Relats d'humor # Relatos de humor

Literatura espanyola. Relats. Estil. Arguments # Literatura española. Narrativa catalana. Relatos. Estilos. Argumentos

  • Enviado por: Edu
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad
publicidad

CATALÀ

RELATS D'HUMOR

Geoffrey Chaucer. És l'escriptor anglès més brillant de l'Edat Mitjana. La seva obra mestra són els Contes de Canterbury, una recopilació de contes enllaçats per una història marc: pelegrins d'una condició molt diversa que en el seu camí fins a la catedral de Canterbury es van narrant històries. La varietat es sorprenent. Sembla que volia escriure cent vint contes, però només n'escriví vint-i-quatre, a causa de la seva mort.

Resum. A Osney Mead, un poble d'Anglaterra hi vivia l'Oswald, un vell fuster que s'havia casat amb una jove preciositat que es deia Alison. El sagristà anava rera ella, hi volia que fos seva fos com fos. Cada nit anava davall la seva finestra i li cantava.

El Nicholas era un jove noi que vivia a casa del fuster. Ell i l'Alison aprofitaven qualsevol ocasió per estar junts. Cansats de que els interrompés l'Oswald, el Nicholas va idear un pla: dir-li al fuster que havia parlat amb Déu, s'acostava un nou diluvi i la única manera de salvar-se era penjar-se del sostre dins botes de fusta. Així ho van fer, i quan l'Oswald va ser dormit, el dos joves baixaren i es ficaren al llit. Els interrompé el sagristà, que volia un petó de la noia. El Nicholas, amb veu de dona, li digué que tanques els ulls; s'acostà a la finestra i va treure el cul. El sagristà el besà i al veure el que era, se n'anà enfadat. Els dos joves van seguir al llit. Quan tornà a sentir-se la veu del sagristà, li torna a ensenyar el cul, i aquest, amb un ferro roent va tocar-li el cul. El Nicholas, escaldat, començà a cridar: AIGUA!! Amb el renou, es despertà el fuster, i quan sentí la paraula `aigua' tallà la corda, com havien planejat, i caigué al terra. Va sortir al carrer corrent dient que era la fi del món.

LES BABUTXES FATÍDQUES

Anònim. `Les mil i una nits' és un llibre que pertany a la literatura universal on s'explica, com a història marc, com el rei Xahriar, convençut que les dones son infidels per natura, decideix casar-se cada nit amb una verge, i executar-la l'endemà. Això es repeteix durant anys, fins que li toca a Xahrasad. Recorrent al seu prodigiós talent narratiu pretén escapar-se de la mort contant-li cada nit al seu marit un conte que no arriba al seu final, així el rei li perdona la vida, per sabre com acaba la historia. Ni rere nit, Xahrasad repeteix la mateixa estratègia fins que el rei s'enamora d'ella i anul·la la condemna a mort.

Resum. Al Caire hi havia un apotecari que es deia Abu Kàssim, que era famós tant per la seva riquesa com per la seva garreperia. Abu Kàssim havia portat durant trenta anys les mateixes babutxes, que ja eren molt gruixudes. Amb el temps les babutxes es van fer molt famoses. Un dia va fer un bon negoci així que decidí anar als banys turcs. Deixà les seves babutxes a l'entrada amb les altres i entrà dins. Mentre estava allà, un ric mercader també va anar als banys. Fa aconsellar al amo que tragués les babutxes d'Abu d'allà on estaven. Així ho va fer, va collir-les i les deixà en un racó ventilat que no es veia des de fora. Quan l'Abu sortí dels banys i en lloc de trobà les seves babutxes fetes pols, en trobà unes d'esplèndides, pensà que era un miracle Al·là. Quan el ric mercader sortí dels banys i no trobà les seves babutxes, exclamà que l'Abu era ric perquè robava a les persones honrades. Va anar a casa de l'Abu Kàssim a buscar allò que era seu, i a més va cobrar una indemnització molt valuosa, i el mercader li torna les seves babutxes llardoses. Va decidir no veure-les mai més, i les llençà pel sobre de la tanca del jardí. Les sabates anaren a parar sobre el cap d'una anciana que morí a l'acte. Per escapar-se de la presó, va tenir que pagar més. Va tornar-les a llençar, aquest cop a la riba del Nil. La forta olor que desprenien va fer morir a tots els peixos que hi havia per allí. Quan un pescador trobà el causant, va sabre perfectament de qui eren les babutxes. Per desfer-se del pescador, va tenir que donar més doblers. Per perdre-les definitivament de vista, cridant com un boig, va fer un forat i les va enterrar al jardí. L'endemà els veïns s'havien apoderat del jardí del pobre Abu i feien forats cercant la fortuna que pensaven que havia enterrar el dia anterior. I per desfer-se dels veïns que eren al seu jardí va tenir que donar-los una moneda a cada un, i s'arruïnà. Va anar davant el cadi i exclamà que no es feia responsable del que aquelles babutxes farien en el futur.

