Recursos d'Algèria

Algèria és una de les nacions més riques del continent africà. L'agricultura té un paper declinant però destacat en l'economia algeriana, mentre que la producció mineral suposa la major part del producte interior brut. Des de finals de la dècada dels 1990, el govern ha iniciat grans programes d'industrialització. El PIB (producte interior brut) anual per 1999 va ser de 47.872 milions de dòlars (xifres del Banc Mundial), el que equival a 1.600 dòlars per càpita. La inflació mitja és del 19,54% sobre l'índex de preus al consum (IPC).

Tot i que l'agricultura dóna treball al 26% de la població activa, només suposa un 11,4% del producte interior brut. La productivitat és baixa i s'ha d'importar un gran nombre de productes alimentaris. Els principals cultius, segons la producció anual estimada per l'any 2000 en tones, són: cereals (1,23 milions), principalment blat (0,80 milions), patates o papes (950.000), oleaginoses (116.437) i fruites (1,49 milions), entre aquestes destaquen el raïm, les taronges i els dàtils. Respecte al bestiar, el nombre d'ovelles en l'any 2000 va ser de 18,2 milions; havia també 3,40 milions de cabres, 1,65 milions de vaques i 150.000 camells. L'extensió de terra cultivada compren només un 3,4% de la superfície total i es localitza principalment en els valls i esplanades de la regió costanera. Els sòls productius a Algèria són estranys. Els terrenys més fèrtils, localitzats en la regió del Tell, pròxima a la costa, són relativament pobres en “humus” i s'han degradat a causa de la sobre explotació. Les esplanades presenten considerables dipòsits fluvials, però les terres altes tenen sòls pobres i només poden suportar una petita ramaderia i pastura.

Els boscos, amb espès “sotobosc”, cobreixen el 0,9% de la superfície del terreny, amb una taxa anual de desforestació del -1,33%. En la dècada de 1970 es van emprendre projectes importants de reforestació. La fusta tallada és utilitzada principalment per calefacció i per cobrir necessitats. L'escorça s'utilitza per a la pelleteria i per al cultiu de pells, i el suro per a fins comercials. El carbó vegetal també s'utilitza com combustible. Les regions septentrionals d'Algèria han patit durant segles la desforestació i la sobre explotació ramadera. Restes de boscs existeixen en poques àrees, com les muntanyes del Tell i de l'Atles saharià i només cobreixen el 0,9% del territori. Els arbres més destacats són el pi, el cedre de l'Atles i diversos tipus de roures, incloent-hi l'alzina surera.

La pesca és un sector important; en 1997 les captures totals van ascendir a 99.332 tones. La major part de les captures corresponen a sardines, anxoves, espasí, tonyina i mariscos.

Els principals productes minerals són cru de petroli i gas natural del Sàhara. En 1999 es van extreure 509 milions de barrils de cru; la producció de gas natural va totalitzar 82.119 milions de metres cúbics.

Altres importants productes són el ferro i pirites, carbó, zinc, plom, mercuri i coure. Es creu que existeixen més de 500 milions de tones de fosfats en les regions muntanyoses del mont Onk, al nord del país. Pràcticament tota la mineria i l'activitat industrial està controlada per l'estat. La major part de la indústria està localitzada al voltant de les ciutats d'Argel i Oran. Destaquen l'elaboració de catifes i teixits, productes químics, refinats de petroli, plàstics, materials de construcció, oli d'oliva, vi i tasques de tabac. Entre les indústries en procés d'expansió es troben les que produeixen ferro i acer, paper i articles elèctrics. Les principals indústries que conté el país en són: de petroli, indústries lleugeres, gas natural, mineria, electricitat, petroquímiques, elaboració d'aliments, ciment, acer, tèxtils.

