ÍNDEX

• Breu resum de les principals característiques i dels principals

esdeveniments del segle XIX.

• Característiques.

• Principals moviments artístics:

• Romanticisme.

• Característiques generals de la pintura romàntica.

• Realisme.

• Pintors i obres del realisme.

• Impressionisme.

• Pintors i obres de l'impressionisme.

• Característiques.

• Principals moviments artístics.

• Característiques.

• Principals moviments artístics.

• Semblances i diferències entre les característiques del

romanticisme i les característiques del impressionisme.

• Vida i obra de Francisco de Goya.

Introducció

LES CARACTERÍSTIQUES I ELS ESDEVENIMENTS DEL SEGLE XIX

Un segle que comença recreant el Partenó i acaba construint la torre de Gustave Eiffel és, sens dubte, un segle contradictori. A la bellesa depurada de les formes clàssiques, s'hi oposa l'estètica de l'element funcional. El segle XIX és un temps de gestació; la nova societat, la nova cultura industrial necessitaven una resposta arquitectònica a les seves necessitats i aquesta resposta, que no sorgirà fins al segle següent, es va forjant àrduament durant el segle XIX. Va ser una època de grans canvis socials que imposaven, per primera vegada a la història de la humanitat, grans aglomeracions urbanes, per la qual cosa va ser el moment de plantejar-se el disseny de les ciutats des d'un punt de vista científic i estètic. Fou una època d'urbanisme, de revolució estètica, de materials nous i, en definitiva, de noves dimensions que es van enfrontar amb esperança i amb una fe inusitada.

La Revolució Francesa es va presentar amb l'estàndard de la llibertat (Llibertat, igualtat i Fraternitat). Aquest serà el tema del moviment romàntic i tindrà el manifest en el quadre de Delacroix La llibertat guiant el poble. A mitjans de segle XIX, la classe social que va aconseguir el poder, la burgesia, cansada del fragor de les barricades, va mostrar la seva preferència per una vida sense sobresalts. Un estil nou, el realisme, correspon a aquesta època torbada pels problemes socials de la industrialització. L'evolució paral·lela de la societat i l'art és molt clar al llarg de la centúria.

La pintura

CARACTERÍSTIQUES

La pintura és, abans que cap altra cosa, color. Normalment es desenvolupa sobre un pla, i a Occident sovint simula la tercera dimensió gràcies als artificis de la perspectiva i del clar-obscur. Gairebé tots els procediments s'elaboren afegint un element, anomenat aglutinant al pigment o color en pols. Al quadre d'Elements tècnics de la pintura que veurem a continuació hi podem veure com l'aglutinant és el factor decisiu de cada procediment.

PRINCIPALS MOVIMENTS ARTÍSTICS

Romanticisme

Després del període revolucionari i napoleònic a França, que coincideix amb la fase de predomini del Neoclassicisme, es pot parlar d'una reacció romàntica que sintonitza amb l'oposició burgesa a les restauracions monàrquiques i absolutistes i amb els moviments nacionalistes entre 1820 i 1850 aproximadament.

Aquesta divisió es basa en la consideració dels conceptes clàssic i romàntic com antagònics i excloents. El Neoclassicisme aporta elements nous que podem considerar preromàntics.

Apareix ben aviat síntomes de trencament amb la tradició clàssica. Aquesta ruptura amb la tradició arriba per dos camins:

• en l'aspecte temàtic o ideològic, per l'aparició de nous temes (històrics, revolucionaris, exaltació de l'heroi contemporani,…)

• en l'aspecte pictòric, trencament amb la tradició heretada del Renaixement (composicions complexes, punts de vista casuals, predomini del color sobre la línia, pinzellada solta i ràpida,…)

El romanticisme no és només un estil artístic; és una actitud vital que tant afecta l'art com la literatura i altres àmbits de la vida, durant bona part del segle XIX. Les seves arrels ideològiques venen dels grans pensadors del segle XVIII, especialment Rousseau, i en la filosofia alemanya lligada al naixement del nacionalisme (Fichte).