UNA NIT EN BLANC

Giovanni Boccacccio. Va representar el primer humanista del Renaixement. Treballà en missions diplomàtiques i va escriure tant en llatí com en italià. Va assolir la glòria amb `Decameró'. Decameró narra la història de deu joves que es coneixen mentre fugen de la pesta en una casa de camp. El grup, combatent la tristesa, comença a explicar-se contes durant deu jornades. El resultat són cent narracions d'estil, situacions i maneres de ser molt diferents.

Resum. A un poble prop de Florència hi vivia un pagès que per diners donava menjar i beguda als viatgers. L'home tenia una muller molt ben plantada i dos fills: la Niccolosa, de setze anys, i un nadó que no en tenia més un. La Niccolosa i el Pinuccio estaven enamorats, i per poder estar una nit junts, ell i els seus amics idearen un pla: es farien passar per viatgers i quedar-se a dormir a la casa del pobre pagès. Els va rebre molt bé i els deixà quedar-se a dormir. La casa disposava de una habitació en tres llits. En un d'ells va fer dormir al Pinuccio i a l'Adriano, l'amic; al del mig, ell i la seva dona, amb el bressol del nadó al peus del llit; i al tercer, la seva filla Niccolosa. Quan pensà que tothom dormia, el jove Pinuccio va anar fins al llit d'ella i es lliuraren amb delit als plaer de l'amor. Quan estaven per feina, una gata tirà al terra unes cassoles i despertà a la mare de la jove, pensant que podrien haver entrat lladres, s'aixecà. L'Adriano també es despertà, però aquest per anar al lavabo; com que no podia passar sense apartar el bressol, va moure'l i el posà als peus del seu llit. Al tornar a l'habitació, se n'oblidà de tornar a col·locar de nou el bressol al seu lloc. Quan la dona tornà per dormir, buscà el bressol a l'obscuritat, quan el trobà va ficar-se al llit on era l'Adriano. Quan notà el cos de la dona tan a prop, començà a acariciar-lo. Quan el dos joves van haver acabar, el Pinuccio tornà al `seu' llit, s'entrebancà amb el bressol, i decidí que aquell no era el seu, i es ficà al llit amb el pare de la Niccolosa. I va confessar-li, pensant que era el seu amic, que havia tingut una vetllada meravellosa amb la seva filla. Al sentir el renous, la dona s'aixecà sense fer soroll, col·locà el bressol al seu lloc, es ficà al llit de la Niccolosa i explicà al seu marit que era mentida, que ella havia passar tota la nit al llit de la noia, ja que els seus roncs no la deixaven dormir. Fent creure al pagès que aquell home no deia la veritat, van seguir dormint. Cada cop que la mare preguntava a la filla sobre aquella nit, la jove perjurava que era mentida. Tranquil·litzada amb aquelles paraules, la dona aleshores recordava les carícies d'Adriano i pensava: «Sort que vaig ser l'única que vaig passar la nit en blanc!.»

EL RESCAT DEL CABDILL DELS INDIS

O Henry. Va ser un escriptor americà de vida curta però intensa. Abans de dedicar-se a la literatura, va ser ficat a la presó per desfalc, on va escriure més d'una dotzena de contes. En recobrar la llibertat, es traslladà a Nova York i es dedicà en cos i ànima a la literatura. El resultat van ser més de tres-cents contes. Així, captivà un gran nombre de lectors i es convertí en un dels narradors més cèlebre si prodigioses dels EUA. Els seus relats es caracteritzen per recórrer l'humor, a un desenllaç sorprenent i a retratar l'heterogènia realitat cultural, racial i econòmica del seu país.

Resum. El Bill i el Sam decidiren raptar al fill d'un ric empresari d'un poble per poder fer un frau amb un terreny a Western Illinois. Va ser fàcil raptar al vailet de deu anys. A uns tres quilòmetres d'El Cimal, el pobre on es trobaven, hi havia una muntanya amb un frondós bosc i una cova, allà s'amagarien. Des del començament, el Bill i el vailet, no es van dur massa bé. Cada cop que li preguntaven si volia tornar a casa, el jove deia que no, que allà s'avorria, volia estar amb ells dos, jugant a indis. El Sam va pujar al cim de la muntanya per veure si el poble estava commocionat per la desaparició del fill de l'home més ric, però no, al poble estava com sempre. Quan tornà a la cova, trobà al Bill acorralat contra una paret, el vailet feia de les seves. A l'horabaixa, el Sam, va baixar al pobre que hi havia al costat d'El Cimal, Poplar Grove, per enviar una carta al pare del noi. Li proposava un rescat de mil cinc-cents dòlars, i els havia de deixar dins una capsa prop del bosc on s'amagaven, però abans havia d'haver una contestació per part del pare. Quan retornà a la cova, allà no hi havia ningú. Al cap d'un temps es sentí el renou de les branques, era el Bill, es lamentava, perquè havia tornar al vailet a casa seva, ja no el suportava més, però el Sam va dir-li que es girés: i allà hi era de nou. A l'hora que havia pactat amb el pare del noi, baixà a la carretera i trobà la contestació: el pare proposava que els segrestador el paguessin a ell per poder quedar-se amb el vailet. Finalment, desesperats, de tant malament que es portava, van decidir acceptar el tracte del senyor Dorset.

TOBERMORY

Saki. Després de dedicar-se a la policia militar, Munro, es va dedicar al periodisme i a la literatura. Els seus relats són plens d'enginy i d'humor àcid, on representa la burgesia anglesa de finals del segle XIX. Molts dels seu relats es publicaren a la premsa de l'època, i després formaren a passar part d'un llibre. Les històries de Saki, construïdes amb una trama sòlida i amb desenllaços sorprenents, ens revelen la vena satírica de l'autor, que amb freqüència voreja la crueltat.

Resum. Lady Blemley havia convidat a una sèrie de amics per passar la tarda al voltant de la taula del té, entre ells el Cornelius Appin. No sabia ben bé per què el convidà, pot ser per la seva intel·ligència, però aquella tarda encara ningú l'havia reparada. Però arribà l'hora en que es fer notar. El senyor Appin havia descobert un mètode per fer parlar als animals. Sense que els convidats s'ho cregueren massa, cridaren al gat de la família, el Tobermory. Quan el varen fer parlar, el gat no era la `persona' més simpàtica del món, era un poca vergonya. Va fer quedar malament a Lady Blemley, al seu home, Sir Wilfrid i a alguns dels convidats. Quan el gat se'n va anar, varen decidir que el millor que podien fer era matar-lo, per què ningú més sortís malparat. Al matí següent quan estaven esmorzant, el jardiner va dur entre les mans el cadàver del gat, la nit anterior havia participat en un combat amb el gos de la rectoria. Unes quantes setmanes després, un elefant d'un parc zoològic va matar a un anglès, on els diaris digueren que es deia Oppin o Eppelin, però tots, amb exactitud van dir que es deia Cornelius.

LA GERRA

Luigi Pirandello. Encara que va ser un dels grans autors de teatre europeu del segle XX, va començar la seva carrera literària col·laborant en la premsa amb poemes, articles i contes. Els seus primers relats reflecteixen la voluntat de superar el naturalisme a favor d'una visió existencial de la vida. Amb un llenguatge tens i expressionista, la narrativa de Pirandello descriu uns personatges que parlen molt, però que rarament es comuniquen, recorrent a l'humor negre.

Resum. El senyor Lollò Zirafa, preparant-se per la collita d'olives, va decidir comprar una gran gerra, a més de les cinc que ja tenia, per poder ficar-hi l'oli que anava a treure de la seva gran collita. La guardà a l'almàssera, on es guardaven les eines. Al tercer dies de feina, un obrer baixà allà i trobà la gerra nova partida pel mig. Cridaren a don Lollò, que de seguida anà a cridar un adobacossis, perquè arregles la gerra. El vell li deia que ell ficaria una cola que havia inventat i quedaria com nova, però l'amo de la gerra va dir que no, que volia que li dones unes puntades. El vell s'enfadà per què no li deixà posar la seva cola, però li donà les puntades. Quan va acabar de adobar-ho, el vell se n'adonà de que havia donat les puntades des de dins, i que ara no podia sortir. Amb un estat de còlera, don Lollò muntà la seva mula i anà cap a la ciutat a parlar amb el seu advocat. Des de dins, va fer que el vell valores la gerra, un cop arreglada, però el adobacossis no volia pagar, així que decidí quedar-se allà dins. A mitjanit, don Lollò es despertà amb els crits que es sentien dins l'almàssera. Hi havia els seus obrers borratxos ballant, i el vell des de dins cantant a plens pulmons. Amb un atac de ràbia, l'amo arrencà a córrer, arribà allà avall i pegà una puntada de peu a la gerra, que s'acabà rompent. El vell sortí i guanyà el judici.

