PROPOSTA D'UN ESTUDI COMPARATIU DE LA CRÍTICA MUSICAL A LA PREMSA

Treball de Recerca

ÍNDEX

1- Introducció.................................................................. Pg. 1-2-3

Les crítiques.............................................................. Pg. 4-6

2.1- Introducció................................................................. Pg. 4

2.2- Diferents tipus........................................................... Pg. 4

3- La crítica musical....................................................... Pg. 7

3.1-Introducció..................................................................Pg. 7

3.2- Concepte................................................................... Pg. 7

3.3- Tipus......................................................................... Pg. 8-9

3.4- Història.......................................................................Pg. 9-11

3.5- Crítica musical en els diferents països............................................................................... Pg. 11 fins la 15

4- Funció de la crítica..................................................... Pg. 16

4.1- Introducció................................................................ Pg. 16

4.2- Qualitats del crític..................................................... Pg. 16 fins la 18

4.3- Crítica vs opinió......................................................... Pg. 18

4.4- Quan la crítica era ànonima..................................... Pg. 19

4.5- Crítica = atac?........................................................... Pg. 20

4.6- La feina dels crítics................................................. Pg. 20-21

4.7- Esdeveniments desdenyats...................................... Pg. 21

4.8- Cadasun és el seu propi crític................................... Pg. 21

Proposta d'un estudi comparatiu de la crítica musical a la premsa....................................................................... Pg. 22

5.1- Introducció................................................................ Pg. 22

5.2- Definició de tres estils musicals................................ Pg. 22 fins la 25

5.3- Exemples.................................................................. Pg. 26-64

6- Conclusions................................................................ Pg. 65

Bibliografia...................................................................... Pg. 66

Annexos.......................................................................... Pg. 67

INTRODUCCIÓ:

Aquest treball és fruit d'una investigació basada amb la recerca de diaris nacionals (“El País, “La Vanguardia”, “l'Avui”) amb la finalitat de realitzar una proposta d'un estudi comparatiu entre crítiques de la premsa, és a dir, es tracta d'agafar les respectives crítiques d'un mateix concert i tractar d'analitzar-les per tal de veure-hi les diferències i semblances que hi contenen. Les respostes obtingudes seràn que un diari potser té més preferència en esmentar el públic, l'altre potser només esmenta l'autor, un altre dedica tota la crítica a parlar del director de l'obra, etc.

Les crítiques analitzades són bàsicament d'estil pop, clàssica i jazz.

La meva intenció a l'hora de realitzar el treball de recerca, era fer-lo basat amb algun aspecte de la música, ja per el meu interès envers ella. Van sorgir idees i finalment es portà a fi aquesta.

El treball consta de dos grans apartats: una és la part teòrica, encapçalada per la introducció del què significa el concepte “crítica” i la següent és la part més dinàmica del treball, composta per l'anàlisi de les set crítiques analitzades.

A dintre d'aquests dos apartats trobem uns subapartats que són: els diferents tipus de crítiques, la crítica musical i la funció de la crítica musical. Per altra banda, a dins de la part pràtica del treball, ens trobem amb la definició dels tres estils musicals i ja tot seguit l'anàlisi de cadascuna de les crítiques.

És un treball basat bàsicament amb la capacitat d'analitzar i comparar crítiques; veure-hi cadascuna de les difèrencies, si el crític defensa l'obra, si per altra part està en contra, etc.

Se'm va fer força complicat (més el principi) intentar trobar tres crítiques que parléssin del mateix concert i més si aquest era desconegut; però va ser qüestió de recopilar gran part de diaris de “La Vanguardia”, de “l'Avui” i d'el “País” i començar a buscar alguna obra i que aquesta sortís en altres dos diaris.

Les meves fonts han sigut els diaris principalment; també he utilitzat enciclopèdies catalanes, pàgines web, una revista i un llibre de lectura que m'ajudà a entendre més els crítics a l'hora d'analitzar una crítica.

Amb aquestes fonts, ajudes d'amics, pares i professors, he realitzat el següent treball d'investigació.

1.1 - Descripció de la metodologia:

• Concepte de crítica:

1“Acció de criticar una obra literària, artística, cinematogràfica, entre d'altres, en la qual el crític és la persona que expressa la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes”.

• Mètode comparatiu:

Analitzar una crítica comporta la seva dedicació per tal de treure'n la màxima informació possible. Per això demano un mètode d'anàlisi per tal de comparar una crítica.

Els paràmetres emprats per tal d'analitzar una crítica són els següents:

• Estructura

• Temes / contingut: autor, síntesi, públic, orquestra, cor i públic

• Estil: llenguatge, figures retòriques

• Opinió del crític

És convenient analitzar l'estructura de cada crítica, doncs un text basat amb les propietats textuals, es considera un text correcte. Més endevant veurem que l'estructura prioritària de cada crítica està encapçalada per la introducció, vida de l'intèrpret i el comentari del concert.

Els principals temes i/o continguts a destacar són: la part d'interpretació bàsicament i la síntesi realitzada pel crític. Aquí es valora si una crítica comenta gran part dels aspectes escenogràfics i musicals o si només es limita a comentar la reacció del públic o a parlar de l'autor.

L'estil utilitzat en cadascuna de les crítiques és molt complex, hi ha gran varietat tot i que predomina un llenguatge estàndard, col.loquial en segons quins casos, i amb algunes figures retòriques com són la metàfora, el paral.lelisme o frases fetes principalment.

Finalment, cal ressaltar l'opinió personal de cada crític envers l'autor de l'obra o el concert en si, ja que sempre existeix gran varietat d'opions.

Com a recurs, he utilitzat diferents llapis de colors que realitzen la tasca de cada tema i contingut.

2- LES CRÍTIQUES

2.1 - Introducció:

El concepte de crítica és unívoc ja que es pot aplicar als diversos tipus de crítiques, i és que totes elles són diferents però totes tenen un objectiu: saber valorar i jutjar una obra.

A continuació s'explica les definicions de les crítiques més importants, amb la seva història i el seu objectiu principal.

2.2 - Diferents tipus de crítiques:

En aquest treball podem deixar de banda les crítiques: Bíblica, Històrica, Textual i la del Coneixement i centrar-nos en la Literària, la d'Art, la Cinematogràfica i la Teatral.

• CRÍTICA LITERÀRIA:

2“Examen justificatiu de l'obra literària amb dues finalitats principals, la seva explicació i la seva valoració, de manera que la segona procedeixi de la primera”. En aquesta activitat intervenen criteris normatius i una tasca que proporciona les dades materials bàsiques. Però el que defineix la crítica és l'anàlisi dels elements que componen l'obra. Amb tot, a partir del segle XIX, malgrat mantenir un cert grau de valoració subjectiva, ha adoptat aspectes de caràcter científic.

Sainte-Beuve és qui va posar les bases de la crítica moderna. Després, a la segona meitat del segle XIX, els crítics positivistes van establir unes coordenades indispensables des del punt de vista històric. Al segle XX, es planteja la dualitat entre la necessitat de recolzar-se en dades exteriors comprovables per explicar la literatura, i d'altra banda, l'ambigüitat del fet literari.

Tant el New Criticism , com els formalistes russos i la nova crítica francesa de Barthes són intents d'independitzar l'obra del seu entorn històric, mentre que la crítica sociològica marxista (Lukács, Goldmann) utilitza una perspectiva de caràcter històric.

Als Països Catalans el concepte modern de crítica cristal.litza amb el romanticisme amb Aribau, Pau Piferrer o Francesc Matheu. Milà i Fontanals, el crític més important, ja va utilitzar mètodes positivistes i Yxart va introduir definitivament el mètode positivista i va defensar el naturalisme.

Tot i així segueixen altres autors coetanis no tant importants al llarg de la crítica literària a Catalunya.

• CRÍTICA D'ART:

3“Formulació de judicis valoratius sobre l'art plàstic, amb la finalitat d'orientar el públic”. Va començar a prendre consistència en ser conreada a través de la premsa, a la França il.lustrada, a conseqüència de la generalització de l'exposició o Salon. Al segle XX, la crítica d'art es fa a través de les revistes especialitzades, i des del 1949 els crítics s'agrupen a l'Associació Internacional de Crítics d'Art (AICA).

A Catalunya, la crítica regular amb influència veritable va començar a la segona meitat del segle XIX, amb Francesc Miquel i Badia, que va defensar els artistes anecdotistes i Raimon Casellas, que va glorificar les novetats importades pels modernistes. En el segle XIX, van defensar el modernisme: A. Opisso i M. Rodríguez i Codolà i van resistir el postmodernisme: J.Brull, S. Junyent, C. Juñer-Vidal i M. Utrillo. Eugeni d'Ors va iniciar l'exaltació del noucentisme a “El Poble Català” i després, des del Glosari.

Els diaris més representatius d'aquesta etapa van ser: “La Publicitat”, “Vell i Nou”, “Revista Nova”, “Mirador”, etc.

La generació més nova la formen G. Moure, M.J Corominas, entre d'altres. Cal destacar la constitució de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA).

• CRÍTICA CINEMATOGRÀFICA:

4“Activitat del que comenta i valora el cinema des d'una tribuna pública, especialment periòdica”. Hom considera fundador de la crítica cinematogràfica el francès Louis Delluc; León Moussinac va fundar la primera secció de cinema en una gran revista literària francesa (“Mercure de France”, 1921-37; Juan Piqueras va esdevenir el primer en la crítica espanyola, mentre Josep Palau, des de “Mirador”, orientava el públic català. A Itàli, Luigi Chiarini va fundar la revista “Bianco e Nero” (1937). A Barcelona cal esmentar la feina crítica de Romà Gubern i Miquel Porter; també cal assenyalar la secció de “Serra d'Or”.

• CRÍTICA TEATRAL:

5“Anàlisi i valoració del fenomen teatral com a espectacle, que es concreten en la crònica periòdica de representacions i en els treballs d'hisoriografia crítica”. Cada període estètic ha tingut els seus crítics; així, per exemple, l'establiment del teatre romàntic a França va tindre, entre d'altres, els treballs de Victor Hugo, i el naturalisme, els d'Émile Zola. Modernament, cal destacar les formulacions teòriques d'Antonin Artaud, de Bertolt Brecht i d'altres, i les revistes especialitzades “Theater heute” de la República Democràtica Alemanya, “Travail théâtral” de França, “Sipario”, “Il drama” i “Quaderni di teatro” d'Itàlia i “Primer acto” i “El Público” d'Espanya. Als Països Catalans van excedir Josep Yxart, Prudenci Bertrana, Antoni Rovira, i Josep Maria de Sagarra.

3- LA CRÍTICA MUSICAL:

3.1 - Introducció:

La part de crítica musical és la més important ja que forma part del concepte del meu treball. Cal ressaltar l'apartat de: “crítica en els mitjans de comunicació”, doncs és amb el que em baso en el treball, ja que analitzo crítiques de diaris nacionals.

En aquest apartat s'explica el “què és la crítica musical?” Els diferents tipus i la seva història de com, quan i a on va aparèixer.

3.2 - Concepte:

És quan un oïdor informat, fa una interpretació i un aclariment d'una obra.

El seu objectiu fonamental és la il.luminació de l'obra i el parlar de l'estructura de la mateixa.

La crítica moltes vegades no deixa de ser un mètode d'anàlisi de l'obra. Sempre la crítica es centra en la interpretació tal i com és rebuda per l'oïdor. Aquesta centra les seves energies a l'obra tal i com són rebudes, per aquest motiu tendeix normalment a otorgar un major pes als factors temporals. Cal destacar, dues formes de fer una crítica. La primera, fer-la a obres que es consideren ja dintre d'un tipus o cànon ampliament acceptat i l'altra fer-la a obres que són molt noves i per això mateix, dóna peu a un examen de l'obra.

En el primer cas, és probable que el que valora el crític es basi principalment en la simple elecció del tema; en canvi la crítica del segon tipus, busca explícitament informar del judici de calitat del crític a lectors o oïdors puguin desitjar utilitzar-lo com una guia. Ara bé, els practicants dels dos tipus, comparteixen unes mateixes qualitats i un coneixement molt acurat de la tècnica musical, una àmplia experiència en repertoris i interpretacions, un notable domini de l'idioma, un respecte per l'art musical i un respecte pels seus lectors.

