Índex:

- Portada pàg. 1

- Índex pàg. 2

- Fitxa tècnica pàg. 3

- Guió de la història pàg. 4

- Biografia pàg. 5, 6

- Personatges pàg. 7, 8

- Gènere i formes narratives pàg. 9-12

- Tema pàg. 13

- Argument pàg. 13-22

- Llenguatge pàg. 23-26

- Espai pàg. 27

- Temps pàg. 28

- Annexes pàg. 29-32

- Opinió personal pàg. 33, 34

- Bibliografia pàg. 35

C.C. LLENGUA I LITERATURA CATALANA

3er d'E.S.O. Curs 2002-03

Nom i cognom:_________________________________________

GUIÓ DE LA HISTÒRIA:

Narrador/a: El narrador d'aquesta història parla en 3º. persona i és un narrador extern.

Protagonista: Els protagonistes d'aquesta història són en Jessè, en Kimunguinye i la Tanit.

Altres personatges: La família d'en Jessè; la mare i germans de la Tanit; el rei d'Urusalim; l'amo, al principi, d'en Kimunguinye; en Bod-Ésmun; etc...

Objectiu del o de la protagonista: L'objectiu d'en Kimunguinye es tornar al seu país; el d'en Jessè és poder viure amb la Tanit i per últim, el de la Tanit és tornar a Sôr amb la seva família.

Lloc: A les terres d'Efraïm, en un poblet d'Israel.

Temps/època: Durant uns quants anys, mentre els noiets i noieta es fan grans.

Situació inicial: Cap dels tres protagonistes es coneix ni sap que es trobaran i es faran molt amics.

Complicacions: En Kimunguinye fuig i es troba amb en Jessè. Es fan amics i el seu pare decideix ajudar-lo i fer com un pare per a ell. Volen tornar a les terres d'Efraïm sense que els aturin i poder sortir de la ciutat a en Kimunguinye sense problemes.

La Tanit i la seva família els desallotgen i ella emprèn el rumb de la família cap a Sôr, el seu lloc natal.

Accions: S'instal·len al poble de la família d'en Jessè i allà viuen tranquils. Arriba una família, la de la Tanit, i els tres nois es fan molt amics.

Resolució: Passen diferents peripècies però arriba un dia que els dos nois els envien a treballar a ordres del rei.

Situació final: En Kimunguinye torna, després de molts anys, al seu país i en Jessè tornarà al seu poble per retrobar-se amb la Tanit i ella pugui tornar definitivament a Sôr, si és el seu desig.

Anna Tortajada i Orriols

Anna Tortajada va néixer a Sabadell (Vallès Occidental) l'any 1957. Començà a escriure contes de molt petita, fent servir llistes de paraules que li confeccionava el seu pare.

Als vint anys va traslladar-se a Alemanya, on va estudiar Filologia Hispànica a la universitat. Va escriure la seva primera novel·la al Taller d'Escriptura de Zulema Moret i va aprendre a estructurar una història amb Albert Dumortier. Quatre anys més tard va tornar a Espanya i des de llavors ha escrit guions de ràdio, novel·les, obres de teatre i fins i tot alguns poemes.

Apart d'escriptora i de tenir uns quants llibres a l'esquena com El grito silenciado, obra que va veure la llum després d'un viatge a l'Afganistan, i Nahid, mi hermana afgana, també és traductora d'obres literàries com es pot apreciar en alguns llibres com El pez arco iris, El tigre o El todo terreno.

Tot i que ja té publicat algun conte, està molt contenta que Cruïlla de mons sigui la seva primera novel·la que hagi sortit a la llum.

Li agrada la gent, la diversitat de cultures i implicar-se en lluites que contribueixin a millorar una mica el món. Ha recorregut bona part d'Espanya per donar a conèixer la situació de la població afganesa igual que fa amb els seus darrers treballs que giren a l'entorn d'aquest tema.

Anna Tortajada va viatjar a començaments de 2002 als campaments de Tinduf, i durant un temps es va instal·lar a les haimes de roba sargida que componen el paisatge del desert per compartir el dia a dia de les dones sahrauís, per escoltar les seves xerrades, sentir els contes que parlen d'un temps passat que va ser gloriós, i conèixer a fons la realitat d'un poble disposat a tot per defensar el que és seu.

Il·luminats pel sol inclement i cosits a la sorra, han nascut tallers, escoles i petits comerços, amb la vitalitat d'uns homes i unes dones que han agafat el futur a les seves mans sense oblidar el pes de la tradició. Dels seus costums, de les seves llegendes i les seves il·lusions ens parla Filles de la sorra, un llibre tan bonic i viu com aquelles plantes i aquells pobles que neixen al desert.

PERSONATGES:

Aquí tot el protagonisme s'atribueix als tres personatges principals, que són els que els hi succeeixen diverses histories mentre que els altres personatges són importants en algun moment determinat del llibre, però no en tot.

Principals:

* Kimunguinye: Alt i prim, amb la pell molt negra, amb marques a la cara en forma de V. Jove i sa. De la tribu dels dinka però durant anys, havia estat un esclau. Eixerit i gens poruc a més de ser fort. Atent i afectuós, respectuós amb les lleis de Yhwh i agradable. Un xicot llest, alegre i servicial. Al final de l'obra descobreix que li agrada navegar.

* Jessè: Fill de Jetró i Tabita. Baixet i cepat, amb la pell d'un color d'oliva i els ulls molt foscos. Porta tot d'arracades a l'orella. Tímid, somiador, reflexiu i reservat, un noi de poques paraules. Cap al final de l'obra aprèn a nedar amb ajuda de Bod-Ésmun. Israelita d'una de les dotze tribus d'Israel.

* Tanit: Té 15 anys. Porta els cabells llargs i arrissats. Forta, valenta, ferma, decidida, llesta i accepta qualsevol provocació. Orfe de pare. Forma part de la religió dels cananeus. Era de Sôr però vivien a Urusalim quan el seu pare hi va haver d'anar per motius de feina.

Secundaris:

Cap dels camellers: Amb un tarannà xerraire però una mica llunàtic, amb molts canvis d'humor, gasiu i calculador.

Jetró: Home just i bo. Somiador i pensador. El seu clan treballen de llauradors i ell n'és el cap perquè va ser el germà gran, el primogènit, i el qui té l'última paraula en els assumptes que concerneixen al benestar general..