Trets generals:

• diversitat enfront de la uniformitat: exaltació de l'individualisme i de les tradicions i costums nacionals, en comptes de considerar el classicisme com l'únic model acceptable en la creació artística.

• Aspiració a la llibertat individual i nacional, que connecta directament amb les revolucions burgeses en què prenen part activa molts artistes romàntics.

• Historicisme com a recerca en el passat de les arrels nacionals i com a presa de consciència de la velocitat dels canvis que s'estan produint en aquell moment agitat i convulsionat.

• Exaltació de l'exotisme, de l'imaginari i l'irracional. Els països àrabs i l'exòtica Espanya estan de moda, així com també una religiositat propera al misticisme. En el mateix sentit hem d'interpretar el gust per l'aventura, pel risc, per la lluita. El romàntic és un personatge sempre insatisfet i sempre a la recerca d'una raó vital.

Les característiques generals de la pintura romàntica

• predomini del color sobre el dibuix i tractament de la llum per tal d'esfumar les figures i accentuar el cromatisme (llums de tempesta, aurores, crepuscles,…)

• dramatisme de les composicions, amb gran preocupació pel moviment i per la complexitat compositiva. Importància dels gestos violents, dels detalls anatòmics i ambientals. El moviment s'accentua en situar els personatges sobre una base inestable.

• Tècnica ràpida, amb pinzellades soltes i pastoses, herència dels pintors venecians, dels barrocs flamencs i de Goya.

• Temes d'actualitat (revolucions, guerres, desastres) i la gran importància del tema històric (la Història és l'actualitat del passat). Tindrà també importància el paisatge, a través del qual apareixen molt sovint les innovacions tècniques.

Realisme

El realisme va aparèixer en el segle XIX i fou el successor en el temps del Romanticisme, com a reacció contra l'estil “correcte” dels salons i contra les visions subjectives i fantasioses de la Natura dels romàntics. La realitat inspirava les arts i es deixaven de banda les idees preconcebudes de bellesa. No calia embellir allò natural, sinó reproduir-ho, ja que cada objecte tenia la seva bellesa natural que el caracteritzava. La funció de l'artista era trobar-la, a costa de ser impersonal i de situar-se fora de la seva obra. Hi hagué un canvi temàtic a partir del qual ja no es privilegiaven els herois i els déus de l'Antiguitat, sinó escenes costumistes i quotidianes. La pintura realista va accentuar les grans descobertes romàntiques, i s'utilitzà cada cop més la reproducció impresa d'imatges.

El fonament de la representació realista del paisatge es troba en l'anomenada escola de Barbizon, que es va desenvolupar a França a partir del 1830. El nom el can adoptar d'una petita localitat situada prop dels boscos de Fontainebleau, on s'havien retirat alguns joves pintors per realitzar les seves teles en contacte directe amb la Natura, i per traduir així el paisatge d'una manera més objectiva. Això els va ajudar a avançar en l'estudi dels canvis atmosfèrics i de la llum. Sota la guia de Théodore Rousseau i Camille Corot, els principals components de l'escola eren Charles Daubigny, Diaz de la Peña, Jules Dupré. Constant Troyon i Jean-François Millet (1815-1875), que es consagrà a les composicions de tema rural com ara la cèlebre Les espigoladores i l'Angelus.

Pintors i obres del realisme

• Camille Corot (1796-1875) va absorbir de forma espontània i amb una gran intuició plàstica característiques de tots els seus moviments artístics de seu temps, i connectà tant amb els seus predecessors, Poussin i Claude Lorain, com amb els impressionistes. Fou un dels primers pintors que treballà a plein air, per portar així la Natura a la tela amb tota la seva frescor i la seva espontaneïta, lliure totalment d'artificialitat i de suggestió escenogràfica; això el portaria també a constatar i a plasmar la transformació cromàtica i formal segons la llum i l'atmosfera. A més, destaquen els seus retrats i les figures femenines que li servien per estudiar el problema pictòric de les formes i dels valors, que tant preocuparien Cézanne.

