NOTA: 8/9, a nivell de segon de bachillerat.

COMENTARI D'UN FRAGMENT DE CANIGÓ, DE VERDAGUER.

Jacint Verdaguer ( Folgueroles 1845-Vallvidrera 1902 ) és la gran figura de la poesia romàntica catalana del s.XIX. Verdaguer és el creador de la llengua catalana literària, ja que creia que calia portar la llengua viva del poble al món literari. Viu a l'etapa de la consolidació de la Renaixença, i triomfarà juntament amb Àngel Guimerà als Jocs Florals de l'any 1877. Verdaguer tria la forma dels poemes èpics per a demostrar les virtuts poètiques d'una llengua recuperada. Per escriure Canigó, subtitulat Llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta, es documenta, recorre els Pirineus, estudia la geografia, la història el folklore i les llegendes. D'aquesta manera converteix Canigó en una de les obres mestres de la literatura catalana.

Canigó conta en forma de poesia com Gentil, qué defensa el territori dels invasors àrabs, intenta solucionar els problemes que té amb la seva estimada pastora, anomenada Griselda. Dalt de la muntanya de Canigó coneix el món de les fades, on la seva reina Flordeneu el sedueix i s'hi vol casar. Ell veu en Flordeneu la imatge de Griselda.

El fragment a comentar està format pel Cor de Fades i el Cant de Gentil.

Les estrofes, mètrica i rima són diferents. Les fades parlen amb estrofes de quatre versos decasíl·labs amb una rima ab, ab. Aquests versos decasíl·labs són els més clàssics de la poesia. Fa un joc de rimes femenines ( paraules planes ) i masculines ( paraules agudes). En el Cant de Gentil utilitza estrofes de sis i quatre versos, de vuit i quatre síl·labes, anomenats sextetes anisosil·làbiques. La rima és 8 a,8 a, 8 b, 8 c, 8 c, 8 b. Les fades s'adrecen a Gentil amb un imperatiu, li demanen que canti, que els hi canti el seu amor. L'amor té una gradació ascendent: flor- riu- mar- cel. Comença amb un element lligat a la terra i acaba amb el cel, un cel blau (element romàntic ). Blau com a color de l'infinit, de l'esperit, de la grandesa del cosmos, de l'univers.

Parlen de l'amor que Gentil comparteix amb tot el cosmos, amb el món; és l'amor que la flor canta al riu, el riu a la mar i la mar al cel. Un altre elemenr romàntic és l'efecte mirall del riu i del cel, els dos blaus i que es mesclen a l'horitzó sense ser capaços de saber on comença un i acaba l'altre.

L'arpa de qué parlen les fades és un símbol de la poesia, que ha anat sempre lligada a l'amor. Aquest cant serà poesia, entre amor i poesia no hi ha distàncies ( arpa = cant = amor = poesia ). Li diuen: estreny-la contra el pit i comença a cantar, per que comenci a fer mostra del seu amor.

En el Cant de Gentil, ell s'adreça a l'amor en forma de diàleg. L'amor és el procés d'ascensió d'abans. És mostra com una persona enamorada quan demana pels seus amics i pares a la Griselda, a qui compara amb una estrella del cel de la muntanya. Pregunta també per on és ell, ens mostra un sentiment idealista, així com la seva desoriantació ( símbols ambdós romàntics ).

Els interrogants són existencials,l'amor es presenta amb dos elements oposats, el cel i la terra. Fa notar la importància de la mirada en el Romanticisme, a més a més de color blau, quan parla a Griselda.

A la tercera estrofa es planteja el gran conflicte romàntic, la relació matèria-esperit. Primer parla d'ell que és mirat per ella i pel sol naixent, l'alba com a vida nova, ja que el Sol és símbol de vida. El Sol és personificat quan Gentil diu que s'el mira amb el seu gran ull, que com una rosa s'anirà obrint i creixent al llarg del dia.

A la quarta estrofa parteix d'un element mitológic, el Sol representat com un carro montat per Faetó, sent el dia la durada del viatge del carro. El trajecte del Sol d'un dia es veu com una etapa complerta, acabada. Compara la llum daurada del Sol amb l'or. Fa notar que quan el Sol, anomenat rei, es retira, arriba el vespre i les estrelles es mouen amb llibertat pel cel blau. El cel és vist com un gran mar ( símbol de vida ), entre el cel i el mar hi ha una interrelació.

En la cinquena estrofa, agafa com a imatge un arbre: puja de branca en branca. L'arbre és un símbol important, és l'eix del món que aconsegueix terra, cel i món subterràni. Les arrels aferren en el món subterràni, l'arbre neix a la terra i les seves rames arriben fins al cel. Vol pujar fins a dalt de l'arbre fins trobar el fruit d'or, és a dir, el Sol. Quan sigui daltvol veure al Creador, qui ho ha creat tot, com element còsmic que participa del seu amor.

La darrera estrofa planteja el conflicte realitat-desig. Es tracta d'un sentiment de frustració existencial, ja que el desig és sempre superior a la realitat que té limitacions. Un altre element romàntic és la comparació del cor amb el mar, com si fós un desig, un desig tan gran que mai podrà ser omplert ni tan sols amb tot l'univers.