Arte


Arquitectura renacentista


QUE VA SER EL RENAIXEMENT

El Renaixement és el moviment cultural que sorgeix a Europa en el segle XIV, i mostra com característica que és essencial la seva admiració per l'antiguitat grega i romana. Aquest entusiasme, que es considera en altes cultures la realització suprema d'un ideal de perfecció, es proposa d'imitació en totes les ordres, el que explica el qualificatiu de Renaixement es tractava de renéixer, de tornar a donar vida a les idees que havien inspirat a aquells pobles.

El Renaixement, és clar, no va ser només una única il·luminació de les obres i arts antics.

L'interès per l'art grec i romà va ser una conseqüència. Al principi es va aspirar a una renovació en totes les parcel·les de la cultura humana encaminada a la busca d'un home que fos comprès i un resum de totes les perfeccions físiques e intel·lectuals. L'home integrat, el gremi, en el que es concilien totes les coses del saber. Va ser la gran creació del Renaixement que va cristal·litzar en figures que mantenen viva l'admiració dels temps, com un Leonardo, un Miquel Àngel o un Lleó Battista Alberti.

Arquitectura renacentista
Arquitectura renacentista
Arquitectura renacentista

CARACTERÍSTIQUES DE L'ART DEL RENAIXEMENT

I)Imitació de Grècia i Roma

S'intenta reviure els estils clàssics, considerats com la feliç culminació de l'esforç de l'home per aconseguir la perfecció. S'ataca com definitiu quan el geni de grecs i romans produeix en totes les arts.

II)Idealisme

L'art del Renaixement, és com l'art dels segles passats, s'inspira en una bellesa abstracta que s'ajunten en una calculada concepció de les coses belles.

III)Racionalisme

En l'elaboració d'aquesta idea de bellesa abstracta en forma decisiva en el sentit de raonament de l'home del Renaixement. Sense negar del tot la inspiració, els assignen una modesta part en l'acte creador. La bellesa de l'art floreix de lleis que estableixen relacions numèriques exactes. El número, la proporció, la regla d'or, l'ordre; estan presents en totes les obres.

IV)Naturalisme

En canvi, aquest principi idealista no excluia l'obediència a la natura, agafada com a model i mestre de saberuda infal·lible. L'estudi de l'harmonia, de la llum, de les lleis òptiques responen al dret de l'artista a apropar-se a la natura i poder representar-la amb totes les aparences de veritat. L'observació infal·lible del món (n'és un exemple Leonardo) és la virtut de l'artista.

V)Serenitat i equilibri

L'exacta proporció de les parts, la justa relació dels distints elements de l'obra, influeix en una sensació de serenitats. La pintura i l'escultura, però en poques ocasions, es van proposar donar una imatge plàcida i serena de la realitat; i l'arquitectura, en el seu contingut joc de línies i volums, aspirava presentar-se com una totalitat orgànica en la qual cadascuna de les seves parts exerceix d'una funció sense esforç.

VI) Universatilitat

En definitiva, l'objectiu últim de l'art del Renaixement va ser fer obres inspirades en principis únics que asseguressin la permanència única. Els artistes del Renaixement s'esforcen en donar realitat a un insuperable, i, per tant, vàlid per sempre i per tot el món. Universalitat i eternitat són les dues idees de l'art del Renaixement.

ARQUITECTURA RENAIXENTISTA EN ITÀLIA

Les primeres manifestacions d'arquitectura renaixentista surgeixen en Itàlia, en Florència, ciutat que, per la seva prosperitat arquitectònica i gustos reginats, ofereixen condicions al desenvolupament brillant de les arts.

L'arquitectura del Renaixement es va caracteritzar, naturalment, per la introducció d'elements constructius grecorromans: arc de mig punt, frontons, odres clàssics, etc. i, com materials, la pedra -rústica o desbastada-, el marbre i totxo.

