Denis Diderot

• Qui era?

Denis Diderot va ser un escritor francès que va néixer a Langres l'any 1713 i va morir a Paris el 1784. A principis dels anys 40, van començar els seus primers contactes amb les idees il·lustrades de Condillac i Rousseau, entre d'altres. El 1746 va publicar la seva primera obra d'importància: “Pensaments filosòfics”, que va ser condemnada pel parlament de París al mes de la seva publicació. Aquest mateix any va signar, conjuntament amb D'Alembert, el contracte pel qual se'ls encarregava l'adaptació de la Cyclopaedia de Chambers; aquest contracte es va transformar l'any següent en un compromís de direcció de l'Enciclopèdia. Paral·lelament a això, Denis Diderot va seguir amb la seva faceta de novel·lista i va publicar vàries obres: “Les bijoux indiscrets” (1748), “Memòries sobre diversos temes de matemàtiques” (1748), “Carta sobre els cecs per a ús dels que hi veuen” (1749), ...

El seu despreci cap a la religió el va portar a ser empresonat a Vincennes. Va ésser alliberat mercès a les gestions de l'editor Le Bréton i a la seva bona relació amb el canceller D'Aguessau.

El 1750 va publicar el Prospecte de l'Enciclopèdia i, des d'aquest moment, es va dedicar en cos i ànima a l'elaboració de l'Enciclopèdia, la gran obra de la seva vida. De tota manera, ben aviat van sorgir certes dificultats per a tirar-lo endavant ja que va rebre atacs personals i contra la seva obra per part de Fréron i Palissot, la qual cosa va conduir a la revocació del permís perquè l'obra seguís apareixent el 1759, situació que es va allargar fins el 1764. En aquests anys també es va produir el trencament de la relació amistosa que mantenia amb Rousseau.

Finalment, el 1769 va aconseguir finalitzar el seu projecte de l'Enciclopèdia i es va poder dedicar a escriure novel·les i assajos, la seva veritable vocació. A més, va poder viatjar a Rússia i als Països Baixos. Moltes de les obres que va escriure en aquest període no van sortir a la llum inicialment i van ser publicades de manera pòstuma, en alguns casos amb molts anys de retard.

La base del pensament de Diderot s'ha de buscar en les influències que va rebre de l'empirisme de Locke i del racionalisme crític de Bayle, entre d'altres. Això va provocar que donés prioritat al fet davant del concepte, concedint a les ciències naturals un lloc preferent en les seves reflexions, i arribar a la conclusió de que la natura no és Déu, ni l'home és una màquina. Va ser l'únic filòsof del segle XVIII que va professar obertament que l'univers material és etern i està en perpetu moviment. L'home és un ésser racional i social, forma part de la natura i, per tant, està subjecte al seu determinisme tot i que és capaç, mitjançant el seu treball i a la reflexió, de dominar aquest determinisme i de construir la seva pròpia història.

Després d'haver-se deixat seduir per la tecnocràcia inherent al despotisme il·lustrat, va passar a defendre posicions més democràtiques (“l'únic sobirà veritable és la nació”) sense deixar de creure en en l'inevitable progrés de les “llums del segle”. Va intentar resoldre les contradiccions que li plantejava el seu materialisme i la seva creença en la llibertat i, tot i que no ho va aconseguir de fer conceptualment, es pot dir que sí ho va lograr artísticament a través de la seva obra, en la qual es donava el diàleg entre els homes i les coses amb una dialèctica “poètica”; d'aquí se n'extreu la modernitat i l'importància de la seva obra.

• Quina relació té amb l'assignatura de Drets Humans i Deontologia?

Va ser molt important la seva aportació al “segle de les llums”, en el sentit que va centrar gran part de la seva obra (i de la seva vida, podriem dir) a reflexionar sobre l'home com a ésser racional i social, amo del seu destí i amb capacitat per a prendre decisions i interrelacionar-se amb el seu entorn de manera ordenada. L'univers és una entitat única on tot està vinculat i on tots els éssers (també l'home) hi són representats en una cadena amb una gradació imperceptible.

