VALENCIÀ

Classificació de les llengües romàniques.

La románia son els territoris on el llatí es convertí, a la llarga, en la llengua pròpia dels indígenes conquerits.

Causes de la fragmentació del llatí:

la caiguda de l'imperi romà al segle V.

la major o menor intensitat de la romanització.

el substrat pre-romà.

Diferències entre les llengües orientals i occidentals:

1.les oclusives sordes del llatí se sonoritzen en posició intervocàlica o davant -R, en les llengües romàniques occidentals, mentre que romanen sordes en les llengües romàniques orientals.

2.les llengües romàniques orientals formen el plural canviant la darrera vocal del mot singular, mentre que les llengües romàniques occidentals afegeixen el morfema -S al singular.

Galico-portugués

ibero-romàniques Castellá

Català

occidental llengua pont Català

Català

Occità

ROMÀNIA gal.lo-romàniques Francés

Reto-romànic

Sard

italo-romàniques Italià

oriental

Romanés

balcano-romàniques Dàlmata

Subagrupació romànica del català

Friedrich Diez: pensava que el català era un dialecte occità, opinió que va canviar vint anys després.

Meyer-Lübke: va considerar la llengua catalana gal.lo-romànica després de comparar-la amb el castellà i l'occità

Antoni Griera: arribava a la mateixa conclusió que Meyer-Lübke basant-se en causes històriques i culturals.

Germà Colon: arriba a la conclusió que el lèxic català és afí al lèxic gal.lo-romànic.

Menéndez Pidal: va eixir al pas d'un error de mètode de Meyer-Lübke, el qual, l'única llengua peninsular amb que havia comparat el català era el castellà, justament la llengua que més es distanciava de les altres llengües peninsulars.

Amado Alonso: va afirmar que el francés s'aparta en molts aspectes de l'occità

Badia i Margarit: intervingué dient que el català és una llengua-pont; ibero-romànica des del punt de vista morfosintàctic, gal.lo-romànica des del punt de vista lèxic i fonèticament semblant a les llengües conservadores de l'arc mediterrani.

Formació de la llengua catalana: formació del lèxic.

Concepte de substrat: és la influència que exerceix una llengua, abans de dessaparéixer, sobre la llengua que la substitueix.

EL SUBSTRAT PRE-ROMÀ:

el substrat grec: la influència grega fou molt feble. Cal destacar topònims com Empúries i Roses.

El substrat púnic: també és molt feble la influència púnica. Cal destacar-hi els topònims Eivissa i Maó.

El substrat celta: la seva influència fou també molt minsa perquè quan els romans van arribar a la península, les llengües que s'hi parlaven eren ibèriques. Cal destacar maduixa, carro, cabanya, etc.; i topònims com Besalú, Verdú, etc.

El substrat ibero-basc: és el més important. Els pobles iber i basc eren pobles diferents però amb llengües molt semblants i emparentades. En el lèxic comú cal destacar: pissarra, sargantana, etc; i topònims com Aran, Arinsal, etc.

LA ROMANITZACIÓ:

la costa mediterrània, més accessible i dedicada al comerç, fou stmesa i romanitzada. La romanització de tota la península fou lenta y llarga. No imposaren mai la seva llengua als pobles vençuts, però per ascendir en l'escala social calia romanitzar-se i latinitzar-se. Els habitants de la península ibèrica, llevat dels bascos, assimilaren la cultura i llengua dels romans. Procés:

el llatí és la llengua dels vencedors.

el llatí, llengua prestigiosa, està cada vegada més implantat.

el llatí triomfa totalment: és la llengua de relació.

en la mesura que els iberoparlants van morint, la llengua autòctona va desapareixent, ja que les noves generacions només parlen llatí.

EL LLATÍ DE LA TARRACONENSE:

Aquest llatí era diferent del llatí de més a l'interior, que més tard donaria pas al castella i al galaico-portugués. Aquestes diferències es basen sobretot en:

ràpida i profunda assimilació, escassa influència del substrat pre-romà.

llatí molt influït pel dels soldats i comerciants romans.

llatí innovador per estar en una zona molt ben comunicada amb la capital de l'imperi.

llatí influït pel parlar de la Itàlia meridional.

CONCEPTE DE SUPERESTRAT:

És la influència que exerceix la llengua dels invasors, abans de desaparéixer, sobre la llengua dels envaïts.

SUPERESTRAT GERMÀNIC:

els germànics no imposaren la seva llengua per diversos motius:

ja venien més o menys romanitzats.

eren escassos i es van barrejar amb la població.

venien cristianitzats.

En català, l'aportació germànica era lèxica. Es produí per tres vies diferents:

germanismes que el llatí ja tenia incorporats (sabó).

germanismes provinents de la llengua dels francs (blau).

germanismes provinents de la llengua dels visigots (roba).

La influència més important fou la dels visigots. A partir del moment que els francs van recuperar Narbona, la influència de superestrat sobre el català fou dels francs. Aportacions:

Noms de persona: albert, Berenguer, Carles.

Lèxic militar: bandera, guerra.

Lèxic comú: sabó, blau.

El sufix -enc: blavenc, nadalenc.

L'APORTACIÓ ARÀBIGA:

L'invasió dels àrabs va suposar l'enfonsament de l'imperi visigòtic. Els àrabs van influir sobre el català uns cent anys, per això que com més baixem cap al sud, més arabismes trobarem al català.

L'influència aràbiga és superior als llocs que més tardanament foren conquerits pels cristians del nord. Aquesta influència és molt minsa.

La influència aràbiga és la més important de quantes ha sofert la nostra llengua.

Agricultura: garbell, assot.

Construcció: safareig.

Vida domèstica: gerra, aixeta.

Vestimenta: barnús, jaca.

Menjars: massapà, xarop.

Química: alcohol, sucre.

Joies: arracades.

Comerç: tarifa, duana.

Milícia i marina: alferes, almirall.

Animals: aliacrà, mona.

Insults: gandul.

