Atletisme

L'atletisme es un esport de competició ( entre individus o equips ) que avarca un gran nom de proves que poden tenir lloc en pista coberta o a l'aire lliure.

Les principals disciplines de l'atletisme poden emmarcar-se en les següents categories:

Carreres, marxa, llançaments i salts.

Les carreres, que constitueixen la major part de les proves atlètiques, varien des dels 50m llisos ( que tenen lloc en una pista coberta ) fins a la carrera del marató, que cobreix 42,195km. Als Estats Units i a Gran Bretanya les distàncies s'expressen en millas, però, des de 1976, per a rècord oficials, només es reconeixen distàncies en mètriques ( excepte en la carrera de la milla ) A Europa i als Jocs Olímpics, les distàncies s'han expressat sempre en metres.

Les reunions d'atletisme al aire lliure es celebren generalment en un estadi en el que el seu espai central es trobi en una pista, en que el pis sigui de cendra, argila, o un material sintètic.

La longitud habitual de la pista es de 400m, te forma ovalada, amb dos rectes i dues corbes. La majoria dels llançaments i salts ( denominats proves de camp ) tenen lloc en la zona compresa en el interior de l'oval. Hi ha cinc disciplines especials, com en el decatlon ( exclusivament masculina ), que consisteix en cinc proves de pista i cinc de camp, i l'heptalon ( només femenina ) , que consta de quatre proves de camp i tres de carreres.

Cursa de tanques

GENERALITATS

Les curses de tanques són unes proves en les quals s'ha de recórrer una distància determinada superant una sèrie d'elements denominats “tanques” ( proves de velocitat ) o “obstacles” ( proves de fons ), en el mínim temps possible.

Les distàncies que componen aquesta especialitat són:

• 100m.t. i 400m.t. per la categoria de dones

• 110m.t., 400m.t. i 3000m. Obstacles per la categoria d'homes

A més d'aquestes proves que són les indicades per la Federació Internacional de Atletisme per a competicions a l'aire lliure d'alt nivell, n'existeixen tot un seguit que tan sols es realitzen en encontres de cert nivell o en competicions en pista coberta, com a adaptacions a aquesta. D'entre elles destaquen els 60m. tanques en pista coberta o els 200 m. tanques a l'aire lliure.

Coordinació, ritme i elasticitat són, en les proves de tanques, tan importants com la velocitat de la carrera. Totes aquestes condicions afavoriran que l'efecte del “puja i baixa” a què obliga el pas de les tanques, sigui el menys marcat possible i afecti al mínim la velocitat lineal que es pugui aconseguir.

En totes les proves d'aquesta especialitat els atletes han de superar 10 tanques, que no poden trepitjar ni tombar intencionadament. L'alçada de les tanques és de 1'06m per a la prova dels 110 metres i de 0'91 metres per a la prova dels 400 metres. La prova femenina de 100 metres té les tanques de 0'84 metres i els 400 de 0'76.

En la prova de 3000 metres obstacles els corredors han de superar tres obstacles ( son tanques baixes, amb un tauló superior afavoreixen que es pugui recolzar els altres quan cal superar-lo ); a més, tenen un quart obstacle a cada volta, donat que han de franquejar la “ria”, que és un obstacle seguit d'una zona amb aigua, per fer més dur el recorregut ).

LA TÈCNICA

El franqueig de les tanques requereix una estudiada tècnica, perquè no influeixi en el ritme de la cursa de forma negativa. Es per això que la tanca no se salta sinó que es passa, i per tant, l'acció de superar-la ha de ser part i continuació de la mateixa cursa.

L'objectiu de la tècnica es tracta de modificar el mínim possible l'acció de cursa, perdent la menor velocitat a cada tanca o obstacle.

Una repetida i constant exercitació, permet aconseguir passar per damunt les tanques amb la màxima horitzontalitat, per tal de perjudicar al mínim la velocitat de la cursa.

