Al segle XIX el tipus d'estat existent a Espanya, era la monarquia absolutista. Anem a veure com Espanya passà de l'Antic Règim Absolutista al Liberalisme, que com bé indica la paraula, és un sistema o una ideologia política que lluita contra l'absolutisme per tal d'arribar als règims constitucionals( amb una sobirania nacional, amb un reconeiximent de lleis i llibertats, amb una supremacia de les lleis… ). Per a fer aquest canvi feren falta una sèrie de transformacions polítiques, socials i econòmiques. Però abans, anem a pegar una miradeta al que fou l'Antic Règim, per tal de veure més clarament les transformacions que es produïren, per a bé o per a mal, i qui se'n beneficià d'elles.

L'ANTIC RÈGIM

El sistema polític de l'Antic Règim era la monarquia absolutista, un sistema en què la sobirania recau plenament sobre el rei, no tenint ninguna limitació jurídica, és a dir posseint tots els poders: judicial, legislatiu i executiu. Pel que fa al sistema socio-econòmic, cal dir que era el Règim Senyorial, un sistema que sols treia benefici cap als senyors, i un element d'opressió pels camperols i treballadors; un sistema basat en l'agricultura. La societat de l'Antic Règim, era una societat estamental, en què la posició de l'individu es definia per la seua situació jurídica i per la possessió, o no, d' uns privilegis; haguent d'aquesta manera tres braços: la noblesa, el clero i l'estat i el poble plà.

Els il.lustrats ja culpaven l'estructura de l'Antic Règim com a la principal causa de pobresa. En la 2ª meitat del s. XVIII es segueixen les reformes proposades pel Despotisme Il.lustrat: es fan algunes reformes, però el que més feia falta, una reforma de tipus econòmic profunda, es quedà per fer. I ja, degut al fort impacte de la Revolució francesa, per por del mateix rei, de què Espanya (el poble)es rebel.lara contra la monarquia, tal com havia succeït en França, aquest es va unir amb l'esglèsia i va paralitzar totes les reformes il.lustrades que intentaven tirar el país endavant, i amb unes condicions millors.

Per produir aquest canvi, d'una monarquia absolutista a un estat liberal, com ja hem dit calien una sèrie de transformacions de tipus social, polític i econòmic, però també faria falta, que algú hi estigués en contra, o no massa a favor de la política de l'Antic règim, i ací és on entren els interessos dels camperols.

Les revoltes camperoles contra l'Antic Règim havien començat a la segona meitat del segle XVIII de forma pacífica: és a dir, utilitzant la forma, les vies legals; una forma que obtenia pocs resultats, i els pocs no eren favorables.

El fet de no obtenir resultats, sumat a la crisi econòmica, interrumpció del creiximent econòmic per males collites i per estar en guerra amb Anglaterra - paralització del comerç marítim -, fa que de la forma pacífica amb què s'havia començat tot aquest procés, es transforme en una revolta violenta, pel creixent descontent camperol. Revoltes que començaren al segle XVIII i que continuaren fins el XIX. En aquestes revoltes es veren alguns aspectes de la lluita antifeudal, amb rebels que prohibiren la partició de fruits i saquejaven magatzems senyorials, recolçats per la burgesia agrària local.

Bé, així doncs aquest canvi cap al liberalisme comença amb la guerra de la Independència al 1808, un guerra que està situada dins de l'època napoleònica. El projecte d'ocupar Europa, feu envair a Napoleó la Península Ibèrica per tal d'evitar l'accés comercial amb Anglaterra. Napoleó forçà l'abdicació de Carles IV i Ferran VII a favor del seu germà Josep I, en el que anomenem l'Estatut de Baiona, d'aquesta manera les tropes napoleòniques invaeixen la península. Davant aquest fet hi hagué una resistència general de la població, el camperolat aprofità l'ocasió per reivindicar els seus interessos contra el Règim senyorial.