LA NEU DE CHELM

Isaac Bashevis Singer. Nasqué a Polònia, però emigrà als EUA durant l'apogeu del nazisme. Va escriure la seva obra en jiddisch, la llengua parlada pels jueus al centre d'Europa. Els seus llibres constitueixen un retrat precís del món dels jueus, tant a Polònia com als Estats Units. Els personatges de Singer es veuen obligats a triar entre la fe i l'escepticisme i entre l'assimilació de la cultura moderna o de la fidelitat als seus vells senyals d'identitat. Encara que això presenta rivets dramàtics, Singer l'aborda amb humorisme tendre. Va rebre el premi Nobel de literatura al 1978.

Resum. Chelm era un llogaret de gent ximple. Els més famosos del poble eren set ancians, que eren els més ximples de tots el habitants. Una nit, la neu no va deixar de caure al poble i cobrí Chelm com una capa d'argent. La lluna brillà i la neu resplendí com un mantell de perles i diamants. Aquella nit els set ancians es citaren i decidiren que per què ningú fes mal bé el tresor, enviarien un missatger per totes les cases per què ningú sortís i ho trepitges. Es van adonar que el missatger trepitjaria la neu, així que determinaren que el missatger fos menat damunt una taula per quatre homes. I trucant a les finestres va difondre el missatge. Mentre els ancians pensaven que farien amb tot el gran tresor caigut del cel, el sol començà a brillar i se n'adonaren que la neu havia sigut trepitjada pels qui portaven la taula amb el missatger. Després de llargues reunions, el ancians decidiren que en la pròxima nevada, quatre homes més portarien als quatre que portaven al noi des encàrrecs. I esperant la pròxima nevada, esperaven impacients per fur a terme la seva idea.

VINC PER DONAR FE

Pere Calders. L'humor i la ironia juguen un paper molt destacat en l'obra narrativa de Calders, uns dels escriptors més influents de la literatura catalana del segle XX, que s'ha fet famós, sobretot, pels seus contes. L'humor del Pere Calders es caracteritza per uns personatges anodins i insubstancials que actuen de manera rutinària i que són incapaços de sorprendre's per res; una sèrie de successos estranys i fantàstics; un narrador que ofereix una visió ingènua dels esdeveniments, i un llenguatge senzill, però precís.

Resum. L'Amèlia es una dona predestinada a collir totes les malalties epidèmiques, i quan van comunicar-li al seu cosí que a la ciutat hi havia un vampir, va pensar en ella. Així que li recomanà que no sortís de casa fins que no haguessin atrapat al vampir. Però un dissabte van sentir un gran renou i quan van baixar trobaren el cadàver de l'Amèlia. L'alcalde es negà a enterrar-la amb l'esperit del vampir a dins, pel qual el protagonista va tenir que clavar-li un estaca punxeguda al cor, i els nens volien que li tallessin també el cap, però el pare es negà rotundament. L'endemà van demanar el permís de enterrament, el qual va ser acceptat. Pareixia que el vampir havia mort ja que no va causar més mort més. Un dia vingué un periodista de Barcelona a fer un reportatge i esbrinà que l'Amèlia havia mort desmaiada, per la seva mania d'encotillar-se.

LA PRAXI

Slawomir Mrozek. Considerat per molts com el millor dramaturg contemporani de Polònia, va iniciar la seva carrera treballant com a caricaturista i humorista en revistes i diaris. La fama internacional li vingué per escriure l'obra teatral Tango. Més tard, l'autor protestà contra la intervenció de les tropes soviètiques i poloneses a Txecoslovàquia, i d'aleshores ençà dedicà una bona part dels seus textos a denunciar les absurditats i les injustícies del règim comunista.