A la gambada amb que s'inicia el pas de la tanca, gambada d'atac, la cama avançada s'eleva davant del cos fins a l'alçada del maluc mantenint-se en extensió.

Durant la fase de vol sobre la tanca, la cama endarrerida, cama d'impuls, realitza un moviment lateral d'elevació, obrint el genoll cap enfora, mentre que la cada d'atac descendeix estirada per buscar el recolzament sobre la pista.

Una vegada a terra, la cama d'impuls inicia la seva acció cap endavant per continuar la cursa.

El tronc, durant el pas de la tanca, realitza una flexió ventral per compensar l'accentuada acció de les cames. Els braços ajuden a equilibrar el cos.

Pel que fa a la resta, la cursa de tanques és molt similar en la seva execució a les altres proves de velocitat.

En aquest tipus de curses els atletes procuren realitzar sempre el mateix nombre de gambades entre dues tanques, amb l'intenció de no perdre el ritme de cursa i poder atacar l'obstacle sempre de la mateixa manera.

En les proves de 100 i 110m. els corredors acostumen a fer tres gambades, quatre recolzaments, entre tanca i tanca, encara que no hi ha un nombre reglamentat.

De forma general si es fa un nombre senar de recolzaments, la cama d'atac serà sempre la mateixa; la cama d'atac serà diferent si es fa un nombre parell de recolzaments.

A les proves de 400m.t. el nombre de gambades oscil·la entre 13 i 17 recolzaments entre tanca i tanca.

EXERCICIS

• Trobar el ritme que s'ha de portar en les gambades per tal d'aconseguir arribar al pas just en la tanca següents. La distància idònia proporciona una millor batuda.

• Sense haver col·locat les tanques. Es va corren i quan s'arriba a les línies marcades es fa veure que s'està saltant una tanca.

• Es col·loca un circuit d'objectes ( banc, cons, piques, etc. ) en fila i es van saltant per tal de practicar el salt abans de saltar les tanques

• Realitzar el pas de la tanca, mantenint la distància reglamentària, amb diferent nombre de recolzaments, ja sigui en la mateixa cursa o en varies vegades.

• Es col·loquen tanques de diferents alçades i cadascú va provant a saltar les diferents alçades fins que troba la que li va millor i la pràctica per tal de poder provar després una tanca més alta o per dominar millor la tanca escollida.

Salt de llargada

GENERALITATS

Superar les dificultats del terreny saltant per damunt d'elles ha estat, des de sempre, una acció tan natural com córrer o caminar. A partir d'aquest gest en va néixer la competició, ja en les èpoques més antigues a l'antiga Grècia. Com a tal sorgeixen i es desenvolupen a les illes Britàniques i l'Europa central, durant el segle XIX. El salt de llargada, va ser considerada prova olímpica des dels primers Jocs de l'era moderna, que es van disputar a Atenes, l'any 1896.

En categoria femenina només es realitzen salts de llargada i d'alçada, els quals formen part del programa olímpic des del 1948 a Londres i en els Jocs Olímpics celebrats a Amsterdam al 1928 respectivament..

LA TÈCNICA

La prova consisteix a provar d'assolir la major distància horitzontal possible mitjançant un salt endavant. L'impuls s'ha d'efectuar des d'un punt prèviament senyalitzat anomenat taula de batuda, que pot ser trepitjada, però no pas ultrapassada del seu límit anterior.

La taula de batuda es divideix en dues parts: una primera, que mesura 20 cm., i es pot trepitjar per batre, la línia final d'aquesta fusta és la que marca l'inici de la mesura del salt. La segona part de la taula de batuda es de 10cm. d'amplada, està formada per una banda de plastilina, a partir de la qual el salt es considera nul, sempre en el cas que es trepitgi quan es fa la batuda, que és el punt on l'atleta inicia el seu salt.

L'atleta pot realitzar una cursa prèvia a l'impuls, la longitud de la qual és determinada pel mateix saltador. L'ajustament exacte de la distància de cursa per part de l'atleta s'anomena taloneig.

