El mar de Blai Bonet és la història d'uns personatges molt marcats pel seu passat (la Guerra Civil) i la seva malaltia actual, que per culpa de la guerra han acabat al sanatori del poble. Principalment es tracta de la història de Manuel Tur i Andreu Ramallo que seran l'eix sobre el qual giraran els fets que succeiran a l'obra.

Entrant en les microestructures de la novel·la, concretament en el pla lingüístic trobem que el nivell fònic del relat el conformen generalment oracions molt curtes, que alleugereixen la lectura, com per exemple: “Andreu Ramallo mascara. Com el fum. Andreu Ramallo és com el fum. Mascara. Estic ennegrit per Andreu Ramallo que mascara. Com el fum.” (pàg. 183).Sovint les frases són tallades per diàlegs en estil directe com pot ser: “El pianista percudia -dang, dang-dang, dang, dang, dang, dang, dang-dang- els darrers compassos de... / - ¿Què noms tu? / -Andreu. ¿I tu? / - Mari Carmen / -Bandoneón arrabalero...” (pàg. 100). Tot i això, en altres fragments del relat, en els quals l'autor ens vol transmetre la reflexió d'un personatge utilitza frases més llargues que donen un ritme més lent del que és habitual a l'obra. Aleshores aprofita per aprofundir en el que diuen els personatges mitjançant els monòlegs: “Després saber que només queden dues coses: que la família rompi a plorar en sentir el cant de la processó parroquial que s'acosta amb les banderes altes, i esperar que el fuster del poble tapi la caixa, per quedar-se descansats i relativament tranquils. Els homes morts pentinats, afaitats, amb corbata i americana, els morts amb les sabates embetumades i amb la sola pintada de tintura negra com si les sabates acabassin de sortir de la sabateria, són repugnants.” (pàg. 235)

Pel que fa al nivell lèxico-semàntic el relat està inundat de recursos estilístics. Els que més abunden són les imatges com ara la comparació: “La claror cau verticalment, com un ganivet, damunt les teulades del pavelló d'infermeres. La voravia de la barana que tanca el recinte del sanatori, lluu amb una claror àcida, calcinada. La voravia de pòrtland deu cremar com un ferro.” (pàg. 147), onomatopeies: “El rellotge -tic, tac, tic, tac- estira el silenci de planxador”(pàg. 34), “L'aigua -clic, clic, clic- queia damunt la roca, com un rellotge.” (pàg. 49), personificació:” Al costat de la voravia, les olivardes mouen la seva verdor obscura i la petita flor groga, fètida, a l'aire de les tres de la tarda. Les olivardes són com velles, com les solteres plenes de presència i de mala olor.” (pàg. 87), metàfora: “Ell em va mirar amb els seus ulls de fusta vermella. Amb el seu rostre de fusta d'alzina. I un moment vaig tenir por que no em tornàs a dir que era com si jo també tingués els ossos amarats d'anís.” (pàg. 113), asíndeton: “Damunt la tauleta de nit, un plat de pedra, ple d'ampolles de Trombyl, buides, lluu, com deu lluir al migdia, el fil de pua d'un camp de concentració.” (pàg. 147-148), gradació:” Quasi a nivell de les palmeres més verdes uns ametllers pàl·lids, baixos, polsosos, animaven la monotonia del camp pla, de call vermell, tancat de parets seques, cobertes d'esbarzers amb el tonc morat i ple de flor.” (pàg. 147), enumeració: “No eren les tres i ja tenia el llit de la Mare de Déu compost, amb els quatre bellveures enormes de la casa de Don Indaleci, els vuit coleus de la senyora Damiana, els quatre ciclàmens de l'apotecari i les setze begònies de Cosme Espriu, jardiner i recaptador municipal.” (pàg. 81), ironia: “Jo aixeco lentament la mà. És per saludar-la. / - ¿Com estàs, rajà? / I jo, amb un breu moviment de llavis: / - La tuberculosi prospera, tu. “ (pàg. 148), hipèrbole: “La claror és forta, encegadora, damunt la calç de les parets. Després de la finestra, les teulades del pavelló cremen sota el sol del migdia. L'emblanquinat de les façanes brilla com una explosió. Damunt la finestra del departament d'infermeres, uns geranis rojos brillen com ferros encesos. “ (pàg. 153), oxímoron: “Ara tornaran a matar el meu pare” (pàg. 152-153), acumulació caòtica: “Tenia una rialla de conill, era cruel i en veure'm deia. -Besos a la Comunidad. / M'havia distret. Perdó Senyor. / Aquesta planxa és vella. L'administrador ha comprat una ràdio-gramola, un Renault i un collar de coral a la seva senyora. / Perdó, Senyor.” (pàg. 237). Pel que fa a les figures de repetició hi trobem l'epanalepsi: “No calia que ella se posàs en el centre de la finestra. Jo vaig dir: No calia que ella se posàs en el centre de la finestra. “ (pàg. 139), el palíndrom: ”El camió s'atura. Davant una entrada que té dues columnes i unes barreres verdes. Al fons, un caminal de lloses i, a cada banda un xiprer, una sivina, un desmai, un xiprer, una sivina, un desmai.” (pàg. 143). Però la figura que més abunda és l'epanadiplosi: “Tu sempre has desitjat morir amb un frenesí. Però per què et sigui donat morir amb una agonia com un entusiasme, cal vivament... (...) -¿Què és necessari per què jo pugui morir amb una agonia com un entusiasme? (...) El capellà rural se feia tremolar les mans com si agafàs la seva fe per la solapa. - ¿Què és necessari per què jo pugui morir amb una agonia com un entusiasme? (...) Ara que ell ha callat, sembla que han obert la finestra i que un, per l'aire que li toca a la cara, reconeix el mes en què està. - ¿Què és necessari per què jo pugui morir amb una agonia com un entusiasme? (...) ..., del ca inflat amb els ulls plens de verdes vironeres. ¿Per quina agonia he de sortir per tal de morir com un entusiasme?” (pàg. 132-136).