Per la situació en què es trobaven les autoritats i per la necessitat de fer resistència contra els francesos, s'organitzen unes juntes provincials que recauen sobre una junta central, on s'acorda la convocatòria de les corts ( cosa que fa que el nostre bàndol ja comence a dividir-se entre liberals i absolutistes). Amb aquesta convocatòria de les corts, surten les Corts de Cadis, en què es creà el primer instrument cap al camí del liberalisme: la constitució de 1812, que trenca amb les formes de l'antic règim.

Malgrat tot açò, degut a les noves autoritats imposades pels francesos hi ha una relació de sustent mutu entre els francesos i la noblesa, i la noblesa i els francesos, de manera que podríem dir que el règim senyorial agafa força de nou. Una altra cosa que també empitjorava l'assumte era, que finalment les Corts de Cadis sols acceptaren l'abolició dels senyorius jurisdiccionals, cosa que provocà el descontent camperol, que fa que surta un sentiment antiliberal, ja que aquestos, els liberals no compleixen el que els camperols volien. Així, aquest antiliberalisme posa a l'abast les condicions perfectes per tal de què es produesca la restauració de l'absolutisme.

Al 1814, després de la sortida dels francesos d'Espanya, en la persona de Ferran VII es restaura l'absolutisme: la tornada de l'antic règim. El primer que marca aquesta restauració és la derogació de la constitució de 1812. Així doncs, es restableixen els senyorius, tornant a cobrar els senyors les seues rendes, es restableix la Inquisició i s'aboleix la llibertat de premsa. Podríem dir que hi ha una repressió dels liberals. A més de tot, la greu crisi econòmica produïda per la guerra de la Independència, fa que cresca de nou el malestar camperol. També el liberalisme es difongué entre l'exercit, així, gran part d'ell s'identificà amb aquest, donant lloc a l'inici dels pronunciaments; mètode per pujar al poder, que com veurem, es repetirà molt.

D'aquest manera, es produeix el pronunciament militar que farà que es restablesca el liberalisme. Pronunciament encapçalat pel coronel Riego i recolçat per l'exèrcit, pronunciament que dóna pas al Trienni Liberal.

Durant el Trienni Liberal Ferran VII restablí la constitució de 1812 perquè fou forçat, cosa que porta els espanyols a un govern constitucional. A més, es produeix una divisió en el liberalisme: moderats i progressistes.

Per una altra banda, Ferran VII restaurà l'absolutisme amb ajuda de les potències europees, intervenint l'exercit francés “ Els Cent Mil Fills de Sant Lluís”. Amb aquesta restauració de l'Absolutisme al 1823, s'aboleixen les institucions liberals i comença una repressió contra aquestos més forta que l'anterior, exiliant als liberals a Anglaterra i fins i tot en alguns casos executant-los. Al 1826 es produeix una evolució més moderada del règim absolutista. La crisi econòmica impulsa al nostre monarca a acostar-se als liberals, fent algunes transformacions racionalitzades de la situació administrativa i econòmica, adoptant així posicions més obertes, cosa a la que s'oposen els sectors més intransigents de l'absolutisme, no acceptant ninguna reforma i exigint una major repressió sobre els del bàndol contrari.

Fins i tot en la seua última etapa com a rei, Ferran VII tingué un conflicte: com que no tenia hereus masculins, sols tenia a la seus filla Isabel II, i en aquella època no es permitia regnar a les dones, hagué de derogar la llei Sàlica, reconeixent així a Isabel com a hereva. A la seua mort en 1832, davant la minoria d'edat de la seua filla, es nomena regent a la seva muller Maria Cristina. Aquesta, que tenia com a contrapés als absolutistes, recolçant a Carles Maria Isidre, germà del rei, s'acosta als liberals per fer-los front i nomena un govern de caràcter reformista.

Així, comença la guerra coneguda com a Guerra Carlista, la guerra pel tron d'Espanya, entre liberals i absolutistes.