Tabita: una dona assenyada i pràctica. Amb un caràcter fort però amb molta xerrameca. Muller de Jetró i mare de Jessè. Se sent orgullosa del seu marit, en Jetró.

Mare de la Tanit: Dona fràgil, protegida, capriciosa i consentida pel pare de la Tanit però, de mica en mica, ja no es compadeix tant.

Germà d'en Jetró: Espòs de la dona que tot li fa malícia. Rabiós i disgustat amb la seva dona pel mal que fa a en Jetró. Espantadís per haver-se de fer càrrec del clan però satisfet que tingui aquesta oportunitat.

Cunyada d'en Jetró: Bona cuinera i una dona molt treballadora. Molt rondinaire i amb mal caràcter, amb la llengua verinosa. Envejosa i cobdiciosa que tot li fa malícia. Traïdora però després del mal que fa es penedeix i demana perdó a la Tabita.

Rei Shelomo: Rei d'Urusalim i fill de David. Home savi i just amb molta autoritat però gens misericordiós.

Bod-Ésmun: Comerciant navilier del rei Hiram de Sôr, sa, fort, amb la rialla franca però amb una veu sonora i greu i, sobretot, bon home.

Hi ha uns quants personatges que només es mencionen algun cop o parlen en contades ocasions com és el cas de la família de la Tabita a Urusalim, la reina Balqis, de l'arrendador de la casa de la Tanit, del noi que ajuda a en Kimunguinye quan la camella es trenca la pota, dels germans d'en Jessè i la Tanit, de tot el clan d'en Jetró, dels tres guàrdies que van a buscar a en Kimunguinye a la tribu d'en Jetró, del fill de Bod-Ésmun, etc...

GÈNERE i FORMES NARRATIVES:

El gènere de l'obra és una novel·la narrativa. Hi predomina la prosa narrativa, ja que es relaten un seguit d'aventures que passen als protagonistes durant uns quants anys tot i que els diàlegs hi són constants, fa agilitzar la lectura i n'hi ha entre els protagonistes per poder saber i entendre els diferents aspectes i opinions que tenen i tampoc hi falten les descripcions, tot i que n'hi ha molt poques, dels llocs visitats o del que veuen els personatges. De descripcions n'hi ha poques perquè això fa que hi hagi molt marge per la imaginació per fer-te a la idea de com és aquell objecte o persona.

L'obra és d'una estructura tancada, ja que es poden diferenciar perfectament el plantejament, nus i desenllaç.

El plantejament es troba entre les pagines 5 i 37. Al principi se'ns presenta l'estació de l'any en què comença la història i la situació inicial de cada protagonista. Els tres no es coneixen i sembla difícil d'entendre com acabaran sent amics de l'ànima.

El nus es desenvolupa entre les pàgines 38 i 163. En aquesta part és on es troben tots els successos dels protagonistes: com es coneixen, es fan tan amics, etc...

El desenllaç ocupa des de la pàgina 164 a la 193. Aquí s'explica com és el viatge d'en Kimunguinye i en Jessè amb vaixell i les decisions que prenen pel futur de la seva vida i, com a final de l'obra, l'estació de l'any en què es posa fi al llibre.

Aquest llibre és una narració perquè si fem les següents preguntes al fet narrat, trobarem que totes o quasi totes es poden contestar:

¿Què ha passat? ¿Quan? ¿On? ¿Com? ¿A qui? ¿Per què? ¿Per a què?

El diàleg que trobem és en estil directe ja que l'autor ens transmet literalment les paraules dites per un personatge, ho trobem després del guió i es veu a simple cop d'ull.

Trobem poques descripcions però les podem diferenciar fàcilment de la narració perquè s'utilitzen més adjectius que verbs, per designar més d'una vegada a algun objecte, etc... no es repeteix la mateixa paraula i s'evita la rima interna.

DESCRIPCIÓ:

“Feia seixanta colzades de llarg, vint d'ample i trenta d'alt, i s'alçava, majestuós i sòlid, damunt d'una plataforma que l'aixecava de terra. L'entrada al temple era per una de les cares estretes d'aquell bloc de línies rectes, amb el sostre pla. S'hi accedia per una escalinata de graons amples i la porta estava custodiada per dues columnes magnífiques de bronze amb capitells enormes en forma de lliri. Al fons de la sala àmplia, on s'erigiria l'altar d'or per a l'encens i la taula, també d'or, on cada sàbat es deixarien els dotze pans de l'ofrena, hi havia unes altres escales que conduïen al recinte sagrat, allà on no entrava ningú i on es dipositarien les tauletes que Yhwh entregà a Moisès, amb els deu manaments gravats.” (pàgina 28, segon paràgraf)

“Del bestiar, n'obtenim tot el que ens cal per viure. De la seva pell, en fem cuir; del pèl de la cua, les borles; dels ossos, braçalets i eines; de les banyes, culleres i arpons; dels escrots dels mascles, bosses; dels seus excrements, en fem cataplasmes i ens serveixen de combustible, com a vosaltres, i de les cendres, en fem tints i ungüents per als cabells, que portem molt llargs. L'orina ens serveix per adobar les pells, fer la mantega i els formatges, i rentar-nos la cara i les mans.” (pàgina 63, primer paràgraf)

NARRACIÓ:

“Alguns membres del clan els van sortir a rebre. La canalla els importunava preguntant coses de la ciutat i demanant a en Jetró i la Tabita si els havien dut alguna cosa, alguna joguina, algun record. Els grans volien saber com havia anat el viatge i s'interessaven per la salut dels parents de la Tabita a Urusalim.” (pàgina 54, tercer paràgraf)

“El germà d'en Jetró s'adonà que acabava d'ocórrer allò que semblava impossible que passés mai: el clan acabava de perdre el seu cap, i per tant, la responsabilitat queia damunt les seves espatlles. Es redreçà i inflà el pit, disposat a fer-se digne de la confiança que en Jetró i el clan havien dipositat en ell. Ajudà la Tabita a aixecar-se i ordenà a les dones que la consolessin i li fessin costat.” (pàgina 126, setè paràgraf)

DIÀLEG:

“ - N'estàs segur, de trobar el camí per tornar a casa teva, noi? -li va preguntar amoïnat-. Pel que m'has explicat, et queda un llarg recorregut.

- Me'n sortiré. Aquest és el meu país.

