Sistema circulatori i respiratori

Anatomía humana. Cuerpo humano. Sistema respiratorio y circulatorio # Vasos sanguinis. Cicle cardíac. Excitacio cardíaca. Eyecció ventricular

  • Enviado por: Anna
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 20 páginas
publicidad
cursos destacados
Física Clásica
Física Clásica
En este curso de Física Clásica se trataran los temas de unidades de medida y conversiones,...
Ver más información

Álgebra Elemental
Álgebra Elemental
En este curso de Álgebra Elemental se trataran las operaciones básicas entre expresiones algebraicas...
Ver más información

publicidad

SISTEMA CIRCULATORI:

Totes les cèl·lules precisen que hi arribin els nutrients i poder eliminar els residuos que els hi proporciona el medi on viuen.

El procés de difusió és a l'atzar, no necessariament per que una cèl·lua precisi d'alguna cosa ha d'entrar-hi, i si entra ho farà per on pugui i la quantitat que es pugui.

En un organisme pliricel·lular és més difícil ja que les cèl·lules tenen menys superfície d'intercanvi. Si estàn lluny d'on arriba l'aliment acabaràn morint.

Una mutació va permetre que la cèl·lula del mig tingués un canal per tenir accés als nutrients i a l'eliminació ! Sistema Circulatori.

Organització de la circulació:

El sistema circulatori consta d'una bomba (cor) i d'una sèrie de tubs (vasos sanguinis). La sang és bombejada des del costat dret del cor cap als pulmons ! circulació pulmonar.

De l'aurícula dreta surt una artèria que porta sang venosa i va cap als pulmons. Dels pulmons surten venes que porten sang arterial al cor.

De l'aurícula esquerra es distribueix sang a la resta de l'organisme ! circulació sistèmica.

L'activitat de la bomba del cor augmenta la pressió de l'artèria aorta que supera la pressió atmosfèrica que tenen les venes. Aixó permet la circulació sistèmica. De la mateixa manera la sang passa al tronc dels pulmons. Per que la pressió de les arteries pulmonars és major a la de les venes pulmonars per on surt sang arterial ( la sang va d'on hi ha més pressió a on hi ha menys).

Cor:

Té el tamany d'un puny i consta de quatre compartiments ( cavitats musculars), que es troben separats per una vaina muscular (tabique).

  • Aurícula dreta ( AD) i esquerra (AE).

  • Ventricle dret (VD) i esquerra (VE).

Les aurícules tenen una paret molt fina. Els ventricles la tenen molt més gran. Els que fan la major força són els V. Les A reben sang de les grans venes ( Vena cava superior i inferior) i des d'aquí la passen cap als V, que són capaços de fer una pressió suficient per que la sang pugui ser bombejada pel circuit pulmonar i sistèmic.

El tabic té uns forats (vàlvules) que s'obren unidireccionalment i permeten el pas de la sang. Separen les A i els V ! vàlvules auriculoventriculares. També hi ha unes vàlvules per on surten l'artèria aorta i la vena pulmonar ! vàlvula aòrtica i vàlvula pulmonar.

Les parets del cor estàn formades per un múscul: el Miocardi. Està rodejat per un sac fibròs i dur: el Pericardi que serveix per impedir una dilatació exagerada i no normal. Està enganxat al diafragma de manera que quan aquest es contrau les A baixen.

Estructura dels vasos sanguinis:

Hi ha quatre tipus de vasos sanguinis. La constitució de les parets és diferent en cada tipus de vasos.

  • Arteries.

  • Venes.

  • Arterioles.

  • Capil·lars.

Els més grossos tenen tres capes:

  • Túnica íntima: és la capa més interna. Consta d'una capa de cèl·lules endotelials que recubreixen una capa molt fina de teixit conjuntiu. Aquestes cèl·lues endotelials estàn en contacte amb la sang.

  • Túnica mitja: està limitada tant en la seva superfície interna com la més externa per una capa de teixit elàstic. Consta d'una capa circular de musculatura llisa ( inervada per fibres nervioses simpàtiques) que contè elastina i col·lagen. És la responsable de la força mecànica del vas sanguini.

  • Túnica adventícia: capa de teixit conjuntiu. La seva funció és anclar el vas sanguini en el lloc per on passa.

    • Artèries: vasos primaris de distribució de la sang.

  • Artèries elàstiques: vasos sanguinis d'1-2 cm de diàmetre. Són molt grossos. Artèria aorta, pulmonar i totes les seves branques. Les parets són molt distendibles per que la seva túnica mitja té una gran proporció d'elastina (40%).

  • Artèries musculars: mesuren entre 1 mm i 1 cm de diàmetre. La túnica mitja té una major proporció de múscul llis que les artèries elàstiques. El gruix del múscul llis, en comparació amb el diàmetre del vas, també és molt més gran. La musculatura llisa confereix a les artèries una gran resistència enfront del colapse. Contenen un 10% d'elastina. Exemples: artèries cerebrals, poplitees, braquials, etc.

  • La funció de les artèries és fer circular la sang des del cor cap a la resta de l'organisme. No regulen la circulació, permeten el pas de la sang.

    • Arterioles:

    A partir de les artèries musculars s'inicien les arterioles: responsables de regular el fluxe sanguini. Mesuren les necessitats. Es ramifiquen fins que arriben a les arterioles terminals que generen els capil·lars ! vasos sanguinis d'una paret molt fina ( 5-8 micres de diàmetre), són els vasos principals d'intercanvi de nutrients (aigua, oxígen, etc.).