Queda Isabel II com a reina sota la regència de la seua mare Maria Cristina. En aquest període, que anomenem “ minoria d'edat d'Isabel II ”, es produeix una divisió dels liberals, entre els moderats i els progressistes. Els moderats representen els interesos de l'aristocràcia i l'alta burgesia, sustenten el sufragi censatari i defensen l'esglèsia. Per altra banda, els progressistes representen els interesos de les classes mitjanes, limiten el poder del rei, volen una separació entre l'estat i l'esglèsia, són partidaris del sufragi universal masculí i del reconeiximent d'àmplies llibertats i reformes econòmiques.

Foren moderats o progressistes, està clar que el liberalisme s'imposava sobre l'absolutisme, i per tant l'esglèsia i la noblesa perdien poder, mentre que l'exèrcit agafa importància.

L'actual regent, preferí deixar el poder en mans dels moderats, i així ho feu, però la seua actuació fou tan poc valuosa, la dels moderats, que provocà revoltes populars i pronunciaments militars, que feren que els progressistes pujaren al poder. Mendizàbal fou qui els representà; de la seua actuació caldria destacar la llei de desamortització dels béns civils i eclesiàstics, les desvinculacions i podríem dir, la dissolució definitiva del Règim senyorial. La dissolució del Règim senyorial ja s'havia iniciat amb les Corts de Cadis, però és ara Mendizàbal qui fa que s'aboleixquen els senyorius jurisdiccionals i tots el privilegis corresponents. Amb la desvinculació, que ja havia estat aprovada durant el Trienni Liberal, es consolida al 1835, pretenent acabar amb els vincles que enderrocarien el règim feudal i portarien la instauració del capitalisme; es pretenia que els senyors perderen la seua jurisdicció i drets feudals, i que els llauradors no estigueren sotmesos al contracte que mantenien durant el règim feudal, que passaren a un nou tipus de contracte d'arrendament a curt termini.

El senyor Mendizàbal, també elaborà i aprovà la constitució de 1837, de caràcter progressista, fet que significà la consolidació del règim constitucional a Espanya. Un altre problema que hi havia per resoldre en l'època era la guerra carlista, doncs aquestos defensors de l'ideari de Déu, Pàtria, Furs i Rei, finalment foren vençuts pel general liberal Espartero, mitjançant l'Abraç de Bergara al 1839.

Al 1840, la regència de Maria Cristina es seguida pel general Espartero, ja que havia aconseguit prestigi per acabar amb la guerra carlista… i mira per on, quan ja pareixia que tot anava bé, es produeix una divisió dels progressistes, una situació aprofitada pels moderats que té coma resultat un colp d'estat i la caiguda d'Espartero.

Aquesta situació va presentar el problema de l'elecció d'un nou regent, i per tal de no calfar-se massa el cap, van decidir forçar la majoria d'edat d'Isabel II als seus 13 anys. Així doncs, Isabel II es nomenada reina al 1843. Aquesta època es caracteritzada pel seu règim de tipus conservador, l'ascens de la burgesia capitalista pel desenvolupament econòmic del país i per l'esclat de revoltes agràries i vagues obreres per la insuficiència de transformacions i la incipient industrialització.

Dins de “la majoria d'edat d'Isabel II” podem diferenciar tres etapes:

• Al 1844 es promulga una constitució de caràcter moderat, que vol més poder reial i no el sufragi universal. Els moderats, mitjançant la corrupció electoral governen 10 anys sense apenes oposició a les Corts i aconsegueix la reconciliació amb l'esglèsia pel Concordat de 1851, en què aquesta accepta la desamortització a canvi de subvenció estatal de culte i clero. En aquesta època també es produeix la creació de la guardia civil.

• Al 1854, es produeixen alçaments populars i de l'exercit, cosa que acaba amb un govern moderat, tornant així Espartero al govern( fa una sèrie de reformes com la nova llei de desamortització, la de Madoz, de ferrocarrils i de reforma bancària).

