auschwitz, intenta mostrar al lector la duresa dels camps de treball i mostra els sentiments dels protagonistes les reaccions , humanes i sensibles en les que determinats temes com el record dels camps de concentració nazis.

Va destacar el seu interès a l'hora d'endinsar-se en em món de la literatura per a infants i joves. Destaquem entre les obres destinades a aquest genere: La grua Estontola, L'hipopòtam blau, Relats de mitologia. Els Déus i Relats de mitologia. Els herois.

Una de les seves últimes obres que va escriure i que va ser mes ben rebuda per el public fou Quadern d'Aram.

L' obra de Maria Àngles havia estat traduïda a diverses llengües, com per exemple El violí d'Auschwitz, i els seus poemes havien format part d'algunes de les antologies estrangeres sobre la literatura catalana. Havia rebut també la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Després de viure més de trenta anys a Figueres, el 1996 va rebre un homenatge ciutadà i va ser distingida amb el títol de filla predilecte. Un dels seus últims escrits estava dedicat precisament a Figueres, en el volum Figueres, ciutat de les idees.

Va morir a Figueres el dia 23 d'abril del 1999 (Sant Jordi) d'un càncer de pulmó.

Maria Àngels Anglada

Context històric:

Primer, el llibre surt la societat actual en la qual hi ha una orquestra i descriu els components etc. Utilitza el flash-bach per anar dels anys 90 als 40

El llibre ha estat ambientat en la segona guerra mundial, els jueus van ser destinats a camps d'extermini i treball per els alemanys.

Aquests els sotmetien a experiments, rebien uns aliments, que no els servien gairebé de res, ja que afirmen que al cap d'una hora de menjar ja tornaven a tenir gana. Segurament aquest sols seria un tros de pa o algun similar.

Els capos, generals etc. Maltractaven als jueus ,que havien estat deportats als camps, no els tractaven com a persones, els utilitzaven per fer experiment inhumans coses realment horribles, inimaginables.

Quan es creia que els presoners ja eren `inútils eren destinats a les cameres de gas, que ells anomenaven dutxes.

En la segona guerra mundial estaven enfrontades totes les potencies, la que va començar tenint mes força i conquerint mes foren els nazis, enfrontats amb França, UK , Rússia. Els EE.UU van entrar a la guerra desprès de l'atac dels japonesos a pearharbur.

Anàlisi del llibre:

Aquest llibre està dividit en les seguents part principals:

Introducció:

En la Introducció un jove sent com una dona d'avançada edat toca un violí a un concert, molt hàbilment. Ell s'hi interessa ràpidament i al acabar el concert veu que aquell violí es un stradibarius. S'interessa per comprar el violí però la dona explica la historia del violí al jove.

Nus:

En el nus s'explica la historia de Daniel un jove `lutier´ jueu, que es deportat a un camp de concentració jueu. Explica les desgràcies del camp de concentració i que ell va ser destinat a la part de fusteria del camp d'extermini.

en un moment la sort de li va girar a favor.

El comandant Sauckel, que tenia un violí una dia estava fen un concert ell i un amic. Daniel pel so del violí va saber que aquest tenia una escletxa i li va comentar al coronel, aquest li va dir si seria capaç d'arreglar-lo.

Entre Sauckel i el metge del camp van fer una juguesca, si el violí sonava bé el metge donava una caixa de vi al coronel, del contrari en Sauckel hauria de donar en Daniel per poder fer pràctiques amb els cos de Daniel.

Desenllaç:

Daniel surt victoriós de l'aposta i la caixa de botelles de vi, el coronel els i don a Daniel.

Es surt del flash-blac i es torna al present. S'explica que Daniel abanç de morir va tenir una filla anomenada Regina, que la va adoptar l' Eva.

La Regina es la que explica l'historia, ella va aconseguir el violí en una subhasta que es va fer avanç de penjar l'excomandant Bronislaw.

Contingut:

Estructura dels capítols:

Capitol I

Uns músics, en Climent i altres van tocar a la ciutat de Cracòvia, i després es van quedar a escoltar a una orquestra.

El narrador explica que es va fixar en la violinista que feia de solista i, sobretot, en el seu violí, era una dona gran, amb molta afinació.