3.3 - Tipus:

• Crítica per als professionals de la música:

La crítica per als professionals o per als estudiants de música fa servir qualsevol material tècnic i històric necessari per proporcionar una base que tingui informació a partir de la qual es considera com una obra ja escoltada. El seu interès és l'obra concreta i l'oïdor concret. De fet, entén l'obra com si només existís en relació amb un sol oïdor que busca la percepció experimentada que li dóna significat a les seves característiques.

És per això necessàriament subjectiva i vol persuadir al lector de la seva importància per la pròpia experiència del lector, més que fer veure alguna veritat natural sobre l'obra. Té una capacitat gran per persuadir i per enriquir la relació entre obra i l'oidor.

La crítica ha de persuadir al lector i fer-li veure que s'han adjuntat els temes adequats que són rellevants de l'obra. Això exigeix que el crític tingui una àmplia experiència amb altres obres, coneixement de la precisió i la integritat del text escrit, factors històrics i culturals que podrien haver afectat a la manera de fer la composició de l'obra.

La crítica d'una obra concreta, pot conduir a opinions a més alt nivell. Això porta a què les obres s'estudïin com obres d'art i no simplement com algun gènere o estil preconcebit. És llavors quan la crítica pot arribar a contribuir a la disciplina de la musicologia.

• Crítica en els mitjans de comunicació:

La crítica que es fa per els mitjans de comunicació està sotmesa a uns límits de temps, espai i política editorial determinats, així també com a la sofisticació musical d'un públic general molt ampli.

Per una part ha d'informar de les notícies musicals i per altra part es vol que serveixi de mediador del gust i de guia del consum musical pels lectors. Per tant és considerable la responsabilitat de cara al caràcter i la qualitat de la vida musical.

La seva èmfasi acostuma a centrar-se en descriure i valorar interpretacions recents i obres d'estreno. És estrany trobar interpretacions molt extenses d'obres ja consolidades, a excepció d'algunes revistes que ja són tradicionals en aquest tipus de crítica. La millor crítica d'aquest tipus explica de forma precisa i molt ampliada què es va interpretar, i qui ho va fer (amb dates i altres dades rellevants sobre les obres) i així deixa que el lector fagi un judici independentment del que hagi fet el crític. Això comporta estar al cas en els aspectes tècnics i fer-ho amb un vocabulari adequat.

Però un perill constant que té aquest tipus de crítica és que el valor de la novetat per al periodista pot afectar l'opinió feta del crític i que la pressió del temps i les limitacions de l'espai poden afavorir opinions fàcils en lloc d'altres més meditades.

3.4 - Història:

Els estudis crítics d'obres concretes van començar a aparèixer amb alguna regularitat en el segle XVI en el context d'un humanisme musical que, sota la influència d'escriptors de l'antiguitat clàssica, perseguien privilegiar el efecte de la música sobre l'oïdor. El Dodecachordon de Heinrich Glarean de 1547 conté exemples notables.

La mateixa preocupació es troba en una bona part del que es va escriure sobre la música, entorn el 1600 en recolzament de la monodia i els canvis d'estil que ara s'utilitzen per marcar el començament de l'època barroca.

La discussió que es va viure tant Anglaterra com a frança sobre els mèrits de l'òpera italiana a començaments del segle XVIII van aportar el context per un gran nombre d'escrits sobre la música per un públic més ampli.

A Anglaterra, les col.laboracions de Joseph Addison per The Spectator en els anys entorn al 1710 van marcar el començament d'una tradició d'escrits crítics tant sobre literatura com sobre música pels lectors informats encara que no necessàriament professionals. Aquesta tradició es va imitar molt aviat i va començar a florèixer a Alemanya.

Wöchentliche Nachrichten und Anmerkungen die Musik betreffend (1766-70) de Johann Adam Hiller, va ser la primera revista musical especialitzada dirigida a un públic ampli, que incloïa entre altres moltes coses crítiques de concerts i de noves obres.

Tant els compositors com algunes figures literàries van assumir una importància creixent com a crítics en el segle XIX i una bona part del què ha caracteritzat la crítica, fins i tot en el segle XX té les seves arrels en el romanticisme d'aquesta època de les arts. Els assajos d'E.T.A Hoffmann en el Allgemeine musikalische Zeitung de Leipzing de 1809 a 1819 van iniciar aquesta nova era i van tenir una gran influència en la recepció de les obres de Mozart, Haydn i Beethoven.

Berlioz va ser el major compositor-crític francès del segle XIX i Schumann, que va fundar la Neue Zeitschrift für Musik al 1834 ho va ser d'Alemanya. Altres compositors-crítics del segle XIX van ser, per exemple, Weber, Liszt, Wagner i Hugo Wolf. Les crítiques musicals es van convertir en un element habitual de la premsa diària i de numeroses revistes no musicals.

Debussy era el compositor-crític rellevant de començaments del segle XX, però des de llavors cap compositor d'una altura comparable ha escrit crítiques per la premsa popular amb un caràcter regular. L'adopció per part de numerosos compositors del complex llenguatge tècnic del dodecafonisme i la música serial, l'aparició posterior de l'anàlisis com un intent de portar a cap un estudi “objectiu” de les obres concretes, i la moda en el si de la investigació musical de l'estudi “científic” de les fonts, es van combinar amb altres factors per oposar-se al desenvolupament de la crítica musical sobre les pautes del tipus de crítica que s'havia convertit en fonamental per l'estudi i l'ensenyant-se de la literatura.

Joseph Kerman (musicòleg), Edward T. Cone (compositor), Leonard B. Meyer (teòric) i Charles Rosen (pianista), es troben entre els exponents més destacats d'una crítica sòlida escrita en anglès durant les dècades recents.

Entre els crítics distingits de la premsa popular que han escrit en inglès es troben escriptors amb una formació molt diversa i el compositor més conegut entre tots ells és Virgil Thomson.

Als Estats Units, el crític que ha conseguit tenir tant un públic molt ampli com un bon nombre de professionals entre els seus lectors és el britànic Andrew Porter, de The New Yorker. A Espanya, Adolfo Salazar ha sigut el crític més influent de la primera meitat del segle i cap dels seus continuadors ha aconseguit que els seus escrits tinguèssin ni la influència ni la mateixa estructura que aquell. En els centres musicals a part dels diaris i les revistes dedicades a gravacions han aportat també seccions de crítica sèria dirigides al públic en general.

3.5 - Crítica musical en els diferents països:

• Alemanya i Austràlia:

La crítica seriosa de les activitats musicals va començar a Alemanya amb la publicació d'alguns dels assajos del productiu hamburguès Matheson, des de 1722 fins el 1725, que incloïen notícies i crítica, en el seu diari anomenat Critica Musica. La Bibliothek de Mizler va aparèixer des de 1736 fins el 1754, i Der critische Musikus de Scheibe des de el 1737 fins el 1740.

Les tendències idealistes, filosòfiques, i polèmiques del temperament alemany, sumades al seu amor a la música, han estimulat el floreiximent d'una crítica vigorosa.

És quasi impossible oblidar-se el nom d' E.T.A Hoffmann ni el de Thibaut, que va escriure un llibre notable, Sobre la pureza de la música (reeditat diverses vegades entre el 1825 i el 1861, i traduït a l'anglès en el 1877); en els Consejos a los jóvenes músicos, Schumann va dir: 6“rellegiu-lo amb freqüència quan sigueu grans”.

El Neue Zeitschrift für Musik de Schumann, que es va començar a publicar sota la seva direcció amb el seu article profètic sobre Chopin, i en el que va deixar d'escriure en el 1853 amb un article semblant sobre Brahms, exercí una influència summament valuosa i progressista.

En l'estratègic centre de Viena, el nom més famós és el de Hanslick, crític de diversos diaris des de 1848 fins el 1895. És famos per haver recolzat a Schumann i Brahms, i per la seva forta oposició a Liszt i Wagner. El 1854 va aparèixer el seu assaig Lo bello en la música, del que es van publicar en Alemanya dotze edicions durant els setanta anys següents, i que ha sigut traduït a molts idiomes.

• França:

Es pot dir que a França (en aquest cas és París) la crítica musical activa s'inicia amb la “Guerre des bouffons”, 1752-1754; les disputes entre els partidaris de Gluck i els de Piccini (1776-1779) li van donar un nou estímul.Els gran noms de l'enciclopèdia francesa formen part també de l'història de les polèmiques musicals d'aquest període: Diderot: “J'ai lu, Messieurs, tous vos petits écrits, et la seule chose qu'ils m'auraient apprise, si je l'avais ignorée, c'est que vous avez beaucoup d'esprit, et beaucoup plus de méchanceté”, D'Alembert, Rousseau: “Il ne me quittera point, Monsieur, cet admirable portrait qui me rend en quelque façon l'original respectable; il sera sous mes yeux chaque jour de ma vie; il parlera sans cesse à mon coeur", i Grimm. En cap altre país ni en cap altre època els més grans intelectes es dedicaren a tractar la música com a París en aquell període. Posteriorment aparèixen altres noms de gran importància: Fétis, que al 1826 va fundar la Revue musicale i fóu crític de Le Temps i de Le National, i Berlioz en què els seus vigorosos articles van aparèixer en el Journal des débats des de el 1835 fins el 1863: molts han sigut reunits en volum.

El primer diari francès que es va ocupar exclusivament de música va ser el Journal de musique française et italienne (1764-1768).

• Anglaterra:

En l'últim volum del seu History of Music (1789), Burney diu: 7“En aquest país la crítica musical ha sigut tant poc cultivada, que ni es coneixen els seus primers elements”, i continua dient que Avison , organista de Newcastle fóu “el primer escriptor, i quasi l'únic, que va tractar de fer crítica musical”.

Fa menció al conegut Essay on musical expression (1752) d'Avison, que quan es va fer públic va provocar moltes discusions per la forma amb què tractaba a Händel.

Burney va comentar, que s'havia d'entendre com el principi de la lliure discusió pública de la música a Gran Bretanya. Ja hi havia hagut opinions esporàdiques (sobre l'òpera en The Spectator); però aquelles eren les primeres crítiques serioses escrites per un músic.

Els últims capítols de la pròpia History de Burney abunden en ingènues opinions sobre els compositors i intèrprets de l'època. (cantants d'òpera, en especial) i com que aquests comentaris arribaven des de les activitats musicals de la temporada anterior a l'aparició del llibre, es pot dir que eren les crítiques de les activitats del moment.

El seu famós llibre del gran Festival Händel del 1784 inclou també una extensa crítica dels executents. Un o dos pàragrafs d'aquest volum es deuen a Jorge III, que va voler veure el treball abans que fos encuardernat; el va llegir amb precaució i va fer aquestes edicions.

L'autor es va sentir en l'obligació d'acceptar-les, va anul.lar les pàgines en qüestió ja compostes, i va imprimir-ne unes altres, i no les seves. Tenim, doncs, un rei que fa de crític.

És curiós que existint un públic interessat en aquesta classe d'escrits, els diaris no van voler complaure'l. Mrs. Oliphant, en The Victorian Age in English Literature (La era victoriana en la literatura inglesa), expressa que el Morning Post fóu “el primer diari que va sumministrar sistemàticament informacions de les obres teatrals i dels concerts”, però The Times fóu el primer que va posar

un músic professional com a crític; i va fer aquest pas gràcies a la influència d'un dels directors, T.M Alsager, gran fanàtic de la música.

Es pot dir que dos homes en especial, J.W. Davison, crític musical de The Times des de 1864 a 1879, i H.F. Chorley, crític del Athenaeum des de 1833

fins el 1868, van establir les grans tradicions de la crítica musical anglesa. Aquests homes eren escriptors vigorosos, ben informats i sincers, de tendència conservadora, adversaris de Schumann, Berlioz i Wagner.

Las queixes contra el conservadorisme dels crítics de Gran Bretanya van durar molt temps, i encara l'any 1895 vem trobar que Hadow, en els primers capítols dels seus Studies in Modern Music, que tanta influència han tingut, formula una teoria de la crítica, declarant: 8“els nostres guies s'han perdut” i prova la seva afirmació amb un esquema dels errors dels crítics musicals britànics durant els tres quarts de segle anteriors.

Al mateix temps que surgeix la crítica musical a la premsa britànica, neix també la premsa musical periòdica.

• Estats Units:

El primer diari musical dels Estats Units fóu el Dwight's Journal of Music (1852-1881), que va combatre en favor de Chopin, Mendelssohn i Schumann, encara que va recolzar més tíbiament a innovadors més radicals com Berlioz, Wagner i Liszt. En el moment que es va fundar aquest valiós òrgan d'opinió a Boston, cap dels diaris de la ciutat tenia un redactor musical especiailtzat. Més tard, Dwight fóu crític de The Boston Transcript.

