Una imatge no val més que mil paraules; Jesús Tuson

Comunicació. Capacitat discursiva imatges. Defènsa de l'escriptura. Llengua materna # Medios de comunicación. Lengua materna. idiomas. Teoría del lenguaje

  • Enviado por: Juanca
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

UNA IMATGE NO VAL MÉS QUE MIL PARAULES

Capítol nº 6

<El ioruba és una llengua rara, exòtica>

Jesús Tuson considera que si una persona es pensa que la seva llengua és la normal i que a més no reconegui que hi ha altres lengües en el món, és perquè o és una persona sense educació, la qual cosa vol dir que és ignorant, o és que mai li han dit que existeixen altres llengües a part de la seva. Per això, l'autor d'aquest llibre no està d'acord amb la denominació, de “llengües rares”, que se li donen a algunes llengües ni tampoc amb què es posin etiquetes a la resta de llengües, perquè aquelles “llengües rares” també tenen, per exemple, vocals, consonants, oracions amb noms, verbs, adverbis, pronoms...totes tenen les mateixes estructures oracionals, no hi ha excepcions amb cap llengua.

Totes les llengües existents tenen la mataixa finalitat, la de donar pas al diàleg entre els parlants. Podem dir de la llengua ioruba que té uns setze milions de parlants i que es localitza a Nigèria, aquesta llengua també té estructura oracional i utilitza un mecanisme morfològic de derivació, és a dir, és una llengua normal, com la resta.

En conclusió, no tenim perquè criticar o etiquetar les altres llengües, hem de deixar-les continuar amb la seva forma i estructura, a més, si ens comparam amb els parlants ioruba treïm la conclusió de què som tan normals com ells, o sigui, utilitzadors de la llengua com a mitjà de comunicació.

Capítol nº 7

<La meva llengua és la més fàcil de totes>

Una de moltes coses que tenen en comú les lengües, és que els seus parlants consideren la seva llengua com si fos part de ells, com si fos de la seva pertinença, com si estiguéssin parlant de sabates, roba, cotxes...però, a diferència d'aquests objectes, la llengua és imprescindible a les nostres vides i no podem deixarla com qualsevol dels altres objectes anteriors. De vegades alguns diuen que la seva llengua és la més fàcil de totes perquè per a ells la seva llengua és “la més còmoda, musical i entenedora de totes les llengues”, però que més poden dir si, al cap i a la fi, són les seves respectives llengües.

Encara que afirmem que la nostra llengua és la millor o la més fàcil de totes, no hem d'influenciar en els altres parlants d'altres llengües per a que deixen de parlar les seves llengües naturals, amb això el què estam fent és ficar-les por al cos i acomplexar-los. ¿Com podem saber si una llengua és més fàcil o més dificultosa que una altra? Això és una qüestió relativa i l'única explicació la podem trobar en el problema que existeix amb la distància entre les llengües, tot depén de la perspectiva des d'on se miri cada llengua, per a alguns serà més fàcil i per a uns altres serà més difícil.

Podem dir, per a finalitzar, que consideram la nostra llengua com a la més fàcil perquè és la que hem sentit al nostre entorn durant l'època en què tot era possible, quan estàvem capacitats per a aprendre qualsevol de les sis mil llengües, nosaltres mateixos ens feïm propietaris de la nostra llengua.

Capítol nº 8

<La llengua “materna” sempre ens ha d'acompanyar>

La llengua que podem adquirir quan naixem pot ser materna, paterna, dels avis...però no tan sols pot ser una, també pot ser dos o tres denent de les llengües que ens han envoltat o que ham sentit al nostre entorn. Una persona pot sentir-se còmode amb més d'una llengua, en el cas de què les sapiga utilitzar, i aquestes llengües poden ser les primeres que ha aprés des de petit.

Els humans podem adquirir qualsevol tipus de llengua segons les circunstàncies, fins i tot, és útil i necessari en alguns cassos controlar diverses llengües. La nostra primera llengua no té perquè acompanyar-nos tota la vida, si estàm en un lloc on no es parla la nostra llengua, haurem d'acostumar-nos a la llengua que se parli en aquell lloc, tot depén de les circunstàncies.

Capítol nº 9

<Val més dedicar les hores de català a l'estudi de l'anglès>

Si fècim el què ens diu el títol, s'ens presentarien dos problemes: quina utilitat li donam als coneixements que aconseguim a l'escola i quines funcions té la llengua en l'ensenyament. El títol d'aquest capítol ens condueix a abandonar les hores de català per una altra llengua, però això, poc a poc, només aconseguiria la pérdua de la llengua catalana, pel contrari, hem de conservar-la i per fer això hem de seguir unes vies: la primera, hem de transmetre la llengua en la família; la segunda, hem de presentar la llengua a l'entorn i; la tercera, hem d'aconseguir que la llengua tengui existència a les escoles per enriquir el coneixement.

Per tant, el què no hem de fer és dedicar hores a altres llengües mentres aquelles hores siguin per a l'estudi del català. En primer lloc, s'ha de començar des de les arrels, és a dir, des dels alumnes (dotar-los amb destreses comunicatives), i en segon lloc, saber assumir que la responsabilitat de la conservació de la llengua depén dels mateixos parlants naturals de la llengua catalana, i no fer responsables als “visitants”.

Es poden aprendre diverses llengües, perquè mai se sap quan les utilitzaras i en quienes circunstàncies, però sense que la nostra en particular pugui ser oblidada, hem de recordar que la nostra llengua té preferència d'avant qualsevol altra, hem de conservar-la.

Capítol nº 10

<Les llengües amb més parlants són més útils>

Les llengües no es poden considerar més o menys útils que altres només per el seu nombre de parlants, això és insólit, perquè si fos així tendríem, segons aquest llibre, la següent classificació de llengües amb els seus nombres de parlants respectius, de major a menor:

Llengua Parlants

Xinès mandarí . . . . . . . . . . 885.000.000

Espanyol . . . . . . . . . . . . . 332.000.000

Anglès . . . . . . . . . . . . . . 322.000.000

Bengalí . . . . . . . . . . . . . . 189.000.000

Hindi . . . . . . . . . . . . . . . 182.000.000

Portugués . . . . . . . . . . . . . 170.000.000

Rus . . . . . . . . . . . . . . . . 170.000.000

Japonès . . . . . . . . . . . . . . 125.000.000

Alemanya . . . . . . . . . . . . . 98.000.000

Aquestes xifres en realitat no ens diuen res sobre la utilitat de les llengües, perquè el què de veritat compta és l'utilitzacio d'una llengua en un determinat lloc, ja que, en aquell lloc es parlarà la llengua concreta d'aquell lloc en concret.

El terme utilitat en el camp de les llengües no vol dir que una llengua és més útil perquè tengui més parlants, sinó perquè si tens algún problema y alguna llengua t'ho soluciona, doncs, aquella llengua se pot anomenar com a útil. De manera que, per a cada comunitat de parlants d'una llengua la seva llengua serà la més útil, perquè és la que tenen més a l'abast, la que troben al seu entorn. Però una llengua també pot ser silenciada, és a dir, pot patir un daltabaix. El daltabaix té les següents característiques: prohibició de la llengua natural per la llengua secundària, els usos públics l'eclipsen en el camp econòmic, laboral, educatiu... No es pot catalogar de “llengua útil” només a una llengua, ja que tothom utilitza una en una situació i lloc determinat i, en funcions de les seves necessitats.