Respecte el lèxic de l'obra trobem un vocabulari especialitzat en noms de malalties: “Jo mirava la filera de chaises-longues, ocupades totes. De dreta a esquerra: Jesús Laborda, ex -legionari a Xahuen, operat de toracoplàstia; Jordi Planas, pobre, fill d'una vídua, amb un pneumo al costat dret; Josep Tous, dinou anys, fill d'un pagès d'Eivissa, pneumo bilateral, gravíssim, ...” (pàg. 213) i noms de medicaments com: Tricalcine, Trombyl, Triom, Diosán,...

Pel que fa al nivell morfosintàctic, el relat està ple d'oracions curtes ben construïdes encara que moltes vegades inacabades, això serveix a l'autor per donar vida als personatges ja que d'aquesta manera els dóna capacitat de pensar per ells mateixos: “- És que no puc, Ceva, És com si jo estigués aferrat a mi. Com una ungla. És com si jo estigués tancat hermèticament. Com els sifons... / -¿Estaràs dies? / - No. Torno allà dalt. Dimecres. A la tarda. / - Ens tornarem a veure. / - Sí... / - Vine a la Columbòfila. Demà. A la nit. / - Sí.../ - ¿Vas a donar una volta? / -Sí. / - Una volta. “ (pàg. 182). El relat és sovint tallat per diàlegs entre els personatges: “ Jo el mirava rient en silenci, i ell movia el cap amb una tendresa, i tenia un foc en els ulls com si hagués begut un vas de ginebra. / - Ramallo, seu, home. ¿Què estàs pensant, home, aquí, dret? Cal pensar en una alta cosa, tu. / Poso una mà damunt l'espatlla del vell lentament. El vell està gras.” (pàg. 205-206, aquí primer parla del passat i el diàleg amb Don Eugeni irrumpeix el relat). Aquest és un recurs que adopta l'autor per fer més lleugera la lectura del text, encara que en alguns casos els utilitzi per fer present el seu passat, recordant diàlegs de la seva infantesa, com per exemple la primera pàgina sencera del capítol 21 (pàg. 166-167).

Però també utilitza en poques ocasions, sovint en els monòlegs en què Manuel Tur reflexiona sobre la maldat, el pecat i la bondat; oracions més llargues, oracions explicatives o especificatives, oracions relatives guarnides de comes, punts suspensius, interrogacions i parèntesis. També apareixen construccions amb adverbis preposicions i pronoms. Tot això per reflectir el flux de la consciència del personatge.