Horace Howland i Frederick Schwab del New York Times, William Fry i John Rose Green Hasasrd del New York Tribune, van ser crítics de la premsa que van contribuir en la informació i orientació de l'opinió pública; John Rose Green Hassard va ocupar una posició destacada i influent, i fou un dels més defensors de Wagner i altres compositors contemporanis.

Des de finals del segle XIX la crítica musical als Estats Units va tenir molta importància: crítics com Finck, Krehbiel, Hale, Henderson, Huneker i Aldrich són quasi tan coneguts i respectats en el món musical europeu com en els Estats Units. L'extens espai que els diaris nortamericans dediquen a la música ha contribuït al seriós desenvolupament de l'art de la crítica.

4- FUNCIÓ DE LA CRÍTICA:

4.1 - Introducció:

En aquest apartat apareix la funció que realitza la crítica:

• Qualitats del crític

• Crítica vs opinió

• Quan la crítica era anònima

• Crítica = atac?

• La feina dels crítics

• Esdeveniments desdenyats

• Cadascun és el seu propi crític

No sempre és fàcil fer crítiques ja que t'has d'imposar, defensar, atacar, i fer veure al lector que allò que està llegint és el què va passar al concert, des del seu punt de vista evidentment.

4.2 - Qualitats del Crític:

Quan el doctor Johnson tractava sobre crítica literària amb la novelista Fanny Burney, va dir:

9“Existeixen tres classes de jutges sobre els autors i produccions noves: primer, els qui no saben de regles i jutgen guiats pel seu gust i sentiment naturals; segon, els que saben de regles i jutgen segons aquestes; tercer, els qui coneixen les regles, però es col.loquen a sobre d'elles. El seu ideal serà satisfer aquests últims. Li segueixen els jutges naturals; però menysprea sempre a aquells en què la seva opinió s'atén a les regles”.

Si Johnson hagués pogut discutir música amb Fanny Burney, podria haver dit exactament el mateix d'aquest art.

Saber les “regles” no significa sinó conèixer els antecedents sobre els que es farà una prudent generalització; en realitat, la millor base per l'activitat del crític musical és la reflexió contínua sobre l'experiència anterior, sigui de la música mateixa o de la seva execució.

Això equival a la possessió de principis generals i de normes que li serviran per jutjar.

En una altra oportunitat, el doctor Johnson va respondre a l'exigència que es formula, freqüent però irreflexivament, de que el crític pugui realitzar el què critica:

10“Però no, senyor: aquest no és un raonament just. Es pot parlar d'una tragèdia, encara que no es pugui escriure. Podeu renyar el fuster que us va fer malament la taula, encara que no pogueu fer-la. El vostre ofici no és fer taules”

Podem admetre, si més no, que si el que crítica les taules també les fa, la seva crítica serà més “constructiva” que la del qui no n'ha fet mai. Però no es pot pretendre que el crític musical pugui fer o “realitzar” les diferents branques de l'art: compondre, dirigir, tocar el piano, el violí, cantar, etc., i més a més que sigui llibretaire i ballarí. És evident que el requisit indispensable per jutjar una taula amb encert no és haver-ne fet una o dues, sinó a l'haver vist i utilitzat moltes taules.

També és possible que el ser compositor i crític a la vegada tingui alguna desavantatge. John Drinkwater, va dir que és un error intentar la crítica de l'art que un mateix cultiva. Existeixen molts exemples de compositors que no van reconèixer les virtuts dels seus amics, perquè tenien els mateixos hàbits poètics. Cherubini i Auber no trobaven res en Berlioz; Schumann i altres no apreciaven a Wagner; en certa oportunitat Weber va atacar a Beethoven; a Schubert no li interesava Weber; Saint-Saëns admirava “la paciència inesgotable” dels auditoris anglesos que podien escoltar les “fugues y aries interminables” de Bach; Chaikovski no entenia a Brahms, etc.

Els compositors que han treballat la crítica professional no sempre han sigut menyspreats en les seves cròniques. Potser el millor crític en matèria de composició sigui el músic intensament cultivat, que ha adquirit la tècnica de la composició, i que ha sigut tan bon crític de si mateix com per donar-se compte de que no és un geni; coneix el joc intimament, però pot ser imparcial.

El doctor Johnson diu que: a més a més del coneixement que ha de tenir el crític, s'ha de deixar portar amb la majoria de vegades pel seu instint.

La diferència que hi ha, o que hauria d'haver, entre la crítica del públic en general i la de l'expert, és que aquell sent plaer o no sense saber perquè, mentre que el crític, que també agrada i no agrada, verifica els seus sentiments portant-los a un examen analític, i d'aquesta manera només arribar

a una conclusió que una major experiència de l'obra o de la seva execució podria confirmar.

4.3 - Crítica vs opinió:

Es necessari reconèixer que la crítica no és més que una opinió personal que es difon amb amplitud. El crític pretendrà que està formulant un judici, però en realitat no fa res més que dir-nos com creu que es deu jutjar.

George Bernard, crític musical durant algun temps de The Star i després de The World de Londres diu que 11“el crític ha d'anar recordant constantment el seu lector que està llegint l'opinió d'un sol home, i que ha d'agafar-la en el què val”. Un crític alemany diu que després de “coratge, preferència per la veritat i discreció”, la qualitat moral més important del crític és el “reconèixer que tots els judicis són subjectius, encara que es fagin els més grans esforços per obtenir l'objectivitat”.

Segons Gibbon, famós historiador de l'imperi romà, diu que existeixen tres tipus de crítica: l'analítica, la simplement explicativa i la que troba en l'autor esmentat. 12“Em diu els seus sentiments, i ho fa amb tanta energia, que me'ls comunica”.

Gibbon aquí parla de la crítica que neix de l'admiració.

En certs casos, tota crítica menys personal resulta evidentment absurda; la Grosse Fuge per quartet de corda de Beethoven, i el final de la novena sinfonia, són exemples de músiques ampliament diferents, sobre les quals els crítics no s'han posat d'acord, ni s'hi posaran mai: en aquests casos, l'única crítica útil és la francament subjectiva.

4.4 - Quan la crítica era anònima:

Com conseqüència del principi abans esmentat, que tota crítica és tan sols una opinió, totes les crítiques musicals s'haurien de signar. Si ho mirem bé, l'article signat més categòric és més modest que una opinió amable sense signatura. En general, el contingut d'un diari es divideix en tres categories: Notícies, articles de fons, articles d'opinió i crítica. Les notícies són informacions dels fets, purament nus, i per tant no necessiten estar firmades; els “articles de fons” representen l'actitut ponderada del diari, i el què és correcte és atribuir-los al personal directiu del diari; els articles d'opinió són iguals que la crítica literària, teatral, plàstica, i musical, que només expressa l'opinió d'una persona, i com que el seu valor depèn de qui la formula, es té de conèixer la identitat del crític. Això és molt important perquè quasi tots els diaris tenen més d'un crític per cada branca de l'art, tres o quatre en alguns casos; i si no posen la seva firma o les seves inicials, el públic no ho individualitzarà mai ni podrà advertir les inclinacions personals de cadascú.

És molt injust que persones que amaguin la seva indentitat matin públicament la capacitat del compositor i de l'artista. El periodisme britànic ho reconeix així cada cop més, però són els nortamericans els què ja fa temps han adoptat aquest bon costum.

Ella, el gran empresari londinenc de música de càmera a mitjans del segle XIX, s'oposava rotundament a la crítica anònima, que a cada programa reproduïa les diferents observacions sobre el concert anterior, afegint els noms dels que s'oposava que eren els autors, i The Times es va negar; Davison , el seu crític, va jutjar que l'actitud d'Ella era impertinent, i The Times va deixar d'informar sobre els concerts d'Ella. La opinió periodística d'avui recolzaria en general a Ella, però existèixen encara algunes diferències d'opinió sobre aquest punt.

4.5 - Crítica = atac?:

Es diu a vegades que la crítica condemnatòria és il.legítima, que el crític te d'ignorar les composicions deficients, i que només te d'ocupar-se del què sigui digne lloança. Això significa passar per alt el què anomenariem “la doble tasca del jardiner”, que no tindrà bon èxit al cultivar les flors si no arrenca les herbes dolentes. Schumann deia: 13“El crític que no s'atraveix a atacar les coses dolentes només recolza a mitges el què és bo”. Tot crític i tot músic experimentat sap que existeix moltes composicions i execucions vulgars i simplement pretencioses, i aquestes són les que un idealista com Schumann desitjaria veure denunciades per instrucció del públic.

És veritat que en el passat els nous tipus de composició o llenguatge van ser objecte d'abundants atacs que més tard es van trobar erronis, però el menys van promoure una sana discussió que no s'hauria desenvolupat si la crítica hagués callat.

De totes maneres, el crític que només expresa part del seu pensament és només crític a mitges, i amb el temps aquesta repressió constant de la veritable opinió pot perjudicar les seves condicions.

4.6 - La feina dels crítics:

La queixa més seriosa que el crític formula, és que treballa massa. Si fa la seva professió en qualsevol ciutat que no sigui un dels grans centres d'activitat artística, tindrà que fer altres feines per poder arribar a tenir un sou digne; si l'exerceix en algun centre, de gran activitat artística te d'escoltar tanta música, que li queda poc temps o energia per estudiar; i a més l'agudesa de la seva percepció i el seu entusiasme desaparèixen per l'excès d'audicions.

És evident que quan es presenta una obra nova i complexa, el crític que va a la primera audició després d'estudiar la partitura meticulosament, està en tant bona situació per apreciar-la com si l'hagués escoltat dues o tres vegades. La veritable eficàcia demana aquest estudi, però això exigeix molt de temps i esforç.

Gran part dels errors que els crítics cometen davant a les noves produccions, es deuen indubtablement a què el crític es senti total o parcialment perplex, doncs a de donar una opinió meditada després d'escoltar un cop una obra a la que el compositor ha dedicat potser molts mesos.

Existeix un altre factor agravant: la costum britànica i nortamericana de que es redacti l'informe ràpidament, immediatament després del concert, perquè sigui publicat el dia següent, mentres que en altres països europeus es permet que el crític reflexioni sobre les seves impressions durant un o dos dies, i que llavors formuli una opinió equilibrada, que ofereix grans evantatges.

El crític te encara menys oportunitats de reflexió si té d'estar a varis concerts en un mateix dia, tarda i nit. Aquesta classe de “crítica” es evidentment injusta amb els executants.

Tan mateix, els crítics britànics actuals s'han alliberat de certes pràctiques del passat. No existeix pràcticament cap vinculació, en el món periodístic, entre els anuncis i la crítica, es pot dir que el suborn casi no es coneix.

4.7 - Esdeveniments desdenyats:

Per una altra banda, encara existeix una viciosa convenció. Un programa poc interessant que es realitza davant d'un petit auditori en un cèntric teatre rebrà preferent atenció, mentres que s'abandonarà un altre més interessant que es realitza en els suburbis.

Amb freqüència es passen per alt els recitals d'òrgan; el mateix passa amb l'enorme volum de música que molta gent, lectors de diaris, escolten per ràdio a casa seva i no rep els beneficis del comentari públic.

4.8 - Cadascun és el seu propi crític:

Finalment, es pot afirmar, sense desmerèixer el valor del treball dels crítics professionals, que el verdader principi de la crítica musical és “cadascun és el seu propi crític”. En altres paraules, es té d'estimular el públic perquè formi la seva opinió, sense deixar de llegir amb precaució els punts de vista dels experts, i perquè estigui obert a canviar d'opinió si se li demostra el seu error.

5- PROPOSTA D'UN ESTUDI COMPARATIU DE LA CRÍTICA MUSICAL A LA PREMSA

5.1 - Introducció:

Aquesta és la part més dinàmica del treball. Proposo una síntesi dels tres estils musicals que he utilitzat a l'hora d'analitzar les crítiques i a continuació les respectives crítiques analitzades dels diaris nacionals “l'Avui”, “La Vanguardia” i “El País”.

Cada crítica consta d'uns paràmetres emprats, que són els següents:

• Estructura: forma

• Temes / contingut: autor / intèrpret, obra, públic i altres

• Estil: llenguatge utilitzat, figures retòriques

• El crític en contra o a favor?