• Honoré Daumier (1808-1879) va començar la seva carrera artística com a caricaturista en la premsa. Les més de 4000 carticatures que va realitzar entre 1830 i el 1872 s'han convertit en una crònica de la vida quotidiana: sàtira social i política, escenes domèstiques, del carrer i de la guerra, tipus curiosos i penúria econòmica que l'assetjà permanentment el va portar a utilitzar suports i pigments de mala qualitat, que avui en dia ja s'han deteriorat.

• Gustave Courbet (1819-1877), al capdavant del moviment realista francès, centra la seva temàtica en la descripció de l'entorn immediat, enfront dels temes religiosos, mitològics, històrics i literaris de moda. Entre les seves teles, riques en material, destaquen Bonjour M. Courbet, Enterrament a Ornans i el Taller del pintor.

Impressionisme

L' impressionisme fou un moviment pictòric que es va donar a conèixer a París l'any 1874. Els impressionistes estaven a favor d'una pintura realitzada fora de l'estudi, a plein air, i es van centrar en la investigació percepció d'aquesta sota diferents condicions atmosfèriques i lluminoses. Per aconseguir-ho, subordinaven la forma al color i se servien d'una tècnica pròpia, de pinzellades juxtaposades, que es fonen a la retina quan s'observa l'obra des d'una certa distància. D'altra banda, hi van tenir van gran incidència, tant en aspectes compositius com en la plasmació de l'instant, la fotografia i l'estampa japonesa. Manet és considerat el precursor de l'Impressionisme, i els seus representants més notables foren Claude Monet, Camille Pissarro, Alfred Sisley, Pierre-Auguste Renoir i Edgar Degas.

Els impressionistes es preocuparen per plasmar la qualitat dels efectes constantment canviants de la llum sobre la superfície dels objectes, i per això subordinaren el volum i la forma al color. Per traduir el cromatisme i el moviment se servien d'una pinzellada curta i carregada i van adoptar el recurs de juxtaposar traços de diferent color que, a certa distància, es fonien en la retina i produïen l'efecte desitjat. Es van adonar que el color que percebem dels objectes depèn tant d'aquests com del seu entorn, i que les ombres inclouen colors complementaris dels objectes que les projecten.

Pintors i obres de l'impressionisme

Els pintors impressionistes es van formar en tallers com el de Charles Gleyre i l'Académie Suisse. En el taller de gleyre estudiaren Claude Monet, Fréderic Bazille (la carrera pictòrica del qual fou trucada aviat per la mort), Auguste Renoir i Alfred Sisley. Gleyre recomanava pintar a l'aire lliure (plein air), cosa que ja feien pintors acadèmics i que seria un dels principis bàsics de la pintura impressionista. Monet, Sisley i Camille Pissarro van ser els tres grans paisatgistes de l'Impressionisme francès.

Les pintores Berthe Morisot i Mary Cassat s'uniren un temps més tard al grup impressionista, amb el qual també va simpatitzar el nord-americà Whistler. Durand-Ruel era el principal marxant del grup.

• Claude Monet (1840-1926) deixeble de Boudin i Jongkind, la preocupació per la captació de la llum ja és patent en les seves obres Dinar al camp i les Dones al jardí. Monet va anar més enllà que Jongkind en la plasmació de la qualitat canviant de la llum reflectida sobre les superfícies en diferents hores i sota diferents condicions atmosfèriques, com posen de manifest les sèries de quadres que va pintar sobre la catedral de Rouen o sobre uns pollancres, on el subjecte representat se subordina totalment a la llum, de la qual és la veritable protagonista. La descomposició de la forma subordinada al color aplicat amb una pinzellada dinàmica, va assolir el punt culminant en els Nenúfars.

• Camille Pissarro (1830-1903) influït primer per Courbet i Corot, desenvolupà un dels seus períodes més creatius a Pontoise, on ell i Cézanne s'influiren fructíferament. Atret transistòriament per l'obra de Signac i Seurat, és autor d'obres puntillistes com la recol·lecció de poemes Éragnhy-sur-Epte. Entre les seves obres realitzades amb tècnica impressionista figuren Neu a Lower Norwood, Pontoise i efecte nocturn, Boulevard Montmartre.

