Televisión

Audiovisuales. Tecnología. Imagen. Sonido. Modulación. Inventos. Origen. Entretenimiento. Funcionamiento

  • Enviado por: Adrià Navarro
  • Idioma: castellano
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

La televisió

Transmissió a distància d'imatges en moviment i de sons per mitjà d'ones electromagnètiques o bé de cables. A l'emissora, les imatges a transmetre són convertides en senyals elèctrics mitjançant la cambra de televisió, la qual, proveïda del tub analitzador adequat, fa l'exploració de la imatge. El senyal corresponent a la imatge, anomenat senyal de vídeo, és transmès juntament amb el de so o senyal d'àudio, dins un canal determinat, mitjançant dues portadores (d'imatge i de so, respectivament) d'una freqüència molt elevada. Aquestes dues informacions són rebudes al receptor, que s'encarrega de restituir la imatge en el tub i el so per mitjà dels circuits adequats. Hi ha diversos sistemes de televisió, que responen a la seva diferent evolució segons els països. Les característiques dels dos senyals esmentats depenen del sistema de televisió utilitzat; així, un sistema és caracteritzat pel nombre de línies, l'amplada total del canal, el repartiment dels canals, el tipus de modulació (d'imatge i de so), la freqüència d'imatge, els senyals de sincronisme, etc. El nombre de línies determina la definició del sistema, i així els de menys de 400 línies són considerats de baixa definició mentre que els de més de mil línies són considerats d'alta definició; entre aquests dos límits es troben els sistemes de mitjana definició, d'ús pràcticament universal en totes les xarxes de televisió.

Els dos sistemes utilitzen la modulació d'imatge negativa i la FM per al so i tenen, a més, moltes característiques comunes o gairebé idèntiques: freqüència de línia (aproximadament 15 kHz) durada de línia (uns 64 ms), nivell de blanc (10-15%), nivell de negre (75%), amplada del canal (6-7 MHz), separació entre portadores, etc. Per assegurar en tot moment un perfecte sincronisme entre l'emissió i la recepció, cal transmetre, a més, al començament de cada imatge, uns senyals de sincronisme, consistents en un tren d'impulsos d'unes característiques determinades. Després són transmeses les informacions corresponents a les distintes línies, successivament, fins a la darrera. Aquesta informació és la relativa a la lluminositat (el grau de gris en l'escala que va del blanc al negre) dels distints punts de cada línia; és anomenada luminància i serveix per a reconstruir la imatge en blanc i negre a la pantalla del televisor mitjançant l'exploració d'aquesta, línia per línia, successivament i seguint tots els punts de cada línia regularment. La diferent lluminositat de cada punt de la pantalla, d'acord amb la informació rebuda, forma així la imatge seqüencialment, la qual va canviant segons quina sigui en cada moment aquesta informació. En els sistemes de televisió en color, el procés és més complex, perquè cal transmetre tres informacions diferents per a la imatge en lloc d'una. Es basa en el procediment de la tricromia, per a la qual cosa la imatge captada per la cambra és descomposta en tres senyals segons els tres colors fonamentals (vermell, blau i verd), els quals serveixen després a la recepció per a la reconstrucció de la imatge en colors a la pantalla del televisor. A fi de facilitar la compatibilitat, tots els sistemes utilitzats no transmeten directament els tres senyals de color, sinó que transmeten el senyal de luminància, i dos senyals més, dits de crominància, que corresponen al to (vermell, blau, verd, etc) i a la saturació (grau en què un color s'aparta del gris neutre i s'acosta al color pur de l'espectre) del color original. D'aquesta manera, qualsevol televisor en blanc i negre rep només el senyal de luminància i reprodueix la imatge normalment com si aquesta no fos en colors. Inversament, en el televisor en color, els senyals de crominància són els que caracteritzen una imatge en colors, i donat el cas que aquests senyals siguin absents (quan hom transmet un programa en blanc i negre), el receptor és previst també per poder reproduir imatges en blanc i negre. Però per poder transmetre els tres senyals utilitzant la mateixa amplada de banda que per a les transmissions en blanc i negre hom ha hagut de desenvolupar diversos sistemes d'entre els quals, actualment, n'hi ha tres en ús: el nord-americà o NTSC, utilitzat a tot Amèrica i el Japó, el SECAM, utilitzat a França, als països socialistes d'Europa i als països africans francòfons, i el PAL, alemany, utilitzat a la resta del món. Tots aquests sistemes es basen en la transmissió alternativa d'un dels senyals de crominància (un per trama) encobert a les freqüències altes sobre el senyal de luminància. A la recepció, hom ha de descodificar ambdós senyals i aleshores és quan es produeixen errors que donen origen a falsos colors. Per subsanar aquestes deficiències, hom ha desenvolupat nous sistemes de codificació dels senyals com l'europeu D2 MAC/paquets, creat el 1983, que es basa en el multiplexatge temporal dels components analògics dels senyals. En essència, consisteix en la digitalització dels components analògics dels senyals àudio-visuals corresponents a cadascuna de les línies a transmetre que, un cop emmagatzemats en una memòria, són transmesos seqüencialment dins l'interval que dura l'escombratge d'una línia. En la recepció, un televisor proveït dels descodificadors adequats, pot reconstituir sense contaminacions de color una imatge molt millorada respecte a la que era possible amb els anteriors sistemes i ultra això disposar de dos canals de so estèreo de qualitat digital.