Topònims: Alcàsser, Benicàssim.

Cognoms: Medina.

CONCEPTE D'ADSTRAT:

És quan dues llengües s'interinflueixen per raó de veïnatge o convivència temporal en un mateix territori.

Són d'origen llatí tots els mots gramaticals: pronoms, numerals, preposicions, conjuncions, la majoria dels verbs i dels adjectius i la major part dels noms, sobretot els referents a nocions fonamentals com per exemple el cos, el parentiu, l'habitatge, animals, oficis.

Paraules patrimonials: son les paraules que han sofert una modificació a partir de la paraula llatina i són les que expressen millor l'evolució de la llengua.

Cultismes: son les paraules que no han evolucionat del llatí i es limiten a una adaptació fonètica.

Semicultismes: són paraules que han tingut una evolució fonètica parcial en quedar detinguda l'evolució que auria estat normal.

Aquelles paraules llatines que tenen una forma patrimonial i una culta s'anomenen doblet.

APORTACIONS D'ALTRES LLENGÜES:

La introducció d'elements d'altres llengües es produeix en quatre moments histórics:

època de consolidació: els contactes culturals i polítics amb el sud de França determinen la introducció d'occitanismes: bressol, coratge. Cal destacar la influència del francés: homenatge, vianda.

Expansió mediterrània: cal destacar la influència grega: calaix, estol. La gran majoria d'hel.lenismes passaren a les llengües romàniques a través del llatí: cor, atleta. Hi ha una introducció d'italianismes: tramuntana, escopeta.

Els segles XVI-XIX: té especial importància la influència del castellà: xocolata, cacau.

Segle XX: podem destacar l'abassegadora influència de l'anglés. Les llengües veïnes segueixen influint sobre el català als diferents estats on es parla.

VALENCIÀ

Llengua: és un sitema de signes utilitzats per una col-lectivitat lingüística amb la finalitat de comunicar-se.

Parla: correspon a la realització concreta, individual y precisa que una persona fa quan utilitza una llengua.

El concepte de dialecte.

Dialecte és qualsevol manera de parlar una llengua , ja siga bé o no, alta o baixa, col-loquial o acadèmica, familiar o formal, etc. Errors:

1.está erròniament considerat quan s'utilitza a contrari de "parlar bé".

2.considerar llengua tota manera de parlar que té l'etiqueta administrativa i legal d'oficial en un estat. Tot allò que no és oficial és considerat dialecte.

3.considerar dialecte tot sistema lingüístic que no supera un nombre determinat de parlants.

4.identificació entre llengua i estat.

El sistema de la llengua es pot analitzar des de 4 nivells:

fono-fonològic.

morfosintàctic.

lèxic.

semàntic.

Tipus de dialectes.

Individualidiolectes

consecutius

PARLA geogràfics

constitutius

col-lectivadialectes

variants diastràtiques

socials

variants diafàsiques

La divisió dialectal de la llengua catalana.

Es divideix en dos grans blocs:

El bloc occidental: Andorra, Lleida, la franja d'Aragó, el sud de Tarragona, el País Valencià i el Carxe

El bloc oriental: Catalunya Nord, Girona, Barcelona, meitat nord de Tarragona, illes Balears i Pitiüses i la ciutat sarda de l'Alguer.

Criteris fonètics:

el català occidental té cinc vocals àtones (a,e,i,o,u).

el català oriental ha convertit la A i la E en una vocal neutra.

el català oriental pronuncia la O àtona igual que la U.

algunes E tóniques que en dialecte occidental són tancades en dialecte oriental són obertes.

Fono-fonològic:

en català oriental són freqüents els casos en què la pronunciació de LL es fa com una I.

la X a principi de paraula i darrere de consonant son pronunciades fricatives en català oriental

la I del dígraf IX no es pronuncia en català oriental però sí en l'occidental.

Morfosintàctic:

en català oriental totes les paraules planes acabades en vocal formen el plural afegint una S. En català occidental, de vegades, es forma afegint un S, però d'altres es formen afegint NS.

els pronoms febles davant verb començat per consonant es realitzen en forma reforçada en català oriental, mentre que les formes reforçades s'alternen amb les plenes en català occidental.

la primera i segona persona del plural del present d'indicatiu del verb "haver" són "hem", "heu", en català oriental mentre que en català occidental són "ham", "hau".

Lèxic:

català oriental català occidental

mirall espill

noi xic

llombrígol melic

xai corder

abans-d'ahir despús-ahir

demà-passat despús-demà

toro bou

encomanar apegar

rosellonés

constitutius

central

català oriental

alguerés

consecutius

balear

constitutiu Nord-occidental

català occidental

consecutiu Valencià

Català oriental:

EL CATALÀ CENTRAL:

Parlat a Barcelona, Girona i la meitat nord de Tarragona. Ha esdevingut el model de llengua estàndard dels mitjans de comunicació catalans. És un dialecte ric i variat: en el parlar de Barcelona són freqüents els castellanismes, gitanismes i paraules de diversos argots; però també és freqüent una gran correció lingüística.

Nivell fono-fonològic:

neutralització de V i B en favor de B.

no pronunciació de T final darrere de N,L,R, ni de P darrere de M i L.

pronunciació com si fos una I d'alguns tipus de LL.

pronunciació reforçada de la B del grup BL.

no pronunciació de la R a final de paraula.

Nivell morfosintàctic:

l'article personal EN només s'utilitza davant noms masculins començats per consonats.

els demostratius tenen només dues formes.

l'adverbi de lloc de màxima proximitat és AQUÍ.

els possessius femenins son meva, teva i seva i els seus plurals.

els pronoms febles davant verb començat per consonant s'utilitzen en forma reforçada.

la primera persona singular del present d'indicatiu presenta una O pronunciada U.

el present de subjuntiu presenta una I en la desinència de la primera, segona, tercera persona del singular i de la tercera del plural.

Nivell lèxic:

Gran varietat lèxica. Apareixen castellanismes al costat d'un lèxic típicament oriental a més de l'argot i el caló.

