Expansió i depressió

(1918-1939)

Entre la primera I la segona guerra mundial (1918-1939) l'economia dels països industrials va passar per dues fases:

• Expansió (1919-1929), fase curta de crisi de sobreproducció i autarquia monetària (1921-1924).

• Depressió, fase que esclatà amb el crac borsari de 1929.

L'expansió, la depressió i la crisi: els indicadors

Expansió: Fenòmen econòmic de durada mitjana que es produeix abans d'una crisi. Es caracteritza per la pujada econòmica.

Depressió: Fenòmen econòmic de durada mitjana que segurix a una crisi. Es caracteritza per l'estancament econòmic.

Crisi: Perturbació que afecta a les activitats productives i que acaba afectant les activitats humanes i socials.

La crisi típica es caracteritzava per:

• la caiguda de la producció

• la baixa de preus

• l'increment de l'atur

• l'alentiment dels intercanvis internacionals de bens i capitals

Les crisis periòdiques del capitalisme industrial poden poden ser causades per diversos factors:

• En l'economia: dificultats de proveïment de matèries primeres, saturació del mercat…

• En l'àmbit financer: canvis de la moneda, retard en els pagaments, alces de la borsa…

• En l'àmbit social: noves formes de vida, canvis de mentalitat…

La principal causa de la crisi, però, era normalment, la sobreproducció.

L'economia dels anys vint

Quan acabà la guerra, l'economia dels països bel.ligerants (que havien estat a la guerra) recupera una situació de normalitat. S'entrà al poc temps en una època d'expansió, prosperity.

El retorn a la normalitat (1920-1924)

De 1918 a 1921, la capacitat de producció dels països bel.ligerants va començar a créixer. Al 1921 s'entrà en una crisi caracteritzada per la baixa de preus, l'alentiment del ritme comercial i l'increment de l'atur. Les raons d'aquesta crisi venien dels EEUU, on al 1920 van retallar els crèdits concedits a Europa. Com a conseqüència van disminuir les demandes i els productes es van començar a emmagatzemar sense que es poguesin vendre.

Aquesta crisi de sobreproducció es començà a superar a partir de 1922.

Durant el període de posguerra, també es van produir pertorbacions econòmiques fruit de l'anarquia monetària (no tothom treballa la mateixa moneda). Durant la guerra tots els països llevat d'EEUU, van suspendre la convertibilitat dels seus bitllets en or, alhora que la inflació es disparava per finançar les despeses de la guerra. L'exès de bitllets en circulació feia fluctuar els preus a causa de l'especulació. Els països que tenien monedes febles les posaven al a venda i les canviaven per monedes sòlides o compraven or.

El cas més espectacular d'inflació es va donar a Alemanya, on el marc va deixar gairabé de tanir valor. Van aplicar el Pla Dawes, en al qual el seu creador, Charles Dawes, vicepresident dels EEUU, donava alguns mètodes per reduir la càrrega de les reparacions de guerra imposades a Alemanya. Permeté la recuperació d'Alemanya i la inversió de capital nord-americà en aquest país.

La prosperity (1924-1929)

Entre 1920 i 1929, la producció industrial i la productivitat*van augmentar un 40%, gràcies a:

• La demanda generada arran de la destrucció causada per la guerra.

• La utilització de noves fonts d'energia (petroli i electricitat)

• L'impuls dels nous sectors industrial (químic, de l'automòbil, de les comunicacions - telèfon, ràdio… - i de la construcció aeronàutica).

• El creixement intensiu, gràcies a la nova organització de la fabricació en cadena i l'estandarització*.

El sistema de fabricació en cadena que tenien els escorxadors d'Amours (Chicago), va ser adoptat per Henry Ford en la indústria de l'automòbil. Això va elevar la productivitat, encara que els treballador acabaven cansats de fer la mateixa feina durant hores. Així que Ford reduí la jornada laboral i doblà els sous dels obrers. El 1913 es fabricaven 500000 cotxes, al 1929, se'n produïen 5000000. Els preus dels cotxes van baixar exageradament.