    Un cop el capil·lar s'acaba comença la xarxa venosa, els dos conflueixen en les venules poscapil·lars, les quals són molt grosses ( 20 micres de diàmetre), no tenen musculatura llisa. Acaben confluint en les venules verdaderes, que conflueixen a les venes que s'uneixen fins formar els grans troncs venosos que retornen la sang al cor.

    • Vena:

    Tenen la mateixa estructura que les artèries, però a igual diàmetre la paret de la vena té les capes molt més primes i són més facilment distenibles. Algunes venes com les de les extremitats inferiors tenen vàlvules que permeten la unidireccionalitat de la sang. Quan les vàlvules es deterioren es formen les varius (dilatacions varicoses). La primera causa de les varius és la genètica.

    Orígen de l'excitacio cardíaca:

    El cor té un teixit que transmet l'impuls nerviòs al llarg de tot ell, el qual precisa d'un moviment de totes les cèl·lules perfectament coordinat per a que el cor envii sang.

    El Miocardi ha de tenir marcapasos: àrea que envia els impulsos nerviosos de manera que les cel·lules es contriguin ! funció eficaç.

    L'activitat elèctrica del cor (marcapasssos) s'inicia al nòdul sino-auricular o nòdul sinusal o regió del marcapassos. El cor té la propietat de l'autoritmicitat o automatisme. A partir d'aquí l'activitat elèctrica s'extén a les A i les cèl·lules del nòdul sino-auricular generen un potencial d'acció cada 600 mseg.

    Al límit de l'AD i el VD hi ha el nòdul auriculo-ventricular, el qual és la única font elèctrica entre AD i VD.

    La corrent elèctrica es distribueix en el cor. En el 2º nòdul s'enlenteix una dècima de seg. Amb això dóna temps a que les A es contriguin i es relaxin abans no hi hagi la contracció ventricular.

    Fascicles de Hiss: un va al VE i miocardi i l'altre al VD.

    A partir del Fascicle de Hiss, l'excitació nerviosa continua per les fibres de Purkinge, que són les responsables de propagar l'excitació nerviosa fins a l'últim miocit ventricular (cèl·lules cardíaques).

    Velocitat de conducció des del nòdul fins al F. de Hiss = 1 m/s.

    Velocitat de conducció des del F. de Hiss fins a les fibres de Purkinge = 3-5 m/s.

    Electrocardiograma: mesura l'índex de la major part de la patologia cardíaca.

    Cicle cardíac:

    Els aconteixements elèctrics tenen una correlació amb l'activitat mècanica.

    Quan el miocit es despolaritza amb l'estimul elèctric provoca la contracció de les cèl·lules miocardiques.

    Repolarització: relaxació de les cèl·lules.

    L'alternança entre contracció i relaxació de les c`l·lules permet que el cor actui com una bomba i propulsi la sang del sistema venós a l'arterial.

    Cicle: contracció ! relaxacció (batec)

    El cicle consta de dues fases:

  • Diastole: durant la qual les cavitats cardíaques es relaxen i s'omplen de sang.

  • Sistole: els V es contrauen i expulsen la sang cap al circuit sistèmic (VE) i al pulmonar (VD).

  • El cor provoca el bombeig en dos passos:

  • L'AE i AD es contrauen simultaniament ! sistole auricular.

  • Entre 0.1-0.2 seg. Més tard es contrauen el VE i el VD simultaniament ! sistole ventricular.

    Mentre les A i els V estàn relaxats les cavitats s'omplen de sang provinent del retorn venós. Quan hi ha una sistole ventricular els V es contrauen i expulsen cap al circuit arterial entre 65-70 % del volum total que hi ha a nivell dels V al final de la diastole.

    Aquest volum reb el nom de Volum Sistòlic que en l'home es de 70 ml de sang en condicions de repòs.

    • Volum de sang residual: 50-70 ml ! Volum telesistòlic.

    • Volum o fracció d'eyecció: proporció de sang expulsada durant la sistole.

    Funcionament del cor:

    • 2 vàlvules auriculo-ventriculars.

    • 2 vàlvules: - vàlvula pulmonar.

    - vàlvula aortica.

    Les vàlvules funcionen per pressió. Tenen un sentit unidireccional a menys que no tanquin perfectament, i això fa que el cor treballi el doble ! quiròfan.

    La capacitat dels V d'omplir-se sota una pressió reduïda i expulsar la sang contra una pressió arterial elevada depèn del correcte funcionament de les vàlvules que recobreixen els orificis d'entrada i sortida dels dos V.

  • Vàlvules auriculo-ventriculars:

  • Esquerra: vàlvula mitral.

    Dreta: vàlvula tricuspide.

    Impedeixen qur la sang vagi cap a les A quan els V es contrauen. L'apertura i el tancament de les vàlvules auriculo-ventriculars es produeix com a consequència de la diferencia de de pressió que hi ha durant el cicle cardíac entre A i V.

    Quan els V estàn relaxats la pressió auricular upera la pressió dels V, per que les A reben sang de la vena cava superior i inferior i de les venes pulmonars. Quan les A es contrauen augmenta la pressió auricular i la sang és expulsada als V; a partir d'aquí, a mesura que entra sang als V i el miocardi ventricular es contrau, la pressió ventricular supera la pressio de les A i les vàlvules auriculo-ventriculars es tanquen.

    Quan les vàlvules auriculo-ventriculars estàn obertes, les pulmonar i aortica estàn tancades, i viceversa.

