Introducció

El discurs del métode està dividit en sis parts, però només la primera, la segona i lacuarta part ofereixen un interés filosófic. La resta de l'obra té interés en la mesura que mostra alguna idea continguda en les parts anomenades abans. En la primera part es trobaran diferents consideracions sobre les ciències, es senten les bases d'una nova teoria del coneixement i s'indica la ruta que ha de seguir la ciència al lliberar-se de la teologia i de qualsevol altre vincle que l'impedeixca la seva constitució autónoma.

La segona part conté les quatre famoses regles del métode. Les regles estan precedides per una crítica a la lògica clàssica, i en particular al silogisme, que revela la ruptura de Descartes amb el pensament metodològic tradicional, però és en la quarta part on s'exposen les idees essencials de la filosofía cartesiana. Allí s'indica cóm va arribar a la primera veritat (pienso, luego soy) cóm pot extraure's d'aquesta proposició el criteri de veritat i quina és la natura de la nostra ànima, per a remtar amb la prova de l'existència de Déu.

En la resta de les parts s'examinen temes molts diversos. En la tercera, Descartes exposa la seva moral provisional. En la quinta resumeix les qüestions que contenia el seu tractat El mundo, i exposa em particular la constitució i el moviment del cor, i la diferència que hi ha entre l'ànima humana i la dels animals. En la sexta i última part, l'autor ens conta que cosses jutja necesaries per a proseguir en l'investigació de la natura i ens revela les raons que el van impulsar a escriure i a publicar la present obra.

Primera part

Per començar aquesta primera part, Descartes ens mostra que la raó és la millor cosa que està repartida en aquest món, ja que tots jutgen que poseeixen tan bona provisió d'ella que encara que els més dificils de contentar en altres matèries no solen apetir més del que ja tenen. No hi ha prou en tindre bon espirit, el més important és aplicar-lo bé.

Descartes comença a introduir les bases del seu mètode, ja que segons ell pareix haver-li donat un mig per aumentar gradualment el seu coneixement i elevar-lo poc a poc fins al punt més alt del que l'ànima i la brevedad de la seua vida pot permitir-li arribar. Primerament, a jutjar-se procura sempre inclinar-se del costat de la desconfiança encara que al mirar amb ànim filosófic, les distintes accions dels homes no troba quasi ninguna que li parega bana ni inútil. El proposit del llibre és exposar de qué manera Descartes ha tracta de dirigir la seva raó.

Tot seguit, Descartes, comença a parlar de la seva infància. Es va educar en lletres i poc a poc es va donar compte que aquestes li produien tantes dudes i errors que no havia conseguit més profit que el de reconeixer més i més la seva ignorància. En quant a la filosofia diu que va ser cultivada pels més exclesos espirits que han existit als segles passats, i en quant a les demés ciències jutjava que no podia haver-se edificat res solid sobre ciments prou fermes. Una volta va poder, va abandonar els estudis de lletres i va començar a viatjar per a recollir varies experiències i posar-se a prova en els casos que la fortuna li deparava, ja que sempre tenia un inmés desig a distingir allò verdader, d'aló fals per vore clar les seues accions i caminar ferme al llarg de la seua vida. Durant aquestos viatges va aprendre a no creure amb massa seguitat en les cosses que sols ser l'exemple i la costum li havien persuadit, fins que un dia va decidir emplear totes les seues forces per a elegir el camí que devia de seguir.

Segona part

Descartes es basa en que els edificis que han emprés i acabat un sols arquitecte solen ser més bonicos i millor ordenats que aquells altres que varis han tractat de restaurar, servint-se d'antics murs construits per a altres fins. Descartes pensa que les ciencies s'han format i aumentat poc a poc amb les opinions de varies persones, no s'arrimen tan a la veritat com els simples raonaments d'un home segons Descartes, molts particulars manen derribar les seves vivendes per a reedificar-lo, obligats pel perill de que la casa caiga. Açò li va persuadir a Descartes per a reformar un estat canviant-lo tot desde els fonaments i derribant-lo per a alçar-lo després. Els seus designis no han sigut mai altres que tractar de reformar els seus propis pensaments i edificar sobre un terreny propi. Si alguna vegada s'haguera pres la llibertat de dubtar dels principis que han rebut i d'apartar-se del camí comú, mai podrien mantindre's en la ruta queha de seguir-se per a anar més dret. Descartes va decidir anar lentament i ser cautelós en totes les coses que almenys podien provocar l'error, ni tan sevol va voler començar a rebutjar per complet cap de les opinions anteriors pugueren haver-se desliçat en el seu espírit sense haver sigut introduides per la raó. Quan era jove estudià lògica, matemàtiques i àlgebra. Açò fou la causade que fora necesari buscar algún altre mètode que estiguera lliure dels seus defectes. Tot seguit, Descartes explica el seu mètde mitjançat les seues quatre regles.

