L' Apartament ( 1960): Billy wilder

C.C. Baxter és una de les milions de insignificants persones que hi ha a New York, és un dels milers de treballadors de la casa central d´una important companyia d´assegurances, i a més a més és el propietari d´un petit apartament que deixa als seus caps per dur a terme les seves infidelitats, a canvi d´aconseguir un ascens laboral. Així obri el film Wilder, adentrant-nos en Baxter, que serà el guia per mostrar-nos L´APARTAMENT: LA COMÈDIA DE LA VIDA.

La narració, d´estructura clàssica, té una forma d´avançament basada en l´atzar i la coincidència, que va fent evolucionar els personatges, les seves relacions, ... i així aprofundint en la expressió sobre la seva concepció de la societat. La definiria com una narració dispersiva, on els fets triguen en arribar, i quan ho fan, ens sobten o ens inquieten.

Espai: la ciutat: rascacièlica, hiperactiva, polucionada, encanonada, impersonal, ... angoixant. Espai: l´oficina: gran, calculada, robotitzada, ruidosa, extressant, inquietant, condensada, pesant, ... angoixant. Espai: l´ascensor: incòmode, saturat, claustrofòbic, ... angoixant. Espai: l´apartament: despersonalitzat, desordenat, descuidat, embriagat, resacòs, ... angoixant. Tots els espais creen aquest ambient d´angoixa, degut a dos aspectes: les preocupacions que ens envolten, preocupacions que compartim amb el protagonista, i degut a una ambientació excel.lent. L´espai encara trasmet un altre concepte a més a més d´aquesta angoixa constant i inequívoca, la dualitat: per una banda trobem, la festa, desfase, fumareda, carregament d´ambient, emborratxament, luxuria, SEXE !! ; per altre banda trobem un ambient brut, desordenat, enganxós, molest, cansat, ... post- follada. L´espai es significa.

Els personatges , els trobo excel.lentment caracteritzats per simbolitzar cànons específics i concepcions socials globals, sotmeses a les aparences i el desatinament, mitjançant un caràcter i comportament dual. Fran Kubelik, representa la dona moderna, sentimental, rabiosa, rencorosa i amb cabells curts, digna com cap i tonta com totes. Baxter, representa a un barret de doble fons que juga entre el comportament i concepció de la seva persona com víctima i com aprofitat, amb un caràcter extrovertit, simple, sincer, desvergonyit i “bonachón”, que es corrumpeix com tots per una bona posició social i laboral, essent una insignificant formiga més de la cadena. Els caps i les secretàries, telefonistes, ... els inclouria en un mateix sac, d´adulteri, mentides i autoengany; homes que pensen amb la “polla” sobre el mòn, funcionament moral i aparences, i dones que simplement, no pensen.

El film està omplit per l´ironia, el cinisme, la desatinació, ... amb una simbologia fina i intel.ligent, que serveix tant per ajudar a l´ambientació i percepció de la realitat, com per fer avançar la narració, ferint-nos i descolocant-nos. He trobat les següents referències creuades: la crítica a la televisió, la seva publicitat i la dependència que es començava a donar de la població; l´ascensor, com símbol de mitjà per pujar pisos, d´ascendir en l´estructura laboral, i per tant social; el context laboral que es troba en una empresa d´assegurances, on es prioritza el valor de la confiança, poc seguit per la gent corrupta d´aquesta; la gran utilització de dades estadístiques en el funcionament de l´empresa: “ hi ha tres tipus mentides: les mentides, les maldites mentides i l´estadística”; el barret utilitzat pel protagonista, que em recorda a la persona de Chaplin, com una cita al geni de la combinació del divertiment amb les emocions, creant obres mestres riques, profundes, conmovedores i incomodes degut al seu molest pes reflexiu i de consciència; i el fet de que quan cita el número tres marca amb els dits el quatre: l´ambigüetat. Reflexió sobre el mòn, els audiovisuals i una caracterització fina de l´estil de vida que ens encaixona, sobre el que reflexionar.