Les principals exportacions argelines són el gas natural, petroli, mineral de ferro, verdures, tabac, fosfats, fruites, suro i pells, que són els productes que més predominen a la zona africana en que es troba. Les majors importacions són de maquinària, teixits, sucre, cereals, ferro, acer, carbó, gasolina, béns d'equip, menjar, begudes, articles manufacturats de consum.... La Unió Europea és el principal soci comercial, ja que adquireix quasi dos terços de les seves exportacions, incloent-hi la major part del seu petroli i gas natural, obtenint gràcies als darrers el 97% de les seves divises de la exportació d'aquests productes, i presenta una dependència absoluta (més del 90%) de las importacions d'aliments bàsics com els cereals i làctics. Altres socis importants són els Estats Units i el Japó. En 1999, las exportacions anuals van totalitzar 13.133 milions de dòlars i les importacions 10.000 milions. El volum dels intercanvis d'Algèria i el seu balanç comercial depenen d'una manera molt forta del preus del petroli.

La màxima riquesa natural d'Algèria es troba en els seus grans dipòsits minerals, principalment de petroli, gas natural, fosfats i mineral de ferro. Altres minerals importants són el carbó, plom i zinc.

En els aspecte econòmics el govern algerià ha desenvolupat programes d'estabilització econòmica amb el FMI (Fons Monetari Internacional), incloent-hi la devaluació de la moneda, reducció del dèficit fiscal i l'inici de programes de privatització, perquè el país africà pugui sortir del seu estat de “menys desenvolupat” que la majoria dels països d'Occident, poder tenir una economia estable i que el país no depengui tant de l'ajuda exterior, per industrialitzar-se més del que ja està i que augmenti la qualitat de vida en el país i la visió de futur en molts aspectes.

Paper que va jugar Algèria en el procés de lluita contra el domini colonialista després de la 2ª Guerra Mundial.

Quan França es va annexionar a Algèria en 1834, va provocar una violenta resistència entre les tribus berebers i els colonitzadors, ja que aquestes tribus estaven acostumades al dèbil control que exercien els turcs sobre ells. El seu cap, Abd al-Qadir, que afirmava ser descendent de Mahoma, va utilitzar tàctiques d'atac i retirada que van ser molt efectives; no va ser la seva comesa completament fins 1847 i encara en l'actualitat es venerat com un heroi pels nacionalistes argelins.

Quan Abd al-Qadir ja no hi era present, França va començar a colonitzar Argelia i els colons europeus van arribar en masses per buscar una vida diferent en un lloc diferent. Per fomentar aquest procés, els francesos van confiscar i/o adquirir terrenys dels propietaris musulmans a preus molt baixos. Algèria es va convertir en un departament d'ultramar de França, controlat totalment per la minoria europea, els colons, van passar a constituir una societat privilegiada. Amb l'ajuda de les grans entrades del capital, es va desenvolupar una economia moderna, amb indústries, bancs, escoles, tendes i serveis similars als que hi eren presents en el seu país. L'agricultura algeriana es va adaptar a la economia francesa; grans propietats van produir vins i cítrics per exportar a França, de la mateixa forma que Àfrica del Nord havia servit abans a Roma. Alguns europeus van fer grans fortunes, però la majoria eren petits grangers, comerciants, mercaders i empleats de fàbriques. Tots, però, van compartir la seva creença apassionada en la Algérie française, l'Algèria francesa.

La població musulmana, tot i que va sortir-ne beneficiada dels serveis socials i del desenvolupament econòmic, estava en desavantatge tot i no ser encara minoritària, essent sotmesa a nombroses restriccions. Segons les lleis franceses, no podien celebrar actes públics, dur armes de foc o deixar els seus llocs de residència o pobles sense permís. Legalment, eren súbdits de francesos, però per convertir-se en ciutadans francesos, amb plens drets, tenien que renunciar a les seves creences, fet que poques persones van protagonitzar.

La població musulmana ràpidament; al voltant de 1930 ja arribava als 5 milions. Una petita part havia estat educada en escoles franceses, va adoptar la cultura francesa, però no va ser adoptada del tot pels colons, que d'aquest grup va sorgir l'impuls del nacionalisme algerià.