Referent a les isotopies lingüístiques, en les isotopies gramaticals es barregen diferents temps verbals al llarg de l' obra perquè precisament en el relat es barreja el passat i el present dels personatges. La utilització de diferents temps serveix al lector per reconèixer quan parlen del passat o del present, és un punt de coherència per al receptor de la novel·la perquè tan aviat expliquen la seva infància com parlen de la seva vida al sanatori sense canviar de paràgraf.

També trobem la utilització dels colors com a adjectius; sobretot el vermell i el blanc. El vermell simbolitza la sang, el pecat i és una isotopia que ens recorda els aspectes negatius (les tres creus vermelles, els estigmes de Manuel Tur, la sang, el vestit de Carmen Onaindía,...). Per contra el blanc sempre simbolitza les coses pures (els llençols blancs, la pica del lavabo que encara és pura abans de ser embrutada amb la sang vermella,...).

La resta de colors sovint serveixen per parlar de la natura i simbolitzen l' espai obert, lliure: “Sota la netedat del cel, el prat del sanatori és verd, d' una verdor plena de diminutes flors grogues, morades, blaves, celestes, roges./ Des del prat, la primavera puja a la muntanya, que, en aquesta hora pura, sembla que té el cim esmolat, amb un relleu net, dur, perfecte, olorós, mineral./ Les alzines ramades amb el fullatge nou, ocre i rosa, estan immòbils a l' aire fresc del matí, i els pollancres -un aquí, un altre allà deçà, cristal·lins i verds- mouen finalment el seu fullatge quasi infantil.” (pàg. 127).

També observem que els personatges recorden la seva infantesa amb enyorança i tendresa, encara que hagi estat una infància dura i pobre, i que el present és patètic. Això s' observa amb els adjectius que utilitzen per qualificar les diferents etapes de la seva vida. Quan parlen del passat utilitzen adjectius positius: “Només sento una absoluta necessitat de Tu perquè enyoro els dies alegres del meu cor tranquil. (...) Però jo em recordo de Tu com si recordàs les diàries, les conegudes i fervoroses passes de la meva mare, quan jo era noi i ella entrava en el meu dormitori, amb un bol de llet bullent, i jo la bevia com si begués ella, que estava en mi com un gra de blat que creixia en fulla, en tronc, en espiga, en edat, en ciència i en temor de la meva mort. (pàg. 208).

En canvi el seu present és monòton i trist, i per designar-lo utilitzen adjectius com: “La voravia de pòrtland deu cremar com un ferro. Les roques entre

l' herba seca són blanques com pedres de calç. (...) Les mates grises groguegen entre les roques com cendra calenta. Darrere la caseta de la guàrdia civil, d' una blancor hostil, un redol de pinotells s' aixequen damunt la vermellor de les estepes seques. En el darrer terme s' aixeca una penya negra com de goma d' un pneumàtic; una palmera ampla, de mitjana altura, té les palmes immòbils a l' aire asfixiant i mort del migdia.” (pàg. 147).

Els pronoms “jo” i “tu” estan molt presents al llarg de l' obra coincidint amb el paper del personatge com a narrador (en canvi “Ell” en majúscula és utilitzat per denominar a Déu).

Les isotopies més importants són les semàntiques. Al llarg de la novel·la trobem mots que donen continuïtat al relat. Estaríem parlant de: la sang, la mort, els estigmes, el sanatori, d´Argelús, el mirall, la finestra, el pavelló, els números de les habitacions, en especial el 13, els noms de les malalties, la guerra, Déu, la infantesa, la vegetació (olivardes i oliveres, flors, policromia de paisatge, el rellotge, les finestres, el ganivet i fulles d' afaitar ( objectes tallants i punxants). D' aquests en podríem dir que, la sang i la mort mouen tota l' obra junt amb el pecat i Déu. Els estigmes estan relacionats amb el pecat i Crist en la seva manifestació carnal. El sanatori, Argelús, els pavellons, les habitacions són l' espai habitual on els personatges crearan vincles amb altres personatges i amb ells mateixos mitjançant l'evocació del passat i la reflexió. Els números de les habitacions, les malalties, els medicaments juntament en relació al sanatori representen el dolor i la tristor de present. El departament 13, serà la mort imminent, l' anunciació de l' expiració. La Guerra civil i els records de la infantesa seran el constant rerafons.