La caiguda del salt es realitza sobre un fossat de sorra, per amortir-la. La llargada del salt es determina amidant la distància que hi ha entre la taula de batuda i el senyal més proper a aquesta deixat pel saltador a la sorra.

La tècnica dels salt de llargada va encaminada a aprofitar al màxim la força d'impulsió obtinguda mitjançant la cursa i a reduir tant com es pugui la resistència a l'avanç durant la fase aèria o de vol.

Aquesta fase és la que diferencia bàsicament unes tècniques de les altres, segons la forma d'execució. Les més generalitzades són:

. La tècnica de l'extensió

. La tècnica de cursa a l'aire.

D'aquesta última , n'hi ha de diferents modalitats, segons el nombre de passos que es facin durant el vol. S'han provat altres tècniques durant el vol, com ara efectuar un salt mortal endavant, però la FIA (Federació Internacional d'Atletisme) les prohibí perquè les considerava massa perilloses.

Al igual que la resta de proves de salt, la llargada es divideix en quatre parts:

1.- Cursa

2.- Batuda

3.- Vol

4.- Caiguda

Cursa. Es la fase inicial i juntament amb la batuda, la més important de tot el salt. El seu objectiu és aconseguir la màxima velocitat lineal, per tal d'arribar a la propera part amb el màxim impuls possible.

Per realitzar la cursa, els atletes tenen un passadís específic, d'una llargada variable segons les pistes, però que oscil·la entre els 40 i 50 m. Cada esportista haurà d'anar calibrant la distància òptima a nivell individual.

Batuda. Es el moment en que s'ha de convertir la velocitat lineal obtinguda a la cursa en velocitat parabòlica de salt. La unió i dependència de la cursa i la batuda és total. Aquest canvi comença en el moment en que el peu de batuda contacta amb la fusta de batuda, i finalitza un cop que ha finalitzat la seva impulsió. La batuda també provocarà que el centre de gravetat del saltador es situï en la posició òptima envers la fase de vol posterior.

Vol. La trajectòria de vol vindrà determinada per la velocitat de sortida i l'angle de projecció provocats durant la batuda. La funció fonamental d'aquesta fase és la d'equilibrar el cos i realitzar els moviments preparatoris per tal d'aprofitar al màxim la caiguda posterior.

Caiguda. L'objectiu fonamental de la caiguda es centra en arribar el més lluny possible, un altre finalitat seria la millor amortiguació del vol, per tal d'evitar lesions. El punt de contacte amb la sorra del fossar indicarà el final de la mesura del salt. Després de la part de recepció arribarà l'aterratge, que es refereix a la continuïtat de la caiguda per evitar possibles lesions i un posterior reequilibri del saltador.

PARTICULARITATS DEL REGLAMENT

. Nombre d'intents. Cada saltador disposa de tres intents. En el cas dels salts horitzontals, els vuit millors saltadors disposaran de tres salts més. Sempre es considerarà com a resultat final de cada atleta el millor dels seus salts.

. Desempats. En cas d'empat, en el salts d'extensió es recorre al segon millor salt de cada participant que hagi empatat.

. Calçat. No es obligatori d'efectuar els salts calçats. Dins i tot es pot saltar amb un peu calçat i l'altre no. En qualsevol cas, el calçat utilitzat no pot portar cap ressort que ajudi a impulsar-se, està limitat pel que fa al gruix de la sola i també pel que fa al nombre de claus que hi són permesos.

. Salt considerat nul. El salt serà considerat nul:

• Si el saltador trepitja la plastilina en el moment de fer la batuda

• Toca la part final del passadís de salts abans de caure a la sorra

• Cau fora del límits marcats dins del fossar de sorra

• L'atleta excedeix el tems que té assignat per realitzar el salt, com màxim 3 minuts.

EXERCICIS

• Des de la linea de batuda es fan 6, 8 i 10 gambades i es col·loquen els conos a les tres marques. Després es compten els passos que hi ha entre la linea de batuda i els conos.

