L'esperit barroc suposa un canvi radical respecte el Renaixement. El Barroc és l'època del desengany, l'home desperta del somni renaixentista que l'havia seduït amb falses promeses d'esperança i topa amb la cruesa de la realitat. Les ciutats italianes, dividides, es veuen impotents davant les grans nacions que comencen a emergir a Europa - França i Anglaterra - i l'Imperi Espanyol entra en una lenta i agònica decadència, observant com els territoris conquerits a la resta d'Europa s'escolen progressivament entre les seves mans.

El pèndol de l'art es torna a decantar cap el realisme, i l'intelectualisme del Renaixement queda substituït per una nova sensualitat barroca. Moltes de les pintures barroques encara mostren els mites grecoromans que havien inspirat l'humanisme, ara, però, notem com el color de la pell s'ha engroguit i les figures perden la bellesa ideal que les havia caracteritzat per acostar-se a un forma del cos més propera a la realitat (Rubens, per exemple). La concepció artística dona, també, un gir inquietant cap el pessimisme, potser seguint la seva voluntat realista, que l'obliga a no deixar de banda els pitjors aspectes de la societat. Ribera, per exemple, ens mostra moltes figures envellides, encara fortes i robustes, però que comencen a debilitar-se pel pas dels anys; és, potser, l'enyorança de la força de que havia gaudit l'Imperi Espanyol o la Itàlia de d'inicis del Renaixement, ara ja nacions velles i decadents.

De la mateixa manera, Velázquez amb Els borratxos i Carreño amb La monstrua ens mostren una degradació definitiva dels mites grecs, amb figures que tant podríem qualificar d'humanes com de monstruoses. Enmig d'una gran tensió religiosa i espiritual, l'home comença a dubtar dels valors sobre els quals s'ha aixecat la societat occidental. Descartes, amb el Discurs del mètode, Shakespeare amb Hamlet o Calderón amb La vida es sueño qüestionen temes que fins aleshores havien semblat incontestable; sorgeixen noves preguntes i nous dubtes que ningú mai s'havia plantejat. Aquesta incertesa contagiosa arriba també fins l'art; és precisament en aquesta època quan la lletjor comença a ser considerada com una altra forma d'expressió artística, tan vàlida com l'antiga recerca de la bellesa, de la qual, no obstant, encara podem trobar alguns representants importants com podria ser el mateix Velázquez.

Sovint s'ha dit, també, que el Barroc és un art excessiu i recarregat, una simple degradació de l'art neoclàssic. Hem de pensar, però, que el segle XVII ens presenta nacions decadents, però també ens mostra potències emergents en plena esplendor, com poden ser França i Anglaterra i, fins i tot, la mateixa Església, que gaudeix d'un poder econòmic considerable oposat a la misèria del poble. D'aquesta manera, el recarragament decoratiu que observem en moltes esglésies espanyoles i palaus francesos és, entre d'altres coses, una mostra d'aquesta sumptuositat. El Barroc és, de fet, una època que es caracteritza per la diversitat artística; podem trobar, per tant, recagarrament excessiu en certs aspectes, però hem de recordar que encara hi ha molts artistes, com Velázquez, que segueixen buscant l'elegància de l'ordre en les seves composicions.

M'agradaria ressaltar una obra, Màrsies i Apol·lo de Ribera, que resumeix aquesta desigualtat entre les nacions europees del Barroc. Màrsies, postrat, té el rostre convulsionat pel sofriment i l'agonia, és l'encarnació de la decadència. D'altra banda, Apol·lo l'observa complagut i altiu, mostrant joventut i fortalesa; és el reflex del triomf. Així com hi ha una Europa patint, també hi ha una Europa jove hi forta que vol triomfar sobre l'anterior. El clarobscur típic del barroc sembla la síntesi perfecta de la situació política d'Occident, un paisatge confús dividit entre la llum i les ombres.

L'esperit barroc s'enfronta, per tant, amb un nou patiment per al qual el Renaixement no l'havia preparat, és el sentiment d'impotència davant el declivi i davant els nous dubtes espirituals que flagel·len tant a artistes com a pensadors. Artistes espanyols i italians veuen com la decadència s'estén al seu voltant i el poble és consumit per la degradació; mentrestant, aquells que tenen força suficient per canviar la situació observen complaguts com les antigues il·lusions es desfan amb el pas del temps i son reemplaçades per un pessimisme forçat per la misèria que ens mostra la realitat. L'art, per tant, podrà mostrar triomf i bellesa, però també podrà veure's impregnat per la cruesa i tristesa d'una societat que s'enfonsa en la pobresa i comença a perdre tota esperança de renaixença.

Les ruïnes d'unes esperances desfetes

(Assaig basat en l'esperit del Barroc)

Eric Oliva

Ceret

Història de l'art

Maig de 2002