II Trimestre

Ètica

L'ètica és la part de la filosofia que té com a objectiu reflexionar sobre la MORAL.

La MORAL és la dimensió de la persona humana que li permet actuar, pensar o decidir lliurement, tenint com a conseqüència la configuració de la personalitat humana amb la seva vessant caractereològica o adquirida lliurement.

Dimensions de la persona humana:

• Dimensió Física funcions fisiològiques (cos)

• Dimensió Anímica funcions psíquiques (ment/psique/anima)

• Dimensió Moral actes lliures (personalitat positiva o

negativa, puntual o habitual)

Llibertat

Qualitat pròpia de la persona humana, que té el seu origen en la facultat volitiva superior, anomenada voluntat. La llibertat consisteix en la capacitat de poder escollir sense determinació o obligació una opció entre varies propostes.

Llibertat interna/externa

Llibertat interna: Pròpia del món moral, que és la llibertat de voler una cosa o una altra.

Llibertat externa: Pròpia del món jurídic i polític, que consisteix en la possibilitat d'obrar en un sentit o un altre dins del marc social, sense que res m'ho impedeixi.

Condicionament

S'anomena condicionament a la circumstància que influeix en la presa d'una decisió, és a dir, l'exercici de la llibertat en el cas de les persones humanes.

Determinació

Circumstància que obliga a actuar d'una manera i no d'una altra. Quan hi ha determinació no hi ha llibertat, i conseqüentment no hi ha responsabilitat.

Teories deterministes: determinisme cosmològic.

S'anomenen teories deterministes a aquelles teories filosòfiques que neguen l'existència de la llibertat.

Determinisme Cosmològic:

Teoria determinista que nega la llibertat referida al cosmos, no tant referida a la persona humana.

Els filòsofs defensors són els ESTOICS (Estoïcisme). L'Estoïcisme és la filosofia apareguda en el s.III a.C. a Grècia, la qual manifesta que la naturalesa i el cosmos en la seva totalitat està subjecte a la llei universal o LOGOS. L'Estoïcisme no admet que la naturalesa tingui capacitat de decisió, sinó que la naturalesa està subjecte a una llei, i es presenta com una gran màquina.

Els Estoics proposaven a la persona humana que acceptés el destí, és adir, que acceptés el funcionament de la naturalesa, ja que les coses passen perquè han de passar.

L'Estoïcisme no parla de la llibertat humana, manifesta que l'home no s'ha de deixar portar pels estats d'ànim davant del cosmos, sinó que ha d'admetre el destí.

Determinisme teològic

Manifesta la inexistència de la llibertat humana.

Els defensors del determinisme teològic són alguns corrents cristians, concretament protestants (Calvinisme).

Aquesta teoria es basa en l'omnisència (Déu ho sap tot) en el sentit que coneix el passat, el present i el futur. Per tant si déu és omniscient, és perquè ha creat el futur, per tant tots els actes humans estan previstos.

El determinisme teològic, per tant, ens parla de predestinació humana, és a dir, l'home està predestinat per Déu i no pot modificar aquesta predestinació.

Determinisme científic

Nega la llibertat de tot quan existeix, (Natura)

Els defensors del determinisme científic solen ser científics materialistes, és a dir científics que només accepten una sola realitat i aquesta material.

El determinisme científic no parla de destí ni de predestinació, sinó, que parla de previsió, tot es pot preveure, en la mesura que hi hagi els coneixements necessaris i la tecnologia desenvolupada.

Determinisme sociològic

Nega la llibertat humana manifesta que la conducta humana està determinada per l'entorn, l'educació, la cultura, etc.

Determinisme Psicològic

Nega la llibertat humana, i manifesta que l'home està determinat per la seva pròpia psicologia, és a dir, pel seu temperament, per les seves capacitats cognitives i volitives.

Teories indeterministes

Defensen la llibertat humana, en cap cas defensa la llibertat de la naturalesa.

Tipus d'indeterminismes:

Indeterminisme cristià catòlic: defensa que deu ha atorgat la llibertat només a la persona humana, és per això que la persona és responsable dels actes que ha escollit dels que li són proposats.

Kant: defensa que tota persona té capacitat, per naturalesa, de decidir. La importància de cant es troba en el següent: l'home no només pot escollir entre les opcions que li són presentades, sinó que pot proposar-ne de noves.

Hegel: Filòsof del s. XVIII. Accepta la proposta de Kant, però li critica el seu aspecte teòric. Hegel manifesta que hi ha llibertat quan es practica, per tant, es pot parlar de societat lliure en la mesura que els individus la posen en pràctica.