El film en quant a estructura, forma, envoltori,... APARENCES, és una comèdia classicona, tradicional, que s´ajusta als cànons establerts, però que amaga una dualitat en el seu contingut. Aconsegueix mitjançant una cínica simbologia i una detallada caracterització d´espais i personatges, donar una visió, la seva visió d´una ciutat com és New York, el seu funcionament laboral, les relacions “humanes”, ... la seva concepció de la vida que es desenvolupa al seu voltant, al seu interior. El film està atravessat per una realitat, una forma de viure que trenca el “camelo” i la tonteria d´una vida de felicitat, sinceritat, liberació i benestar: classicisme; utilitza el cinema com mirall directe de l´espectador, i a les persones veure´s despullades, reflexades, descubertes, els crea una interrogació, una reflexió; accions que porten al desassossec. Un cinema incòmode de veure amb la dona, l´amant, els fills o fins i tot, amb la jaja. Una narració, una atmòsfera, uns espais, uns personatges, una història, unes accions, ... que es simbolitzen i signifiquen, creant un mirall terriblement real sobre la concepció de la vida, la meva, la teva, la nostra puta vida atravessada per l´atzar, la vulgaritat, l´ambigüetat trascendental laboral, la sexualitat, l´immoralitat, l´adulteri, els enganys, la falsetat, les aparences, ... tot servit en safata de comèdia, paròdia, cinisme i maldat, i atravessat pel ganivet del MANIERISME.

EL PADRINO I, II, III(1972, 1974, 1990):F.F COPPOLA

Don Vito, escapa de Corleone (itàlia) i arriba a América, terra d´oportunitats, essent un nen sense res, sense familia. El Padrino, la història de la formació i pas del temps d´una saga al llarg de tres generacions, una Familia amb caràcter, que generarà honor i respecte.

La Familia Corleone és l´univers tancat i practicament impenetrable, a partir del qual Coppola, a més a més de l´evident mòn de l´ascensió, poder i caiguda de la màfia, ens retrata el pas del temps, la condició humana i els seus importants pilars institucionals:polítics,socials, econòmics i culturals

La caracterització de la familia, ens dona la visió dual: una familia humana, sensible, carinyosa i tendra, i una familia frivola, cruel, honorable i amb respecte. Les situacions, les accions, els diàlegs, ... els detalls caracteritzen de forma “sencilla” i clara a tots els personatges, els seus caràcters, situacions, ... Coppola és molt fi amb la música, la posada en escena, les veus, la fotografia, ... aconseguint donar a més a més d´un missatge implícit en cada acció, que progressivament ens introdueix en el seu univers caracteritzat, una atmòsfera de sensació real, significativa i perpetua, superior a la vida mateixa.

El pas del temps, fa evolucionar els caràcters, les ideologies i les situacions que es fan cada vegada més distants. El pas del temps indica canvi, un canvi que pot suposar un trencament d´aquest cercle tancat harmònic: l´entrada del negoci de les drogues, n´ és un. El pas del temps indica una mort, i un canvi de generació que necessita una continuació de la saga. No hi ha element més significatori del pas del temps, que una succesió generacional, marcada per una foto (element sepultori, que mostra la imatge de la mort), una conversa de traspàs de poders (sabiesa) i un element com és l´idioma italià, símbol de les arrells de la Familia que el temps anirà mermant cap a un mòn sense identitat, del que només caldrà salvar el negoci.

La concepció dels rolls humans i institucionals estàn atravessats pel concepte de corrupció i falsetat: l´alta societat, la política, la justicia i l´esglèsia sòn les mans que mouen els fils, els nostres fils, de les titelles de la societat, que tenim de la nostra vida un destí, atravessat per un concepte de fatalitat que no podem canviar, dictat per les mans dels de dalt. “Cuanto más alto subo, más podrido está el ambiente”. La falsetat, les aparences, les ironies, els enganys, ... agafen forma en tots els personatges i accions baix una màscara de secrets; la mentida, és la persona en la que es situa el caràcter humà; les mentides que es formulen al llarg del film, mentides fredes que es produeixen abans i després de l´acte de l´assassinat, mentides que coneixem, de les quals ens feim partícipes, incloent-nos en el clan familiar i a la seva vegada sentit un sarcàstic orgasme interior que ens desborda, marca i destapa.

La narració, pel seu començament, per la seva intriga, per la tremenda espera, sorpresa i desencadenació de fets, per l´incognita, els pasos en fals, els focus d´atenció, els flash-backs ... el seu desenvolupament laberíntic i dispersiu, és el síntome més impactant de modernisme.

