Disseny Fotogràfic.

Elements esencials en la fotogràfia.

La fotografia com qualsevol altre pràctica artística, té uns elements esencials que li són propis però no del tot exclusius i que de manera conscient o inconscient han de utilitzar tots els seus pràcticans.

Quan ens disposem a fotografiar el primer que tenim en compte és la forma. Després analitzarem la tonalitat (en els sistemes de blanc i negre), o en color (en els materials sensibles a ell ).

De la convinació entre els tres elements esmentats en naixeran tres més: el volum. la textura i la composició.

Convinant tots aquests elements apareixen unes imatges elaborades que expressen la nostra individualitat i/o la manera particular de cada persona de veure les coses.

a) La forma.

És l'element més important per a la identificació d'un subjecte. Una forma simple consta de la seva silueta, si en fem desapareixer la textura, color o volum encara podriem identificar molts objectes per la seva silueta.

La iluminació posterior és la més adecuada per acceptuar les formes, d'aquesta manera aconseguim les siluetes. Amb una iluminació intensa frontal eliminem la textura i les tonalitats sutils, aixó deixa com a elements dominants la forma i els color bàsic.

-Com fer siluetes: Podem crear siluetes col·locant el subjecte sobre el cel o un altre fons il·luminat, en contrallum. La falta de detall de les siluetes fotografiades en contrallum les dona un aspecte molt similar al de les taques de tinta emprades en els tests psicològics (PREGUNTAR MAITE). - El test de Rorschaas, en que la imaginació crea el que per a la vista és imposible de veure. Per fer un contrallum (siluetes), pendrem la lectura de l'exposimetre del fons iluminat i reduirem l'exposició en un o dos pasos. Al pendre la lectura s'ha d'evitar agafar el sol a l'encuadre.

b) Tonalitat.

Es un terme emprat per escriure en la foto en B/N, el contrast entre les parts més clares i les més fosques del motiu. Així parlarem d'imatges i tonalitats suaus quan entre el blanc i negre trobem una gran quantitat de tons grisos i serà tonalitat dura quan no hi hagi gran varietat.

El color també serveix per donar la sensació de contrast, el color blau contrasta fortament amb el vermell, peró no tant amb el verd.

El tipus i grau que un tó presenta es denomina comunment la temperatura de color. Els colors calents contenen més vermell, tronja i groc, mentre que els colors frets contenen més blau. Els violetes calents estàn basats en el vermell i els verds frets en el blau. Els marrons i grisos neutres també és distingeixen per la temperatura. Els colors calents i frets tenen l'efecte psicólogic d'apropar o allunyar, el que és deu a un efecte de la interpretació de l'ordre de l'espectre (primer el vermell i el violeta l'últim) que fa l'ull humà. Els colors calents, epecialment el vermell, semblen apropar-se, mentres que els colors frets s'allunyen, per aquesta rao la majoria de les senyals a les botigues són vermelles.

El blanc i negre és un sistema abstracte en el sentit que prescindeix d'un element real, com el color, i demana més atenció i concentració en els altres elements, pricipalment en la composició, en el volum, textura, per arribar a tenir una bona qualitat d'imatge.

c) El Color.

Normalment el color és la característica més destacable d'una superficie. Quan per exemple davant dels ulls hi ha una senyal de Stop, s'arriba a la conclussió de que la senyal és vermella, o que està pintada de vermell. En realitat, la superficie no és vermella: el que és vermell és la llum que ella reflexa. El pigment amb el que la senyal está pintada absorveix tots els colors de l'espectre menys el vermell, pel que és la part vermella de l'espectre el que és reflexa cap als ulls de l'espectador. Els ulls veuen la llum vermella reflexada i el cervell conclueix que la senyal és vermella.

Els colors produeixen un fort impacte en les nostres ments: el blau ens dona sensació de fret; el groc sensació de calidessa i el vermell cremor. Certes associacions de color són tipicament representatives de diferents temes: la rosa i el vermell; el cel i el blau; l'herba i el verd. Aquestes representacions són molt frecuents peró a vegades no tenen res a veure amb els colors. Els colors els hem d'aprofitar quan els trobem amb llum natural, podem escollir l'hora del dia més propicia per trobar el color més adient, així podem trobar els colors daurats del capvespre, els blaus i les hombres al vespre...

Utilitzant filtres de colors podem comunicar el seu color a tota l'escena. Amb llum artificial donem un to groguenc a les escenes d'interiors, donant així una sensació de "calidessa a la llar".