Marx: Filòsof del s. XIX. Marx dona més importància a la societat que a l'individu. Considera que els individus seran lliures sempre i quant la societat els hi ho permeti. Per això cal que la societat prosperi per a tots i doni recursos iguals per a tots, la qual cosa només es podrà obtenir si el sistema econòmic beneficia a tots per igual i no només a uns quants.

Nietzsche: Filòsof s. XIX. Defensa l'existència de la llibertat de la persona, però la llibertat no pot estar supeditada a la llei o a les normes que parteixen de la base que tots som iguals. Nietzsche expressa que unes estan més dotades que les altres. Per tant per defensar la igualtat no es pot sacrificar la llibertat.

L'home i l'animal

Diferència entre home i animal; pot ser de dos tipus:

Diferència quantitativa: home i animal són diferents però la diferència no és suficientment important per ser un ésser d'una altra categoria superior.

Diferència qualitativa: home i animal són diferents, i una d'aquestes diferències el fa ser d'una categoria superior.

Els filòsofs indeterministes defensen la llibertat de la persona, però uns són defensors de la diferència qualitativa i altres de la quantitativa.

Conducta

Comportament dels éssers vius.

Acció

Comportament conscient. L'acció només és atribuïda a la persona humana, la qual és l'única que es considera que té consciencia.

Moviment

Comportament de qualsevol ésser (inert, viu o humà).

Tendència

Moviment habitual d'un ésser.

Inclinació

Tendència de la persona.

Tipus:

• Inconscient: tendència humana de la que no es té consciencia.

• Conscient: tendència humana de la que es té consciencia.

Tipus:

• Espontània: tendència humana conscient no premeditada.

• Assumida: tendència humana conscient premeditada. Rep el nom d'INTENCIÓ.

Acció involuntària

L'acció involuntària és el comportament conscient que es fa sense voler, sense premeditació.

Tipus:

• Forçosa: comportament conscient fet per obligació.

• Per error: comportament conscient i voluntària que es fa per equivocació o ignorància.

Acció voluntària

Comportament conscient i assumit.

Tipus:

• Mixta: és el comportament conscient i intencionat, però que es fa sense desitjar-se, motivat per aconseguir un bé millor.

• En sentit estricte: comportament conscient i intencionat que la persona fa perquè vol.

Responsabilitat

L'ètica només considera accions responsables a les accions voluntàries siguin mixtes o en sentit estricte.

La persona ha de respondre davant la seva consciència o davant l'entorn, segons el cas de les accions voluntàries.

La persona experimenta un sentiment de culpabilitat o de gratificació, segons el cas, quan fa una acció voluntària.

Parts de l'acció voluntària (intenció)

Les parts són: intenció, fins, conseqüències, sentit.

Intenció: premeditació d'una acció.

Fins

Desitjos que es volen aconseguir mitjançant una acció voluntària.

Conseqüències

Resultats d'una acció voluntària el quals no tenen perquè ser els esperats.

Tipus de Conseqüències:

• Previsibles: són els resultats que es poden saber a causa de coneixements i experiències que la persona, per edat i formació, té.

La persona que fa una acció voluntària és responsable de les seves conseqüències possibles.

• Imprevisibles: resultats que no es poden saber amb antelació perquè la persona no té prou dades o prou experiència justificadament.

Sentit

El sentit és el que ens fa comprendre una acció.

La persona com ésser moral

L'ésser humà s'anomena persona quan es considera des d'una concepció indeterminista, es considera que la diferència amb el món animal és qualitativa.

Per tant la persona és un ésser que pot decidir i està sotmès a unes normes especifiques la qual cosa el fa ser un ésser moral.

La persona

Es considera l'ésser humà com a persona en la mesura que se'l té com un ésser qualitativament diferent a l'animal.

Dignitat humana

Valor o importància que l'ésser humà té pel fet de ser persona, la qual cosa fa que s'hagi de respectar la seva dignitat i no reduir-la a animal o cosa.

Moral

La moral és una dimensió de la persona humana que acompanya a la dimensió física i a la dimensió psicològica.

La dimensió moral permet l'exercici de la llibertat i conseqüentment configura la part adquirida de la nostra personalitat.

Conseqüència moral

Capacitat de la dimensió moral humana que permet que la persona distingeixi el que està bé del que està malament.