El nacionalisme algerià es va desenvolupar després de la I Guerra Mundial entre els grups musulmans que en un principi, només aspiraven a l'equilibri amb els europeus, però després d'un temps de lluita tenien unes aspiracions més elevades. Farhat Abbas i Ahmed Messali Hadj, aquest darrer comunista, van estar entre els més destacats líders argelins en les dècades de 1929 i 1930. En 1936, el govern francès va concebre un pla que contemplava un similar tracte per als musulmans veterans de la Gran Guerra i els militars francesos, però va ser desballestat pels diputats colons en la Assemblea Nacional francesa. Un cop aquest fet es va frustrar per la resistència dels darrers a la reforma, Abbas va unir forces amb Messali durant la II Guerra Mundial per organitzar un partit de militància anti-francesa, que s'anomenava els Amics del Manifest i de la Llibertat. Aquest procés d'intent d'independència és particularment violent, ja que van haver moltes lluites i repressions com la que es va produir al 1945, que s'anomena la repressió de Setif, en la que moren molts algerians per protestar per la inexistència d'autonomia política, i és en aquest moment quan es fa massiva i es radicalitza el sentiment d'independència.

Després de la guerra, l'Estatut Orgànic d'Argelí (1947), va constituir la primera Assemblea parlamentària d'Argelia, amb un nombre equivalent de delegats europeus i musulmans, fet que no va resultar gaire satisfactori ni per als natius ni per als colons, demostrant-se l'ineficàcia des de el seu inici. Els nacionalistes més militars estaven llavors a favor de la lluita armada, i a principis de la dècada de 1950, molts es van amagar o es van exiliar. Com per exemple que Ahmed Ben Bella, un antic sergent de l'exercit francès, es va unir a altres vuit argelins exiliats a Egipte per formar un Comitè revolucionari que temps més tard va passar a ser més conegut com el Front d'Alliberació Nacional (FLN), al març de 1954. Uns pocs mesos després, l'1 de novembre, el FLN va llançar la seva ofensiva per aconseguir la independència d'Algèria mitjançant atacs alhora als edificis públics, militars, llocs de policia i instal·lacions de comunicacions.

Els francesos van haver de sol·licitar reforços a causa del continu augment de l'acció de la guerrilla durant els següents dos anys; en total, 400.000 efectius de tropes franceses van ser enviades cap Argelí. L'estratègia del FLN va combinar les tàctiques guerrilleres de Abd al-Qadir amb un deliberat i ben pensat ús del terrorisme. De fet, les tàctiques de la guerrilla van paralitzar a les forces franceses més millor dotades, mentre els atemptats indiscriminats i els segrests d'europeus i musulmans que no recolzaven activament al FLN van crear un clima de por per tot el país, fet que va provocar el ressorgiment del contraterrorisme, ja que els colons i les unitats de l'Exercit francès atacaven pobles musulmans i assassinaven d'una manera molt bèstia a la població civil, tots aquests enfrontaments s'acabarien estenent arreu, i no va ser fins al 1956 en que la guerra es va estendre a les ciutats. A Argel, inclús els cafès, les escoles i tendes es van convertir en objectius, ja que els nacionalistes buscaven debilitar la moral dels colons i atreure l'atenció internacional per la seva causa. L'aixecament d'Argel va ser ben sufocat, a més, els francesos van guanyar gradualment avantatge al utilitzar noves tècniques, perquè França tenia més mitjans per fer la guerra que les guerrilles algerianes. Es van imposar càstigs col·lectius a pobles sencers sospitosos de recolzar i ajudar a les guerrilles, altres grups van ser deportats a camps de refugiats. Les tanques electrificades al llarg de els fronteres amb Tunísia i el Marroc separaven el gruix principal del FLN de les unitats disperses per l'interior d'Algèria.

Tot i la seva superioritat militar, els francesos van ser incapaços de trobar una solució política que resultés satisfactòria tant per als colons com per la FLN. Les crítiques internacionals que van sorgir contra França es van incrementar i els seus aliats de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) es van preocupar degut al compromís de les forces franceses a una guerra impopular, és a dir, que seria una guerra que no agradaria a ningú.