- Vés amb compte -li aconsellà el navilier- que no et tornin a enxampar els traficants d'esclaus.

- Ara ja no sóc un noiet ignorant. Sóc un home i he après moltes coses -el tranquil·litzà en Kimunguinye.

- Què necessites per al viatge? -li digué llavors en Bod-Ésmun-. Agafa el que et convingui de tot el que hi ha al meu vaixell. Que mai no sigui dit que en Bod-Ésmun no va ajudar un home a recuperar el que li pertanyia. Un comerciant et va prendre la llibertat. Permet que un altre comerciant contribueixi a reparar el mal ocasionat. Jo no comercio amb vides i m'avergonyeixo d'aquells que ho fan. Desprestigien la professió.

- Us ho agraeixo, però no em cal res. Potser un sarró i un grapat de provisions per al primer dia. Nosaltres, els dinka, vivim el dia a dia. El demà és un misteri i ningú no sap si arribarà.” (pàgines 190 i 191, setè paràgraf i els següents)

“Els nois es van abraçar.

- Vés amb compte, Kimunguinye.

- Cuida't molt, Jessè.

- Bon viatge, germà.

- Sigues feliç, germà.” (pàgina 192, últim diàleg de comiat)

TEMA:

Aquesta novel·la tracta de l'amistat entre tres nois de diferents cultures i l'aprenentatge dels costums de totes tres. Són aquestes perquè tota la novel·la està relacionada directament amb el tema de la religió que, actualment, amb tots els problemes que hi ha entre diversos països és molt present entre tots nosaltres.

ARGUMENT:

Aquest llibre està dividit en trenta-vuit capítols més dos petits annexos, un al principi que tracta sobre l'estació de l'any en què se situa la novel·la i l'altre al final, que serveix per finalitzar la novel·la i ens situa, una altra vegada, a l'estació de l'any en què s'acaba.

És l'estació de qayis, l'estiu en terres d'Israel, temps de calor i de sequera.

Un cameller té diversos esclaus però un d'ells és el que el té una mica mimat perquè és jove i creu bastant tot i que pregunta massa. Ells dos i tots els altres esclaus van a Urusalim acompanyant la seva reina que va a veure el rei d'aquella ciutat per provar la seva saviesa. L'home i el noi, arribant a Urusalim, parlen del llarg viatge que han fet i de tot el que els espera. L'amo del noi no li fa por a l'esclau i això fa que ell s'agafi confiances tot i que, quan el cap de camellers menciona el fuet s'acaba la xerrameca i la diversió del noi.

Un noi israelita es troba a Urusalim amb els seus pares i germans visitant a la seva família. Ell forma part d'una de les dotze tribus que Yhwh, el seu déu, va alliberar de l'esclavitud a Egipte. A la ciutat dels seus parents s'hi construeix un temple a càrrec del rei Shelomo. Aquest rei està en pau amb tots els altres regnes veïns i no necessita soldats i l'únic que vol fer, es millorar les ciutats amb conductes, pous i galeries subterrànies, amb muralles, etc... Cinc-cents anys enrere eren esclaus i ara, quasi tots, tenien un territori propi per a la seva família i abundaven en la riquesa. L'israelita es sorprèn de totes les meravelles que veu a la ciutat d'Urusalim.

La Tanit viu amb la seva mare i els seus germans petits. El seu pare treballava en la construcció del temple de Yhwh però un dia, a causa d'un accident, va morir per un déu que no era el seu i la seva família va anar acumulant deutes. Un dia, l'arrendador de la seva casa els fa fora perquè no han pagat el lloguer. La Tanit es fa càrrec de la seva mare i els seus germans i decideix marxar de la ciutat i anar a Sôr, el lloc on vivien abans. Abans de marxar, agafa el que li sembla més imprescindible i d'un amagatall secret n'extreu un amulet que li havia regalat el seu pare.

La corrua de la caravana de la reina i els esclaus entren a la ciutat i tots els israelites reben, criden i victoregen la reina Balqis. L'esclau, enmig de tantes lloances s'imagina que tots aquells crits i visques són per ell però el fuet el torna a la realitat. Els esclaus han de continuar la seva tasca enmig de totes les mirades dels ciutadans. El noi es mulla el cap i el clatell abans d'hora i el seu amo el fueteja sense cap compassió davant de tothom. Ells ja han acabat la feina més cansada i poden descansar, vigilant que cap animal s'escapi.

El noi israelita, que es diu Jessè, torna a casa dels seus parents explicant el que ha vist en la corrua de la reina de Sabà. Els seus parents s'estranyen molt que una reina s'encarregui tota sola d'un país. La mare de l'israelita, la Tabita, enveja la reina Balqis perquè no està subjecta a l'autoritat dels homes però tot i així no es queixa de la vida que porta amb el seu marit, en Jetró. En Jessè torna a marxar per donar un tomb per la ciutat abans no es faci fosc.

La Tanit veu que la seva família no tirarà endavant si segueixen lamentant-se i decideix assumir la responsabilitat dels seus. La seva mare sempre havia estat molt consentida pel pare de la Tanit i no s'havia fer front a situacions comprometedores. La Tanit pren la decisió de tornar a Sôr, la seva ciutat natal, encara que tingui molts problemes.

En Jessè està fart d'anar amunt i avall visitant parents i així que pot intenta escapolir-se'n i visitar Urusalim. En una d'aquestes sortides s'acosta a les obres de construcció del temple i li impressiona tot el que veu perquè realment és molt majestuós. Es queda embadalit contemplant les magnífiques instal·lacions però s'espanta quan un capatàs el crida i després fuig cames ajudeu-me.

L'esclau s'adapta molt fàcilment a la vida al palau de Shelomo perquè tot i fer la mateixa feina, té més temps per fer el que li ve de gust sense oblidar que té unes tasques a realitzar. Un cop, el cap de camellers envia a l'esclau que porti una camella a donar un tomb fora de la ciutat junt amb un altre esclau però per mala sort, la camella rellisca, cau i es trenca una cama. Al noi li entra la por i fuig del seu amo perquè està segur que el matarà.

En Jessè és a la porta dels Formatges, que és dia de mercat. En una rotllana de gent que veu, cada vegada més gran, s'hi està explicant una història sobre una mostra de la saviesa del rei Shelomo. Ell s'hi acosta i l'escolta ben embadalit, està segur que quan l'expliqui a casa seva, als seus germans, es faran un bon fart de riure.

