Índex:

• Biografia de l'autor Pàg. 2-3

• Resum de l'obra Pàg. 4-7

• Bibliografia Pàg. 8

BIOGRAFIA DE L'AUTOR

Èsquil:

Nascut l'any 525 aC. a Eleusis, ciutat propera a Atenes i famosa perquè era la seu dels misteris eleusinis, de caràcter màgic-litúrgic, en els quals mai no fou iniciat. Era fill d'una família benestant i sabem que de jove havia estat actor i, també, que va competir amb els poetes tràgics Pràtinas, Frínic i Quèril. Durant la seva maduresa, en ple auge dels concursos teatrals a Atenees, Èsquil va competir amb Sòfocles.

Hem de tenir present, aií mateix, que la vida d'aquest poeta va discórrer de forma paral.lela amb els grans esdeveniments polítics dels quals fou testimoni. En plena joventut, el 510 aC, Èsquil veié l'expulsió del darrer tirà d'Atenes, Hípias, fill de Pisístrat, i la instauració dels canvis de Clístenes, líder de la democràcia. Ara bé, aquesta democràcia incipient havia de superar una prova de foc: les guerres que hagueren de lliurar els grecs contra els perses. Èsquil va lluitar com a soldat a la Marató, on va veure morir el seu germà Cinegiros, i potser a Platea.

Èsquil va visitar, sembla que més d'una vegada, la cort de Hieró de Siracusa, on fou molt ben rebut. Al costat de Hieró coincidiren, el 476aC, els poetes Simònides, Baquílides i Èsquil. És possible que durant la seva estada a Sicília entrés en contacte amb els corrents òrfic i pitagòric. Una anècdota força estesa a l'antigor diu que Èsquil va morir accidentalment, víctima d'un cop de tortuga al cap que li havia llançada una àguila, confonent la seva clepsa amb una pedra que lluïa al sol i que semblava ideal per esclafar-hi la closca del queloni. De totes maneres s'ens fa més creïble la notícia que diu que Èsquil morí a Gela (Sicília) el 456 aC. A la seva mort es va decretar subvencionar el cor de qualsevol que volgués representar les seves obres. No deixa de ser curiós que l'epigrama inscrit a la tomba del poeta només esmenta, com a fets memorables, l'haver lluitat a Marató. Del seu geni poètic i de la seva glòria ni se'n parla. Sembla se que Èsquil mateix n'es l'autor. A més a més de tragèdies i drames satírics, sabem que Èsquil va compondre elegies, epigrames i peans, obres aquestes que ens són molt mal conegudes. Les notícies que es tenen de la seva vida són, a més d'escasses, molt i incertes i de contingut sovint mític. Se sap que ja el 495 es presentava, amb obres seves que ell mateix posava en escena i a vegades interpretava, als torneigs teatrals que se celebraven cada any a Atenes com una part cada vegada més important de les celebracions populars en honor de Pal.las Atena, la deessa tutelar i epònima de la ciutat. El caràcter innovador, i sovint revolucionari, de les obres d'Èsquil farà que triguin a arrelar en l'esperit dels atenesos, que no li atorgaran el primer èxit fins l'any 484 a J.C. Des d'aquell any fins al 458, obtingué dotze èxits més, l'últim amb la seva famosa Orestíada, l'única de les seves trilogies que ha arribat fins a nosaltres, composta per Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides. També se'n conserven quatre obres més: Els perses, Els set contra Tebes; Les suplicants i Prometeu encadenat. Comparat amb Sòfocles, i sobretot amb Eurípides, Èsquil encara és un poeta arcaic, no solament per la construcció de les seves tragèdies, on el cor encara té una funció preponderant, sinó pel mateix llenguatge que fa servir.

La matèria de les seves obres d'Èsquil, com era la norma del gran teatre clàssic d'Atenes, procedeix del ric panteó mitològic de l'Hèl.lade. Una excepció, l'única que es coneix entre totes les tragèdies dels tres grans autors esmentats que han pervingut fins als nostres dies, és Els perses, que deixa de banda la mitologia per tractar un tema del moment, que des de feia quasi un segle obsessionava totes les ciutats gregues. Aquesta obra difereix de la resta de la producció d'Èsquil no solament pel tema, sinó també, cosa més rellevant, per l'estructura i per l'estil.