En maig de 1958, els colons i oficials de l'Exercit francès es van reunir a Argel per enderrocar el govern francès, si bé van actuar de mode titubejant. Un Comitè de Seguretat Pública va demandar a la tornada del general Charles de Gaulle, cap de la França Lliure durant la II Guerra Mundial i l'únic que podia calmar la guerra i aguantar al territori algerià en mans franceses, però aquest va ser realista, i un cop al poder, va reconèixer que la guerra era difícil de guanyar, i un any més tard va anunciar la seva intenció de permetre als argelins elegir entre independència o la associació continuada amb França. Però aquest pla no va agradar gaire als colons, i van efectuar una revolta sense èxit contra De Gaulle a començaments de 1960, i en 1961 un grup de generals van intentar enderrocar-lo. En totes dues ocasions, la major part de l'exèrcit va romandre al costat del govern. Juntament amb el complot de generals va estar un grup de militars i extremistes colons, coneguts com la Organisation Armée Secrète (OAS), que al mateix temps va realitzar una brutal campanya de contraterrorisme contra la FLN i les autoritats franceses.

En març de 1962 es va acceptar totalment l'aturada de la lluita armada entre el govern i els representants del FLN, en els denominats acords d'Evian. En aquest referèndum celebrat al mes de juliol, que havia estat esperat des de feia temps, Algèria va votar majoritàriament per la independència. Els colons van iniciar una evacuació massiva del territori; abans de que acabés l'any la majoria ja havia marxat del país. Alguns d'aquests, ajudats pel govern francès, es van instal·lar al nord-est algerià, però finalment van optar per desistir en el seu desig de permanència en el país.

Els acords d'Evian van estipular la independència immediata per Algèria, incloent-hi l'ajuda especial de França per facilitar la recuperació del país després de vuit anys de lluita. Els francesos van aconseguir mantenir la seva presència al Sàhara algerià, gràcies als considerables avenços realitzats pels seus tècnics per la explotació dels dipòsits de petroli i gas. Per la seva part, el FLN va garantir la protecció i plens drets civils per a las resta de població europea, que després d'un període de tres anys van poder elegir entre la ciutadania algeriana o francesa.

Els costs materials i humans de la guerra van ser molt grans, les víctimes franceses es van elevar a 100.000 i les argelines a 1 milió, mentre que 1,8 milions s'havien convertit en refugiats; al voltant de 150.000 musulmans favorables al manteniment de la vinculació amb França van patir represàlies pel FLN després de l'aturada de la guerra.

La sortida dels europeus va privar a Algèria de quasi tota la seva mà d'obra especialitzada, i per a empitjorar les coses, les rivalitats entre faccions del FLN, mantingudes en un segon pla durant la guerra, es van fer més evidents. En una trobada a Trípoli, Líbia, els líders del FLN van aprovar una carta que declarava a Algèria un país de règim socialista, amb el Front com l'única organització política legal. L'autoritat màxima seria l'exercida pel comitè central del FLN, i l'economia estaria controlada per l'estat, i passar de les antigues terres propietat dels colons, a ser gestionades pels comitès de treballadors.

En molt pocs aspectes més es van posar d'acord els líders i aviat va esclatar una guerra entre les diverses faccions. El coronel Huari Bumedián, cap de l'Estat Major de l'Exercit d'Alliberació Nacional, va donar el seu recolzament a Ahmed Ben Bella, qui al setembre de 1962 va ser elegit primer president de l'Algèria independent.

Ben Bella va ser president durant tres anys i va dirigir el començament dels treballs per tornar a posar al país en funcionament. La primera Constitució, aprovada en 1963, va establir una forma de presidencialista de govern. L'únic obstacle als poders del president va venir donat pel vot de censura dels dos terços de l'Assemblea Nacional, i amb tal autoritat i pràcticament sense excepcions, Ben Bella es va convertir en el màxim mandatari, i gràcies al seu prestigi personal, va passar a estar cada cop més preocupat en un governant cada cop més autocràtic. A mitjans de 1965 Bumedián, llavors ministre de Defensa, va creure que Ben Bella havia anat massa lluny, i va fer un cop d'Estat sense que hi morís ningú o gairebé ningú i va assumir el poder suprem.