L'esclau corre pels carrerons de la ciutat vella sense un rumb mentre va pensant si ha fet bé de fugir. Girant una cantonada es topa amb un noi que també corre i tots dos cauen a terra pel cop. El noi amb el que s'ha topat és en Jessè i l'esclau, ara que ha fugit, recupera la seva identitat i, a la seva vegada, el seu nom, Kimunguinye. Els dos nois es comencen a conèixer una mica i quan en Jessè sap la situació del seu nou amic li demana que l'acompanyi amb la seva família, el seu pare sabrà què fer pel millor de tots.

En Kimunguinye explica tota la seva història als pares d'en Jessè, en Jetró i la Tabita. Els dos adults es queden parats del que ha hagut de viure el noiet de pell fosca i decideixen pel que els dicta el cor. La Tabita l'acull com al seu propi fill i en Jetró fa el mateix, per la qual cosa en Kimunguinye passa a ser un més de la família.

Al dia següent, la família d'en Jetró ho prepara tot per poder marxar quan més aviat millor per no posar en compromís als parents de la ciutat. En un moment en que a la porta de sortida un vinater perd una roda i moltes de les seves àmfores cauen a terra i s'esmicolen, ells aprofiten per sortir desapercebuts d'Urusalim. No tenen cap entrebanc i Jetró veu que Yhwh, el seu déu, està d'acord amb l'acció d'ajudar a en Kimunguinye.

Tornant cap al poblat de la família d'en Jetró els dos nois es van coneixent més i en una de les llargues xerrades que fan s'entretenen amb qüestions filosòfiques, és a dir, dels déus i deesses en què creu en Kimunguinye i del déu totpoderós, Yhwh, del que creu en Jessè i tots els israelites com ell. A la posta de sol d'aquell dia els israelites veuen com l'esclau que ja havia deixat de ser-ho, es posa de genolls i resa a l'astre lluminós.

Tota la família reconeix de lluny el lloc on viuen i tots els altres membres del clan els surten a rebre però es queden parats quan veuen un noi de pell fosca que no coneixen. En Jetró els avisa que en Kimunguinye és el seu fill i que l'han de respectar com a tots els altres. L'única persona que mostra descaradament el seu rebuig pel nouvingut és la cunyada d'en Jetró tot i que des del principi el cap li para els peus.

La Tabita té la bona pensada de fer una festa per celebrar l'arribada d'en Kimunguinye i per fer callar d'una vegada a la rondaire de la cunyada. Totes les tribus del voltant van a la celebració i s'ho passen d'allò més bé, xerrant, ballant i jugant. Tots els convidats feliciten en Jetró pel nou fill i honoren i beneeixen Kimunguinye.

La sega arriba i tots els homes del clan d'en Jetró es preparen per una gran feinada. El pare d'en Jessè els avisa del ritme al qual han de treballar i de les prevencions que han de seguir. A migdia, la Tabita els envia menjar perquè puguin recuperar forces i és quan els dos nois parlen dels aliments que mengen cadascú.

En Kimunguinye aprèn molt ràpid a fer anar la falç encara que al principi no en sabia gaire i, fins i tot, s'havia fet un bon tall. Un vespre, tot cofoi, li diu a la Tabita que ha foragitat una lladregota dels seus camps i, la bona dona, fa cridar el seu marit perquè està ben escandalitzada. En Jetró explica el costum que tenen de deixar una parcel·la sense segar pels pobres i se'n van tots dos en busca de la noia per demanar-li perdó.

Troben ben aviat la noia que en Kimunguinye ha ferit al cap. Ell i en Jetró li porten unes ofrenes a la seva família que viuen del que la noia aconsegueix agafar del camp i el bon home li diu que sempre pot anar a casa seva que serà ben rebuda i mai més destorbada. Aquesta noia és la Tanit, la noia cananea que les va foragitar l'arrendador de la seva casa d'Urusalim.

La Tanit torna als camps i al migdia, quan es disposa a dinar, se li acosten en Kimunguinye i en Jessè per fer les paus i poder ser amics d'aquella noia estrangera. A partir d'aquell dia i de tots els altres que van venir dinen junts i es fan molt amics. De tant en tant, en Kimunguinye els explica costums, paisatges i comportaments de les tribus del seu país i a vegades s'hi afegeix la Tanit amb els de Sôr.

Un altre dia parlen dels déus que té cada cultura: els israelites, els dinka i els cananeus. Explicant coses de cadascuna de les tres religions la Tanit s'adona que tan se val el nom que tingui el déu de cadascú: Yhwh, Dengdit, Ba'al... perquè potser és el mateix i a cada lloc es diu d'una manera diferent. A vegades en Kimunguinye es perd en els records de la seva terra natal i aleshores ja no s'expliquen res més.

La Tabita s'ha fet força amiga de la mare de la Tanit i aquesta ja no està tan trista, aprèn a fer coses que mai no havia fet i ajuda a la mare d'en Jessè en tot el que pot. En Kimunguinye explica una història als seus amics semblant a la d'Adam i Eva dels israelites i en Jessè i la Tanit entren en una discussió sobre qui té la culpa de molts problemes, els homes o les dones. Uns quants dies després van a donar gràcies per la bona sega que han tingut al pou de Jacob i just quan marxen, veuen com les dones cananees s'acosten a un bosc i resen pel mateix que uns moments abans en Jetró i els seus resaven.

En Kimunguinye, en Jessè i la Tanit són inseparables. Últimament en noi israelita es sent empès a dur sempre la contraria a la noia cananea però en Kimunguinye intenta ficar pau amb alguna de les seves interminables històries, en algun cas sobre l'origen de la lluna.

Al cap d'un temps en Jessè nota que la Tanit està molt rara i li demana el perquè amb en Kimunguinye, tot i que ell no en té ni idea. Justament és quan surt el primer suc del raïm que estan recollint i trepitjant quan el noi de la tribu dels dinka descobreix com la Tanit se'n va en un lloc tota sola i plora sense poder descobrir el perquè. Per una absurda baralla en Jessè i la Tanit es barallen i s'estan una bona colla de dies sense dirigir-se la paraula. En Kimunguinye sent dividit el seu afecte cap als dos amics. Durant la festa del Perdó, en Jessè demana perdó a la Tanit i a la seva vegada, la noia al noi. Tot queda solucionat perquè fer les paus és bonic.