Bé/valors

S'anomenen béns o valors a les coses considerades importants sense les quals no es pot desenvolupar de forma òptima la persona o l'entorn.

Valors morals

Les actituds valuoses que poden ser viscudes lliurement. La vivència de valors morals contribueix a la formació d'una personalitat més humana o òptima.

Ideals/utopies

• Ideals: forma de vida perfecta la qual és admirada i funciona com a referent o model de la nostra vida moral.

• Utopia: ideal impossible, però que té la funció de promoure el progrés. Les utopies no es fan mai realitat, però sense elles no hi ha avenç.

Normes/lleis

• Normes: regles que ens obliguen a actuar d'una manera determinada i el seu incompliment té conseqüències negatives o de càstig.

• Lleis morals: normes que regeixen la nostra consciencia moral. Són les normes que assumim com a vàlides dintre de la nostra dimensió moral. El seu incompliment té com a conseqüència la mala consciència o el sentiment de culpabilitat.

Principis morals

S'anomenen principis morals als valors morals i normes morals propis de cada persona.

Graus de desenvolupament de la consciència moral

La consciència moral com a capacitat humana es pot estimular i educar, aconseguint-se així el seu desenvolupament.

Nivells de desenvolupament de la consciència moral:

• Nivell preconvencional: és bo tot allò que ens satisfà i dolent tot el que ens perjudica.

• Nivell convencional: la persona considera bo allò que dicten les lleis i dolent les coses que prohibeix la llei.

• La persona accepta uns valors morals determinats per considerar-los justs en si mateixos, independentment que perjudiquin els seus interessos. Llei moral: la persona es regeix per una llei que està per sobre dels interessos personals o comunitaris, i es regeix per una llei que considera justa en si mateixa i per tant universal, per considerar-se membre de la humanitat.

Funcions de la consciència moral

• Captar els principis pels quals distingim entre el que és moralment bo i moralment dolent.

• Formular judicis de valor d'avant l'acció moral.

Examen de consciència

Funció autocrítica de la consciència que és capaç de formular un judici moral sobre les pròpies accions.

Examinar-se moralment un mateix.

Forja del caràcter

Tota persona té una part temperamental o innata i una part adquirida per educació i vida moral, aquesta part s'anomena caràcter.

Temperament i caràcter configuren la personalitat de cada ésser humà, la qual és irrepetible. La vida moral de cada persona és causa de la construcció de la part caractereològica de la nostra personalitat.

Hàbits morals

Accions mecàniques, automàtiques derivades de la pràctica d'accions voluntàries.

Virtuts morals

Hàbits morals positius (Ex. Ser amable).

Vicis morals

Hàbits morals negatius (Ex. Insultar, mandrejar)

Mala consciència/sentiment de culpa

Sentiment d'angoixa profund a conseqüència de la pràctica d'una acció voluntària moral negativa, és a dir, que va contra els nostres principis.

El sentiment de culpa es té per prendre consciència que l'acció feta era evitable, la qual cosa evidencia la nostra feblesa moral.

Remordiment

Persistència incontrolable de la mala consciència o del sentiment de culpa.

Formes d'eliminació de la MC / Remordiment

Formes d'eliminació

Reconeixement de la pròpia culpa

Clarificació del tipus d'acció: voluntària, involuntària.

Sol·licitud de disculpa

Pena

Increment de disponibilitat

Altres formes d'eliminar la mala consciència (MC) o remordiment (R) (formes fictícies).

Autojustificar-se “fer-se la víctima”.

Culpar a un altre.

Embogir “tocat de l'ala”.

Castigar-se “autoflajelar-se”

Feblesa moral/perversitat

• Feblesa moral: la persona és feble moralment quan la seva dimensió moral no s'ha desenvolupat totalment (etapes de la consciència moral).

• Perversitat: consisteix en tenir principis, però voluntàriament i a consciència no practicar-los. Per tant fer mal a plena consciència.

Educació moral

Consisteix en l'estimulació de la consciència moral amb l'objectiu del seu desenvolupament.

És imprescindible que els educadors morals considerin a la persona com a persona i no com a un instrument al seu servei, la qual cosa, derivaria en la manipulació i no pas en l'educació.

Manipulació moral

Es considera manipulació moral el fet de prescindir del protagonisme i exercici de la llibertat de l'individu alhora d'actuar voluntàriament.

La demagògia, la informació sesgada, la mentida i la persuasió poc transparent són exemples de manipulació moral.