Aquests són els paràmetres més rellevants que he utilizat, ja que són els temes que surten contínuament a una crítica. Juntament amb la metodologia s'elaboraràn cadascuna de les crítiques.

5.2 - Definició de tres estils musicals:

• Música popular (pop, rock...):

Pop music és el terme real el qual la seva traducció és música popular. Aquesta engloba estils molt variats, des del folk, les dances tradicionals, les cançons del treball, les balades i cançons romàntiques i el rock'n' roll, treient només la música considerada música culta i clàssica.

La paraula “pop” aplicada a la música, és molt poc definitòria. Amb l'aparició del jazz a partir dels anys quaranta, va entrar en un procés d'especialització que va fer passar el gènere com el més gran de la música de ball per tots els públics tan per especialistes com iniciats.

El pop music, segons els especialistes, és el producte de l'evolució d'una sèrie d'elements que es van anar barrejant i relacionant entre les comunitats

d'immigrants que van acabar formant els Estats Units. De la immensa massa d'esclaus negres que van ser transplantats allà per la força, va néixer el blues, del que derivarien el jazz i el cant espiritual. De la tradició blanca, multinacional, però fonamentalment anglo-saxona, naixeria la música country. I de la fusió dels dos sons, blancs i negres, sorgeix el rock'n'roll i el començament de l'era pop tal i com ara la coneixem.

Amb l'arribada del rock, i la influència de l'american way of life, imposada a través del cinema i els seus musicals, l'estil es va estendre per altres parts del món, encara que semblava que les grans directrius arribarien a sortir sempre de nord-Amèrica. Però en els anys seixanta el predomini va passar a mans dels britànics, gràcies, especialment a l'èxit dels Beatles. A partir de llavors, aquesta música es va fer realment universal i va permetre que els èxits de qualsevol país fossin fàcilment traslladats a altres entorns lingüístics, socials i culturals.

• Jazz:

Es diferencia d'altres músiques populars en la importància que concedeix a la improvisació i a la inspiració del moment.

La primera música batejada com jazz va ser l'estil de Nova Orleans, que més tard seria batejat com dixieland, en el que un petit grup d'intèrprets improvisaven sobre una melodia base ja coneguda. Als anys vint, alguns solistes com Louis Armstrong van començar a allunyar-se dels grups d'acompanyament, adquirint un major protagonisme sobre l'escenari. El jazz va creure amb el moviment de les big bands i va anar evolucionant. Als anys trenta triumfà el swing amb Count Basie, Duke Ellington o Benny Goodman, entre d'altres; Als anys quaranta va arribar el be pop amb Charlie Parker i Dizzy Gillespie;

Als cinquanta el cool amb Miles Davis i Thelonious Monk; la fusió als seixanta amb John Coltrane, al mateix temps que altres músics com Cecil Taylor que investigaven de nou amb la improvització com a font de noves idees.

En els setanta, els músics de rock van pensar de creuar el rock amb el jazz. Va ser un invent liderat per Al Kooper, que va unir en un sol grup, Blood, Sweat & Tears, una secció clàssica de corda, un conjunt de jazz i un grup de rock. Va veure que la secció clàssica de corda sobrava, i que els metalls del jazz i les guitarres del rock encaixaven a la perfecció. Grups com Chicago o Chase van aprendre la lliçó i van fer del jazz, un gran estil.

Després, als vuitanta, es va pretendre una explotació comercial del jazz més suau, posant-li l'etiqueta de soft jazz i afegint-li orquestres de corda en els músics més nous de l'època, el cas del guitarrista George Benson, que va acabar absorbit pel món del pop. Amb aquest mateix nom de jazz suau s'engloba a una sèrie de vocalistes, casi sempre femenines que amb una mínima base del jazz dónen un gran encant a la seva interpretació.

• Música clàssica (ópera, simfònica...):

El terme de música clàssica només tindria de ser correspòs dintre de la música culte composta en el període clàssic, de mitjans del segle XVIII fins a principis del segle XIX.

Normalment aquesta música se li diu clàssica, però els qui en saben, diuen que tal nom es té de reservar per tal música, però només per la que es va fer en un temps determinat, que es coneix com el període clàssic de la música, aquell en el que van brillar Haydn, Mozart i el primer Beethoven.

També se li diu música culte; però en el concepte modern, tota la música és producte d'una cultura, entenent per aquesta, el conjunt d'idees, creences religioses, ciències, arts i costums que formen i caracteritzen l'estat social d'un poble o d'una raça.

En fi, el què defineix aquesta música, és exclouent. Es tracta d'aquella música que no és popular ni folklòrica. És feta per pocs, amb la idea que agradi a molts, però aquests no són tants.

Requereix de certa manera iniciativa personal per arribar a ella. El que és difinitu, és que ha passat fronteres de temps i l'espai. És universal.

I aquí podría meditar-se si ho és per la seva bellesa o pel seu missatge. Segurament sigui per aquest últim, perquè la música clàssica ha evolucionat en forma paral.lela al pensament occidental.

La seva característica més notable és que no és estàtica, està en un continu recanvi de formes i maneres, buscant sempre nous llenguatges, noves formes d'expressió. Això no passa a la música d'altres cultures.

A part de no ser folklòrica ni popular, la música clàssica, està confinada a un àmbit geogràfic, el de la cultura occidental, és a dir, els pobles europeus i els seus hereus culturals, primer els americans i després alguns altres. Hi ha també una limitant temporal.

Amb el terme de música clàssica ens referim a aquella creada a partir del Renaixament i que representa el fenòmen cultural més brillant que s'ha vist a la història de la humanitat, només comparable, a la ciència de l'Europa postrenaixentista.

S'exclouen les músiques medievals i renaixentistes, sense negar que en elles estàn els seus orígens. S'exclouen també l'oriental i l'africana, sense desconèixer els seus valors.

Està clar que existeixen altres estètiques musicals, tant valuoses com la música clàssica, però representen visions molt diferents del món. Un exemple en el nostre temps, és el jazz de nord-Amèrica.

Exemple 1:

ROCK Bruce Springsteen

Intèrprets: Bruce Springsteen (veu, guitarra, piano i harmònica); Danny Federici, Roy Bittan (teclats); Gary Tallent (baix); Max Weinberg (bateria), Clarence Clemons (saxo); Patti Scialfa (veus, guitarra); Nils Lofgren, Steve van Zandt (guitarres); Soozie Tyrell (violí).

Lloc i data: Palau Sant Jordi (16/10/02)

Diari “El País”:

És una crítica feta al 18 d'Octubre de 2002 pel crític Luis Hidalgo.

Consta d'una estructura dividida en tres parts:

• Introducció basada amb frases fetes

• Nus del concert

• Final del concert original

Primerament es basa amb un pàragraf ornamentat de frases fetes, que és el què fa que sigui una bona introducció i original. Algunes frases són: “Dicen que las certezas son armas de doble filo, pues deparan al mismo tiempo seguridad y ausencia de emoción”, “Dicen también que las reiteraciones restan magia a los acontecimientos, haciéndolos previsibles y frustrando el vértigo ante un descubrimiento inopinado”, etc.

Seguidament el següent pàragraf el qual explica en general com és en Bruce i com va actuar al Palau Sant Jordi. Comenta algunes cançons que va cantar i parla del públic el qual estava plenament entregat i feliç.

Finalment conclueix la crítica d'una forma original. Amb una sèrie de frases molt seguides, tot dient que el Bruce va parlar en català i va desmentir que els nortamericans no són tant tontos geogràficament, va plorar les seves ferides però sense llàgrima patriotera, i va cantar totes les cançons com si cada una fos l'última del concert.

Potser trobo a faltar l'esment dels intèrprets, ja que com a banda important, per la gran quantitat de persones que la formen, el crític es simplifica en ficar Bruce Springsteen i la seva E Estreet Band. O quan diu que no tots els americans són tontos geogràficament, el trobo com un comentari fora de context.

Diari “L'Avui”:

La crítica del Boss està feta per J.M Hernández Ripoll el dia 18 d'Octubre de 2002.

Es classifica en tres grans parts:

• Introducció

• Resum del concert

• Desenllaç

A la introducció s'explica el què val realment el Boss tot deixant-lo fantàstic i esmentant que ho va fer molt bé.

Al nus explica un petit resum del què va ser tot el concert. Primer esmenta les dues cançons que va començar cantant el Boss, i que una mica més tard va agafar l'harmònica i el piano, i en tot moment el públic molt entregat.

Finalment va acabar el concert cantant My city of ruins, la cançó dedicada a l'atemptat de les torres bessones, Land of hope and dreams i Born in the USA que va acabar de desbordar el públic.

Trobo que incideix en ressaltar frases originals i entretingudes com: “Quina màquina!”, “...a tota pastilla”, i frases tant col.loquials i familiars com aquestes; però al parlar d'un concert de rock fa que les frases siguin adequades en el context. En general sembla una crítica amb la finalitat d'entretenir al lector i fer-lo riure.

Diari “La Vanguardia”:

La crítica és feta per Donat Putx el dia 18 d'Octubre de 2002.

Està divida en dues parts ja que el desenllaç l'enllaça amb el nus:

• Introducció

• Nus/Resum

Una introducció singular que comença dient: “El reloj de un teléfono celular señala las 21.44 y en el Sant Jordi suena The promised land “. El Bruce deixa anar la guitarra pels aires i aterrissa a les mans d'un “pipa”.

A partir d'aquí explica l'energia i el sentiment que es vivia en el Palau Sant Jordi, tots els intèrprets tocant i ballant.

Seguidament passa a donar una opinió personal ja que diu que mai havia vist un Palau Sant Jordi tant ple i tant brillant. Després comenta algunes cançons que va cantar durant el concert i pronuncia alguns intèrprets dient com van tocar. Finalment acaba parlant de les últimes cançons que va interpretar com: “Born in the USA”, “Incident on 57th street”, i “My city of ruins” en el què afegeix que tot i tenint els cinquanta i pico, el Bruce segueix amb una gran ambició artística.

Trobo a faltar un desenllaç a la part final de la crítica, ja que continúa parlant del què seria el nus, i potser convindria finalitzar-la parlant d'un breu resum del concert o especificant algun element on es vegi que allà s'acabà el concert. També caldria posar més detalls quan fa el resum del concert, ja que ho deixa tot massa superficial.

Comparativa del Bruce Springsteen dels tres diaris nacionals:

Trets bàsics:

EL PAÍS Precisió

L'AVUI Ordenat, real, divertit

LA VANGUARDIA Intrigant i precís

Les tres crítiques són quasi idèntiques ja per la fanàtica entrega cap el Boss, la manera de deserrollar la crítica i esmentar certes cançons.

Els tres diaris fan de la crítica la mateixa estructura, és a dir, es comença per una entrada original basada amb frases fetes, jocs de paraules, metàfores, etc; seguidament del què va ser el nus del concert, les escenes més importants, les cançons més rellevants...i finalment es conclueix la crítica basant-se amb la part final del concert.

S'esmenta el públic en les tres crítiques per tal de donar importància el contacte de l'E Street Band amb el públic. En “El País”: “El público, lógicamente entregado, lo dejaron envuelto en baba, atónito y feliz ante la sucesión de unas canciones que son himnos”; en “L'Avui”: “La comunió entre l'escenari i el públic va ser total” i en “La Vanguardia”: “Una conexión que se estableció desde el primer tema”. Amb les opinions del públic i algun esment de la banda es dóna per entès el gran triunf del Boss al Palau Sant Jordi, per part dels tres diaris.

És important i original, l'entrada del crític en cadascuna de les crítiques, com les frases fetes d'el “País”: “Dicen que las certezas son armas de doble filo, pues deparan al mismo tiempo seguridad y ausencia de emoción. Dicen que las reiteraciones restan magia a los acontecimientos”, etc. o la singularitat de “l'Avui”: “

Si Bruce Springsteen fos futbolista, el fitxaria el Reial Madrid” i “El reloj de un teléfono celular señala las 21.44 y en el Sant Jordi suena The Promised Land” per part de “La Vanguardia”. I un cop més els crítics defensen el concert, fent de cada crítica una visió magnífica del concert del Boss

Valoració personal

Em semblen molt correctes les tres crítiques ja que estàn ben estructurades, amb gran informació i poder per comunicar bé el què va ser el concert del Boss. Potser trobo més completa la crítica de “l'Avui”, doncs per les seves intercal.lacions divertides i originals: “sort que no és futbolista”, “a tota pastilla”, “i que duri”, entre d'altres, fan que sigui una crítica més amena i propera al lector; tot i que el veure que les tres crítiques coincideixen en tots els aspectes no puc dir res més que estàn molt encertades.