Al migdia o després de sopar s'han acostumat a seure a la fresca i explicar històries. Els relats més fascinants són sempre els d'en Kimunguinye i després d'un temps d'estar junts els parla dels llocs per on va passar abans de convertir-se en esclau i d'un masssai que va conèixer aleshores. Enmig de la seva experiència sempre troba la manera d'afegir alguna rondalla significativa i a la vegada, divertida.

Tres guàrdies del rei arriben al poblet on viuen en Jessè i la seva família. La Tabita s'espanta molt perquè no sap què volen del seu marit i un cop han servit el que els han demanat els tres homes, envia la Tanit allà on han anat a feinejar en Jetró i els seus.

La noia cananea arriba allà on són tots els homes feinejant i un cop els ha explicat les noves se'n torna perquè no la trobin a faltar. Els homes adults discuteixen sobre el perquè de la visita d'aquests sentinelles. En Jetró avisa del que ha decidit i envia als seus fills a Damasc, perquè estiguin sans i estalvis.

Els homes del clan de Jetró arriben a casa seva com si no en sapiguessin res de la presència dels súbdits del rei. Parlen amb el cap i com que no els proporciona la informació adient el lliguen i se l'enduen a Urusalim, deixant a càrrec del llogaret al germà d'en Jetró. L'endemà el germà avisa a tothom que la que ha avisat al rei no ha estat ningú més que la seva dona, del que està molt disgustat.

En Kimunguinye i en Jessè que han marxat cap a Damasc arriben al llac de Genesaret i el noi de la tribu dels dinka li parla d'una visita seva a una tribu de prop d'un riu oblidant que els guàrdies del rei els busquen. A causa del seu descuit, els sentinelles agafen l'antic esclau i llencen al riu en Jessè, que no sap nedar.

El germà d'en Jetró li va gros el paper de capatàs i a mesura que passen els dies no posa cap solució al problema i la Tabita decideix marxar a Urusalim amb els seus fills. La nit abans de marxar arriba en Jessè, després de tres dies de dejuni. Al final, marxen a Urusalim la Tabita, els germans d'en Jessè, en Jessè i la Tanit. Cada dia, ben d'hora, van a la cua que es fa per parlar amb el rei de diferents assumptes. Tres dies després aconsegueixen, per fi, entrar.

En Jessè li explica fil per randa tota la història al rei Shelomo i el que l'ha promogut a venir davant d'ell. Criden a la reina Balqis, a en Jetró i en Kimunguinye i parlen amb en Jetró del delicte que ha comès. El bon home es defensa tan bé com pot i, el rei, meravellat, decideix proclamar un any jubilar, és a dir, que tot israelita és lliure, tot i que en Jetró no l'accepta perquè en Kimunguinye es quedaria sol al calabós. El rei els diu que compareguin al dia següent.

La Tabita, en Jessè i la Tanit creuen que ho tenen molt pelut alhora de poder ajudar i salvar a en Jetró i en Kimunguinye. Quan són davant del rei Shelomo i la reina Balqis es troben també al cap de camellers. El rei ofereix la solució de comprar l'esclau i després ja no sigui mai més considerat com a tal. Qui té la solució per salvar a en Jetró i en Kimunguinye és la Tanit que dóna el seu amulet per pagar la llibertat del seu amic després de fer un document en què els reis signen que el noi de pell fosca ja no és un esclau.

Tot el clan celebra l'arribada del seu cap i del noi. La Tanit està espantada pels retrets que li farà la seva mare per haver perdut l'ocasió de tornar a Sôr, però la mare de la Tanit, des que és al poble, ha canviat molt. A finals de l'estiu es fa una festa per celebrar que s'han acabat les tasques del camp. En Kimunguinye i la Tanit es senten molt bé entre en Jetró i els seus però troben a faltar els seus costums, la religió, la llengua i la manera de fer de la gent. L'última nit, la Tanit demostra als seus dos amics que en sap molt de ballar i és quan en Jessè s'adona que li agrada la seva amiga perquè no pot apartar els ulls dels seus.

En Jessè li demana consell a en Kimunguinye sobre el declarar-se o no a una noia. El noi de seguida sap que es tracta de la Tanit i li diu que són bastant amics, en Jessè i ella, com per demanar-li el que sent cap a ell.

La guàrdia del rei Shelomo tornen un altre dia per dir qui són els escollits per anar a treballar a les obres del rei d'Urusalim. En Jessè hi ha d'anar si ell vol i ho accepta perquè és una tasca que ha de fer tot israelita. En Kimunguinye l'acompanyarà perquè ell mateix ho vol ja que tota la seva família s'ha portat molt bé amb ell i no vol deixar el seu germà a l'estacada. Quan la Tanit se n'assabenta es fa un fart de plorar i ella també hi vol anar a les obres del rei Shelomo tot i que en Jetró li treu la idea del cap. Al final, els acompanya fins al final de les terres de la família d'en Jessè i ella i en Kimunguinye es despedeixen amb una forta abraçada. Just quan s'han d'acomiadar en Jessè i ella es declaren l'estimació que tenen envers l'altre.

Quan en Kimunguinye i en Jessè arriben a Urusalim són assignats a fer de mariners tot i que ells es pensaven que treballarien en la construcció del temple. Es fan amics amb el seu capatàs, en Bod-Ésmun i li expliquen la seva història de com s'havien convertit en germans.

El seu capatàs ultima els preparatius del viatge que estan a punt d'emprendre amb la incomptable ajuda dels dos nois i ben aviat s'embarquen en un vaixell al port d'Ession-Guèber. Allà, en Jessè té la seva primera experiència marinera tot i que no li agrada gens.

En Kimunguinye i en Jessè no saben nedar i el seu capatàs creu que ja han perdut massa temps sense saber-ne perquè qualsevol dia poden caure i ofegar-se. Al final, els agrada i tot. En Jessè després de rumiar-s'ho molt, parla amb en Bod-Ésmun de la Tanit i de la decisió que ha pres sobre el futur d'ella i ell, encantat, li promet que intentarà fer tot el que estigui a la seves mans. En Jessè li explica a en Kimunguinye el que havia fet i s'hi tornaria amb ell a les terres d'Efraïm però el noi de la tribu dels dinka no ho té clar. En recuperar la llibertat, ha de prendre també el timó i els rems de la seva vida i només ell pot decidir.