Els monuments més importants són les esglésies, inspirades en la basílica cristiana, i el palau, que és creació renaixentista. En la primera època -segle XV-, la planta de l'Església és, com la de la basílica, de tres naus i amb plànol, i a vegades, amb cruer. La planta de creu llatina o grega es generalitza en la maduresa de l'estil. Un element que adquireix gran importància és la cúpula. S'aixeca en el cruer, sobre una llanterna octogonal, i arrodoneix en un altra petita llanterna amb el seu corresponent cupulí. Amb freqüència la cúpula és doble, formada per dos recoberts distints

-semiesfèrics el de dins i peraltad el de fora-, units per anells i contraforts interiors. Brunelleschi va emplear el sistema en les Esglésies de Santa María de las Flores (Florència), però ya havia antecedents en el baptisteri de la mateixa catedral -segle XIV- i en la catedral vella de Salamanca (Espanya), del segle XII. Els celsplans són plans, artesans, i les tres naus, separades per columnes aisllades (Brunelleschi). Després; s'imposa la nau única, amb volta de mig canó reforçada per els contraforts de les capelles laterals (Alberti). En quant als ordres, el principi, domina el corinti; després s'introdueixen els altres, afirmant-se, la manera romana, la superposició d'ordres en un mateix edifici. L'arc és, quasi exclusivament, de mig punt, i pot descansar, bé sobre un petit estableciment (Brunelleschi), sobre una indirecte (Alberti) o directe sobre el capital. Columnes, moldures i esquerdes cumpleixen sovint una funció ornamental. L'escola veneciana va emplear l'ordre colosal, invent de Palladio, que abasta dos pisos.

D'entre els edificis civils la creació original dels arquitectes renaixentistes el palau senyorial, que pot describir-se com un gran cub de pedres rematant per una ampla cornissa. En el segle XV, el palau florentí típic té cadires sense llimar o pulir. Més tard, aquests blocs es puleixen, deixant sense pulir les cantonades.

Les finestres poden acavar en arc de mig punt o en un petitf front sostingut per columnes. La part de devant és obligat de la part superior en la faixada de tota església renaixentista, sobre tot en el periòde avançat de l'estil. L'ornamentació està copiada de la romana: perles, greques, guirnaldes, etc...

L'obra inicial de l'arquitectura en Itàlia és la citada cúpula de Santa María de las Flores, de Florència, iniciada en 1274, per Arnolfo di Cambio. Al arrivar l'any 1440, la cúpula, que tenía un ample de tres naus, amb un diametre de 42 metres, continuava inacavada. Per acavar-la, es va obrir un concurs, que el va guanyar l'arquitecte Felip Brunelleschi (1377-1446). Brunelleschi, que havia estudiat el problema en les numerosas cúpules interior esfèric, i una altra més alta, que, aixecant-se en perfil d'ojiva, feia de contrafort de la primera.

En la seva construcció no va emplear cimbres; la cúpula s'anava tancant a mesura que s'aixecava. Com ingeni constructiu, l'obra de Brunelleschi va produir admiració, però excepte les cornisses i moldures de la llanterna, la cúpula no continua cap tradició clàssica, sinó que actualitza procediments dels últims temps del romànic, i més lluny encara, utilitzats en Orient. La intenció de Brunelleschi de reviure l'art grecollatí és més notori en les seves obres: el pòrtic de l'Hospital de los Inocentes, amb columnes i capitals corintians i arcs del mig punt, i, en especial de Santa Cruz, en Florència. S'inspira Brunelleschi, com es va dir, en la basílica romana de tres naus: la central més alta, amb finestra i sostre pla, i els laterals amb volta i columnes aisllades que aguanten arcs de mig punt.

Amb el palau Pitti, Brunelleschi va crear el tipus de residència mobiliaria florentina, model al que es sotmeten els seus continuadors: Michelozzo Michelozzi (1396-1472), autor del palau Ricardi, avans Médicis, i Benedetto da Majano (1442-1497), que construeix el palau Strozzi.

Arquitectura renacentista

Difussor de l'estil renaixentista per tota Itàlia va ser Leó Bautista Alberti (1404-1472). La seva obra mestra és l'església de San Andreu (Mantua), per encàrrec de la família Gonzaga.

Té una sola nau molt ample coberta amb bòveda de canyó seguit, l'empenta conté els groixuts murs de les capelles laterals, que fan de contraforts. En el centre de la nau s'aixeca una cúpula esfèrica. Trucat pel Papa Nicolau V a Roma per iniciar les obres de la basílica de San Pere, només es va construir els ciments de l'àbside. Aquesta basílica de San Pere és el monument més important del Renaixement romà. En l'any 1505, Juli II encarrega a l'arquitecte Donato Bramante (1414-1444) que construís un temple que fos digne sepulcre dels restos de l'Apòstol i símbol material de la grandessa i poder de l'església. El pla de Bramante era molt gran, grandíssim: planta de creu grega, cinc cúpules grandíssimes -la mayoría, en el creuament de les naus, de canyó seguit- i cuatre torres en els angles. Però Bramante mor quan només estaven construïts els sis pilars del centre. Va tindre un successor; el pintor Rafael, portava un nou pla: planta de creu llatina, tres naus, tres àbsides semicirculars i una sola cúpula central.