EL BALEAR:

És el dialecte amb més vitalitat del nostre domini lingüístic. Es caracteritza per la presència d'arabismes i mossarabismes i per ser el dialecte més diferenciat dins del conjunt de parlars catalans.

Nivell fono-fonològic:

té la A neutra.

les esdrúixoles acabades en -IA perden la darrera -A

els grups GUA, QUA es pronuncien GO, CO.

els casos de ieisme es manifesten amb més insistència en el balear

Nivell morfosintàctic:

articles salats.

l'article personal es conseva tant en femení com en masculí.

alternança de pronoms febles en forma plena i forma reforçada davant verb començat per consonant.

combinació de pronoms febles presenta: ODOI.

desplaçament de l'accent sobre el pronom feble quan va darrere del verb.

la primera persona singular del present d'indicatiu no presenta desinència.

la primera i segona persona del plural del present d'indicatiu té la desinència AM, AU.

Nivell lèxic:

ric en arcaismes, arabismes i mossarabismes.

la castellanització de les illes és molt superficial.

anglicismes.

Català occidental.

EL NORD-OCCIDENTAL:

Abraça la franja de ponent, Andorra, Lleida, el sud de Tarragona i les comarques valencianes del Maestrat i els ports de Morella. Té gran varietat d'aragonesismes, influències gascones i basques, àrabs i mossàrabs. Hi ha tres subdialectes: ribagorça, pallarés, tortosí.

Nivell fono-fonològic:

presenta una E oberta àtona final.

la E a principi de paraula seguida de M, N, S, IX esdevé A.

la O àtona a principi de paraula sol convertir-se en AU.

la E àtona es converteix en I en contacte amb fonema palatal.

la R final no és pronunciada.

Nivell morfosintàctic:

l'article determinat masculí es "lo" per al singular i "los" per al plural.

els pronoms febles davant verb començat per consonant solen realitzar-se en forma plena.

la primera persona singular del present d'indicatiu té la desinència O.

les primeres i terceres persones del singular que presenten la desinència A la converteixen en una E.

a les formes incoatives de la 3ª conjugació l'increment EIX es transforma en IX.

els presents de subjuntiu en primera persona dels singular presenten la desinència A.

Nivell lèxic:

el lèxic nord-occidental sol coincidir amb el valencià.

paraules especificament nord-occidentals.

EL VALENCIÀ:

Es parla en la major part de l'antic regne de València. Té elements àrabs i mossàrabs. La varietat d'aquest dialecte es basa en la irregular població. El valencià es caracteritza pel contrast entre arcaismes i castellanismes.

Nivell fono-fonològic:

la E inicial davant M, N, S, IX es pronuncia A.

tendeix a convertir la E en contacte amb el fonema palatal en I.

la D dels sufixos ADA, ADOR no es pronuncia.

desapareix la S del sufix ESA.

pronunciació de R final.

la S davant fonema oclusiu velar K es palatalitza (IX).

Nivell morfosintàctic:

els demostratius mantenen la triple gradació.

els pronoms febles es realitzen en forma plena davant verb començar per consonant.

fa ús dels possessius apocopats.

la preposició "amb" es pronuncia "en".

l'article personal només es conserva als topònims.

el numeral "dos" s'usa per al masculí i femení.

són específiques les formes dèsset i dèneu.

la primera persona singular del present d'indicatiu de la 1ª conjugació té la desinència E.

predomini de les desinències ARA, ERA, IRA per a l'imperfet de subjuntiu.

la conjugació incoativa és con en català nord-occidental.

Nivell lèxic:

lèxic específic.

lèxic anterior a la conquesta catalana.

lèxic occidental.

castellanismes.

VALENCIÀ.

Llatí culte: era el nivell escrit de la llengua llatina i el que la minoría usava oralment en determinades ocasions. Les classes més populars parlaven un llatí més dinàmic. Era variable ja que els seus parlants desconeixien l'escriptura i les normes gramaticals.

Llatí vulgar: es el nivell de llenguatge usat per les classes populars, normalment analfabetes. Era dialectalitzat. Aquest llatí va donar lloc a les llengües romàniques. Al segle VIII els nostres avantpassats usaven la denominació VULGAR, distingint-la de la que parlaven els sacerdots, religiosos, intel-lectuals, etc.

Romanç: el primer nom que va rebre la nostra llengua feia referència al seu origen llatí: ROMANÇ. Aquesta denominació s'hi donava amb d'altres: pla, romanç pla, romanesc, vulgar, llengua materna, idioma nostre, nostre llatí…

Català, Catalanesc: entre els segles XII i XIII les diferències entre les llengües romàniques fan necessari afegir el gentilici concret de cada comunitat lingüística als termes ROMANÇ o PLA: romanç català, pla català. A partir del segle XIII les llengües romàniques es queden només anb el gentilici. Cada vegada que sorgeix una nova denominació no desapareix l'anterior.

Llengua catalana: el document més antic on apareix el no de LLENGUA CATALANA es de la ciutat de València. Així, a partir del segle XIV comencen a sovintejar les denominacions "llengua catalana"

Llengua valenciana, llengua mallorquina: les denominacions que hem vist eren les pròpies de l'època de formació i de consolidació de Catalunya i de la llengua catalana. Als segles XIV i XV, valencians i mallorquins desenvolupen una personalitat pròpia. Això venia afavorit pel fet de que els reis d'Aragó dotaven els territoris conquerits als àrabs d'un estatut d'autonomía (lleis pròpies). A finals del segle XIV apareix la primera dnominació "particularista". Fra Antoni Canals tradueix una obra d'un autor clàssic de manera contraria a la d'un autor català per demostrar la diferència de llengües.

El segle XV contempla l'hegemonia de València, mentre Barcelona entra en una profunda crisi.

Aquesta personalitat local la troben a l'obra Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell.

Tant a València com a Mallorca se seguí utilitzant la denominació LLENGUA CATALANA.