• Alfred Sisley (1839-1899) juntament amb Monet i Pissarro, fou el tercer gran paisatgista de l'Impressionisme francès i el que més decididament es consagrà a l'estudi de la Natura. Entre les seves obres sobresurten La neu a Louveciennes i les diferents versions que realitzà de la Inundació a Port-Marly.

• Pierre-Auguste Renoir (1841-1919) fou representant indiscutible de la joie de vivre i va plasmar magistralment les vibracions lluminoses del plein air en obres com Velers a Argenteuil, el gronxador o el ball del moulin de la Galette. Argenteuil pintà els mateixos temes que Monet, fent servir la tècnica impressionista, però també utilitzà sovint les transparències i va donar a les seves teles un acabat nítid i brillant. El seu viatge a Itàlia i la lectura d'El llibre de l'art de Cennino Cennini el van apartar progressivament de la tècnica impressionista i, a partir de l'any 1883, les seves obres es van caracteritzar per un estil << lineal >>, de subordinació del color al dibuix, per un marcat interès pel volum i la composició, i pel protagonisme absolut de la figura humana. Són exemples del nou estil, entre altres composicions, Banyistes, Noies tocant el piano i Banyista asseguda en una roca.

Les carnacions de les figures, al principi nacrades, es van anar enfosquint amb el temps i, durant els darrers anys de la seva vida, el color, aplicat amb un preparat previ de vermell, va recuperar el protagonisme, conjuntament amb una pinzellada solta i fluïda, de contorns imprecisos, com manifesten Gabrielle amb roses o Banyistes.

• Edgar Degas (1834-1917) anomenat en realitat Edgar-Hilaire-Germain De Gas, no compartí amb els impressionistes l'abolició d'ombres i línies per influència d'Ingres i del deixeble d'aquest, Louis Lamothe. Les nombroses sèries que realitzà a l'oli i al pastel sobre ballarines (final d'un arabesc, Assaig de ballet a l'escenari) li permeteren investigar sobre les múltiples actituds del cos humà, l'equilibri de masses, la captació del moment fugaç i la plasmació dels diferents tipus de llum de l'escenari. Presentà una imatge desmitificada de les dones, en actituds quotidianes i fins i tot vulgars, com succeeix en Les planxadores, la dona eixugant-se o en les imatges de prostitutes.

El seu interès pels gravadors japonesos i per la fotografia es palesa en els sorprenents angles de visió emprats i en els insòlits talls que realitzava en composicions com En les curses.

L'Escultura

CARACTERÍSTIQUES

L'escultura es preocupa principalment dels volums extrems. La percepció d'una escultura requereix molts punts de vista diferents, i per això cal considerar l'espai estern com un àmbit que condiciona l'obra escultòrica. Una escultura pot ser pensada i creada de dues maneres antagòniques. La primera consisteix a anar afegint matèria sobre una armadura mínima, com passa en el cas del modelatge amb argila: l'escultor ha d'anar creant els volums positius a mesura que els concep. L'altre mètode consisteix a partir d'un bloc compacte: l'escultura ja hi és, i tot el que cal fer és treure'n el material que hi sobra. Quan l'escultor va rebaixant la pedra o la fust, genera volums negatius, i la part que queda sense tocar és el resultat final, o sigui que en aquest cas l'artista ha de pensar de negatiu a positiu. Amb aquest sistema es corre el gran risc de no poder afegir res en cas d'error, i per això se solen fer alguns estudis previs molt minuciosos, i fins i tot un model d'escaiola amb les proporcions reals, d'on s'obtenen les mides necessàries a fi de no equivocar-se.

El material de l'obra feta amb qualsevol dels dos mètodes es pot canviar gràcies a les tècniques del buidatge que, de fet, només consisteix a obtenir un motlle de l'escultura per poder-la reproduir tantes vegades com es vulgui, i fent servir qualsevol material que pugui adoptar l'estat líquid i després se solidifiqui (cera, escaiola, ciment, metall, fos, plàstics, etc.). gràcies al buidatge podem aconseguir reproduir detalls molt delicats i subtils en materials durables, detalls que mai no s'haurien pogut obtenir treballant directament sobre el material.