Exemple 2:

`Don Giovanni' dirigit per Calixto Bieito al Liceu de Barcelona

Autor: W.A. Mozart

Intèrprets: Wojtek Drabowicz, Regina Schörg, Anatoli Kotcherga, Marcel Reijans, Véronique Gens, Kwanchoul Youn, Felipe Bou, Marisa Martins. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana.

Dir.: Jordi Casas. Orquestra Simfònica de l'Acadèmica del Gran Teatre del Liceu.

Director: Bertrand de Billy

Producció: Gran Teatre del Liceu/ ENO, Londres/Staatsoper de Hannover.

Direcció escènica: Calixto Bieito

Escenografía: Alfons Flores

Vestuari: Mercè Paloma

Lloc i data: Gran Teatre del Liceu (30/11/02)

Don Giovanni és una obra original de Wolfgang Amadeus Mozart la qual es va estrenar el 28 d'Octubre de 1787 en el Teatre Nacional de Praga i el 21 de Febrer de 1866 en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Es tracta de la segona de les tres obres de Mozart.

Don Giovanni, es caracteritza per ser el “drama” del musical. És una figura vital, cínica, transgressora, patètica i, a la fi, derrotada. Tot és, d'alguna manera, sobrenatural a l'ambient aparentment costumista de Don Giovanni: des de la

pedra del Comanador fins al desig carnal del protagonista, la paciència de Leporello, l'aparent innocència de Zerlina, la fidelitat de Don Ottavio, el fort temperament i sensualitat de Donna Elvira i la contínua imatge reflectida entre l'amo i el criat.

Aquesta obra ha sigut versionada per Calixto Bieito el qual proposa la transformació d'una obra del segle XVIII situada a Sevilla, a una obra de la Barcelona actual, de finals del segle XX i rememora un assesinat comès a la Vila Olímpica.

Apareixen les drogues, la violència, l'alcohol i el sexe, ja que actualment aquests factors en són presents.

Aquesta obra ha estat encomanada a Calixto Bieito per tal que l'obra conservi la mateixa força de l'original mozartià; però cal advertir també que l'estil dramàtic de Bieito planteja, a vegades, imatges que poden ofendre la sensibilitat de l'espectador.

Aquesta obra és interpretada per un equip de joves cantants acompanyats per una orquestra també jove (l'Orquestra Simfònica de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu).

Cal destacar tots els intèrprets que han fet possible aquesta obra:

• Wojtek Drabowiz, com a Don Giovanni (protagonista)

• Regina Schörg, com a Donna Anna

• Anatoli Kotcherga, com a Comanador

• Marcel Reijans, com a Don Ottavio

• Véronique Gens, com a Donna Elvira

• Kwanchoul Youn, com a Leporello

• Felipe Bou, com a Massetto

• Marisa Martins, com a Zerlina

També és important el paper de Bertrand de Billy (director), l'Orquestra Simfònica de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, el Gran Teatre del Liceu i l'ENO per la seva producció, a Alfons Flores per portar tota la part de llums i d'escena, a Mercè Paloma per dissenyar la roba (vestuari), i sobretot a Calixto per la seva direcció escènica.

Faig referència a alguns Diaris Nacionals, com són “L'avui”, “La Vanguardia” i “ “El País”. Són alguns dels Diaris que han parlat del Don Giovanni i han comentat la seva part crítica.

“El País” el dia 1 de Desembre de 2002.

Lourdes Morgades (la persona que ha escrit la crítica), la divideix en tres clares parts:

• Una petita introducció

• La reacció del públic

• Un breu resum

La petita introduccio és més aviat un petitíssim fragment ja que tan sols diu que el 30 de Desembre va haver-hi la representació de Don Giovanni al Liceu.

Seguidament passa a parlar completament del públic; parla del final de l'obra, quan tots els personatges i Bieito surten a l'escenari per saludar. Un sector del públic comença a xiular i això fa que Bieito i el seu equip abandonin l'escenari abans de que els i donguin els rams de flors. El públic estava bocabadat i després d'un cert temps, quan es van engegar els llums, el públic va començar a abandonar la sala.

Segons Lourdes Morgades, és el cos de la crítica.

Seguidament hi ha una darrera part, que és un breu resum de l'obra, explica que l'obra és una acció de Mozart de la Sevilla del segle XVII a la Barcelona del segle XXI i fa referència a Don Giovanni on diu que és un seductor, i un home que veu alcohol i consumeix drogues.

Noto en falta una referència de la part escènica i musical, és a dir, conèixer l'interpretació del cor i de l'orquestra, doncs simplement es basa amb una reacció del públic. També seria important ressaltar la seva pròpia valoració personal, tot i que deixa entendre la seva ira per Bieito, però no s'acaba de “mullar”.

Tot seguit la crítica feta al Diari “l'Avui” el dia 1 de Desembre de 2002.

Marta Porter, persona que ha fet la crítica de “l'Avui”, l'ha dividit també en tres grans parts:

• Introducció

• Divisió d'opinions

• Resum de l'obra

• Característiques dels personatges

• Triomf de l'orquestra

En la introducció, Marta Porter explica que el final de l'obra els assistents van quedar totalment indiferents i que el què pretén fer Calixto Bieito és mostrar la

realitat de la societat actual i aconseguir dividir la societat en les seves opinions. Abans d'això, però, hi ha una introducció més clara on es diu que Bieito va presentar el Don Giovanni al Liceu i que l'orquestra va triomfar.

Amb aquesta introducció es dóna pas el que és el cos de la crítica on aparèixen divisions d'opinions per part del públic.

Comença esmentant que la majoria dels espectadors es van queixar al final de l'obra ja que s'havia dit que hi havia més violència, i en realitat no va ser així, si que és veritat que es reflecteixen les drogues i altres referents socials, però s'havia creat una expectativa de que l'obra era extramadement violenta i per això el públic va quedar un pèl sorprès.

Parla del públic jove ja que ells en veure l'obra es van sentir identificats, “Penso que ha sabut captar aquest món de les discoteques i la droga”, deia una espectadora, una altre deia “Potser el que no agrada a alguns és veure dalt l'escenari allò que es neguen a acceptar, com la gent que veuen fets com l'assassinat al Maremàgnum com una ficció televisiva i no com una realitat”.

També diu que hi havia diverses opinions sobre la versió escènica, ja que per alguns no es corresponia amb el Don Giovanni de Mozart, però per altres si.

D'aquí ja passa a comentar tota l'obra amb certs detalls i fa saber com són els personatges: “Don Giovanni el mata amb un tornavís”, “Donna Elvira és una pija i devoradora de xocolatines”, “Leporello és un culer de baixa estofa; Massetto, un hortera dels 70; Donna Anna i Zerlina, dues noies a la recerca de sexe fàcil, i Don Ottavio, un caçafortunes interpretat per Marcel Reijans”.

Finalment passa a la tercera fase on explica la postura de l'orquesta i del cor.

L'Orquestra va ser excel.lent i els joves músics espanyols i catalans van saber executar bé el seu paper; el cor va ser molt aplaudit i el públic va estar d'acord amb la interpretació i la direcció de Bertrand de Billy.

Des de la meva perspectiva, trobo que no i falta res a la crítica, ja per la seva forma ordenada d'estructuració, com la gran informació aportada. Es poden veure aspectes ascènics i musicals, els quals creiem dels més importants a l'hora de llegir una crítica per tal de fer-nos una idea de com va anar el concert.

El diari “La Vanguardia” va fer una crítica de'n Don Giovanni el dia 2 de Desembre de 2002. El seu crític és Roger Alier.

Roger Alier segmenta la seva crítica en cinc grans parts:

• Opinió personal

• Imatges incompatibles i opinió personal

• Contradiccions de l'obra

• Aspectes dels intèrprets

• Part musical i escènica

Primer Roger Alier dóna una petita argumentació personal i només a la primera línia ja es veu la seva indignació vers l'obra: “no és possible que un clàssic com el Mozart pugui ser versionat d'aquesta manera tant vulgar, una cosa és fer una versió moderna però no un canvi radical del propi Bieito”, ja que en el 1787 l'època en què vivia Mozart era un món social, ètic i cultural i fer d'això el Don Giovanni per Bieito segons ell no es pot permetre.

Segueix criticant l'obra i parla de imatges incompatibles, és a dir, segons ell no reflecteix gens la societat actual i ho fa veure amb aquests exemples: “no cuadra que Zerlina le ofrezca más tarde escuchar los latidos del corazón a Massetto, mientras éste está ostensiblemente palpando otra cosa”; “no tiene sentido que la pobre Regina Schör tenga que cantar el aria non mi dir bajo el acoso sexualísimo de Don Ottavio, con un texto que además desmiente lo que vemos”, etc.

Són aspectes que per Roger Alier no encaixen amb l'actualitat i per això Bieito no pot dir que ell mateix reflecteix la Barcelona actual perquè aquests exemples es veuen que realment la societat no és així. Continúa amb diferents mostres contradictòries de l'obra i clars exemples que no són precisament moderns: “..que la joven Elvira decica irse a encerrar en un convento”, “...que en otra escena se diga que la mitad de los acompañantes de Massetto se vayan por ahí, cuando no hay más que uno”, aquests aspectes no són pas per modernitzar la òpera ni perquè i entrin els joves.

Tot seguit esmenta els personatges, qui són i com han cantat. Esmenta al Comanador però no en parla;

l'Elvira segons ell, luxosa, el Leporello, esplèndid, el notable Masetto, la Donna Anna amb bastants problemes de veu, la Zerlina es va moure amb l'histèria adequada però amb una veu que no era adequada pel personatge, Don Ottavio es va defensar prou bé i el protagonista Don Giovanni ho va fer molt bé en el primer acte però es va superar en el segon cada cop fent-ho millor.

I finalment parla de la part musical, escènica i la reacció del públic. És bastant breu, diu que el cor va està bé, l'orquestra notable i en el segon acte va anar empitjorant. L'escenografia excel.lent amb els llums adequats i també parla del Bertrand de Billy (Director) i diu que va fer un bon treball però que a vegades se li escapa l'eccelerador. I per acabar parla del públic el qual va haver-hi diferentes reaccions, una part de xiulets i altres amb “bravos” i aplaudiments. Bieito per la reacció del públic va decidir marxar de l'escenari i es van quedar sense flors.

Penso que falta constància d'un breu resum de l'obra, per després nosaltres tenir una idea general del què fóra el concert; tot i així és una crítica realitzada el cent per cent, doncs conté explicacions de tots els aspectes: musicals, escènics i molta opinió personal

Comparativa del Don Giovanni dels tres diaris nacionals:

Com hem pogut veure els tres diaris: “Avui”, “Vanguardia” i “El País” tenen concepcions realment diferents uns els altres i critiquen l'obra d'una manera diferent cadascun. Algunes idees bàsiques de cada un d'ells serien:

EL PAÍS Poc argumentatiu i molt superficial.

L'AVUI Detallista i favoritisme envers Bieito.

LA VANGUARDIA Intel.ligent i desafavoritisme envers Bieito.

Les tres crítiques destaquen bàsicament per la seva complexitat tan adversa.

Pel que fa en “El País” es basa en ser una crítica amb un contingut pobre que només parla de la simple reacció del públic i no esmenta ni la part escènica ni la musical. En “L'Avui” podem veure la crítica més informativa ja per la seva descripció en els personatges, cor, orquestra, etc. i “La Vanguardia” ressalta per una llarga valoració personal del crític i poca anàlisi del què va ser el concert.

En quant a l'estructura de les tres crítiques, “L'Avui” és la més respectuosa ja per la seva introducció, nus i desenllaç; ja que els dos altres diaris es perden a l'hora de començar la crítica tot citant la seva valoració personal. Tot i que les tres crítiques tenen una estructura correcta, “La Vanguardia” i “El País” se'n van dels tòpics i barrejen parts que possiblement haurien d'anar al final i viceversa. Pel que respecte en el contingut també hi ha molta varietat en opions. El públic va repondre bé segons “L'Avui”, segons “El País” i “La Vanguardia” part del públic va sortir del concert content i l'altra part descontent.

L'orquestra es mostra excel.lent en “L'Avui” i potable en “La Vanguardia” i el cor és aplaudit igualitàriament per les dues crítiques. En el cas del “País” el ser una crítica breu i basada en el públic no esmenta cap d'aquests paràmetres.