Èsquil donà a la tragèdia una empenta de gran abast perquè aquesta quedeés constituïda com a gènere teatral gairebé definitivament: introduí el segon actor, la qual cosa feia possible el diàleg; al mateix temps, feia minvar la importància del cor, tot i que aquest continuà involucrat en l'acció teatral, explicant sovint el significat dels episodis. Tot plegat facilitava el desenvolupament d'un autèntic diàleg en escena i, per tant, una acció teatral més còmoda i més autèntica. És molt difícil de fixar breument les característiques d'aquest autor atès que presenta innovacions a cadascuna de les seves obres. Val a dir que li agradaven els efectes espectaculars i els artificis mecànics en escena.

RESUM DE L'OBRA:

Prometeu ha estat lligat a Escítia un lloc desert no trepitjat pels homes per haver transgredit l'autoritat de Zeus. Nouvingut al poder, ja que van enderrocar a Cronos, Zeus s'ha proclamat Pare totpoderós dels immortals i dels mortals i, des del setial olímpic, exerceix la seva potesta. Prometeu, un tità de la dinastia més antiga vençuda per Zeus, ha gosat desafiar la voluntat del màxim jerarca dels déus. Ha robat el foc del cel i l'ha ofert als mortals per salvar-los de la fúria divina. Com a càstig, Zeus envia a Hefest, Déu que té l'art del ferro, que el clavi a les roques d'una muntanya amb cadenes de bronze impossibles de desfer, lluny dels homes, on no podrà percebre ni una veu ni figura humana. Hefest amb molt de coratge ho fa, per no demorar les ordres del seu pare, tot i que es compadeix de Prometeu. Mancat de llibertat, Prometeu pateix, malgrat la seva condició divina, el sofriment i la vergonya infligides pels seus amics d l'Olimp. Tal i com cita en el Pàrode:

“Tant de bo m'hagués precipitat sota terra, al fons del l'Hades que acull els morts, al Tàrtar insondable, lligant-me de manera ferotge amb cadenes irrompibles perquè cap déu no cap altre ésser hagués gaudit d'aquest espectacle”.

Corifeu un amic del tità, el va a visitar ja que vol saber per quina culpa Zeus ha fet presoner i maltracta amargament a Prometeu. En aquest episodi Prometeu revela detalladament el perquè d'aquest càstig. Explica que tot va començar quan regnava la discòrdia entre els déus, atès que els uns volien enderrocar Cronos del seu setial, perquè Zeus regnés des d'aleshores, mentre que d'altres, al contrari, posaven tot l'interès perquè Zeus mai no tingués poder sobre els déus. En aquells moments Prometeu va voler convèncer els Titans del millor consell, que no havien de vèncer per la força ni la brutalitat aquells que se'ls opossessin, sinó que havien de recórrer a l'astúcia però no ho va aconseguir. Van menysprear els raonaments de Prometeu i varen creure que per la força, arribarien a ser els amos. Cronos va ser enderrocat i tan aviat com Zeus s'assegué en el setial del seu pare, començà a repartir entre les diferents divinitats diversos beneficis; així és com organitzà el seu poder. Però els infeliços mortals, no els va tenir gens en compte. Al contrari, va voler anihilar aquella raça i fer-ne una de nova. I ningú no s'oposà a aquest designi tret de Prometeu. Que va gosar alliberar els mortals de ser destruïts i davallar a l'Hades. També va aconseguir que els mortals deixessin de mirar la mort abans de temps, donant-los cegues esperances. A més a més els i va concedir el foc que gràcies a això van poder descobrir nombroses arts. Desprès d'exposar els motius d'aquest turment Prometeu reconeix que va faltar per propi voler. Apareix novament un altre amic de Prometeu anomenat Ocèan, que ve amb intenció d'ajudar-lo i alliberar-lo. Ocèan aconsella a Prometeu que mesuri les seves paraules perquè encara que Zeus tingui lluny el setial, molt amunt, podria sentir-lo. Li aconsella que afluixi la ira que té i busqui un remei a aquest patiment. Mentrestant Ocèan procurarà alliberar-lo d'aquestes penes i anirà a convèncer a Zeus perquè li tregui aquesta tortura. Prometeu admira la bona voluntat que té Ocèan i lloa el gest que està tenint amb ell, però li demana que estigui tranquil i que es quedi al marge d'aquest fet, perquè no voldria que d'altres patissin aquesta desgràcia que pateix ell. I en aquest moment menciona les dissorts del seu germà Atlas que, a les regions d'Occident s'està dempeus sostenint sobre les seves espatlles la columna que hi ha entre el cel i la terra, un pes gens fàcil de suportar. O també recorda Tifó, fill de la Terra, un monstre horrible de cent caps, que es va rebel·lar contra tots els déus, exhalant terror pels seus queixals i amb una mirada aterridora, com si anés a anihilar amb la seva violència la força de Zeus. Però el llamp de Zeus, el ferí en les entranyes mateixes; reduint a cendres, fou destruïda la seva força. I amb aquests savis raonaments i la desgràcia de Prometeu Ocèan aprèn una lliçó i tornar novament cap a casa.

