Tema 7.- L'eficàcia de les normes jurídiques.

L'estructura de la norma es compon de: una pauta de conducta més una sanció (institucionalitzada). Això és el que dota d'eficàcia al sistema, que es compleixi. Aquí desevolupa un paper imprescindible la sanció i la manera en que les normes jurídiques es compleixen.

El deure jurídic del compliment de les normes. La manera general que totes les normes jurídiques han d'expressar-se, que totes estan cridades a complir-se. La obligatorietat no és tant complir-se sino tenir-la en compte ja que poden no complir-la, però això es susceptible una sanció ja que a més de no complir una norma pot prejudicar a un altre. Això suposa que les normes s'expressen de manera que el ciutadà ha de complir amb la norma. La forma d'aplicar la llei obeeix a una norma. I és que amb l'encapçlament i el manar complir, ja s'estableix que s'ha de complir

En quant a l'aplicació, és el jutge, tribunal, quan se li presenta un conflicte busca la norma que regularia aquella situació, l'aplica mitjançant una resolució. Les normes són aplicables per jutges i funcionaris; aquests mai poden exusar-se de no aplicaruna llei (a no ser que ens trobem en un cas d'ignorància de la llei).

El dret privat sempre s'aplica en virtud de la part “justicia rogada”, és a dir, petició de la part. En el mon privat normalment l'aplicació de la llei vindrà determinada per la petició d'una part que presenta una demanda.

La ignorància de la llei no és excusa vàlida pel seu incompliment, perquè és un tema de questió jurídica. (6.1 CC). Per això tenim l'obligaciò de conèixer les normes, encara que no se'ls hi pot exigir, tot i així se'ls hi obliga al seu compliment, ja que existeixen formes per que el ciutadà lesconegui, com la publicació (BOE, DOGC..). Tota norma ha de ser publicada, ja que no hem de respectar unanorma que encara no s'ha publicat.

Exepcionalment algunes normes no en tenen prou en ser publicades, sino que algunes també es notifiquen al ciutadà.

Els jutges però, si tenen el deure de conèixer les lleis internes ja que el seu incumpliment està sancionat. Això no s'extien a la costum i a les extrangeres.

El frau a la llei són els actes realitzats amparent-se en el text d'una norma buscant un resultat prohibit. En general es diu que es defrauda una llei quan s'impedeix la seva aplicació. A vegades aquest impediment ve determinat per la realització d'una circumstàncies que venen a donar un resultat no acceptable. Normalment la idea de frau és al realització d'actes, ja que en el fons no és la finalitat o l'acte perseguit per la pròpia llei.

Tot això és fruït de la llibertat de la persona en el compliment de les normes, de lainterpretació del subjecte sobre el contingur de la norma.

La jurisprudencia acava contemplant si l'actitut per la finalitat era contrària a la llei o fruït d'una voluntarietat. Certa dificultat en la interpretació també s'indica com a perjudicis a tercers.

Es produeix un acte contra la llei quan allò manat per la norma es incomplert, davant el qual l'Ordenament respon de diferents formes. Juntament amb l'eficacia obligatoria de la norma està l'eficàcia sancionadora o represiva.

La norma imperativa imposa una conducta mentres que la norma prohibitiva prohibeix fer una determinada acció. La norma dispositiva estableix una cosa però permet fer-ne una altra. L'acte contrari aquí no es sancionable. L'acte contrari a la norma imperativa i la prohibitiva estableix la imposició d'una sanció. Les sancions més típiques són:

• La Nulitat: Sinònim que aquell acte no pot produir efectes jurídics. Normalment tot acte contrari a una norma és nul, el que passa és que a vegades la mateixa norma estableix una sanció diferent. La conseqüencia d'un acte nul és que el dret no li dona cobertura i aquell acte passa a ser inexistent.

• L'Anulabilitat: Aquella situació en que l'acte és inicialment nul. Els efectes són vàlids però queden penden d'una eficàcia claudicada, es a dir, pot ser anul·la en tot moment. L'Acte si bé en principi és nul, produeix els efectes d'un acte vàlid; queda pendent d'un exercici. (Ex. 1301 CC). La possibilitat d'exercitar durarà 4 anys, i si no es fa l'acte seràvàlid per sempre. La norma no el considera tant greu i deixa que fagi els seus efectes i, en tal cas, deixa un termini de 4 anys per revocar aquest acte en cas de perjudicar a algú.

• Pena: En el mon privat no s'arriva mai a pena de presó. Hi ha una sanció econòmica per la sanciò, és a dir, la multa. La sanció és la pena que es concreta amb unamulta o recàrrec. Algunes vegades la multa pot ser privació de drets de succesió.

• Execució forçosa: (Art. 1089 - 1099 CC) Sanció que utilitza la llei davant l'incompliment d'una conducta i determina que una persona realitzi la conducta no realitzada, o si més no pagui les despeses a la persona que li ha provocat el perjudici al negar-se a realitzar la conducta.

• Reparació de danys i perjudicis: Molt sovint la conducta d'una persona comporta un dany a un altre subjecte. La sanció és la reparació del danys provocat per no fer la conducta que havia de fer.

La normativa dispositiva (arts. 1445 i seg CC), composta per normes dispositives, diu que com són substituïbles i supletories, podem cambiar-les o anul·lar-les. Així diem que és una exclusión voluntaria de las leyes.

Però tambié tenim drets adquirids, als que es poden renunciar. Tenim:

- renuncia voluntària de drets Antes de la aplicación efectiva

- exclusió voluntària de les lleis de la norma a la aplicación.

Les dues tenen limitacions a l'art. 6.2 CC, i es que la regla general del nostre ordenament estableix uns casos en els que no es pot renunciar a les normes: