Societat tancada (si naixies noble eres noble i si naixies pagès eres pagès). Passar de pagès a noble era gairebé impossible.

Amb la guerra de la independència s'inicia l'Antic Règim i el procés d'alliberació a Espanya.

1. La guerra del Francès (1808-1814)

1.1.Els precedents: LA GRAN GUERRA

El regnat de Carles IV (borbó) comença al 1788. La seva por a l'expansió de les idees revolucionaries provinents de França fan que pari totes les reformes iniciades pel seu pare. Va apartar del govern als vells ministres i va nomenar primer ministre a Manel Godoy i va tancar les fronteres amb França (d'on arribaven diaris i llibres revolucionaris). La mort a la guillotina del rei Lluís XVI i de la seva família, entre altres factors, van portar el monarca a declarar la guerra a França (la guerra gran).

La guerra (va ser plantejada com una lluita a la revolució) va afectar fonamentalment a Catalunya i al país Basc. Del Març del 1793 al Febrer del 1794, les tropes espanyoles van mantenir l'ofensiva en territori francès (comandades pel general Ricardos), van mantenir l'ofensiva en territori francès penetrant Roselló i Perpinyà. Però a partir de mitjan 1794 va traduir-se en l'avenç sobre Catalunya de les tropes franceses que arribaren a envair l'Urgell, la Cerdanya i l'Empordà.

Les negociacions de pau van dur a la Pau de Basilea (juliol de 1795) amb aquesta pau Espanya es sotmet un estat subordinat a França. La Guerra Gran va evidenciar la crisi del model absolutista.

1.2.La invasió francesa de la península

A partir de la Guerra Gran i de l'ascens al poder de Napoleó Bonaparte (1799), la política espanyola (Godoy) va vacil·la··lar entre el temor a França i l'intent de pactar-hi per tal d'evitar l'enfrontament. Al 1796 es va signar el tractat de Sant Ilefons que va convertir a Espanya en aliada de França contra Anglaterra. Al 1807 es va signar el tractat de Fontainebleau que permetia als exèrcits francesos travessar Espanya per atacar Portugal, aliada d'Anglaterra, a canvi d'un futur repartiment de Portugal entre França i Espanya i un principat per al mateix Godoy.

L'arribada de les tropes franceses a Espanya i l'evidència que pe a Napoleó la invasió de Portugal anava íntimament lligada al domini de la península Ibèrica va fer esclatar, el 18 de Març de 1808 ,un motí a Aranjuez, on es trobaven els monarques. El motí , dirigit per la noblesa i el clergat (i Ferran VII) contra Godoy i Carles IV evidencià una profunda crisi dins de les mes altes institucions del país.

Els amotinats van aconseguir els seus objectius, i van forçar la dimissió de Godoy i l'abdicació de Carles IV a favor del seu fill. Carles va escriure a Napoleó fent-li conèixer els fets i reclamant el seu ajut per recuperar el torn. L'Emperador va decidir envair el país , ocupar el torn i annexionar Espanya a l'Imperi. Carles IV i Ferran VII van ser cridats per Napoleó a Baiona per tal de resoldre el conflicte.

Napoleó va nomenar rei al seu germà Josep i convocà Corts a Baiona per tal d'atorgar una Constitució al país. L'Estatut de Baiona reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei.

1.3.La resistència contra la invasió

El 2 de Maig de 1808 el poble de Madrid es va alçar de manera espontània contra l'invasor. El seu exemple s'escampà per tot el país i la població es va aixecar contra l'invasor. Davant la sorpresa dels francès, un moviment de resistència popular va frenar l'avanç de les tropes imperials.

La població s'organitzà a Catalunya en moviments populars on es combinaven es rebuig contra la presència francesa i la ira contra les autoritats impotents i incapaces d'organitzar la defensa. El primer pas de la resistència va ser la formació de juntes d'armament i Defensa, per enfrontar-se militarment als invasors. Ben aviat s'organitzaren juntes a nivell provincial o regional que intentaven coordinar l'acció contra els francesos. Al juny de 1808 ja s'havia constituït la Junta Superior de Catalunya que coordinà la formació de sometents populars que, units a tropes regulars, aconseguiren derrotar als francesos a Bruc.