Corifeu retorna a la muntanya a on es lligat Prometeu que veu que aquest pateix tant, que el dolor l'ha dut a desvariar la seva ment i a perdre's. Veu que es desanima i per això no pot esbrinar amb quin remei es podria guarir. Prometeu torna a parlar de les penúries dels homes i com els va transformar en éssers intel·ligents i amos dels seus afectes, que abans no tenien enteniment. Corifeu l'escolta amb molta atenció i té una bona esperança de tot això:

“un cop lliure d'aquestes cadenes, tindràs un poder que no serà inferior al de Zeus en re”.

Però Prometeu sap que l'art és força més dèbil que la necessitat. I les Moires no han decretat que això hagi de succeir. Prometeu acabar explicant a Corifeu, que Zeus és més dèbil que no les Moires i que el destí de Zeus no és el de tenir sempre poder. Corifeu se'n adona que Prometeu amaga un important secret que no l'explicarà.

Io, filla d'Ínac, fou convertida en vaca per Zeus, que s'havia enamorat d'ella. Engelosida, Hera la va condemnar a vagarejar pel món, d'un lloc a l'altre. Fins que arriba a la muntanya on hi ha en Prometeu. Aquesta desitja saber, qui és aquell déu q està encadenat a les roques, i per quin càstig ha de patir tot això. Prometeu s'identifica com el qui va donar el foc als mortals, però no li explica la causa del seu encadenament . Io demana a Prometeu que li reveli l'acabament del seu caminar errívol. Però Corifeu demana a Io que expliqui les seves dissorts; i així ho fa. Io explica que cada nit tenia visions nocturnes que la seduïen amb dolces paraules:

“ Oh! Molt venturosa donzella, per què continues verge tant de temps quan t'és possible d'haver noces il.lustres? Sí, Zeus s'abrusa d'amor per tu i vol gaudir amb tu de Cipris. No menystinguis, noia, el jaç de Zeus i surt al prat de Lerna, d'alta herba, prop dels ramats i les establies del teu pare, perquè la mirada de Zeus frueixi dels anhels de desig”.

I amb aquests somnis es veia aclaparada, fins que es va atrevir a revelar les seves visions nocturnes al seu pare. Llavors aquest va enviar molts missatgers a consultar els oracles, per informar-se del que havia de fer o dir per tal de congraciar-se els déus. Però aquests només que anunciaven oracles confusos i difícils d'interpretar. Finalment arribà a Ínac un oracle clar que li feia saber i li exigia que tragués fora de casa i de la pàtria a la seva filla Io. Perquè exiliada, marxés fins als confins del món si no volia que el llamp ardent de Zeus destruís tota la seva família. Així que el seu pare es va veure obligat a l'expulsà de casa a la seva filla Io. I immediatament varen canviar la forma i ment, i la va convertir en vaca, picada per un tàvec es va adreçar amb salts frenètics a Lerna. Allí Argos, amb un furor sense moderació, l'acompanyava vigilant les seves passes amb els seus múltiples ulls. Però la mort sobtada el privà de viure, però Io continua errant, de país en país, ferida pel tàvec.

