1.- Caracteritza física i psicològicament els personatges principals i secundaris per les seves accions al llarg de la narració

Climent: El Climent és, diguem-ne, el narrador de la història. És un violinista que, arran d'una conferència i un concert que ha de fer a Cracòvia, coneix a una dona gran, també violinista i que toca amb un violí amb un so perfecte. Quan li demana si se'n despendria d'ell, ella li diu que no, que té més valor del que es pensa per a ella, però li dóna un feix de papers, a través d'una companya del concert, en els quals s'explica la història del violí.

Regina: La Regina és la dona que coneix el Climent en el concert. És una dona gran i la primera violinista de l'orquestra; toca amb extrema afinació i veritable passió continguda. Té els cabells rossos i albejants, algunes arrugues al bell rostre i els seus ulls blaus semblen entristir-se quan no toca. El seu cos és suau i probablement el seu cos fos desitjable anys enrera. Ella és una gran professional, però no és fàcil guanyar-se la vida amb la música i la vida a Polònia és molt dura. Tan sols li queda el seu fill que viu a Israel, és tallista de diamants i la va a veure per cap d'any i per pasqua; la resta de la seva família va morir en mans dels nazis: la mare i l'àvia mortes al ghetto i el pare i el germà gran al camp d'extermini d'Auschwitz on el seu oncle construí el famós violí amb les mides d'un Stradivarius. Ella es salva perquè un músic alemany casat amb una cosina llunyana d'en Daniel l'havia adoptat i l'havia tret fora de Cracòvia

Daniel: En Daniel era l'oncle de la Regina, però després de sortir del camp d'extermini li va fer de pare ja que la resta de la seva família havia mort. Per a salvar-se d'una mort immediata quan els van tancar, en Daniel va dir una mentida a mitges; digué que era fuster, ebenista concretament, quan en realitat era un luthier, és a dir, construïa violins. En els principals moments d'aflicció es compadia i pensava en la seva noia, l'Eva, amb qui podria estar casat si no hagués estat pel tancament als camps d'extermini i la guerra. En Daniel és jove i de mena de vida, es troba feble, però no defalleix gràcies a la ràbia que el sosté per no donar'ls-hi la satisfacció a aquella colla de hienes, per tot això i la seva joventut i salut encara no acabada de malmetre en Daniel constitueix una bona presa per a en Rasher. Per a fer el violí es refia del seu tacte com del compàs i la fam encara no ha aconseguit apagar el resplendor dels seus ulls que alhora reflecteixen el coratge, la por, la ira, la desesperació,... com si fossin el mirall dels seus sentiments i sensacions. Les seves mans són primes, una mica tallades al dors, habilíssimes i amb l'ominós tatuatge inesborrable.

Bronislaw: En Bronislaw és un jove músic i violinista de 26 anys que està al camp d'extermini d'Auschwitz. Allà coneix en Daniel, però el seu contacte s'inicia quan, al mig d'un concert que ofereix a Sauckel, en Daniel l'interromp i li diu al comandant que si sona malament no és culpa del músic sinó de que la tapa dels harmònics està esquerdada. A partir de llavors en Daniel i en Bronislaw comencen a fer-se grans amics i s'ajuden mútuament a superar els llargs i eterns dies al lager. En Bronislaw és una gran persona i un gran amic que fa tot el possible per fer més fàcil l'existència del seu amic durant l'etapa de construcció del violí. És ell l'encarregat de posar a prova l'instrument i ho fa tan bé que el Dr. Rascher perd l'aposta salvant així en Daniel de les tortures que aquest acostuma a practicar als jueus que cauen a les seves mans. Però per molt bona persona i amic que sigui no pot evitar amagar als seus companys d'aposta el paper que li fa arribar el nou metge del camp dient que el traurà d'allà i, per tant, arriba el dia en que ell se'n va a treballar a una fàbrica deixant enrera tots els dies viscuts amb en Daniel.

