EL CRAC DE 1929 I LA GRAN DEPRESSIÓ.

La crisi oberta pel crac de la Borsa de Nova York el 1929 inicia una depressió llarga i profunda.

La crisi borsària té els orígens en l'eufòria especulativa dels anys anteriors.

En 1929, es produeix un canvi de l'alça a la baixa i les primeres vendes d'accions. Les autoritats monetàries nord-americanes eleven la taxa de descompte(interés dels diners) per frenar-la i això atrau capitals nord-americans invertits a Europa i augmenta l'especulació.

Esclata la crisi el 24 d'Octubre de 1929. Este dia s'anomena “Dijous negre”, dia en el que es posen a la venda milions d'accions amb demanda nul·la; a causa d'açò la Borsa s'enfonsa i la catástrofe prosegueix fins 1932.

La fallida borsària provoca una crisi financera i económica greu. Destrueix el mecanisme del crèdit i de la inversió. La crisi dels anys 30 té causes profundes en desequilibris dels anys 20(crisi permanent en l'agricultura; estancament dels sectors industrials tradicionals; creixement dels salaris a un ritme inferior al de la producció, productivitat i beneficis; comerç internacional mancat de dinamisme;davallada de la inversió productiva i excés especulació borsària.)

L'activitat económica d'Estats Units pateix una caiguda brusca entre 1929 i 1932:

La crisi, adquereix dimensions social i polítiques terribles. La pobresa desperta vagues contra un sistema econòmic capaç de passar de la prosperitat a la pobresa en poc temps.

L'estreta relació económica i financera d'Estats Units i la resta del món afavoreix la rápida extensió de la crisi. EE.UU era el principal productor mundial, el + important del mercat i el centre financer mundial. El reflux massiu de capitals invertits a Europa, l'adopció de mesures proteccionistes per EE.UU i la resta del món, provoca el declivi del comerç mundial. La crisi afecta el països + independents d'EE.UU com Japó i América Llatina(exportadora de primeres matèries).

A Europa els països més afectats foren: Alemany i Austria. Alemenya no pot asumir les reparacions i tant bancs com empreses tenen greus dificultats. El març de 1931, el principal banc austríac, suspén els pagaments i arrossega els grans bancs alemanys.

A Gran Bretanya, el setembre de 1931, l'abandonament de la lluira del sistema patró-or, és a dir, la depreciació, arrossega 30 monedes més.

A França, la crisi és més tardana. De 1927-1928 l'economia mostra desequilibris.

L'excepcional enfonsament financer i industrial del sistema capitalista causa una masiva destrucció d'ocupacions. La crisi i l'atur afecten els assalariats. Un sentiment d'injustícia envaeix les societats capitalistes i això desemboca manifestacions contra el poder.

3.1 Del remei liberal a la intervenció de l'Estat en l'economia.

Les primeres solucions foren les típiques receptes de liberalisme económic:

Esta política deflaccionista, que redueix el crèdit i la inversió també disminueix els salaris i tingué com a efecte immediat una reacció de rebuig de la població. A més, apronfundí la recessió económica, l'atur i el món s'omplí de banderes duaneres.

Alguns polítics i economistes pensen que el capitalisme ha d'adaptar-se a solucions noves. KEYNES defensava una alternativa renovadora al liberalisme clàssic que inspirarà politiquees econòmiques com la de New Deal a EE.UU. Segons ells, la crisi l'havia provocada l'enfonsament de la demanda i calia una intervenció activa de l'Estat per a restablir l'equilibri entre l'oferta i el consum. Per a això, l'Estat havia d'estimular la inversió i l'ocupació en recórrer al déficit pressupostari controlat peor tal de finançar grans obres públiques i impulsar el consum, en elevar el poder adquisitiu de la població mitjançant una política fiscal que redistribuïra les rendes i que alhora reequilibrara el déficit

Este idees Keynesianes d'un capitalisme reformat, basat en la intervenció de l'estat en l'economia inspiraren les politiques econòmiques dels països democràtics (ex.: EE.UU).

En la major part dels països, els governs es veren forçats a intervenir per a rellançar l'economia i reabsorbir l'elevat nombre d'aturats mitjançant:

Roosevelt anuncia el nou compromís, el NEW DEAL, de la seua administració d'adoptar en els 100 primers dies de govern mesures per a reactivar l'economia i reintegrar a la societat americana els milions de víctimes de la depressió mitjançant una sèrie de mesures d'intervenció estatal, tant en materia económica com social.

S'adoptà una sèrie de mesures legislatives dirigides als sectors bàsics dela vida económica i social, conegudes com New Deal(1933-1938). El seu propòsit no era planificar l'economia ni modificar el sistema capitalista, sinó salvar-lo de la crisi.

Política agraria: Disminueir la producció i elevar preus amb 2 tipus d'accions:

1r.) Indemnitzar els grangers que reduïren les collites i la superficie sembrada.

2n.)Subvencionar el pagament de les hipoteques.

Política de grans obres públiques: destinades a rellançar la inversió i reabsorbir els aturats. La més important consistí en la modernització de la Vall de Tennessee que donà ocupació a milions d'aturats.

Política industrial: basada en la col·laboració de l'administració federal amb la industria privada per afavorir la inversió i la demanda. A canvi, hauria de reduir-se la jornada laboral(35 hores setmanals), i establir-hi un salari mínim. Les empreses aprofiten l'ocasió per eliminar competència i elevar preus.

El 1934 els resultats eren modestos: l'atur ascendia a 11 milions tot i que l'activitat económica es recuperava.

De 1935 a 1938 Rooselvelt impulsa un gir (giro) social al New Deal amb la creació d'un sistema estatal de seguretat social, assegurança de desocupació, de vellesa i invalidesa i introdueix (als EE.UU) la plenitud de les llibertats sindicals. A pesar d'haver-se assolit el nivell de producció persistía l'atur. En 1937-1938 una nova crisi qüestiona els desiguals resultats del New Deal.

Davant la lenta recuperació económica als anys 30 de Gran Bretanya i l'estancament de l'economia francesa, les dictatures feixistes, especialment Alemanya i Japó, mostraren una notable recuperació económica.

A Europa, el feixisme italià i el nacionalisme alemany emprenen una política d'intervenció i control autoritari de l'economia els objectius de la qual són: l'autarquia i rellançament de la industria militar.

Itàlia feixista practicava des de 1925 una política intervensionista amb propòsit d'aconseguir l'autarquia económica i de construcció de grans obres publiques. Des de 1933 redobla els seus esforços, sota la pressió de la crisi económica mundial, amb intervenció directa, tant en banca com en industria; i fonamenta la concentració industrial i financera, cosa que afavoreix a grans empreses. Però fou incapaç de rellançar l'economia i absorbir els milions d'aturats. Sols s'aconsegueix reduir, l'atur amb la mobilització parcial arran de la invasió d'Etiòpia el 1935 i el foment de la industria militar des de 1939.

El cas de l'Alemanya sota la dictadura de Hitler és el més espectacular. El règim nazi, des de l'arribada al poder en 1933, imposa una concepció jerarquicoautoritària a l'economia i a les relacions laborals, supeditant-les al fi últim del règim totalitari: l'ampliació per la força de “l'espai vital” del poble alemany. Però es a partir de 1935-1936, quan la planificació de l'economia alemana s'orienta a una decidida política d'autarquia. La impossibilitat d'aconseguir l'autosuficiència total, du a Hitler a justificar en el seu memorando que la solució consisteix en la conquesta de “l'espai vital” i això comporta la intensificació de la producció armamentística. La política d'intervenció del nazisme en l'economia afavorí una major concentració del capitalisme i permeté la desaparició de l'atur, la recuperació de la capacitat adquisitiva de la població i el suport de la població al règim nazi, però a costa de producció armamentística intensa que conduí a la guerra.

Quan arribe 1939, el III Reich serà una de les grans potencies industrials de l'Europa Occidental, però amb problemes en l'obtenció de primeres matèries i fonts d'energia, tals com: el petroli o el wolfram que havien d'importar.

CAUSES:

• Crisi en l'agricultura.

• Estancament dels sectors insdustrials(tèxtil, carbó, siderúrgia)

• Salaris creixen a un ritme inferior a la producció.

• Estancament del comerç internacional.

• Davallada inversió productiva.

• Excés especulació borsària.

CONSEQÜÈNCIES:

• Declivi del comerç mundial.

• Abandonament del patró-or.

• Enfonsament de la producció mundial.

• Enorme elevació de l'atur.

• Proteccionisme i nacionalisme econòmic.

LA CRISI COMENÇÀ EL DIA 24 D'OCTUBRE DE 1929 I ACABÀ L'ANY 1932.

VOCABULARI:

BROKER: Es un corredor de borsa.

NEW DEAL: Son un conjunt de mesures que s'adoptaren als EE.UU per a poder eixir de la Gran Depressió(1929-1932), impulsades per Rooselvelt i dites per Keynes.

POLÍTICA D'AUTARQUIA: Aquesta política es un tipus de política tancada a altres països, es a dir es una política autosuficient o en altres paraules el país o estat produeix per a ell mateix, ni exporta ni importa.

ESPECULACIÓ: Es l'activitat que consisteix en jugar a vendre pujant artificialment el preu, es a dir fer negoci, comprant a un preu i venent a un preu molt més alt.

OFERTA: Son els productes que s'han produït per a vendre's.

DEMANDA: Es alló que la gent vol comprar o compra.

INVERSIÓ: Consisteix en gastar-se els diners amb una empresa amb el propòsit de guanyar-ne més.

PRÉSTEC: Demanar diners a una persona o entitat a canvi de tornar-li'ls amb interesos.

CRISI DE SOBRE PRODUCCIÓ: Situació difícil económica que consisteix en que s'ha produït massa i no s'ha pogut vendre.

CRISI DE SUBCONSUM: Es la mala situació que es produeix quan la gent gasta pocs diners i els productes elaborats no es poden vendre.

INFLACIÓ: Es una situació on circulen molts diners i pujen els preus.

DEFLACIÓ: Es una situació que es produeix quan circulen o es gasten pocs diners.

PROTECCIONISME: Es quan entren productes extrangers i ha eixos productes quan van a passar la duana se'ls imposa impostos molt alts i aixó fa que a l'hora de vendre'ls es tinguen que vendre a un preu més alt, per aixó la gent opta per comprar productes nacionals.

AUTARQUÍA: Es l'autosuficiència económica, es a dir comsumir la producció o elaboració propia d'un país o estat.

EQUILIBRI PRESSUPOSTARI: Consisteix en aconseguir que el que es guanya siga proporcional amb el que es gasta, es a dir que no hi haja déficit.

PLANIFICACIÓ ECONÓMICA: Que el govern d'un estat o país planifique la seua economía.