Un cop Io ha narrat la seva desgràcia Prometeu li explica la fi que tindrà Io. Ella Gemega i brama en sentir el terrorífic futur que li espera, i en un moment de pausa, Prometeu comenta que el seu sofriment no s'acabarà fins que Zeus no caigui de la seva tirania. Llavors Io amb molta curiositat vol saber qui desposseirà el ceptre tirànic de Zeus; i Prometeu li respon que ell mateix, per culpa de les seves decisions insensates es destronarà. Ha de celebrar unes noces de les quals algun dia es penedirà i engendrarà un fill més fot que el seu pare. I només Prometeu pot evitar aquesta catàstrofe i el pot deslliurar si l'allibera de les cadenes. Però ningú deslligarà a Prometeu en contra la voluntat de Zeus, tret de Hèracles, que serà un dels descendents de Io.

Io vol conèixer amb exactesa les seves dissorts però Prometeu tant sols li concedeix un dels dos relats: saber la fi del seu viatge o qui alliberar a Prometeu. Corifeu decideix pels dos, i demana a Prometeu que li acabi de parlar del viatge a Io, ja que ell prefereix saber qui desencadenarà a Prometeu. I així ho fa. Acaba d'explicar el llarg i trist viatge de Io. Dient-li que hi ha una ciutat, Canobos, al costat de la desembocadura i delta del Nil. Allí Zeus la deixarà encinta, prenent-li amb el seu mantell. Per la manera com l'haurà engendrada, així rebrà el nom la descendència de Zeus que infantarà el negre Èpafos. La cinquena generació de la seva nissaga, constituïda per cinquanta donzelles, tornarà a Argos, i presentaran els cinquanta nebots que seran els esposos. Una nit de bodes les esposes degollaran els seus marits; totes tret d'una, que estarà realment enamorada del seu espòs i preferirà ser anomenada covarda en lloc d'assassina. D'ella vindrà un audaç descendent, cèlebre per l'arc, que m'alliberarà d'aquestes penalitats.

A l'últim capítol Prometeu té una gran conversa amb Hermes, el missatger de Zeus, que sense dubte ve a anunciar alguna nova. Hermes es dirigeix a Prometeu amb molta arrogància, i li diu que ha manat el Pare que digui quina és aquesta boda per la qual ell serà enderrocat del seu tron. Però Prometeu que no canviaria la seva desgràcia pel servilisme d'un criat de Zeus, a més que odia aquelles déus que el maltracten injustament des´res d'haver rebut beneficis de part seva i tancat amb la seva tossuderia no li diu re. Corifeu que està present a la conversa d'aquests dos, creu que Hermes no diu re d'inoportú perquè li demana a Prometeu deixa la tossuderia i practicar una sàvia prudència. Corifeu aconsella a Profeu que li faci cas, que per un savi és quelcom vergonyós persistir en l'error. Tot i aixó Prometeu no l'escoltarà. Hermes l'amenaça amb el múltiple dolor del que està sofrint ara:

“en primer lloc, el Pare destruirà aquest escarpat precipici amb el tro i la flama del seu raig, i el teu cos quedarà soterrat: una abraçada de pedra t'acollirà. Després de força temps, tornaràs de nou a la llum. Aleshores el gos alat de Zeus, l'aguila sanguinària, amb voracitat, farà del teu cos un esqueix enorme; i vindrà dia rere dia, com un hoste no convidat, a devorar el teu negre fetge”.

Per molt que l'afligeixin amb més dolors o que tremoli la terra, Prometeu no està disposat a afalagar un tirà que l'ha traït i l'ha maltractat de manera injusta. No li cal vèncer: en té prou a perdurar.

Hermes se'n va sense tenir cap resposta de Prometeu, i el cor i Prometeu desapareixen enmig de trons i llamps.

BIBLIOGRAFIA:

- Nova enciclopèdia temàtica planeta (Literatura)

- El Prometeu encadenat Ed. La Magrana

1

8