En Kimunguinye li explica el que ha pensat a en Jessè i després van a veure Bod-Ésmun. El seu capatàs no hi veu cap inconvenient i li diu que pot agafar tot el que necessiti tot i que els dinka viuen el dia a dia sense saber el que els depararà el futur el dia següent. En Jessè acompanya un tros a en Kimunguinye i es despedeixen. Saben que no es tornaran a veure mai però els seus fills i néts sempre sabran qui va ser en Jessè o en Kimunguinye, ja que va ser una persona molt important pel seu pare o avi.

És l'estació de joref, l'hivern de les terres d'Israel, temps de pluges i de fred.

LLENGUATGE:

NARRADOR:

El narrador és extern, és a dir, està escrit en tercera persona perquè tot s'explica vist des de fora, ja que no és cap dels protagonistes o dels personatges secundaris. Aquest narrador és omniscient perquè sap tot el que passa als personatges.

La manera d'explicar les aventures dels protagonistes, els diàlegs, les descripcions o les narracions són escrites d'una manera culta, gens vulgar. Sobretot diria que és un llenguatge neutre, encara que hi predomina l'estàndard. A vegades hi surten algunes paraules estranyes relacionades amb algun nom de la cultura que es descriu però de seguida hi surt una altra manera de denominar el mateix.

Aquesta novel·la és una història en què s'explica les diverses aventures que passen els protagonistes i en l'amistat que es forja entre els tres.

La narració d'aquest llibre no és molt lenta i no dóna gaires salts temporals. El discórrer del temps és bastant lineal ja que no té successives ruptures que permetin anar cap endarrere o endavant, tot i que a vegades hi ha excepcions, encara que segueix un ordre.

El temps verbal utilitzat per a la narració, la més predominant, és el passat, entre ells l'imperfet i el perfet, mentre que en els diàlegs s'utilitza el present.

A part d'abundar molt els noms i els adjectius també podem trobar molts verbs perquè els protagonistes realitzen moltes accions durant la narració.

Com que hi ha algunes descripcions és normal que hi hagi bastants noms per designar totes les coses i que a la vegada vagi acompanyat de complements. També es normal que s'utilitzin diversos recursos literaris per donar més significat i expressivitat a l'escrit.

Les FRASES FETES són un tipus de recursos literaris. Al text n'he trobat moltes:

“Fes el cor fort -> Sobreposar-se a les adversitats amb la força de la voluntat.

Això ja eren figues d'un altre paner -> Es tracta d'una altra qüestió.

Miraven de cua d'ull -> Tenir prevenció, malvolença (envers algú).

De tot cor -> De bon grat.

Posaria la mà al foc -> Testimoniejar allò de què hom es creu segur.

De fit a fit -> Mirar fixament, sense apartar els ulls.

De bat a bat -> Obrir (una finestra, una porta, etc.) ben bé del tot.

Buscant tres peus al gat -> Buscar alguna cosa impossible.

Amb la pell de gallina -> Aspecte de la pell caracteritzat per l'erecció dels fol·licles pilosos a causa d'una impressió de fred, de por, d'emoció, etc...”

I d'altres que no he trobat el seu significat:

“Amb el cor a la mà; pel que li digués el cor; reia per sota el nas; ja eren aigua passada.”

Les COMPARACIONS abunden molt perquè et fan una relació de semblança entre dos objectes o persones:

“L'humor del cap dels camelles podia canviar en qualsevol moment, com es gira el vent;

Amb uns ulls com els pans rodons que la mare coïa al forn del pati;

Les hauria pogut obligar a pagar amb anys de treball com a serventes a casa seva;

Un escarabat sagrat com els dels egipcis;

Vivien en tendes, com els nòmades del desert;

Les nenes enfilaven els pans calents en un bastó, com si fossin les peces d'un collaret gegantí;

Damunt d'una sola cama, com les cigonyes;

Astut com la guineu i discret com la serp.”

No hi ha moltes ENNUMERACIONS, és a dir, diverses idees o diferents parts d'un concepte o pensament general però també són importants:

“Li agradava escoltar contes i llegendes, cançons i recitats;

Atent i afectuós, respectuós i agradable;

Tenien camps d'ordi i de blat, oliveres i vinyes;

El cel del meu país és ple d'esbarts, esparvers i coloms, pintades i francolins, quelees i grues;

Les adobarien amb aigua, sal i herbes, fonoll, all, menta i comí.”

Les METÀFORES sempre costen més de trobar, però crec haver-ne trobat una:

“La casa era el món de les dones -> Les dones acostumen a fer les feines de la llar per això s'acostuma a dir que és el seu món.”

Hi ha masses SUBSTANTIUS per posar-los tots però aquí hi ha alguns exemples:

“escales, pans, plataforma, temple, esclau, fuet, amagatall, amulet, realitat, sang, germana, vida, dona, braç, somriure, ungüents, fardells, flascons, colors.”

També hi ha molt VERBS. La característica que reuneixen tots és que els de la narració són en passat i els del diàleg en present:

NARRACIÓ: “plorava, va tornar, treballant, s'havia adaptat, havien impressionat, recordant, deixat, eren, havien sortit, havien pres, acompanyat, havia regalat.”

DIÀLEG: “explica'ns, tenim, hem compartit, pertanyéssim, va salvar, som, és, vetllen, coneixem, té, viatjant, arribi, podríem, convèncer, estat acollit.”

Abunden els ADJECTIUS i per això no és d'estranyar que només se'n fiquin uns quants:

“imprescindible, dolça, maliciós, bonica, llesta, vermell, lila, de vidre, de llana, porpra, ferotges, protectors, humida, venjatius, fosca, lliure, avorrida, presumida, arrugats, recargolats.”

TEMPS:

L'acció podem dir que transcorre en un període llarg, aproximadament un any i mig.

L'època en la que se situa l'acció és en una època on encara eren permesos els esclaus. El llibre parla de l'alliberament de Moisès, així que jo situaria la història uns quants segles després d'aquesta sortida d'Egipte però abans de portar esclaus negres a Amèrica. No ho sé, entre els segles 1500 i 1000 aC aproximadament o potser en una època més actual.

La historia comença un estiu no se sap ben bé en quin any quan tots els protagonistes són a Urusalim però no saben que es coneixeran.

En Kimunguinye, en Jessè i la Tanit passaran un any i uns quants mesos junts al mateix poblat però a l'hivern, en Kimunguinye torna al seu poblat de la infància i en Jessè tornarà a casa seva per retrobar-se amb la Tanit.

