La composició química del ni¡ostre planeta és molt particular, si es té en compte les dels altres planetes del sisteme solar. Les causes d'aquest fet cal buscar-les en els processos primaris que van donar lloc al naixament del planetes, com als processsos biológics que han influït de manera significativa en l'evolucuió de la nostra atmosfera.

Des del seu naixament, tant l'atmosfera de la terra com la dels planetes veïns, Venus i Mart, han sofert canvis importants en la composició química. Una de les hipótesis que intenta explicar l'origen els planetes més interns (la Terra, Venus i Mart) es refereix a la concentració de pols i gas galàctics, durant el qual es creu que es va generar unaa gran quantitat de calor, el qual va originar la formació de un nucli de ferro en primer lloc i, més tard, la d'una capa envoltant de silicats i minerals carbonàtics.

La gran quantitat de calor en aquest processos podria haver provocat l'emisió de gasos atrapats en el nucli, i també la dissociació de minerals de les capes més extremes, originant una atmosfera primitiva, composta de vapor d'aigua, diòxid de carboni i nitrogen, principalment.

El resultat final és que la composició de l'atmosfera dels planetes més externs (Júpiter, Saturn, Urà o Neptú) no ha variat subtancialment al llarg del temps. En canvi, les atmosferes dels planetes més interns han sofert una gradual evolució, grácies a l'elevada radioactivitat dels gasos presents en l'estadi inicial de formació dels planetes. Així, les atmosferes actuals de Venus i Mart es componen majoritariament de diòid de carboni, i d'altres gasos en molt menor proporció, com ara l'argó, monòxid de carboni, vapor d'aigua, oxigen, etc.

Tanmateix , mentre que l'evolució de la composició de les atmosferes de Venus i Mart es pot explicar en virtut de les lleis bàsiques de la física i química, no podem dir el mateix de l'atmosfera terrestre. Aquesta es compon de nitrogen, el metà i argó, principalment, a més d'altres gasos minoritaris, tals com diòxid de carboni, vapor d'aigua, metà, hidrogen, etc. El que realment sorprèn d'aquesta barreja de gasos que formen la nostra atmosfera és com poden coexistir compostos tan oxidables com el nitrogen, el metà o l'hidrogen juntqament amb l'oxigen, ja que, segons les lleis de la termodinàmica, caldria esperar l'oxidació completa d'aquells hgasos al llarg del temps.

L'explicació d'aquesta particular composició química de l'atmosfera de la terra cal buscar-la en la presència de vida en el nostre planeta. Per bé que en l'època del naixament del nostre sistema solar, fa uns 4600 milions d'anys, la vida era inexistent a causa del continu bombardeig de cometes i de meteorits, es creu que la vida va sorgir vuit-cent mil anys després. Tal com van demostrar Miller y Urey en uns experiments realitzats en un laboratori, la síntesi d'aminoàcids sencills va ser gràcies a descàrregues elèctriques en mescles de metà, amoníac, aigua i hidrogen. D'altres experiments han demostrat que la radiació ultraviolada, com per exemple la del Sol, es capaç d'estimular els mateixos processos químics. Totes les hipòtesis assenyalen que aquest aminoàcids sencills podrien haber estat les peces bàsiques a partir de les quals s'haurien anat formant els edificis més complexos que, en darrer terme, haurien propiciat la formació d'organismes vius.

Potser aquest no ha estat l'únic mecanisme a través del qual es va originar vida en el nostre planeta. Una altra possibilitat té relació amb el paper que podria haver fet en la formació e determinats compostos precursors l'ió ferrós, presents en totes les roques ígnies. En el cas de que hagi existit diòxid da carboni en l'atmosfera primitiva, que també es una hipótesi vàlida, la presència d'ií ferrós podria haver afavorit, gràcies al seu gran poder reductor, la formació d'aminacids i àcids nucleics. Osteriorment l'absorció dels aminoàcids en les argiles podria haver ajudat a concentrar aquest compostos i en conseqüència n'hauria afavorit la polimerització produint mòlecules orgàniques de major complexitat.