En el estil, es pot veure que cap de les crítiques utiliza frases fetes, ni jocs de paraules; és un llenguatge estàndard, limitat a frases cultes les quals apareixen amb constància a les crítiques musicals.

Segons els crítics de cada crítica, podem dir que dos es mostren neutrals i un mostra disconformitat envers Bieito, aquest és el cas de “La Vanguardia”. “El País”, té un punt de vista neutral i en contra, ja que tan esmentar el públic sembla que vulgui reindivicar que el Bieito no va estar suficientment a l'altura del concert. “L'Avui” no fa crítiques a Bieito però tampoc es dóna entendre que l'alagui, en canvi “La Vanguardia” només el començar la crítica ja dóna una visió esquerpa envers Bieito.

És doncs un exemple de clara complexitat ja que les tres crítiques són totalment diferents en quasi tots els aspectes.

Valoració personal:

Calixto Bieito ha sigut un home molt criticat aquests últims dies, després de la seva visita al Liceu. Per suposat ha tingut crítiques bones i no tant bones, i es que la seva adaptació del Don Giovanni ha donat molt que dir, ja que per Calixto aquesta obra reflecteix l'actualitat, la vida mateixa, i per molts crítics l'obra no reflecteix l'actualitat, si no que és una burla constant.

Personalment, crec que la millor crítica es la de “L'Avui”, segons a nivell d'estil; doncs destaca per la seva perfecta estructura amb les idees ordenades i precises. És important la quantitat d'informació i detalls que aporta el crític ja que explica el resum del concert com si estigués veient l'obra en el mateix moment d'escriure, això fa que els lectors en llegir la crítica també sembla que hagin estat al concert ja per la seva perfecta precisió en els detalls.

“La Vanguardia”, ja sigui pels prejudicis del crític, no accepta que el sexe, les drogues i l'alcohol siguin temes actuals de la societat, en canvi “L'Avui” admet que són importants i sorgeixen avui dia, perquè és la realitat; doncs també hi estic d'acord. I pel que fa “El País”, no és una crítica que em motivi, doncs només en veure-la, pots intuir que una crítica basada en la reacció del públic i poc argumentativa, no arriba a la professionalitat.

Exemple 3:

MÚSICA CLÀSSICA Rèquiem de Berlioz

Autor: Hector Berlioz

Intèrprets: Charles Workman, tenor. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor de la Comunitat de Madrid.

Director: Rafael Frühbeck de Burgos

Lloc i data: Gran Teatre del Liceu (21/11/02)

Diari “El País”:

La crítica escrita al dia 23 de Setembre de 2002 per Javier Pérez Senz es divideix en tres significatives parts:

• Autor

• Director

• Obra

La primera part es caracteritza per parlar contínuament de l'autor que finalment acaba dient que Berlioz algun dia serà conegut al Liceu; ja que Berlioz sempre ha fet moltes obres però en el Liceu mai ha sigut conegut.

A la segona part es caracteritza per parlar del director, esmenta que és un dels pocs directors espanyols amb veritable projecció internacional i tot i així en els teatres barcelonins ell també continua sent un extrany.

I a la tercera part ens fa la valoració instrumental de l'obra, on ens parla bàsicament de les veus de les orquestres.

Realment penso que la part on esmenta l'autor i el director s'arriben a fer massa feixugues, ja per la seva densa informació i no s'arriba a cap fi. També convindria esmentar la part instrumental i coral, doncs sobretot de la instrumental no en parla, i estaria bé saber com actuaren els intèrprets

Diari “L'Avui”:

És una crítica dirigida per Xavier Cester i classifica la seva crítica en dues clares parts:

• Autor

• Obra

Són dues parts molt clares ja que en una parla i explica extènssament com s'inicià l'autor i a la segona part fa un petit comentari de l'obra.

A la primera part simplement es basa en parlar de l'autor, que hores d'ara no és massa conegut i menys a Espanya i la segona part quasi no parla de l'obra, tot i així diu que els dos cors van estar combinats, però no van dosificar amb prou encert les dinàmiques i amb alguns àcids a les sopranos.

Igual que el diari “El País” es basa en parlar intensament de l'autor i del director, i es deixa per banda la part tècnica. Resulta pesada la informació. Per altra part el crític necessita més “empenta”, contínuament dóna per entès que la part escènica no va estar a l'altura, però en determinades ocasions sembla que contradeixi l'opinió, seria convenient dir-ho més clar i precís.

Diari “La Vanguardia”:

La crítica de “La Vanguardia” escrita per Àlex Robles Fitó al dia 23 de Setembre de 2002.

Divideix la crítica en:

• Orquestra

• Autor

• Obra

Primerament explica l'orquestra molt detalladament tot dient que la bateria dels metalls estaba situada estratègicament en els quatre punts cardinals. Seguidament parla de l'autor dient que perquè fa aquesta obra que és un fracàs i no en fa d'altres ja que són més bones, no ho entén. I finalment parla de la part tècnica on diu que en el cor van haber-hi desigualtats tímbriques, tot i que lluitaven per arribar a una nota dura però no i van arribar. Que les veus femenines, més aviat les de soprano van ser incapaces d'aguantar una nota duran un determinat temps i sobre el tenor Workman , va cantar com si no tingués veu.

Trobo molt correcta la manera d'estructura la crítica i les pautes que ha seguit tot i que sigui una crítica molt negativa on constament crítica a l'autor i a l'obra en si.

Comparativa del Rèquiem dels tres diaris nacionals:

Els tres diaris han tingut diverses visions de l'obra, les idees basiques són:

EL PAÍS Massa argumentació de l'autor, poca argumentació de l'obra, defensor de l'obra.

L'AVUI Massa argumentació de l'autor, poca argumentació de l'obra.

LA VANGUARDIA Ben estructurat, no defensor de l'obra.

A simple vista podem observar que dos dels diaris nacionals coincideixen en l'aspecte de massa argumentació de l'autor, és a dir, el crític s'ha basat massa en donar informació extra de com es formà l'autor de l'obra, on es situa actualment, si és conegut o no al mercat, etc. És important saber de qui es tracta però en aquest cas la informació que es dóna és extrema. I també cal destacar que “L'Avui” i “El País” estàn d'acord en defensar l'obra. Per el contrari, “La Vanguardia” es mostra desacord i el seu punt de vista es més crític envers el concert.

Dins la part d'estructura, destaca la crítica de “La Vanguardia”, ja que segueix les pautes correctes, una introducció, nus i desenllaç; ho podem veure ja pels connectors que utilitza a l'hora de començar cada pàragraf, com en el últim utilitza “en resumen”.

Per altra banda “El País” la seva informació només es centra directament en l'autor i el director i deixa més per banda el comentari del concert. Molt semblant a “L'Avui” que esmenta l'autor i poc comentari de l'obra, sense seguir les pautes per construir un bon text.

En els temes principals, es destaca la presència del cor i l'orquestra. El diari “Avui” i “La Vanguardia” coincideixen plenament en què el cor no va estar a l'altura i tinguè desigualtats tímbriques; les sopranos arribaren a les notes “àcidament” i el tenor Charles Workman tinguè un timbre de veu molt just. Aspecte que també coincideix amb “El País”. Aquest, contràriament diu que l'orquestra i el cor van demostrar talent.

Sobre el públic, curiosament cap dels tres diaris en parla, ni dónen entendre si el públic els reberen bé o malament.

Pel que repescte a l'estil, les tres crítiques es basen en un llenguatge estàndard, però si en alguna trobem algun joc de paraules, com ara en “El País” que apareix el següent paral.lelisme: “...y algún día Hector Berlioz dejará de ser un extraño en el Liceo”, seguidament “...y algún día Frühbeck dirigirá una ópera y dejará de ser un extraño en el Liceo”. O en “La Vanguardia” trobem: “batería de metales situada en los cuatro puntos cardinales”, “infantería de voces humanas dispuesta a la afrenta del juicio final”.

Els punts de vista de cada crític es mostren força neutrals ja que no dónen ha entendre que el concert fos desastrós, simplement comenten el què passà. El més neutral seria “L'Avui”, “El País” el més defensor, i “La Vanguardia” el més crític.

Tot i les diferències, són unes crítiques pràcticament idèntiques, on coincideixen a punts molt concrets.

Valoració personal

Considero que la crítica de “La Vanguardia” és la més aviat aconseguida, ja per la seva perfecta estructura, el seu vocabulari en desxifrar l'orquestra i el cor i perquè tracta de l'autor, l'obra i la part escènica en la mateixa quantitat cadascuna.

Exemple 4:

MÚSICA POP-FOLK Aroah

Intèrpret: Aroah

Lloc i data: Sala Apolo (24/01/03)

Diari “El País”:

La crítica es divideix en quatre parts:

• Introducció

• Qui és Aroah?

• Comentari del concert

• Com canta Aroah?

La crítica comença per una petita introducció tot dient que va ser un concert en família per una artista res familiar. Seguidament hi ha un gran pàragraf que parla d'on prové l'Aroah (Irene Tremblay), quins idiomes té, quin estil de música canta i com canta. Passa a comentar el concert el qual explica que en comptes de ser un concert semblava un assaig en un local i que el públic hi era perquè havia sentit uns sons càlids i suaus amb una veu dolça. Comenta que primer va cantar en solitari i després ho va fer amb un duet (baix-batería).

Al acabar aquest comentari torna enrrera per tornar a parlar de l'Aroah, en aquí comenta més com canta, segons el Luis Hidalgo (el crític) diu que és de les poques persones d'Espanya que canten així, aquesta mena de mescla de folk-pop íntim amb una veu tan dolça i suau i que canta unes cançons precioses.

Personalment, crec que hi ha massa informació sobre la cantant, tot i que és important perquè l'artista no és gaire coneguda, però tot i així en esmentar informació en un pàragraf ja és suficient. Seria important conèixer de més a prop la reacció del públic, doncs, només diu que era atret per uns sons càlids i plàcids.

Trobo a faltar més biografia envers la cantant, doncs és poc coneguda i si no es dóna informació assequible, és impossible que ens fem una idea de qui és i què canta.

Diari “L'Avui”:

La crítica es divideix en dues parts:

• Introducció: Qui és Aroah?

• Comentari del concert

En la primera part de la crítica es pot veure que la introducció és mesclada amb informació de l'Aroah, la qual es parla del seu disc, de la seva personalitat forta i del seu directe el qual encara te de créixer i autoreafirmar-se. A partir d'aquí es dóna pas al llarg i extens comentari del concert. Es diu que a part de que actuava en un local “fred”, la seva expressió també era freda i per això no va saber arribar al públic, a més perquè té dificultats en comunicar-se amb el públic, una difícil posada en escena. Esmenta que primer va actuar sola i després amb duet.

Seguidament es torna a fer un comentari del públic tot dient que no es comunicàven i que ella fins i tot tenia una actitud esquerpa. I per acabar, tot i que l'Aroah té unes cançons maques, emocionals i lentes, amb això va fer avorrir el públic i doncs va ser en general una gran decepció.

Trobo a faltar més biografia envers la cantant, doncs és poc coneguda i si no es dóna informació assequible, és impossible que ens fem una idea de qui és i què canta.

Comparació de les dues crítiques:

Trets principals:

EL PAÍS Biogràfic, íntim

L'AVUI Esquerp

No són precisament iguals, sino tot el contrari. “El País” destaca per una harmonia i sensibilitat respecte a Aroah, en canvi “l'Avui” es mostra feréstec, amb contínues reindivicacions de que l'Aroah és una artista encara poc formada per poder actuar amb total llibertat.

En quant a estructura són diferents, però les dues estàn ben estructurades. “El País” segueix més el tòpic de: introducció, autor i resum de l'obra, i “l'Avui” es basa més a parlar del concert, criticant-lo i donant la seva pròpia opinió.

Sobre temes i contingut, destaquen les dues crítiques per esmentar l'intèrpret, el públic tot i que breument, i per comentar en general el concert. “El País” desenvolupa la seva crítica parlant de l'Aroah, de com canta i qui és, molt extensament, pel que fa tot el contrari en “l'Avui”.

No utilitzen jocs de paraules, ni oracions amb doble sentit, és doncs un llenguatge col.loquial per ser més entenedor per el lector ja que l'Aroah no és una artista molt coneguda. I finalment, com em vist, el diari que defensa l'obra es “El País”, i el que la crítica és “l'Avui”.