Resum. Un subjecte pega a una bufetada a un altre. El segon li demana que, com diu un precepte cristià, li pegui a l'altre costat. Després de discutir una mica, el primer accepta i li pega. Com diu un altre precepte cristià: “A qui et pegui amb una pedra, torna-l'hi amb pa”, l'individu u, cull una pedra i li llança al dos. El segon va a un forn a comprar un pa de quilo, però no n'hi ha, així que compra unes pastes, i li llença al primer, que cau a terra sense moure's. El segon pensa que aquell ho té ben merescut, per què s'ha de ficar amb ell?

A SUÏSSA

Roland Topor. Va ser un artista polifacètic i molt provocador que experimentà sense descans en la pintura, el cinema, la fotografia, la música, la televisió, el teatre i la literatura. En totes aquestes facetes destacà per l'ús dels recursos humorístics més variats: des de la ironia fins al sarcasme, encara que opta per un humor negre, grotesc i virulent.

Resum. Un grup de tres joves excursionistes es perden a la muntanya, i a un d'ells la cama se li congela. Amb l'ajuda dels altres dos van aconseguir dur-lo fins a la cornisa i encendre un petit foc. El menjà escassejava i una nit el Henri va despertat al Georges i li proposà l'idea de tallar-li la cama del Phil i repartir-la entre els tres. La van tallar i la rostiren. L'olor del menjar despertà al Phil, i a la primera queixalada es reconegué. A la nit, amb una gana que el matava, se la menjà. La carn ja tornava a escassejar de nou, però el Phil no va deixar que li tallessin, deia que notava l'altra cama perfectament, que seva no seria la pròxima. Però idearen un pla, cada nit el Georges alçava la manta i deixava la cama a l'aire, i el Henri s'encarregava de comprovar el seu estat de sensibilitat. De vegades el Phil sentia i d'altres no, amb la mosca al nas, una nit decidiren sortir de dubtes i en alçar la manta i els pantalons. La segona cama havia gairebé desaparegut del tot, el pocavergonya de'l Phil se l'havia menjada ell tot sol!

LI CONCEDEIXO UN DESIG

Natalie Babbit. Es va dedicar, des de jove, a il·lustrar contes infantils, especialitzant-se en diferents escoles i centres d'estudis superiors. La seva primera obra per a infants va sorgir d'un treball en col·laboració amb el seu marit, que escrivia novel·les perquè ella les representés. No obstant, l'ocupada agenda del Samuel Babbit, va fer impossible el treball en equip, així que Natalie va decidir escriure els seus propis llibres i representar-los ella mateixa. Al principi, escrivia en vers, però després va decidir escriure-les en prosa, relats que combinen la realitat i la fantasia.

Resum. Un dia que a l'Infern s'hi estava avorrit, el Diable decidí disfressar-se de fada padrina i pujà a la Terra per empipar al primer que se li posés a l'abast. La primera va ser una vella camperola amb llenya a l'esquena. Va dir-li que li concedia un desig, i la vella, que no creia en fades, desitjà que tornés al lloc d'on venia. Quan va tornar a ser a la Terra, es trobà amb un ancià pensatiu amb la mirada perduda. Va dir-li el mateix que a la vella, li concedia un desig. Després de parlar amb l'home, ell digué que no en tenia cap. Enfadat, el pobre Diable, seguí buscant la seva víctima. I s'entrebancà amb un jove ufanós. Després de pensar el que demanaria: diners, amor, poder, joventut eterna, salut... Va demanar-li ajut al Diable, que amablement contestà que el millor desig es que qualsevol desig que ens passi pel cap es faci realitat. El cavaller, convençut, va demanar-li allò. Però era massa tard, el demanar un desig s'havia perdut quan li havia preguntat que li digués quin era el millor desig que podia demanar. I sense dir res més, el Diable se'n tornà cap a l'Infern, content del seu ardit.

LA PLAGA DE LA RIBERA

Jesús Moncada. Els seus contes es basen en un món novel·lesc i mític, evocat amb tendresa i ironia, i habitat per homes que viuen de les mines de lignit i de la navegació fluvial, i que tenen prou temps per jugar una partida de cartes al cafè després de acabar la feina i explicar-se històries que claven les seves arrels a la vida real. La llengua literària d'aquest escriptor de la Franja està carregada d'humor tendre i sorprenent que ha merescut elogis de la crítica i del públic.