Finalment, s'ha proposat un altre mecanisme per a explicar l'origen de la vida en el nostre planeta, basats en els processos fotoquímics amb intervenció dels compostos inorgànics com ara el sulfur de cadmi i alguns òxids, com els de titani, zinc, ferro, volfram, etc., que haurien actuat de fotocatalitzadors en la síntes d'aminoàcids senzills.

Així doncs, l'existència de vida en el nostre planeta és la causa que s'hafi establert una atmosfera amb una composició química tan particular en relació amb els planetes veïns. És a través dels processos biològics que es forma nio solament l'oxidant, sinó també els compostos oxidables. Per a dur a terme aquest procés antietrópic cal una aportació d'energia que es aportada perel Sol. En absència de vida, la concentració d'oxigen atmosferic produït pels processos fotoquímics de caràcter inorgànic seria uns deu bilions de vegades inferior al que es registra en la actualitat.

D'altre banda, l'oxigen compleix una funció protectora de la vida en el nostre planeta. En efecte, els organismes vius son molt sensibles a la llum ultraviolada emesa pel Sol, atès que les bases sobre les quals es fonamenta l'edifici orgànic, és a dir, les proteïnes i els àcids nucleics, es degraden a causa de la radiació de longituds d'ona inferiors a 290nm. En aquest sentit, l'oxigen atmosferic absorveix la radiació inferior a 230nm, mentre que l'ozó, que es una forma allotrópica de l'oxigen, fa el mateix en radiacions compreses entre 230 i 290 nm.

2.1_ L'estructura de l'atmosfera

EN l'atmosfera terrestre es distingeix diferents regions segons la variació de la temperatura amb l'altura. L'altura m´ñes baixa, fins a una altura d'uns 10 km, es denomina troposfera, i es caracteritza amb la disminució de la temperatura amb l'augment de la temperatura. Aquesta regió , en contacte amb la superfície terrestre, és donomina pels moviments de convecció de masses d'aire, tan verticals com horitzontals. Damunt l'atmosfera es troba la troposfera, que s'entén fins a uns 50 km d'altura, la cosa impideix l'ascenció de les masses d'qaires més fredes i, en conseqüència, més denses, per damunt de les masses més calentes. Aquestes regions, anomenades capes d'inversió, es caracteritzen per gradients de temperatura positius, i no s'hi produeixen moviments de convecció, verticals, sinó tan sols desplaçament horitzontals de masses d'aire.

A altures majors, fins als 90 km, es troba la mesosfera, on la temperatura torna a disminuir amb l'altura. La termosfera, la regió situada damunt de la mesosfera, es caracteritza per un gradient positiu de la temperatura. En aquesta zona, la temperatura augmenta amb l'altura assolint un màxim de 2000ºC a una altura d'alguns milers de quilòmetres. Finalment, a partir d'aquesta altura s'estén l'exosfera, que és essencialment isotèrmica.

A part d'aquestes regions, encara s'en poden caracteritzar d'altresd en funció, basicasment, dels diferents processos químics de cada una. Així per exemple, en la ionosfera, situada a una altura compresa entre els 50 i els 300 km aproximadament, predominen diversos ions a conseqüència de l'absorció, per part de les capes més externes de l'atmosfera, de la relació fotoinitzant emesa pel Sol. Fins i tot, dins de la ionosfera es poden distingir diverses capes segons el tipus d'ió que hi predomina. Així, en la zona més alta de la ionosfera es troben ions senzills, com lóxigen i el nitrogen iònic, mentre que en la zona inferior predominen ions més complexos, com els ions nitroat o hidroni. En la zona intermitja, situada a uhns 110km d'altura, es troben cations metàlics amb una sola càrrega. En la zona més externa de la ionosfera, anomenada magnetosfera, hi ha predominança d'ions més lleugers, com l'hidrogen o l'heli.

En les zones infeiors, és on es troba la major part de la massa total de l'atmosfera, perquè tant com la densitat com la presió atmosfèrica diminuexen exponcialment amb l'altura. L'atmosfera situada per sota dels 90 km, es denomina homosfera, on l'absorció de la llum més energètica emesa pel Sol afavoreix els processos de dissociació del diòxid de carboni i de l'oxigen i nitrogen moleculars, cosa que proporciona canvis importants en la composició química de l'atmosfera en relació amb l'altura. Per sobre d'aquesta es troba l'heterosfera, on predomina el transport de matèria degut a diferències de concentració.