Res d'això es va fer, i, quan va morir, i el seu succssor, Antonio de San Gallo, l'obra no había avançat gran cosa.

En 1547, Pau III encarrega a Miguel Angel la continuació. Aquest va adoptar en l'essencial el proyecte de Bramante, amb acertades modificacions: va simplificar la planta, va treure elements, va reduir les dos ordres a un i va construir la cúpula, que s'aixeca a 130metres d'altura, i és l'obra mestre de Miguel Angel com arquitecte. La faixada i la nau actual les va fer Carlos Maderno (1556-1629), i la sobèrbia columnata que rodeja la plaça, Lorenzo Bernini.

Arquitectura renacentista

Un altre arquitecte notori va ser Domenico Vignola (1507-1573), la seva obra principal és l'església del Jesús, segons el patró albertino. La faixada és de Giacomo della Porta (1540-1602), autor també de la llanterna de la cúpula de San Pere.

Entre les construccions civils, destaquen el palau Farnesio, d'Antonio de San Gallo (1483-1546).

L'escola romana d'arquitectura influeix molt ràpidament sobre la resta de la Península. Jorge Vasari (1511-1574), pintor i cronista, construeix el palau dels Uffici (Florència), destinat a museu pels Médicis.

En Venècia es forma un estil molt peculiar per la concurrència d'elements clàssics i bizantins, que porta el gust pels marbres de colors i els materials rics.

Jacobo Sansovino (1486-1570) crea el model de palau venecía: galeries amb arcs i terrats amb balaustrades. La seva obra funamental és l'església de San Marcos.

Un altre discípul de Miguel Angel, Andrés Palladio (1508-1580), idea l'ordre colosal u ordre únic que abarca varis pisos. En Venècia construeix l'església de San Jorge el Mayor i en Vicenza, el _Teatro Olímpico.

ARQUITECTURA RENAIXENTISTA EN ALTRES PAÏSOS

En cadascun dels països europeus, l'arquitectura renaixentista va tindre característiques o caracters propis. En Espanya, el Renaixement va tindre que enfrentar-se amb el gòtic flamant donant unes formes molt particuliars que són el Plateresco, estil que gira sobre l'estructura ojival una “selva” de capritxòs diseny decoratiu inspirat en les filigranes dels platers, és de on li ve el nom. Obres bellíssimes són la faixada del Colegio de San Gregorio, en Valladolid; la Capilla de los Reyes, en Toledo; i el sepulcro de Juan II, en Miraflores. A finals del segle XVI, l'arquitectura renaixentista espanyola varia entre dos camins molt diferents: part del sur i centre es decideixen per una abundància decorativa, de que en són mostres

l'esplèndida catedral de Granada i el Palau Carles V. En els altres punts de la Península s'impossa un estil sobri, noble i constituit per línies rectes, del que és creador l'arquitecte Juan Herrera (1530-1597).

L'inclussió catedral de Valladolid, l'universitat complutense, i, sobre tot, la geometría nua del monastir de El Escorial, són els més destacats exemples de el seu estil. Al mateix estil pertanyen el Alcázar i l'hospital de Santa Cruz en Toledo.

També el Renaixement françes incorpora elements gòtics, que enmascara amb una decoració clàssica de molt bon gust. Encara existeixen elements medievals: teulades d'empinada pendent, xemeneies, torretes, pinàcles, etc. Aquesta combinació va donar un estil que es caracteritza pel colrit i la llibertat. D'entre les construccions notables deuen citar-se els castells de Joinville, Gaillon, Chambord, Blois, Bury, i els palaus de Luxemburg i Fontainebleau. Philiberte Delorme (1515-1570), Jean Goujon (1510-1566) i Pierre Lescot (1515-1578) són els grans arquitectes de l'època.

En Alemanya, l'arquitectura renaixentista s'inspira en l'estil de la Cartuja de Pavía.

L'obra més important és l'enorme castell de Heidelberg. En Anglaterra, i la resta d'Europa, el gòtic manté la seva actualitat.

Arquitectura renacentista

1

4




Descargar
Enviado por:Danelo
Idioma: catalán
País: España

Te va a interesar