ESPAI:

L'obra Cruïlla de mons es desenvolupa en diferents llocs com la casa de la Tanit, d'on les fa fora l'arrendador; la casa de la família d'en Jessè a Urusalim, on s'estableixen durant el temps que són allà de visita; Urusalim, on arriba la reina Balqis amb tots els seus súbdits; Damasc, a on s'han d'amagar en Jessè i en Kimunguinye quan la guàrdia el busca; el port d'Ession-Guèber, etc..., però el lloc més important de la novel·la és al poblat on viuen en Jessè i la seva família, a les terres d'Efraïm, ja que quasi tota la història se situa aquí:

“Les terres d'en Jetró i els seus eren en una vall, prop de Silô, a ponent de la ruta que puja de Betel a Siquem. Silô havia estat centre de pelegrinatge per a tots els israelites mentre hi va estar dipositada l'Arca de l'Aliança. I era a Silô on s'havien distribuït les terres entre les tribus d'Israel, després de la conquesta de la Terra Promesa.”

ANNEXES:

ENTREVISTA A ANNA TORTAJADA

1. L'Anna Tortajada va viatjar l'estiu passat a l'Afganistan, juntament amb dues amigues, la periodista Mònica Bernabé i la puericultora Mercè Guilera. Al seu retorn a Catalunya van crear l'Associació per a l'Assistència Humanitària de les Dones i Nens de l'Afganistan, que té per objectiu denunciar el règim talibà i ajudar el poble afganès.

Els beneficis del llibre estan destinats íntegrament a l'esmentada associació.

Aquesta entrevista va ser realitzada el 25 de setembre del 2001, abans que s'iniciessin els bombardejos a l'Afganistan.

DG: Com et vas interessar per la situació de les dones a l'Afganistan?
A: Va ser arrel d'una conferència que va pronunciar al nostre país la presidenta de Hawka. Em vaig quedar enganxada del tema. Vaig parlar amb ella i li vaig plantejar que volia escriure un llibre. Així va sorgir la idea de fer un viatge. Va ser quan vaig conèixer la Mònica Bernabé i la Mercè, que també estaven molt interessades en el tema, i vam decidir fer el viatge juntes a l'Afganistan.

DG: Amb quina sensació vas tornar del viatge?
A: Jo vaig intentar de no anar amb una idea preconcebuda. Em vaig documentar molt sobre la història de l'Afganistan, però un cop allà, la situació és molt pitjor del que et puguis imaginar. Realment la situació és molt dura. Malgrat això els veus tant sencers... Et diuen que estan passant el pitjor moment de la seva història, però que se'n sortiran. Davant d'això no t'enfonses.

DG: Què destacaries de la situació de les dones i les nenes de l'Afganistan?
A: Des de l'any 1992 amb l'Aliança del Nord la situació de les dones ha anat empitjorant cada vegada més. Abans d'aquesta data les dones tenien tots les drets reconeguts. Tenien professions, estudis superiors, participaven de la vida pública... Per posar un exemple, l'any 1965 hi havia quatre dones al Parlament. I és que l'any 1964 l'Afganistan tenia una Constitució democràtica i laica que reconeixia la igualtat de drets dels homes i les dones; i els partits polítics -des dels comunistes fins els més de dretes/fonamentalistes- eren legals. Però va haver-hi un cop d'estat que va derrocar la monarquia.

Quan el 1992 van arribar al poder els fonamentalistes de l'Aliança del Nord van començar a imposar el vel a les dones. I els talibans van imposar el burka, van prohibir el dret al treball, a l'ensenyament, a la sanitat i qualsevol tipus de dret. Les dones fins i tot tenen prohibit riure fort o fer soroll al caminar.

DG: Estem parlant molt de les dones, però els homes tampoc gaudeixen dels drets més fonamentals.
A: Aquí el que cal és diferenciar entre la població civil i els talibans. Els homes també són víctimes del règim fonamentalista. Ningú està d'acord amb els talibans. Tota la població està oprimida. Cal fer entendre que els homes no són talibans. Els talibans són una banda armada d'uns cent mil individus que reprimeixen tota la població. Els talibans agafen homes i nois joves i se'ls emporten en camions cap al front.

DG: Quin és el paper de l'ex-rei Mohamed Zahir Shah en el conflicte?
A: Fa anys que l'ex-rei intenta convocar la Loya Jirga (Gran Assemblea) des de Roma. La població afganesa no vol ni l'Aliança del Nord ni els talibans i l'única alternativa vàlida per a la població és la convocatòria de la Gran Assemblea, que és l'òrgan tradicional que està capacitat per decidir el futur del país. Aquesta Assemblea ha d'estar convocada per una persona de prestigi.

El rei seria aquesta persona, perquè la seva època es recorda com a bona. Però ara fa quatre dies els EUA diuen que tornaran a posar al rei i que hi haurà un govern de coalició amb l'Aliança del Nord. Però el rei sempre ha dit que no vol ser rei, i el país no vol la monarquia. I així ens tornem a trobar amb el problema que ha patit sempre l'Afganistan: una altra ingerència estrangera que vol posar un govern titella que faci el que li diguin les grans potències.

DG: Però la Loya Jirga seria el procés més democràtic. Així, com s'explica l'oposició dels EUA i la Comunitat Internacional a la celebració de la Gran Assemblea?
A: Hi ha un projecte de construir un oleoducte i un gaseoducte del Turkmenistan fins el Pakistan que es disputen les petroleres nord-americanes i europees. L'Afganistan mai ha reconegut la frontera amb el Pakistan. Al govern del Pakistan no li interessa un govern democràtic, perquè la situació actual li permet expoliar el país. Ells, els afganesos, hauran de decidir. En canvi, si els posen un govern titella no podran fer-ho.

DG: Existeix un enfrontament real entre la civilització occidental i la musulmana?
A: No, no és veritat. La gent d'Afganistan deien que no volien ser occidentals, perquè tenen la seva pròpia cultura, amb les coses bones i les dolentes; igual que la gent d'aquí té les seves coses bones i dolentes. Crec que no hi ha un enfrontament perquè el concepte d'occidental no existeix com a tal, l'hem creat nosaltres per sentir-nos com una espècie superior.