Sota Bumedian Algèria va començar a capitalitzar els seus recursos. L'exèrcit, es va convertir en una força dominant en la vida política, econòmica i social del país. Bumedián va formar un Consell de la Revolució, integrat per 26 membres, que va passar a ser l'autoritat suprema; els seus membres eren comandants de l'exercit i companys de l'època de la guerra d'alliberació. Es van prohibir les faccions en el partit únic, així com el govern personal, en el que Bumedián va assolir els càrrecs més importants de l'estat: president, primer ministre i ministre de Defensa. Aquest també va introduir en el país un sistema polític viable a curt termini, amb una estabilitat política sense resposta ni desaprovació important. La Constitució de 1976 definia a Algèria com Estat socialista sota el domini del FLN, a la vegada que Bumedián passava a ser president legalment. Quan va morir, en 1978, el coronel Chadli Benyedid el va succeir, continuant la política del seu antecessor però relaxant alguns dels controls estrictes de Bumedián; en 1980 va posar en llibertat i va perdonar a l'anterior president Ben Bella. Benyedid va ser reelegit en 1984, sense gaire oposició.

Al 1988, va esclatar una crisis econòmica que va evidenciar la fractura social i política que s'havia anat obrint en el país al llarg dels darrers anys, degut a les vagues i als nombrosos enfrontaments entre els manifestants, en la seva majoria joves, i les forces de seguretat, Benyedid va optar per iniciar una tímida reforma política amb la fi d'assegurar el monopoli del FLN en la vida política del país. Reelegit a les següents eleccions, i va formar una nova constitució, al febrer de 1989 en la que es permetia el lliure accés d'altres grups a la política, per a una lliure competència.

En las eleccions departamentals i municipals de 1990, els integristes del Front Islàmic de Salvació van derrotar al FLN per un ampli marge. Al gener de 1992, després d'haver-se celebrat la primera volta de les eleccions legislatives, en las que el FIS havia quedat en primera posició, i davant el temor de que els integristes islàmics es fessin amb el control de la Assemblea, un grup de militars i funcionaris civils van forçar a Benyedid a dimitir. Van anul·lar la segona volta, van declarar l'estat d'emergència, van dissoldre el Parlament i van establir un Comitè Superior d'Estat amb Mohammed Budiaf com president, això va precipitar l'inici d' un conflicte violent entre el govern i les forces de seguretat, per una banda, i els extremistes islàmics, per altre. Aquests islamistes van passar llavors a crear un braç armat (l`Exèrcit Islàmic de Salvació, del que poc després sorgiria una escissió molt més violenta i sinistra, el Grup Islàmic Armat) que va iniciar la seva campanya d'atemptats contra soldats, oficials, policies i els seus familiars, així com contra estrangers, intel·lectuals i professores, destacats dones “no islàmiques” i qualsevol que fos sospitós de tendències prooccidentals o progovernamentals. El govern va respondre amb detencions (i algunes execucions) de qualsevol qui fos sospitós d'estar implicat amb els integristes.

Quan Budiaf va ser assassinat en juny de 1992, Alí Kafí el va substituir al capdavant de l'estat. Es va establir una presidència col·lectiva formada por cinc membres, coneguda com el Consell Suprem, amb Kafí al seu capdavant. En març de 1993 Algèria va suspendre les relacions diplomàtiques amb Iran i Sudan, als que va acusar de recolzar la violència integrista. Al gener de 1994, el Consell Suprem va nombrar al ministre de Defensa, Liamín Zerual, president d'Algèria durant un període interí de tres anys, que s'esperava conduiria a noves eleccions amb el fi, i en el moment que això es produís, aquest seria substituït.

La violència va continuar durant 1994, i en octubre Zerual va admetre que havia fracassat en el seu intent per començar un diàleg constructiu amb els militants del FIS. La proposta de pau (coneguda com Plataforma de “San Egidio”, per ser en aquesta comunitat catòlica pròxima a Roma on es va signar) dissenyada en gener de 1995 per varis grups d'oposició al règim, inclòs el FIS, va ser negada pel govern. En novembre es van celebrar les eleccions presidencials que van donar la victòria a Zerual, que va fer petits canvis constitucionals que no van deixar satisfeta a gran part de la població algeriana.