No sabia quin tipus de violí era aquell, y a l'endemà, decidit s'ho va preguntar. Se'l va deixar provar, i li va dir, que sent tan bó, no l'estranyava que no es volgués desprendre per res del món d'aquell violí.

Ella, a més, li va dir que era l'únic record que li quedava de la seva família, que se l'havia fet el seu oncle Daniel amb les mides de Stradivarius, i com que va posar una cara trista, no va seguir parlant d'aquest tema.

Ella, a més, li va dir que era l'únic record que li quedava de la seva família, que se l'havia fet el seu oncle Daniel amb les mides de Stradivarius, i com que va posar una cara trista, no va seguir parlant d'aquest tema. La Gerda i el Virgili Stancu, són els dos músics que acompanyen el narrador, i sen's diu que l'esperaven a l'hotel, però abans de marxar, va invitar la Regina a sopar l'endemà a l'hotel, amb la Gerda i el Virgili. Al acabar de sopar tots quatre, la Gerda li va donar unes fotocòpies de part de la Regina, i els va explicar la historia de la família de la Regina.

La gira del trio s'acabava, faltava només un concert a Varsòvia.

Quan era a l'aeroport, es va llegir les fotocòpies de la Regina i li va semblar molt interessants. Estava tant capficat en la historia que ni va sentir el vol. Era la historia del violí de seva amiga Regina, una historia que mai podria oblidar.

Capitol II

En aquest capítol comença l'historia de l'oncle de la Regina, en Daniel. Se'ns diu que va sortir de la cel·la d'arrest, quan ja havien passat quatre dies.

El seu únic delicte havia estat dormir-se i no sortir a l'hora un d'aquells matins. A més, com a càstig el van fuetejar.

Tenia un amic que i li duia notícies de l'Eva. Va explicar-li que l'Eva estava força bé, i que la seva neboda, la Regina, segurament es salvaria, perquè l'havia acollida un músic alemany dels Sudets, client d'en Daniel.

Capitol III

En el tercer capítol, en Daniel diu que ja havien acabat l'hivernacle i la seva feina de la prestatgeria també. Finalment van enviar als quatre treballadors de l'hivernacle al taller.

En el tercer capítol, en Daniel diu que ja havien acabat l'hivernacle i la seva feina de la prestatgeria també. Finalment van enviar als quatre treballadors de l'hivernacle al taller.

El comandant va escriure en un paper. Les SS van acompanyar al violer a fora, i li van dir que si el violí estava arreglat a la matinada següent, el comandant li perdonaria el càstig.

En Daniel s'hi va passar tota la nit treballant, el vigilant que hi havia es va dormir aviat. Al matí següent, el vigilant va dir que anés a casa del comandant.

El comandant li va dir que el violí estava bé i que tornés al treball. Abans però, va dir ben alt al seu ajudant que havia castigat al violinista, perquè en Daniel ho escoltés.

L'endemà, al vespre, hi havia novetats, però en Daniel no les volia sentir, perquè sabia que eren males noticies i el desvetllarien, i ell havia de descansar.

Al matí següent, en Freund, el mecànic li va explicar les males notícies. Li va dir, que pel que sembla agafen als presoners per fer experiments. Els fiquen a una banyera amb aigua gairebé congelada fins que perden el coneixement. Després per retornar-los els fiquen entre dos dones nues i els posen el termòmetre.

Capitol IV

En el quart capítol en Daniel ens explica que ja havia deixat les tapes del violí ben encolades. Va començar a serrar amb cura, i aviat va tenir la primera part acabada. Aquella vegada era diferent de les altres, no estava somniant. Estava treballant en la construcció d'un violí per ordre del comandant.

També era destinat a una nau de la sucursal de la I.G. Farben per treballar a la tarda. La seva sorpresa va ser quan de un dia per l'altre li van dir que havia de construir un violí com un Stradivarius.

A lo primer, va anar més lent perquè havia d'ordenar tot el material que van posar a la seva disposició, probablement robats d'algun taller, tampoc no li van dir quant de temps tenia per fer-lo, i no li deixaven preguntar.

Sabia que no es podia esgarrar les mans treballant per la tarda perquè havia de construir al matí següent el seu estimat violí. Mentre la primavera s'anava acostant, en Daniel, que treballava de valent ja duia el violí força avançat.

Capitol V

En Daniel ens explica que nou kapo li donà una pomada per a les mans, que li va anar molt bé. Ja feia dues setmanes de la visita del comandant i el metge i aquell dia havia tocava revisió. Havia tingut sort de passar la revisió. Als sans els van tornar al barracot.

En Daniel es sentia molt dèbil desprès de les flexions del dia abans, però va pensar que tenia sort de la pomada que li havia donat el nou kapo per les mans. Creia que el deixarien acabar el violí, perquè el comandant en feia col·lecció d'instruments, però que tot i així, s'havia d'afanyar. El guàrdia que hi vigilava, feia dies que no el pegava perquè en Daniel feia el treball bé i no es queixava ni donava problemes, també va pensar en la seva Eva i la Regina... perquè li donessin forces per continuar.

Capitol VI

Tot era molt pessimista, al cap de dos dies van endur-se'n a ell i a tres presos més al taller. En Daniel es pensava que el portarien a veure el comandant, però els hi van fer emprovar uns vestits. Després va dir un guàrdia que a l'endemà se'ls tornarien a emprovar i se'ls podrien endur. Ells presos no entenien aquesta actitud, perquè eren bons tratjes i “els porcs” mai s'havien preocupat per la seva salut. L'endemà els van fer vestir, els van maquillar i els van obligar a somriure per fotografiar-los. Volien fer publicitat amb ells.

Van pensar em la umiliaciò que els havien fet passar amb això dels tratges.

Mentre sopava va pensar que havia d'aprofitar fins l'últim gram del sopar si volia acabar el violí.

Capitol VII

En aquest penúltim capítol sen's narra que la persona que tocava el violí, començà a tocar, després es van posar més instruments que l'acompanyaven. Acabà de tocar el violí, i s'esperava els aplaudiments de la gent, però no tots van aplaudir i el comandant els va dir que havien tocat molt bé, ”felicitant” al violinista i a en Daniel.

Els van anunciar que no anirien a la pedrera perquè havien realitzat una bona tasca. El comandant, va anunciar que es mereixien una paga, i va posar una moneda a l'estoig del violinista, com si fos un captaire.

Després, amb un gest brusc es va emportar el violí el comandant. Una de les persones que no havia posat diners, es va aixecar i li va donar un bitllet. Els músics van marxar, i quan el es va parar a mirar de quant era el bitllet, es va adonar de que hi havia un paper escrit en el que posava: et trauré d'aquí.

El violinista va pensar que havia salvat la vida al Daniel. Va passar temps i L'Ingrid surt a casa seva, quan anava cap al llit per llegir una estona, va encendre la llar de foc... es va quedar una bona estona llegint, pensant que mai més no se'n aniria d'aquell país. Semblava mentida que el violí se l'hagués quedat el comandant comptes del Daniel, volien fer alguns plans per substituir-lo, però no van aconseguir-ho. Va pensar que s'hauria fet dels companys d'Auschwitz.

En aquesta part de la novel·la es torna a recordar el que va passar després, quan va venir Sauckel i li va dir que li donarien una paga extra i, al final era un simple estofat per menjar, però ho va agrair. Després, el dia següent del estofat els van agafar al Daniel i a un altre noi, perquè traslladessin unes caixes. Van anar allà i van començar a traslladar les caixes que havien a la camioneta.

una d'aquelles caixes van llegir: Vi de Borgonya, van entendre que el comandant havia guanyat l'aposta, i que, per tant, s'havien salvat. Però no havia guanyat el comandant, sinó en Daniel, que havia construït el violi al seu temps i exactament.

Capitol VIII

La llar de foc s'havia apagat, ja havien acabat el banquet i l'Ingrid dormia. Quant es va despertar es va acomiadar de la gent al voltant seu, hi havia molta gent, entre directors i moltes persones es va trobar amb la Gerda, el Virgili i el Climent i la directora del conservatori. La noia del trio, sabia que la Regina tenia el violi que havia fabricat en Daniel.