Teories de validesa moral

Dintre de la filosofia moral existeixen diferents parers sobre el que valida o d'ona validesa a la conducta moral.

Existeixen teories que consideren que la validesa moral té un caràcter universal, i d'altres que tenen una validesa particular o inclús individual.

Moral universal

Teoria de validesa moral que defensa l'existència de valors universals. L'individu no tria el que està bé o el que està malament, sinó que, mitjançant la reflexió se n'adona.

Pel fet que totes les persones pertanyen a la mateixa espècie, tothom, per naturalesa, pot arribar a tenir els mateixos valors.

Relativisme moral

Teoria de validesa moral que defensa que els valors morals són relatius, és a dir, que depenen de la cultura, dels costums propis d'un grup humà, etc.

Per tant, el relativisme, manifesta que les persones poden tenir diferents valors morals segons la cultura o grup social al que pertanyen. Així doncs, els valors morals no depenen de l'espècie humana, depenen de la cultura.

Escepticisme

Teoria de validesa moral que defensa la impossibilitat de saber de forma segura si un valor és un valor.

Per tant com estem obligats a decidir i a actuar moralment, escollim valors, però no podem explicar, perquè els considerem valors.

Subjectivisme

Teoria de validesa moral que manifesta la impossibilitat que la moral pugui ser un fet científic o objectiu, per tant no es pot demostrar científicament que un valor sigui vàlid per a tothom (universal). És per aquesta raó que totes les postures morals són igualment valides.

Emotivisme

Teoria de validesa moral que manifesta la validesa d'un valor en funció del sentiment que la persona experimenta quan el practica. Per tant una actitud és correcte quan la persona se sent a gust i és incorrecte quan la persona se sent a disgust.

Història de l'ètica

Part de la filosofia que explica les reflexions que al llarg de la història de la humanitat s'han exposat sobre la vida moral: consciència moral, valors morals.

Ètica

Part de la filosofia que té com a objectiu reflexionar sobre la vida moral: consciència moral, valors morals.

Ètica material

Conjunt de parers o reflexions sobre la vida moral basats en donar importància als continguts de la vida moral: valors morals i lleis morals concretes.

Ètica formal

Conjunt de parers o reflexions sobre la vida moral basats en donar importància als aspectes formals, és a dir, en aquells aspectes que possibiliten l'existència de la vida moral: consciència moral, capacitat humana, valor moral, referent d'actuació moral, la llei moral, norma de conducta.

L'Ètica formal no dona consignes ni manifesta de forma concreta el que està bé del que està malament.

Axiologia

Part de l'Ètica que té l'objectiu de reflexionar sobre els valors.

Areté com excel·lència

La paraula areté significa “Virtut” en grec.

Té dues significacions:

Virtut com excel·lència.

Virtut com a força de voluntat.

L'areté com excel·lència s'atribueix a la capacitat que una persona té de sobresortir d'entre les altres, cosa que dona un cert poder a la persona que és virtuosa en aquest sentit.

Areté com a vir

L'areté com a vir (força, esforç de superació). L'home és virtuós si s'esforça per millorar, de tal manera que aquesta millora el fa ser Arestós (el millor), i ser el millor contribueix a donar els millors serveis al seu entorn.

Ataraxia

Estat o sentiment estable que consisteix en no patir dolor psíquic o espiritual, no tenir preocupacions tant en el sentit de no haver-se presentat, com en el sentit d'haver-les superat. Absència de qualsevol preocupació.

Beatitud

Significa felicitat, és a dir, estat de benestar, genera bondat. L'utilitzaven els Estoïcs.

Eudaimonia

Significa felicitat, aquest concepte és defensat per Aristòtil.

Hedoné

Terme grec que significa plaer. És introduït per l'Epicureisme.

Poemes homèrics

S'acostuma a dir que l'ètica occidental neix a Grècia i concretament els poemes homèrics (s.VIII i VII aC) pròpiament aquests poemes no constitueixen una forma de pensar filosòfica, sinó literària, però expressar la configuració d'un món moral sobre el qual reflexiona la filosofia. El sistema de valors grecs es troba en la filosofia grega posterior. “la Iliada” i “l'Odissea” presenten aquests primers sistemes de valors.

Els valors morals concrets claus dels poemes homèrics són:

• Allò bo: es considera una acció bona aquella que fa la persona, i consisteix en actuar fent un servei especialment a la comunitat.

• Areté com excel·lència (perfecte): la persona a part de ser bona pot ser excel·lent, és adir, que sobre surt entre les altres, en alguna característica, la qual cosa li dona un cert poder, prestigi i autoritat moral.

• Arestós (el millor): la persona és Arestosa quan destaca oferint els millors serveis a la comunitat, per tant és el millor.

Els sofistes

Són uns filòsofs de l'ètica que apareixen al segle V aC a Grècia. L'origen es proba amb la implantació de la democràcia de la polis de Grècia.

La societat d'aquesta Polis estarà estatificada en les següents classes socials:

• Esclaus: homes i dones que tenen propietari, per tant no tenen el dret dels ciutadans.

• Ciutadans: només homes naturals d'Atenes.

• Estrangers (Metekoi): homes lliures d'altres polis que estaran a Atenes per motius econòmics o intel·lectuals.

• Dones lliures d'Atenes i estrangeres: no són ciutadanes, per tant no tenen els mateixos drets que els ciutadans.

La democràcia d'Atenes era directa, és a dir, que l'assemblea com a òrgan legislatiu estava composta per tots els ciutadans, no per representants com funciona en l'actualitat.

Un instrument fonamental dels ciutadans era l'educació oratòria, és a dir, la formació en l'art d'explicar-se adequadament de forma oral a fi de poder comunicar clara, ordenada i conscient les propostes dels ciutadans a l'assemblea.

Els sofistes per la seva condició de Metekoi (estrangers) no podien formar part de l'assemblea d'Atenes, però de forma indirecta, van influir. Els sofistes van ser professors d'oratòria i els mestres dels ciutadans.

Els sofistes ensenyaven als ciutadans a poder argumentar qualsevol teoria o proposta independentment que fossin o no compatibles. Els sofistes són els indicadors del relativisme moral.

Sòcrates i la maièutica:

Filòsof del s.IV aC (Ciutadà d'Atenes).

Va ser considerat sofista i condemnat per l'associació de perversió de la joventut per posar-los en contra de les lleis. Però Sòcrates si be ensenyava com feien els sofistes, no va ser un relativista sinó un promotor de la moral universal.

La maieutica és el mètode que ell proposa per conèixer els valors morals, consisteix en el següent procés:

• Acceptar que l'enteniment o raó és la característica clau de la persona i és alhora natural, per tant, si l'utilitzem ens donarà coneixements certs i universals i especialment en l'àmbit moral.

• Acceptar l'existència del “Daimon” o consciència moral.

• Ironia: procés d'acceptació de la pròpia ignorància sobre la significació d'un valor moral, la qual cosa obliga a practicar la humanitat sense, sense la qual és impossible d'aprendre. “només sé que no sé res”.

• Diàleg (microdiscurs): desprès del reconeixement de la ignorància els interessats en saber, que investiguin sobre que serà un valor moral concret, amb l'únic objectiu de trobar la veritat.

Aquesta investigació té caràcter de “Symphilosophein”.

• Conclusió per inducció: els investigadors, mitjançant el Diàleg, arriben a punts comuns sobre el que és un determinat valor moral. Aquests valors comuns són conclusió provisional i s'hi arriba per inducció, és a dir, es parteix de casos particulars per arribar a conclusions generals.

Aristòtil i l'eudemonisme

Filòsof grec s. IV aC manifesta que totes les accions humanes tenen un mòbil: aconseguir un bé. L'últim bé que es pretén aconseguir és la felicitat o Eudaimonia.

La característica fonamental de la persona humana és la seva capacitat racional o enteniment. Per tant només si utilitzem la racionalitat podrem arribar a l'Eudaimonia.

La nostra racionalitat o intel·lecte ens permet tenir dos tipus d'actituds o virtuts:

• Virtuts dianoetiques o contemplatives (TEÒRIQUES).

• Virtuts ètiques o morals (PRACTIQUES).

L'intel·lecte humà en la mesura que es fa servir en l'àmbit moral permet adquirir uns coneixements teòrics obtinguts per contemplació que funcionaran com criteris d'actuació en la vida pràctica.

Ex.

Virtut dianoetica: Prudència, la qual ens permet saber el que és més convenient fruit de la reflexió.

Virtut ètica: les que forgen la part característica de la nostra personalitat: la valentia, el respecte, etc.

Hedonisme

Defensa que la felicitat s'aconsegueix a través de l'experimentació del plaer o del rebuig del dolor. El criteri moral proposat per l'hedonisme és: són bones les accions si proporcionen plaer i són dolentes si proporcionen dolor.