Encara ens quedaran la figura del mirall i les finestres que a més d' isotopies funcionen com a símbols. El mirall és el reflex patètic dels personatges, la cara de la malaltia i de la mort. Dona una visió diferent de la realitat, com si fos distorsionada. Quan s' acosta la mort a un del personatges sembla que veient-la reflectida al mirall en el seu propi rostre el tapen amb els llençols.

La finestra funciona com a vàlvula d' escapament, l' espai obert enfrontat a la reclusió. Tot allò que veuen a través de la finestra és bonic, lluminós, natural. Finestra endins troben l' aïllament i la monotonia dels personatges.

En tercer lloc, les isotopies actorials estan representades, principalment, pels personatges d' Andreu Ramallo i Manuel Tur. Són els dos protagonistes de

l' obra i sobre ells gira tota la història.

Sor Francisca Luna i Gabriel Caldentey són personatge que apareixen al començament i final de l'obra, però no es poden considerar isotopies, més aviat serveixen per trencar l' ordre de la novel·la i donar un punt de vista diferent.

Passarà també amb altres personatges menys importants dels quals es fa referència al llarg de l' obra, que són: Jaume Galindo (malalt del sanatori), Eugeni Morell (comerciant assassinat per Andreu Ramallo) i els pares dels dos personatges. També podem incloure però amb importància anecdòtica: Julià Ballesté i Pau Inglada ( protagonistes en la infància d' un fet traumàtic pels protagonistes), Justo Pastor (la primera agonia mortal de l' obra), Carmen Onaindía (que durà a terme el pecat carnal de Manuel Tur) i Jordi Mercader (com a fil que seguim pel tancament del relat).

A El mar trobem diferents registres segons els personatges que parlen. Els protagonistes utilitzen un llenguatge col·loquial, d'amistat, al llarg de l'obra que demostra d'una banda la confiança mútua que existeix i de l'altra els seus pensaments tal com flueixen. Un exemple d'això podria ser: “-¿Per què no entres a la galeria, Manuel? / - T'agrairia que vinguessis tu. Si pots, Ramallo. Les meves sabates i el mosaic de la galeria tenen el mateix color, quan jo m'he embetumat les sabates, i Carmen Onaindía ha fregat el mosaic. / - ¿Què tens a les mans, Manuel? Estàs pàl·lid. / - No et preocupis. Et volia demanar que... / - ¿Per què duus les mans embenades amb un mocador, tu? Portes una taca de sang a la camisa, tu. / - Sí, Ramallo. Et volia demanar que em deixassis les benes que tens de quan t'operaren de freni. / - Sí.” (pàg. 121).

Però a la vegada, Manuel Tur, en les seves llargues reflexions sobre la maldat adopta un to més formal perquè els temes dels quals parla són més seriosos, són la seva obsessió: “I el monjo aixecava els ulls i posava els braços en una actitud com la dels sacerdots a les oracions de missa. No se sentia res, ni un ocell, i sembla va que fluïa una cosa pura i era la pau. Era una emoció profunda veure els monjos en el cor, drets, descansant damunt la misericòrdia, amb la caputxa calada, immòbils, esperant que el prior, amb el nus del dit, donàs un cop suau damunt la fusta del reclinatori coma senyal per a començar el cant. Però em donà fred la seva manera de cantar, tosca, com un Sant Crist tallat a cops de destral.” (pàg. 151-152) i en el capítol 16, quan creu que parla amb Crist s'utilitza un llenguatge molt més formal: “Moltes vegades, arriba a fer-me llàstima la vostra astènia, miserables neurovegetatius, vagotònics blans com els llimacs. Produeix dolor la vostra impotència, el descendiment, la vostra desesperació blana com el ventre dels qui tenen el nom canviat.” (pàg. 137).

Gabriel Caldentey utilitza un to més formal degut a la magnitud de les paraules que ha d'emprar en el seu ofici: “Hauríem pogut guanyar aquest caràcter d'una manera positiva si l'estudi de la matèria sagrada hagués consistit a viure i comprovar interiorment la veritat dels eixuts llibres de text. Estudiat Teologia sense experimentar-la, com a realitat viva, és absurd. Aquest absurd és la font del tedi en les parròquies i en els sacerdots rurals.” (pàg. 53).