Les restes de l'exèrcit espanyol van derrotar als francesos a Bailén (juliol de 1808), cosa que va obligar al replegament de les tropes napoleòniques més enllà de l'Ebre. A finals del 180, el mateix emperador va arribar a Espanya i, al capdavant de mes d 250000 soldats, aconseguí controlar gran part del territori i estabilitzar la presencia francesa a la península.

El principat factor d'hostigament dels exèrcits napoleònics va ser la resistència popular, els setges i les guerrilles. Girona, Saragossa, Lleida o Tarragona resistiren durant mesos i anys, assetjades pels francesos, i impediren el pas de les tropes cap al llevant peninsular. La guerrilla constituïda per burgesos, pagesos o capellans, organitzades en quadrilles amb un cap al davant, lluitaven en petits grups, sobre terreny conegut i am el recolzament de la població, fustigaven l'exèrcit, en destruïen les instal·lacions o assaltaven els carregament de proveïment. Aquesta resistència va fer difícil el control efectiu del país i va mantenir viu el sentiment antifrancès, sobretot entre les classes populars.

1.4.Catalunya: de l'ocupació a l'annexió

Al llarg del 1809 i 1810 van caure les principals ciutats en mans dels invasors. Girona=1808, Lleida=1809, Tortosa i Tarragona=1811.

Això va donar lloc als francesos a un intent d'aproximar-se als catalans. Es va fer oficial l'ús del català i al gener del 1812 Napoleó va ordenar l'annexió de Catalunya a l'Imperi. Divideixen Catalunya en 4 departaments.

Des de mitjan 1812, el curs de la guerra començà a ser desfavorable als francesos. La campanya de Rússia havia obligat Napoleó a desplaçar-hi gran part del seu exèrcit i, aprofitant la conjuntura, les forces espanyoles, recolzades pels britànics començaren a fustigar els francesos. Llavors Napoleó va decidir pactar fi del conflicte amb els espanyols i, cap al final de 1813, les seves tropes començaren a abandonar el territori espanyol. L'abandonament de Catalunya va trigar encara uns mesos i fins el maig de 1814 no van marxar les últimes tropes franceses de les posicions catalanes.

1.5.Les actituds davant l'ocupació

Una part molt petita de la població coneguda com a afrancesats acceptaren els francesos i col·laboraren amb ells. Alguns només s'adaptaren a la nova situació, però molts creien fermament en les possibilitats reformistes del nou règim i defensaven els avantatges de l'annexió de Catalunya a l'Imperi francès.

La majoria de la població s'oposava a la invasió i formà part de la resistència antifrancesa (la majoria clergat i noblesa) que volien la tornada a la vella monarquia absolutista en Ferran VII. Els il·lustrats esperaven que la victòria davant els francesos permetés la tornada de Ferran VII.

La burgesia, els intel·lectuals i els sectors liberals, tenien altre objectius i aspiracions. Volien la promulgació d'una constitució que proclamés la sobirania nacional i la divisió de poders, la imposició d'un model social econòmic que permetés el desenvolupament del capitalisme.

Una gran part de la població afrontà la guerra com un moviment de defensa contra un invasor estranger. La majoria expressava el un desig de retorn a la vella monarquia i defensava a ultrança el restabliment del poder de l'Església catòlica, tot i que amb la seva actitud de rebel·lia contra la monarquia de Josep Bonaparte, adoptava actituds clarament revolucionàries.

2. Les Corts de Cadis

2.1.El procés de formació de les Corts

Des del començament de la guerra, les Juntes providencials enviaren representants per tal de formar una Junta Suprema Central que coordinés les accions bèl·liques i dirigís el país durant la guerra. La junta es reuní a Aranjuez (Madrid) el 25 de Setembre. La junta va reconèixer Ferran VII com a rei legítim d'Espanya i va assumir l'autoritat màxima de l'estat. En produir-se el nou avanç dels francesos la Junta va fugir a Sevilla i després a Cadis (1810) l'única ciutat que, ajudada pels anglesos, resistia el setge francès.