L'acabat final d'una escultura és un dels aspectes més interessants, perquè pot variar molt, des del poliment fins a la policromia, però en qualsevol cas no és mai un element accessori sinó un tret integral del fet escultòric, bàsic per a la comprensió de l'obra creada i del seu creador. Per exemple, mai no podrem comprendre l'estatuària grega tal com va ser concebuda ni els homes que la van crear, si la continuem veient sense la seva policromia original.

PRINCIPALS MOVIMENTS ARTÍSTICS

La penetració dels ideals del remanticisme va ser menys intensa a l'escultura, i durant les primeres dècades es van mantenir les formes estàtiques i de superfície polida del noclassicisme; GAUDIER deia que l'art escultòric, a causa de la seva arrel clàssica, era poc propici per expressar l'exaltació romàntica. No obstant això, la personalitat poderosa de DELACROIX va transmetre els seus valors als darrers reductes conservadors, i així va néixer una escultura pictòrica que tendia a exalçar els esdeveniments històrics, des de les revolucions representades per RUDE fins a les solemnitats del Segon Imperi representades pel seu deixeble CARPEAUX.

Cal considerar la necessitat de plasmar el moviment i d'introduir en l'obra les masses en acció com a fonament de la nova sensibilitat; els valors de la plàstica neoclàssica ja no servien per als temes d'una societat en ebullició ni per als valors de l'era de les revolucions.

Des del punt de vista formal, l'escultura romàntica defuig al modelatge llis del neoclassicisme i tendeix a les superfícies aspres i al gest grandiloqüent. L'obra manifest del romanticisme escultòric és el relleu gegantí de RUDE titulat La Marsellesa, a l'arc de triomf de l'Étoile de París, fet entre el 1834 i el 1836; el gest d'arenga de la Victòria alada recorda el de La llibertat guiant el poble de DELACROIX.

CARPEAUX ens ofereix ja, després d'un període d'aprenentatge, el pas al realisme; l'artista observa cada detall dels rostres i dels cossos. Als bustos hi predomina l'anàlisi dels trets visibles en comptes de la construcció retònica, subjectiva, de les grans composicions del seu mestre RUDE.

Una altra figura remarcable és el belga Constantin Émile Meunier, que va conrear especialment el tema del treball i de l'esforç (le marteleur, el forjador, el carregador), fet que relaciona estretament la seva obra amb les de MILLET o COURBET; la seva manera de concebre la figura destaca per la tensió dels membres propera a Miquel Àngel i per la riquesa de plans, notes que preludien alguns trets plàstics de RODIN. Compromès en un art de testimoniatge social, després d'una visita a unes fàbriques va començar a conrear la pintura , que li permetia crear escenes de més tard va tornar a l'escultura; aquest viratges d'una biografia personal poden orientar-nos sobre els objectius que inspiren les arts figuratives en el període del realisme.

L'Arquitectura

CARACTERÍSTIQUES

És important considerar que l'arquitectura és creació d'espais interiors confortables i adequats a la funció que han de complir. La construcció d'aquest espais interiors només comporta un problema tècnic greu: la coberta superior. Aquest element no solament presenta les dificultats constructives més importants, sinó que a més condiciona tot el conjunt de l'estructura arquitectònica i n'arriba a condicionar també tot l'estil. De fet, tota la història dels sistemes de cobriment, és a dir, dels elements sostinguts. Els elements de suport són, en general, una conseqüència estricta dels elements sostinguts.

Els elements de suport poden ser murs, pilars i columnes. Aquest elements donen un aspecte important a l'arquitectura. Els elements sostinguts poden ser llindes i arcs. L'arc és un elements sostingut de forma generalment corba, a partir de l'arc es van crear dues cobertes característiques: la volta i la cúpula.

PRINCIPALS MOVIMENTS ARTÍSTICS

Els utopistes

L'anarquia urbanística provocada per l'afluència massiva de treballadors a les ciutats i l'especulació del sòl va fer que es plantegessin solucions constructives i urbanístiques més adequades i justes.