El personatge de Sor Francisca Luna utilitza un llenguatge d'acord amb la seva condició de monja, és un registre estàndard que correspon a la pobresa i obediència de la seva vida. És un llenguatge senzill i entenedor: “Els primers dies, a la nit, després d'acabar el treball en el pavelló de malalts, veníem, com ara, al nostre departament. Tu recordes aquestes coses. Ens trèiem el davantal i la bata blanca, en silenci, i, en el cor, repreníem el costum, la naturalitat de l'oració. Tu deies: (...) Després, quan havíem sopat, el temps de la recreació, començaves, tu, la conversa, amb aquella veu càlida, singular, que una té sempre després de la pregària. Deies: (...) “ (pàg. 53).

Un aspecte que cal tenir en compte del primer capítol és la carta que envia Apolonia Tur al seu germà Manuel. Segurament a causa de la pobresa, la germana utilitza un registre bastant vulgar que demostra analfabetisme: “ Aún no hemos puesto las sillas nuevas porque no puede ser. Han de costar 10 duros cada una y nosotros no podemos porque tu ya sabes que, desde que mataron a papá cuando la guerra, pasamos miseria y cuando vienen a cobrar la electricidad mamá se pone a llorar porque no puede pagar y tiene que decir que no tiene dinero suelto y el cobrador grita y mamá luego tiene aquello que tú sabes.” (pàg. 53).

Gràcies als idiolectes podem conèixer les condicions en què viuen i que envolten els personatges.

Manuel Tur sempre parla amb un to nostàlgic, a l'igual que Andreu Ramallo, del seu passat. A l'utilitzar un registre col·loquial, de confiança, observem la relació que existeix entre ells des de la infància fins arribar al sanatori, encara que no en parlin implícitament durant l'obra. Coneixem el seu passat de fam i misèria per culpa de la guerra, aquest factor ha marcat la seva forma d'expressar-se, amb inseguretat, tractant a la gent al mateix nivell que ells: “- Has crescut molt Ramallo. / - Sí, això diuen. / - Estàs fet un home, Ramallo. / - Xut... / - Ja et deuen mirar les dones. / - No saben que estic al món. / - Quan passes pel carrer... / - No saben que estic al món. / - Amb les mans dins les butxaques... / - Xut... / - Tan alt... / - ... / - I el cabell estirat cap enrere... / - Hi ha molts d'homes al poble. / Al vell, la veu li tremola i té un redol vermell damunt cada galta, com els tísics, i parla com si tingués fred. / - Estàs fet un home, Ramallo. / - Xut... / El vell se passa la llengua pel llavi inferior. (...)” (pàg. 199-200).

Sor Francisca Luna utilitza un llenguatge més adequat a la seva vida com a monja: correcte i senzill. Sovint fa referències a la seva vida dedicada a Déu: “Per a nosaltres, la resurrecció de la carn és una cosa precisa, urgent. Nosaltres no som únicament instruments de pregària. A la vida exterior de la nostra carn, li és llevat tot allò que no sigui capaç de pregar. La nostra penitència no és altra cosa que pregar amb el cos.” (pàg. 35). En els últims capítols ella també parla de la seva infantesa i recorda quan anava a l'escola i s'esperava per veure Andreu Ramallo utilitzant un llenguatge de “nena esperançada”: “Després, al vespre, dins el llit, pensava que ja no podria botar en el carrer de la tarda, com abans, perquè no en tindria ganes perquè hauria arribat ja el meu temps de patir en silenci, perquè un noi m'havia fet sang, i ell havia quedat més dolç i jo més dura” (pàg. 193), però de seguida torna a utilitzar el seu llenguatge habitual: “M'havia distret. Perdó, Senyor. / Aquesta planxa és vella. L'administrador ha comprat una ràdio-gramola, un Renault i un collar de coral a la seva senyora. / Perdó, Senyor.” (pàg. 237) .

El cas de Gabriel Caldentey és similar al de Francisca Luna. Gràcies a la seva posició utilitza un llenguatge més elevat que el dels protagonistes i ens mostra la coneixença de la religió de ben a prop: “En la meva primera casa parroquial, vaig comprendre que el sacerdoci no era una carrera per a exercir el ministeri. Vaig tenir l'experiència sacerdotal que el tedi d'una parròquia era una nit molt semblant a la de Getsemaní, amb els millors carregats de son, amb molta sang damunt l'entarimat i un gran i paorós silenci de Déu.” (pàg. 53).