• Des de la distància de 8 gambades, es va provant la velocitat de la cursa perquè el salt surti ben fet, sense trepitjar la linea.

• Es fa una petita corredissa i es fa batuda a un matalàs per practicar la manera de saltar.

• Es va corrent i a cada lloc marcat es fa un salt endavant i es segueix corrent per tal de mesurar la velocitat que s'ha de portar.

• Sense anar corrent, es fan salts endavant amb les dues cames juntes per practicar l'impulsió a l'hora de saltar.

Atletes importants

Fora interminable la relació de grans corredors tanquistes i de saltadors de llargada que per la seva trajectòria esportiva caldria esmentar, per com a mostra cal parlar de:

NIURKA MONTALVO (1968- ), atleta cubana nacionalitzada espanyola. Gran especialista en la prova de salt de llargada, al 1999 va aconseguir, en aquesta disciplina, la primera medalla d'or de l'atletisme femení espanyol en un Campionat del Món.

Va néixer a La Havana ( Cuba ), des de molt petita va començar a formar-se a la gran escola cubana de alts, que ha donat atletes de la talla de Iván Pedroso. Després d'haver dominat amb autoritat en les proves de salt de llargada i triple salt ( també va destacar a 100m tanques ) en els events atlètics de Centreamèrica i del Carib, al 1993 ja va apuntar el seu potencial després de ser quarta en la prova de salt de llargada del Mundial. El seu primer gran èxit internacional a l'alta competició va arribar al 1995, quan va guanyar la medalla de plata ( només superada per l'italiana Fiona May ) en la prova de salt de llargada del Campionat del Món d'Atletisme al aire lliure celebrat a Göteborg ( Suècia ). Aquell mateix any va obtenir uns altres dos metalls en els Jocs Panamericans: or en salt de llargada i plata en triple salt. Després de casar-se amb un ciutadà espanyol al 1998, un any després va poder adquirir la nacionalitat espanyola i d'immediat es va convertir en la millor saltadora ( i probablement en la millor atleta ) de la història del seu nou país. Al 1999 va participar per primer cop en el Campionat d'Espanya i es va imposar en les proves de salt de llargada i triple salt. A l'agost d'aquell mateix any, en el transcurs del Campionat del Món d'Atletisme al aire lliure celebrat en la ciutat espanyola de Sevilla, va conquerir la medalla d'or en salt de llargada ( superant aquest cop a May ); era el seu primer títol mundial guanyat per una atleta espanyola.

FIONA MAY ( 1969- ), atleta italiana d'origen britànic, especialista en la disciplina de salt de llargada, de la que va ser campiona del món i subcampiona olímpica.

Va néixer a Slough de pares jamaicans, va guanyar el títol mundial júnior al 1988, després d'haver conquerit també l'europeu. Seleccionada pel Regne Unit per a participar als Jocs Olímpics de Barcelona ( 1992 ), aquell mateix any es va traslladar a Itàlia, on va contraure matrimoni amb Gianni Iaoichino ( el llavors plusmarquista italià de salt amb perxa ). Després d'obtenir la ciutadania italiana l'agost de 1994, va començar a representar el seu nou país i va obtenir els majors èxits de la seva carrera, entre els quals es compten les següents medalles: bronze en el Campionat d'Europa de Hèlsinki ( 1994 ); or al Campionat del Món de Göteborg ( 1995 ); plata als Jocs Olímpics d'Atlanta 96; bronze al Campionat del Món d'Atenes ( 1997 ); i plata al Campionat del Món de Sevilla ( 1999 ).