La Junta Central es mostrà incapaç de dirigir la guerra i va decidir convocar, pel maig de 1809, unes Corts, perquè els representants de la nació decidissin sobre la seva organització i el seu destí.

La Junta Superior de Catalunya va aconseguir enviar una vintena de diputats catalans a les corts.

Les Corts s'obriren el setembre del 1810 i, la primera sessió, s'aprovà el principi de sobirania nacional.

2.2.La Constitució del 1812

La Constitució (19-03-1812) es el text legal de les Corts que defineix millor l'esperit liberal. El text plasma també el compromís entre la burgesia liberal i els absolutistes.

La Constitució conté una declaració amplia de drets del ciutadà : llibertat d'impremta, igualtat davant la llei, inviolabilitat del domicili, dret de petició, llibertat civil, dret de propietat,... La nació es defineix com el conjunt de ciutadans de tots dos hemisferis.

L'Estructura de l'Estat és la d'una monarquia limitada, basada en la divisió de poders. El poder legislatiu (redacció de lleis) correspon a les Corts únicament. EL Monarca és el cap del poder executiu (responsabilitat que es compleixi la llei). El poder judicial (s'estableixen els principis bàsics d'un Estat de Dret) es exclusiu dels tribunals.

El text de la constitució estableix els principis d'una societat moderna amb drets i garanties per als ciutadans.

2.3.L'obra de Cadis

L'obre legislativa de Cadis va ser elaborada i promulgada en un país en guerra, ocupat per les tropes napoleòniques. Els legisladors, inspirats en un triomf de la revolta popular, van intentar aprofitar l'ocasió revolucionaria creada per la guerra per elaborar un marc legislatiu molt més avançat del que hagués estat possible en una situació normal.

Malgrat el seu valor polític, l'obra de les Corts de Cadis no va tenir gran incidència pràctica. La situació bèl·lica va impedir l'aplicació efectiva de tot allò legislat a Cadis i, en acabar la guerra, la tornada de Ferran VII va frustrar l'experiència liberal i va conduir al retorn de l'absolutisme.

El Tractat de Valençay (finals del 1813) significava la retirada dels francesos de la península i l'acceptació del retorn de Ferran VII com a monarca legítim a Espanya. Ferran VII havia abandonat el país com a monarca absolut i havia de tornar com a monarca constitucional,. Però les seves intencions ben aviat es van mostrar contraries a aquesta acceptació, i s'obrí un llarg període d'enfrontament entre els defensors de l'absolutisme i els del liberalisme.

3. Absolutisme i liberalisme (1814-1820)

3.1. El retorn a l'absolutisme (1814-1820)

Els liberals eren conscients que les seves idees no tenien el suport de la majoria del poble, atès que l'obra de Cadis no havia tingut gaire incidència pràctica per la situació de guerra, que impedí allò que s'havia legislat. Com que tenien dubtes de la bona voluntat del res d'acceptar la nova situació, van fer tot el que van poder per tal que la seva tornada es fes directament a Madrid, on havien de jurar la Constitució i comprometre's amb el nou marc polític. Ferran VII va témer d'enfrontar-se als liberals i va mostra voluntat d'acceptar les seves condicions.

Els liberals, els absolutistes, la noblesa i el clergat s'organitzaren ràpidament per mostrar al rei el seu suport incondicional per tal que restaurés l'absolutisme (Manifest dels Perses).

Ferran va trair les seves promeses i protagonitzà un cop d'Estat, en declarar per mitjà del Reial Decret de 4 de Maig de 1814 “nuls i sense cap mena de valor ni efecte “ la Constitució i els decrets de Cadis, i anuncià la tornada a l'absolutisme. La tornada de Ferran VII va frustrar l'experiència liberal i va portar el retorn de l'absolutisme.

Durant els mesos següents es produí la restauració de totes les antigues institucions, es va restablir el règim senyorial i es restaurà la Inquisició. Napoleó havia estat derrotat i les potències absolutistes europees vencedores havien restaurat el vell ordre arreu d'Europa al Congrés de Viena i la Santa Aliança garantia la defensa de l'absolutisme i el dret d'intervenció a qualsevol país per tal de frenar l'avenç del liberalisme.