Primer, era no admetre mai com a veradera cosa algo sense coneixer amb evidència allò que era, és a dir, evitar la precipitació, la prevenció i no compendre res més que allò que es presentara en l'ànima de forma clara i distinta, de manera que no poguès possar-ho en dubte.

El segon era dividir cadascuna de les dificultats que examinara en tantes parts com fora posible i en quant es requirira la seua millor solució.

La tercera regla era conduir ordenadament els seus pensaments, començant pels objectesmés simples i més fàcils de coneixer, per anar ascendint poc a poc, fins al coneixement dels més compostos; i suposant un ordre entre aquells que no es precedeixen naturalment uns als altres.

I per últim , la quarta regla dia que fer numeracions tan completes i revisions tan generals que estaguera segur de no ometre res.

Aquestes llargues cadenes li havien donat ocasió per a imaginar que totes les coses que entren en l'esfera del coneixement humà s'encadenen de la mateixa forma amb sols abstenir-se d'admetre com a verdadera cap que no ho fos i de guardar sempre l'ordre necesari per deduir les unes de les altres. Com exemple d'açò, posa les matemàtiques que tene diferents objectes, concorden totes en no considera, sinó les relacions o proposicions que es troben en tants objectes.

El mètode ensenya a seguir l'odre veritable i enumerar totes les circumstàncies d'allò que es busca, conté tot allò que confereix certeça a les regles de l'aritmètica. Amb aquest mètode, Descartes estava segur d'emprar la seua raó de la millor manera que li fora possible. La seua ànima s'acostumava poc a poc a concebir més clara i distintes els objectes. Al ser tant jove, comprenguè que no devia cometre aquest projecte fins arribar a una edat més madura.

Tercera part

Una vegada començada la reconstrucció Descartes va formar una moral provisional que consistia en tres màximes.

La primera, obeir a les lleis i costums del seu país (França), conservant la religió en que Déu li havia concegut. Per a saber quines eren les verdaderes opinions, Descartes devia de fixar més bé en allò que feien que en el que deien, i si hi havia varies opinions igualment acceptades es decantava sempre per les més moderades.

La segona màxima fou la de ser el més ferm i resolt que poguès en les accion, i seguir amb tanta constància en les opinions més dubtoses. Entre les opinions deguem seguir les més probables , i encara que no trobem major probabilitat en unes que en altres, deguem decidir-nos per algunes i consederar-les després, no com dubtoses, sinó com molt verdaderes i certes.

La tercera màxima fou procurar sempre verce'rs a sí mateix abans que a la fortuna i alterar els seus desitjos abans que l'ordre del món; i acostumar-se a creure que sols els nostres pensaments estan enterament en el nostre poder, después d'haver obrat el millor que hem pogut en allò tocant a les coses exteriors, allò que no aconseguim és absolutament imposible per a nosaltres. Descartes confesa que es necesita tindre un llarg exercici i reiterades meditacions per a acostumar-se a mirar totes les coses des d'aquest punt de vista; i creu que en açò consistia principalment el secret dels primers filòsofs i disposaven d'aquestos pensaments de forma tan absoluta que no els faltava raó per a considerar-se rics, poderosos, lliures i feliços com els demés homes.

Com a concñusió d'aquesta moral, Descartes va tindre la idea de passar revista a les ocupacions diverses que els homes tenen en aquesta vida per a tractar d'elegir lo millor, o siga, aplicar tota la seva vida al cultiu de la seva raó i adelantar tot allò posible en el coneixement de la veritat segons el mètode. Descartes comença a tindre satisfaccions desde que comença a servir-se d'aquest mètode i tots els dies descobria amb la seva ajuda algunes veritats que li pareixien importants ignorades pels demés homes. Açò li omplia la seva ànima.

Les tres màximes es fundaven sols en el proposit de continuar instruint-li, ja que no haguera cregut que deuria d'haver contentar-se amb les opinions ajenes, no hauria pogut limitar els seus desitjos i estar content si no haguès seguit un camí pel qual pensava.

Una vegada segur d'aquestes màximes, i haguent-les col·locades juntament amb les veritats de la fé, decidí desfer-se de la resta de les seves opinions. Durant els nou anys següents, Descartes ronda el món procurant sent espectador i reflexionant particularment respecte a cada cosa, tractant de descobrir la falsetat de les proposicions que examinava mitjançant raonaments clars i segurs. Al destruir totes les opinions pròpies que jutjava infundides, Descartes feia diferents observacions i adquiria moltes experiencies que li serviren per adquirir altres més certes.