A més de totes les parts de l'atmosfera anomenades anteriorment, els quimics solen establir encara una altre, la quimiosfera, que comprèn tota l'estratosfera i mesosfera juntament amb lapart baixa de la termosfera.. En aquesta regió les reccions químiques son molt dominants.

Dins de la quimiosfera es pot diferènciar una altre regió anomenada ozonosfera, situada a uns 20 km d'altura, on la velocitat de la formació de l'ozó a partir de la fotdissociació d'oxigen molecular es la màxima. Aqui es forma la capa protectora de la radiació ultraviolada emesa pel Sol.

La composició química situada per sota dels 90km d'altura és essencialment homogènia. Ens centrarem en la regió que es troba per sota dels 50 km d'alturan atès a que és on incideix més l'impacte de l'home.

Els gasos presents en la major proporció sópn el nitri¡ogen (78%), l'oxigen (21%) i l'argó (0.9%). El 0.1 % restant és format per una gran varietat de compostos gasos a molt baixa concentració, peró que tenen un paper molt important en els processos

químics que s'edevenen en aquesta regió de l'atmosfera.

En la taula 1 es mostren els compostos minoritaris més rellevants pel que fa a la concentració i a l'estabilitat, amb indicació dels nivells aproximats en parts per milió en volum (ppm). Cal tenir en compte que els valors expresats a la taula són valors mitjans. En alguns casos ens podem trobar una concentracó més elevada per a regions locals, com és el cas de l'ozó, que en ambients pollucionats poden augmentar més de cinc vegades la seva mitjana.

Taula 1. Principals gasos minoritaris presents en l'atmosfera terrestre.

A més d'aquests components gasosos, a l'atmosfera existeixen partícules sòlides i líquides es suspensió.El temps de residència de cadascunadepèn de la grandaria: com més petita es la partícula, menor serà la velocitat de sedimentació.

Aquestes partícules es poden formar tant per liquids, per evaporació de l'aigua dels oceans, com per sólids, ja sigui per erosió del sòl, erupcions volcàniques, d'incendis forestals, desintegració de meteorits, etc...

3:Contaminants atmosfèrics

Els contaminants atmosfèrics es classifiquen en dos grans grups: Els gasos i les partícules.

Normalment, els productes contaminants es troben barrejats a l'aire. La seva naturalesa és molt variada, encara que alguns destaquen per la seva elevada proporció a l'aire o pels seus efectes. D'altra banda molts reaccionen entre si o amb altres substàncies presents a l'atmosfera, com el vapor d'aigua, i originen nous contaminants.

Aixi, es poden diferenciar els contaminants primaris, emesos directament per una font, dels secundaris, producte de reaccions ulteriors.

El temps que un contaminant roman a l'aire es coneix pel nom de temps de residència. Aquest temps es més o menys llarg segons el contaminant i l'estat de l'atmosfera. Per als gasos, el temps de residència depèn de la seva capacitat de reacció (els més reactius resten menys temps a l'aire). Per a les partícules depèn del seu tamany.

Les unitats amb que ès mesuren les partícules són els micrograms de contaminant per metre cúbic. En el cas dels gasos és calcula en parts per milió (ppm).

S'utilitzen aquestes unitats perque les concentracions de contaminants que s'han de mesurar són molt baixes, però cal tenir en compte que aquestes concentracions s'han de comparar amb les concenracions existents en una atmosfera neta, que son encara més baixes i es coneixen pel nom de “concentracions de fons”.

Segons la normativa de cada país, als nivells de concentració de contaminants que són acceptats legalment són conegutscom “concentracions de referència. Aquestes concentracions són variables en el temps i en l'espai segons el desenvolupament tecnològic i ña política ambiental dels diferents països.

Els contaminants més importants a l'atmosfera són els compostos gasosos i les partícules.