-Imatges monocromàtiques: Les fotogràfies en les que una tonalitat única domina a tota la imatge creant una impressió molt caracte´ristica, atrevida i excitant si es tracta de colors brillants o melancòliques si són apagats. Per crear aquests tipus de d'imatges podem recorrer als filtres, primers plans o a la boira.

-Centre d'atenció cromàtic: Un objecte de colors vius o que la seva tonalitat contrasta fortament amb el fons, és destacarà clarament en una fotografia, independenment del tamany en la imatge.

-Disseny en colors: Col·locació de la càmara, composició de linies, colors eliminació de volums i de tots els detalls que puguin identificacar el subjecte. D'aquesta manera podrem obtenir fotos de gran impacte visual i gràfic.

-Convinació de colors: La convinació de colors vius contrastats com el groc, blau i vermell criden molt l'atenció. Segons la vista va representant-los els colors semblen que s'empenyin entre sí. Hem d'unificar els tons contrastats organitzant-los en dissenys o equilibrant-los mitjançant un fons separat. Recordeu que els tons càlids són més pesants que els tons frets.

d) La Textura.

Es el que defineix la superficie d'un objecte: suau, aspre, pulida, rugosa... Mostrant la textura d'un objecte augmentem el realisme de la fotografia, especialment si és tracta d'un objecte conegut.

L'aspecte de la textura evoca records del tacte de l'objecte, inclús en fotografies. A vegades és millor suprimir la textura pqerquè és contradiu amb el que intentem fotografiar. Per exemple será correcte subrallar la textura facial d'un montanyenc, peró no la d'una guanyadora de miss univers.

e) Composició.

La composició és la organització i disposició dels objectes a l'area de la imatge fotogràfica. Les fotografies fetes a l'atzar acostumen a no tenir-ne. Les bones fotos han d'estar creades i pensades i cal familiaritzar-se amb els principis de composició, que ens permetran analitzar que gairebé totes les fotos són el resultat d'una observació acurada, sensible i fins i tot fruit d'una pacient espera.

Recordar les normes bàsiques de composició és senzill, peró la primera recomanació és no perdre de vista el terme central d'interes i saber transmetre als altres la nostra sensació al contemplar-lo.

-Centre d'interés.

És el motiu per qual decidim pendre la fotografía. Una vegada escollit és fàcil trobar la composició més adient, al seu voltant pot haver-hi altres objectes secundaris però sempre subordinats i complementaris per conduir i mantenir l'atenció al subjecte principal.

No és bó centrar excessivament el subjecte més important, al menys que ho desitgem expresament, ja que les fotos semblen fredes i mancades d'interés. Per estalviar aquest defecte s'ha de recordar la regla dels terços, que recomana dividir la fotografia en tres parts iguals, mitjançant el traç de dues linies, tan verticals com horitzontals. La intersecció d'aquestes linies dona quatre punts, algun dels quals i preferiblement el superior esquerre hauria de coincidir amb el centre d'interés. A la vegada, les esmentades quatre linies ens orienten per col·locar correctament l'horitzó, o vé les linies més importants de l'imatge.

Aquesta norma de la composició, com qualsevol altre no s'ha d'agafar al peu de la lletra, peró s'ha de tenir en compte ja que ajudarà a fer fotos de qualitat. S'ha de cercar i trobar la manera de fer evident el centre d'interés separant-lo del fons o dels objectes al seu voltant. Jugarem amb la profunditat de camp, enfocant-lo perfectament mentre que desenfoquem la resta (enfoc selectiu) o també el destacarem per contrast amb la tonalitat del fons, objectes clars sobre fons fosc o a la inversa.

Si el motiu i el fons tenen el mateix tó, la il·luminació lateral o posar-ho en contrallum, ajudarà a fer sobresortir el motiu.

En veure un tema interesant la primera impressió pot ser bona i cal pendre la fotografía, peró és més que possible que amb el mateix motiu se'n pugui fer una altre de millor. S'ha de cercar mirant-lo pausadament des de diferents àngles, fins trobar el punt de vista més adient.

El punt de vista baix permet tenir el cel de fons, i l'horitzó pot coincidir amb la línia inferior de la regla dels terços. La situació de l'horitzó provoca sensació d'espai, de distància i de perspectives diferents segons sigui a la part superior o inferior de la foto. En el primer cas accentua la proximitat, mentre que en el segon predisposa la grandaria i la llunyania . En posar-nos a fotografiar a nens petits convé abaixar la càmara fins a situar-la a l'alçada del cap del nen. Aquesta posició garanteix que el subjecte és reprodueixi conservant l'aparença de la seva mida real.