Fou el cas de les proposades pels utopistes. Aquests reformadors socials van tenir la virtut d'assenyalar camins que seguirien i ampliarien els urbanistes moderns.

A principis del segle XIX Robert Owen propugnava assentaments obrers basats en el cooperativisme. Va dissenyar emplaçaments per a nuclis reduïts, d'unes mil dues-centes persones. Els habitatges formaven un quadrat i els serveis socials, situats al centre, en constituïen l'eix.

Les colònies fabrils, o company towns, van ser creades pels empresaris amb un caire paternalista clar.

L'urbanisme

Durant la segona meitat del segle XIX es féu ineludible la necessitat d'adaptar la ciutat a la nova situació.

Aquests cinquanta anys van ser el gran període del remodelatge dels antics nuclis urbans i de la planificació dels nous barris i les noves ciutats. La urbanització es podia realitzar amb criteris més menys conservadors.

L'arquitectura del ferro

Els enginyers foren els protagonistes de les transformacions constructives del segle XIX. A la fi del segle XVIII, i dins el marc de la preocupació del progrés tècnic, pròpia de la il·lustració, es van crear escoles politècniques on es formaren aquests professionals.

Els enginyers van passar de planificar fortaleses militars, tasca a què s'havien dedicat preferentment amb anterioritat, a realitzar projectes urbanístics. A la vegada, exploraven les possibilitats tècniques dels nous materials; d'aquesta manera, obrien el camí a l'arquitectura estructural, que va anar guanyant terreny a l'historicisme.

Les novetats constructives es van produir especialment en tres camps: ponts, grans cobertes i edificis alts amb esquelet metàl·lic.

Durant el segle XVIII s'havia construït una important xarxa de canals i carreteres, fenomen que estimulà la construcció de ponts. Al segle XIX la febre del ferrocarril accelerà encara més aquesta construcció. El primer pont de ferro fos es va construir sobre el riu Severn (Gran Bretanya), el 1775. La forma d'arc era la més escaient, per les característiques d'aquests materials.

Les grans cobertes de ferro i vidre van possibilitar l'existència d'amples espais interns, insòlits fins aleshores i fou possible construir edificis de grans pisos, ben il·luminats i amb grans superfícies disponibles, d'acord amb les noves necessitats de la gran ciutat: estacions de ferrocarril, mercats coberts i altres edificis comercials, hivernacles, biblioteques, recintes per a exposicions, etc.

Juntament amb l'ús dels nous materials, també tingué una gran importància l'ús de cobertes de maó a la catalana, especialment als Estats Units, on la tècnica fou introduïda per valencià Rafael Guastavino (1842-1908).

Els historicismes

En el segle XIX coexistiren els més variats corrents historicistes, cosa que generà cert confusionisme i donà lloc a veritables pastitxos arquitectònics. Així, al costat d'edificis neobarrocs com l'Òpera de Paris, en trobem d'altres d'estil “exòtico-oriental” com el Palau de Justícia de Brussel·les. Tanmateix, a l'època del Romanticisme, el corrent predominant fou el Neogòtic. Els seus origens es remunten a l'Anglaterra de mitjans de segle XVIII, on Horace Walpole va contruir la seva residència neogòtica de Strawberry Hill.

Els romàntics van valorar el Gòtic enfront del Neoclassicisme, tant per ser l'art de l'època que veié néixer les diferents nacions europees com per ser, segons l'arquitecte i teòric Pugin, una arquitectura moral, el màxim exponent de la qual és la catedral per oposició a les paganes Grècia i Roma.

La majoria de les construccions es limitaven a imitar les formes decoratives gòtiques, que fins i tot barrejaven amb altres que els eren totalment alienes, com al Royal Pavillion de Brighton, de John Nash, qualificat de gòtico-hindú. Tanmateix, estudis com els de l'arquitecte francès Eugène Emmanuek Viollet-le-Duo (1814-1879) sobre els esquelets constructius gòtics, escrits a partir de la seva experiència en la restauració d'edificis medievals, van impulsar el disseny d'una arquitectura més funcional i allunyada del decorativisme imperant i van portar arquitectes com Lluís Domènech i Montaner a intentar fugir d'un decorativisme superflu i, a partir d'un estudi en profunditat de les construccions medievals, a adaptar les seves estructures a les necessitats de la societat industrial.