L'exèrcit i grups armats integristes, com el Grup Islàmic Armat, el més radical de tots ells, van continuar fidels a una sagnant guerra que ha causat la mort a unes 100.000 persones. La violència va ser especialment cruel des de els primers mesos de 1997, coincidint amb el mes del “Ramadà”. Les eleccions legislatives, celebrades el 5 de juny, amb la fi de configurar la nova assemblea integrada por 380 escons, van ser guanyades per l'Agrupació Nacional Democràtica (RND), grup creat al voltant del president Zerual, que va comptar con el recolzament de varis grups d'ideologia diversa. L'oposició que va participar en els comicis (Front d'Alliberació Nacional, Front de Forces Socialistes, Moviment de la Societat per la Pau, Partit dels Treballadors) va denunciar nombroses irregularitats, en tant que el Front Islàmic de Salvació i el Moviment per la Democràcia en Algèria els van boicotejar.

Van haver moltes i continuades matances de civils durant l'estiu de 1997, atribuïdes als integristes islàmics, que van provocar per primer cop una publicació, en la que FIS instava a lluitar contra el terrorisme, però de mode ambigu. L'EIS, braç armat del FIS, va emetre un comunicat en el que declarava un alt el foc incondicional a partir del 1 de octubre. Aquest mateix mes es va iniciar la campanya de les eleccions municipals i departamentals, plena de morts. Amb aquests comicis el règim algerià pretenia tancar el procés de constitució d'un nou sistema institucional posat en marxa per Zerual després de la seva confirmació en el càrrec dos anys abans. D'aquest mode, la reforma constitucional votada en referèndum en novembre de 1996 i les legislatives de juny de 1997 quedaven completades amb la elecció de càrrecs municipals i departamentals, que serien els encarregats de designar als dos terços dels membres del Consell Nacional, i el terç restant seria anomenat directament pel president. Però l'abstenció va ser el vot dominant als comicis, guanyats pels partits governamentals i els resultats no van ser reconeguts per la oposició, que va decidir boicotejar la constitució de les assembles locals i departamentals. En el mes de desembre de 1997 i gener de 1998, coincidint de nou amb el “Ramadà”, es van produir noves morts. Aquestes matances van succeir al llarg de 1998 i, en menor mesura, en 1999, any en que es van celebrar eleccions presidencials després de que el president Zerual hagués anunciat la seva retirada de cap d'Estat en setembre de 1998.

Els comicis, es van caracteritzar per la prohibició expressa de que es van presentar candidats sota les sigles del FIS i por la retirada, en la última setmana de la campanya, dels candidats de la oposició, pel que Abdelaziz Buteflika, el candidat oficial, va vèncer al ser el únic contingent a Liza. La oposició va denunciar el que es va considerar un frau electoral a gran escala i la elecció de un president controlat pels militars. Per això, es van rebutjar els resultats i es va negar tota la legitimitat al nou cap d'estat, que va prendre possessió del càrrec el 26 del mateix mes.

El programa de reconciliació nacional promogut per Buteflika es va plasmar en juliol de 1999 amb l'indult atorgat a milers d'islamistes i amb l'aprovació parlamentaria de la Llei de Concòrdia Civil, un mes després de que l'Exèrcit Islàmic de Salvació (EIS), braç armat del FIS, va anunciar l'aturada definitiva de les seves accions. El 16 de setembre del 1999, un referèndum, en el que va participar el 85% de la població, va donar la victòria al projecte pacificador de Buteflika al aprovar la llei el 98,63% dels votants.

La descolonització d'Argelia és un dels processos decisius de la història del segle XX, té repercussions molt importants a França, ja que va terminar amb la IV república francesa (la IV República francesa havia estat instituïda després de la promulgació de una nova constitució a finals de 1946). La crueltat de la repressió dispara, juntament amb la guerra del Vietnam els moviments pacifistes i d'esquerres; i la voluntat per evitar la guerra en altres llocs, marca la pauta perquè en la resta del continent africà la descolonització es faci d'una forma més o menys pacífica. En aquest procés les guerres que sorgeixen són civils, per controlar el poder, i en molt poques ocasions contra la metròpoli, i com sempre hi ha excepcions que en aquest cas hi és Moçambic.

Després de la primera guerra mundial les restes de l'imperi otomà van ser administrats per un mandat de la Societat de Nacions, per Anglaterra, i va ser aquí quan va aparèixer un sentiment i una resistència antibritànica de caràcter nacionalista islàmic. En el Magreb també apareixen moviments nacionalistes, en aquest cas antifrancesos, en llocs com Tunísia en 1934, Algèria 1936 on es dóna el nacionalisme popular de Mesalí Hagli, i al Marroc on també apareix un partit independentista. El Magreb va ser la regió en la que França té un imperi colonial estable.