    Fase d'eyecció ventricular:

    Els V expulsen la sang cap a l'artèria aorta i pulmonar.

    S'inicia quan s'obren les vàlvules semilunars, que s'obren quan la pressió intraventricular esquerra supera la pressió aortica i també quan la pressió ventricular dreta supera la pressió de l'artèria pulmonar.

    Té un període ràpid i un període de buidament més lent.

    • Eyecció ràpida ! la pressió ventricular i aortica augmenten bruscament.

    Al final de la sistole els V es repolaritzen (ona T de l'electrocardiograma) i es relaxen, de manera que les pressions que hi ha dins dels V comencen a baixar. En aquest moment la major pressió que hi ha a l'artèria aorta i pulmonar provoquen que es tanquin les vàlvules semilunars (aortica i pulmonar) i la sang vagi cap als V.

    Desprès hi ha un breu període de relaxació isovolumètrica: el miocardi ventricular es continua relaxant i continua baixant la pressió intraventricular. Mentres tant el volum residual no varia, és constant, per que les vàlvules auriculo-ventriculars no s'han obert.

    Aquesta fase de relaxació es mantè entre 0.03-0.06 segons.

    Les vàlvules mitral i tricuspide s'obren i quan això s'inicia, la relaxació ventricular encara continua. En aquest moment comença a entrar sang cap a les A i V ! el volum ventricular comença a ugmentar.

    Posteriorment les A es despolaritzen (ona P de l'electrocardiograma) ! activitat elèctrica seguida d'una mecànica ! motilitat ! les A es contrauen ! sistole ! més sang cap als V.

    Sorolls cardíacs:

    Es constitueixen per les turbulencies que fa la sang al passar pel cor.

    • El primer soroll comença a escoltar-se al inici de la sistole ventricular i té relació amb el tancament de les vàlvules auriculo-ventriculars.

    • El 2º soroll tó lloc quan es tanquen les vàlvules aortica i pulmonar, que té lloc al inici de la relaxació ventricular ! diastole.

    Cabal cardíac: (gasto cardíaco GC)

    El volum de sang bombejada per un V cada minut ! cabal cardíac. És el producte de la frequencia cardíaca (cicles cardíacs per minut), multiplicat pel volum sistolic.

    GC= FC x VS.

    En una persona adulta i en repòs el GC oscil·la entre 4 i 7 litres/ minut. Durant la vida diaria el GC varia segons les necessitats d'O2 als teixits. Disminueix al dormir i augmenta desprès d'haver fet una gran ingesta, en condicions de por o excitació. El GC s'incrementa molt durant l'exercici, si és molt intens pot augmentar 6 vegades la xifra de la normalitat.

    Retorn venós (RV):

    És la quantitat de sang que retorna al cor des dels grans vasos (vena cava inferior i superior) per minut.

    Està lligat amb el GC. Si el ! GC ! ! el RV.

    El cor està inervat per terminacions nervioses simpàtiques i parasimpàtiques que tenen influencia en el GC.

    Canvis de frequencia cardíaca ! efectes cronotropics.

    La inervació parasimpàtica es produeix a través del Nervi Vague ! estimulació cardíaca ! enlenteix la frequencia cardíaca ! efecte cronotropic negatiu.

    Sistema simpàtic ! augmenta la frequencia cardíaca ! efecte cronotropic positiu.

    Quan més augmenta la frequencia cardíaca menys temps tenim per que s'omplin els V. Cada sistole, el volum d'eyecció es menor. Al final, al cor no li dona temps d'omplir-se ! aturada cardíaca.

    Les fibres del Nervi Vague efectuen sinapsis amb les neurones parasimpàtiques posganglionals del cor i a la vegada les fibres posganglionals que són curtes, fan sinapsis fonamentalment amb les cèl·lules del nòdul sino-auricular i del nòdul auriculo-ventricular.

    El sistema nerviòs parasimpàtic exerceix constanment una activitat de frenada de la frequencia cardíaca (inhibició).

    Quan la necessitat d'O2 provoca que el cor vagi més ràpid s'inhibeix l'activitat parasimpàtica i augmenta l'activitat simpàtica.

    L'estimulació dels nervis parasimpàtics que inerven el cor tenen unes connexions sinàptiques amb els ganglis de la cadena simpàtica toràcica.

    A partir d'aquí els ganglis envien els estimuls cap al cor utilitzant les fibres posganglionals llargues, que secreten noradrenalina que té un efecte estimulant sobre la frequencia cardíaca (FC) ! taquicardia. L'estimulació simpàtica màxima casi podria triplicar la FC en repòs.

    • El GC depèn de la FC i del volum sistolic, el qual està regulat per mecanismes extrínsecs i intrínsecs.

    • La FC ve determinada per la influencia del S.N. Autònom sobre els marcapassos sino-auricular o sino-ventricular.

    Llei de Starling: expressa la regulació intrínseca.

    “ L'energia de contracció del V depèn de la longitut inicial de les fibres musculars que formen les parets”.

    Quan més s'ompli el cor, més força de contracció tindrà. El grau d'estirament està determinat pel RV. Duratn qualsevol període de temps significatiu el GC sempre es correspòn amb el RV.

    Treball realitzat pel cor durant cada batec ( treball sistolic):

    Producte de l'augment de la pressió ventricular que es produeix durant la sitole X volum de sang expulsada (volum sistolic).

    Homdinàmica: és la relació entre el fluxe sanguini i la pressió en el sistema circulatori.

    El fluxe que hi ha a qualsevol part del sistema circulatori és degut a la diferencia de pressió de les arteries i les venes que drenen aquesta àrea.

    Aquesta diferencia de pressió s'anomena pressió de perfusió.

    Resistencia vascular:

    És la R que ofereixen els vasos sanguinis al pas de la sang a través d'ells.

    Matemàticament és la relació entre el fluxe sanguini, la pressió de perfusió i la R vascular.

    PP = PA - PV PP = pressió de perfusió

    FS = PP / R vascular FS = fluxe sanguini

    La R vascular depèn del diàmetre dels vasos i de la viscositat de la sang. La R que ofereix un vas sanguini a fluxe de sang s'expressa mitjençant una llei ! Llei de Poisuille ! “ el fluxe sanguini es proporcional a la quarta potència del radi del vas, i inversament proporcional a la viscositat de la sang.

    Q = ( P0- P1) x  x r4/ 8 x n x l

    Q = taxa de fluxe

    P0= pressió al inici del vas

    P1= pressió al final del vas

    r = radi del vas

    l = longitut del vas

    n = viscositat del líquid

    Quan un vas sanguini tingui la meitat del diàmetre que un altre, el fluxe sanguini disminuirà 16 vegades per una mateixa diferencia de pressió.

    Fluxe sanguini:

    Fluxe laminar: la part central del fluxe corre més que les perifèriques.

    Si hi ha una placa ateromatosa provoca remolins i per tant una gran facilitat per a que els factors de la coagulació xoquin.

    Les turbulencies les podem ecoltar: Soplo (buf).

    Quan el fluxe és laminar: silent.

    La sang es frena també per que és viscosa. L'aparent viscositat de la sang quan passa pels vasos sanguinis és molt baixa. Passa de 2.5 a 1.

    La viscositat ve donada per les cèl·lules que tendeixen a posar-se en fila al mig del vas, per aixó la viscositat disminueix dins de l'organisme ! fluxe axial.

    Pressió arterial durant el cicle cardíac:

    La pressió arterial varia durant el cicle cardíac.

    Valor màxims durant la sistole.

    Valor mínims durant la diastole.

    El valor màxim depèn de:

    • Taxa d'eyecció de sang.

    • Distensió de les parets arterials.

    • Velocitat en que la sang es distribueix pel corrent circulatori.

    • Ictus: accident vascular cerebral.

    • Hipertensió: el cor ha de bategar el doble per poder superar la gran pressió.

    Durant la sistole la pressió augmenta considerablement per que la rapidesa d'entrada de sang des dels V cap a l'aorta és més ràpida que la capacitat que té l'aorta per distribuirla.

    Les parets arterials es distenen a mesura que el V comença a relaxar-se, el fluxe que entra cap a l'aorta disminueix i per tant disminueix també la pressió.

    Es tanca la vàlvula aortica i la pressió baixa fins al seu valor diastolic fins que es provoqui una altra sistole (ona de pols).

    El desplaçament de l'ona P per les arteries es el que dóna lloc al pols.

    La pressió arterial normal en una persona adulta, sana i en repòs es de 120 / 80.

    La diferencia entre la pressió sistolica i diastolica es de 40 mm Hg ! pressió del pols.

    A mesura que et fas gran la pressió acostuma a augmentar.

    La principal causa d'hipertensió és l'enduriment de les arteries.

    Pressió arterial mitja (PAM):

    Promig ( amb el temps) de la pressió arterial durant tot un cicle cardíac.

    La sistole i diastole no ocupen el mateix temps en el cicle cardíac.

    La pressió diastolica es més llarga que la sistolica

    PAM = P diastolica + ! P del pols.

    Exemple: pressió = 110-80

    PAM = 80 + ! (110 - 80) = 90

    Pressió venos central (PVC):

    És aproximadament zero, i no s'altera significativament durant el cice cardíac. No cal calcular la PVM ( pressió venosa mitja).

    • La pressió de perfusió és = a la pressió arterial mitja. El fluxe és el que entenem com GC. La relació entre PAM, el GC i les resistències periferiques totals ve donada per:

    PAM = GC x R periferiques totals.

    • Les resistencies periferiques totals són la suma de totes les resistències vasculars que hi ha dins del circuit sistèmic.

    Depèn de:

    • La viscositat de la sang.

    • Del diàmetre dels vasos per on passa la sang.

    • Si augmenta la resistència ! augmenta la pressió arterial per que la sang no és drenada. Pot ser provocat per estimuls presosr com el dolor mantingut, el neguit, l'angoixa, la por, la colera, etc.

    • La pressió baixa de manera significativa:

    • Quan dormim.

    • Durant l'embaràs.

    • Per la gravetat.

    Principal causa de resistència vascular:

    Les arterioles són la font principal de resistència vascular. La major part de les arterioles estàn permanentment en un estat de contracció tònica degut a l'activitat del S.N. simpàtic. Com a consequencia, l'area transversal eficaç és més petita que l'area transversal total.

    Pressió capil·lar:

    La pressió depèn de la disponibilitat del vas per transportar sang. A l'area transversal dels capil·lars és 25 vegades més grossa que la de les arterioles per que no tenen musculatura llisa que provoqui convis de diàmetre.

    Els capil·lars ofereixen una resistència baixa al fluxe sangini. La pressió de l'extrem venòs dels capil·lars és tan baixa que és suficient per impulsar la sang de retorn cap al cor per que les venes no ofereixen resistència.

    Pressió venosa:

    Volum total de sang = 5 litres. No es distribueix uniformement, ho fa de 6 maneres:

    • Circulació pulmonar: 12%.