Durant els segles XVI i XVII la unitat nacional de la corona aragonesa es dissol. La integració en l'inperi espanyol dels Àustries comporta les conseqüències següents:

fragmentació política de l'àrea lingüística catalana en diferents virregnats.

el dret foral dels nous virregnats és respectatpels Àustries.

Com a conseqüència el català evoluciona ràpidament augmentant la fragmentació dialectal. Les denominacions localistes que començaren a sovintejar durant el segle XV es consagren a partir d'aquesta época.

La unitat de la llengua. Llemosí: els nostres avantpassats eren conscients que la llengua de Catalunya , de les Illes Balears i del País Valencià era la mateixa.

El segle XVI assistim a la introducció d'una nova denominació que fa Joan Bonllavi al haver de traduir una obra de Ramon Llull per facilitar-en la comprensió. Utilitza la denominació llengua llemosina primera per referir-se a la llengua de Ramon Llull.

A partir d'aquest moment LLEMOSÍ és la denominació de major èxit durant els segles XVI-XIX. Causes:

fa possible la distinció entre llengua moderna i antiga.

fa referència a la llengua comuna de tota l'àrea lingüística.

al segle XIX, el seu èxit es basa en la moda romàntica d'exaltació de l'època medieval.

És una denominació incorrecta. LLEMOSÍ és una varietat de la llengua occitana usada a LLEMOTGES. La causa d'aquesta confusió és que els poetes anteriors a Ausiàs March conrearen la poesia trobadoresca en llengua occitana.

Conclusió: nom polític i nom científic:

En la nostra legislació actual, mitjans de comunicació, etc., la denominació utilitzada és VALENCIÀ. Cal disntingir entre denominació política i denominació científica de la nostra llengua. Entenem per denominació científica d'una llengua aquella que fa referéncia al lloc de naixement de la llengua en qüestió.

L'expansió de la llengua durant els segles XIII i XIV:

Jaume I va conquerir les illes de Mallorca i de Eivissa, que foren repoblades per colonitzadors procedents de l'Empordà i del Rosselló. Va suposar l'inici de l'expansió de la corona catalano-aragonesa.

La conquesta de València va resultar més complicada. El territori valencià es trobava dividit en tres regnes de taifes. El 1238 Jaume I va conquerir el regne de València..

Mitjançant el tractat d'Almizra, les terres que es troben al sud de la demarcació feta entre els pobles de biar i Busot foren donades a la corona de Castella. Aquestes terres foren repoblades per catalans i aragonesos. L'expansió va arribar fins a Múrcia i Cartagena.

Comença la introducció d'una nova llengua que fou duta pels repobladors als territoris que foren conquerits per a la corona catalano-aragonesa.

La gran expansió Mediterrània:

1282 el rei Pere el Gran conquesta Sicília. L'exèrcit almogàver sota les ordres de Roger de Flor conqueriren els ducats d'Atenes i de Neopàtria. Durant aquest període, la documentació d'aquestes terres es va redactar en català i també es produí un intercanvi lèxic entre les dues llengües.

L'expansió de la corona catalano-aragonesa assolí el seu màxim esplendor amb la conquesta de l'illa de Sardenya.

La llengua literària: Ramon Llull

Va nàixer a Mallorca. Dominava quatre llengües i fu el primer escriptor que convertí el català en una llengua apta per a la creació literària i científica.

En els escrits de Llull es poden trobar les següents característiques:

elements cultes.

sintaxi llatina.

elements populars.

Llull tenia una gran capacitat creativa i innovadora en quant al lèxic:

incorpora cultismes.

utilitza paraules patrimonials del català.

usa neologismes o paraules estrangeres.

La cancelleria reial: factor de coherència idiomàtica

La cancellería reial era una institució que s'encarregava de la correspondència i arxiu de totes les administracions pertanyents a la corona catalano-aragonesa. Es va crear al segle XIII.

Va actuar com factor unificador de la llengua.

Els funcionaris de la cancelleria havien de conéixer les llengües oficials. Tota la documentació de la Generalitat Valenciana, Generalitat de Catalunya i del Gran i General Consell del Regne de Mallorques es va registrar en català. Ferran II va passar les seues funcions al consell d'Aragó.

Es va elaborar una sèrie de normes d'acompliment obligatori per tots els seus funcionaris.

Durant el regnat de Pere el Cerimoniós es reorganitzà la Cancelleria Reial. Bernat Metge va destacar en prosa literària (Lo somni) i prosa cancelleresca.

Apareixen traductors de les obres llatines que convertiren la prosa administrativa en un llenguatge flexible i elegant aconseguint un model de llengua correcta des del punt de vista gramatical. Característiques de la prosa de la Cancelleria:

llargues oracions.

freqüents cultismes i tecnicismes.

el verb de l'oració principal sol estar amagat al final.

moderat ús dels articles.

Altres aportacions literàries:

Són les quatre grans cròniques escrites per Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós.

Durant el segle XIV, la prosa catalana assoleix tots els gèneres literaris. La poesia encara s'escriu en occità. També hi havia una poesia narrativa de regust burgués, satírica i burlesca i una poesia cavalleresca: La faula de Guillem de Torroella i Blandín de Cornualla.

VALENCIÀ.

Situació històrica i política:

el segle XV és conegut com el període de màxim esplendor de la nostra literatura. A partir del compromís de Casp la dinastia castellana dels Trastàmara entra a la corona catalano-aragonesa. No va suposar un profund canvi lingüístic. Desataca la tasca realitzada durant el regnat d'Alfons el Magnànim amb el qual l'expansió territorial de la corona d'Aragó arriba a la seua culminació amb la incorporació de Nàpols.

Durant el regnat de Joan II Barcelona perd l'hegemonia i València esdevé un centre vertebrador de la cultura. Per això, els escriptors en general desenvolupen les seues activitats artístiques al voltant de València.

El segle d'or de la literatura catalana:

Va destacar la figura d'Ausiàs March que va ser el veritable creador de la poesia en català. S'introdueix un nou estil.