YAGO LAMELA ( 1977- ), atleta espanyol, especialista en la disciplina de salt de llargada. Nascut a Avilés ( Principat d'Astúries ), però va donar els seus primers passos a l'atletisme en la prova de triple salt, poc temps després es va passar a la de salt de llargada per consell del seu entrenador, Juan José Azpeitia. Al 1996 va ser quart al Campionat del Món júnior celebrat a Syndey ( Austràlia ), un any després va conquerir el segon lloc al Campionat d'Europa sub-23 i al 1998 va guanyar la medalla d'or als Jocs Iberoamericans. Però la seva consagració internacional es va produir l'any 1999. Al llarg d'aquell any va superar el rècord d'Espanya al aire lliure amb un salt de 8'26m ( la anterior plusmarca, 8'23m, estava en possessió d'Antonio Corgos des de feia casi vint anys ) i va aconseguir dues medalles de plata històriques: al Campionat del Món en pista coberta ( gràcies a un salt de 8'56m ) i al Campionat del Món al aire lliure, disputats respectivament a les ciutats de Maebashi ( Japó ) i Sevilla ( Espanya ). En ambdós events només va ser superat pel llegendari saltador cubà Iván Pedroso.

Caracteritzat per un estil agressiu i arriscat, Lamela es va convertir en el setè atleta del seu país que superava la barrera dels 8 metres. Però les seves marques i triomfs el van convertir, tot i sent jove, en el millor saltador espanyol de tots els temps.

IVÁN PEDROSO ( 1972- ), atleta cubà, especialista en la disciplina de salt de llargada, de la qual va arribar a proclamar-se campió del món al aire lliure en tres ocasions.

Iván Lázaro Pedroso va néixer el 17 de desembre de 1972 a La Havana i el seu primer vincle amb l'atletisme va ser en proves de mig fons. L'entrenador Milan Matos va iniciar la seva preparació per al salt de llargada, a pesar de que la seva estatura ( 1'77m ) el convertia en un atleta baix per a aquesta prova. Quart en els Jocs Olímpics de Barcelona ( 1992 ), una lesió li va impedir acudir al Campionat del Món celebrat a Stuttgart al 1993, però va aconseguir al medalla d'or al que va tenir lloc al 1995 a Göteborg. Aquell mateix any també va aconseguir la medalla d'or en els Jocs Panamericans ( batent els rècords de Carl Lewis i Mike Powell en aquesta competició ) i va aconseguir saltar en onze proves per sobre dels 8'50m. En una d'elles, disputada a Sestriere, va completar un salt de 8'96m amb el que superava en 1cm el record mundial de Powell ( qui al seu temps havia batut el llegendari de Bob Beamon ). L'anemòmetre indicava que el rècord era homologable, però després d'un llarg contenciós i varis recursos, la International Amateur Athletic Federation ( IAAF, Federació Internacional d'Atletisme Amateur ) va decidir que un àrbitre s'havia col·locat davant el mesurador de vent, pel que el rècord no valia. Per llavors, els seus companys d'entrenament asseguraven haver-lo vist mesurat salts de més de 9'10m en diversos entrenaments.

Entre 1995 i 1996 va continuar sense que ningú no el batis en 26 proves de llargada. Després d'un any d'inactivitat, degut a una lesió que li va impedir aconseguir un nou èxit a Atlanta 96 ( on va competir molt baix de forma i va ser onzè ), a l'agost de 1997 va revalidar el seu títol mundial al aire lliure en el transcurs del Campionat del Món que va tenir lloc a Atenes. Dos anys més tard, a Sevilla, va aconseguir el seu tercer or mundial al aire lliure després de batre l'espanyol Yago Lamela.

Durant la dècada de 1990 Iván Pedroso també va ser el gran dominador del salt de llargada en pista coberta, proclamant-se campió del món a Toronto ( 1993 ), Barcelona ( 1995 ), París ( 1997 ) i Maebashi ( 1999 ).

ANTONIO CORGOS ( 1960- ), atleta espanyol especialitzat en la prova de salt del llargada Antonio Corgos Cervantes, el seu nom complet, va néixer a Barcelona i amb 20 anys va batre el rècord d'Espanya amb un salt de 8'23m, que es va mantenir com a plusmarca nacional fins al 1999 (quan va ser batuda per Yago Lamela gràcies a un salt de 8'26m). Va ser considerat el millor saltador espanyol de tots els temps, i el llegendari Bob Beamon va arribar a pronosticar que saltaria 8'70: només les lesions li ho impedirien. Va formar part de tres clubs: el CDU, el Barcelona i el Larios. Va ser 50 cops internacional amb Espanya i entre els seus majors èxits destaquen les tres medalles de plata conquerides als Campionats d'Europa. Va participar als Jocs Olímpics de Moscou al 1980, on va ser setè: a Los Angeles ( 1984 ) i a Seül ( 1988 ), en els que va aconseguir el cinquè lloc. En competicions nacionals, va ser campió d'Espanya de pista coberta en vuit ocasions ( 1982, 1983, 1984, 1985, 1986, 1988, 1989 i 1990 ) i a l'aire lliure nou cops ( 1980, 1982, 1983, 1984, 1985, 1986, 1987, 1988 i 1992 ). Tota la seva vida esportiva va estar marcada per les lesions: va efectuar el seu últim salt en el Memorial Cagigal de 1995, on va sofrir un últim accident físic que li va fer decidir la seva retirada. Es va llicenciar en L'Institut nacional d'Educació Física ( INEF ) i , després d'abandonar la pràctica activa de l'esport, es va encarregar de la preparació d'un altre gran atleta espanyol, el saltador d'altura Gustavo Adolfo Bécquer.

BOB BEAMON ( 1946- ), atleta estadounidens especialista en la prova de salt de llargada. Nascut a Nova York, Beamon va passar a la història de l'atletisme al 1968, quan, amb un salt de 8'90m, va superar l'anterior rècord del món en 55cm i va aconseguir la medalla d'or en els Jocs Olímpics celebrats a la ciutat de Mèxic. Els tres guanyadors de medalla als Jocs Olímpics de 1964, Lynn Davies, Ralph Boston, e Ígor Ter_ Ovanesyan, també competien en aquella prova. Però de totes maneres Beamon, que havia tingut dificultats tècniques en la seva sortida, va aprofitar l'ajuda del vent i l'elevada altitud i va volar fins a la distància de 8'90m. Semblava un rècord insuperable, al que ni tan sols ell mateix aconseguiria aproximar-se en posteriors intents. Van haver de passar 23 anys fins que al 1991, a Tokio, Mike Powell va aconseguir batre'l en saltar 8'95 metres.

SANDRA MYERS ( 1961- ), atleta espanyola, nascuda als Estats Units. La millor de l'atletisme espanyol en 100 metres, 200, 400 i salt de llargada, les seves marques nacionals han aconseguit ostentar de forma simultània. Va néixer a Little River, Kansas. Es va graduar en Música i es professora de piano. Es va especialitzar primer en la prova de llargada, i en 400 metres tanques, conquerint el títol de la AIAW en aquesta última disciplina. Casada amb l'entrenador espanyol Javier Echarri, va adquirir la nacionalitat espanyola al 1987. Al 1991 es va convertir en la primera dona espanyola en pujar al pòdium en uns Campionats del Món: va ser medalla de bronze de 400 metres. Va participar als Jocs Olímpics de Seül, però una lesió la va privar de fer-ho en els de Barcelona, i en els d'Atlanta es va acomiadar de l'atletisme sense aconseguir trofeus.

FANNY BLANKERS-KOEN ( 1918- ), atleta holandesa corredora de velocitat, de salt de tanques, competidora de salt d'alçada, de llargada i de pentatlón, una de les millors i més completes atletes femenines de la història. Francina Elsje Koen va néixer a Amsterdam. Va guanyar nou medalles d'or en importants campionats: l'europeu de 1946 a 80m tanques i el de relleus 4x100m; al 1948 l'olímpic de 80m tanques i els de 100m, 200m i 4x100m relleu; al 1950 als europeus de 100m, 200m i 80m relleus. La seva participació va ser sorprenent ja que molta gent pensava que era massa gran per a competir als Jocs Olímpics de 1948 sobre tot després d'haver tingut dos fills. Al 1938 als campionats d'Europa va ser medalla de bronze en els 100m i 200m i medalla de plata al 1950 en relleus de 4x100. Va establir moltes marques mundials, las millors van ser: 10'8 segons en 100 iardes, 11'3 segons en 100m, 24'2 segons en 220 iardes, 11 segons en 80m tanques, 1'71 en salt d'alçada, 6'25 en el salt de llargada i 4692 punts en el pentatlón. Entre 1036 i 1955 va guanyar 58 títols holandesos en diversos events i campionats individuals.