Els compostos gasosos es diferencien en:

1_ Òxids de sofre, que s'originen en la combustió de combustibles fòssils com el carbó, El petroli i algun derivats

2_El sulfur d'hidrogen, produit de forma natural per la putrefacció de la matèria orgànica, al fons dels llacs i a les bases que es troben en condicions anaerobiques.

3_ Els òxids de nitrogen que es generen a causa de les altes temperatures que es produeixen en els processos de combustió.

4_ el monoxid de carboni produits per la combustió incompleta de combustiblews orgànics.

5_ El dioxid de carboni, es produeix naturalment en la respiració dels essers vius i en les combustions.

6_ els hidrocarburs, la font més gran de producció d'hidrocarburs és la natural. També es poden formar per alguns processos de materia orgànica i les refineries de petroli i els processos que treballen amb dissolvents produeixen una gran quantitat.

7_ Els oxidants, són el producte de les reaccions fotoquímiques entre els oxids de nitrogen i els hidrocarburs. Son considerats contaminants secundaris.

8_Els compostos alogenats. Sòn els compostos de fluor, clor i els freons (compostos de fluor i clor). Aquests són emesos principalment per les indústries de la ceràmica, alumini, vidre, indústria petroquímica i els processos de combustió de material plàstic.

Les particules

Les particules son porcions de materia generalment molt petites, molt més grans que les molècules gasoses. Es clasifiquen per caracteristiques com la seva grandaria o el seu origen. Reven el nom d'aerosols.

Hi ha particules que tenen un caracter innocu a causa de la seva composició, mentre que d'altres són altament nocives. La seva mida es important per la tendència que poden tenir a disperser-se en l'atmosfera o a precipitar-se contra el sòl. Un efecte notable de les particules es el d'introduir petites alteracions en mocroclimes, per la dispersió de la radiació solar que poden provocar els aerosols en aquella zona determinada.

3.1 Cicle dels contaminants

La majoria de les fonts emissores aboquen els contaminants en la zona baixa de l'atmosfera, prop de la superficie terrestre. L'altura en que son emesos els contaminants es un dels parametres que determinen el temps de residencia a l'atmosfera fins al retorn a la superficie terrestre.

Una vegada els contaminats son abocats a l'atmosfera, són sotmesos a diversos processos físics i transformacions quimiques. Les substancies presents es mesclen íntimament, després es transformen `participant en reaccions quimiquesi, finalment, són eliminades. La destinació última dels contaminats són els oceans, els sediments o el sòl. Basicament, el cicle consisteix en una mescla inicial dels contaminants emesos, tant per les fonts naturals com per les fonts antropogeniques, seguida per una dispersio per l'atmosfera. Un cop assolidala distribució homogenia dels contminants, aquests poden retornar a la superficie de la Terra o be participar en les reaccions quimiques, que donen lloc a la sintesi d'altres substancies. Finalment, el retorn dels contaminants es realitza per dispocicio seca o humida, incorporeant-se en aquest cas, a l'aigua de la pluja.

La mescla inicial dels contaminants te lloc de manera inmediata, un cop emesos. Es realitza en la capa de mescla, una zona de la troposfera, on els gasoso son lliures de desplaçar-se gracies a les torbolencies que es formen a les capes baixes de l'atmosfera. Un cop distribuits per tota la capa de mescla, els contaminants son transportats per difusio o be, incorporant-se als moviments de les masses d'aire, es desplacen fins a punts més o menys allunyats del focus emisor. LA distància que recorren els contaminants depèn del temps de residència de `atmosfera.

Durant el transport dels contaminants, aquets participen en diversoso processos quimics i fotoquimics que els transformen en conteminants sucundaris, amb propietats fisiques i quimiquesque poden ser molt diferents a les dels seus antecedents.Aquestes transformacions poden ser homogènies o heterogènies; en el primer cas, els processos quimics ocorren en una sola fase, ja sigui gassosa o be liquida, com s'esdevé a l'interior de les gotes d'un núvol.

En canvi les transformacions heterogènies impliquen més d'una fase. En aquest cas, els contaminants s'absorveixen en les partícules d'aerosol, que serveix de suport a la transformació quimica del contaminant primari o, fins i tot, catalitzen la reacció.