Resum. Un home, el Jeroni Salses i Santapiga, escriu al director de la presó de Lleida, indicant-li que l'ajuntament de la vila on ell es agutzil ha decidit tirar el vell edifici de la Casa de la Vila i construir-ne un de nou. Però no tenen lloc per guardar tot el que hi ha dins, i com que el batlle es molt llest, ha decidit que cada empleat se'n dugui a casa seva el material que li toqués. Així, a ell, li a tocat portar-se'n el retrat del rei, l'arxiu del cadastre, cap-grossos i un presoner que estava a la garjola de Ca la Vila, que es diu Valerià, àlies la Plaga de la Ribera. El lladre es un bon noi, ajuda a casa, sopa amb ells, mira la televisió a la nit... I la seva petició es si podria ingressar al Valerià a la presó de Lleida i que allà aprengui l'especialitat de la delinqüència que més li agradi, pagant el que calgui, es clar, i així quan surti d'allà podrà exercí d'allò que li agrada.

EL PÍCNIC DE LES TORTUGES

Anònim. els éssers humans han sentit sempre la necessitat de crear històries amb la finalitat d'informar-se o divertir-se, és així com van néixer els contes folklòrics, que vivien de la tradició oral. Aquest art de narrar històries existeix des de fa milers d'anys i ha estat cultivat per totes les civilitzacions. Entre ells abunden els que tenen una finalitat humorística, amb animals com a protagonistes que actuen i parlen com a éssers humans.

Resum. Un esplèndid dia de primavera, la família Tortuga va decidir anar-se'n de pícnic. El fill petit del matrimoni, emocionat amb la idea de sortir de casa, ajudà a la mare a preparar la cistella. Tres mesos després, la família sortí de casa seva dirigint-se a un bosquet que hi ha vora un riu. Un any i mig després d'haver sortit de casa, la família ha havia fet la meitat del trajecte, però la mare va tenir que llençar el suc que havia preparat perquè havia començat a criar cucs. Al cap de tres anys, arribaren al bosc, i dos mesos després ja havien estès els tovallons, tret el menjar de la cistella i parat taula. Quan decidiren començar a menjar, se n'adonaren que no havien portat l'obrellaunes. Van decidir que la jove tortugueta aniria a cercar-lo, però els va fer prometre que no tocarien gens de menjar mentre ell fos fora, i els pares acceptaren. Al cap d'un any, els pares ja notaven el rosec de la gana. Tres anys més tard, el pare Tortuga i la seva dona tenien una gana fora mida. Però no menjaven perquè li havien promet al seu fill que no menjarien. Passaren anys i anys, fins que els pares sentiren una gana voraç, i decidiren fer una queixalada mentre l'esperaven. I quan estaven a punt de mossegar quan una veu sortí del mig del matolls, era el nen que es queixava de que no havien complit la seva promesa, menys mal que no havia anat a cercar l'obrellaunes.

LA CAPUTXETA VERMELLA

James Finn Garner. És un escriptor i artista còmic americà que ha assolit fama mundial per les seves paròdies d'allò que és políticament correcte. Una cosa políticament correcte es allò que amb el propòsit de denunciar les discriminacions per qüestions de sexe, edat, nacionalitat o raça, ha degenerat una mena de pensament únic bastat en una visió maniquea de la societat i de la història i en la imposició d'un llenguatge altisonant.

Resum. La Caputxeta Vermella, que vivia amb la seva mare a la vora d'un bosc, va anar a portar-li un cistell amb fruita fresca i aigua mineral a la seva àvia, una obra de sentiment solidari. Així doncs, la Caputxeta Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. De camí cap a casa de la seva àvia se li va acostar un llop que li preguntà que duia al cistell. Els comentaris del llop no van parèixer-li massa correctes a la noia, així que seguí el seu camí. El llop, que sabia una drecera per arribar abans a casa de l'àvia de la Caputxeta, la seguí i en arribar es posà la camisa de dormir de l'àvia i es ficà al llit. Quan la Caputxeta arribà a casa de la seva àvia, trobà algunes coses diferents en ella: ulls grossos, nas gros, dents grosses... I el llop saltà del llit i agafà a la Caputxeta amb les urpes decidit a devorar-la. La Caputxeta Vermella cridà, no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal. Els crits van ser sentits per un company llenyataire que passava per allí. Va entrar a la casa per intervenir-hi, mentre aixecava la destral, la Caputxeta i el llop s'aturaren en sec. La noia s'enfadà amb l'home, ja que era clarament sexista, per què havia d'intervenir si una noia i un llop poden arreglar les seves diferències sense l'ajut d'una persona masculina? En sentir el discurs de la seva neta, l'àvia sortí de la boca del llop, collí la destral i tallà el coll a l'home. Després d'aquella experiència traumàtica, la Caputxeta Vermella, l'àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari.