comunitats nacionals i territorials

1.1 varietats dels comunitari

tot i ser la família el grup primari mes important no es l'únic, al parlar de claus em vist com el sistema familiar posseeix unes fronteres dures amb altres col·lectivitats mes amplies per que ens un clau on acaba la família les relacions son difuses. En realitat totes les comunitats tenen semblances amb la comunitat paradigmàtica que es la família les mes petites fins les mes grans com una nació, quan mes gran es el numero de menares que te major es amb la vaguetat del concepte , així en lloc con a nascut es una cosa molt concreta però la acció posseeix característiques quan mes difuses i mot estant molt resats, però a pesar de la vaguetat d'altres comunitats amplies com ara la comunitat nacional poden exercir una força realment intensa com la del clau, en certes circumstancies de mobilització nacionaliste però en realitat l'estat que es un grup secundari per naturalesa es sovint fruit d'un grup primari que es la nació en tota nació completa es dona una estructura política sovint l'estatal si mes no sobte un grau gran d'autonomia, el fet q algunes nacions com ara el poble dels curs no posseeixen estructura estatal o autònoma en part dels seu territori no imbaida aquesta assignació a mes a mes la classe i els grups controlen l'estat en països d'estructura plurinacional (o sabent y solien imposar unidentificacio entre l'estat i mes relacions entre l'estat en detriment de els altres. A menys que acceptin una estructura política federal a mes els estats per tal de manipula i mobilitzar una població fan una crida als sentiments nacionalistes.

Tenim en compte que tota lleialtat es un sentiment quasi tribal de comunitat, els estats saben la força que tenen estats nacionalistes. Això ens porta a un altre com es com de les relacions internes en les comunitats tan les primàries com les territorials no son sempre mes ralcins indiliques tant en la nació com en la regió podran donar-se classe castes estaments, es a dir que hi ha desigualtats i privilegis que es de la comunitat, es una família pot haver un pare tirànic o greus rivalitats entre germans a mes a mes l'estructura de les comunitats no s'ha de confondre amb la de la societat total acceptem el cas de societats molt primitives l'estructura de la societat s basa en un sistema econòmic de divisió dels treball i distribució de la riquesa en una distribució desigual del poder públic i en mes concepcions especifiques del poder humà.

Territorialitat

La paraula comunitat te també el sentit de col·lectivitat territorial i grup local. Cal destacar l'ordre social que s'estableix sobre la base de la residència comuna sobre un cert territori a mes tots els grups humans posseeixen una referència territorial, els sentiment de territorialitat es universal i sembla es vairse solament entres certes grups intelentals i moviments socials humanitàries. Podem concluir dons que l'ésser humà con tot animal e un ésser territorial però el que mes ens impacte son les formes de manifestar aquest sentiment de territorialitat aquestes formes solen ser estudiades però la geopolitica teologia i també per la sociologia humana

La comunitat urbana

Pobles i ciutats son comunitats territorials mol abstractes molt menys que les de societat i nació i en el cas de les ciutats aquestes son decisives per els destins de la historia humana així podem parlar gràcies a les ciutats d'una mutació en la vida de la nostra espècie i es que les ciutats no es només l'augment de gent d'una aldea o un conjunt d'altres sinó que les ciutats es sobretot la diversificació i la complicació i l'enriquiment de la vida cultural, política i economia del nucli urbà. Pot ser per això el sociòleg weper en la seva definició e ciutat no va voler incloure el conglomerat orientals, ja que exigien per a tota la ciutat un grau d'autonomia interna resposta a l'organització política general per aquest uto la ciutat es mercat, plaça forta, seu de llibertats burgeses de tolerància cultural i de negació de la feudalitat. Així les modernes megalopogis o concertacions, tendeixen a no tenir estructuració interna independència política de vegades tampoc vida cultural pròpia

Son una espècie d'anticiutats, els arquitectes revolucionaris de la primera època de la revolució russa es referinse al urbanisme anomenant-lo desorganització per que esexrutures el territori des dels moderns estils de la sociologia urbana realitzats per la universitat de Chicago en el període d'entre guerres fins al present s'ha fet molta cosa entres allò que se sap d'ecologia urbana de delincuencia a les ciutats de segregació, de deteriorament de les zones ect i allò que es possible fer realment en el camp de l'urbanisme de l'arquitectura o del desenvolupament comunitària hi ha freqüent ment un havisme i aquest avisme es mantingut pels sistemes de poder, els interessos creats o l'especulació del sol

L'economia diviso del treball i desigualat social

Economia i societat

Anomenem economia el conjunt d'accions socials per mig de es quals una societat satisfà la seva necessitat de consum de bens i la ciència social que estudia aquest fenòmens s'anomena també economia. La sociologia d l'economia estudia les interrelacions d'un sistema econòmic donat amb la societat que el practica . desde el seu punt de vista ens interessa mes els aspectes culturals socioestructurals i psicològics de la producció canvi tràfic de consum de vens que els seu estudi fen abstencions del contest social,. Davant de la realitat social amb el nivell econòmic per exemple estudia els actes encomomnics dels accés al poder polític d'un grup social determinat o be l'impacte que nous mètodes de productiu causen una comunitat donada o be la base econòmica dels conflictes entres les classes socials diem que l'economia es un procés de satisfacció de necessitats de consum de bens. Els bens econòmica no son solament objectes materials de consum sinó qualsevol valor ja sigui material o simbòlic que ha de ser produït o aconseguir mitjançant un esforç o treball per a ser desprès consumit guardat... per un individu o grup. Així el blat els cotxer, les mules, els esclaus, els ponts direm que son bens econòmics però també o son el coneixement cientifo el saber tècnic o modern material

Tots aquest baens pertanyen al mon material i els altres, s a dir el coneixement científic per exemple pertanyen estrictament al regne de la cultura però te una dimensió enconomina evident. Això ens porta al concepte callo de tot sistema econòmic, es adir al concepte de propietat. La propietat es el dret q posseeix sobre coses i persones. La seva distribució, mètode de transmissió i mòduls d'exercitarse caracteritzen cada sistema econòmic la classificació mes important se la q distingeix entre propietat privada i propietat comuna. En totes les societats hi ha formes de les dues maneres d'exercitar-se la propietat predomina en totes les societats primitives en les quals el territori pertany a la col·lectivitat, la propietat privada comença a trobar-se de manera prominent en societats en les tècniques agrícoles son relativament avançades i els tipus mixtes tb son molt comuns. En molts llocs occidental q son ara propietat del municipi. D'altra banda el desenvolupament de la propietat privada típica de les societats capitalistes occidentals, no ha ocorregut a totes parts de la mateixa manera ni tampoc passant per estadis similars a parit duen remota situació de propietat tribal comunal, les societats can anar desenvolupant sistemes diferents de distribució desigual de bens, a lgunse societats s'organitzaren obres la base de la propietat despòtica de tota la riquesa territorial com es el cas del mongols dels inques i dels grans imperis orientals basats en economies hidràuliques

Altres societats van evolucionar cap a la desigualtat feudal típica de l'Europa medieval i del Japó anterior al s. XIX, d'altres van evolucionar del feudalisme cap a l'individualisme capitalista basat en l'acumulació del capital en la seva defensa. L'Aparicio del neocapialisme de l'estat benefactor que la propietat no deixa d'evolucionar. Encara que es possible traçar l'historia d'aquesta evolució ideològica de la realitat no te fonaments.