Pel que fa a la prosa cal destacar la novel-la cavalleresca (Tirant Lo Blanc i Curial e Güelfa). El Curial és una novel-la de to elegant i irònic. Tirant és el libre profà.

Apareix l'anomenat "estil de valenciana prosa" el mestre del qual fou Roís de Corella. La prosa arriba al màxim de perfecció

Jaume Roig va escriure Espill o Llibre de les dones. Isabel de Villena va escriure Vita Christi amb la que va plantar cara a l'exagerada misogínia que va transmetre Jaume Roig.

Va aparèixer la impremta. La primera s'instal-là a València, i es publicà Obres i trobes en llaor de la Verge Maria.

Al costat de "l'estil valenciana prosa" hi havia l'escola satírica valenciana. Cal destacar autors com Bernat Fenollar, Jaume Gassull i Joan Moreno. Tots aquests escriptors presenten una característica comuna: la introdució en la llengua literària de la modalitat valenciana de la llengua catalana. Són Freqüents els valencianismes

Els erudits i la llengua:

Límportància de València provoca una reforma en l'estàndard lingüístic que havía establert la Cancelleria Reial. Són producte de la introducció de valencianismes.

Dos autors protagonitzen una polèmica a l'entorn de la puresa de la llengua. Foren dos representants de l'escola satírica valenciana: Fenollar i Gassull.

Fenollar va escriure regles d'esquivar vocables e mots grossers o pagesívols. Gassull va contestar amb una Brama dels llauradors de l'horta de València contra lo venerable mossén Fenollar.

L'any 1489 Aparegué imprés el primer diccionari bilingüe que es coneix: Liber elegantiarum (Joan Esteve).

La llengua durant els segles XVI i XVII

L'aristocràcia, per tal de distingir-se, pren ,cada vegada més, el castellà com a llengua pròpia. La literatura castellana assoleix un gran prestigi ja que es troba en el seu "siglo de oro". Apareix la bilingüització literària.

En l'obra teatral La Vesita, de Joan Ferrandis apareixen personatges que parlen en català i d'altres que parlen en castellà.

Hi ha un ús del castellà per tot allò que siga sinònim de culte. No és un moment de decadència lingüística.

El segle XVI el domini lingüístic del català queda fragmentat, provocant l'aparició de dialectismes. Aquesta situació es manifestà amb l'aparició de formes dialectals en les obres escrites en la nostra llengua.

Apareixen apologies de la llengua que denuncien l'abandó del català. Martí de Viciana escriu "Libro de alabanças de las lenguas hebrea, griega, castellana y valenciana" en castellà. També fou l'autor d'un panegíric (plora la llengua con si hagués desaparegut). Almudéver escriu la seua Epístola proemial en català. Altres apologistes foren Cristòfor Despuig i Joan Baptista Ballester.

La llengua durant els segles XVIII i XIX:

Es produeix l'uniformització cultural i lingüística de l'Estat Espanyol. La imposició del castellà es va fer de les dues maneres que es podia fer: d'una manera autoritària (amb la prohibició explícita de la nostra llengua) i d'una manera subtil (castellanitzant la burocràcia i provincialitzant la llengua).

La llengua catalana apareix prohibida en successius decrets i lleis. Els càrrecs eren ocupats per castellans. L'ocupació burocràtica era necessària per tal que el català deixàs de ser la llengua administrativa.

La provincialització de la llengua consisteix, d'una banda, a fer que la població "culta" no arribe a saber que la llengua pròpia és una llengua de cultura, i d'altra, a potenciar la personalitat diferenciada de cada comarca que la parla, creant interessos diferents i rivalitats que conduesquen a l'abandó de la llengua per accentuar aquesta personalitat diferenciada.

Es contempla el secessionisme lingüístic i el particularisme onomàstic. Augmenta la diferenciació dialectal, el sentiment de parlar different i la multiplicitat de noms per a la nostra llengua.

El segle XIX es recupera la llengua en l'ús literari. Les necessitats dels escriptors propiciaren l'existència d'institucions culturals.

La literatura (XVIII/XIX)

La literatura catalana del segle XVIII queda reduïda sota mínims. Els títols més interessants són Calaix de Sastre de Rafael Amat i Rondalla de rondalles de Lluís Galiana. En la poesía convé destacar Andreu Ferrer i Joan Baptista Escorigüela.

Joan Ramis és el gran escriptor del nostre neoclassicisme.

L'unica alternativa era la Literatura popular. Els segles de decadència literària es caracteritzen per una gran quantitat de cançons, nadales, goigs, romanços… d'autors anònims i de transmissió oral.

A finals del segle XIX la literatura catalana culta es posa al dia.

La llengua literària a finals del segle XIX

A la literatura catalana li faltava un estàndard que havia perdut al llarg dels tres segles anteriors. La llengua actual no oferia garanties a causa de la castellanitzaciói vulgarització. Els nostres escriptors es van convertir en gramàtic improvisats.

La llengua al primer terç del segle XX

La Mancomunitat catalana volia fer una tasca normalitzadora de la llengua catalana, demanant que la llengua fos cooficial.

La normativització al primer terç del segle XX

Al principi cada escriptor anava a la seua sense reconèixer cap autoritat científica. Calia una persona amb prestigi intel-lectual suficient que pogués elaborar una norma lingüística, una institució cultural capaç d'imposar-la, i una institució política que patrocinàs i fes efectiu aquest procés.

L'any 1906 se celebrà el I Congrés Internacional de la llengua catalana presidit per Antoni Maria Alcover. Destacà la figura de Pompeu Fabra.

Prat de la Riba fundà l'Institut d'Estudis Catalans. Es dividí en tres seccions, plantejant-se la Filològica la normativització de la llengua.

El colp d'estat del general Primo de Rivera va suposar l'interrupció de tot aquest procés.

La burgesia valenciana no tenia els mateixos interessos que la catalana, i poques manifestacions literàries. Tot i així cal destacar Teodor Llorente i Lluís Fullana.