Mitjançant una altra intervenció militar, la del general Narvàez, posant fi a l'època del Bienni Progressista.

• Comença al 1856 l'Etapa Moderada. La figura que hi destacarà és la d' O' Donnel, que creà un nou partit, la Unió Liberal, que agrupava als moderats i als progressistes. Es centren en una política exterior, com en l'inici de la guerra del Marroc, en què pretenien pujar el prestigi espanyol, perdut junt amb la pèrdua de les colònies americanes. Al 1860 la Unió liberal comença a desintegrar-se, i tots dos bàndols, moderats i unionistes es sustenten en el poder mitjançant la corrupció electoral. A més, una crisi econòmica junt amb la mort de Narvàez i O'Donnel crea l'ambient idoni cap a una revolució, una revolució que acabarà amb la monarquia isabelina.

Aquesta revolució té lloc al 1868, per l'alçament dels generals Prim, Serrano i Topete, seguits per àmplis sectors de l'exèrcit; té un gran èxit per la crisi del règim isabelí i pel recolçament de forces socials del país, des de les classes obreres fins a la burgesia.

Es produeix la formació de juntes revolucionàries que tenen el poder, les tropes governamentals són derrotades i la cort s'exilia a França.

Es forma un govern provisional, que acciona un programa de reformes polítiques convocant les Corts Constituents on predominen quatre sectors: tradicionals i isabelins, els unionistes, la majoria dels progressistes i els republicans. Amb la convocatòria de les Corts, s'elabora la Constitució de 1869, una constitució molt democràtica ( amb sufragi universal masculí, amb llibertat de culte, una constitució en què el règim polític és la monarquia, però el poder estava prou limitat).

Ara, Espanya va a la recerca d'un rei, i el troben en la persona d'Amadeu I de Savoia. El seu regnat (1870-1873) està caracteritzat per la inestabilitat política, ell no tenia conexió política, la classe política estava dividida, a més, també esclatà la guerra contra Cuba, es produí l'organització del moviment obrer… el que dificultava la seua tasca de govern; d'aquesta manera i sense ningun recolçament de tipus polític ni social, abdicà al 1873.

Davant el buit que queda, es proclama la I República l'11 de Febrer de 1873. Aquesta transició entre la monarquia i la república, es produeix d'una manera molt pacífica, mitjançant l'acord pactat entre els principals partits polítics representants al parlament, eren una minoria repúblicana. Podem dir que la I República està caracteritzada per la seua inestabilitat política, ja que en els 11 mesos que durà, tingué quatre presidents diferents: Figueras, Pi i Maragall, Salmerón i Castelar. A més, el partit republicà estava dividit entre unitaris i federalistes. Després de les eleccions a les Corts Constituents, es fa un projecte de constitució de caràcter federalista, ja que tingueren una àmplia majoria.

I ara, a més dels conflictes interns que tenia la República, aquesta es veu atacada per l'exterior pels següents conflictes: la guerra carlista, la cubana i la cantonalista. ( El Cantonalisme fou un alçament de caràcter social, en què moltes ciutats es declararen autònomes; és un fenòmen que guarda relació amb els inicis del moviment obrer, en què la seua ideologia dominant era l'anarquisme: defensaven les igualtats econòmiques i rebutjaven les reformes polítiques).

El govern de Castelar és derrotat per la força durant un colp d'estat de la guardia civil, cosa que posa el final al règim de la república i l'inici d'un règim sense definició política amb Serrano al cap. Aquest règim indefinit políticament significa un parèntesi fins la tornada del règim monàrquic, en mans d'Alfons XII, per l'abdicació d'Isabel II.

Així doncs, després de tot aquest innumerable canvi de règims polítics, constitucions i governants, Espanya assoleix el liberalisme, amb la constitució de 1869; el principi de la democràcia.