El muntatge frenètic i desencadenant final dels tres films, és el moment de resolució de tot el caos situacional màxim de la història, amb el muntage de fins i tot cinc accions paral.leles, que ens aterren i tensifiquen.

El muntatge d´atraccions és un sistema expressiu molt ben utilitzat per Coppola, relacionant el crim a fets religiosos amb aparences personals i compostures tradicionals. “La venganza es un plato que se sirve frio”

La boda inicial, el bateig, la comunió, l´enterrament, el cap d´any (a l´impressionant contextualització de la situació cubana), les processons i l´Ave María de Fredo; sòn les situacions en les que es conjunta la religiositat catòlica amb el crim, produït per vengança, traició i poder; el crim es vesteix de bateig, de comunió i de boda, i bagueretja pels actes sacramentals i criminals amb la mateixa textura: l´immoralitat, l´ambició i el sarcasme d´un fet vampíric com és xuclar la vida. Montatge frenètic i d´atraccions que fa avançar i significar l´acció, la història.

En conclusió, El Padrino és una història en la que es mostra el cicle de vida d´una familia mafiosa d´origens italians, situada a América. Coppola partint de la familia, realitza una narració dispersiva: en el temps, en el contingut i en l´estructura, recolzada per una magnífica ambientació contextual i caracterització dels personatges, realitzant un exercici interrogatiu i reflexiu d´introspecció i d´extrospecció, sobre els valors de les titelles, els fils i els elements que les mouen; es per tant un film atravessat per una mirada que es va deteriorant pels conceptes de la vampirització, la immoralitat, la vengança, la gelosia, l´ambició, l´honor, la violència, la codicia, les aparences i la falsetat.

Personalment, el gran èxit de Coppola radica, a part de lo anteriorment esmentat, en el caràcter identificatori que et crea el film, té una psicologia de tractament tan fi, que t´alberga, i no només et crea dessassosec reflexiu o conceptual, sinò que t´arriva al cor, marcant un abans i un després. Jo, volia ser Don, jo volia ser EL PADRINO.

B

ALFRED HITCHCOCK

LA VENTANA INDISCRETA (1954)

PSICOSIS (1960).

La ventana indiscreta és la història d´un fotògraf que té una cama enguixada que l´obliga ha estar postrat en una cadira de rodes, agobiat entre un aburriment exhaurit, un calor soporífer i la pressió matrimonial de la seva novia, que ell solventa mirant per la finestra. Psicosis és una trama de suspens que es forma al voltant d´un robatori de diners, un crim, un motel i una mansió.

S´obrin els dos films. Els títols de crèdit es signifiquen. A la primera, es mostren unes persianes que s´obrin, a Psicosis, unes linies horitzontals i verticals. Sòn dues històries que juguen sobre la mirada, l´estructura laberíntica i la dualitat. Una vegada agafada la guia de rutes, comença l´espectacle.

L´estructura narrativa: dual. Amb una primera part, marcada pel temps buit i la naturalitat com punt de partida i causa d´un fet desencadenador, com és el crim, que converteix facilment lo natural en sinistre, per provocar una segona part formada per una estructura narrativa dispersiva, laberíntica, cambiable, interpretable i ambivalent, atravessada pel suspens.

El temps inicial: Un univers tancat: Jeff mira constantment per la finestra a un patí central de veïns, practicament tancat a l´exterior. Davant seu troba un mosaic humà composat per diferents finestres, focus d´acció, on desenvolupen la seva vida a mode de representació teatral la seva fauna heterogenea de veïns. Es mostra el concepte de, el cinema és tot lo que es pot veure a través d´una finestra; nosaltres, protagonista, espectadors, ens trobem postrats en la cadira mirant aquest retrat irònic de la nostra societat i el nostre comportament teatral; una representació pluridimensional que ens identifica i representa en els dos costats de la finestra, com vouyeurs i com actors de la vida; finestra-mirall que per voler mirar, ens mostra el reflexe de les nostres persones, que com tots miralls ho veiem de forma deformada.

Un univers tancat: Norman Bates pateix un cercle familiar tancat, regit per una mare, on s´introdueix un element negatiu que fa tremolar l´univers, qu li fa perdre el centre i provoca el trencament i la creació d´acció. Una mostra del tradicionalista tancament familiar, rebec a llibertats sentimentals i sexuals; ironia sobre les mares repressives i patidores i el seu cercle familiar, feble i esclavitzat.