Freund: En Freund és un amic d'en Daniel que arriba al camp de concentració quan en Daniel ja fa temps que hi és. La seva arribada és com una alenada d'aire fresc per a en Daniel perquè en Freund representa tenir una persona coneguda a prop i, el més important, porta notícies de fora. Ell és qui l'informa de que la Regina és a casa d'una alemany bo casat amb una cosina seva que viuen fora de Cracòvia.

Eva: Sobre l'Eva no hi ha massa informació al llibre, però el que sí es diu és que és una noia bonica de càlids llavis i reconfortables abraçades. És la noia amb qui festejava en Daniel abans d'internar al camp d'extermini i si no hagués sigut per la guerra, a hores d'ara, ja serien casats. De totes maneres, quan acaba la guerra i en Daniel queda alliberat es retroben i finalment es casen.

Sauckel: En Sauckel és el comandant del camp de concentració d'Auschwitz. Per als presoners és un gegant sàdic i alhora refinat, però que, per sort o per desgràcia, no fa seguir el reglament de forma estricta. Tant ell com tots aquells que intervingueren en aquestes matances van ser i són considerats assassins que, en els temps que corren, molt probablement serien condemnats. Tal com deien en Daniel i els seus companys, són monstres amb vestits impecables, ben pentinats, molt sovint amb una gran cultura. Estimen la bona música i els seus gossos, tenen una família... En Sauckel té les mans fines d'aquell que no ha d'estar treballant amb elles durant hores, amb les inclemències climatològiques i es pot permetre cuidar-se-les, els seus ulls són serens i fanàtics alhora. Ell, personalment és un amant del bon vi, sobretot el de Borgonya, i de la bona música; precisament és ell qui encarrega el violí a Daniel quan descobreix la seva traça per a fabricar-los.

Dr. Rascher: El Dr. Rascher era el metge que hi havia al camp d'extermini fins que l'ascendiren a un altre lloc. Els seus ulls són grisos i freds com l'acer i no té gens de compassió al signar sense cap problema els vist-i-plau per als càstigs corporals que s'han d'impartir als presos. És un home metòdic al qual sembla que li agrada veure patir a la gent que no és de la seva raça.

2.- Descriu els ambients físic i històric on es desenvolupa l'acció.

La novel·la es desenvolupa al camp d'extermini d'Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial.

La Segona Guerra Mundial fou un conflicte militar que començà el 1939 com un enfrontament bèlic europeu entre Alemanya i la coalició franco-britànica, s'estengué fins a afectar a la majoria de les nacions del planeta i la conclusió el 1945 suposà el naixement d'un nou ordre mundial dominat pels Estats Units i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). La Segona Guerra Mundial requerí la utilització de tots els recursos humans i econòmics de cada estat.

En la guerra hi van formar part 61 països amb una població de 1700 milions de persones (les tres quartes parts de la població mundial). Es reclutaren a 110 milions de ciutadans dels quals més de la meitat procedien de tan sols tres països: la URSS (22-30 milions), Alemanya (17 milions) i Estats Units (16 milions). La major part de les estadístiques són merament càlculs aproximats ja que la immensa i caòtica destrucció del conflicte ha impossibilitat l'elaboració d'un registre uniforme. Es calcula que el cost econòmic total de la guerra sobrepassà el bilió de dòlars nord-americans, el que la fa més costosa que totes les guerres anteriors en conjunt. El cost humà -sense incloure els més de cinc milions de jueus assassinats a l'Holocaust, que foren víctimes indirectes de la contesa- es calcula en cinquanta-cinc milions de morts, vint-i-cinc dels quals eren militars, la resta civils.

Això és un petit resum del que va ser la Segona Guerra Mundial, però ni molt menys hi ha tota la informació que en podríem trobar a qualsevol lloc.

3.- Continua la novel·la com si no hagués acabat o inventa un altre final.