Finalment, el retorn dels contaminants a la superfície terrestre pot esdevenir-se per dues vies distintes: per deposició humida, en què els contaminants són transferits a la superficie en forma aqusa, incorporats en l'aigua de la pluja, en la neu o en la boira, o bé per transferència directa del gas o de la partícula a la superfície(deposició seca).

La diposició seca pot tenir lloc mitjançant tres macanismes distints: difusió, impactació o sedimentació. La deposició de partícules depèn, entre d'altres partícules físiques i químiques de cada tipus d'aerosol, de la forma, volum i densitat de la particula, i de la velocitat del vent. En el cas dels contaminants gasosos, la deposició depèn del pes molecular del gas, de la polaritat, de la reactivitat química i , si la deposició es realitza en l'oceà, de la solubilitat en aigua.

El procès de deposició també depèn de factors extrisecs al contaminant, com ara les característiques de la superfície del lloc de la deposició(grau d'humitat, emperatura de la superfície, rugositat, etc...), o de les condicions climatiques de la zona. D'altra banda la deposició humida és tan sols significativa en els contaminants solubles en l'aigua; en aquest sentit, els contaminants emesos per l'home són els més solubles, atès a que solen ser els que estan més oxidats, amb la qual cosa la transferència a la siperfície terrestre té lloc, principalment, per disposició humida.

4_Les fonts de contaminació atmosferica

Les fonts de contaminants són tots els focus que alliberen substàncies contaminants a l'atmosfera ja siguin partícules o gasos. A partir dels nivells d'immissió o qualitat de l'aire, la tasca de determinar els focus emissors causants d'aquests nivells d'immissió és molt complexa.

La causa d'aquesta dificultat cau en el fet que molts del focus emissors no són puntuals i uns altres són mòbils i es troben dispersos en una zona més o menys amplia.

Quant a la classificació de les fonts emissores, es diferencien en fonts naturals i fonts antropogeniques; Cal considerar també que l'activivtat humana accelera l'emissió d'algunes fonts naturals.

4.1_Fonts naturals

La importància de les emissions de fonts naturals a escala mundial es força important i, de fet, supera notablament les de tipus antropogenic. Només en el cas d'emissions d'òxids de sofre les quantitats son comparables.

Cal tenir en compte, que aquestes emissions naturals es troben repartides per tot el planeta, mentre que les de tipus antropogenic es centren en els paisos desenvolupats i, dintre seu, a les ciutats i a les zones industrials.

Entre les fonts naturals de contaminació més importants es poiden citar:-

-l'erisió del terra, que produeix particules de pols;

-les erupcions volcàniques (compostos de sofre, nitrogen, carboni i també partícyules);

-els aerosols formats per les aigües dels oceans, rius i llacs;

-els incendis forestals naturals,. Que desprenen gran quantitat de dioxid da carboni i cendres;

-certs processos de fermentació anaeróbica que produeixen sulfurs;

-les tempestes de sorra;

també cal destacar com a contaminant de font natural les plantes que, especialment a la primavera, omplen l'aire de grans de pol·len i espores, que causen processos al·lergics.

L'activitat humana accelera l'alliberament a l'atmosfera de contaminants que normalment ja s'hi troben presents. En la deforestació de zones boscoses, l'activitrat humana contribueix a augmentar aquesyta erosió. Les extraccions de minerals a cel obert i les pedreres poden considerar-se també exemples d'erosió accelerada.

Un gran nombre d'incendis forestals, que també es produeixen de forma natural, són provocats per l'home, bé accidentalment, bé de forma intencionada.

4.2_Fonts antropogèniques

Les fonts artificials o antropogeniques de contaminació atmosfèrica més remarcable són el transit automobilistic, els processos industrials i de generació d'energia i certes activitats relacionades amb usos domèstics com les calefaccions.

4.2.1_Els mitjans de transport

EL trànsit automobilistic és un dels focus emissors més importants de contaminació, tant per les característiques dels productes que produexen com per les quantitats que emet, espacialment en algunes zones com en les grans ciutats. La contaminació urbana es consequencia principalment del transit.