També cal tenir en compte l'idiolecte de l'autor. Blai Bonet és mallorquí i al llarg de l'obra es pot observar fàcilment en la conjugació dels temps verbals: “caminau, llevàs (pàg. 137), deixassis (en comptes de deixessis, pàg. 121), i alguns mots com: ranera (pàg. 105).

En el pla tècnico-estilístic de les microestructures, en l'estructuració narrativa ens trobem amb una obra que és el resultat literari de capítols que ens narren els present i capítols que evoquen el passat alternats per l'autor. Aquells que ens narren el present es refereixen a la vida al sanatori, el present monòton i trist. A mesura que aquest van apareixent podem veure que segueixen una relació de continuïtat. En canvi els capítols dedicats al passat, narrats contínuament en flash-backs, sorgeixen del record dels diferents personatges i per tant no sempre estan relacionats.

D'aquesta forma és com s'aconsegueix l'estructura interna del relat.

L'estructura externa de l'obra està formada per trenta-dos capítols, cadascun encapçalat amb el nom del personatge que el protagonitza (alhora que és el narrador del capítol).

A més d'estar dividida en trenta-dos capítols apareix una cita al principi de la novel·la: “L'home és com el mar: penetra i és penetrat, reflecteix i és mogut per la vida celeste. Amb l'home, Déu il·lumina la Creació com la lluna a la terra.” Aquesta cita, d'alguna forma o altra, dóna nom a la novel·la i explica la base de l'obra: els dos protagonistes penetren un dins l'altre (fent pecar i intercanviant la innocència) i es reflecteixen l'un a l'altre. L'obsessió per Déu es pot entendre des d'aquesta cita també, ja que és la llum necessària de la terra i dels homes.

Pel que fa a la funció temporal trobem que el trencament de l'ordre temporal es veu manifestat per flash-backs quan es refereixen a la infància.

D'altra banda, el trencament de l'ordre de la durada el veiem representat per monòlegs interiors, descripcions físiques, psicològiques, diàlegs i el·lipsis.

Sobre els punts de vista i focalització podem dir que el punt de vista dominant és l'intern, en veu narrativa homodiegètica i intradiegètica. Cada personatge serà el narrador en la seva història. Utilitzaran una focalització variable, és a dir, els punts de vista s'alternen entre els personatges segons els episodis.

Els personatges tenen una focalització interna que donarà lloc al flux de la consciència en la forma dels seus monòlegs interiors: “Em sento abandonat, vulgar, insensible. Odio Andreu Ramallo, destructor de la innocència que Déu havia perllongat en mi perquè jo, com Ell, sofrís sense ser culpable. Ramallo em donà el seu animal. Jo l'he donat a Carmen Onaindía i ara enyoro brutalment la meva mare i els matins en què ella m'acompanyava al col·legi de la capital.

Ells mateixos, els personatges, coneixen la seva història i poden avançar esdeveniments: “Jo pecaré des del lavabo fins a la gargamella del vell. El pecat tindrà setanta-vuit quilòmetres, amb molt de camp i molt d'oliverar enmig. Un pecat llarg. El conductor del tramvia, el maquinista del tren, el revisor, no podran saber mai que foraden el bitllet d'un pecat, que en vagons de fusta, que amb carbó de pedra, que amb una caldera de ferro porten la sepultura de Crist fins a Argelús.” (pàg. 128). Nosaltres rebem la història a través del filtre del narrador.

En aquesta novel·la trobem representats pocs tipus d'estils del discurs ja que els mateixos personatges són els narradors i no existeix un narrador que ens vagi relatant la història. Pel que fa al relat de paraules només trobem el diàleg: “ -Alcàntara. / - ¿Què? / - Jaume Galindo ha mort. / - No. Al 13. / - ¿A la seva sala? / - Ara la llitera és al quiròfan. Fan un Monaldi a Antoni Laborda. / - Ah! / - El baixarem. Més tard. / - Sí. / - Adéu, Tur. / - Adéu, Alcàntara.” (pàg. 85-86).