DG: El nivell religiós no marcaria una diferència substancial amb els països -diguem-ne doncs, entre cometes- "occidentals"?
A: L'Afganistan de tota la vida és un país musulmà, de la mateixa manera que Espanya es pot considerar com un país catòlic o els EUA com un país amb majoria protestant. Afganistan sempre ha tingut una població musulmana molt tolerant, amb un Islam molt respectuós. Allà hi convivien comunitats hindús, budistes, jueves... La gent que jo he conegut viuen l'Islam com aquí podem viure el catolicisme. Tenen les seves festes, les seves tradicions i costums que venen marcats. I si algú resa és a títol personal.

DG: Així, no hi ha cap incompatibilitat en ser musulmà i demòcrata alhora?
A: No, no n'hi ha cap. L'Islam, igual que el cristianisme, són religions amb una filosofia de la vida que tenen una sèrie de principis orientatius. Les autoritats poden fer una interpretació d'allò que pot ser més o menys laic. Aquí també vam tenir la inquisició. I quan el Bush ha dit que Déu està de part seva també podríem dir que és fonamentalista.

DG: Però no és aquesta la visió que ens ofereixen els mitjans de comunicació.
A: Els mitjans de comunicació poden ser utilitzats com la maquinària per preparar una guerra. Hi ha una complicitat, involuntària, perquè s'alimenten de les grans agències.

DG: I què passa amb l'esperit crític dels periodistes?
A: Que troba un mur a l'hora de mostrar la veritat. Cada mitjà té unes prioritats. Tot és qüestió d'incloure-ho a l'agenda o no. No és la veritat el que interessa, sinó l'actualitat, i també hi intervé el factor proximitat.

DG: Quins són els projectes de l'Associació per a l'Assistència Humanitària de les Dones i Nens de l'Afganistan?
A: La denúncia, buscar finançament per a projectes de cooperació i la pressió política. Ara, són els mitjans de comunicació, mobilitzar gent i buscar finançament per ajuda d'emergència, que serà imminent.

DG: El llibre que has publicat, El grito silenciado, ja ha arribat a la sisena edició. Hi ha la intenció de publicar-lo en català?
A: Bé, d'aquest tema se n'encarrega l'editorial.

DG: Voldries afegir alguna cosa?
A: Sí, el que voldria remarcar és que la població civil de l'Afganistan està absolutament desarmada. La població són homes, dones, nens i nenes víctimes de la repressió dels talibans. Estem parlant de 100.000 talibans contra milions de civils, la majoria d'ells refugiats fora de les fronteres.

2. Premi Solidaritat, en l'apartat de Menció Especial als Mitjans de Comunicació, s'atorgà a l'escriptora Anna Tortajada i a la periodista del diari El Punt Mònica Bernabé, per la seva valentia quan l'agost de l'any 2000 es van infiltrar a la societat talibà per comprovar en la seva pròpia pell si, com es deia, el tracte a les dones afganeses havia canviat a millor. Després d'aquesta experiència, les dues periodistes van denunciar el tracte d'inferioritat, respecte a l'home, a què estan sotmeses les dones d'aquests països.

Un cop a Catalunya Anna Tortajada i Mònica Bernabé han posat en marxa una associació per a treballar pels drets humans de la població afganesa.

OPINIÓ PERSONAL I VALORACIÓ:

Cruïlla de mons és un títol força atraient perquè deixa molt marge a la imaginació abans de començar-lo a llegir i et fa imaginar coses abans d'hora. Això és el que em va passar a mi.

La portada hi ajuda molt ja que hi surten tres mans ben diferents. Jo les he relacionat totes tres amb gent que conec: la mà de la dreta que té les ungles pintades de vermell s'assembla a la del meu pare, menys el color roig, és clar, la de l'esquerra és molt semblant a la de la Gemma i per últim, la de la part superior és clavada a la meva excepte el color fosc de la pell. Intentant relacionar les tres persones vaig pensar amb una barreja de caràcters, idees, etc...

Després d'haver-me acabat el llibre veig que no m'he equivocat gaire.

Crec que és un llibre per mostrar a la gent que les religions no són un repte, sinó una interpel·lació, un instrument de pau.

La veritat és que al principi, els tres primers capítols, tot i ser curts, se'm van fer pesats perquè no hi sabia trobar un sentit però de mica en mica la història em va atrapar i va arribar un moment en què no podia deixar per a l'endemà els esdeveniments que succeirien entre aquelles pàgines.

Els capítols no són gaire llargs i són molt àgils de llegir, per això, sense adonar-te'n, arribes al final bastant ràpid perquè no hi ha paraules massa complicades.

El llibre el vaig començar com a una lectura obligada que, encara que m'agrada llegir, no em venia de gust. De mica en mica aquest sentiment de rebuig es va anar evaporant i donant pas a un altre de satisfacció.

Quan veus que els tres personatges principals estan tan units és impossible creure que al final es separaran però, tot i que això passa, sempre es recordaran perquè tot el que han passat junts no es pot oblidar, és massa important.

Un dels temes que es toquen és el de l'amistat. Realment és increïble, tot i que és un llibre, de la lleialtat que tenen cap als altres, de voler donar-ho tot, etc... en general, el sentit real de la paraula AMISTAT.

Sempre he pensat que un llibre o una pel·lícula et dóna un missatge final: l'amistat entre persones de cultures diferents és possible quan es deixen arraconades les diferències i es potencien les virtuts de cadascú.

Crec que tothom hauria de deixar una mica la posició de ser ell el millor i intentar fer sempre el bé amb tothom i, encara que algun dia es pugui oblidar i fer alguna malvestat, existeix la paraula perdonar, un mot que si no utilitzéssim sempre estaríem enfadats amb, com dirien en anglès, everybody.

BIBLIOGRAFIA:

* Cruïlla de mons, d'Anna Tortajada

Editorial Barcanova

* Diccionari Manual de la Llengua Catalana

Edició especial per a “la Caixa”

* www.jerc.net/degenere/dg1/entrev2.htm

* www.parlament-cat.es/activita/solidar.htm

* www.micanoa.com/cha/tortjada.html

35

FITXA TÉCNICA

Títol del llibre: .........................................................................................

Autor/a: ....................................................................................................

Gènere Literari: ......................................................................................

Lloc i any de publicació: .........................................................................

.........................................................................

Editorial: ...................................................................................................

Llengua i Literatura Catalana

20 de febrer del 2003

3er d'E.S.O.