DIFERÈNCIES ENTRE LES CARACTERÍSTIQUES DEL ROMANTICISME I IMPRESSIONISME

VIDA I OBRA DE FRANCISCO DE GOYA

VIDA:

Va néixer a Fuendetodos, un poble de Saragossa, l'any 1746. L'estudi del Barroc italià constitueix el seu primer aprenentatge. El casament amb la germana de Francisco Bayeu li va facilità la instal·lació a la cort, on hi va treballar. Fins a quaranta anys, Goya es va limitar a pintar escenes costumistes.

L'any 1785 va esdevenir pintor del rei CARLES III el 1799 pintor de cambra del rei CARLES IV. Els seus retrats es caracteritzen per la finor i l'elegància. Cap al 1790 una malaltia el va deixar sord, es va iniciar una autèntica metamorfosi de la seva personalitat artística a través d'aquesta experiència de dolor personal. La sordesa el va empènyer a l'aïllament i a la introspecció; va deixar de contemplar la societat com un conjunt de quadres i costums amables i va començar a considerar l'angle negatiu de tots els convencionalismes.

A partir de l'any 1808 la Guerra contra Napoleó, va representar per a ell una experiència dolorosa que va intensificar la seva vena pessimista i crítica; l'art de Goya ja no va tomar a ser la representació d'un món amable. Les escenes del Dos de Maig i els Desastres expressen el dolor d'un poble i la degradació dels sentiments; l'ésser humà esdevé una bèstia dotada d'instints de crueltat increïbles. Després de la guerra és l'època de les Pintures Negres. Arran de l'entrada dels Cent mil filis de Sant Lluís, de l'inici de la repressió absolutista, Goya va decidí abandonar Espanya; amb aquesta finalitat va demanar el permís reial i es va instal·lar a Bordeus, on va morir l'any 1828.

TEMES:

La pintura de Goya no es Dot incloure en cap estil determinat. Les seves obres es poden classificar en diferents tipus:

A) Costumistes: En podem destacar el cartons per a tapissos. Hi trobem reflectida la vida madrilenya. les fires. les romeries. les baralles, els jocs. En aquesta composició hi veiem la gràcia del rococó, ¡ l'encant formal que tenen fa pensar en els mestres anglesos o francesos del segle XVIII. tot i que Goya va prendre els elements de llum i de paisatge dels mestres barrocs peninsulars, especialment de Velázquez.

D'aquesta sèrie en destaca La Pradera de San Isidro, un quadre petit on va introduir centenars de figueres i dotzenes de grups, a vegades només suggerits per una simple taca.

B) Retrats: És el gènere en què Goya va ser més constant, no es va limitar a reflectir-ne els trets físics. sinó que va traspassar l'aparença per descobrir els trets anímics i mostrar l'antipatia o la simpatia que sentia pel personatge o pel que representava socialment. Són molt nombrosos els personatges de la família reial que va retratar: Carles III, Carles IV, Maria Lluïsa de Parma i Ferran VII. Per retratar el col·lectiu de La Família de Carles IV es devia inspirar en Las Meninas, i encara que sorprengui l'estatisme i el hieratisme en les postures, es possible que es tracti d'un efecte provocat per centrar 'atenció en l'expressió dels rostres. Entre els retrats masculins són notables el de Jovelianos i el del Comte Fernán Núñez, malgrat que Goya tenia una certa predilecció pels personatges femenins com és el cas de la Comtessa de Chinchón i sobretot les famoses Majas. També va fer retrats d'infants.

C) Pintures religioses: Goya no era un pintor religiós; fins hi tot la sèrie de frescos de San Antonio de la Florida (Madrid) és concebuda com escenes populars cortesanes. Goya no mostrava interès per aquests temes. L'empresonament de Jesús de la catedral de Toledo i L'última comunió de sant Josep de Calassanç són dos exemples d'emoció mística.