En general, quan la càmara fa un picat a dalt hi ha baix el subjecte reproduit sembla més baix del que realment és. En un contrapicat, s'incrementa l'alçada aparent.

És frequent en els principiants fotografiar el voltant del motiu, quan el que s'ha de fer en realitat és el contrari, avançar cap al motiu i eliminar tot el que li sobra. La nostra tendència natural és mostrar el conjunt i ignorar les parts. Moltes vegades un detall pot ser més expressiu que la vista general.

En termes d'expressivitat els primers plans sugereixen aspectes intims mentre que es llunyans donen sensació de profunditat i llunyania.

-Composició asimètrica.

Normalment les composicions asimètriques són formades per més d'un element, que s'ah d'unir entre sí amb les línies reals o imaginaries que els lliguin per formar una imatge amb unitat temàtica. Aquestes línies de composició coincideixen amb el recorregut que ha de fer la mirada de l'espectador i que omplirán totes o algunes de les condicions seguents: donar entrada a la mirada de al foto, portar-nos al centre d'interés o retenir-nos-hi, facilitar la sortida de la mirada despres d'haver pasat pel centre d'interés.

Les línies de composició són com camins que ha de recorre la mirada per fer-la arribar a on ens convé. Així la que dona entrada a la foto preferiblement haurà d'iniciar-se a l'àngle inferior esquerre de la imatge o molt a prop d'ell i conduir-nos al centre d'interés sense que la mirada hagi de saltar gaires obstacles per arribar-hi.

-Formes de composició.

Generalment s'admeten com a models unes determinades formes de composició que s'anomenen segons l'aspecte general de la fotografía, les línies dominants o la manera com s'han distribuit els elements.

Composició en O: Aquest tipus de composició té un efecte psicológic semblant a la diana de tir, es a dir la mirada queda retinguda a l'interior del cercle que és a on ha d'estar el centre d'interés de la foto, mentre que tot el que hi hagi al voltant serà necesariament complementari i accesori.

Les curves i la composició en forma d' "S": Les curves han de conduir la mirada al centre d'interés i començaràn a la base de la foto, o millor encara prop de l'àngle inferior esquerre. Han d'anar pujant cap al sector principal, que ha de ser lluny del centre geometric de la imatge.

Composició en triangle: Aquesta composició dona sensació de força i estabilitat a l'imatge. El triangle pot adaptar qualsevol de les formes geometriques i el vertex superior no sempre ha d'anar centrat, però és convenient que tingui un dels cantons pararel a la base de la foto. El centre d'interés s'ha de trobar a l'interior o als costats del triangle i tota la resta ha de tenir poca importància. En tot cas no ha de distreure l'atenció de la zona principal.

Composició en creu: Quan utilitzem aquesta composició l'encreuament de les línies principals no ha de coincidir amb el centre de la foto per no dividir-la en parts iguals, fugint de la simetria, que amb aquesta forma de composició és tolerable peró un lleuger desplaçament de les línies millora la imatge.

Els reflexes dels subjectes a l'aigua solen donar peu a emprar la composició en creu. La vora d'un mar, d'un llac, d'un riu o un carrer lluent després de la pluja afavoreixen cercar aquesta composició, peró també qualsevol encreuament de línies horitzontals o verticals són motius adients.

Composició radial: Formada per línies rectes i corves, continues o discontinues, surten d'una part molt reduida de l'imatge per escampar-se per tota la superficie de la foto.

Un exemple típic són els radis d'una roda de camió, bici... o també les branques nues d'un arbre partint del mateix lloc.

En un nucli a on convergeixen o és dispersen les línies, és el centre d'interés i cal que estigui lleugerament desplaçat del centre geometric de la fotografía.

Composició de rectangle o en forma d' "L": Suggereix dignitat i repós. Els motius perpendiculars i sobretot on és creuen les línies són llocs de màxim interés hi han d'anar prop dels marges de la fotografía, la qual cosa ens obliga a omplir la resta de l'espai amb petits detalls subordinats que equilibrin la composició i complementin el tema sense distreure l'atenció ni crear altres punts d'atenció visual.

Els subjectes que formen la línia vertical tan poden anar al costat dret com a l'esquerre de la foto, peró sovint serà preferible situar-los prop del marge de la dreta per tal de reforçar la composició general del tema amb la diagonal que va des de l'àngle inferior esquerre al superior oposat.

Ritme.

Harmoniosa succesió de moviments linials, formes i valors. El moviment ritmic s'organitza per repetició de formes, proporcions de tamanys i per moviments de línies continues.