També es van anar implantant les concentracions d'empreses en trusts* i cartels* (<<les set germanes>> les set empreses petrolíferes més importants del món).

Productivitat: relació entre el treball i els béns produïts.

Producció: quantitat de producte obtingut.

Trusts: Concentració i fusió d'empreses dedicades a la mateixa activitat que permet ocupar el mercat, monopolitzar els preus i bandejar la competència. Aquesta nova empresa passava a posseir la major part de les accions de les altres.

Cartels: Acords puntuals entre empreses per fixar preus de les mercaderies i repartir-se els mercats. Acorden preus equivalents.

Estandarització: És l'especificació de les característiques d'un producte per facilitar-en la fabricació en sèrie. Representa una disminució de la variabilitat de mides o de tipus.

Els desequilibris en el creixement

El creixement econ``òmic de la dècada de 1920 representava diversos desequilibris:

• Era desigual.

• Depenia execivament del capital nord-americà.

• La demanda no creixia al mateix ritme que la productivitat.

Al 1929, tres quartes parts de la indústria mundial es concentraven en EEUU, Alemanya, França i Gran Bretanya.

Durant la guerra els preus dels productes agrícoles van pujar. Els agricultors començaren a invertir i a endeutar-se amb maquinària i adobs químics. Quan acabà la guerra, els preus tornaren a baixar a EEUU. Molts grangers no van poder tornar els crèdits i es van quedar sense terres. L'atur va augmentar entre els assalariats del camp.

En l'àmbit monetari, després de la guerra les potències europees havien esdevingut deutores, mentre que EEUU s'havia convertit en el principal creditor. La recuperació europea, sobretot a Alemanya i Àustria, es basà en poder tornar els prèstecs a EEUU. Si fallava l'arribada del capital nord-americà, , el circuit financer podia quedar col·lapsat, amb greus repercucions en la producció.

Les persones assalariades no van treure profit dels beneficis del creixement econòmic, ja que pujaven els preus pero no els sous.

Hi havia molta oferta però la gent no podia comprar i això va suposar una sobreproducció.

El crac del 1929 i la depressió dels anys trenta

Els anys trenta es van caracteritzar per la depressió econòmica més profunda en la història del capitalisme. Les raons ja venen dels desequilibris de la dècada anterior. El seu detonant va ser el crac borsari de 1929.

La borsa i el seu funcionament

Nominal: valor fix d'emissió

Real: valor que puja o baixa segons la oferta o la demanda d'aquesta acció.

La oferta i la demenda puja o baixa depenent de:

• La conjuntura econòmica general (com es desenvolupa l'economia).

• La situació econòmiva de les empreses.

• Els factors psicològics o polítics.

La millor manera d'obtenir beneficis en borsa era especular sobre l'alça dels valors. Es compraven accions a un preu determinat i ens venien al cap de poc temps quan el valor havia pujat. També es demanaven crèdits al banc per comprar accions i quan el valor pujava es venien. Al 1929, aquest últim mètode era anomenat a EEUU, call loans*.

Call Loans: Préstec d'un dia per l'altre que el banc concedeix als corredors. Eren de curt termini. Si els valors pujaven, es podien tornar els crèdits ràpidaments. No era un mètode recomenable. Acabaven embargats.

El crac borsari del 1929

Des de 1925 fins a 1929, el valor total de les accions cotitzades a la borsa de NYC va passar de 27000 milions de dòlars a 89000 milions.

A partir del 3 de setembre del 1929 la borsa no va pujar més i va experimentar algunes oscil·lacions de valor.

El 24 d'Octubre (el <<dijous negre>>) van sortir a la venda més de 12 milions d'accions amb una demanda gairabé nul·la, de manera que el valor dels títols caiguè en picat. Hi havia hagut una execiva especulació.

Les causes del crac

Les principals causes del crac borsari de 1929 van ser:

• L' abús del crèdit. Els nord-americans ja pagaven a terminis. També demanaven crèdits a curt termini, call loans.

• L' aturada en el creixement de la producció.