FINAL INVENTAT (pàg. 113 aprox.):

Bronislaw sortí del camp en silenci i veient, de lluny, el seu amic i company de penúries, Daniel, aquell gran luthier que ell tant admirava, acomiadant-lo. Aquesta imatge provocà en ell un gran impacte emocional. No entenia com podia deixar enrera, en un lloc com aquell, a un amic com en Daniel amb qui havia compartit tantes aventures i experiències. Continuà caminant cap al camió que l'havia de portar a un lloc “millor”, amb els ulls plorosos i una sensació de buidor i angoixa, empès per un soldat. Al camió hi anaven un home vell i cansat i vuit dones també cansades i malaltisses, però per a Bronislaw això no significava res, només podia pensar en que faria ara en Daniel, se'n sortiria o moriria al camp d'extermini com un gos maltractat i sense dret a una mort i enterrament digne?

Els mesos passaren i la situació començà a canviar, els alemanys començaven a perdre força i les Forces Aliades van anar guanyant terreny fins que les tropes alemanyes es rendiren quedant així alliberats tots els jueus presoners que havien sobreviscut als camps de concentració i els càstigs, maltractaments, deficiències alimentàries, malalties i inclemències que havien hagut de patir durant tot aquell temps. En Daniel n'era un d'aquests afortunats. Havia sobreviscut, però la seva salut era delicada; estava prim i demacrat. Just una setmana després del seu alliberament l'ingressaren en un hospital per la seva delicada salut. Tenia una gran desnutrició i es va estar a l'hospital durant mesos i mesos com si es debatés entre la vida i la mort.

Un matí de primavera es despertà feblement amb la presència d'algú al seu costat, no era l'Eva que des que havien sigut alliberats s'hi passava moltes hores al seu costat, era... aquella cara li era molt familiar, però no aconseguia recordar qui era fins que l'home parlà. Llavors sí... la seva veu era inconfusible, era el seu gran amic Freund, el mecànic que tantes notícies li havia portat al camp dels Tres Rius. Quan el reconegué s'alegrà molt de tornar-lo a veure, però estava feble i no es podia gairebé ni moure. Freund se li acostà i li digué:

- T'he portat un regal que suposo t'agradarà...

De dins una gran bossa de viatge en tragué un violí, però no era un violí qualsevol, sinó el SEU violí. En Daniel s'emocionà i l'agafà acariciant-lo i mirant-lo per tot arreu com si es volgués assegurar que no n'era una imitació, ni un somni: realment, era el seu violí. Li donà les gràcies al seu amic que li explicà que l'havia comprat en una subhasta de totes les pertinences de l'ex-comandant i li digué que se'n anava als Estats Units i que potser no es tornarien a veure. Amb llàgrimes als ulls s'acomiadaren i en Daniel li donà les gràcies per darrera vegada.

Com una alenada d'aire fresc el violí semblà que retornava la vida a Daniel i començà a recuperar-se com si s'hagués produït un miracle i de cop hagués decidit lluitar per la seva vida. En unes setmanes li donaren l'alta i tant ell com l'Eva, amb moltes ganes de viure, decidiren adoptar la Regina, la petita neboda del Daniel que s'havia salvat del terrible empresonament als camps gràcies a que un músic alemany casat amb una cosina llunyana d'en Daniel l'havia acollit.

Durant molts anys van viure tots tres junts i feliços en companyia de la música i l'afecció d'en Daniel pels violins que s'encomanà a la Regina. En Daniel havia continuat fent de luthier i els seus violins tenien una fama considerable. No s'havien fet rics, però tampoc els faltava res imprescindible per tant van viure tranquils fins que, un dia, quan la Regina tornà d'un concert trobà a l'Eva plorant al menjador i un silenci espectral que cada cop es feia més tens. Tan sols es sentien els silenciosos sanglots de l'Eva quan va veure sortir el metge de l'habitació. En Daniel estava malalt, però no es tractava d'un simple refredat o unes inoportunes angines, semblava més greu. El metge els va dir que anessin amb compte ja que degut als seus antecedents com els mesos que va passar després de l'alliberament no els ajudaven massa. En una situació normal no tenia perquè ser greu, però en el cas d'en Daniel... la seva malaltia l'havia debilitat molt i ara podia pagar-ne les conseqüències. El metge els va receptar una sèrie de medicaments i els digué que si hi havia qualsevol novetat l'avisessin fos l'hora que fos.

Quan se'n hagué anat, la Regina intentà calmar l'Eva preparant-li una infusió mentre aquesta li explicava, desfeta en un mar de llàgrimes, com havia trobat en Daniel quan havia arribat del mercat. Entre les dues feren el cor fort i anaren passant les setmanes recolzant-se l'una en l'altra veient com en Daniel no s'aixecava més que per anar al lavabo i no apreciaven cap tipus de millora.

Dos mesos més tard, quan ja havien tingut temps de pair la malaltia d'en Daniel i d'acostumar-se a no deixar-lo sol i estar sempre per ell, empitjorà. Una nit el sentiren gemegar i es despertà sobresaltat. Tenia febre, però no la que havia tingut fins llavors, era una febre altíssima. Trucaren al doctor i en un moment hi anà. Se'l mirà i només veure la pal·lidesa i la febre els digué que havien d'estar serenes, però que en Daniel començaria a empitjorar per moments i que dubtava que hi poguessin fer res. L'Eva i la Regina ja no dormiren més aquella nit, intentaren animar-se mútuament per no desmuntar-se i estigueren tota la nit pendents d'en Daniel; volien, com a mínim, que morís tranquil, sense dolor ni malestar i envoltat pels que l'estimaven.

Tal com havia dit al metge, en Daniel empitjorà notablement en les setmanes següents, però l'Eva i la Regina no s'arraulien per res. Ara en Daniel ja no s'aixecava, dormia tot el dia i de vegades delirava. Tenia malsons que el retornaven al camp de concentració, parlava amb en Sauckel, li plantava cara i després el sentien cridar mentre -suposaven- somniava que el mataven per la seva rebel·lia. Tot i així, el somni més freqüent era aquell en que s'acomiadava d'en Bronislaw i després de molts anys de tancament al camp el retrobava.

Un matí, la Regina anà a comprar al mercat i com sempre s'aturà a llegir algun titular dels diaris, però aquest cop n'hi hagué un que li cridà l'atenció. No era exactament un titular, ni tan sols una notícia; era un anunci, però era prou gran com per cridar-li l'atenció. Es mirà el nom del diari, veié que era un diari suec i comprengué que aquell anunci fos allà. Tot i saber que era gairebé impossible fer-ho realitat, decidí comprar un exemplar del diari i ensenyar-li-ho a l'Eva, una petita flama d'esperança s'havia encès en el seu cor. Quan arribà a casa i l'Eva ho veié no s'ho podia creure, un prestigiós metge suec anunciava els seus serveis en malalties del tipus de la d'en Daniel i l'Eva no s'ho pensà dues vegades a trucar-hi, potser no podrien permetre's pagar-ho, però valia la pena intentar-ho. Va penjar el telèfon i la Regina romania expectant al costat de l'Eva. Aquesta no semblava molt contenta i li digué que no sols el viatge era car sinó que els serveis d'aquest home també ho eren, mirarien d'arreglar-ho, però dubtava que poguessin arribar a la xifra que els demanava més el cost del viatge.