Al cap d'aquest temps, tractà per tots el mitjos de fer-se digne de la reputació que tenia. Açò li provocà la desició d'allunyar-se de tots els amics i retirar-se a Holanda, en la qual, la llarga duració de la guerra, fou causa de que s'estableisca un ordre tal que els exercits que es mantenen pareixen servir sols per fer goçar als homes d'una major seguretat.

Quarta part

Segons Descartes, les primeres meditacions que realitza són tant metafísiques i fora de lo comú que pot ser no siguen del gust de tot el món, però malgrat açò es sent obligat a parlar d'elles per a que es puga jutjar siels fonaments que adobtat eren prou sòlides. Descartes en aquesta ocasió tant sols vol buscar la veritat i va pensar fer tot el contrari i rebutjar com a absolutament fals tot allò en que puguera imaginar la menor duda.

Primer, Descartes posa en dubte els sentits, ja que de vegades, ens enganyen, va suposar que no hi ha cosa alguna que siga tal com ells ens fan imaginar, i com hi ha homes que s'enganyen al raonar va jutjar que estava tan exposat a errar com qualsevol altre i decidí rebutjar con a falsos tots els raonaments que abans havia pres com a demostracions.

Finalment, considerant que els mateixos pensaments que tinguem estàn desperts poden també ocurrir-se'ns quan dormim, va resoldre fingir que totes les coses que fins ara havien entrat en el seu espirit no eren més certes que les ilusions dels seus somnis. Però va advertir que encara volent pensar que tot és fals, era necesari que ell, que allò que pensava, fo alguna cosa i, al advertir aquesta veritat (pienso, luego existo) era tan ferma i segura que les suposicions més extravagants no eren capaç de conmoure-la.

Al examinar després el que ell era i vore que podia fingir que no tenia cap cos algún i que no havia món ni lloc algún en el que no es trobara al pensar en dubtar en la veritat de les altres coses, es seguia molt certa i evidentment que ell era. De manera que aquest “jo”, o siga, l'ànima per la qual “soc el que soc”, és enterament distinta del cos.

Després d'açò va considerar allò que requereix per a que una proposicó siga verdadera i certa. Aleshores va jutjar que podia admetre com a regla general, que les coses que concebim molt clara i distintament són verdaderes.

Més tard es donà compte de que el seu ser no era del tot perfecte i va tractar de indagar per on havia après a pensar en algo més perfecte que ell, pero segons Descartes no podia succeir que la idea de un ser més perfecte que el seu ser depenien de la seva natura en quant a aquesta poseeix alguna perfecció.

Per ser iguament repugnant que allò més perfecte siga conseqüència i depenga d'allò menys perfecte que pensar que del no-res provinga algo. De sort que era precís que hi haguera sigut posat en ell per una natura que fora verdaderament més perfecta que ell i que poseira totes les perfeccions de les que ell puguera tindre alguna idea, o lo que és igual, Déu.

Era absolutament necesari que haguera altre ser més perfecte del que Descartes depenguera i del que haguès adquirit tot en quant poseira. Doncs, si haguera sigut ell solament independentment de tot altre, de tal sort que d'ell mateix procedira allò poc que participava del ser perfecte. Per exia identica raó, tot allò que sabia que li faltava advertia que existeixen en Déu.

Per a seber la natura de Déu li bastava considerar si era o no una perfecció poseir les coses de que en ell trobava alguna idea, i segur estava de que cap de les que denotaven alguna imperfecció estaven en Déu. I així notava que el dubte no podia estar en Déu.

Descartes volguè indagar en altres veritats, i haguent proposat considerar l'objecte dels geòmetres, al que concevia com un espai indefinidament extens en longitud, amplada i altura. Després d'açó repasà algunes de les seves demostracions més sencilles, i haguent advertit que eixa gran certesa que tot el món atribueix a tals demostracions es funda tan sols en que es concebeixen d'un mode evident segons la regla.

Però si hi ha molts que estan persuadits de que és tan dificil coneixer allò que siga Déu, és perque no eleven mai en seu espirit per damunt de les coses sensibles i estan tan acostumats a considerar-ho tot com la imaginació que allò que no és imaginable els pareix inteligible. Segons Descartes, els que volen fer ús de la imaginació per a comprendre aquestes idees són com els que per a percibir els sorolls, voleren servir-se dels ulls.

Perque si tenim una seguritat moral pareix que no pugam ningú posar-les en dubte quan es tracta d'una certesa metafísica no es pot negar a no ser perdent la raó per a no estar totalment segur el haver notat que podem imaginar en somnis que tenim altre cos. Per molt que Descartes s'esforça en estudiar als filósofs antics no pot negar l'existència de Déu, ja que Déu és un ser perfecte del qual prové quant hi ha en nosaltres. Doncs es segueixen que les nostres idees o emocions no puguen menys de ser verdaderes, és perque hi ha en elles algo confús i oscur.