Pel que fa als estils de pensament trobem el monòleg interior: “No som un perfecte sirvent. / Ells vénen a mi, plens de suficiència, armats d'esperit crític, engomats, nois de liceu francès. / Avui no he tingut sort posant una comparació, una miserable comparació, a Jaume Galindo. Li he dit que la terra era com un estadi de futbol on Crist era la pilota (som un sacerdot miserable) que els homes se passaven escandalosament amb la punta de la bota, que només el guardameta, el perfecte cristià, el recollia amb les seves mans.” (pàg. 54), i també trobem el flux de la consciència (exemple de flux de la consciència citat anteriorment, pàg. 237)

Respecte el temps, ja introduint-nos en les macroestructures, el temps intern de la novel·la, es divideix entre el temps del discurs i el temps de la història. Ens situa els personatges després de la Guerra Civil espanyola, a la postguerra. El temps de la història té una durada aproximadament d'una any, i ho sabem gràcies a molts detalls temporals que apareixen en l'obra com la data de la carta de la germana de Tur o frases com: “ - Ha fet un any que Andreu Ramallo és aquí. (...) (pàg. 34).

Les històries, evocacions i referències al passat per part dels personatges no segueixen un fil temporal. Són successions aïllades que ens produeixen alts i baixos en l'ordre natural de la trama. Podem dir que hi ha desigualtat i descompensació pel que fa el temps del discurs i el temps de la història, dels quals el primer d'ell podem dir que té una estructura en espiral.

El temps psicològic el coneixem mitjançant els personatges que d'una forma subjectiva ens narren l'acció del temps. Aquestes anades i tornades al passat ens donen a entendre que el temps passa lent i dolorós per als personatges mentre estan al sanatori. Aquesta lentitud els angoixa i accentua els seus desequilibris mentals.

Molt relacionat amb la qüestió del temps trobem l'espai de la història. Els escenaris es divideixen principalment en dos: el sanatori, com a escenari del present, i el poble d'Argelús que representa les vivències del passat i que moltes vegades tindrà resposta en el present.

El sanatori és un dels aspectes més importants de la novel·la. L'espai tancat explica i alhora agreuja els trastorns psicològics dels personatges. Això donarà lloc a relacions del propi personatge amb el seu jo íntim i del personatge vers els altres personatges. Aquest contacte tan especial el veiem confirmat en els monòlegs, l'aprofundiment psicològic, l'autoanàlisi i els especials i irònics diàlegs.

Pel que fa a les categories agencials els personatges de El mar són uns personatges estàtics i simbòlics. Són personatges estàtics perquè no varien la seva posició narradora i no varien ni el seu estatus de personatge principal. Però també són personatges simbòlics ja que Andreu Ramallo desenvolupa el paper del pecat carnal i d'altra banda Manuel Tur representa la penitència del pecat. Sor Francisca Luna i Gabriel Caldentey actuaran de personatges reveladors que ens faran conèixer la part que els personatges no ens expliquen d'ells mateixos.

Andreu Ramallo pren la meitat del protagonisme de l'obra. És un personatge amb un desordre emocional anormal. Tot això ha estat produït per la reclusió al sanatori, però sobretot per la seva infantesa. Té records de pecat que el portaran a matar a Don Eugeni Morell i a fer pecar Manuel Tur.

Manuel Tur és l'altre protagonista, que a l'igual que Ramallo pateix un desequilibri mental però projectat en una desmesurada obsessió en la religió, per culpa de la qual li sortiran “estigmes” (en realitat són les marques de la tuberculosi), perquè segons ell pateix tot el pecat humà en el seu cos mitjançant el dolor i la sang. Acabarà matant a Andreu Ramallo com a conseqüència de l'aprofundiment en les seves reflexions.

Sor Francisca Luna, junt amb Gabriel Caldentey seran els agents més importants. Sor Francisca Luna és, com dèiem, el personatge revelador en aquest cas d'Andreu Ramallo. Sembla que en la seva infantesa Luna va estimar a Ramallo i que l'amor no correspost la va empènyer cap a la vida dedicada a Déu. Ens explica molts detalls de la vida del protagonista. És gràcies a aquest personatge, al de Gabriel Caldentey i d'altres personatges que apareixen al llarg de l'obra que anem coneixent als protagonistes. Tanmateix també els coneixem gràcies a tot allò que ens expliquen de la seva infantesa i del seu present.