La Regina es desanimà i començà a pensar d'on podien treure tants diners. Li proposà a l'Eva destinar un pot a omplir-lo de diners per a pagar les despeses, i ella s'hi avingué, però l'advertí de que no era fàcil i que no tenien massa temps. Els primers diners els hi posà la Regina, eren tots els seus estalvis, però això no la preocupava sempre que pogués ajudar al seu pare. L'Eva també hi posà una bona quantitat de diners, però n'havia de deixar per a les despeses de la casa, tant ella com la Regina treballaven des que en Daniel era malalt, però el que guanyaven no era cap fortuna. Alguns amics d'en Daniel i alguns músics que li havien encarregat un violí en algun moment de la seva carrera se'n assabentaren i anaren a veure'l. La Regina havia donat veus pel conservatori i totes les escoles de música que coneixia i com que, qui més qui menys el coneixia com el millor luthier de la seva ciutat i dels més assequibles, tothom col·laborava en la recaptació per a la seva recuperació. Fins i tot els nens que començaven a aprendre, però ja sabien de qui es tractava hi aportaven els pocs diners que poguessin tenir per als seus capricis.

Les setmanes passaven i el pot s'omplia, però el temps corria en la seva contra i en Daniel empitjorava mentre encara no tenien suficients diners per pagar la meitat de les despeses. Una freda nit d'hivern, ja cap al tard, l'Eva i la Regina estaven parlant i rememorant tots els bons temps que havien viscut junts; només els bons perquè els dolents i que tinguessin relació amb els camps de concentració, l'Eva els evitava sempre. Mentre parlaven van sentir que trucaven a la porta i es van estranyar, qui podia ser a aquelles hores de la nit? L'Eva opinà que no haurien d'obrir, però la Regina, valenta de mena, va pensar que no calia ser tan desconfiat, però el que si va fer va ser preguntar qui era abans d'obrir.

A fora plovia molt i la nit era gelada, no tardaria en caure els primers flocs de neu i a la Regina li feu llàstima aquell home que deia ser metge i que venia a veure al seu pare, el deixà passar. Mentre la Regina feia cafè calent per aquell home i infusions per a elles dues, l'Eva conversava, ara ja més tranquil·la i confiada, amb el doctor. Els havia explicat que havia sigut el metge del camp de concentració d'Auschwitz quan ascendiren a Rascher i que havia conegut en Daniel el dia que, encarant-se a Sauckel, li havia dit que el violí del músic tenia una petita esquerda i que ell l'arreglaria. Quan en Daniel va haver acabat el seu violí es va tallar expressament per poder obtenir el permís per anar a la infermeria i demanar-li al metge jueu i compassiu una càpsula de cianur per si no aprovaven el resultat de la seva feina. En quant en Daniel va saber que en Rascher havia enviat la caixa de vi a en Sauckel va anar a la infermeria i li va dir que els havia guanyat i que no li caldria prendre's la càpsula. Ell li havia passat una capsa de vitamines que prou falta li feien i, ara, en saber la seva malaltia i la recaptació que estaven portant a terme per a curar-lo, volia col·laborar-hi. L'aportació del metge va ser generosa, gairebé la meitat del que costava el total de les despeses i això que l'Eva no hauria volgut acceptar tants diners si no hagués estat per la insistència del metge i la idea de salvar el seu home. A canvi li oferiren allotjament durant el temps que hagués de romandre a la ciutat.

En poc temps tingueren recollits els suficients diners per anar a Suècia i pagar els serveis del prestigiós metge suec. Així que els tingueren s'afanyaren a comprar els bitllets i concertar una cita amb el doctor que, per a sorpresa de les dues dones, ja sabia de que anava la història; un metge que havia estat al camp de concentració i que havia anat a visitar en Daniel li ho havia explicat tot.