Els governs de Ferran VII van fracassar un rere l'altre . L'oposició a la nova situació no va trigar a manifestar-se. La burgesia liberal i les classes mitjanes urbanes reclamaven la implantació d'un règim constitucional. Una part de la pagesia es negava a tornar a pagar rendes i tributs i a molts de llocs es va oposar a la restauració del règim senyorial.

Hi ha pronunciament militars liberals que fracassen entre el 1814-1820, mostren el descontentament de la població i l'esfondrament del model de monarquia absoluta. El mes important a Catalunya fou el dirigit pel general Luís Lacy, abril 1817.

3.2. La reacció liberal: el Trienni (1820-1823)

L'1 DE Gener de 1820, el pronunciament iniciat pel Coronel Rafael Riego, al capdavant d'una companyia de soldats acantonats a Cabezas de San Juan (Sevilla) va triomfar. L'oposició liberal a les principals ciutats i els aldarulls populars i la neutralitat dels pagesos obligaren el rei, finalment, a acceptar de convertir-se en monarca constitucional. Es va nomenar un nou govern, es va proclamar una amnistia i es van convocar eleccions.

Es va restaurar la Constitució i una gran part de les reformes de Cadis, i es van elaborar noves normes. Van inicia la modernització administrativa del país i crearen la Milícia Nacional, un cos armat de voluntaris, format per les classes mitjanes urbanes, amb la finalitat de garantir l'ordre i defensar les reformes constitucionals.

Pretenien liquidar el feudalisme al camp, i introduir relacions de tipus capitalista entre propietaris i pagesos arrendataris. Intentaren liberalitzar la indústria i el comerç, eliminant les traves a la lliure circulació de mercaderies i impulsant el desenvolupament de la burgesia comercial i industrial.

3.3. Les dificultats del Trienni: aixecaments reialistes

Les reformes provocaren ràpidament l'oposició de la monarquia. Ferran VII havia acceptat forçat per les circumstàncies. Des del primer moment conspirà contra el govern i cercà l'aliança amb les potències europees absolutistes perquè envaïssin el país i restauressin l'absolutisme.

Hi havia una progressiva oposició de la pagesia ja que les lleis del trienni no recollien les seves aspiracions (repartiment de la terra i la rebaixa dels impostos). Els pagesos deixen de ser serfs (d'un senyor feudal) d'un senyor i passen a ser arrendataris (d'un senyor ric). Per tant no tenen dret a la propietat privada. El delme eclesiàstic es redueix a la meitat, però no amb menjar, amb diners. Els pagesos se sentiren pobres i més indefensos amb la nova legislació i s'aixecaren contra els liberals.

La noblesa tradicional, i sobretot l'Església, perjudicades per la supressió de les rendes senyorials i del delme per la venda de béns monacals, animaren la revolta contra els governants del Trienni. L'any 1822 s'aixecaren partides absolutistes a Catalunya. El conflicte es va convertir en guerra oberta, els rebels van establir primer la seva capital a Cervera, i més tard es va formar una regència absolutista a la Seu d'Urgell. La insurrecció va ser derrotada al novembre per l'exèrcit liberal dirigit per Espoz y Mina.

Les dificultats van donar lloc a enfrontaments entre els mateixos liberals. D'una banda els moderats (partidaris d'anar realitzant les reformes amb prudència) i de l'altra banda els exaltats (plantejaven la necessitat d'accelerar les reformes i enfrontar-se al monarca).

3.4. La segona restauració de l'absolutisme (1823-1833)

La Santa Aliança respongué a les peticions de Ferran VII i va encarregar a França que intervingués a Espanya per tal de restaurar l'absolutisme. A l'abril de 1823, uns 100.000 soldats (Cent Mil Fills de Dant Lluís), comandats pel duc d'Angulema i ajudats per reialistes espanyols, irromperen en territori espanyol i reposaren Ferran VII com a monarca absolut.

La resistència va ser escassa. La tornada a l'absolutisme va anar seguida per una feroç repressió contra els liberals.