Amb la II República Espanyola, Catalunya assolí l'Estatut d'Autonomía que suposà que la llengua fos cooficial i que s'iniciàs un procés cap a la normalització lingüística i cultural que fou paralitzat en la guerra civil.

Postures

Els escriptors populistes usaven la llengua mderna amb tota mena de castellanismes i vulgarismes. Els autors de la literatura culta tendien a evitar les incorreccions acudint als arcaismes lèxics i ortogràfics.

La revista L'Avenç proposà els següents punts per a la tasca unificadora de la normativa gramatical:

depuració de barbarismes.

unificació de les tendències cultes i populars.

acabar amb l'anarquia ortogràfica.

VALENCIÀ TEMA 12: LA RENAIXENÇA.

Concepte de renaixença:

La renaixença és la presa de consciència col-lectiva restauradora de la llengua, de la literatura i de la cultura catalanes. Es va produir en l'època de màxima força del procés de substitució lingüística del català pel castellà.

Diversos factors contribuiren a l'eclosió d'aquest moviment. El terreny li fou preparat per l'interés dels il-lustrats pels estudis històrics i filològics. El procés d'industrialització contribuí a crear una consciència diferencial catalana. El Romanticisme desencadenà el moviment renaixentista: d'una banda, el pensament romàntic magnifica l'esperit popular; d'altra banda, l'interés per l'Edat mitjana significava l'estudi del període d'esplendor nacional i de màxim prestigi de la llengua.

Al principi, els romàntics catalans van utilitzar la llengua castellana, fins que alguns poetes van sentir la necessitat de recuperar la llengua catalana. Van ser fonamentalment dos poetes: Bonaventura Carles Aribau (La Pàtria); Joaquim Rubió i Ors (pròleg manifest als poemes que havia publicat el Diario de Barcelona).

Ideari dels renaixentistes:

Aquest projecte comportava l'assoliment dels següents objectius fonamentals:

1.posar fi a l'anarquia ortogràfica i establir una codificació de la gramàtica.

2.recuperar l'antiga consciència d'unitat lingüística.

3.intentaren d'expandir l'ús de la llengua a tots els mitjans de comunicació.

Havien de retornar al català el prestigi perdut i el millor mitjà que trobaren fou la literatura i els certàmens literaris, on l'èxit fou més gran.

Cronologia.

La Renaixença es va desenvolupar en l'any 1833 per la publicació de La Pàtria d'Aribau. El final vindria a coincidir amb l'aparició de la generació modernista. Cal destacar algunes altres dates com a punts importants:

1859 es van restaurar els Jocs Florals.

1862 Antoni Bofarull publicava L'orfeneta de Menargues, primera novel-la en català des del segle XV.

1864 es va fer la primera estrena pública d'una obra teatral de Serafí Pitarra. Cal destacar també la figura de l'autor teatral i poeta Àngel Guimerà.

Altres cites importants foren les publicacions de L'Atlàntida de Jacint Verdaguer i de La Papallona de Narcís Oller.

La renaixença al País Valencià.

Catalunya fou l'únic lloc del domini lingüístic on la Renaixença va suposar una autèntica recuperació de l'ús de la llengua. Al País Valencià no triomfà plenament la recuperació de la llengua. Els escriptors no aconseguiren formar un nucli fort i influent sobre la societat que impulsara el moviment. El ritme és molt més lent que en la resta dels Països Catalans. El País Valencià encara actualment no té totalment normalitzada la seua llengua. Els factors que hi han influït en cada cas han estat molt diferents:

Al País Valencià la burgesia ha abandonat el català en favor del castellà i l'església sempre ha actuat com element descatalanitzador; mentre que a Catalunya passa tot el contrari.

Els models lingüístics dels renaixentistes.

A Catalunya, la renaixença va iniciar el camí cap a la normalització lingüística. Al País Valencià , en canvi, les classes afavorides no n'èren partidàries: els semblava bé l'existència d'una poesia valenciana en català, però no que aquesta llengua s'usara en altres àmbits. Això va afavorir una visió diglòssica de la literatura.

Un dels principals entrebancs és la falta d'un model ortogràfic unitari i la inexistència d'una tradició literària culta. Els Jocs Florals i la Real Acadèmia de buenas Letras, encomanen distintes ortografies, però cap d'elles no fou acceptada unàninament i els escriptors es dividiren en diverses concepcions sobre la llengua literària:

un model del català acadèmic basat en la tradició literària. Al País Valencià destacà Teodor Llorente.

un segon model que seguia més o menys el català tal com es parlava.

VALENCIÀ.

TEMA 17:

Sociolingüística:

la sociolingüística s'ocupa de les relacions entre el fet lingüístic i la societat que la fa servir. Tracta l'estudi de la dialectologia social i de fenòmens de llengües en contacte. Pobles diferents parlen llengües diferents.

La unitat poble/llengua ha estat alterada a causa de la creació dels estats. El fet de conviure en un mateix territori diverses llengües l'anomenem multilingüisme. Dues llengües entren en contacte per diversos motius:

processos d'expansió i d'unificació política.

moviments migratoris.

contactes internacionals.

veïnatge.

Interferències lingüístiques: quan dues llengües entren en contacte són freqüents les interferències.

Bilingüisme: bilingüe és l'individu capaç de fer servir dues llengües a un mateix nivell. Les seues causes sempre són de carácter social. Només es produeix en situacions de llengües en contacte. El bilingüisme és un fet individual rarament colectiu.

Si el bilingüisme és utòpic, traslladat al nivell col-lectiu resulta gairebé impossible: sempre hi ha una situació de desigualtat entre les llengües que conviuen en un mateix territori.

Tipología del bilingüisme: les situacions de bilingüisme també poden donar-se a nivell col-lectiu però sempre d'una manera inestable

Tipus de diglòssia: podem parlar de diglòssia interna i diglòssia externa. La primera es produeix quan un dialecte d'una llengua, pel seu prestigi literari, cultural, assumeix les funcions A. Aquest tipus de diglòssia es estable i no conflictiva.