Més si no supiesem que tot el que és real i verdader prové d'un ser perfecte i diví per clares i divines que siguen les nostres idees. Després de que el coneixent de Deù i de l'ànima ens han asegurat la certessa d'aquesta regla, resulta fàcil coneixer que els ensomnisque imaginem al dormir no deuen fer-mos dubtar en manera alguna de la veritat que tenim quan estem desperts. I en allò que respecta al error més freqüent en somnis poc importa que ens done ocasió per a desconfiar de la veritat de tals idees, ja que poden enganyar-nos de igual manera encara que no estigueren dormint. Desperts o dormits no deguem deixar-nos persuadir mai si no és per la evidencia de la raó.

La raó no ens diu que allò que vegem o imaginem siga verdader, pero sí ens diu que totes les nostres idees deuen tindre algún fonament de veritat.

Quinta part

Per a Descartes, Déu ha establert en la natura i les nocions de la qual ha imprès en les nostres ànimes. Tot seguit, Descartes comença a enumerar les principals idees del seu tractat sobre el món. Va tindre la intenció de posar en ell el que creia saber abans de escriure sobre la natura de les coses materials.

Si Déu creara ara en els espais imaginaris prou materia per composar-lo i agitant diversament i sende ordre les varies parts d'aquesta materia, formara un caos tan confús com poden fingir-lo als poetes i es limitara després a prestar el seu concurs ordinari a la natura deixant-la obrar segons les lleis per ell establertes. Va descriure primerament aquesta materia i tactà de representar-la de tal manera que no-res hi ha en el món, més clar intel·ligible, doncs fins va suposar expresament que no hi ha en ella cap d'aquestes formes o qualitats ni cosa alguna coneixement de la qual no fora tn natural en les nostres ànimes. Després tractà de demostrar totes aquelles sobre les que puguera haver algun dubte i procurà provar que són tals que no podria havre cap món on no es cumpliren. Després demostrà cóm la major part de la materia d'aquest caos devia estar disposta i arreglada d'una manera que la fera semblant al nostre cèl, algunes de les seves parts devien formar una terra, i altres planetes, altres cometes i altres un sol i les estreles fixes. Afegia a açò moltes coses sobre la substància, la situació, els moviments i demés qualitats d'aquestos cels i astres; de tal manera que creia dir allò sufcient per fer comprendre que res s'obseva en el d'aquest món que no puga observar-se en un altre semblant.

Aleshores, va decidir ocupar-se de la terra en particular, i encara suposnt esxpresament que Déu no haguès donat cap pes a la materia de que estava composta, no per això deixarien totes les seves parts de dirigir-se cap al centre, al igual que el model aristotèlic.

No volia deduir de totes aquestes coses que aquest món haja sigut creat de la mateixa forma que ell exponia, de manera que si al principi no li haguès donat més forma que la del caos, amb no haber establert les lleis de la natura i d'haver-li prestat els eu concurs per obrar com ell acostuma, totes les coses que són purament materials haguessen pogut arribat a ser tal com ara les veiem. La seva natura és molt més facil de concebir quan es veuen naixer poc a poc d'aquesta manera que quan es consideren fetes del tot.

Per a que puga vore's de quina forma vatractar d'aquesta manera, Descartes dona la explicació del cor i les arteries. Les causes verdaderes d'aquest moviement és la diferència que s'adverteix de la sang que ix de les venes i la que ix de les arteries.

Sexta part

En aquesta part, la última, Descartes ens dona les raons del perquè es publica el llibre. Per a ell, les experiencies són més necesaries quan més avancem en el coneixement, ja que al principi es preferible servir-se únicament de les que es presenten unicament en els nostres sentits i que no podem ignorar per poca reflexió que fem per la raó de que aquestes enganyen amb freqüència quan no es coneixen les causes més comuns perque les circumstàncies de que depenen son quasi sempre tan particulars i tan petites que és molt dificil reparar en elles. Però l'ordre que en açò va dur, va ser el següent: primer procurà trobar en general els principis o pimieres causes de tot allò que en el món és o pot ser. En segon lloc quins eren els primers i els més comuns efectes que podien deduir-se d'aquestes causes. En tercer lloc, va voler descendir a les més particulars, que es presentaren davant ell de forma tan diversa queno va creure que fora posible, a l'ànima distingir les formes o especies de cosos que hi ha a la terra.

Resumint: com ja hem dit en la introducció, els capitols d'interés filosòfic son la primera, la segóna i la quarta part. En la primera part, ens explica en quines ciències es basa el seu mètode. En la segona, ens explica les regles del mètode; i en el quart, les raons per a dubtar de la veritat. I una petita opinió personal, podem dir que el llibre és una kk de vaca i el treball un torro.

René Descartes. Vaja tio més lleig, vaja napia