Tipus d'Hedonisme:

• Hedonisme Epicureista: defensat per Epicur (s.IV aC Grècia). Defensa de la felicitat, s'obté mitjançant la practica del plaer el qual consisteix en evitar qualsevol tipus de malestar sigui físic o espiritual (aponia/ataraxia).

Epicur proposa l'us de l'intel·lecte o enteniment, el qual, te la funció de calcular quines són les accions que a la llarga els produiran més problemes físics, íntims o espirituals.

L'hedonisme epicureista és de caire individualista.

• Hedonisme social o utilitarisme: un dels precursors J.S. Mill s.XIX anglosaxó. Defensa l'utilitarisme, el principi pel qual la societat ha de lluitar per aconseguir que el millor nombre de persones puguin gaudir del benestar.

El criteri de moralitat és: les accions són bones en la mesura que beneficien a més persones.

• Hedonisme consumista: pràctica pròpia de les societats capitalistes. Considera que la persona és feliç en la mesura que consumeix, tots els productes que proporcionen plaer sense límit ni càlcul.

El criteri de moralitat és: són bones les accions en la mesura que produeixen plaer, són dolentes si produeixen malestar.

Estoïcisme

El seu fundador Zeno de Cition (s.II aC).

El nom d'estoïcisme prové del STOA POIMILE que era pòrtic pintat de l'àgora com ensenyava senyor. L'estoïcisme considera que la felicitat només es pot aconseguir a través de l'APATHEIA, és a dir, a través de la impertorbabilitat de l'ànima d'avant tots els esdeveniments positius o negatius.

Apatheia: control de la vida emotiva.

La persona només serà feliç si controla les seves emocions davant la vida.

Aquesta postura d'apatheia té el seu origen en la creença que tot quant existeix, el cosmos i per tant la natura, està regit pels logos o llei de la naturalesa; és per aquesta causa que l'home a d'acceptar el destí, és a dir, el que passa en cada moment, ja que està subjecte al logos.

Cinisme

La paraula cinisme prové del terme grec KYNIKÓS que significa referent a gos.

La paraula gos era l'insult més gran del món grec del s.IV aC. Els cínics s'autonomenaven gossos.

Consideren que la felicitat s'aconsegueix a través de la AUTERMEIA (autosuficiència).

Els cínics rebutgen qualsevol element de la civilització i actuen de forma radical i critica contra les institucions i la cultura.

Defensen que la persona serà feliç si viu segons la seva pròpia naturalesa instintiva i racional, menyspreen les convencions socials, rebutgen els plaers i creuen en l'esforç i austeritat. No accepten el concepte de pàtria, es consideren COSMOPOLITES (habitants del Cosmos).

Kant

Filòsof alemany del s.XVIII.

Proposa una ètica formal i categòrica que consisteix en observar que la persona per naturalesa té un sentit del deure, és a dir, que fa les accions perquè creu que les ha de fer, no per imposició o contrapartida.

Max Sheler

Filòsof alemany s.XIX.

Defensor d'una ètica material, que defensa l'existència de valors concrets com a models de conducta, els quals, s'aprecien per la intuïció emocional i no pas per reflexió intel·lectual.

Dret

S'anomena dret o ciència del dret a la part de la filosofia que funciona de forma independent i que té com a objectiu les normes i les lleis que regulen la convivència social.

El dret estudia els conceptes de:

• Llei

• Tipus de llei

• Justícia.

Llei natural - Iusnaturalisme

La llei és un conjunt de normes que ens obliga a complir-les i respectar-les. Tota llei protegeix un bé o un valor.

S'anomena llei natural a aquelles lleis que ens obliguen a complir-les, tenint la certesa que el valor o bé és universal. Lleis que defensen valors universals.

L'estudi de les lleis que es consideren universals rep el nom de DRET NATURAL.

Llei positiva - positivisme jurídic

Llei vigent en cada país concret.

Les lleis positives no necessàriament s'han de considerar lleis naturals.

L'estudi de les lleis positives s'anomena DRET POSITIU.

Llei legítima

Aquella llei que és justa i és de dret natural.

Les persones que no accepten el dret natural, que no són universalistes, consideren les lleis només legals, la legitimitat és un concepte sense sentit.

Llei legal

Llei o norma que no contradiu el dret positiu, encara que contradigui el dret natural.

Vigència social de les lleis

S'anomena vigència social d'una llei al fet de l'us i el servei útil de les lleis vigents a una societat.

Usos socials

Són normes que generalment no estan escrites, però que formen part d'un gran nombre de pràctiques concretes de la nostra vida social: les salutacions, les regles de vestir, les normes de cortesia...

L'incompliment d'un us social no és un acte negatiu ni moralment parlant, ni des del punt de vista legal, encara que existeix un rebuig social.

Dret natural

Estudi de totes les normes i lleis que tenen per alguns filòsofs un fonament universalista, és a dir, que protegeixen béns i valors considerat universals.

Iusnaturalisme

Tendència filosòfica que defensa l'existència del dret natural.

Dret positiu

Estudi de les lleis que regulen i són vigents en els estats.

Positivisme jurídic

Tendència filosòfica que no admet el dret natural i només accepta la procedència legal de les lleis vigents a partir dels pactes.

Política

Prové del grec. Polis (ciutat-estat), és a dir una unitat social sobirana (independent, moneda pròpia, institucions de govern propies, exèrcit propi...)

S'anomena Política, en sentit estricte, l'art de governar sota una manera d'entendre la vida (ideologia), qualsevol unitat social.

S'anomena Política, en sentit estricte, al fet de governar un estat sota un sistema concret (democràcia, dictadura/república parlamentària, monarquia parlamentària...) i una ideologia concreta (esquerra, extrema esquerra, centre, dreta, extrema dreta).

La Política d'un estat es fonamenta en tres poders:

• Poder legislatiu: el que fa les lleis.

• Poder executiu: el que les aplica.

• Poder judicial: el que vigila el compliment de la llei.

Els estats que tenen un sistema polític democràtic, presenten els tres poders separats, per tal d'evitar l'abús que suposaria el fet que decaiguessin en una mateixa persona (dictadures).

Tipus d'autoritat

Autoritat Política: poder que una persona o institució té en l'àmbit legislatiu, executiu i judicial.

És important saber els sistemes d'accés al poder que tenen els estats.

Als estats on tots els ciutadans tenen dret a proposar qui ha de tenir el poder s'anomenen democràcies. En cas contrari s'anomenen dictadures existeixen diferents formes de legitimació o acceptació del poder per part dels ciutadans: legitimació carismàtica, tradicional i racional-legal.

Carismàtica

La forma d'accedir al poder dintre d'una societat, pot ser de diverses maneres.

La forma carismàtica consisteix en tenir el poder o autoritat d'un grup social per la força i la confiança que les persones experimenten envers del líder.

Tradicional

Autoritat que rep, per costum, dintre d'una cultura determinada. Tot seguit un mecanisme. Ex. La Monarquia.

Racional

L'accés al poder es fa a través d'uns mecanismes reglamentats per unes lleis especifiques sobre les quals hi ha hagut reflexió i també hi pot haver modificació.

Contracte social

Existeixen diferents teories sobre les quals es posa de manifest el sistema de pactes necessaris pels quals s'estableix i garanteix un ordre social, que permet el progrés d'una societat, perquè es permet el progrés individual.

Perquè ens hem complicat l'existència?

Hobbes. Model individualista

Històricament es presenten 3 models de contracte social:

Individualista: defensat pel britànic T. Hobbes. D'ell és la famosa frase: “Homo homini lupus” (l'home és un llop).

Hobbes manifesta la seva concepció del contracte social de la següent manera:

Situació inicial de la societat: guerra de tots contra tots, llibertat i drets ilimitats.

Contracte social: els individus a favor del sobirà.

Conseqüències del contracte social: estat que garanteix la pau, l'ordre i la seguretat.

Locke. Model llibertari

Filòsof britànic del s. XVII que presenta un model llibertari.

El seu concepte de contracte social és:

Contracte inicial: cada persona és lliure i gaudeix dels fruits del seu treball. Drets naturals a la vida, llibertat i propietat.

Contracte social: doble contracte:

• Entre tots els individus per crear l'estat.

• Entre tots els individus i els governants.

Conseqüència: l'estat protegeix l'individu i evita que cadascú faci la justícia pel seu compte.

Rousseau. Model universalista

Filòsof francès del s. XVIII.

Formula la frase: “l'home és bo per naturalesa”.

Situació inicial: igualtat natural. Problemes de subsistència. No hi ha drets previs al contracte.

Contracte inicial: Rousseau expressa un contracte entre tots els ciutadans a favor de la comunitat.

Conseqüències: l'estat és expressió de la voluntat general com a recerca del bé comú.

El model proposat per Rousseau és un model universalista.

Formes de pacte social

Individualista, llibertari i universalista.