    • CM: 10%

    • Arteries sistèmiques: 10%.

    • Venes sistèmiques i venules: 62%

    • Capil·lars: 5%

    Uns 3 litres estàn per les venes: vasos de capacitancia.

    El gran estancament venòs està controlat pel to veno-motor que a la vegad depàn de l'activitat de la musculatura simpàtica que inerva les venes. Quan el to veno-motor augmenta, cap menys sang a les venes, això provoca que la quantitat de sang que arriba al cor sigui superior que durant el repòs. La pressió més alta del torrent venòs la trobem a les venules ( 10-12 mm Hg). Aquesta pressió baixa en venes més grosses on cau fins a 8 mm Hg. A les cavitats dretes del cor la P = 0.

    Efecte de la grabetat sobre la circulació:

    Quan una persona està en bipedestació té una hipotensió ortoestàtica, es pot arribar a perdre el coneixement. Quan et poses dret la sang va cap als peus.

    Pressió a les EEII: 90 mmHg. La hipotensió ortoestàtica es compensa amb un reflexe de varoreceptor, en que els vasos de dins del múscul queden atrapats quan es contrau aquest múscul.

    Més facilitat per varius, l'increment de pressió a les EEII provoca una dilatació venosa (varius) i la compresió del múscul sobre les venes és la “bomba muscular esquelètica” que faciita el retorn venòs.

    Consequències d'anar dret:

    • Augment de la pressió en EEII.

    • Disminució de la pressió venosa central.

    • Disminució del retorn venòs.

    • Disminució del cabal cardíac.

    Com més ampli és un vas menys resistència hi ha al pas de la sang. Els vasos sanguinis (excepte venules i capil·lars) tenen musculatura llisa que té una gran tensió que es diu: TO MUSCULAR. El canvi d'aquest to provoca alteracions al diàmetre dels vasos sanguinis, així controlen la irrigació d'arees.

    + to ! arriba menys sang: vasoconstricció.

    • to ! arriba més sang: vasodilatació.

    Mecanismes que augmenten o redueixen el to muscular:

    1. Musculatura intrínseca o local: donat per factors relacionats amb l'àrea a irrigar. L'estirament del múscul provoca una resposta. La Tº condiciona el to muscular del vas.

    + Tº ! + metabolisme ! + augment caloric ! + sang.

  • Musculatura extrínseca: controlat pel S.N. Autònom (simpàtic i parasimpàtic) i per hormones circulants. A la musculatura dels vasos sanguinis hi arriben fibres vasoconstrictores i vasodilatadores parasimpàtiques.

  • Hormones que actuen sobre el to: - adrenalina.

    - nor-adrenalina.

    - antidiurpetica.

    La velocitat o capacitat de fluxe té la funció d'intercanvi entre cèl·lules i vasos. La sang va de les artèries fins a les venules poscapil·lars passant per capil·lars (vasos d'intercanvi).

    Hi ha tres tipus de capil·lars:

  • Continu: les sustàncies entren i surten per àrees intercel·lulars (líquid plasmàtic i altres sustàncies).

  • Fenestrats: tenen unes rodonetes que fan que la cèl·lula sigui més prima.

  • Discontinus: tenen unions intercel·lulars molt obertes.

  • L'intercanvi entre plasma i líquid intersticial té lloc per difusió. L'intercanvi passiu segueix les lleis de la física.

    Llei de Fick:

    “ la quantitat de sustància desplaçada depèn de làrea disponible per difusió, del gradient de concentració i del coeficient de difusió”.

    Y = D x A x dC/dx

    Y = sustància desplaçada

    D = coeficient de difusió

    A = àrea.

    dC/dx = gradient de concentració.

    Llei que regeix la difusió si la resistència dels capil·lars fos 0.

    La difusió depèn de:

    • Pressió capil·lar.

    • Pressió que envolta el capil·lar (pressió intersticial).

    • Pressió osmòtica de les proteines plasmàtiques.

    • Pressió de les proteines del líquid intersticial.

    El 80% del aigua que passa dels capil·lars al líquid intersticial torna a ser absorbida per capil·lars venosos. Sinó s'absorbeix ! edema.

    Els conductes vasocolectors desenvoquen al conducte linfàtic aferent. Arriba al gangli linfàtic, el líquid surt del gangli ple de linfòcits (que maduren als ganglis) van a les venes, i d'aquí al cor.

    SISTEMA RESPIRATORI

    C + O2 ! E + CO2 + H2O

    L + O2 ! E + cO2 + H2O

    L'oxidació es fa a les mitocondries ! respiració cel·lular o interna.

    La mitocondria utilitza l'O2 i produeix CO2. L'O2 que consumeix prové de l'atmosfera i el CO2 s'elimina cap a l'atmosfera ! respiració externa (té lloca als alveols, implica l'intercanvi de gasos entre sang i aire a nivell pulmonar).

    Llei de Dalton (llei de les pressions parcials):

    La pressió total que excerceixen els gasos dins d'un recipient és igual a la suma de les pressions parcials.

    Pt = PN2 + PO2 + PCO2 + PH2O

    Llei de Boyle:

    La pressió que fa un gas és inversament proporcional al seu volum.

    Px = 1/V

    Llei de Charles:

    El volum que ocupa un gas està relacionat amb la Tº absoluta. Un gas comprimit està fred.

    Llei de Avogadro:

    Relaciona les dues lleis previes, a partir de la llei dels gasoso ideals diu: “la pressió i volum d'una massa de gas es relaciona amb la Tº absoluta”.