Una altra preocupació del govern va ser el problema econòmic. Les dificultats de la Hisenda van forçar a Ferran VII a cridar a un ministre d'hisenda liberal, López Ballesteros.

L'actitud del rei va ser mal rebuda pel sector més conservador i tradicionalista de la noblesa i el clergat . A la Cort, aquest sector es va agrupar al voltant de Carles Maria Isidre (germà del rei i previsible successor) atès que Ferran VII no tenia descendència. A Catalunya, l'activitat dels ultraconservadors va conduir a l'esclat de la guerra dels Malcontents o Agraviats (abril - octubre 1827). L'aixecament es justificava com a defensa de Ferran VII i en contra del “mal govern” que l'envoltava, i va tornar a aplegar els sectors nobiliaris i clericals, amb els pagesos descontents.

El 1830, el naixement d'una filla del rei, Isabel II, provocà un greu conflicte en la successió del tron. La Llei Sàlica, impedia l'accés al tron a les dones. Però Ferran VII promulgà la Pragmàtica Sanció, i obria el camí al tron a la seva filla i hereva. Els partidaris de Carles (carlins (absolutistes)) es negaren a acceptar la nova situació i influïren, el 1832, sobre el monarca greument malalt, perquè fou reinstal·lada la Llei Sàlica. Es tractava de la lluita per imposar un model de societat. Al voltant de Carles s'aplegaven les forces partidàries de l'Antic Règim.

Maria Cristina (esposa de Ferran VII) comprengué que havia de buscar suports en els sectors més propers al liberalisme. Nomenada regent mentre durés la malaltia del rei, formà un nou govern de caire reformista i es preparà per enfrontar-se als carlins. El 1833, Ferran VII va morir, però reafirmà en el seu testament la seva filla Isabell II com a hereva del tron, i nomenà Cristina com a regent fins la majoria d'edat de la seva filla. El mateix dia, Carles es proclamà rei i comença un aixecament absolutista. Era l'inici de la primera guerra carlina (carlins contra isabelins).

4.La independència de l'Amèrica hispana

4.1. L'Amèrica espanyola al final del segle XVIII

Al llarg del segle XVIII, la decidida preocupació dels Borbons pels territoris d'ultramar havia propiciat una etapa de prosperitat basada en la reactivació del comerç. El creixement econòmic propicià el desenvolupament d'un poderós grup burgès crioll.

Entre aquesta burgesia criolla les idees d'emancipació de la metròpoli prengueren cos i es forjaren els programes i els projectes d'independència. L'exemple dels USA, a més, va ser crucial per mostrar que era possible enfrontar-se a la metròpoli i aconseguir la victòria. A més, la Gran Bretanya, desitjosa de controlar el mercat americà, s'encarregà d'atiar i donar suport als moviments independentistes.

4.2. El procés d'independència

A partir del 1808 els criolls optaren per no sotmetre's a l'autoritat de Josep Bonaparte i crearen Juntes que van assumir el poder dels seus territoris. Els focus mes declaradament secessionistes van ser el virregnat de la Plata, on José de San Martín proclamà el 1810 a la ciutat de Buenos Aires la independència de la República Argentina; el virregnat de Nova Granada i Veneçuela, al capdavant dels quals se situà l'altre gran líder de la independència americana, Simón Bolívar; i Mèxic, l'aixecament del qual dirigiren Hidalgo i Morelos.

L'any 1814, el govern de Ferran VII, en comptes de buscar l'acord amb els americans, va respondre amb la tramesa d'un exèrcit de 10.000 homes que aconseguí de pacificar la Nova Granada i Mèxic, però que es mostrà impotent al virregnat del Riu de la Plata: Paraguai i Argentina es consolidaren ja com a nacions independents.

Veneçuela, Colòmbia, Equador i Panamà són els estats que es van independitzar. A Mèxic, el moviment independentista liderat per Iturbe aconseguí d'atreure's l'Església i les classes poderoses i s'independitzaren de la metròpoli. Amb la independència de Perú i Bolívia s'acabà la presència espanyola a l'Amèrica continental. Només les Antilles (Cuba i Puerto Rico) i les Filipines restaren en possessió de la Corona Espanyola.

1