El desig: motor que fa avançar l´història; una història que dona cos a un desig a partir de la neurosis, que provoca un crim, i consecuentment activa un desig de vessant imaginativa, que es transforma en una búsqueda alucinatòria amb obstacles. A la ventana indiscreta, trobem el desig del protagonista per trencar amb la rutina, per lo que veu un crim que s´obsessiona en solucionar: un desig potser oníric o fantasiòs, degut a la situació de saturació i son en la que es troba el personatge, que fa partícipes als del seu voltant i l´espectador, pel desig vouyerista i fantasiòs de la societat, de l´espectador. A Psicosis, un desig sexual obsessiu, per part de Norman (del que ens fa partícipes), que desencadena la mort, l´assassinat per part de “la mare” que vol conservar intacte el seu niu d´amor familiar.

El suspens: l´estructura narrativa de segon nivell, que necessita d´un preludi, per després poder crear un temps buit, d´espera que es faci insostenible per l´espectador, baix una mà de fons, mà d´autor que ens manipula integrats en aquest joc.

El suspens com preludi vampíric: Hitchcock aconsegueix introduir a l´espectador en la ficció mitjançant: una identificació amb els personatges, caracteritzant-los de forma sutil, fent d´aquestos el nostre alter ego; ho aconsegueix mitjançant la transmissió dels desitjos: vouyerista i imaginatiu de l´espectador, als personatges, que actuen com ninots, armes d´autor per aconseguir una reflexió de la seva concepció del mòn.

El suspens com estructura laberíntica: Hitchcock geòmetre, ens mostra el laberinte narratiu, ideològic, simbòlic i formal, mitjançant dos fòrmules: la contraposició o dualitat de figures horitzontals amb figures verticals: com trobem a Psicosis entre el motel i la mansió i a La ventana indiscreta, entre Jeff tumbat i la bellíssima i alçada Grace Kelly en paper de Lisa; o en forma d´espais sense centre i/o sense sortida, com sòn la mansió i les seves escales.

L´estètica d´autor: el llenguatge cinematogràfic geomètric de Hitchcock, la planificació dels punts de vista, els focus narratius, la música, la fotografia, els objectes-símbols, ... ens donen sensacions i caires de percepció intrínsecs, que ajuden a crear una atmòsfera general d´intromissió, identificació, reflexió, introsprecció, ... una postura incòmoda i de dessassosec de l´espectador.

En conclusió, Hitchcock: és un sistema desglosable en petites unitats, que conglomerades en pel.lícula, conformen obres d´art d´univers d´autor, que sòn un clar i rotund trencament amb el classicisme que va començar a dinamitar des de les seves arrells internes i sòn un crit al modernisme, a un cinema d´autor amb segell propi: el modernisme.

El cinema de Hitchcock, és un cinema que reflexa en forma de símbol o metàfora omnírica, la realitat; utilitza el cinema com mirall de la societat, de l´home atravessat pels conceptes del matrimoni, de la familia, del vouyerisme, del desig, de les fantasies, de la falsetat, de les aparences, i de la dualitat entre el sexe i el amor, entre la realitat i la ficció. Aquesta derrucció dels rols clàssics de concepció humana i social, vé acompanyada d´un suport cinematogràfic experimental i amb gran coneixement dels mitjans i de l´espectador, que a partir d´una història inicial natural, i per tant buida, aconsegueix crear un univers de concepció, expressió, percepció, ambientació, intromissió i reflexió, que desencadena i narra una història desitjada per l´espectador vouyerista, que transcurreix a través d´uns personatges amb els que s´identifica l´espectador, i que dirigeix al seu gust com ninots, el gran Hitchcock, creant el suspens pel qual és intentat encaixonar per Hollywood; aquesta construcció simbòlica, conceptual i cinematogràfica de Hitchcock, mitjançant una història, uns personatges, una narració, uns objectes i un espai que es signifiquen, proposa una interrogació i plantetja una reflexió que crea dessassosec a diferents nivells: classicista, social, humà, personal i cinematogràfic; és un fill de puta.

Cinema d´autor: signa Alfred Hitchcock.