Estat liberal

L'estat sorgeix principalment per crear i mantenir el dret, el qual és imprescindible per a l'existència d'un ordre social.

L'estat significa en sentit bàsic l'imperi de la llei la qual cosa garanteix la llibertat.

Segons kant, la missió de l'estat és assegurar un marc jurídic basat en tres principis:

• Principi de la llibertat de cada membre de la societat com a persona.

• Principi de la dependència de tots respecte d'una única legislació comuna.

• Principi de la igualtat de tots els ciutadans.

El liberalisme entén l'estat com a protector d'uns individus que posseeixen drets propis, anteriors i més importants que el mateix estat.

Això obliga a l'estat a constituir-se en un estat constitucional a on es limita l'autoritat estatal.

L'estat liberal va donar pas a l'estat democràtic.

Quadre resum de l'estat liberal

Explicació de l'acció social des de l'interès particular: competència.

Garantia de la llibertat individual i expansió de la llibertat econòmica.

Defensa de la propietat privada: reforça la competència.

Separació de l'estat i la societat civil.

Importància del mercat com a mecanisme de coordinació.

Estat social o socialista

A principis del s. XIX sorgeix una reacció contra el liberalisme, el qual ha fet progressar els estats mitjançant la industrialització i la comercialització, però ha produït greus diferencies i desigualtats socials. Aquesta reacció antiliberal, s'anomena socialisme.

El socialisme proposa que existeixi una igualtat material entre tots els ciutadans i defensa la igualtat d'oportunitats socials i econòmiques.

Quadre resum del socialisme

Explicació de l'acció social des de la solidaritat: cooperació.

Garantia de la igualtat social i econòmica com a condició de l'exercici efectiu de la llibertat.

Suport a diferents formes de la propietat col·lectiva: reforça la cooperació.

Planificació estatal de la societat civil.

Importància de la planificació pública de l'economia. Control estatal del mercat.

La democràcia

Etimològicament la paraula democràcia prové del grec demos = poble (ciutadans que tenen poder dins l'estat) i cratos = poder.

La democràcia és una força de governar un estat en la qual l'autoritat o poder recau sobre els ciutadans, en el cas contrari el poder dels ciutadans serà totalment manipulable degut a la seva ignorància.

Virtut de la democràcia

Les qualitats o característiques dels membres d'una democràcia han d'estar fonamentades en tres virtuts bàsiques sense les quals la democràcia no proporciona el bé comú, sinó afavorirà els interessos personals.

Virtuts bàsiques:

Autonomia: la persona per si mateixa ha de poder escollir el que consideri millor, per la qual cosa, cal llibertat i educació.

Responsabilitat: tots els ciutadans han d'haver desenvolupat la consciencia per tal de saber el que suposa l'incompliment dels compromisos adquirits, o el que suposa comprometres quan cal.

Solidaritat: tots els ciutadans han d'actuar intentant que la seva intervenció no perjudiqui als altres, i si pot ser beneficií, per tal de garantir la pau.

Origen de la democràcia

L'origen de la democràcia el trobem en la democràcia grega ap al s. VI aC a la polis d'Atenes.

* paraula enllaç amb num. 65

Semblances i diferències de la democràcia d'Atenes i l'actual:

Semblances Diferències

Racionalitat (diàleg) dimensió

Participació economia compacta

Interès comú Democràcia directa

Educació cívica Esfera pública = Esfera provada

Models clàssics de la democràcia

D. Protectora

• Protecció davant governants.

• Persona entesa com egoista.

• L'estat permet interessos personals.

• Societat políticament autònoma amb una economia de mercat competitiu.

D. Desenvolupista

• Les persones progressen només si hi ha democràcia.

• Totes les persones tenen capacitats que la democràcia ha de permetre desenvolupar.

• La Política té com objectiu el bé comú el qual farà progressar en la societat.

• L'estat ha de defensar els drets de tots.

• La societat ha de desenvolupar un esperit solidari.

Models actuals de democràcia

D. Elitista

• Selecció de persones d'elit qualificades per governar.

• Poder executiu molt fort.

• Competència molt forta entre els partits rivals.

• Administració de l'estat ben qualificada.

• Mínima participació de l'estat en la vida econòmica.

Democràcia participativa

• Participació activa dels ciutadans a totes les institucions.

• Partits polítics vinculats.

• L'administració de l'estat controlada pels ciutadans.

• Participació de l'estat en l'economia i l'estructuració de tota la societat.