La diglòssia externa es caracteritza per:

l'existència de dues llengües amb funcions socials repartides.

l'existència d'un conflicte lingüístic.

un pseudo-bilingüisme generalitzat.

la consideració de la llengua com a distintiu social.

l'existència d'un complex d'inferioritat.

Interacció entre bilingüisme i diglòssia:

diglòssia i bilingüisme: cas d'un pais on tots els habitants parlen dues llengües amb les funcions repartides (Paraguai).

diglòssia sense bilingüisme: és el cas en que una llengua esdevé distintiu de classe (Rússia del segle passat).

bilingüisme sense diglòssia: és el cas de països que només tenen una llengua oficial i n'adopten una altra amb motivacions instrumentals (és el cas dels suecs i emigrants).

ni bilingüisme ni diglòssia: és un cas estranyíssim que pot donar-se en societats petites i aïllades (Portugal, Islàndia, Hongria)

TEMA 18:

Llengua majoritària: és una llengua internacional parlada per una quantitat important de gent.

Llengües minoritzades: llengua minoritzada és aquella que ha esdevingut minoritària en un territori per haver entrat en contacte amb la llengua pròpia d'un estat més poderós. La conseqüència de tot això és el seu relegament als ámbits d'ús més informals. La llengua minoritzada es una llengüa minoritària o no minoritària que ha patit una situació de diglòssia.

Les llengües minoritàries són perfectament normals als seus estats respectius, sense patir cap situació de diglòssia. Hi ha llengües internacionals que estan patint processos de minorització.

TEMA 19:

Conflicte lingüístic: substitució.

Procés de substitució: la majoria de casos de bilingüisme generalitzat amaguen situacions de diglòssia on dues llengües, amb les funcions socials repartides, viuen una situació de conflicte lingüístic. La llengua considerada Alta desplaça la llengua considerada Baixa dels seus àmbits d'ús d'una manera progressiva, convertint-la en una llengua minoritzada. Arriba un moment que desposseïda fins i tot de les funcions col-loquials , esdevé innecessària i desapareix, absorbida per la llengua dominant, la qual ha esdevingut imprescindible.

La substitució comença a les grans ciutats

Procés de bilingüització:

1.els colonitzadors esdevenen governants del país conquerit. De moment són una minoría lingüística. A poc a poc aquesta llengua s'amplia.

2.la llengua dels invasors es converteix en llengua de l'administració. L'aristocràcia nativa ja és bilingüe i els burgesos i els intel-lectuals veuen en la bilingützacio la manera d'ascendir en l'ecala social.

3.es prohibeix la llengua del país. La llengua forastera ha esdevingut oficial, mentre que la llengua autòctona és perseguida.

4.la llengua autòctona segueix perdent àmbits d'ús, relegada cada vegada més a l'àmbit col-loquial.

5.amb l'escolarització massiva le bilingüització generalitzada provoca que la llengua invasora penetre també als àmbits col-loquials i esdevinga universal. La llengua forastera ha deixat de ser forastera.

Normalització:

la desigualtat que patim consisteix en el fet que només els catalanoparlants són bilingüe. Els usuaris de la nostra llengua es concentren entre la població adulta, mentre que els xiquets són no-catalanoparlants i unilingües.

La normalització lingüística és un procés històric sòcio-cultural, en el qual un idioma és sotmés a la normativització i aconsegueix accedir a totes les funcions socials fins aleshores reservades a la llengua dominant. Un idioma está plenament normalitzat quan ocupa tots els àmbits formals i informals.

La normalització no depén simplement del nombre de parlants d'un idioma, sinó de la integritat o plenitud de les seues funcions socials.

La normalització lingüística és possible sempre que hi hagi les condicions socials i polítiques sufucients. La normalització d'una llengua depén de:

1.voluntat política dels governants. Els governants han de convertir la llengua minoritzada en imprescindible. Una llengua s'usa perquè és necessària.

2.redreçament social. Recuperar l'orgull per la pròpia llengua és fonamental.

3.recolçament dels inmigrants: assimilar la llengua del país ajuda a formar-ne part.

Autoodi: l'autoodi és el sentiment d'inferioritat que experimenten determinats individus per posseir els trets que els identifiquen com a membres d'un grup.

Quan la comunitat lingüística és objecte de discriminació, els pertanyents a aquesta comunitat lingüística l'abandonen i al mateix temps passen també a discriminarla.

VALENCIÀ TEMA 15. LA NORMATIVITZACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ: NORMES DE CASTELLÓ.

La situació lingüística al País Valencià durant el primer terç del segle XX.

El País Valencià no vivia una situació semblant a la de Catalunya: la Renaixença no havia existit pràcticament i l'interés per la unificació ortogràfica no era general. La llengua escrita que predominava era el castellà, encara que la majoria de la població era catalanoparlant.

Hi havia un grup d'intel-lectuals que sempre havien mantingut relacions molt estretes amb Catalunya. Eren gent que mai no havia dubtat de la unitat de la llengua. Aquest grup, a mesura que l'IEC anava promulgant les seues propostes normativitzadores, anaven fent-les seues. Eren una minoria.

Durant els segles XVIII i XIX havien aparegut alguns personatges que havien propugnat la distinció entre valencià i català. Els sectors castellanitzats de la societat eren els qui propugnaven aquesta distinció lingüística irreal. Va incidir fins i tot en l'actitud d'alguns d'aquells lingüistes que es mostraven a favor de la unitat lingüística.

El Pare Lluís Fullana va publicar una Gramàtica elemental de la llengua valenciana on s'apartava de les normes de l'IEC. Més tard, el mateix autor tornarà a reconèixer la unitat de la llengua en ser el primer signant de les Normes de Castelló.

Els anys vint.

Es van posar les bases del posterior acord de Castelló. La gramàtica del Pare Fullana no va tenir molts seguidors. Es feia necessari un model normatiu únic i modern i depurat de vulgarismes i barbarismes.