Pel fet d'ésser les ones hertzianes emprades en televisió d'una longitud d'ona molt curta llur abast és comparable al de la llum: hom només pot captar una emissora dins la zona on és òpticament visible, i la presència d'obstacles (muntanyes, edificis, etc) crea sovint problemes en la recepció. Per augmentar la zona d'abast són emprats repetidors o reemissors, que reben, amplifiquen i tornen a emetre les ones; poden ésser fixos (situats en llocs prominents) o bé mòbils (muntats en un satèl·lit artificial que gira entorn de la Terra). L'antena emissora és situada en un lloc molt elevat (cim d'una muntanya, torre metàl·lica alta, etc) a fi d'abastar una zona extensa. L'antena receptora sol ésser del tipus Yagi, amb un dipol, un deflector i diversos reflectors, i és col·locada a la teulada de l'edifici; en llocs on el senyal rebut és intens, n'hi ha prou amb una antena interior petita, que sovint el televisor ja duu incorporada. A més de les transmissions de televisió per ones hertzianes com a servei públic, hi ha en alguns països la televisió per cable (coaxial o de fibra òptica) com a servei per a abonats. Un altre sistema que va adquirint un gran desenvolupament és el de la televisió per satèl·lit de difusió directa, que consisteix en l'emissió directa des d'un satèl·lit d'un senyal de prou potència per a ésser captat per les antenes parabòliques individuals (o col·lectives, si es tracta d'un grup d'habitatges). El senyal generalment ha d'ésser prèviament descodificat --quan l'emissió és de pagament-- per tal de poder ésser visualitzat en el televisor.

Els sistemes de televisió estan experimentant un canvi força considerable els darrers anys motivat tant per la introducció de les mencionades tecnologies digitals com per l'aparició de nous serveis i conceptes de televisió. Pel que fa al receptor, destaca l'aparició de models de 100 Hz que doblen la freqüència de presentació de les imatges reduint apreciablement el parpelleig. Quant al so, hom ha incorporat els sistemes NICAM 728 i alemany o Zweiton, que introdueixen canals de so addicionals que permeten l'audició estereofònica o d'un segon idioma. També s'ha popularitzat la transmissió de senyals en sistema PALplus, que permet la recepció de les imatges en un format panoràmic on la relació entre la llargada i l'alçaria del monitor és de 16:9 en comptes de la relació 4:3 dels monitors convencionals.

Actualment els sistemes de televisió per cable (CATV) estan completament implantats en alguns països, on ofereixen a l'espectador un senyal de televisió de gran qualitat (la degradació per transmissió és molt baixa) amb un elevat nombre de canals i de serveis. Normalment el proveïdor del servei distribueix un senyal amb més de 50 canals on s'incorporen tant els canals de radiodifusió terrestres o per satèl·lit convencionals com canals exclusius per als abonats. La CATV ha estat precursora en els conceptes d'accés condicional a la programació que posteriorment s'han estès als sistemes terrestres o via satèl·lit i requereixen disposar d'un IRD (receptor descodificador integrat) que permeti recompondre la informació de vídeo que ha estat guardada en la transmissió. En aquest entorn apareixen els conceptes de pagar per canal i de pagar per veure (pay-per-view). En el primer cas l'espectador paga una quota mensual que li permet descodificar tota la programació del canal mentre que, en el segon cas, el proveïdor del servei informa del preu de cada programa i factura a l'abonat d'acord amb la programació que aquest ha seleccionat. La televisió digital, que està adquirint una important presència en el mercat europeu, consisteix a assignar a cada element d'imatge un valor digital que representa la luminància i la crominància associades, i aquest valor és emmagatzemat en una memòria. Els sistemes que operen actualment requereixen que l'usuari disposi d'un descodificador que converteixi el format digital emprat en la transmissió en un senyal compatible amb el del seu receptor. El sistema digital s'anomena DVB-S si els senyals són subministrats via satèl·lit; DVB-C, si els senyals són transmesos per xarxes de cable; i DVB-'Televisión'
T si ho són per mitjà d'antenes terrestres.