Al cap d'una setmana agafaren les maletes i amb en Daniel ben dèbil i abrigat se'n anaren cap a Suècia. Quan arribaren, agafaren un taxi i li digueren que les portés a l'hospital on treballava el doctor. El metge les rebé de seguida i les acompanyà a l'habitació que tenien preparada per en Daniel que era ben maca i assolellada. Mentre l'Eva es quedà fent companyia a en Daniel, la Regina sortí a buscar allotjament a la ciutat, però quan passà per la recepció es fixà en un home, de l'edat del seu pare aproximadament, que preguntava per ell. Es detingué i es presentà a l'home, demanant-li qui era ell exactament i perquè coneixia al seu pare, al que l'home respongué que ell era en Bronislaw, el violinista amic del seu pare al camp d'extermini. Ell en veure la preciosa neboda d'en Daniel qui tants cops li havia parlat d'ella, l'abraçà emocionat i li demanà si podia veure el seu pare. Ella accedí, l'acompanyà a l'habitació i li presentà l'Eva. En Bronislaw els oferí d'allotjar-se a casa seva mentre en Daniel romangués a l'hospital i així estalviarien diners per al viatge de tornada. Mentre en parlaven tots tres animadament i contents, l'un d'haver retrobat el seu amic i les altres de poder-lo finalment curar, en Daniel obrí els ulls. Es trobava feble, però en veure en Bronislaw se li il·luminà la mirada. No podia creure el que veia, el seu amic i company de penúries al camp era viu i l'havia retrobat després de tants anys. Tots dos s'abraçaren emocionats i contents de retrobar-se i en Daniel li digué que havia recuperat el violí que tants esforços li havia costat. Recordant el violí en Daniel li demanà a l'Eva què n'havia fet d'ell i ella el tragué d'una bossa calmant el neguit d'en Daniel.

Els dies passaven i el metge atenia en Daniel com si es coneguessin de feia temps, ell s'anava recuperant i cada dia estava de més bon humor, ja que mai, passés el que passés, faltaven a la cita diària ni l'Eva, ni la Regina, ni en Bronislaw. Poc a poc en Daniel s'anà recuperant de la seva malaltia gràcies als esforços del prestigiós metge i al retrobament amb el seu company del camp, en Bronislaw. Quan estigué guarit del tot, partiren de nou cap a casa tots tres feliços, però en Daniel més que mai, ell sí que era feliç! Ara, pensà, ja podia morir tranquil·la i dignament havent retrobat en Bronislaw i superat la malaltia “causada” pels nazis.

4.- Escriu una carta a l'autora explicant la teva opinió o una carta al diari Menorca (article d'opinió).

Trebalúger, 19 de gener de 2001

Aina Amich

Estimada Mª Àngels Anglada:

Sóc l'Aina, una alumna de l'IES Cap de Llevant (Menorca) i estic fent 4rt d'ESO. Per a aquest segon trimestre he llegit el seu llibre com a lectura obligada de llengua catalana, però val a dir que ha valgut la pena. Si no hagués sigut lectura obligada, em sap greu dir-li que, probablement, mai hauria parat atenció al seu llibre o potser ni tan sols l'hagués sentit anomenar, però el cas és que l'he hagut de llegir i n'he quedat ben satisfeta.

El llibre m'ha agradat perquè explica molt bé la crueltat dels camps de concentració i el calvari que degueren passar els milers d'éssers humans que van morir-hi o, al menys, malviure-hi durant uns anys. De totes maneres, no sols ha estat això que m'ha fet sentir una predilecció pel seu llibre perquè per a descripcions i històries de camps de concentració ja tinc les enciclopèdies i els documentals; sinó que també ha estat la valentia del seu personatge, la seva vitalitat,...

L'argument és bo tot i que al començament embolica una mica i fa que el llibre no sembli gran cosa o almenys avorreixi en les seves primeres pàgines, però superat el primer capítol tot es torna més interessant (per a mi). El final està bé, però potser m'hagués agradat més un final més... feliç... no ho sé, me'n esperava un altre, però no s'hi capfiqui massa, acostuma a passar-me amb la majoria dels llibres que llegeixo.

Ja per acabar amb aquesta carta, voldria demanar-li tan sols un dubte que m'ha quedat després de llegir el llibre: la història és fictícia o real?

Dit això m'acomiado de vostè amb la meva més sincera enhorabona.

AINA AMICH 4RT C

EL VIOLÍ D' AUSchWITz