• La lleugera caiguda dels preus.

• La crisi agrícola que travessava des de feia ja una dècada. Quan hi va haver la primera guerra mundial el blat nord-americà va pujar de preu, ja que hi havia demanda. Els països europeus no podien conrear i els americans van invertir molt en blat. La guerra es va acabar per tant Europa recupera el seu sector agrícola i els grangers americans tenen sobreproducció i l'economia agrícola s'enfonsa.

De la crisi borsària a la depressió econòmica

El crac va afectar principalment als bancs, ja que la gent no podia tornar els dinars dels crèdits, i la gent feia llargues cues davant dels bancs per retirar tots els diners. Aquests s'arruinaven. A partir d'aquí, van començar a limitar els crèdits, només a la gent que podia pagar-los. Les empreses es quedaren sense liquiditat*, i van suspendre els pagaments*.

La crisi de sobreproducció va fer caure els preus en disminuir la demanda. Moltes fàbriques van reduir la seva producció, per poder vendre els estocs.

Per fer pujar els preus agraris, es llençaven i es cremaven milers de tones de taronges, blat de moro i altres productes en un moment en què moltíssims pagesos arruinats i altres assalariats del camp, passaven gana.

Les causes de la depressió econòmica són:

• Fallida de la banca.

• Ruïna de l'estalvi.

• Fallida de l'empresa.

Les consequències són:

• Increment de l'atur (en una època d'atur sense cobertura social).

• Disminueix la demanda de productes.

Liquiditat: Disposició de diners en efectiu per afrontar pagaments.

Suspensió de pagaments: incompliment transitori d'un pagament per part d'una persona o d'una empresa per falta de liquiditat quan tot el que posseeix es superior al que deu, (suspendre els pagaments durant un cert temps).

L'extencsió de la crisi

A partir de 1931, la crisi nord-americanaes va estendre per tot el món:

• EEUU reclamava els crèdits que havia deixat als països bel·ligerants. Repatriaven els diners. Això va suposar l'enfonsament d'altres potències.

• Com que EEUU, no té liquidesa deixa de comprar productes, matèries priemres, a altres països per tant, es tornen a veure afectats.

• El crac del 29 i la crisi, probablement marcà els desequilibris al Tercer Món.

Les consequències socials de la depressió

La classe treballadora va ser la principal víctima de la crisi per:

• La baixa dels sous.

• La retallada de l'horari laboral.

• L'atur sense cobertura social.

Retorna entre aquestes la misèria i la fam.

Les persones que van conservar el seu llc de treball encara es van veure una mica afavorides per la baixa de preus.

Els agricultors van ser els més castigats per la caiguda dels preus, arruinats, van emigrar a les ciutats, amb la qual cosa va contribuir a formar grans extensions de barris degradats als suburbis.

La classe mitjana també va sortir afectada:

• Els petits rendistes es van enfonsar per la pèrdua de valor de la moneda.

• Els petits i mitjans empresaris es van enfonsar per les fallides i la disminució de les vendes.

• Els professionals liberals es van enfonsar per la disminució de la clientela.

Cal destacar tambés les conseqüències psicològiques i el canvi de mentalitat que la crisi va propiciar:

• Van decaure els valors tradicionals (haver estalviat per al futur, no havia servit de res, les famílies s'havien de separar dramàticament…).

• Es va incrementar la sensació d'inestabilitat, la desesperança i les actituds pessimistes.

• Es creia que el sistema capitalista havia arribat a la seva fi i que el socialisme que estava construïnt Stalin amb mà de ferro a la URSS constituïa l'alternativa desitjada per sortir de la situació de crisi.

Les respostes a la crisi (1929-1935)

Les polítiques de deflació

Consistia a deixar que el mercat sanegés per si sol l'economia.

Els objectius d'aquest mètode eren:

• Assolir l'equilibri presupuestari (equilibri entre les despeses I els ingresos).

• Aconseguir una moneda forta.

• Deixar que la llei de l'oferta i la demandaajusti els preus.

Les mesures per aconseguir aquests objectius eren:

• Disminució d'¡impostos.