El seu materialisme inicial es va anar transformant amb el pas dels anys en humanisme. Refusava les idees que defensaven l'innatisme, l'immobilisme, el finalisme. Ans al contrari, defensava la teoria de l'evolució; és a dir, el progrés, la possibilitat i el deure de transformar els éssers i contribuir a la seva felicitat.

En l'article “Home” Diderot fa una definició general d'aquest i posteriorment passa a fer una anàlisi diferenciada en dos vessants:

Com podem lligar tots aquests conceptes amb els que s'han impartit en aquesta assignatura?

Bàsicament es podria dir que Diderot, conjuntament amb altres pensadors i filòsofs del segle XVIII, va iniciar un estudi en profunditat de l'home com a ésser social i racional, arribant a la conclusió que aquest tenia una sèrie de drets i llibertats que li eren inalienables. Els sistemes de poder i els encarregats de mantenir l'ordre públic havien de ser respectuosos en tot moment amb els drets i llibertats i havien de vetllar pel seu manteniment i evitar-ne les possibles violacions.

Coincideix doncs amb els objectius marcats per al crèdit de Drets Humans i Deontologia: conèixer una de les funcions més importants de la policia, com és la de protegir i respectar els drets dels ciutadans, alhora que aplicar el codi deontològic en la seva activitat professional. Sempre, és clar, en el marc del respecte a l'ordenament jurídic i de les institucions.

Així doncs, ens trobem amb que al llarg de les classes que haurem donat en aquesta assignatura haurem reflexionat i adquirit coneixements sobre temes tan generals com els Drets Humans (més concretament, la Declaració Universal de 1948) i d'altres més específics i relacionats amb la nostra futura tasca policial, com són l'aplicació dels Drets Humans en la nostra professió i tots els temes i qüestions que se'n deriven, com ara la tutel·la que haurem d'exercir sobre els drets dels ciutadans en la mesura que aquests no lesionin drets o llibertats d'altres ciutadans o de nosaltres mateixos. També haurem tractat temes tan importants com són la integritat de l'agent, l'adequació de totes les actuacions policials (detencions, ús de l'arma de foc, etc...) a l'ordenament jurídic. Cal ressaltar el fet que la Constitució espanyola accepta i fa seus els continguts de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per l'Assemblea de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.

Per tant, i a mode de resum, podriem concloure que Diderot i el pensament il·lustrat del segle XVIII van iniciar el camí per al reconeixement de l'home com a ésser superior i a la necessitat que s'establissin unes pautes que regulessin la seva vida en societat. Tammateix s'havien de garantir tota una sèrie de drets i llibertats que li eren inherents pel sol fet de néixer, d'existir. Aquests, a més, no podien ser manllevats ni vulnerats per cap altra persona o entitat, i les institucions públiques (entre elles la policia) havien de vetllar pel seu respecte i perseguir aquells subjectes que transgredissin les normes jurídiques, autèntica garantia per al lliure exercici d'aquests drets i llibertats.

• Com era la policia al seu temps?

La vida de Denis Diderot va transcórrer al segle XVIII. Aquest període es va caracteritzar per la caiguda de l'Antic Règim, un sistema fortament implantat, i la irrupció d'una nova manera de concebre l'home i la seva societat. Per tant, podem parlar, sobretot a la segona meitat de segle, d'uns temps difícils amb canvis constants a tots els nivells, que culminarien amb la Revolució Francesa del 1789.

Així doncs, al segle XVIII ens trobem amb què França és un regne autoritari en el qual totes les institucions estan lligades en major o menor grau a la figura del monarca que exerceix un poder absolut.

L'Antic Règim es caracteritzava per una desigualtat manifesta entre les persones o ciutadans, tant a nivell administratiu com jurídic. A més, era molt difícil diferenciar els poders de la policia i de la justícia, en tant que funcionaven de manera superposada i compartint moltes funcions. Això provocava moltes situacions irregulars i d'indefensió que, amb el pas dels anys, van anar trobant el rebuig d'una part important de la societat.

Per primera vegada en molt temps, però, aquest rebuig provenia no només dels directament afectats sinó d'una classe mitjana-alta que estava influïda per les idees de Montesquieu. Aquest defensava la separació dels poders de l'Estat com una garantia per al funcionament del sistema. Aplicant-ho a la policia, calia establir una clara diferenciació entre les funcions que havia de dur a terme la policia i les encomanades a la Justícia, que havien d'estar ben diferenciades i s'havien de complementar però sense interferències.