Valoració personal

Personalment, penso que és més correcte la crítica feta pel diari “El País” ja que segueix les pautes més usuals a l'hora de comentar una crítica musical;

Tot i que s'extén massa quan parlar de l'intèrpret, exposant informació extra, ens ajuda a conèixer l'artista de més a prop ja que és actualment força desconeguda. “l'Avui” és massa esquerpa, massa radical en quant a la crítica d'una jove que es comença a fer popular a Espanya, i sembla que no es vulgui donar una oportunitat per triunfar al mercat espanyol.

Exemple 5:

MÚSICA DE CANÇÓ Armando Manzanero

Intèrpret: Armando Manzanero

Lloc i data: Palau de la Música Catalana (22/01/03)

Diari “El País”:

La crítica es divideix en tres parts:

• Introducció

• Qui és l'Armando?

• Comentari del concert

Cal destacar el principal tema de la crítica que és la “llegenda”, ja que menciona diverses vegades aquesta paraula fent referència a Armando perque és tota una llegenda.

Practicament la “llegenda” es reflecteix en la primera part que és la introducció, la qual explica el què és i donant entès que l'Armando és una llegenda, encara que no menciona el seu nom.

Si que es veu en la segona part perquè diu que Armando és una llegenda i ell mateix ho sap, ja que porta uns cinquanta anys passejant-se pels escenaris.

Seguidament dóna a peu la part de l'obra, la qual esmenta com estava el Palau de la Música, la reacció del públic que estava molt entregat i el timbre de veu d'Armando, que tot i ja està una mica esgarrat no va impedir que triunfés.

A continuació esmenta algunes cançons que va cantar i que davant del piano va estar brillant, més bé que no acompanyat per el grup mínim i desigual. Si que va arribar “alt” quan va cantar junt amb el quartet de veus i guitarres.

Finalment es veu clarament que parla de la Carmen París, que aquesta va compartir un bolero amb el Manzanero. Especifica que ella va estar brillant i diu que mai necessita un acompanyant perquè tota sola ho desborda tot.

Trobo a faltar, mencionar el timbre de veu del cor i dels instruments, ja que no especifica massa i convindria saber el grau en què arribaren els acompanyants. En quant a les parts divisòries del text, són correctes, doncs conté una part introductòria i la part escenogràfica.

Diari “La Vanguardia”:

La crítica es divideix en tres parts:

• Petita introducció

• Qui és Armando Manzanero?

• Comentari de l'obra

Donat Putx comença amb una introducció on diu que el Festival del Mil.leni s'han portat molt bé al contractar un gran artista com l'Armando que feia molt de temps que no actuava en aquestes latituds.

Segueix explicant amb qui ha cantat Manzanero tot dient que no pot fer duets amb certa gent com L'Ana Torroja, Manu Tenorio ja que comparats amb ell no tenen ni punt de comparació.

En aquesta part hi ha un altre punt, que també parla del Manzanero però fa una petita biografía de la seva trajectòria musical, amb qui ha participat, quantes cançons ha fet, etc.

Tot seguit explica com va anar el concert tot fent un resum des de quan va començar i quan va acabar. Esmenta algunes cançons que va cantar i també parla de la Carme París amb la qual va fer un duet. Finalment acaba la crítica dient que encara que tingui la veu una mica desgarrada, expressa molts sentiments i per això és un gran cantant.

La part estructural és correcta, però en la segona part del qual parla de l'autor s'extén massa tot dient on va néixer i a quin any. La part tènica és força requisita ja que comenta els punts més importants i destacables i sense fer-se pesat el contingut.

Diari “L'Avui”:

Es diferencien dues clares parts:

• Indignació per part del crític

• Comentari de l'obra

Gran part de la crítica se l'emporta la primera part ja que podem dir que està caracteritzada per l'indignació del crític. Diu que no entén com poden haver-hi tantes clonacions de Luis Miguel, tantes persones que vulguin ser el número u dels Boleros, ja que la majoria no estàn ben preparats i no es poden comparar amb l'Armando, que ell si que és el rei del bolero.

La segona part explica com fa funcionar el concert tot deixant al Manzanero com un senyor.

Parla d'algunes cançons que van ser interpretades i diu: “Les limitacions de la seva talla física tenen com a proverbial contrapès la inabastable envergadura del seu talent”, ja que Armando és un home molt petit, baixet, però això fa contrapès amb el seu gran talent, ja que per el crític és massa bo.

Parla de l'escassetat de la veu, del duet amb la Carmen París i l'acompanyament en algun moment per un cor de guitarres.

Es necessita comentar més el concert, ja que simplement es basa amb la pròpia indignació del crític en veure que actualment aparèixen masses clons d'Armando Manzanero. Sembla que no pugui expressar el seu sentiment d'ira i el tingui de plasmar tot a la crítica; envers al lector sembla un sentiment de culpabilitat.

Comparació de les tres crítiques:

Característiques bàsiques:

EL PAÍS Equilibrat i precís

L'AVUI Indignació, confús

LA VANGUARDIA Biogràfic i ordenat

Les tres crítiques coincideixen pràcticament en tots els aspectes analitzats. Sobre l'estructura, trobem que les tres crítiques són molt semblants, menys la de “l'Avui” que es perd en tan citar la seva indignació i fa que acapari tota la introducció i deixi en segon pla el comentari del concert. “La Vanguardia” i “El País” segueixen el tòpic d'estructura: introducció, autor i comentari de l'obra, tot i que “La Vanguardia” s'extén més a l'hora d'esmentar el cantant; comenta on va néixer, a quin any i què ha fet (breument) al llarg de la seva vida.

Sobre el públic, és curiós ja que només en parla el diari “El País”, els altres dos ni l'esmenten.

Els tres diaris es posen d'acord en dir que l'Armando ja té una veu esgarrada, tot i que per els anys que té continúa essent un gran artista, i cap crítica esmenta el cor ni els instruments, exclusivament parlen de l'Armando.

En tant a l'estil, es basen les tres crítiques per poseir un llenguatge estàndard sense cap mena de joc de paraules, ni cap frase original que pugui destacar. “El País” sembla que parli amb un to més airós, més amable ja que considera el Manzanero com un mite; per altra part “l'Avui” és més esquerp ja que demostra la seva ira envers els fenomens de clonització d'Armando Manzanero. El crític de “La Vanguardia” se sent tot un privilegiat per haver pogut assistir al concert, i ja es nota per el seu to d'alegria i d'orgull.

Els tres crítics defensen el concert, tot deixant a Don Armando com la gran estrella del bolero de tots els temps.

Valoració personal

Personalment, veig que la millor crítica és la d'el País, ja que conté tota mena d'informació assequible i és on es veuen les idees més ben ordenades. Els altres dos diaris es perden citant continuament l'autor i mostrant-se indignats.

Exemple 6:

MÚSICA ROCK Paul McCartney

Intèrprets: Paul McCartney (veu, baix, guitarra i piano); Rusty Anderson (guitarra); Brian Ray (guitarra); Paul “Wix” Wickens (teclat); Abe Laboriel Jr. (bateria).

Lloc i data: Palau Sant Jordi (28/03/03)

Diari “El País”:

En aquesta crítica es diferencien dues crítiques, és a dir, hi ha una part que es dedica a comentar qui és el Paul McCartney i com va anar el concert, però d'una manera més superficial i l'altra part comenta més el concert i n'aprofundeix més.

En la primera part es veuen tres divisions:

• Introducció

• Com és Paul McCartney?

• Comentari de l'obra

En la introducció, el crític ens formula una sèrie de preguntes com: “¿Se le pueden hacer reproches al co-compositor de Let It Be!? ¿Al midas del pop? Tot responent que no, ja que, el primer concert que va fer a Barcelona tothom tenia un riure a la boca perquè en Paul té una veu nostàlgica i sap com emocionar a la gent. També es formula una altra pregunta la qual diu si aquest és el Beatle que voldríem veure després de que els altres fossin morts, però evidentment és qüestió d'opinions perquè hi ha gent que li agrada més en Lennon i d'altres en McCartney.

Seguidament fa un breu comentari del Paul tot dient que domina l'èxit i que té cara de bon noi, mai podria dir res que es saltés de lo políticament correcte.

Després parla superficialment del concert; Primerament el crític reconeix que fent presentacions no val res, ja que es veu que segueix el mateix ordre de contingut i de presentació a tots els llocs, i no varia, no té originalitat.

Però envers les cançons continúa sent un geni com sempre. Tota la gent gran , disfrutava d'unes cançons que els hi recordava a la seva època de juventut. Esmenta que va passejar amb una bandera espanyola i una catalana i que en fi tot va està ple d'emocions.

La segona part de la crítica es divideix en dues parts:

• Introducció

• Comentari del concert

La introducció ens diu que el Paul va fer dues hores i mitja de concert i van ser compensades ja que el públic s'en va anar a casa feliç en haver sentit una petita pesa de la història del pop.

Paul intentava no dir ni una sola paraula de Lennon perquè això suposava que el públic comencés a cantar “Give peace a Change”. Es van cantar dues cançons dedicades a Lennon i a Harrison però per l'empeny del públic Paul es va veure obligat a cantar juntament amb un duet: “Yellow Submarine”.

Finalment esmenta que per la tarda McCartney va tenir visites amb fans de tot arreu i amb el president del club de fans d'Espanya del Paul es veu que aquest li va dir: “La mano, besos no porfavor”.

Crítica molt ben aconseguida ja per la quantitat d'informació que conté.

Diari “La Vanguardia”:

Aquesta crítica consta de dues parts però una no és feta per cap crític, és informació general, per això només em limitaré a comentar la crítica oficial de Donat Putx.

La crítica conté dues parts:

• Introducció

• Comentari del concert

La introducció es basa en comentar qui eren els Beatles i que només amb vuit anys de trajectòria van commoure a tothom; van tenir un gran èxit i tot i que el grup de pop-rock ha deseperegut, avui en dia està ple de fans dels beatles que imiten les seves cançons dels quals podem treure-hi profit perquè n'hi ha de realment bons. Després comenta que va cantar cançons dels Wings i dels Beatles i tot i que va tenir moments feliços també va tenir algun entrebanc, però que segons el crític no vol esmentar.

Tot seguit es veu l'explicació crítica del concert, la qual explica que els instruments i el cor no arribaven a l'altura de les cançons del Paul, però en el final, a l'adéu, el Paul va estar brillant amb la seva guitarra acústica cantant “Every Night” i “Blackbird”. També va cantar les mítiques cançons dels Beatles i una cançó la qual li va donar un to esgarrat.

Trobo a faltar que a part de parlar dels Beatles en general, convindria parlar més concretament del McCartney: qui és?, com toca?, aprofundint més. Es contradeix de certa manera perquè diu que la part instrumental i coral no va estar del tot adequada i després esmenta que se'l té d'aplaudir perquè és un geni.

Diari “Avui”:

La crítica es divideix en tres parts:

• Introducció

• Qui és Paul McCartney?

• Comentari del concert

Comença dient que en el Palau Sant Jordi van posar tota una sèrie d'imatges dels artistes més destacats del segle XX com John Lennon i George Harrison.

McCartney diu que té la millor banda sonora dels últims quaranta anys; A passat pels Wings i en solitari, però això de recordar els Beatles anant d'escenari en escenari és tan simple i molt profitiu per a tothom ja que són grans sentiments i emocions.

A continuació, explica qui poseeix els instruments i que va cantar algunes cançons dels Wings. Va dedicar dues cançons als seus companys dels Beatles, una a John Lennon el qual va se adorat pel públic i van cantar el “Give Peace A Change” per dir no a la guerra. Cap dels instruments es manifestaven, només el guitarrista Rusty Anderson que portava un símbol de la pau a la mà. Però amb el “Back In The World” es tracta de fer una altra tipus de pau, la pau amb si mateix. Lennon i McCartney van fer cançons junts però com que McCartney és el viu s'ha donat el permís de canviar l'ordre alfabètic dels cognoms. Lennon-McCartney a McCartney-Lennon. Però no tot el concert va estar pujat d'adrenalina sinó que també van haber-hi cançons lentes i sentimentals. Paul va fer algunes ximpleries com passejar la bandera espanyola i catalana i una introducció indesxifrable.

Convindria esmentar l'actuació de la banda instrumental i del cor ja que són elements fonamentals en el concert. Tot i així els altres aspectes els comenta i estàn ben redactats i ben treballats.