Entre els productes emessos pels automobils, hi destaquen el monoxid de carboni, els oxids de nitrogen, els hidrocarburs, els òxids de sofre, les partícules i alguns detalls, especialment el plom que s'afegeix a les gasolines com antidetonant en forma de tetraetilplom. Actualment, l'ús dels catalitzadors en els automobils és cada vegada més frequent perque redueixen notablament l'emissió dels contaminants.

L'aparell que s'utilitza eés l'anomenat catalitzador de tres vies: un receptacle que conté una espècie d'esponja de determinats metalls nobles, els quals, per acció catalitica, transformen els òxids de nitrogen en nitrogen i els monòxids de crboni en diòxid de carboni, que es un component normal de l'aire, i vapor d'aigua.

Cal recordar la incidència que té la contaminació produida pels vehicles de motor en la formació de la bnoira fotoquímica, que resulta de la paticipació dels òxids de nitrogen i els hidrcarburs, sota condicions d'intensa radiació solar, en reaccions fotoquimiques.

4.2.2_Els processos industrials

Els processos industrials constitueixen un important focus d'emissió de contaminants a l'atmosfera, tant par la seva quantitat com per la seva diversitat. La gran diversitat és consequencia de la gran variació de processos existents.

La normativa estableix, en l'Annex I del Decret 322/1978, de 23 de setembre, de desplegament de la Llei 22/1983, de 21 de novembre, de Protecció de l'ambient atmosferic, l'anomenat Cataleg d'activitats industrials potencialment contaminadores de l'atmosfera (CAPCA) on cosideren totes aquelles activitats que es consideren potencialment contaminants.

LA diversitat de contaminants depèn de la tecnologia i el procès utilitzat i del tipus i la qualitat de primara matèri emprada. Cada tipus d'indústria ha de tenir uns contaminants característics.

Entre les industries potencialment més contaminants, hi ha les catalogades com a grup A pel CAPCA; en destaquen les refineries i les indústries de petroli, la indústria química i producció d'acids, les metal·lurgiques, les de transformació de productes minerals, les industries de l'alumini, les de ceràmica, les papereres, la indústria dels explosius, la de pintures, algunes d'alimentàries i les fàbriques de ciment.

EL potencial de contaminacio d'aquestes activitats industrials es redueix a límits admissibles mitjançant l'adopció de mesures de depuració.

L'extensió d'aquesta publicacio no permet incloure una descripcio dels diferents processos i de les seves possibles implicacions contaminants, però si una breu descripció d'alguns de significatius.

Les instal·lacions de combustió que utiñitzen combustibles fossils per generar energia són un focus important de contaminació atmosfèrica.

El procès consisteix en la combustió d'un sòlid, un liquid o gas que té un cert poder calorific i en l'aprofitament de l'energia despessa.

Erls contaminants emessos són, entre altres, el CO, l'HC, l'SO2 , els NOx , el CO2 i les particules totals.

Les centrals tèrmiques de generació d'electricitat utilitzen de vegades carbons de baixa qualitat que contenen notables quantitas de sofre.

La gran produció de residus constitueix un important factor de degradació del medi. Una de les formes de tractament dels residus és la incineració. LA incineració té l'avantatge de reduir notablamrnt el volum de residus, d'inertitzer-los i de destruir la major part dels compostos organics que contenen; però, entre d'altres, té el desaventatge de ser una activitat potencialment contaminant de l'atmosfera.

Els pricipals contaminats emessos per aquestes instal·lacions són: partícules totals, clorur d'hidrogen, compostos orgànics, monoxid i dioxid de carboni, oxids de nitrogen, dioxid de sofre, fluorur d'hidrogen i els metalls pesents.

En aquestes instal·lacions, les condicions de combustió es regulen d'una manera precisa que asseguri al minim de l'emissió de certs contaminants policlorats com les policlordibenzodioxines i els policlordibenzofurans.

En la fabricació de la pasta, El primer focus de contamionació s'origina en el procés de cocció de la fusta. LA cocció consisteix en una mescla de la fusta amb diversos elements a una determinada pressió i temperatura. Desprès de la cocció, apareixen uns subproductes derivats de la lignina, denominats licors negres, que poesteriorment se sotmeten a un procès d'evaporació per eliminar la gran quantitat d'aigua aplicada en el prcès i es cremen en una caldera de recuperació.