Es va adonar de que el violí que aquella noia estava tocant era el del Daniel, no ho podia oblidar. La Regina es va trobar amb l'amic d'en Daniel, i li anar a comentar que era la filla del Daniel i que el violí era d'ell, que l'havia comprat en una subhasta i que semblava que el coneixia de tota la vida, perquè en Daniel li va parlar molt d'ell. Li va preguntar si en Daniel seguia viu, i que ell creia que era la seva neboda, però la Regina aclarí que després de sortir en Daniel i l'Eva la van adoptar.

En Daniel va morir després de sortir del camp de concentració, i van parlar de que aquell violí havia estat el que li va salvar la vida. Ara ja sabia que en Daniel havia sortit d'allà, gràcies a la Regina, i no sabia si la tornaria a veure o no.

Personatges:

Daniel:

En Daniel es un personatge fort, un lutier. En l'obra sempre reflecteix el seu amor cap a Eva ja que es aquesta la única que li dona forces per continuar vivent. El seu amic al camp d'extermini es Freund. Te una gran habilitat a les mans cosa que li permet tenir una gran destresa a l'hora de construir violins.

Regina:

Es una dona d'edat avançada , toca el violí i es la que actualment està en posició del violí d'Auschwitz. Reconeix que li costa viure solament dels concerts.

Climent:

Es el violinista d'un trio, es el que ens narra el primer capítol, es jove i es coneix molt be la música.

Bronislaw:

És un jove músic te 26 anys, toca per Sauckel (el comandant). Va sortir a la defensa de Daniel al dir que no era culpa d'ell sinó de la tapa del violí que estava esquerdada.

Es el que comprova que el violí funcioni correctament després de la reparació que havia fet en Daniel.

Freund:

Es un jove que arriba al camp després de Daniel. Era conegut d'ell ja que era mecànic del barri on vivia. La seva arribada es motiu d'alegria per Daniel ja que li porta novetats de l'Eva i la seva família.

Sauckel:

Es el comandant del camp, no fa seguir el reglament de forma estricta. Es un amant del bon vi principalment del de Borgonya, li agrada la música.

Dr. Rascher

Es un home de caràcter fred, era el primer metge del camp d'extermini i no tenia cap problema a l'hora de firmar autoritzacions per fer càstigs corporals als presos.

Estil:

Es Una obra contemporània a utilitzat un estil, utilitza un vocabulari ric però a l'hora lleuger digne d'una bona obra.

En la novel·la s'ha optat per la construcció d'un espai real, afegint uns personatges inventats per l'autora, a aquests personatges els passen una sèrie de fets que estan relacionats amb uns altres personatges de l'actualitat.

El vocabulari es especialitzat en el tema i s'utilitzen termes propis de l'època de la 2 guerra mundial.

En molts dels capítols trobem unes paraules que ens volen fer reflexionar sobre els motius i les condicions en les que estaven sotmeses aquelles persones tancades als camps.

Que darrere aquells vestits a ralles i aquells números tatuats a la pell s'hi amagava una persona amb uns sentiments una família uns projectes unes esperances.

Opinió personal:

Aquesta hauria de ser una lectura èticament obligatòria i moltes d'altres sobre aquest tema ( El diari d'Anna Frank )

Totes les vivències explicades en el llibre demostren fins a quin punt l'ésser humà es capaç d'odiar, marginar, maltractar, detestar i fins i tot MATAR en el transcurs d'una guerra .

Lectures com a aquesta ens fan adonar que no sempre ha estat tot tan `bé' com es ara.

Actualment tots podem gaudir de moltes comoditats a la vida i són aquestes les que segurament no ens fan recordar que perquè nosaltres puguem gaudir d'aquestes, avanç els nostres avantpassats s'han agut de revoltar, de lluitar, patir, vèncer, callar i finalment guanyar.

El violí d'Auschwitz és una novel·la tràgicament realista i, en conseqüència té la capacitat d'emocionar a tots els lectors, per tant recomano aquest llibre a tothom qui no coneix la història de la Segona Guerra Mundial, o pels qui la coneixen i la volen veure des d'un altre punt de vista.

Bibliografia:

Per la realització d'aquest treball he utilitzat les següents pagines i llibre:

El violí d'Auschwitz de Maria Àngels Anglada

Edició març del 2004.

13