    P x V = nRT P1 x V1 / Tº1 = P2 x V2 = Tº2

    Quan l'O2 entra als alveols hi ha una capa líquida que els cobreix. L'O2 s'ha de disoldre en fase aquosa i recubrir els pulmons. Aleshores podrà anar a la sang atravessant la membrana alveolar que és molt prima.

    Com més soluble és un líquid, més rapidesa en la difusio. La velocitat de difusió del CO2 és el doble que la de l'O2, per que la solubilització del CO2 és 20 vegades superior a la de l'O2. La quantitat d'O2 és 10 vegades superior a la del CO2 però malgrat hi hagi més O2 que hauria de fer més pressió, el CO2 surt més ràpid per que té més solubilització.

    A través de la superfície pulmonar s'absorveix O2 i s'elimina CO2. Els pulmons estàn al tòrax. L'aire entra per les fosses nasals o per la boca ! farínge, laringe, tràquea i segueix el camí.

    Com més avall respirem de les vies respiratories menys resistència hi hauria, però l'aire si passa pel nas es neteja i s'escalfa, cosa que a la boca no.

    La tràquea (1.8 cm de diàmetre i 12cm de longitut) està a la part superior del tòrax i es ramifica per formar els bronquis que es divideixen en bronquis secundàris que són dos. A cada lòbul, els bronquis es divideixen fins a ser bronquiols que es divideixen pre formar la primera generació de bronquiols respiratoris que es ramifiquen fins a forma els conductes alveolars (fins a ser estructures d'intercanvi de gasos)

    Estructura de les vies aeries:

    Tràquea: anells en dorma de U. En bronquis on no veiem aquests anells hi ha el teixit cartilaginós que permet que no hi hagi col·lapse. Els de menys d'1 mm de diàmetre es col·lapsen fàcilment. Les parets de les vies aeries (menys conductes alveolars i alveols) tenen múscul llis.

    Aquest arbre respiratori està tapissat per epiteli ciliat disposat en forma de columna. Sota aquesta mucosa hi ha glàndules mucoses que secreten cap a dintre dels conductes.

    On hi ha intercanvi de gasos hi ha 300 milions d'alveols envoltats d'uns mil capil·lars (total de 300.000 capil·lars a nivell pulmonar).

    Les parets dels alveols tenen una fina capa epitelial formada per dos tipus de cèl·lules:

    • Epitelials tipus 1: cèl·lules escamoses.

    • Espitelials tius 2: fan síntesis d'escalfament pulmonar per l'intercanvi de gasos. Produir líquid aquós.

    Estructura de la paret toràcica:

    Els pulmons no s'expandeixen sols. El moviment d'expansió i tornada s'aconseguiex gràcies a la motilitat de la musculatura respiratòria i mitjançant la pressió s'aconsegueix que l'aire entri i passivament surti.

    Els músculs que permeten l'entrada d'aire als pulmons són:

    • Diafragma.

    • Músculs intercostals interns i externs.

    • Músculs accessoris de la respiració.

    Els pulmons estàn tapissats per la pleura, la visceral (enganxada al pulmó) i la parietal (enganxada a la paret interna de la caixa toràcica). Entre elles hi ha un espai que fa que llisquin entre elles i també conté un líquid que lubrifica: és un líquid pleural (10ml). És un ultrafinat plasmàtic i drena per un sistema linfàtic situat sota la pleura visceral.

    Els músculs respiratoris no es contrauen espontaniament, sinó que la respiració es rítmica (incontrolada), depèn d'impulsos nerviosos generats pels nervis frènics i intercostals. Els nervis frènocs van al diafragma (esq/dret) i a sota de cada costella estàn els intercostals.

    La descàrrega rítmica d'aquests nervis està controlada per un grup específic de neurones situades al tronc de l'encèfal.

    Als bronquis i bronquiols hi ha musculatura llisa inervada per fibres parasimpàtiques que arriben al pulmó per nervi vague, l'activació d'aquests provoca una vasoconstricció.

    Els nervis simpàtics inerven els vasos sanguinis del circuit bronquial però hi ha inervació simpàtica directe que va als bronquis i als bronquiols.

    Si hi ha contracció d'aquests, la seva vasodilatació aparaiex com a resposta de l'adrenalina i la nor-adrenalina. Són hormones que actuen a través de receptors -adrenergics i provoquen la relaxació de la musculatura llisa.

    Mecànica de la respiració:

    Respirem per que el tòrax canvia de volum:

    • Inspiració: el tòrax s'expandeix i entra aire als pulmons.

    • Espiració: volum toràcic disminueix i l'aire és expulsat a l'exterior.

    • Acció d'inspirar i espirar = ventilació pulmonar.

    Volums pulmonars:

    El volum d'aire que entra als pulmons el podem mesurar amb un espiròmetre que indica les alteracions pulmonars d'una persona.

    • Espiròmetre: campana invertida sellada amb aigua dins d'una càmara hermètica. Es pot moure manualment en sentit vertical.

    Relacions entre diferents tipus de volum pulmonar: el tòrax s'expandeix fins a una capacitat màxima, paral·lelament els pulmons s'expandeixen al màxim, per tant la quantitat d'aire que entra també és el màxim. Això és la Capacitat Pulmonar Totat ( de 0 a 6)

    • Volum residual: és l'aire que queda entre espiració màxima i inspiració màxima, ja que no podem treure tot l'aire, sempre ens queda algo.

    • Quantita d'are espirat durant una espiració màxima efectuada després d'una inspiració màxima es la : Capacitat vital.

    • L'aire inspirat i espirat en cada cicle respiratori és el Volum corrent variable i varia en funció de les necessitats; en repòs l'aire que entra i surt és el mateix i és el Volum corrent en repòs (o.5 litres).

    • La diferencia entre el volum pulmonar al final d'una inspiració normal i la capacitat vital és el Volum de reserva inspiratòria.

    Els volums pulmonars varien en funció del tamany corporal, edat, entrenament i sexe.

    El volum pulmonar és menor a igualtat de corpolència al sexe femené.

    El volum corrent dependrà dels requeriments energètics de l'organisme.

    Els volums de reserva inspiratòria i espiratoria són variables i seràn més petits quan més gran sigui el volum corrent variable.

    A excepció del volum residual i de la capacitat funcional residual, tots els volums pulmonars es poden mesurar per una espirometria simple.

    En la inspiració hi ha contracció del diafragma i dels musculs intercostals, en canvi, l'espiració és passiva per la retracció elàstica que tenen les parets dels pulmons.

    Músculs utilitzats en aquest procés:

    • Diafragma: és el múscul principal i l'únic que està actiu en situació de repòs. La seva contracció és el moviment mecànic més important en l'espiració. A la inspiració es retrau i la retracció elàstica del múscul fa que l'aire surti.

    Quan la demanda d'O2 s'incrementa entren en acció altres musculs, la paret toràcica s'eleva i es desplaça enfora per l'activitat dels músculs intercostals externs i el diafragma es contrau amb més força.

    Durant l'exercici intens entren en acció els músculs accessoris que tenen la funció d'elevar més la paret toràcica, els músculs intercostals interns es contrauen per reduir el volum toràcic i la espiració es converteix en un procés parcialment actiu.

    Pressió intrapleural:

    En condicions normals els pulmons que s'expandeixen per omplir la cavitat toràcica ho fan per que l'espai comprès entre les dues pleures és inferior a la pressió de l'airee que hi ha als alveols. Aquesta pressió és la pressió intrapleural.

    Al final d'una espiració en repòs el seu valor és inferior als valors de la oressió atmosfèrica i aprox. És de 0.5 Kpa.

    A partir d'aquí, les pressions inferiors a la pressió atmosfèrica seràn les pressions negatives i les pressions superiors seràn les pressions positives, per tant: pressión negativa és menor a 0.5 Kpa o 5 cm de H2o.

    Durant la inspiració la paret toràcica s'expandeix i la pressió intrapleural es fa cada cop més negativa fins que arriba a un moment que és de -1 Kpa (-10cm H2o).

    Si l'aire entrès entre les dues pleures és el neumotòrax.

    Canvis de pressió al cicle respiratori:

    Tan els líquids com els gasos flueixen de l'àrea de pressió superior a l'àrea de pressió inferior.

    L'aire entra als pulmons quan la pressió intrapulmonar (alveolar) és inferior a l'atmosfèrica.

    Durant l'espiració, la pressió alveolar supera l'atmosfèrica i l'aire és expulsat.

    A mesura que entra aire ! tòrax s'expandeix ! ! pressió pleural ! provoca que s'expandeixin els pulmons i paral·lelament la pressió alveolar baixa per sota de l'atmosfèrica.

    A mesura que l'aire entra als pulmons, la pressió alveolar puja fins arribar a un moment que s'igualen, en aquest moment la pressió intrapleural té el valor més negatiu.

    Durant l'espiració la pressió intrapleural puja.

    Espai mort: l'aire que entra als pulmons, no tot és útil per l'intercanvi de gasos, no tot arriba als alveols.

    El sistema respiratori té dos parts:

    • Vies aerees de conducció.

    • Àrea d'intercanvi de gasos.

    L'aire que no arriba als alveols ! espai mort.

    El volum d'aire que inspirem és igual a l'aire per a l'intercanvi + l'aire de l'espai mort.

    L'espai mort té dos parts:

    • Espai mort anatòmic: inclou unicament l'aire captat en una inspiració però que mai arriba als alveols, mai es barreja amb l'aire alveolar.

    • Espai mort fisiològic: aire que arriba als alveols però que torna a ser espirat i no acaba servint per l'intecanvi de gasos.

    Depenen de:

    • El tamany corporal (tamany dels pulmons).

    • Edat.

    • Sexe.

    Una persona normal té els dos espais iguals.

    Inspiració de 500 ml d'aire ! l'espai mort és de 150ml.

    Circulació al sistema respiratori:

    La sang arterial entra per les venes i la sang venosa surt per les arteries.

    En els pulmons hi ha dos circuits:

    • Un que porta la sang als pulmons.

    • I l'altre, per on la sang passa i realitza l'intercanvi de gasos.

    • Circuit bronquial:

    S'origina per les arteries bronquials que surten del “cayado” de l'aorta toràcica o de vegades surten de branques de l'aorta, com per exemple les arteries intercostals. Porten sang a la musculatura llisa de les vies aerees ( traquea, bronquiols, bronquiols respiratoris). També irriguen els nervis intrapulmonars, ganglis nerviosos dels pulmons i el teixit intersticial pulmonar.

    Un cop irrigat tot això la sang arterial passa a ser sang veosa, que torna a sortir dels pulmons i desemboca a l'aurícula dreta.

    La sang que irriga les parts finals de l'arbre respiratori desemboca a les venes pulmonars que porten sang arterial (sang venosa que es barreja amb sang arterial). En condicions fisiològiques hi desemboca un 2%.

    • Circuit pulmonar:

    La sang que surt del ventricle dret va cap a l'arteria pulmonar (sang venosa). L'artèria es ramifica per cada lòbul pulmonar fins que al final hi ha una densa xarxa de capil·lars que envolten els alveols ! intercanvi de gasos.

    Un cop s'ha produit l'intercanvi, les arteries passen al sistema venòs i tornen als pulmons per les venes que porten sang arterial.

    Fluxe sanguini a través del pulmò:

    El fluxe de sang que passa pels pulmons està determinat per la pressió de perfusió i per la resistència vascular.

    Pressió arterial sistèmica = 120-70 mmHg.

    Les arteries pulmonars tenen un pressió sistèmica = 25-8 mmHg, i per tant la pressió de perfusió cau en picat.

    Si una columna de sang d'1cm d'alçada exerceix una pressió de 0.8 mmHg, la pressió de l'artèria pulmonar durant la sistole és suficient com per soportar una columna de sang de 33cm.

    Durant la diastole només por soportar una de 10cm d'alçada.

    El fluxe de sang que es dirigeix cap a les diferents parts del pulmó ve determinat per tres tipus de pressió:

    • Pressió hidrostàtica de les artèries pulmonars.

    • Pressió de les venes pulmonars.

    • Pressió de l'aire dels alveols.

    Durant la sistole la sang irriga tot el pulmó.

    Durant la diastole el vertex pulmonar queda sense irrigar.

    Intercanvi de gasos a través de la membrana alveolar:

    La velocitat de difusió a través de la membrana alveolar depèn de:

    • Àrea disponible.

    • Gradient de concentració.

    • Coeficient de difusió.

    Quan inspirem l'aire entra a gran velocitat, però en un moment es frena bruscament i es barreja amb l'aire residual i es solubilitza amb la capa aquosa de l'epiteli alveolar, entra l'O2 i s'elimina el CO2.

    En una persona que està en repòs, la sang que passa per tots els alveols només tarda un segon.

    Exercici intens ! augmenta la frequència cardíaca ! augmenta la velocitat en que corre la sang (0.3 seg. en passar tot el circuit alveolar) ! és suficient per a que entri l'O2 i s'elimini el CO2.

    Capacitat de difució (CD): és el volum de gas que difundeix a través de les membranes alveolars per segon i per un gradient de pressió igual a 1 Kpa.

    En gent jove i sana la CD de l'O2 és 20 vegades menor que la CD del CO2.

    Malgrat això, la velocitat global d'equilibri del CO2 entre la sang i l'aire alveolar és similar a la del O2, ja que el gradient de pressió és molt menor.

    Control de la respiració:

    Centres superiors (cortex cerecbral, hipotàlam)

    protuberancia

    neurones respiratories dorsals

    Receptors de difusió pulmonar neurones respiratories ventrals.

    Motoneurones respiratories inferiors

    Quimioreceptors centrals i periferics

    Pressió arterial CO2 iO2 Nervis frènics intercostals

    Ventilació pulmonar Musculs respiratoris

    • Neurones respiratories dorsals: descarreguen potencials d'acció just abans i durant la inspiració, formats per neurones inspiratories (neurones motores que es projecten sobre motoneurones respiratories inferiors del nervi frènic contralateral).

    • Neurones respiratories ventrals: situades al bulb raquidi. Descarreguen impulsos nerviosos al ritme del cicle respiratori. Format per neurones inspiratories i expiratories. Reben senyals que provenen del grup respiratori dorsal. Formades per neurones superiors del nervi frènic i nervis intercostals contralaterals.

    A nivell de la medula es troben les motoneurones respiratories inferiors.

    L'activitat de les motoneurones espiratories queda inhibida durant la inspiració.

    L'activitat de les motoneurones inspiratories s'inhibeix durant l'espiració.

    Els grups respiratoris dorsals i ventrals reben diferents influxes de centres superiors com l'escorça cerebral, protuberancia i dels quimioreceptors que són els quimioreceptors perifèrics responsables de quantificar la pressió parcial d'O2 a nivell de l'artèria, la pressió parcial del CO2 i el PH.

    Receptors de distensió mecànica: tendeixen a inhibir l'activitat respiratoria i d'aquesta manera limiten la inspiració ! Reflexe d'inhibició de Hering-Breuer.

    En les persones en repòs el reflexe no funciona per que inspirem mig litre d'aire cada vegada. Quan inspirem volums més elevats s'activa el reflexe (0.8 - 1 litre).

    Control voluntari de la respiració:

    És un mecanisme automàtic. En certs moments la podem controlar, però en petits períodes. Podem deixar de respirar fins que la pressió de CO2 baixa tant que provoca una descarrega de les motoneurones i ens obliguen a respirar.

    Tos/ estornuts:

    Vies aeress que responen a sustàncies irritables:

    • Fosses nasals.

    • Traquea, etc.

    Inspiració forçada ! tanquem l'epiglotis i a partir d'aquí hi ha una gran pressió a les vies aerees que provoca l'obertura brusca de l'epiglotis amb la sortida a gran velocitat de l'aire dels pulmons que provoca l'arrastrament de la mucosa de l'epiteli pulmonar amb la sustància irritant.

    Trastorns:

    Disnea: falta d'aire.

    Situacions que provoquen sensació de disnea:

    • obstrucció de les vies aeries: asma.

    • Restricció a l'expansió pulmonar: enfisema.

    • Debilitat o incapacitat de la musculatura respiratoria per expandir els pulmons: malalties nervioses (ELA).

    5