• Disminuir despeses de mercat.

• Reduir el valor de la moneda en circulació per baixar els preus.

• Mantenir el valor de la moneda en el mercat internacional.

La solució keynesiana:

El rellançament de l'economia per l'Estat

L'economista anglès John Maynard Keynes (1883-1946) va afirmar, que el factor del dinamisme econòmic no era l'oferta (el mercat), sinó la demanda (l'Estat). Calia l'intervencionalisme econòmic per part de l'Estat. Aquest intervencionalisme consistia en:

• Redistribuir la renda mitjançant la política fiscal*.

• L'Estat oferia crèdits amb taxes baixa d'interès.

• Construir infraestructures: carreteres, edificis…

Tot això té una reacció en cadena:

• Creació de l'ocupació dels aturats.

• Augmenten les disponibilitats líquides de la família.

• Creix el consum de les famílies.

• Augmenta la producció.

• Impostos indirectes, que són els que s'apliquen als productes (IVA).

• Creixen els recursos de l'Estat. Impostos indirectes (IRPF).

• Equilibri del dèficit del pressupost. (això fa recuperar la part invertida en construir infraestructures).

El New Deal del president Franklin D. Roosevelt

El president Roosevelt, elegit al 1932, va propossar un nou mètode per acabar amb l'època de depressió, sense modificar el sistema capitalista amb el programa anomenat New Deal (Nou Pacte).

Les principals mesures del New Deal van ser:

• La reforma financera: devaluar el dòlar per incrementar les exportacions, control de la banca evitant que aquests donin crèdits a les persones que no els podien pagar i evitar la pèrdua de liquidesa, sistemes d'assegurances…

• La intervenció en l'agricultura: Amb llei d'Agricultural Ajustament Act, s'establiren crèdits per als pagesos a baix interès i es va estimular la reducció de la producció i la disminució de l'espai cultivable per mitjà d'indemnitzacions, ambl'objectiu d'apujar els preus i de retornar el poder adquisitiu als grangers nord-americans.

• La intervenció en la indústria: a través de la llei de National Industrial Recovery Act calia evitar els trusts i regular les relacions entre la classe treballadora i el sector empresarial per negociar els convenis col·lectius. Van reduir la jornada laboral i van fixar un salari mínim.

• La lluita contra l'atur: mitjançant l'execusió d'obres públiques a càrrec de l'Estat per crear llocs de treball. Al 1923, es va crear la Tennessee Valley Authority, un organisme que va programar una regulació del cabal del riu Tennessee en una de les zones més deprimides del país per culpa de la crisi econòmica.

• La institució de les mesures socials: amb la llei de Social Security Act (1935) es creava un sistema d'assagurança d'atur, de vellesa i d'invalidesa. Aquesta llei va constituir el primer reconeixement dels drets socials de l'individu als EEUU. Era l'inici del Welfare State (Estat de benestar).

La situació del país va millorar molt amb aquestes mesures, , es va aconseguir un clima de reconciliació social, es van modernitzar les infraestructures, es va posar al dia l'aparell productiu… Realment, però, no van arribar a aconseguir tot el que realment esperaven.

L'autarquia

Aquest és el model econòmic que van adoptar els sistemes totalitaris a Itàlia i Alemanya i a part de l'URSS. Consistia a reduir el màxim la dependència de l'exterior i a controlar les importacions amb l'autorització només de les més indispensables. Es travtava que l'Estat s'autoabastís de tot. Calia estimular la producció agrícola, organitzar l'exportació dels metalls i desenvolupar productes nacionals de substitució (petroli, cautxú sintètic…)

Perquè la política autàrquica sobrevisqués, calia un control social molt autoritari, amb la prohibició de les llibertats bàsiques (passava a Itàlia, Alemanya i Japó) Això comportava la necessitat de potenciar la industria armamentística i la formulació d'ideologies expansionistes.

Autarquia: Política d'autoabastiment, que consistia en sobreviure només amb els recursos del propi país, sense comerciar amb altres països.