Comparació de les tres crítiques:

Trets bàsics:

EL PAÍS Directe

L'AVUI Fanàtic

LA VANGUARDIA Realista

“El País” i “l'Avui” són unes crítiques pràcticament idèntiques. “La Vanguardia” sembla que vulgui defensar en McCartney tot i els problemes de so que hi hagueren. Les tres crítiques coincideixen en dividir la crítica per la introducció, per parlar de l'autor i per fe la síntesi del concert; tot i que “La Vanguardia” es limita molt a l'hora de parlar del McCartney ja que esmenta més els Beatles que el propi protagonista del concert.

També coincideixen que la part escènica i instrumental, no va estar a l'altura, hi hagueren problemes de so i el públic esperava algo més. Encara que tot i els petits problemes, Paul McCartney no va deixar d'expressar sentiments i emocions als espectadors.

Sorprenent la salutació per part d'en McCartney ja que és una rèplica de cada concert, fins i tot d'un DVD realitzat en directe de la gira. Aquest aspecte també és esmentat per part dels tres diaris. També coexisteixen en dir que al final del concert McCartney passejà una bandera espanyola i una altra catalana.

El públic només apareix comentat de forma directe a “l'Avui” i a “La Vanguardia”, encara que “El País” dongui entendre l'aclamació per part del públic.

Segons l'estil, és un llenguatge molt clar on no s'usa per part de cap crítica cap figura retòrica o cap joc de paraules. En “El País” és l'únic que comença la crítica amb diferents preguntes retòriques: “¿Se le pueden hacer reproches al co-compositor de Let It be! O Yesterday?” “¿al midas del pop?”

Els tres crítics es demostren a favor del concert.

Valoració personal

Massa argumentació per part de “La Vanguardia” sobre els Beatles ja que el protagonista de la nit era Paul McCartney. Felicitacions a “l'Avui” i “El País” per el seu contingut i per la gran informació.

Exemple 7:

MÚSICA CLÀSSICA Alicia de Larrocha

Obres: de Salvador Pueyo, Wolfgang Amadeus Mozart i Erich Wolfgang Korngold.

Intèrprets: Alicia de Larrocha, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Director: Franz-Paul Decker

Lloc i data: Auditori (24/01/03)

Diari “El País”:

La crítica elaborada per Susanna Sáez s'estructura en tres parts:

• Introducció

• Biografia d'Alicia Larrocha

• Comentari de l'obra

La introducció de la crítica es basa generalment en fer referència al final del concert, és a dir, comença la crítica parlant de com va abandonar el concert i de la forma com la van despedir.

En el nus de la crítica es centra el crític en mencionar punts rellevants de com era la intèrpret en la seva infantesa, com tocaba (senzillesa i expressió) i de com toca actualment.

En acabar, el desenllaç de la crítica es basa en comentar breument l'obra, en què el crític compara contínuament a l'iintèrpret amb una nena per la naturalitat impecable de com toca.

Finalment, la despedida concorda amb el primer pàragraf de la crítica on menciona l'adéu d'Alicia de Larrocha en els escenaris.

Personalment, penso que és una crítica molt ben estructurada, amb gran informació aportada, de la qual fa que s'acordi de cadascun dels aspectes analitzats, sense deixar-se cap punt. Sobretot a la part de quan parla d'Alicia Larrocha, doncs és un fragment basat en detalls i precisions.

Diari “La Vanguardia”:

Aquesta crítica es divideix en quatre parts:

• Introducció

• Infància de l'intèrpret

• El comentari de l'obra

• La doble retirada

En la part introductiva de la crítica, també es basa amb la mateixa idea com en el diari “El País” en dir el què va succeir al final del concert. Seguidament es parla de la infància de la intèrpret, la qual va sortir endevant gràcies als ajuts i consells de Pau Casals. I en acabar el crític comenta l'obra però molt superficialment.

Cal a dir, que la crítica conté la última part de: “doble retirada” però no forma part de l'obra de Larrocha, simplement la uneix el matís de compartir escenari de comiat igual que una altra artista.

Penso que la crítica és bastant limitada, no conté totes les fonts necessàries. La part de comentar el concert quasi es limita a comentar-lo i només es basa amb una parrafada de paraules cultes que costen d'entendre i dificulta la comprensió. No especifica com tocava realment i la part que diu quan era petita que li agradava tocar...es limita en informacions extres abans de posar les principals.

Diari “Avui”:

La crítica es divideix en tres parts:

• Introducció

• Qui és Alicia de Larrocha?

• Comentari de l'obra

La introducció es basa per ser concissa, precisa i breu, la qual ens demostra que la intèrpret és una gran artista; poques com ella estàn vistes per Espanya. El nus de la crítica és encapçalat per qualificar a la intèrpret com una de les “grans” i s'explica part de la seva infantesa. En el desenllaç es fa el comentari de l'obra breument i remercant que els acompanyaments no van estar tant a l'altura com Alicia de Larrocha.

És una bona crítica ja per el seu estructurament i conté tots els requisits per fer una crítica. És important parlar de l'artista i del concert. També és rellevant l'actitud del crític que en aquest cas es “mulla” criticant a l'acompanyament de l'artista sense compromisos.

Comparació de les tres crítiques:

Trets rellevants:

EL PAÍS Poètic, detallista

L'AVUI Clar i directe

LA VANGUARDIA Dolç, fantasia

Són unes grans crítiques i molt semblants. Destaquen per la idèntica estructura, és a dir, es basen en una part introductòria, una part dedicada a la infantesa de la intèrpret i finalment el comentari del concert. “La Vanguardia” i “El País” dónen importància en esmentar com era de petita Alicia de Larrocha, per altra banda “l'Avui” es simplifica en dir que rederament tocaba el piano i sempre havia estat una fanática de la música.

El públic només és esmentat al “País” tot dient: “ el público puesto en pie, aplaudiendo cálidamente”, tot i la intervenció breu, ens podem fer una idea de la reacció del públic envers el concert; tot el contrari pel que respecte a les altres dues crítiques ja que que no esmenten el públic, però si ens dóna per entés la gran ovació que tingué Alicia de Larrocha ja que en el principi de cada crítica es parla de la caiguda de clavells que anaren a parar a l'Auditori de Barcelona.

Les tres crítiques parlen del comentari del concert, tot i que la crítica que aprofundeix més és la del “País”, doncs especifica més, conté més detalls, en canvi les altres dues es basen amb elements més superficials i on es parla en gran part dels intèrprets, més que la pròpia Alicia de Larrocha.

Una vegada més, les tres obres coincideixen en contenir un estil poètic o elegant en algun fragment de la crítica. En el cas d'El “País esmenta: “son una despedida del mundo, una reflexión distanciada, como si uno se contemplara a sí mismo desde una nube solitaria y triste”; “l'Avui” diu: “...en el seu formidable arsenal tècnic van quedar més que compensades amb una lectura senyorívola de començament a fi, emotiva sense caure en l'ensucrament, d'una delicadesa exquisida convertida en poesia pura en l'Adagio central”. I “La Vanguardia”: “El suspense escenifica los celos bajo el manto instrumental que teje poco a poco un índice de orquestación acumulativa”. En aquest cas “La Vanguardia” utilitza un llenguatge més tècnic, díficil de comprendre per lector no especialitzats en àmbits musicals.

Les tres crítiques estàn a favor del concert, encara que “l'Avui” reivindica que tindria d'haver estat un comiat més a l'altura de una professional com és Alicia de Larrocha.

Valoració personal

Tot i sent grans crítiques les tres, la d'el “País” em sembla més fantàstica ja per la forma d'explicar el concert com un conte, on cadascuna de les paraules contenen un to de dolçor. Em sorprén l'estil utilitzat ja que es basen en dir algun pàragraf d'una manera més tècnica amb cert to poètic o d'altres on si és pura poesia.

6- CONCLUSIONS:

Acabant el treball només em falta esmentar el què he après realitzant aquesta recerca.

De les bastantes crítiques que he analitzat, he pogut comprovar que la gran majoria de crítiques segueixen una pauta d'anàlisi que és la següent:

• Introducció

• Vida de l'autor

• Comentari de l'obra

Les crítiques estàn dividides per una introducció, nus i desenllaç. La introducció acostuma ser original, és a dir, es basen amb el final del concert i ho plasmen com a principi de la crítica. També s'acostuma iniciar la crítica amb alguna frase divertida per tal d'impactar al lector. Seguidament es comenta el protagonista del concert, en segons quins casos s'esmenta més detalladament tot posant-hi la data de naixement o dates més precises de l'autor. Finalment es comenta el concert (part més rellevant), del qual es parla de la part escènica, instrumental, del públic, entre d'altres.

És important destacar els paràmetres que utilitza un crític per una obra pop i un crític per una obra clàssica, ja que acostumen a ser diferents. Principalment, una obra clàssica dóna més importància a l'autor, explica més detalladament qui és i fins i tot s'extén en comentar el director; es deixa en segon pla el comentari de l'obra i normalment és breu pro precís. Per altra banda una crítica de pop i/o rock es basa més en fer un extens comentari del concert, especificant cadascuna de les lletres de les cançons interpretades, mencionant contínuament la reacció del públic, etc.

També cal a dir que “l'Avui” acostuma a utilitzar recursos col.loquials - familiars entre línies de les seves crítiques, fa que ens sigui més propera i més entenedora, i el lector ho agraeix. Trobo a faltar una síntesi a cada crítica del “País” que parli dels intèrprets i els seus components, doncs en els altres diaris com a part rellevant i principal, es col.loca una petita informació dels principals components i de les persones que han fet possible el concert.

Al no tenir aquesta informació fa que la crítica ens sigui més desconeguda a l'hora de llegir-la ja que no estem informats prèviament de qui canta, qui balla o qui actua. “La Vanguardia” es caracteritza per construir unes crítiques molt elaborades i extenses, on la grandesa informativa, n'és la principal font.

Només em queda dir que si voleu veure alguna crítica d'una obra ben realitzada, no us conformeu en comprar un sol diari, compreu-ne més de dos i veureu les diferències que existeixen. Una crítica que defensa plenament a una obra, influirà al lector i aquest pensarà que aquella obra va ser fantàstica; si el lector llegeix una altra crítica del mateix concert i veu tot el contrari, pensarà que el concert va ser un gran desastre. Què fer? L'ofici del crític es basa en fer milers i milers de crítiques; tot i que jo no n'he fet tantes o més ben dit no n'he analitzat tantes puc veure hores d'ara quin diari utilitza els paràmetres més adequats per tal de realitzar una crítica, o quin diari ha escollir si vull veure la interpretació d'una obra clàssica i/o pop. Solució: fes-te crític!

BIBLIOGRAFIA:

Llibres:

- Diccinario Oxford de la música (A-H), volum 1

Primera edició: Buenos Aires, Febrer de 1964

Segona edició: Barcelona, Setembre de 1984

Editorial: Edhasa/Hermes/Sudamerica

- Diccionario Harvard de Música

Edició: LB 1600, Galeria Louis Carré, París

Editorial: Don Randel

Alianza diccionarios

- Gran Enciclopèdia Catalana volum1

Primera edició: juliol de 1969

Segona edició: juny de 1986

Pàgines Web:

- http://www.wapol.org/ornicar/articles/Ida0203.htm

- http://www.epdlp.com

Revista:

- Millet, Fèlix (2003): “Don Giovanni o la megalomania dramatúrgica”. Catalunya música revista musical catalana, número 219, pàgina 20. Lloc: Barcelona

Diaris:

- La Vanguardia, dies: .02/12/2002, 18/10/2002

- El País, dies: 01/12/2002, 18/10/2002

- L'Avui, dies: 01/12/2002, 18/10/2002

ANNEXOS

En aquest apartat apareixen els respectius buidats de cada crítica analitzada

1 Enciclopèdia Catalana, pàg 344

2 Enciclopèdia Proa, pàg 212

3 Enciclopèdia Proa, pàg 211

4 Enciclopèdia Catalana, pàg 345

5 Enciclopèdia Proa, pàg 212

6 Diccionari Oxford de la música, pàg 367

7 Diccionari Oxford de la música, pàg 368

8 Diccionari Oxford de la música, pàg 368

9 Diccionario Harvard de Música, pàg 290

10 Diccionario Harvard de Música, pàg 291

11 Diccionario Harvard de Música, pàg 291

12 Diccionario Harvard de Música, pàg 291

13 Diccionari Oxford de la música, pàg 370