D) Pintura de tema patriòtic: Dues de les obres que s'inclouen en aquest apartat són: Els Dos De Maig i Els afusellaments del 3 de maig. són autèntiques epopeies de moviment i de dolor. de troballes expressives i de misteriosos efectes de llum i d'ombra.

E) Pintures negres: Goya va descobrir I'expressivitat del "no-color" del negre, en els darrers temes costumistes. on el fet d'apagar els tons li servia per crear una atmosfera adequada als quadres de crítica social. A El Colós la taca negre és fa mestressa d'una composició de la qual han desaparegut la línia i gran part dels colors, els símbols han desplaçat les formes concretes i reals. El Colós, un món al·lucinant de bruixes. bocs. lluites fratricides. amenaces planetàries. A Dos vells menjant sopa no hi retrata dos vells, sinó la vellesa; a Saturn devorant els seus fills no es limita a pintar un tema mitològic. sinó que arriba a la culminació de l'horror: rostres de bruixes, processons nocturnes, un món poblat per la mort i per la superstició.

F) Gravats i dibuixos: Va ser un gran gravador, influenciat per Dúrer Rembrandt. Totes les possibilitats d'expressió dels rostres o de la llum en les atmosferes s'aconsegueixen en les taques negres i els ratllats. A Els Capritxos hitrobem un món que va de bracet amb el de les pintures negres, on la visió critica s'intentava amagar sota uns títols a vegades precisos, però d'altres cops amb un caràcter universal, que en ocasions representava fets concrets. Representa en un sol personatge, circumstàncies viscudes per diferents grups; a Els Desastres de la Guerra, els sofriments i excessos provocats per una guerra, constitueixen la realitat més dramàtica; les directes impressions de la guerra, li van fer entendre que en la guerra, no hi han ni bons ni dolents, i li fa mal la violéncia en si; a la Tauromàquia, estudi de moviment i de força, Goya es refugia en la festa de toros, per tornar a trobar les ganes de viure. La Tauromàquia mostra la capacitat de l'autor per copsar els moviments.

ETAPES:

Ens trobem davant un art de contrastos. ¿Es un pintor realista o un artista fantàstic que defuig una realitat insatisfactòria i crea un món visionari? Li podem aplicar totes dues facetes, tot i que en el fons possiblement en el conjunt de la seva obra hi domina sempre el realisme, i la fantasia.

A) Els triomfs professionals i la visió optimista dels colors vermells i grisos, la factura acabada. el dibuix de traçat continu i els temes amables.

B) Sofriment i visió patètica: Hi trobem presència creixent del negre. la factura de taques. el dibuix trencat, els temes dramàtics o d'una fantasia ombrívola.

Al llarg de tots dos estils hi ha una activitat continua de correcció d'aprofundiment. El nombre de personatges de les seves obres va augmentar. les postures i els gestos es van multiplicar. la seva r>aleta es va tornar més clara i brillant. A La verema, la llum difuminada i les figures desdibuixades s1inspiren en l'art de Velázquez. El gris esdevé un color alegre i hi podem trobar l'evolució cap un art més profund sense sortir dels seus quadres costumistes. El Paleta ferit assenyala un canvi en els temes i la matèria pictòrica amb taques i passatges obscurs. La nevada, amb tons freds, i una troballa expressiva oculta els rostres per embolcallar la figura en una expressió de dolor indefinida.

L'absència de color, el predomini del negre passa de ser un element més als quadres patriòtics a ser protagonista de les pintures negres de la Quinta del Sordo. Es l'imperi de la taca i de les visions oníriques un cop desapareix el dibuix. El pintor, va abandonar la representació de les coses visibles i va crear un món de monstres horribles en una mena d'al·lucinació mental. Goya va renunciar a tot allò que havia demostrat que dominava, el dibuix, la gamma cromàtica, la composició dinàmica, les llums poètiques o dramàtiques, i va reduir el seu món expressiu a símbols com a El Gos al mar de sorra, un petit cap de gos perdut en un quadre desmesurat.

11