França havia colonitzat Algèria en 1834 amb la violenta resistència de les tribus “bereberes” capitanejades per Abdel Kader, que no van ser sotmeses fins 1847. Algèria es va convertir en un departament d'ultramar de França, controlada per la minoria europea, els colons, que van formar una classe privilegiada, amb grans entrades de capital, es va desenvolupar una economia moderna. Els francesos consideraven el territori com una extensió natural de França. Era part de la pròpia França.

La independència de l'Àfrica francesa està molt vinculada a la evolució de la metròpoli després de la segona guerra mundial. El primer fet significatiu abans del fi de la guerra, és la Conferència de Brazzaville en 1944, convocada per De Gaulle i el govern de la França alliberada, on es van tractar sobre les reformes administratives de les colònies, tot i que no van estar presents el líders africans.

Durant la fase constitucional de la IV República francesa sí que hi són presents el representants dels territoris africans. La constitució, promulgada en 1946, inclou a formació de la Unió Francesa, que és la institució que regularà les relacions amb les colònies. No em d'oblidar aquí a Indoxina i el problema de Vietnam, territoris en que es pretenia donar una certa autonomia política i no tan sols no es va aconseguir o va ser molt difícil sinó, que es van produir uns enfrontaments i unes guerres molt dures amb grans matances de militars i civils. Algèria va jugar un paper important contra el domini colonialista.

Fins a quin punt l'integrisme islàmic interessa més als països àrabs o als antics països colonitzadors.

L'integrisme islàmic en si mateix no beneficia ni als països colonitzadors ni als països colonitzats, perquè tot el que és integrisme és el mateix que radicalisme, que no admet altre opció que es desviï una mica de la seva ideologia central, i molt menys que tingui cap idea contraria, ja que la solució per molt dura que sembli de forma escrita, aquestes persones ho posen a la pràctica en forma de matances, moltes d'aquestes amb suïcidi inclòs.

Aquest integrisme no és un problema, si se li pot anomenar així, actual, ja que ve donat per moltes causes entre les que cal destacar la diferència entre les religions que existeixen des de fa segles, i que van ser, són i seran la causa de molts conflictes i guerres que es produeixin en la nostra societat, perquè la religió és un aspecte que mou molt ràpidament a les masses, que es guien pel sol fet que en un llibre hi siguin impreses unes paraules que ordenin que s'ha d'actuar i fer d'una forma determinada, hi han molts incondicionals que tenen unes idees fixes en una religió i no busquen les possibilitats de trobar-ne una altre que se'ls adapti millor, ni a dir qualsevol cosa en contra d'aquesta, ja que no accepten res que no es digui en un simple llibre, perquè per molt sagrat que sigui no hi ha cap cosa en aquest món que tingui unes idees totalment correctes ni beneficioses per a la resta, només per a qui ho practica, i des d'un sol punt de vista.

L'integrisme islàmic no beneficia al país colonitzador en aspectes diferents, com poden ser: que en el país colonitzador hi viuen moltes persones del país colonitzat, que poden ser integristes, i si per algun motiu no estan d'acord amb el règim ni amb les activitats que es puguin produir contra el seus interessos, aquests integristes prenen mesures, que poden ser molt dures, també és la causa de moltes morts i revolucions, ja que els països colonitzadors normalment mantenen relacions amb les seves antigues colònies després de la seva independització, ja siguin econòmiques, comercials, polítiques,.... i aquest integrisme pot empitjorar aquestes relacions, perquè perjudiqui a alguna de les dues parts implicades, i trenqui les relacions, i si aquest fet succeeix, qui acaba sortint perdent és l'antiga colònia, que no està tant desenvolupada com el colonitzador i rep les conseqüències de les males relacions de diverses formes, però a l'antic país colonitzador no l'interessa que aquestes relacions es trenquin, perquè si ha colonitzat un país és per algun motiu aparent i no pel sol fet d'ampliar les fronteres, i normalment els països colonitzadors són d'Occident, que colonitzen països àrabs d'orient i d'Àfrica per qüestiones econòmiques, que normalment són per la possessió de petroli, que sembla la cosa més important en aquest món, passant per sobre de moltes altres coses més importants i necessàries, perquè per aquest i altres fets, definim molt bé la nostra societat capitalista i globalitzada.

