Segunda República española (1931)

Historia de España contemporánea. Manuel Azaña. Bienio reformista y conservador. Constitución republicana. Gobierno constitucional. Autonomía de Cataluña. Revolución de 1934 # Segona República. Bienni Reformador. Constitució. Catalunya

  • Enviado por: Alba Rodríguez Pérez
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

Història

Unitat 9

La Segona República

(1931-1936)

Unitat9: La Segona República (1931-1936)

El 14 d'abril de 1931, com a conseqüència de la victòria de les candidatures republicanes en les eleccions municipals, el rei va abandonar el país i tot seguit es va proclamar la República. El règim republicà, però, va ser curt. El 18 de juliol de 1936 s'inicià una rebel·lió militar contra la República, que originà una guerra civil de tres anys, la qual acabà amb la desfeta de totes les idees i tots els objectius republicans.

La Segona República constituí el primer intent contemporani de la historia d'Espanya de modernitzar el país. Per a Catalunya, suposà la instauració d'un règim autonòmic dirigit pel catalanisme polític d'esquerres.

De la Dictadura a la República

Després de la dimissió de Primo de Rivera, el 28 de gener de 1930, el rei Alfons XIII va encarregar la formació d'un nou govern al general Dámaso Berenguer. Però el retorn al règim polític anterior a la Dictadura va resultar impossible per tres raons fonamentals.

- Els partits dinàstics (Conservador i Liberal) havien perdut l'estructura organitzada i estaven desprotegits.

- L'opinió pública urbana va identificar la figura del rei amb la del dictador i el feia responsable de la situació.

- Les forces antidinàstiques van prendre una iniciativa unitària, que culminà amb el pacte de Sant Sebastià (17 d'Agost de 1930)

En aquest pacte, es va forjar una nova aliança en la qual s'integraren, a més dels republicans d'arreu de l'Estat, republicans catalans procedents de diferents formacions del catalanisme polític (com, Manuel Carrasco i Formiguera, d'Acció Catalana) i gallecs (com Santiago Casares Quiroga), juntament amb monàrquics convertits a última hora a la causa republicana, com ara Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura. També s'hi van aplegar, el socialista Indalecio Prieto i l'assagista i filòsof José Ortega i Gasset.

Els signants del pacte de Sant Sebastià van acordar la supressió de la monarquia, la proclamació de la República i la creació d'un govern provisional, que assumiria el compromís de convocar unes Corts Constituents, les quals s'encarregarien d'aprovar una constitució i també un estatut d'autonomia per a Catalunya, condició indispensable perquè els representants catalans donessin suport al pacte. Poc després, el PSOE i fins i tot la CNT també hi van donar suport.

L'estratègia per enderrocar la monarquia preveia de coincidir, el dia 15 de desembre, la insurrecció d'algunes unitats de l'exèrcit, properes als republicans, i una vaga general que accentués l'agitació social del període, que afectava la universitat, la premsa, etc. Tres dies abans, però, els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández es van aixecar a Jaca (Osca). Van ser vençuts ràpidament per unitats governamentals i jutjats en consell de guerra sumaríssim, i el 14 de desembre van ser executats. L'endemà, alguns representants del govern provisional il·legal de la República van ser detinguts i empresonats a Madrid. L'intent de promoure la vaga general havia fracassat, i les conspiracions per instaurar la República continuaven sense obtenir cap èxit.

El 14 de febrer, el general Dámaso Berenguer va dimitir i va ser nomenat president del govern l'almirall Juan Bautista Aznar, el qual va convocar eleccions municipals per al 12 d'abril. Els partits signants del pacte de Sant Sebastià van presentar aquestes eleccions com un referèndum sobre la monarquia.

Malgrat que al camp van guanyar les candidatures monàrquiques, els resultants foren aclaparadorament favorables a les candidatures republicanes, que van guanyar a 41 de les 50 capitals de província.

El 14 d'abril es va formar el govern provisional de la República, presidit per l'exmonàrquic i catòlic Niceto Alcalá Zamora. A Catalunya, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), proclamà a Barcelona la República Catalana dins de la Federació Ibèrica.

Alfons XIII, al vespre del mateix dia, va marxar cap a l'exili. La Segona República ja era un fet que va ser rebut arreu amb grans manifestacions d'alegria popular.

El context: La demografia, l'economia i la mentalitat

La demografia

La demografia del període de 1931-1935 a Espanya reflecteix una continuïtat de les tendències de l'etapa anterior. D'una banda, la caiguda de la natalitat i de la mortalitat, que passaren a tenir una mitjana del 27.97% i del 16.30%, respectivament, amb un augment global de població per creixement natural del 3.8%; d'una banda, el procés de concentració urbana i l'alentiment sobtat de la migració tant exterior com interior, fet que s'explica per la crisi econòmica internacional del 1929.

Pel que fa a la població activa, les dades reflecteixen que el sector agrari continuava sent molt important per a l'economia espanyola. Aquest fet s'evidencia, a més, per la gran quantitat de persones que, tot i no viure de la terra, residien en zones rurals. A tot això cal afegir la importància de la producció agrícola en el comerç exterior.

L'economia i la societat

Malauradament per als objectius republicans, la dècada de 1930 va ser una època de crisi econòmica, marcada per la gran depressió iniciada als Estats Units l'any 1929. Com a conseqüència d'aquesta crisi exterior, l'economia espanyola va patir les conseqüències d'un descens de les exportacions bàsicament de productes agrícoles i minerals, i de la reducció de les inversions de capital estranger. La crisi comportà també la desaparició del corrent migratori exterior, que sempre havia ajudat a esmorteir l'excés de mà d'obra interior. A la dècada de 1930, fins i tot van retornar emigrants, la qual cosa va dificultar encara més trobar feina.

La crisi no va ser tan important a Catalunya, com tampoc en el sector industrial espanyol, ja que la producció era absorbida pel consum intern i no es destinava a l'exportació. Amb tot, la producció industrial va baixar. Al principi, el tèxtil català no va notar gaire la crisi, ja que es va beneficiar de la pujada dels sous del sector agrícola de l'interior peninsular com a conseqüència de les bones collites el període 1932-1934. Però en el bienni 1934-1936, a causa de la baixada dels salaris al camp, sí que va patir la crisi general. En canvi, el sector de la construcció, va estar en crisi durant tot el període.

El resultat de tot plegat va ser un augment important de l'atur, que afectà entre el 30% i el 33% de la població activa els anys 1935-1936. Aquesta situació, juntament amb les mobilitzacions promogudes pels sindicats, sobretot la CNT, i amb les grans expectatives que va suscitar la República entre els obrers i els camperols, va propiciar un malestar social general, expressat sovint en un bon nombre de conflictes laborals.

La República va despertar un gran temor i preocupació entre les classes de mentalitat tradicional davant la més tímida de les propostes reformistes.

Tot plegat, a més, tenia lloc en un moment en què a Europa el feixisme i el comunisme, com a referents oposats, coincidien a desacreditar la llibertat i a criticar amb contundència la sobirania popular i de l'Estat democràtic, model que per primer cop s'intentava establir a Espanya.

El Bienni Reformador (1931-1933)

Entre el 14 d'abril de 1931 i el 19 de novembre de 1933, el govern de la República fou dirigit per les forces de centresquerra. A Catalunya, l'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va ser el partit hegemònic. Sota la seva direcció s'aconseguí l'Estatut d'Autonomia i la celebració de les primeres i úniques eleccions al Parlament català abans de la guerra civil.

El govern provisional (14 d'abril - 28 de juny de 1931)

El govern provisional de la República, presidit per Niceto Alcalá Zamora, convocà eleccions legislatives per al 28 de juny. Alhora començà a actuar per decret en quatre fronts: el treball al camp, l'educació, l'exèrcit i les relacions amb l'Església.

Pel que fa al camp, el govern va decretar la jornada de vuit hores i l'obligació de donar prioritat als jornalers d'un municipi per treballar a les finques del seu terme. També va decretar que els propietaris tinguessin totes les terres cultivades si no volien que el seu usdefruit passés als treballadors.

En el terreny de l'educació, es va decretar la creació de 6750 escoles i de 7000 places noves mestres, els sous dels quals es van augmentar força, a més de l'establiment d'una xarxa de biblioteques.

En relació amb l'exèrcit, es va oferir als generals, caps i oficials la possibilitat de jubilar-se amb el sou íntegre. D'aquesta manera s'aconseguí reduir el nombre excessiu de comandaments i de divisions, i també es va oferir una sortida a aquells militars les conviccions dels quals no els permetien de continuar a l'exèrcit sota bandera republicana. Manuel Azaña, va clausurar l'Acadèmia Militar de Saragossa, dirigida pel general Francisco Franco, i va anul·lar tots els ascensos per elecció o mèrits de guerra obtinguts durant la Dictadura, cosa que va provocar força malestar en l'exèrcit. També va crear la guàrdia d'assalt, cos de policia armada moderna i de fidelitat republicana.

L'església al principi es va mantenir expectant. Al Vaticà havia demanat als bisbes respecte per la nova situació política i el manteniment de la unitat amb vista de les eleccions. Però dos successos van enterbolir una mica la situació.

En primer lloc, una pastoral de cardenal Segura, bisbe de Terol, els termes de la qual ferien la sensibilitat republicana perquè elogiaven el rei. El govern en va demanar la destitució, però els bisbes, reunits a Toledo, van donar suport al cardenal Segura.

Més greu va ser la crema de convents a Madrid, l'11 de maig, per grups de gent incontrolada, com a conseqüència d'una provocació d'un grup de joves del Círculo Monàrquico que havien instal·lat un gramòfon que emetia la Marxa Reial i que es podia sentir des del carrer.

A altres llocs, com ara Sevilla i, sobretot, Màlaga, es van produir fets similars davant la passivitat de les forces d'ordre públic. En total van quedar afectat 107 edificis religiosos. Molts catòlics del país, davant d'aquests fets, van començar a veure la República com un règim contrari a les seves conviccions.

La Constitució republicana

Les eleccions del 28 de juny de 1931, van donar el triomf a les forces d'esquerra i de centre.

Van destacar els anomenats partits agraris, implantats sobretot a Castella, o Acción Nacional, juntament amb els grupuscles declaradament antirepublicans o monàrquics.

Les Cort sorgides de les eleccions del 28 de juny van encarregar-se de redactar una nova constitució, que es va aprovar el 9 de desembre de 1931. Atesa la composició del Congrés dels Diputats, aquesta nova constitució va reflectir els valors laics i esquerrans de la majoria: la sobirania popular, una sola Cambra (Congrés dels Diputats), la aconfessionalitat de l'Estat, garanties individuals i la possibilitat d'autonomia a les regions que ho sol·licitessin.

A l'hora de redactar la Constitució no hi va haver voluntat de consens, especialment en matèries tan sensibles en aquells moments com, per exemple, les referents a la religió. Aquest anticlericalisme constitucional s'explica pel fet que el pensament republicà i esquerrà atribuïa el retard de la societat espanyola a l'Església, que tenia gairebé el monopoli en l'ensenyament.

El govern constitucional (desembre de 1931 - novembre de 1933)

Niceto Alcalá Zamora, elegit president de la República, va encarregar a Manuel Azaña la formació de govern. A més de desplegar i aplicar la nova Constitució, el govern d'Azaña va continuar les reformes establertes pel govern provisional: les lleis de reforma agrària i militar, i la concessió de l'Estatut d'Autonomia a Catalunya.

El fracàs de la reforma, va constituir un dels motius de decepció dels camperols. A més, la reforma agrària va contribuir a espantar els propietaris, que consideraven la llei revolucionària.

Durant aquest període, a més de l'oposició dels sectors catòlics, la República es va veure trasbalsada pels sectors situats als extrems de l'arc ideològic: l'agitació al camp andalús, els anys 1932 i 1933, i l'aixecament anarquista de l'Alt Llobregat, el gener de 1932, d'una banda, i l'intent de cop d'Estat monàrquic del general José Sanjurjo, el 10 d'agost de 1932, de l'altra.

L'autonomia de Catalunya

A Catalunya, el govern de la República Catalana, presidit per Fransesc Macià, només va durar del 14 al 18 d'abril de 1931. L'endemà de l'arribada a Barcelona de tres ministres del govern provisional de la República Espanyola, els dirigents nacionalistes catalans van haver de renunciar a la sobirania nacional i a l'Estat federal. En canvi, Catalunya va obtenir un règim provisional d'autogovern, la Generalitat de Catalunya (21 d'abril), i el compromís per part del govern central que s'iniciarà el procés per redactar i aprovar un estatut d'autonomia.

Entre el 10 i el 20 de juny del mateix any, una comissió elegida per l'assemblea de representants dels ajuntaments catalans es van reunir a Núria i va enllestir un avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Aquest avantprojecte va ser aprovat massivament pel poble català en un referèndum que se celebrà el 2 d'agost de 1931.

L'Estatut d'Autonomia

L'Estatut de Núria proclamava el dret de Catalunya a l'autodeterminació, defensava l'estructura de l'Estat espanyol com a federació de tots els pobles hispànics, i definia el Principat com un Estat autònom dins de la República Espanyola. D'acord amb aquests principis, l'Estatut recollia la possibilitat d'agregació de nous territoris, la defensa de la llengua catalana, el control de l'ensenyament, etc.

Aviat es va veure, però, que aquest text era incompatible amb el de la Constitució republicana, que definia la República com un Estat integral compatible amb l'autonomia de municipis i regions. L'Estatut es convertia, en una concessió de les Corts republicanes i deixava de ser la manifestació de la voluntat sobirana del poble català.

El 6 de maig de 1932 començà a les Corts espanyoles la discussió de l'Estatut. La tramitació va ser intencionadament lenta, i durant aquest temps els partits dretans i alguns sectors minoritaris dels mateixos partits que integraven el govern d'Azaña llançaren atacs duríssims contra l'Estatut.

Els atacs anaren acompanyats d'una intensa campanya anticatalanista a la premsa i al carrer. L'intent de cop d'Estat del general Sanjurjo, motivat en part per l'oposició a l'Estatut, féu que el vol republicà s'aplegués a favor de l'Estatut després d'un brillant discurs d'Azaña. Finalment, el 9 de setembre de 1932 s'aprovà l'Estatut.

El text definitiu quedà molt retallat respecte de l'original. Així, Catalunya quedava constituïda com a simple regió, es mantenia el control de l'Estat central en l'ensenyament, tot i que la Generalitat podia crear escoles pròpies, i es donava al govern central la facultat de suspendre l'Estatut. S'hi recollien, però, àmplies competències legislatives en dret civil, règim administratiu, atribucions judicials i ordre públic.

Francesc Macià, president de la Generalitat

El 20 de novembre de 1932, es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, en què, un cop més, va triomfar la coalició encapçalada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), seguda de molt lluny per la coalició de la Lliga. La personalitat diferencial catalana quedava palesa en l'estructura política, ja que pràcticament tots els partits del Parlament tenien l'àmbit d'actuació exclusivament a Catalunya.

Fransesc Macià va ser elegit president de la Generalitat, càrrec que va exercir fins a la seva mort, el 25 de desembre de 1933. Durant el seu mandat, es va desenvolupar l'Estatut Interior, es va fixar la majoria d'edat als 21 anys i es van desenvolupar diverses lleis de política financera, social i agrària.

El món obrer

La classe obrera catalana votava majoritàriament l'Esquerra Republicana de Catalunya, però s'organitzava sindicalment a través de la CNT.

En aquest sindicat convivien dues faccions: els anarocosindicalistes, dirigits per Joan Peiró i Ángel Pestaña, i els anarquistes integrats dins de la FAI, encapçalats per Diego Abad de Santillán, Francsico Ascaso, Buenaventura Durruti i Joan Oliver. Les dues faccions tenien punts de vista diferents respecte de l'actuació política. Els primers eren partidaris de combinar l'estratègia revolucionària amb la defensa dels interessos concrets i quotidians de la classe obrera, i veien la República i l'autonomia de manera positiva. Els segons consideraven el règim republicà com una mera continuació del sistema monàrquic, i postulaven que calia desestabilitzar-lo per implantar la societat anarquista.

Des del congrés d'abril de 1932, els anarquistes van quedar en minoria i els anarquistes integrats dins de la FAI van controlar la major part del sindicat, la qual cosa va contribuir a la radicalització del moviment obrer.

El Bienni Conservador (1933-1936)

El govern de Manuel Azaña va caure el setembre de 1933 com a conseqüència de les desavinences polítiques entre els partits que li donaven suport a propòsit dels fets de Casas Viejas, i de la seva incompatibilitat amb el president de la República. Niceto Alcalá Zamora. Davant les dificultats de formar un nou govern, Alcalá Zamora va dissoldre les Corts i va convocar eleccions per al 19 de novembre.

La dreta al poder

Durant el Bienni Reformador, la dreta espanyola va tenir temps de reorganitzar-se. Dins dels seus rengles, s'hi distingien dos grups. Un s'oposava obertament al règim republicà i era integrat pels monàrquics, els tradicionalistes o carlins i els grupuscles feixistes, com ara Las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) i, a partir del mes d'octubre de 1933, la Falange Española (FE), fundada per José Antonio Primo de Rivera, fill de Miguel Primo de Rivera. L'altre acceptava la República per transformar-la en sentit dretà i no es pronunciava obertament sobre la forma de l'Estat (monarquia o república). En aquest segon grup destacava la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), creada el febrer de 1933 al voltant del partit d'influència catòlica Acción Popular. El dirigent més destacat de la CEDA era José María Gil-Robles.

Durant la campanya electoral, es va tornar a evidenciar la divisió profunda de la societat espanyola. Els socialistes presentaven Gil-Robles com a feixista i anunciaven una revolució social en cas que guanyés la dreta. Aquesta blasmava l'obra revolucionària dels socialistes i els azañistes del govern anterior, i presentava un programa amb tres punts clau: la revisió de la Constitució pel que fa als seus punts laics i progressistes, la supressió de la reforma agrària i l'amnistia per a les persones acusades de delictes polítics, mesura que havia de beneficiar, sobretot, el general José Sanjurjo, empresonat per l'intent de cop d'Estat de 1932.

El resultat de les eleccions del 1933 va ser favorable a les candidatures de dreta i de centre, i va suposar una derrota significativa per als partits d'esquerra. A Catalunya, va guanyar la coalició encapçalada per la Lliga. El president de la República va encarregar la formació de govern a Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical.

En una primera fase, el nou executiu va tenir el suport de la CEDA, que no entrà en el govern. Però l'entesa entre els radicals -republicans i amb antecedents anticlericals- i la dreta de Gil-Robles - catòlica i d'escassa fe republicana- era lògicament difícil. S'iniciava l'anomenat Bienni Conservador o Negre.

La revolució d'octubre de 1934

Pocs mesos després del triomf de la dreta, sectors del PSOE i de la UGT van preparar una insurrecció armada que havia d'anar acompanyada d'una vaga general. La iniciativa va ser de Francisco Largo Caballero, el líder més radical dels socialistes. El context europeu explica aquesta conspiració: d'una banda, l'ascens d'Adolf Hitler al poder a Alemanya, el gener de 1933, i , d'altra, la persecució a què van ser sotmesos els socialistes a Àustria (febrer de 1934).

El motiu amb què es va justificar l'esclat de la revolta, però, va ser l'entrada de Lerroux (4 d'octubre). Els partits d'esquerra identificaven la CEDA amb el feixisme. Així, tement que Gil-Robles pogués fer un cop d'Estat des del poder, el 5 d'octubre la UGT convocà una vaga general, a la qual la CNT no va afegir-se. La insurrecció armada però, només va triomfar durant dues setmanes a Astúries, on diversos comitès d'obrers van prendre el poder gràcies a la unitat d'acció de totes les forces obreres. La revolució asturiana va ser durament reprimida per l'exèrcit d'Àfrica, comandat pel general Francisco Franco. Els altres focus de la vaga també van ser controlats ràpidament per l'exèrcit.

La insurrecció, doncs, va fracassar, i els principals dirigents obrers van ser detinguts o es van haver d'exiliar.

Catalunya i el Sis d'Octubre

A Catalunya, després de la mort de Fransesc Macià, Lluís Companys va ser elegit president de la Generalitat.

Catalunya vivia en aquell moment una situació de tensió social, tant al camp, amb el conflicte entre els rabassaires i els propietaris, com a la indústria, amb l'aixecament anarquista de l'Alt Llobregat el gener de 1932. La divisió social també tenia el seu reflex en el Parlament. Així, la Lliga abandonà la cambra catalana des del gener de 1934 fins a l'1 d'octubre del mateix any, en desacord amb la política que s'hi feia.

Durant l'any 1934 es van aprovar al Parlament català nombroses lleis progressistes, entre les quals hi havia la Llei de contractes de conreu, amb què es pretenia impedir que els rabassaires fossin expulsats de les terres que conreaven i es preveia que esdevinguessin en el futur propietaris mitjançant la compra de les terres.

Malgrat el to moderat d'aquesta llei, el govern de la República, a instàncies de la Lliga, presentà un recurs davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, que l'anul·là al·legant la incompetència del Parlament català per legislar en matèria social. L'impacte d'aquesta sentència entre l'opinió pública catalana va ser molt fort. El 12 de juny, els diputats d'Esquerra Republicana abandonaven el Congrés dels Diputats com a protesta. Però les negociacions amb el govern central i alguns retocs van permetre l'aplicació posterior d'aquesta llei.

La vaga general declarada el dia 5 d'octubre i l'entrada de tres ministres de la CEDA al govern de Lerroux un dia després provocaren també la reacció del president Companys, que al vespre del mateix 6 d'octubre va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola de manera unilateral. La seva crida, no va ser seguida ni per una població ni pels sindicats, i l'endemà Companys i el seu govern es van rendir a les forces de l'exèrcit, comandades pel general Domènec Batet. L'Estatut d'Autonomia va ser suspès, i el govern de la Generalitat empresonat i condemnat a trenta anys de presó.

L'obra de govern de la Generalitat

Malgrat el poc temps de què va disposar, el govern de la Generalitat va dur a terme una obra important. A continuació enumerarem algunes de les actuacions més significatives.

En política econòmica, cal esmentar la creació dels serveis d'estadística i de les caixes de dipòsit. En matèria agrícola, es van impulsar les cooperatives i els centres d'experimentació agraris.

Pel que fa a la reforma social, es van crear l'institut contra l'Atur Forçós, el Consell de Treball i els serveis d'Assistència i Previsió Social. La sanitat, l'ensenyament i la cultura també van ser àmbits d'atenció preferent.

En el camp sanitari es va reorganitzar el sistema d'atenció primària, es van construir nous hospitals, es van fer campanyes de vacunació i es va crear la Inspecció Sanitària.

Pel que fa a l'ensenyament i la cultura, es van construir nombroses escoles i diversos centres d'ensenyament secundari i professional; es va crear l'Escola Normal Mixta, destinada a la formació de mestres; es van millorar les condicions professionals i laborals dels mestres; es va introduir la coeducació; es van impulsar els moviments de renovació pedagògica, les colònies d'estiu, les biblioteques populars, el teatre i la conservació del patrimoni artístic.

Cal destacar, d'una manera especial, la legislació favorable a la millora de la condició de la dona. Per primera vegada a historia d'Espanya, la dona quedava equiparada jurídicament a l'home dins del matrimoni.

Epíleg: les eleccions de 1936

Arran de la profunda crisi de l'octubre de 1934, els governs de centredreta van quedar relativament erosionats des del punt de vista polític. La repressió, palesada per les més de 30000 persones empresonades, els judicis, les prohibicions de la premsa socialista i comunista, etc,. Va despertar les simpaties de la població pels presos i els perseguits polítics. A més, les actuacions del govern durant el 1935 van ser molt impopulars: la llei agrària, que desfeia algunes de les conquestes del bienni anterior: el bloqueig a les Corts de l'Estatut d'Autonomia base, que ja havia estat aprovat en referèndum (5 de novembre de 1933); els nomenaments a l'exèrcit de militars poc o gens partidaris de la democràcia, com ara el general Franco, que va ser nomenat cap de l'Estat Major; etc.

El setembre de 1935, el govern de Lerroux es va veure obligat a dimitir com a conseqüència de l'escàndol de corrupció de l'estraperlo. Els governs que el van succeir van ser breus, a causa de la manca de consens entre les forces parlamentàries. Davant d'aquesta situació política, el president de la República va dissoldre les Corts i va convocar eleccions per al 16 de febrer de 1936.

Aquestes eleccions van bipolaritzar l'opinió pública espanyola. L'esquerra s'hi va presentar unida en una coalició que, amb el nom de Front Popular, aplegava des dels republicans d'Azaña fins als comunistes, La dreta, en canvi, no es va poder presentar unida, i la CEDA de Gil-Robles va ser el partit dretà que va concórrer amb més candidats.

A Catalunya també es va manifestar aquesta bipolarització: d'una banda, el Front d'Esquerres organitzat al voltant d'Esquerra Republicana de Catalunya i , de l'altra, el Front Català d'Ordre, estructurat a l'entorn de la Lliga Catalana.

El Front Popular aconseguí el 34.3% dels sufragis, i la dreta coalitzada amb el centre, el 33.2%. Però, en virtut de la llei electoral, que atorgava el 75% dels escons a la llista guanyadora encara que només fos per un vot, el Front Popular va obtenir la majoria al Congrés.

El nou govern constituït a Madrid va restaurar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, i l'1 de març Lluís Companys va se reelegit president de la Generalitat. Això va permetre continuar la reforma agrària.

Al començament del mes de març de 1936, ja es van produir els primers contactes entre generals per preparar un aixecament militar contra la República que s'havia de dur a terme el juliol del mateix any. És cert que l'ordre públic durant els mesos anteriors a la guerra estava força deteriorat. Però la conspiració militar obeïa a motius més profunds que venien de lluny: la resistència als canvis reformistes i a la descentralització autonòmica, i la por de la revolució que proposaven obertament els sindicats i els partits d'esquerra, entre els quals la facció dirigida per Largo Caballero al PSOE. De fet, la insurrecció del mes d'octubre de 1934 ja havia estat un avís prou clar d'aquests propòsits revolucionaris.