Sociològicament l'economia només pot entendre's si ens pregunta qui produeix els bens per a qui son aquest bens?? Qui controla la seva distribució? Quins sol els criteris ideològic prevalent en aquests processos, tb caldrà esbrinar com el diversos grups que exerceixen poders econòmics influeixen sobre l'univers tècnic sobre la seva disposició i tb sobre la força del treball, la resposta en la donarà una profunditzaria en l'estudi de les lleis de cada sistema econòmic i de les seves implicacions per a l'estratificació social en general.

Economia i societat.

Les ultimes consideracions que hem fet ja ens aclara batant la qüestió d quan ham de ser el tractament sociologic de l`activitat econòmica de l`ésser humà, la pista principal ens la dona la moció de propietat, propietat significa: apropiació de recursos escasos i disposicions sobre ells, tota estructura social comporta una escripció del cur i consum de certs bens entre els seus membres, es a dir, una manera d`atribuir activitats de producció, us o consum. Segons criteris d`autoritat: poder, drets i deures als membres de cada col.lectivitat, en realitat sembla que una sociologia ecònomica o millor dit una sociologia de l`econòmia ha de treballar a un nivell de bast mes limitad, així allò que la sociologia de l`ecònomia ha d`estudiar són els modus de l`ordre ecònomic reals i històrics i establin les seves interlacions amb la resta de la vida social en que surgeix.

Així dir que l`econòmia es un subsistema del sistema general pot resultar trivial. Alló que la sociologia de l`econòmia ha d`estudiar són els modos de l`ordre econòmic real i històrics i establir les interlacions amb la resta de vida social en què sorgeix. En aquest terreny hem de dir que la teoria marxista ha estat la primera formulació important de l`econòmia política com a ciència que estudia els mòduls d`ordre econòmic i la seva lògica i inspirats per ella, els sociòlegs s`han dedicat a l`estudi de les fases històriques de l`estructura social, com modus diversos de d`apropiació de l`excedent econòmic, es a dir, la quantitat superior a la necessària per a la subsistència de la població i han investigat les relacions entre nivells de desenvolupament econòmic i estructures de classes, els afectes culturals i polítics de la concurrència econòmica i tants altres fenòmens a fens.

LA DIVISIÓ SOCIAL DEL TREBALL.

Naturalesa i evolució del fènòmen.

Estretament lligada amb la distribució dels drets de propietat i l`apropiació i escripció dels recursos escasos trobem la distribució de les feines a fer entre els seus membres, a tota societat mínimament complexa l`esforç o treball que ha de realitzar la col.lectivitat per tal de sobreviure i millora, aquest esforç direm ha de dividir-se entre els grups que la constitueixen i dins d`ells entre els individus segons certs mòduls d`expecialització, la divisió del treball es una de les bases d`estructuració més importants de qualsevol col.lectivitat humana que no sigui molt primitiva, aquesta divisió es en gran part cultural, donçs no depen solament del nostre equipament biològic, sinó de la nostra capacitat de pensar mètodes de producció i tipus de consum, així com de l`existencia de nombres i valors. Hi ha una relació amb la nostra condició física, prova d`aixó es l`existencia de formes de divisió del treball relacionades amb criteris d`edad i sexe, ancara que cada vegada aquests criteris siguin menys importants.

Segons Durkein, la divisió del treball en la societat està del treball en la societat, està relacionada amb l`evolució matéixa de la humanitat. Històricament la vida social parteix d`un tipus d`organització, que es típica de les que ell va anomenar: societats segmentàries molt primitives. En aquestes societats la cohesió social es manté, segons una coeperació que podrien anomenar solidaritat mecànica, es a dir, cada individú realitza aproximadament les mateixes operacions i tasques amb un grau mínim de diferenciació bassat només en la fortalesa física, l`edat, el sexe.

Pràcticament no existeix divisió social del treball, la qual es incert a les societats complexes, les quals mantenen la seva cohesió mitjançant un altre tipus de coeperació, aquella que Durkin va anomenar solida orgànica.

Les causes de l`aparició i el desenvolupament de la solidaritat orgànica tenen diferents graus d`importancia, així les seves causes primaries són:

1. La desapiració del tipus social segmentari, a causa de l`aument de la densitat material, es a dir, de l`enrequiment del seu ambit de vida, la qual cosa comporta un enrequiment de la densitat moral.

2. L`aument del volum de les propietats acompanyant de l`aument de la densitat de la població. Les causes secundaries serien:

A) La indeterminació progressiva de la conciència col.lectiva, es a dir, la seva menor dependencia del medí fisíc i l`enrequiment i varietat dels seus contiguts.

B) La crisis del principi heriditari, es a dir, la substitució de la tradició per actituds mès favorables al canvi i a la innovació. En linees generals podem dir que la nostra societat viu dins de la soladaritat orgànica.

En aquesta comunitat orgànica cada individu es dedica a un número il.litat d`operacions productives diferents de les dels altres membres i que les complementen. Tant aquest tipus de solidaritat com la divisió del treball són històricament progressives i tenen més importancia que la sodarilitat homogània o mècanica que les societats arcaiques. Una conseqüencia important d`aquesta solidaritat orgànica ès que a mès de l`expecialització que sembla separar-nos els uns dels altres.

Cadascun de nosaltres realitza els trets essencials del tipus de societat a la qual pertanyen, això tots són el mirall moral i físic dels sistemes socials dins dels quals estén i en què es desenvolupen la nostra vida. Friedman ha indicat que la divisió del treball en la societat moderna comporta l`execusió de moltes feines que no encaixen en l`esquema de la sodaritat orgànica, establerta per Durkein. Al mateix temps subratlla que la solidaritat mecànica no ha desaparegut del tot. Així es fàcil detectar la seva presència en formes ven típiques de la producció moderna de béns com ara és el treball en cadena. Es el cas que Durkein ha fomentat una idea de la divisió del treball que la considera com a part d`un procés històric. Com un procés històric què ancarant del moment en què cada home hauria de satisfer totes les feines relacionades amb la seva existència, això té el seu acabament en la present separació de les tasques a fer en actes monòtons repetits i minúsculs típics de l`especialització.

ESTRATIFICACIÓ I SISTEMES PRINCIPALS.

Naturalesa i sistemes principals.

Els èssers humans no són iguals, així existeix un conjunt de desigualtats naturals, uns per exemple són forts, d`altres que ho són menys, uns són més llestos que d´altres, ho hi ha que són ràpids altres de lents.

En el regne animal les diferencies d`aquest tipus poden arribar a crear en certes especies una jerarquia social.

En el món haurià aquestes diferencies són un element més en el sistema de desigualització que rep el nom d`estratificació social. L`estratificació pot definir-se com el procés en virtud del qual una societat determinada queda dividida en diversos agregats que anomenem estrats, cada un dels quals comporta un dels quals comporta un gran distint de prestigi, propietat i poder.

També s`anomenà estratificació el resultat d`aquest procés i el nom d`estrat és un nom genèric de manera que al referirse a una societat concreta. El substitueixen pel del tipus predominant d`estrat.

Els sistemes d`estratificació amb que ens trobem a la societat, variem considerablement, fins i tot dins de cada tipus hi ha diferencies molt considerables, així per exemple: de l`estratificació de les societats arcaiques trobem variacions considerables, unes són molt fluides i en elles cada generació reorganitza el seu sistema de privilegis i jerarquies, membre que altres són molt tígides i poseeixen aristocràcies més o menys permanents.

Aixó també pasaba en l`estratificació dels imperis despòtics de tipus oriental. Abanda dels sistemes de d`estratificació, distingirem els següents sistemes principals:

1. L`estretificació despotic oriental que es característica dels grans imperis, l`explotació hidraulica és a dins d`arrigació de terres fermes. En aquests imperis els rangs, la jerarquia i els estrats es medeixen segons la seva relació amb el poder polític, i així trobem que hi ha dos estrats fonamentals: els homes dels sistema polític i la resta de la població. Dins del primer hi ha una gran diferenciació de grans privilegis i rangs. Pel que fa als altres compost per la ínmensa majoria de població és molt més nombròs i tots els seus membres es trobem en un estat de semiesclavitut. D`altra banda l`estrat dominant té tot tipus d`avantatges econòmics, però tampoc poseeix garanties o seguretat ja que la voluntat canviant del déspota, els domina a tots. Aquest mòdus de desigualtat ha estat característic de la Xina tradicional de l`Imperi dels Incas, de l`Egipte faraònic.

2. Estratificació per castes es composta per seccions tancades de la població. La jerarquia de les castes, es endògoma (els caps surten de la mateixa casta) i és heridetaria, i va estrétament lligada a l`estructura ocupacional de la societat. En les seves formes més pures, el sistema de castes es sancionat per la religió. Aquest no es el cas de l`India, on les castes són aceptades en nom de les creençes de l`induisme, encara que en principi les castes indies en són quatre, en realitat l`unitat important de l`estretificació a l`India, és la unitat important de l`estretificació a l`India, és la subcasta, de les que n`hi ha més de dos mil en tota la península de l`Indostà. Els rituals d`evitació de la casta religios-social són molt complexos i la idea de contaminació està sempre present on hi ha castes. Per exemple: a SudÀfrica, existia un sistema més o nenys confosa de contaminació, que els blancs basant-se en una superioritat racial habien organitzat la societat sudafricana. Tot donat arguments de tipus socials i religiós.

3. L`estretificació feudal o estamental està basada en la sanció jurídica del sistema de segments socials. Encara que la sanció religiosa existeix també en alguns casos, aquesta es menys important que en les castes. Sempre hi ha un cert grau d`intercomunicació. El sistema estamental és un sistema de basallatge en el qual trobem un gran més o menys nominal de llibertat. Així a través de la cerimonia del meratge s`estableix una relació contracultural entre el senyor i el seu vasall. Al mateix temps els senyors són vassalls d`un altre, en alguns països els estaments eren tres: noblesa, clergues i camperols. En altres en trobavem quatre: la noblesa, els clergues, la pagesia i la burgesia. Podem dir que la societat estamental ha estat històricament molt dinàmica com mostren les grans transformacions de l`estructura japonesa i europea durant els segles que va existir.

4. En l`estretificació per classes no hi ha cap fonament religiós o moral. El fonament és econòmic i històricament aquella estratificació està lligada al desenvolupament del capitalisme, encara que el factor polític de distribució del poder i autoritat es també molt important en la seva constitució i això va significar que l`estatua dels individus estava en funció de la seva capacitat econòmica i així qualsevol tipus de professió quedava ipoteticament lenta a qui vulgui desenvoluparia. En el sistema de classes no hi ha una correlació absoluta entre propietat i estatus, donçs la distribució del poder i la influència de les creences ideològiques o religioses, són també part del conjunt de desigualtat, tot i així en una situació tal, la divisió econòmica del treball i el repartiment de la propietat privada són els factors més senyalats per a determinar la classe dels individus.

LA MULTIDIMENSONALITAT DE LA DESIGUALTAT SOCIAL.

La desigualtat social pot ser presentada de forma unidimensional ( com ara per exemple: per estrats ) peró en realitat poseeix moltes dimensions, així els éssers humans s'agrupen en institucions unides per una jerarquia d'estatus, un codi d'honor i llealtat, i una forma de viure específica com és el cas de les esglésies, l'exércit, els col.légis profesionals, les Universitats, els sindicats etc.

Aquests sovint tallen verticalment la agrupació en rangs que imposen clases d'estaments o cartes. Només aixó imposa ja una doble dimensió a la desigualtat social, la qual té una dimensió de col.lectivitat a un mateix nivell (per ex. : una clase social) i un altre de grup de pertinenÇa a una institució amb la seva jerarquia interna, el seu esperit de cos i la llealtat d'uns membres a una altres.

Aquest és un fet comprovat i els conflictes de llealtat entre clase i institució que sorgeixen tant sovint i que solen resoldre's freqüenment en contra d'un o altre entitat són un exemple del que estem dient. La tragédia del soldat d'origen pobre que ha d'obeir els seus caps militars per reprimir una revolta camperola, seria un ex. d'aquest conflicte en conseqüéncia es clar que la desigualtat social és si més no bidimensional, segons unes línies de forÇa de solidaritat del clan estament o classe per un cantó i altres línies d'obediéncia i identificació dels que reben el nom de grups d'estatus o casos profesionals, esglésies, casos de policia etc

Naturalment és freqüent el cas en que tot un grup d'estatus pertanyia a una clase social (per ex. els Neties, un sindicat de treballadors). Com succeeix en un sindicat obrer o amb una associació profesional de classe mitjana alta. Dins de tots els grups s'estableix les seves própies jerarquies d'autoritat i d'obediéncia fent de la desigualtat social un fenómen tridimensional. Aquests tres factors ( la clase, l'estatus i el poder)

són sobretot dimensions analíticament distingibles i que es generen i reforÇen mutuament. Les riqueses poden portar al poder de la mateixa manera que aquest càrrer pot seguir permetre a qui el té que pugui obtenir certes riquesesa més a més dels honors que el poder comporta.

PODER I MODUS DE PRODUCCIÓ

Els grans géneres d'estratificació social que hem mencionat no són fruit només d'una mera divisió del treball que amb el temps s'ha anat perpetuant sinó conseqúéncia si més no de dos factors, el poder i el modus de producció tots dos es convenen i no poden separar.se fàcilment.

Tinguem solament en compte que certes maneres d'explotar la naturalesa afavoreixen tipus corresponents d'organització per l'estat antic amb un nivell baix de tecnologia. Axí per exemple el control de grans masses de treballadors, la construcció de camins i altres treballs del món antic afavoria el despotisme en els grans imperis de l'orient, peró les relacions entre móduls de producció i régim no són fàcils d'establir, així sota certes circumstàncies, el capitalisme sembla afavorir un sistema parlamentari de partits polítics i amb altres casos s'acomoda perfectament en certes formes de despotisme.

LA REPRODUCCIÓ SOCIAL.

No solament el modus de producció predominant i les classes dirigents i els seus organismes depressius i de control, són els que mantenen un ordre social donat a través del temps sinó l'accentuada tendéncia de tots els estrats a reproduir.se a tavés del procés de socialització de generació en generació.

Així els fills del pagés serien pagesos fent abstracció del poder, l'economía per un moment perqué els seus pares l'inculcaven el llenguatge, les creenÇes, els perjudicis i els coneixements del món rural del qual en formaria part. Pels profesionals de classe mitjana portaran als seus fills a escoles de bona qualitat, els ensenyaran l'individualisme, els educarán en la competitivitat i els obligaràn a accedir a l'educació universitària.

LES DIFERÉNCIES SOCIO-CULTURALS

Cal també subrrayar que cap sistema de desigualtat dels que hem vist apareix mai en estat pur. Així quan observem una societat que podem clasificar de clasista podem dir que presenta les característiques d'una societat capitalista burgesa , però amb això hauriem dit molt poc. El tamany de les seves classes mitjanes , la proporció d'obrers especialitzats sobre el que no ho són la part de la població que és la pagesa i molts altres criteris ens donaràn una resposta més adecuada.

A més a més dins d'una societat determinada i solen haber diversos géneres d'estructura. Tota aquesta heterogeneitat pot comportar també la cohexisténcia de veritables mòduls alternatius d'estratificació, les societats complexes presenten doncs un conjunt de modus diversos de desigualtat d'estructures que és creueun entre si i al no ser sempre compatibles es desplaÇen mútuament ara predominant unes sobre les altres, ara aïllant.se, ara creant dependéncia més o menys permanents, ara entrant en conflicte entre si, es a dir estructurant.se i desestructurar.se continuament segons procesos polítics demogràfics, económics, culturals i també migratóris.

LES CLASSES SOCIALS.

Una clase social és un agregat d'individus que participen d'un grau de poder semblant i d'un prestigi igual o casi igual dins d'un mateix sistema d'estratificació i segons la seva posició dins de la divisió general de treball en la societat. Desde aquest punt de vista pot dir.se que una clase social està formada per un conjunt de famílies de gual prestigi i posició i la família no és solament una unitat solitària i de consum sinò que segueix l'estatus del pare o del cap del família, al temps que poseeix residència comuna i una descendència dependent i que funció socialment com una unitat compacte, en consequència i amb propòsits purament analítics, les classes socials poden ser enteses també com conjunt de famílies d'estatus relativament igual.

Definir allò que és una classe social a travès d'un sol factor és molt pobre perqué les clases socials són fenómens de gran complexitat o millor dit el fenómen social , és a dir un fenómen social amb totes les dimensions posibles d'allò que és social.

Es a dir, dimensions económiques, religioses, ideològiques, psicològuiques, polítiques etc. Per aixó poden qualificar les classes socials també a base de numerar els seus trets. Així direm que les classes socials són col.lectivitats:

A) Legalment obertes per la realitat extrajurídica semitancades.

B) Si les classes socials són extragóriques entre sí.

C) Són solidàries també entre sí.

D) Són semiorganitzades.

E) Són semiconscients de la seva pròpia unitat i exixtència menys quan hi ha moments de crisi.

Les classes són estrats semitancats, aixó vol dir que l'accés dels individus a les classes socials superiors, no és fàcil, així l'endogàmia.

Així l'endogàmia és un dels fenómens que indiquen el relatiu tancament de tota la classe social, així com les altres relacions que hi ha entre aquestes i la família fins i tot en les societatsmés industrialitzades el noi se sol casar amb una dona que prové d'una familia que prové del mateix estatus que el seu o bé lleugerament inferior al seu. També ho confirma la intensa aposició familiar quan el fill és vol casar amb algú que no és de la seva classe social.

<<PROBLEMÀTICA DE LA DESIGUALTAT SOCIAL>>

L'endogàmia és una forma clara d'interacció igualitària i és una pràctica social típica de les classes. La mera interacció social no significa molt en aquest cas, doncs, amos i criats també interaccionen i de vegades de manera molt cordial, sobretot quan cadascú sap estar-se en el seu lloc, és a dir, que juga bé el seu rol.

La interacció igualitària significa un reconeixement actiu de pertinença al propi estrat. Es revela en actes tals com la començalitat, la convelitat... La visita mútua pot veure's també en les institucions classistes, exclusivistes de la classe alta com certs clubs esportius, culturals o recreatius.

La classe alta s'autodefineix com a tal i fins i tot com la societat. La classe alta és la més hàbil en crear cercles tancats d'interacció i manteniment de la desigualtat i el privilegi que tant favorablement la beneficia. Com a conseqüència del seu llarg aïllament mutu, les classes socials desenvolupen un “estil de vida” diferent, és a dir, les seves pròpies cultures i el seu propi folclor. Les classes altes tendeixen al refinament, encara que no sempre a l'originalitat.

L'originalitat, així com també el major nombre d'intel·lectuals, semblen concentrar-se en la petita burgesia i en la classe mitjana. L'opressió de les classes baixes combinada amb el seu aïllament pot produir fenòmens culturals molt interessats.

Així, la subcultura negra nord-americana, per exemple, ha creat el jazz que és una de les aportacions estètiques més importants de la nostra època. Els efectes psico-culturals de les societats classistes són al mateix temps d'una gran varietat, i sovint, molt subtils. Pensem, per exemple, en l'esnobisme quan hi ha possibilitat d'ascendre socialment per mimetisme de les classes socials altes, per a certs estrats socials recient enriquits.

LES CLASSES SOCIALS

Les classes socials poden medir-se i quantificar-se a base d'uns índexs objectius que ens indiquen el seu nivell d'ingresos, el seu volum de gastos, el seu consum de béns culturals, la condició objectiva de les classes socials davant de la seva condició, però existeix una consciència col·lectiva de classe que és la percepció que els propis membres tenen de la seva classe.

Aquesta consciència col·lectiva de si mateixa, és més o menys intensa segons els casos. Quan és el suficientment forta per anomenar-se allò que Carlos Marx deia: consciència de classe. Així, segons Marx, la consciència de classe és la transformació dels interessos objectius de les classes en interessos subjectius. En aquest cas, els fins de l'acció d'una classe social queden formulats explícitament per part dels seus membres.

En realitat no existeix una classe social completa si no té una clara consciència de la seva situació i una voluntat col·lectiva d'aconseguir els seus objectius. En virtut de la consciència de classe, les classes deixen de ser classes socials en si per a transformar-se en classes socials per a si.

La consciència de classe, així entès, és un element fonamental de la lluita de classes. Tota classe dirigent posseeix ja una consciència de classe i les agrupacions i associacions de que parlàvem en són un exemple. I el control que sovint posseeixen del govern també ho és.

Les altres classes poden posseir-la o no aquesta consciència de classe. Així, un sindicat representatiu és un instrument de la classe obrera, o classe mitjana o del agrupament social que representi o controli. Aquest sindicat podrà tenir una política revolucionària com és el cas dels fronts populars a l'Europa dels anys 30 o conservadora, com és el cas dels sindicats nord-americans, però en tot cas representa uns interessos i una consciència de classe.

La consciència de classe té també el seu aspecte individual, el qual és secundari al fenomen aquí tractat i que té un sentit molt divers del mateix. Aquest tipus de consciència actua sobre les motivacions dels individus aïllats, aquest és el cas de qui vol pujar en l'escala social sense qüestionar-lo i acceptant les seves normes, per a fer-ho ha de començar per tenir consciència de que la seva classe és baixa i no vol identificar-se amb ella, sinó amb un altre de superior, la qual agafa com a grup social de referència. Així, molt sovint, les persones afronten la promoció personal, oblidant la solidaritat de classe, sempre que l'estructura social ofereixi les suficients oportunitats d'ascendiment social. Per això el nivell de conflicte de classe que trobem en una societat depèn molt del grau en que aquestes oportunitats estiguin bloquejades o no, així la fluïdesa, la mobilitat redueixen l'atenció de la desigualtat.

En relació a tot això cal tenir en compte que la consciència de classe és, en gran part, conseqüència de la privació relativa que és la desventatge en que es troben les gents en respecte d'altres gents, segons un criteri subjectiu. Aquest és un fenomen importantíssim de la dinàmica dels grups de referència i de la conducta interclassista. Diem que hi ha mobilitat horitzontal quan un individu canvia de lloc en l'estructura social sense canviar de classe. Aquest és el cas del treballador que canvia de fàbrica o fins i tot de feina, sense guanyar ni perdre prestigi. Parlem de mobilitat vertical quan el canvi de posició comporta canvi d'estatus, aquest canvi pot concórrer dins d'una mateixa classe o bé implicar un canvi de classe. Segons això, la mobilitat pot ser ascendent o descendent. El volum de la mobilitat depèn no obstant de les societats. Així és obvi que una societat d'estructura classista que encara conservi trets feudalitzants (com el Marroc), té un volum de mobilitat molt més baix que el d'una societat industrialitzada i en una escala de valors secularitzada i individualista (per exemple Catalunya).

Les causes de la mobilitat són molt diverses, doncs, no depenen solament de l'estructura econòmica d'una societat donada, sinó també dels seus valors. Així en certes cultures, com ara les d'origen calvinista o la pròpia cultura jueva, els nens són socialitzats segons els principis individualistes d'autosuperació constant i de valoració del treball, com una ètica bona en si mateixa, i que permet jugar i “obrir-se camins en la vida”. Altres com les comunitats índies del Perú, socialitzen segons uns principis més falistes que fomenten la resignació i l'acceptació dels fets de la vida. Són aquests alguns dels factors que impideixen la mobilitat social ascendent de persones ben dotades cap a llocs de major poder, responsabilitat i influència, però també hi ha d'altres factors molt menys difusos i molt més institucionalitzats que els sistemes de valors (per exemple a molts països de classes dominants perpetuen el seu domini sobre el control de l'educació, el manteniment dels drets hereditaris a més a més d'un elevat sentit endogànic).

Encara que aquest fenomen sigui universal, la seva intensitat és variable. Així, per exemple les burgesies holandesa i anglesa no han pogut frenar el sistema progressiu d'impostos i contribucions sobre els seus guanys que han debilitat una bona part del seu poder econòmic encara que hagi mantingut molts dels seus privilegis. Això ens porta a la complexa qüestió de les èl·lits. Les èl·lits socials, que no poden confondre's totalment amb els grups dominants, són aquells conjunts de persones que posseeixen els índexs més alts en la seva especialitat. A més a més en tota societat hi haurà èl·lits en el poder i fora d'ell, i cada estrat i grup i subgrup suficientment gran posseirà la seva pròpia èl·lit. El grup de dirigents d'un sindicat serà la seva èl·lit.

Encara que es tracti d'un sindicat que estigui fora de la llei. En general, l'èl·lit, aconsegueix una posició preeminent per ella i procura manternir-la, i això en molts aspectes de l'activitat humana; aspectes socials, polítics i econòmics.

El reconeixement del fet, empíricament comprovat, de la circulació d'él·lits, no exclou el reconeixement de l'altre fet, també comprovable, com ara és el conflicte entre classes socials. En primer lloc, deixant de banda situacions revolucionàries, les èl·lits que substitueixen a les anteriors es recluten en els seus mateixos estrats o en altres que els en són veïns. En segon lloc, la lluita de classes, que és la forma més aguda del conflicte entre classes, sorgeix sovint quan la renovació de les èl·lits es fa difícil a causa de l'actitud reaccionària i rígida dels grups dominants. El conflicte de classes pot anar des de les manifestacions d'hostilitat mútua entre els membres de les classes diverses fins la lluita oberta en forma de guerra civil, passant per la vaga, accions sindicals i pressions polítiques. Pot, a més a més, presentar formes mixtes barrejant-se amb tensions ètniques, religioses o ideològiques.

El conflicte de classes ocupa un lloc central en el procés històric de les societats, i aquest fet és una prova molt clara de que el sistema de desigualtats impost per l'estratificació social mai ha estat acceptat pels éssers humans com una cosa totalment bona. I el fatalisme que es troba, sovint, en certes zones socials no pot ofegar perpètuament la rebel·lió de la gent. Així, la delinqüència, per exemple, pot ser explicada en alguns casos, en termes estratificacionals com un tipus de conducta que intenta burla les barreres classistes que s'interposen a la mobilitat ascendent de molts individus.

CIÉNCIA DE LA POLÍTICA

EL PODER

Anomenarem politeia a l'estructura general del poder, en una societat donada diem que el poder es la capacitat que posseeixen els individus d'incidir segons la seva voluntat, la conducta d'altres individus, grups o col·lectivitats. Aquesta capacitat pot limitar-se a una mena d'influència sobre una sanció unitiva . Sociològicament un sindicat il·legal té un poder concret encara que el govern monopolitzi tots els ressorts del poder. El poder dimana de l'opinió pública. Ve d'entitats concretes com pot ser una dictadura personal, y també de la varietat de les seves fonts, el poder és un fenomen Universal.

En la societat, el trobem en tots els nivells de la societat: com per exemple en una empresa econòmica existeix una estructura de poder, estan els gerents, els que manen els quals segueixen una política empresarial que afecta la vida dels seus subordinats.

En tots els nivells en que es trobi el poder, té la funció de guiar estructures socials a base d'un flux més o menys coherent de decisions, les quals intenten produir un ordre desitjat per aquells que tenen el poder. Un flux de decisions acostuma a denominar-se política, en el sentit, d'estratègia i tàctica, seguides per persones en la seva conducta d'exercici del poder. Per això no hi ha un grup que no hagi de seguir una política, ni un sistema social que estigui tan integrat, que no necessiti, donar-se o rebre ordres.

En sociologia política, el camp d'interès es centra sobre aquelles institucions que son principalment de poder públic. En el context públic el poder s'exerceix principalment a través d'un govern, el govern és un concepte que s'utilitza en tres sentits diferents: com a acte de governar, com a ordre polític, i per a referir-nos al grup humà que governa. Un govern per a ser-ho ha d'exercir un control imperatiu en un territori definit i posseir també un monopoli d'aquest control. Legitimitat és simplement el fet que hi hagi consens suficient en l'acceptació d'una autoritat i del seu poder. Això significa que un govern legítim per uns pot ser un govern tirànic, i per altres no.

Els distints modes d'autoritat . Formes de govern

Les societats més primitives no tenien un govern en la forma estricta de la paraula, en elles la jerarquia tribal es confonia amb la política. En canvi les societats més complexes presenten una estructura política distinta i diferenciable, davant la resta dels sistemes socials.

Partint de la base de la naturalesa de l'autoritat a cada societat, Max Weber va establir una sistematització interessant dels diversos tipus de govern, i de les seves organitzacions polítiques, segons ell, tres son els tipus d'autoritat legítima:

1.-Els governs d'autoritat carismàtica, que es basen en la devoció a la santedat, heroisme o caràcter exemplar, específics i excepcionals d'una persona individual i al mateix temps en el patró normatiu u ordre polític per ella ordenat. Els governs carismàtics son típics dels moviments socials que creen un nou sistema. Així durant la formació del feudalisme a Europa, els grups de guerrers solien estar constituïts per un líder de naturalesa carismàtica, lligat als seus homes per un acte de llibertat i finalment seguit per ells. De tot això cal destacar que l'autoritat carismàtica és relativament efímera. Un cop aconseguit el poder, el líder i els seus companys també dotats de carisma, es troben amb les distintes tasques de consolidació del poder, del control polític de la població, de l'administració del territori, de la institucionalització del seu règim. Tot això fa que sorgeixi el procés de rutinització del carisma. Si ve la permanència de situacions crítiques pot allargar la vida del període genuïnament carismàtic com va passar a Rússia o a Cuba en l'any 1959. La rutinització comporta la transfiguració llegendària de l'època fundacional de la nova societat, la qual es recorda mitjançant festes, commemoracions i rituals.

2.-Els governs d'autoritat tradicional: aquests governs es basen en una creença establerta sobre la santedat de certes institucions immemorables, i en la legitimitat de l'estatus de qui les representen. Les monarquies en son l'exemple més clar, en aquest cas l'estructura política es justifica segons lleis i costums hereditaris. Les justificacions ideològiques venen després, els drets i els deures d'obediència en els règims tradicionals, no son clars, doncs no sempre estan codificats. Un sap el que pot fer i el que no pot fer, en cada cas, gràcies al costum i al coneixement pragmàtic de les fronteres del poder. A més a més, no pot generalitzar-se per a totes les societats, la distribució en elles del poder d'autoritat tradicional i les seves atribucions. Així les facultats d'un sultà turc eren ven diferents a les del compte de Barcelona. Si ve tots 2 regnaven d'acord amb dos principis de l'autoritat tradicional i també es diferenciaven l'estructura dels seus regnes. Així a Turquia un esclau podia arribar als llocs més alts de l'administració. Però a la corona d'Aragó només la noblesa podia arribar als llocs més alts, en tot cas el tret més característic de tots els règims d'autoritat tradicional, es la importància de la tradició hereditària del privilegi que es transmet en forma d'herència.

3.-Els governs d'autoritat legal-racional: es basen en la creença, en la legalitat de sistemes de normes polítiques explícites, per exemple: en forma de constitució i en el dret dels éssers humans, dotats d'autoritat de donar ordres dins dels límits marcats per la llei. Aquests sistemes responen a una concepció racionalista de la política. Aquests sistemes obeeixen a la idea que la llei és l'expressió de la sobirania popular, la qual és considerada com a única font de legitimitat, de fet és la llei qui és sobirana i no grups o individus concrets, aquest sistema fou elaborat i descobert pels grecs, i ha estat recollit pels europeus moderns, és un sistema de garanties que demana la participació dels ciutadans en la creació de la llei i en la vida política. Cal insistir en que aquests son tres tipus ideals de govern que mai no es troben en estat pur, així ens trobem per exemple amb un estat democràtic d'autoritat legal-racional com ara és Anglaterra, i dins d'ella ens trobem amb una institució típica tradicional, com ara és la monarquia.

A la BCN feudal dels usatges, comencem a veure normes de constitucionalitat que amb el temps seran les característiques dels sistemes racionalistes moderns. Els sistemes totalitaris poden intentar revestir-se de forma constitucional i legalista, incorporant al mateix temps elements carismàtics com fou el cas de l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista.

En cap cas han d'estudiar-se aquests tipus d'autoritats aïllant-los dels altres nivells de la realitat social, per exemple hi ha una correlació estreta entre certs tipus d'estratificació social i certes formes polítiques. Així l'estat modern racionalista parlamentari i pluripartidista. Aquest estat no ha sigut només un producte de la burgesia i de la classe mitjana europea, sinó que ha pogut ser mantingut en aquesta forma a molts països d'Àfrica, Àsia i també Hispanoamèrica. Precisament per què l'estratificació social era diferent. Recordem l'estreta dependència que hi ha entre l'anomenat despotisme oriental i el modes asiàtic de producció. Tot això indica que la vida i l'organització política no poden ser estudiades separades d'altres factors que determinen la naturalesa i l'extensió de la pública autoritat en cada societat.

SISTEMES POLÍTICS ABSOLUTISTE

Quan els centres decisoris i executius d'un sistema polític tenen tot el poder i no reconeixen forces polítiques que se li puguin oposar legítimament, ens trobem amb una organització que qualificarem d'absolutista. En el sentit que el nucli hegemònic del poder s'atribueix a si mateix el monopoli absolut de l'autoritat en el àmbit del seu domini. Aquests règims polítics concentren el poder en una oligarquia, classe dirigent, un monarca, o un partit polític únic. I al mateix temps aquest monopoli absolut del poder, es recolza en una concepció de “suma zero”. Quan un individu o grup alien a l'esfera del poder adquireix poder, privilegi o estatus polític, immediatament es vist pel dictador, per la classe del poder o per la oligarquia que mana com una amenaça que de manera afectiva, disminueix la seva pròpia autoritat, proporcionalment a la que aquests grups o individus adquireixen. En aquests casos els autòcrates i les oligarquies només pensen a estirpar o reduir a l'impotència a tota l'oposició política. Els mòduls de govern absolutistes amb els seus règims corresponents, son molt antics, així els trobem de tipus tradicionals entre els quals hem d'incloure els imperis despòtics orientals. També les tiranies clàssiques europees des de Grècia fins al renaixement, les monarquies despòtiques, i tot tipus de dictadura despòtica amb l'excepció pot ser de la dictadura constitucional d'emergència del tipus romà en la qual un general rep poders especials per un temps limitat i en nom d'una entitat si més no relativament representativa, com ho pot ser un senat o un parlament, l'absolutisme modern, en canvi presenta problemes complexos d'interpretació i en la societat moderna distingirem l'absolutisme totalitari, del despòtic.

<<PROBLEMÀTICA DE LA DESIGUALTAT SOCIAL>>

L'endogàmia és una forma clara d'interacció igualitària i és una pràctica social típica de les classes. La mera interacció social no significa molt en aquest cas, doncs, amos i criats també interaccionen i de vegades de manera molt cordial, sobretot quan cadascú sap estar-se en el seu lloc, és a dir, que juga bé el seu rol.

La interacció igualitària significa un reconeixement actiu de pertinença al propi estrat. Es revela en actes tals com la començalitat, la convelitat... La visita mútua pot veure's també en les institucions classistes, exclusivistes de la classe alta com certs clubs esportius, culturals o recreatius.

La classe alta s'autodefineix com a tal i fins i tot com la societat. La classe alta és la més hàbil en crear cercles tancats d'interacció i manteniment de la desigualtat i el privilegi que tant favorablement la beneficia. Com a conseqüència del seu llarg aïllament mutu, les classes socials desenvolupen un “estil de vida” diferent, és a dir, les seves pròpies cultures i el seu propi folclor. Les classes altes tendeixen al refinament, encara que no sempre a l'originalitat.

L'originalitat, així com també el major nombre d'intel·lectuals, semblen concentrar-se en la petita burgesia i en la classe mitjana. L'opressió de les classes baixes combinada amb el seu aïllament pot produir fenòmens culturals molt interessats.

Així, la subcultura negra nord-americana, per exemple, ha creat el jazz que és una de les aportacions estètiques més importants de la nostra època. Els efectes psico-culturals de les societats classistes són al mateix temps d'una gran varietat, i sovint, molt subtils. Pensem, per exemple, en l'esnobisme quan hi ha possibilitat d'ascendre socialment per mimetisme de les classes socials altes, per a certs estrats socials recient enriquits.

LES CLASSES SOCIALS

Les classes socials poden medir-se i quantificar-se a base d'uns índexs objectius que ens indiquen el seu nivell d'ingresos, el seu volum de gastos, el seu consum de béns culturals, la condició objectiva de les classes socials davant de la seva condició, però existeix una consciència col·lectiva de classe que és la percepció que els propis membres tenen de la seva classe.

Aquesta consciència col·lectiva de si mateixa, és més o menys intensa segons els casos. Quan és el suficientment forta per anomenar-se allò que Carlos Marx deia: consciència de classe. Així, segons Marx, la consciència de classe és la transformació dels interessos objectius de les classes en interessos subjectius. En aquest cas, els fins de l'acció d'una classe social queden formulats explícitament per part dels seus membres.

En realitat no existeix una classe social completa si no té una clara consciència de la seva situació i una voluntat col·lectiva d'aconseguir els seus objectius. En virtut de la consciència de classe, les classes deixen de ser classes socials en si per a transformar-se en classes socials per a si.

La consciència de classe, així entès, és un element fonamental de la lluita de classes. Tota classe dirigent posseeix ja una consciència de classe i les agrupacions i associacions de que parlàvem en són un exemple. I el control que sovint posseeixen del govern també ho és.

Les altres classes poden posseir-la o no aquesta consciència de classe. Així, un sindicat representatiu és un instrument de la classe obrera, o classe mitjana o del agrupament social que representi o controli. Aquest sindicat podrà tenir una política revolucionària com és el cas dels fronts populars a l'Europa dels anys 30 o conservadora, com és el cas dels sindicats nord-americans, però en tot cas representa uns interessos i una consciència de classe.

La consciència de classe té també el seu aspecte individual, el qual és secundari al fenomen aquí tractat i que té un sentit molt divers del mateix. Aquest tipus de consciència actua sobre les motivacions dels individus aïllats, aquest és el cas de qui vol pujar en l'escala social sense qüestionar-lo i acceptant les seves normes, per a fer-ho ha de començar per tenir consciència de que la seva classe és baixa i no vol identificar-se amb ella, sinó amb un altre de superior, la qual agafa com a grup social de referència. Així, molt sovint, les persones afronten la promoció personal, oblidant la solidaritat de classe, sempre que l'estructura social ofereixi les suficients oportunitats d'ascendiment social. Per això el nivell de conflicte de classe que trobem en una societat depèn molt del grau en que aquestes oportunitats estiguin bloquejades o no, així la fluïdesa, la mobilitat redueixen l'atenció de la desigualtat.

En relació a tot això cal tenir en compte que la consciència de classe és, en gran part, conseqüència de la privació relativa que és la desventatge en que es troben les gents en respecte d'altres gents, segons un criteri subjectiu. Aquest és un fenomen importantíssim de la dinàmica dels grups de referència i de la conducta interclassista. Diem que hi ha mobilitat horitzontal quan un individu canvia de lloc en l'estructura social sense canviar de classe. Aquest és el cas del treballador que canvia de fàbrica o fins i tot de feina, sense guanyar ni perdre prestigi. Parlem de mobilitat vertical quan el canvi de posició comporta canvi d'estatus, aquest canvi pot concórrer dins d'una mateixa classe o bé implicar un canvi de classe. Segons això, la mobilitat pot ser ascendent o descendent. El volum de la mobilitat depèn no obstant de les societats. Així és obvi que una societat d'estructura classista que encara conservi trets feudalitzants (com el Marroc), té un volum de mobilitat molt més baix que el d'una societat industrialitzada i en una escala de valors secularitzada i individualista (per exemple Catalunya).

Les causes de la mobilitat són molt diverses, doncs, no depenen solament de l'estructura econòmica d'una societat donada, sinó també dels seus valors. Així en certes cultures, com ara les d'origen calvinista o la pròpia cultura jueva, els nens són socialitzats segons els principis individualistes d'autosuperació constant i de valoració del treball, com una ètica bona en si mateixa, i que permet jugar i “obrir-se camins en la vida”. Altres com les comunitats índies del Perú, socialitzen segons uns principis més falistes que fomenten la resignació i l'acceptació dels fets de la vida. Són aquests alguns dels factors que impideixen la mobilitat social ascendent de persones ben dotades cap a llocs de major poder, responsabilitat i influència, però també hi ha d'altres factors molt menys difusos i molt més institucionalitzats que els sistemes de valors (per exemple a molts països de classes dominants perpetuen el seu domini sobre el control de l'educació, el manteniment dels drets hereditaris a més a més d'un elevat sentit endogànic).

Encara que aquest fenomen sigui universal, la seva intensitat és variable. Així, per exemple les burgesies holandesa i anglesa no han pogut frenar el sistema progressiu d'impostos i contribucions sobre els seus guanys que han debilitat una bona part del seu poder econòmic encara que hagi mantingut molts dels seus privilegis. Això ens porta a la complexa qüestió de les èl·lits. Les èl·lits socials, que no poden confondre's totalment amb els grups dominants, són aquells conjunts de persones que posseeixen els índexs més alts en la seva especialitat. A més a més en tota societat hi haurà èl·lits en el poder i fora d'ell, i cada estrat i grup i subgrup suficientment gran posseirà la seva pròpia èl·lit. El grup de dirigents d'un sindicat serà la seva èl·lit.

Encara que es tracti d'un sindicat que estigui fora de la llei. En general, l'èl·lit, aconsegueix una posició preeminent per ella i procura manternir-la, i això en molts aspectes de l'activitat humana; aspectes socials, polítics i econòmics.

El reconeixement del fet, empíricament comprovat, de la circulació d'él·lits, no exclou el reconeixement de l'altre fet, també comprovable, com ara és el conflicte entre classes socials. En primer lloc, deixant de banda situacions revolucionàries, les èl·lits que substitueixen a les anteriors es recluten en els seus mateixos estrats o en altres que els en són veïns. En segon lloc, la lluita de classes, que és la forma més aguda del conflicte entre classes, sorgeix sovint quan la renovació de les èl·lits es fa difícil a causa de l'actitud reaccionària i rígida dels grups dominants. El conflicte de classes pot anar des de les manifestacions d'hostilitat mútua entre els membres de les classes diverses fins la lluita oberta en forma de guerra civil, passant per la vaga, accions sindicals i pressions polítiques. Pot, a més a més, presentar formes mixtes barrejant-se amb tensions ètniques, religioses o ideològiques.

El conflicte de classes ocupa un lloc central en el procés històric de les societats, i aquest fet és una prova molt clara de que el sistema de desigualtats impost per l'estratificació social mai ha estat acceptat pels éssers humans com una cosa totalment bona. I el fatalisme que es troba, sovint, en certes zones socials no pot ofegar perpètuament la rebel·lió de la gent. Així, la delinqüència, per exemple, pot ser explicada en alguns casos, en termes estratificacionals com un tipus de conducta que intenta burla les barreres classistes que s'interposen a la mobilitat ascendent de molts individus.

<<CIÉNCIA DE LA POLÍTICA>>

EL PODER

Anomenarem politeia a l'estructura general del poder, en una societat donada diem que el poder es la capacitat que posseeixen els individus d'incidir segons la seva voluntat, la conducta d'altres individus, grups o col·lectivitats. Aquesta capacitat pot limitar-se a una mena d'influència sobre una sanció unitiva . Sociològicament un sindicat il·legal té un poder concret encara que el govern monopolitzi tots els ressorts del poder. El poder dimana de l'opinió pública. Ve d'entitats concretes com pot ser una dictadura personal, y també de la varietat de les seves fonts, el poder és un fenomen Universal.

En la societat, el trobem en tots els nivells de la societat: com per exemple en una empresa econòmica existeix una estructura de poder, estan els gerents, els que manen els quals segueixen una política empresarial que afecta la vida dels seus subordinats.

En tots els nivells en que es trobi el poder, té la funció de guiar estructures socials a base d'un flux més o menys coherent de decisions, les quals intenten produir un ordre desitjat per aquells que tenen el poder. Un flux de decisions acostuma a denominar-se política, en el sentit, d'estratègia i tàctica, seguides per persones en la seva conducta d'exercici del poder. Per això no hi ha un grup que no hagi de seguir una política, ni un sistema social que estigui tan integrat, que no necessiti, donar-se o rebre ordres.

En sociologia política, el camp d'interès es centra sobre aquelles institucions que son principalment de poder públic. En el context públic el poder s'exerceix principalment a través d'un govern, el govern és un concepte que s'utilitza en tres sentits diferents: com a acte de governar, com a ordre polític, i per a referir-nos al grup humà que governa. Un govern per a ser-ho ha d'exercir un control imperatiu en un territori definit i posseir també un monopoli d'aquest control. Legitimitat és simplement el fet que hi hagi consens suficient en l'acceptació d'una autoritat i del seu poder. Això significa que un govern legítim per uns pot ser un govern tirànic, i per altres no.

Els distints modes d'autoritat ! Formes de govern

Les societats més primitives no tenien un govern en la forma estricta de la paraula, en elles la jerarquia tribal es confonia amb la política. En canvi les societats més complexes presenten una estructura política distinta i diferenciable, davant la resta dels sistemes socials.

Partint de la base de la naturalesa de l'autoritat a cada societat, Max Weber va establir una sistematització interessant dels diversos tipus de govern, i de les seves organitzacions polítiques, segons ell, tres son els tipus d'autoritat legítima:

1.-Els governs d'autoritat carismàtica, que es basen en la devoció a la santedat, heroisme o caràcter exemplar, específics i excepcionals d'una persona individual i al mateix temps en el patró normatiu u ordre polític per ella ordenat. Els governs carismàtics son típics dels moviments socials que creen un nou sistema. Així durant la formació del feudalisme a Europa, els grups de guerrers solien estar constituïts per un líder de naturalesa carismàtica, lligat als seus homes per un acte de llibertat i finalment seguit per ells. De tot això cal destacar que l'autoritat carismàtica és relativament efímera. Un cop aconseguit el poder, el líder i els seus companys també dotats de carisma, es troben amb les distintes tasques de consolidació del poder, del control polític de la població, de l'administració del territori, de la institucionalització del seu règim. Tot això fa que sorgeixi el procés de rutinització del carisma. Si ve la permanència de situacions crítiques pot allargar la vida del període genuïnament carismàtic com va passar a Rússia o a Cuba en l'any 1959. La rutinització comporta la transfiguració llegendària de l'època fundacional de la nova societat, la qual es recorda mitjançant festes, commemoracions i rituals.

2.-Els governs d'autoritat tradicional: aquests governs es basen en una creença establerta sobre la santedat de certes institucions immemorables, i en la legitimitat de l'estatus de qui les representen. Les monarquies en son l'exemple més clar, en aquest cas l'estructura política es justifica segons lleis i costums hereditaris. Les justificacions ideològiques venen després, els drets i els deures d'obediència en els règims tradicionals, no son clars, doncs no sempre estan codificats. Un sap el que pot fer i el que no pot fer, en cada cas, gràcies al costum i al coneixement pragmàtic de les fronteres del poder. A més a més, no pot generalitzar-se per a totes les societats, la distribució en elles del poder d'autoritat tradicional i les seves atribucions. Així les facultats d'un sultà turc eren ven diferents a les del compte de Barcelona. Si ve tots 2 regnaven d'acord amb dos principis de l'autoritat tradicional i també es diferenciaven l'estructura dels seus regnes. Així a Turquia un esclau podia arribar als llocs més alts de l'administració. Però a la corona d'Aragó només la noblesa podia arribar als llocs més alts, en tot cas el tret més característic de tots els règims d'autoritat tradicional, es la importància de la tradició hereditària del privilegi que es transmet en forma d'herència.

3.-Els governs d'autoritat legal-racional: es basen en la creença, en la legalitat de sistemes de normes polítiques explícites, per exemple: en forma de constitució i en el dret dels éssers humans, dotats d'autoritat de donar ordres dins dels límits marcats per la llei. Aquests sistemes responen a una concepció racionalista de la política. Aquests sistemes obeeixen a la idea que la llei és l'expressió de la sobirania popular, la qual és considerada com a única font de legitimitat, de fet és la llei qui és sobirana i no grups o individus concrets, aquest sistema fou elaborat i descobert pels grecs, i ha estat recollit pels europeus moderns, és un sistema de garanties que demana la participació dels ciutadans en la creació de la llei i en la vida política. Cal insistir en que aquests son tres tipus ideals de govern que mai no es troben en estat pur, així ens trobem per exemple amb un estat democràtic d'autoritat legal-racional com ara és Anglaterra, i dins d'ella ens trobem amb una institució típica tradicional, com ara és la monarquia.

A la BCN feudal dels usatges, comencem a veure normes de constitucionalitat que amb el temps seran les característiques dels sistemes racionalistes moderns. Els sistemes totalitaris poden intentar revestir-se de forma constitucional i legalista, incorporant al mateix temps elements carismàtics com fou el cas de l'Alemanya nazi i l'Itàlia feixista.

En cap cas han d'estudiar-se aquests tipus d'autoritats aïllant-los dels altres nivells de la realitat social, per exemple hi ha una correlació estreta entre certs tipus d'estratificació social i certes formes polítiques. Així l'estat modern racionalista parlamentari i pluripartidista. Aquest estat no ha sigut només un producte de la burgesia i de la classe mitjana europea, sinó que ha pogut ser mantingut en aquesta forma a molts països d'Àfrica, Àsia i també Hispanoamèrica. Precisament per què l'estratificació social era diferent. Recordem l'estreta dependència que hi ha entre l'anomenat despotisme oriental i el modes asiàtic de producció. Tot això indica que la vida i l'organització política no poden ser estudiades separades d'altres factors que determinen la naturalesa i l'extensió de la pública autoritat en cada societat.

SISTEMES POLÍTICS ABSOLUTISTE

Quan els centres decisoris i executius d'un sistema polític tenen tot el poder i no reconeixen forces polítiques que se li puguin oposar legítimament, ens trobem amb una organització que qualificarem d'absolutista. En el sentit que el nucli hegemònic del poder s'atribueix a si mateix el monopoli absolut de l'autoritat en el àmbit del seu domini. Aquests règims polítics concentren el poder en una oligarquia, classe dirigent, un monarca, o un partit polític únic. I al mateix temps aquest monopoli absolut del poder, es recolza en una concepció de “suma zero”. Quan un individu o grup alien a l'esfera del poder adquireix poder, privilegi o estatus polític, immediatament es vist pel dictador, per la classe del poder o per la oligarquia que mana com una amenaça que de manera afectiva, disminueix la seva pròpia autoritat, proporcionalment a la que aquests grups o individus adquireixen. En aquests casos els autòcrates i les oligarquies només pensen a estirpar o reduir a l'impotència a tota l'oposició política. Els mòduls de govern absolutistes amb els seus règims corresponents, son molt antics, així els trobem de tipus tradicionals entre els quals hem d'incloure els imperis despòtics orientals. També les tiranies clàssiques europees des de Grècia fins al renaixement, les monarquies despòtiques, i tot tipus de dictadura despòtica amb l'excepció pot ser de la dictadura constitucional d'emergència del tipus romà en la qual un general rep poders especials per un temps limitat i en nom d'una entitat si més no relativament representativa, com ho pot ser un senat o un parlament, l'absolutisme modern, en canvi presenta problemes complexos d'interpretació i en la societat moderna distingirem l'absolutisme totalitari, del despòtic.