L'aparició d'algunes editorials va crear una infraestructura cultural més viva. Publicacions valencianistes com Pàtria Nova, la revista Taula de les Lletres Valencianes, l'editorial L'Estel, i l'important cercle d'escriptors d'aquell moment empraven les normes de Fabra, però els valencians no acceptarien unes normes catalanes.

Les Normes de Castelló.

La solució que van trobar aquestes organitzacions va ser realitzar una crida a tots els escriptors amb prestigi i a totes les revistes, associacions i editorials per tal d'acordar unes normes úniques.

Aquestes normes serien les mateixes que les proposades per Pompeu Fabra amb algunes adaptacions. Així les normes serien "valencianes". Aquesta crida la va realitzar la revista Taula.

Aquestes adaptacions al dialecte valencià eren:

la desinència "e" en comptes de "o" a la primera persona del singular del present d'indicatiu de la primera conjugació.

les desinències "e", "a" en comptes de "i" en el present de subjuntiu.

les desinències "ara", "era", "ira" en comptes de "es", "is" a l'imperfet de subjuntiu.

els incoatius "ixc", "ixes" al present d'indicatiu i "ixca", "ixques" al present de subjuntiu

admissió de les formes este, est, eixe, atre, nosatres i vosatres.

combinacions de pronoms febles valencianes: li'l, li la, li'ls, li les.

Acceptació de les normes.

L'adaptació triomfà plenament al Pais Valencià. A Alacant s'hi va sometre El tio Cuc per influència d'Enric Valor.

Aquest període que vivia la societat valenciana, que començava a recuperar la seua llengua, es va veure truncat per l'esclat de la guerra de 1936, i anul-lat en la dictadura del general Franco. L'ús públic de la llengua va ser prohibit i les publicacions van desaparèixer.

VALENCIÀ TEMA 14. L'OBRA DE POMPEU FABRA: ORTOGRAFIA, GRAMÀTICA I DICCIONARI.

Introducció: Pompeu Fabra.

Pompeu Fabra va ser una figura destacada en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Va ser un personatge fonamental en la normativització del català.

El 1891 manifestà la seua inclinació per l'estudi del català a través de les pàgines de L'Avenç. Després del Congrés es va fundar l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i Fabra va formar-ne part de la secció filològica.

Pompeu Fabra reunia els coneixements i l'acceptació necesaris per portar endavant aquesta tasca.

Les normes ortogràfiques.

L'IEC havia format un equip per dotar la llengua d'unes normes ortogràfiques. Aquestes, tot i ser acceptades per la major part dels escriptors, Les Normes Ortogràfiques inicials eren encara incompletes.

Fabra va publicar el Diccionari Ortogràfic. Al pròleg, Fabra adduïa els criteris que havia seguit en la seua fixació. Aquests són:

l'etimologia.

la tradició literària que permet la distinció gràfica de parelles de paraules que són pronunciades d'igual manera.

l'harmonia amb les altres llengües romàniques de cultura.

la claredat i la precisió per tal d'evitar confusions i imprecisions.

La gramática.

El següent pas era la reforma gramatical. Per encàrrec de l'IEC va publicar la Gramàtica Catalana i Curs mitjà de gramàtica catalana. Amb aquestes publicacions s'intentava fixar la morfologia verbal i nominal i l'ús de diferents classes de paraules.

Fabra va posar especial atenció en els següents punts:

la unificació literària de la morfologia verbal.

aprofundir en els aspectes básics, conflictius i essencials de la llengua.

El diccionari.

Calia fixar el lèxic. Aquesta tasca era molt més costosa perquè suposava un gran coneixement del català i la realització d'una tasca de depuració que delimitara el nivell de correcció. Hi havia un gran nombre de barbarismes que s'havien de rebutjar. El 1932 publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana.

En la seua elaboració va tenir en compte els criteris següents:

no inclusió de paraules que ja han perdut vigència.

no admissió de barbarismes innecessaris.

incorporació de mots tècnics d'abast universal.

MARC LEGAL INMIGRACIÓ ESCOLARITZACIÓ MITJANS DE COMUNICACIÓ

CATALUNYA el català és llengua oficial de Catalunya, llengua pròpia de la seua administració. La llei de normalització lingüística de Catalunya abraça tots els àmbits i possibilitats legals de la nostra llengua. Hi ha estadístiques que indiquen que un 40% dels inmigrants no s'han assimilat. L'ensenyament en la nostra llengua és cada vegada més nombrós. La premsa escrita és majoritàriament en castellà. La ràdio i la TV han contribuït a la normalització de la llengua.

ANDORRA és l'únic estat on la nostra llengua és única llengua oficial. Població inmigrant de procedència castellòfona o francófona. ---------------------------------------- ----------------------------------------

ILLES BALEARS mitjançant el desenvolupament de la llei de normalització lingüística també garanteix l'ús de la nostra llengua. L'inmigració representa ¼ part de la població total. la nostra llengua s'estudia obligatòriament com assignatura. la TV és la catalana (TV3). La ràdio, en canvi, no compta amb un ús freqüent del català.

COMUNITAT VALENCIANA la nostra llengua és oficialment anomenada "idioma valencià". El 25% de la població és inmigrant. la nostra llengua s'estudia obligatòriament com assignatura. 1989 apareix Canal 9 Ràdio. Canal 9 és l'unica TV que publica en bilingüe

FRANJA D'ARAGÓ hi ha un reconeixement explícit de protecció de la nostra llengua, que a més abraça el camp de l'ensenyament. -------------------------------------------------------------------------------- -------------------------------------------------------------------------------- --------------------------------------------------------------------------------

L'ALGUER la pervivència de la nostra llengua es troba en una situació ben difícil. ---------------------------------------- ---------------------------------------- ----------------------------------------

CATALUNYA NORD ---------------------------------------- ---------------------------------------- caràcter opcional. ----------------------------------------