L'integrisme tampoc beneficia als països àrabs tot i que sembli que la societat d'aquests països estigui d'acord amb el integristes, sempre acaba portant-los la contrària, perquè el que sol succeir abans que l'integrisme tingui el poder és que en una regió, ja estiguin cansats del règim o que aquest fa uns actes que la societat no creu correctes i el vol enderrocar, i l'única forma que veu perquè això es produeixi és recolzant aquest integrisme, perquè domini el país d'un altre forma en que la societat estigui més contenta, però no s'adonen que quan l'integrisme guanya en la zona, aquest en un principi no és molt radical però a mesura que passa el temps, i es va afiançant al poder és més radical en la seva forma d'actuar i no admet res que no creguin que és correcte, i posen en pràctica dures repressions i censures, i un cop això succeeix la societat torna a voler que hi sigui l'anterior règim polític, però aquest s'ha exiliat o està molt enderrocat i no es produeix, i han d'aguantar el règim integrista al que han ajudat a pujar al poder. Però en el seu moment la gent no veu altre sortida que recolzar aquest integrisme, perquè molts han nascut durant la guerra i moren a la guerra, no veuen altre cosa que conflictes bèl·lics, i si troben alguna altre forma de poder sortir endavant, es fiquen de cap sense pensar-s'ho dos cops.

Un dels objectius de l'integrisme islàmic és la tornada a l'Alcora i la supressió de la influencia cultural i política d'Occident, i amb tot això i els fets que avui dia succeeixen el que cada cop s'està estenent més i és més habitual, és l'odi que té el poble musulmà a Occident, perquè segons ells són els causants de molts mals que pateixen, tot i que per una banda tenen raó, no crec que sigui correcte la seva forma d'actuar per pal·liar el problema. Per poder lluitar contra Occident, el primer que diuen que han d'aconseguir és unir políticament a tot el món musulmà, perquè es produís aquest fet tant sols cal que hi hagi algun individu que dominés bé la religió i parlés d'una forma convincent, per controlar a totes les masses i ordenar el que vulgui que facin. Però no crec que Occident deixés que aquest fet s'arribés a produir ni que s'apropés a produir-se, ja que acabaria amb el problema d'arrel, i aquesta forma d'actuar és de la que es queixen els països d'Occident, que fan els àrabs, però no s'adonen que ells actuen d'una forma igual, tot i que l'objectiu és diferent, ja que el dels integristes és la unió dels pobles musulmans, l'objectiu d'Occident és dominar el món com sigui, i si han d'aixafar algú, els hi és ben igual. Aquest fet la gent no el veu tal i com és, només mira els seus objectius i la seva forma de fer i pensar, perquè ningú no es critica la seva forma de fer i això no pot ser, perquè totes dues parts diuen que la culpa de tot la té l'altre, perquè estem dominats per quatre individus que no admeten cap opinió de la resta, i a sobre que posseeixen armes, amb les que es poden carregar mig planeta prement un simple botó.

Per acabar només cal dir que, és bo que tothom tingui ideals i pertanyi a alguna religió per tenir el recolzament en alguna cosa, però no que els radicalitzi tal i com ho fan aquests integristes, i és bo que la gent aspiri a coses, però no com fan alguns països occidentals que esclafen a altres com si no fossin res, pel pur interès econòmic, i no són capaços d'acabar amb el deute extern, ni de donar menys d'un 1% del capital de cada país a uns altres que ho necessiten més, i per no dir per pal·liar problemes alimentaris, d'enfermetats, d'energies,....

Bibliografia

Enciclopèdia Microsoft Encarta 2002. Microsoft Corporation. 1993-2001

Enciclopèdia Multimedia. Planeta Agostini. 1995

GEOGRAFIA Ciències Socials. Dirigit per E. Carrión. Barcelona: Editorial Cruïlla. 1998