JACKIE JOYNER-KERSEE ( 1962- ), atleta estadounidense, doble campiona olímpica i mundial. Jacqueline Joyner va néixer a East Saint Louis, Illinoil, i va estudiar a la Universitat de Los Àngeles, Califòrnia ( UCLA ). Amb només 14 anys va guanyar el primer dels seus quatre campionats nacionals consecutius de pentatlón. Després va passar a jugar a bàsquet a la Universitat de Califòrnia, on el seu entrenador i futur marit, Bob Kersee, la va animar a entrenar-se en proves atlètiques miltidisciplinars.

Al 1983, tan ella com el seu germà, Al Joyner, van participar en els Campionats del Món d'Atletisme disputats a Hèlsinki ( Finlàndia ). També van acudir junts als Jocs Olímpics de Los Àngeles, un any després. Jackie va guanyar allí la medalla d'or en heptatlon, prova que inclou competicions de 100 metres tanques, salt d'alçada, llançament de pes i 200 metres en la primera jornada, i salt de llargària, llançament de javelina i 800 metres en la segona. El seu germà va ser medalla d'or en triple salt. Jackie es va casar amb Kersee al 1986, i aquell mateix any va deixar el bàsquet per dedicar-se exclusivament al heptatlon. En un mes va batre dos vegades el rècord del món de la disciplina.

Al llarg de 1987 va guanyar la prova de heptatlon en els campionats dels Estats Units en pista coberta i a l'aire lliure; en els Jocs Panamericans de Indianàpolis i en
els Mundials de Roma va aconseguir una altra medalla d'or en heptatlon, a més de aconseguir la medalla d'or i el rècord olímpic en llargària amb un salt de 7'40 metres. Als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 va tornar a guanyar en heptatlon i va ser tercera en llargària. Va aconseguir vèncer una malaltia a temps per conquerir una nova medalla d'or en heptatlon en els Mundials de Stuttgart de 1993. Va rebre varis premis a finals dels anys vuitanta, entre ells el trofeu Jesse Owens de 1986 i 1987. Es, sens dubte, la millor heptatleta de la història.

JESSE OWENS ( 1913-1980 ), atleta estadounidens considerat un dels esportistes més grans de tots els temps. James Cleveland Owens va néixer a Danville, Alabama, Estats Units, i va estudiar a la universitat estatal de Ohio. En aquesta escola secundaria va destacar en salt de llargària, en la carrera de 100m i en la de 220 iardes. Com a membre de l'equip d'atletisme de la universitat estatal de Ohio al 1935 va establir un rècord del món en salt de llargària amb 8'13m i a l'any següent va batre un nou rècord en els 100m llisos amb una marca de 10'2 segons.

Al 1936, com a integrant de l'equip d'atletisme dels Estats Units que va participar als Jocs Olímpics celebrats a Berlín, Owens va guanyar quatre medalles d'or, va establir tres nous rècords olímpics en 200m, salt de llargària ( 8'05m ) i 4x100 relleus ( 39'8s ), dos mundials ( 200m i 4x100 relleus ) i va igualar el rècord olímpic anterior de 100m ( 10'3s ). No obstant les seves destacades actuacions en atletisme, Hitler es va negar a reconèixer les victòries olímpiques de Owens degut al seu color de pell.