El ritme uneix els diferents subjectes i provoca que cadascun sigui una mena d'esglao per conduir la mirada de l'un a l'altre.

La majoria d'imatges són asimetriques ja sigui equilibrades o desequilibrades. El pes d'un element augmenta proporcionalment a la seva distància al centre d'equilibri.

-Equlibri: Quan triem aquest principi com a base de la composició hem de fer evident el contrast entre un objecte gran al costat d'un de petit, estaria bé unir-los amb alguna linia de composició, per ajudar a donar la sensació d'unitat i de estabilitat a tota la imatge. Si aquesta estabilitat és perfecte els elements tenen masses o linies iguals i l'equilibri serà simètric.

En aquest cas la composició té falta de varietat, tensió i de caràcter i serà d'expressió tranquila i reposada. Si la estabilitat és manifesta per una compensació de masses serà asimètrica i serà més viu i tindrà més moviment i força.

Il.luminació.

Des de l'albada fins a la posta de sol, la llum va canviant paulatinament, a l'igual que els objectes que il·lumina. Aquests canvis de llum són de tres tipus principals: intensitat, color i direcció.

Normalment una il·luminació brillant es relaciona amb un cel blau i colors frets, mentre que una il·luminació baixa és relaciona amb llums d'espelmes, foc, llums dèbils i colors calents.

Al mati la llum lateral, suau y groguenca del sol pot afavorir a les runes d'un vell castell i donar-hi un toc llegendari, al mitgdia la llum frontal, dura i quasi sense color d'aquesta mateixa llum subrallarà tots els defectes i donarà a les runes un aire d'abandonament. En general, la llum més versatil és la de les primeres o les últimes hores del día, quan està baixa en el cel el sol pot proporcionar-nos llum lateral, frontal o posterior simplement canviant l'àngle de toma. Per un altre cantó, els colors càlids del sol baix solen ser més agradables que la llum dura i incolora del mitgdia. No hi han formules per calcular totes les qualitats de la llum solar, de manera que és l'experiència personal qui ajuda a trobar les millors hores per a fer fotogràfies.

La llum que la natura proporciona durant el día es fundamentalment blanca. La experiència ens ha enseñat que que la llum del sol brillant es la verdadera llum blanca i és natural creure que els colors d'un objecte són els originals quan están il·luminats directament per la llum del sol.

La llum de la lluna és una altre contribució de la natura per il·luminar el món. La majoria de nosaltres pensem en la lluna com en una llum basada en el groc. La lluna només reflexa la llum del sol, i cambia de color a mesura que és desplaça pel cel nocturn. La llum de la lluna és groc calent quan està baixa en el cel i pasa a un color groc blanc a mesura que ascendeix. Com que la llum de lluna és pàlida, la il·luminació disponible és baixa i la quantitat de la llum reflexada per la superficie és minimitza.

-Il·luminació lateral: La llum lateral dona profunditat, volum i textura a les escenes. Les hombres allargades que produeix classifiquen les relacions espaials entre els objectes i subrallen les seves formes i volums.

-Il·luminació frontal: Subralla els detalls de l'escena i dona colors correctament saturats. Aquesta llum tendeix a aplanar les escenes i fer-les semblar uni-dimensionals. Convé evitar la llum frontal dura en els retrats, ja que poden fer tancar els ulls del model.

-Il·luminació posterior: Convinada amb un tema apropiat pot donar interés a escenes sense atractiu especial. És pot utilitzar per reduir a una simple silueta les masses dels elements fotografiats o per afegir un halo al rostre del model. En paisatges aquesta il·luminació dona profunditat en extrem, ja que crea hombres allargades que arriben fins al primer terme.

-Il·luminació difusa: La llum difusa és la que es vesa sobre el subjecte de forma suau i uniforme. Moltes vegades produeix un lleu modelat de les formes i una suavització de les texture. Produeix també una excel·lent saturació cramàtica molt indicada per fotografiar grups i escenes a la natura. El contrast és minim i afavoreix les tonalitats delicades, que desapareixen amb la llum dura.

Aquest tipus de llum acostuma a ser la més indicada per l'us en diapositives.

Linies.

Les linies dominants en les fotos han de centrar l'atenció i conduir la de l'observador cap a un motiu principal i no al contrari.

-Linies horitzontals: Dona sensació de calma i continuitat, silenci i fret.

-Linies verticals: Sensació de caràcter, agressivitat, dignitat, colors i espiritualitat.

-Linies diagonals (escena inferior esquerra cap a superior dreta): Sensació d'harmonia i pujada.

-Linies curves: Sensació de delicadessa i sensibilitat.