En aquesta caldera, com a subproducte, es forma el sulfat sodic, que es mescla amb calç per regenerar la sosa i així tancar el cicle de la cocció; el sulfat calcic que es produeix pot cremar-se en un forn.

La contaminació atmosferica es produida principalment pels fums produits a les caldees, tant les de recuperació com el forn esmentat. En cremar els licor negres, s'origina sulfat sòdic. Es una pols molt fina que es arrossegada cap a la xemeneia. Les emisions d'aquestes xemeneies generen SO2, CO, NOx, H2S i derivats del sofre i del carboni.

Una altra modalitat de contaminació atmosferica és la pudor, ja que en la secció d'evaporació esmentada s'emeten una sèrie de gasos, a causa de la seva elavada volatubilitat, que són força olorosos.

El petroli es constituit bàsicament per una barreja d'hidrocarburs i quantitats petites d'altres subtàncies com sofre, nitrogen, oxigen, alguns metalls pesants, etc.

En una refineria, es parteix del petroli i mitjançant un conjunt de complexos processos industrials s'aconseguiex tota una sèrie de productes d'aplicació molt diversa: combustibles per el transport, primeres materiesper l'industria petroleoquimica,etc.

Cada refineria te un esquema propi de producció. Esquematicament, una planta tipus fa el proces de refinatge en quatre etapes principals: separació, conversió, tractament i mescla.

NOTA: FALTA INTRODUCIR TABLA(p 76)

En aquest apartat s'incloen totes aquelles activitats que parteixen de la primera materia mineral per produir els diversos metalls i aliatges i el tractament i la transformació posterior.

Les principals emissions són de paticules, d'òxids de sofre i de nitrogen, d'òxids de carboni, de sulfur d'hidrogen i de fluorur d'hidrogen

Les emissions més importans d'aquest sector són les particules, encara que en alguns casos també poden ser importants les emisions causades per processos de combustió i assecatge.

Un cas destacable dins d'aquest apartat el constitueixen les fàbriques de ciment per la seva potencionalitat contaminant a l'atmosfera.

Les fàbriques de ciment com`porten activitats que de manera inevitable produeixen pols. A més, també en destaquen les emissions de productes gasosos propis del combustible utilitzat al forns.

4.2.3 Les fonts domestiques

El problema de les calefaccions es tambe un problema tipicament urbà. La contaminació produida per aquestes inasytal·lacions depèn del tipus i la qualitat del combustible emprat, que pot ser carbó, derivats del petroli o gas natural. Els primers, Carbons i liquids, són més contaminants que el gas. Generen òxids de sofre i nitrogen i abundants particules solidesd o liquides (hidrocarburs no cremats).

El gas ocasiona molts menys problemes de contaminació encara que allibera certa quantitat d'òxids de nitrogen.

5_ Efectes de la contaminació atmosferica

5.1_Efectes sobre la mateixa atmosfera. Efectes globals o a llarg termini

Hi ha un efecte hivernacle natural, sense el cual la temperatura de la Terra dseria molt inferior a la cual tenim sort de gaudir.

L'augment de les emissions de deteminats contaminants a l'atmosfera altera la densitat d'aquest efecte hivernacle.

Però, que es l'efecte hivernacle?

En parlar del balanç de radiació de la Terra, hem de diferenciar la radiació solar i la radiacio terrestre.

La radiació solar és la que escalfa la Terra. En conseqüencia, la Terra emet tambè radiació. La radiació terrestre es absorvida pels gasos atmosferics i aquest gasos la tornen a emetre cap a la Terra i cap a l'espai. El resultat és que la Terra torna a rebre part de la rediació que havia emès i no es refreda tant com si tota la radiació terrestre es perdés.

Els gasos principals d'absorvir radiació terrestre són el dioxid de carboni i el vapor d'aigua.

Els factors que amb més força contribueixen a lálteració de l'efecte hivernacle són l'augment de la concentració de dioxid de carboni i la quantitat de particules, o l'augment d'altres gasos d'hivernacle o l'increment en la producció de calor causada per l'activitat humana.