Passaria el mateix amb Gabriel Caldentey però com a revelador del personatge de Manuel Tur. Manuel Tur té una extravagant i obsessiva forma de veure la religió, i patint el dolor del pecat de la gent en els seus estigmes creurà que és un sant. Caldentey li aclarirà els errors de les seves reflexions, encara que Tur no en faci massa cas.

Les figures de Pau Inglada, Julià Ballesté, Eugeni Morell, Justo Pastor, Jaume Galindo, Jordi Mercader i Carmen Onaindía seran els agents menys importants que es creuran la història dels personatges principals.

La relació que s'estableix entre els personatges és molt diferent depenent dels personatges als quals ens referim. Entre Andreu Ramallo i Manuel Tur s'estableix una relació particular: al principi és d'amistat, es coneixen des de petits i després al sanatori es fan visites mútues per parlar. Més tard Manuel Tur matarà a Ramallo, per tant la relació que s'estableix entre ells és d'allò més complexa i no s'acaba d'apreciar si entre ells hi ha una relació d'amistat o d'odi.

Pel que fa els contextos que envolten l'obra podem observar que el context històric es veu reflectit clarament al llarg de l'obra. La infància dels personatges està molt marcada per la guerra civil, d'aquí provenen les seves malalties i trastorns ja que marca profundament els personatges, un exemple d'això seria: “El cotxe s'aturà al costat de la carretera. Era un horror sentir que el motor s'havia aturat. (...) Després fou com si ens tallassin la sang. Una fila índia d'homes caminava cap a la tàpia, plorant com ases, amb una esqueixada i vasta veu d'ase. (...) llevaren els grillons als homes, i els homes estenien els braços, vinclaven les cames com si haguessin de caure i cridaven dient noms de dona i d'home. (...) Ploraven com ases. A dos metres de distància, els milicians dispararen els fusells metralladors. Tots varen caure d'esquena, (...) (pàg. 44). Més tarda l'època de postguerra ja estan interns al sanatori i s'observen les conseqüències de la guerra sobre els personatges amb les malalties i la pobresa (per exemple la família de Tur). Aquesta etapa de la història espanyola està molt ben reflectida a l'obra gràcies als sentiments que demostren els personatges des de la infància fins al pas d'adolescents a adults.

El context cultural també reflecteix la realitat de l'època en què se situa la història. En Manuel Tur s'observa com un aferrament a la religió per oblidar la guerra, com una obsessió per pagar tots els pecats de la guerra. En Andreu Ramallo com una impossibilitat d'integrar-se de nou a la societat. Però el context cultural en general en aquesta època era d'analfabetisme. En l'obra no hi ha cap mostra cultural de l'època com podrien ser revistes o publicacions perquè durant una guerra és normal que no abundin els fets culturals.

Com en totes les guerres, l'únic que deixa la Guerra Civil és pobresa en la major part de la població i en aquesta obra es pot observar clarament en la carta que escriu la germana de Manuel Tur: “Mamá dice que si te sobra pan que no lo tires y que lo guardes y ella se lo llevará a casa porque, aunque sea duro, ella luego lo mete en agua y se pone tierno y luego lo mete en el horno y es bueno.”

Pel que fa a la pragmàtica del discurs narratiu hem de dir que els punts que calen tractar ja han estat coberts per l'anàlisi d'altres apartats del comentari perquè en l'obra queden barrejats tots els aspectes i és molt difícil fer una distinció.

Després de la lectura d'aquesta novel·la podem dir que estem davant d'un relat complex on es barregen molts factors literaris i és molt difícil separar -los uns dels altres. Els personatges van molt lligats al temps i l'espai, a la seva infantesa i al sanatori. Són personatges poc convencionals que representen una època molt dura.

Tot i la complexitat dels personatges aquesta novel·la és prou versemblant per creure que estem davant un fet real. El pacte de ficció que s'estableix entre l'autor i nosaltres resulta efectiu perquè l'autor ens aporta moltes dades que fan l'obra versemblant: la Guerra Civil (que concorda amb l'edat dels personatges), l'existència de poble d' Argelús, l'existència de sanatoris a la postguerra,...

Com a conclusió només ens queda dir que aquesta elaborada novel·la resulta complicada per al lector perquè en una sola obra es barregen molts aspectes com són els personatges, el temps, l'espai, la simbologia, la reflexió personal del lector i les possibilitats d'imaginació que sempre crea una novel·la tan ben construïda.