Owens va participar de forma molt activa en programes d'atletisme per a la joventut i més tard va fundar la seva pròpia empresa de relacions públiques. Al 1970 es va publicar la seva autobiografia, The Jesse Owens Story

CARL LEWIS ( 1961- ), atleta estadounidens, especialista en les proves de salt de llargària, 100 i 200 metres llisos. Adoptat amb el nom El Hijo del Viento, el seu nom figura entre els mes llegendaris de la història de l'esport. Al llarg de la seva carrera va guanyar deu medalles olímpiques ( nou d'or i una de plata ) i unes altres deu ( vuit d'or, una de plata i una de bronze ) en distintes edicions del Campionat del Món d'Atletisme al aire lliure. Al 1999 va ser designat millor atleta del segle XX per el Comitè Olímpic Internacional ( COI ) i per la Fundació Internacional d'Atletisme Amateur ( IAAF ).

Frederick Carlton Lewis va néixer l' 1 de juliol de 1961 a Birmingham ( Alabama ). Va estudiar a la Universitat de Houston i va començar a practicar l'atletisme en el Santa Mònica Track Club, en el que va estar durant tota la seva trajectòria esportiva. Al 1980 es va classificar pels Jocs Olímpics que van tenir lloc a Moscou, però al president Jimmy Carter va decidir que els Estats Units no acudiria a tal cita, en protesta per la invasió soviètica a Afganistan. Un any després li va ser concedit el James E. Sullivan Memorial Award, premi atorgat anualment per la Amateur Athletic Union ( AAU ) de Estats Units al atleta més destacat d'aquest país. La seva primera gran actuació internacional va arribar amb el transcurs del I Campionat del Món d'Atletisme al aire lliure, celebrat al 1983 a Hèlsinki, on va guanyar tres medalles d'or ( en 100m, salt de llargària i 4x100m ).

En els Jocs Olímpics de Los Àngeles ( 1984 ), Lewis va realitzar una impressionant proesa quan va guanyar quatre medalles d'or ( 100m, 200m, salt de llargària i relleus 4x100m ) i va igualar la gesta que Jesse Owens va protagonitzar al 1936 a Berlín. Al II Campionat del Món, celebrat a Roma ( 1987 ), va aconseguir tres noves medalles d'or ( 100m, salt de llargària i relleus 4x100m ). La seva segona participació olímpica va tenir lloc a Seül al 1988. Lewis va guanyar dues medalles d'or ( en 100m, després de ser desqualificat Ben Johnson, i en salt de llargària ) i una plata ( en 200m ). Durant el III Campionat del Món, a Tokio ( 1991 ), va obtenir dues medalles d'or ( 100m i relleus 4x100m ) i una plata ( en salt de llargària ). A la ciutat japonesa, Lewis va batre el rècord del món de 100m ( establint una nova plusmarca de 9'86s ), però va patir la decepció de veure com, després d'encadenar una increïble sèrie de salts en la prova de llargària, era el seu compatriota Mike Powell qui finalment es feia amb l'or i batia ( amb un salt de 8'95m ) l'històric rècord mundial de Bob Beamon que tants cops intentava superar.

Tot i que des de llavors el seu rendiment va començar a decréixer, encara va brillar als Jocs Olímpics de Barcelona ( 1992 ), on es va penjar dos nous ors olímpics ( en salt de llargària i relleus 4x100m ), i en el IV Campionat del Món, celebrat a 1993 a Stuttgart, on va aconseguir una medalla de bronze en la prova de 200 metres. Va tancar la seva espectacular trajectòria olímpica als Jocs d'Atlanta ( 1996 ), en els que, amb 35 anys i contra tot pronòstic, va aconseguir en salt de llargària el seu novè or, que el convertiria en l'únic atleta ( amb Al Oertet ) capaç de aconseguir el valuós metall en una mateixa disciplina en quatre edicions diferents dels Jocs Olímpics, i en l'atleta més premiat en tota la història d'aquests ( amb Paavo Nurmi ). A l'agost de 1997, Carl Lewis va posar fi a la seva llarga i brillant carrera esportiva, que ja li havia aportat, al 1996, la concessió del Premio Principe de Asturias d'esports.