La policia francesa a la fi de l'Antic Règim

Si intentem fer una anàlisi acurada de l'estructura de la policia francesa en l'etapa final de l'Antic Règim, ens trobarem amb què és difícil establir una composició orgànica i jeràrquica que sigui fàcilment comprensible.

A grans trets, la figura suprema de la qual emanaven tots els poders era el Rei. En l'aspecte policial, aquest disposava de dos Secretaris d'Estat:

• Secretari d'Estat de la Guerra; com es desprèn del nom del seu càrrec la seva missió bàsica era la de controlar i supervisar les unitats de l'exèrcit en el territori francès.

• Secretari d'Estat a la casa del Rei; tenia sota les seves ordres tota una sèrie de comandaments de diferents Cossos policials que, alhora, feien executar les seves ordres a nivell regional i local. A més, hi havia cossos que estaven especialitzats en la recerca d'informació, especialment en assumptes relacionats amb conspiracions contra el Rei.

A banda d'això, és cert que existia un Parlament que, en teoria, havia de supervisar l'acció de les forces de seguretat, donant-ne compte al Rei. Ara bé, el cert és que, llevat de casos excepcionals, les irregularitats i/o abusos de la policia quedaven sempre impunes ja que no hi havia una estructura que garantís la imparcialitat dels qui, donat el cas, havien de jutjar els responsables.

Cal remarcar, no obstant, que la situació era ben diferent segons la zona o l'àmbit en què es desenvolupava la funció policial. Així doncs, ens trobem amb una policia específica a les zones rurals, una altra a les viles o poblacions importants (més de 15.000 habitants) i una altra a París, autèntic epicentre del poder absolut del Rei.

Tal i com s'ha esmentat anteriorment, progressivament van anar cuallant entre la població les idees ilustrades que pretenien l'aboliment de l'absolutisme i la posada en pràctica d'un nou sistema polític basat en la igualtat de tots els ciutadans, el respecte als seus drets i llibertats i la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial).

Aquesta nova ideologia impulsada per Montesquieu, Rousseau i altres il·lustrats, va culminar amb la Revolució Francesa que va esclatar el 1789 i que va aconseguir enderrocar la monarquia absoluta i instaurar un nou sistema democràtic. Es pot dir que, a partir d'aquest moment es produeix una reorganització constitucional de la Justícia i de la Policia.

Tammateix, es mantenen una part de les estructures anteriors però passades pel filtre de la nova tendència democràtica i se'n creen de noves per tractar de posar al dia uns Cossos policials que acusaven el pas del temps i no eren massa eficaços.

D'una banda es creen dos Ministeris: el de la Guerra i el de l'Interior. Aquests tenien la tutel·la sobre l'exèrcit o unitats militaritzades i les forces policials respectivament. Cal remarcar que, no obstant això, l'exèrcit no es limitava a defensar la integritat del territori francès sinó que podia intervenir en el manteniment de l'ordre públic a requeriment de les autoritats municipals.

L'acció de les forces policials estava sempre sota el control dels seus comandaments immediats, de les autoritats regionals, dels jutges i tribunals i, en darrera instància, del Comitè de Vigilància de l'Assemblea Nacional Francesa. A tots ells corresponia la supervisió de la seva actuació així com l'adequació a l'esperit constitucional i el respecte a les lleis.

En resum, es pot concloure que Denis Diderot va veure com, en el transcurs de la seva vida, les estructures policials de l'Antic Règim anaven caient en el descrèdit i les noves idees il·lustrades, de les quals n'era una ferm seguidor i divulgador a través de la seva obra cabdal, l'Enciclopèdia.

BIBLIOGRAFIA

“Histoire de la police française. Des origines à nos jours”

Georges Carrot

Librairie Jules Tallandier, 1992. Paris.

“Histoire de la police française. Des origines à 1940”

Georges-André Euloge

Librairie Plon, 1985. Paris.

“Nueva Enciclopedia Larousse” (Volum 3)

Librairie Larousse

Editorial Planeta, 1984. Barcelona.

Drets Humans i Deontologia

EPC / CFB 98-99