Reforma agraria

Historia universal # Segona república espanyola. Desamortització

  • Enviado por: Marc García
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad
publicidad

LA REFORMA AGRÀRIA DE LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA

La Segona República espanyola va ser un periode comprés entre el 14 d'abril de 1931, data de proclamació republicana, i el 18 de juliol de 1936, quan es desencadenà l'alçament auspiciat per Francisco Franco, que portà tres anys de guerra civil i la definitiva liquidació del règim republicà a la primavera de 1939, donant lloc a la Dictadura del general Franco.

Durant la República, es portaren a terme moltes reformes, degudes a que la majoria dels espanyols estaven desencantats d'una Monarquia agonitzant i de la falta de llibertat democràtica. Una d'aquestes reformes va ser la militar, en la que Manuel Azaña, primer ministre republicà, canvià l'organització d'un exèrcit antiquat. D'altres serien les sanitàries, financeres, etc.Tanmateix, la principal de totes elles i la que ens interessa, la reforma agrària, no fou tant exitosa.

Es pot dir que la reforma agrària constitueix el leit-motiv essencial de la Segona República i esdevindria, possiblement, l'única qüestió que va mantindre oberta i viva la polèmica política durant els cinc anys que durà la República. Al voltant d'ella es definiran els diversos partits polítics; al seu èxit quedarà condicionada la col·laboració socialista amb l'esquerra burgesa; Azaña la utilitzà com a instrument polític per afonar a la vella noblesa; contra ella es manifestà el maximalisme anarquista, etc.

Foren més d'un -els famosos sis decrets agraris de 1931- els projectes que precediren al que definitivament passà a discussió de les Corts en la primavera de 1932 i que, fianlment, s'aprovaria en la sessió de 9 de setembre per 318 vots contra 19. Les seues finalitats eren tres: fer desaparéixer els latifundis, castigar l'absentisme i que la terra, a més d'instrument de treball, proporcionara a qui posara en ella el seu esforç un benefici per la utilització d'un cultiu remunerador. El primer objectiu localitza la reforma sobre una determinada zona (les catorze províncies caracteritzades pel latifundisme: Andalusia i Extremadura senceres, més Ciudad Real, Toledo, Albacete i Salamanca). El segon objectiu assenyala com a expropiables les finques procedents d'antics senyorius jurisdiccionals i les explotades durant més de dotze anys en règim d'arrendament a renda fixa. Les expropiacions s'havien de fer proporcionalment a un tipus de capitalització que s'elevava a mesura que la renda de la superfície expropiada era major; el seu pagament s'hauría de fer, part en efectiu, part en títols de la renda; la proporció de la indemnització pagada en efectiu seria inversa a la renda de la finca.

Però, fatalment, el cost total de les indemnitzacions devia fer sumament lent el procés de plasmació de la reforma. Per impulsar-la, Azaña va fer aprovar una llei per la qual es declaraven expropiables sense indemnització els bens rústics de l'extinguida noblesa. “L'àmbit de la mesura -assenyala Siguán- era extraordinari. Només cal tenir en compte que, segons les dades del Catastro, sols la grandesa posseía 577.359 hectàrees” (cal afegir que d'aquestes, sols al Duque de Medinaceli li'n corresponien 79.146).

Si la revolucionària llei d'Azaña havia vingut a denunciar el desequilibri secular en el repartiment de la propietat agrària, la limitació dels termes amb el quals la Llei fou concebuda (el procediment de pagament amb les finques expropiables mitjançant una indemnització) la va condenar, fatalment, a la ineficàcia. A finals del 1933, l'Institut de Reforma Agrària (organisme creat per implantar de forma pràctica la llei) havía instal·lat 8600 families, havía expropiat 80.000 hectàrees i havia autoritzat l'ocupació temporal d'altres tantes. Però tot allò anunciava un ritme molt lent en l'aplicació de la Reforma (s'havia previst, en principi, un minim de 600.000 camperols establerts per any); i aquesta decepció coincidia amb l'esfondrament del preu de les terres i amb l'abandonament de cert nombre d'explotacions (en espera de reforma) que portà com a conseqüència un alarmant augment de l'atur.

El canvi polític determinat per les eleccions del 1933 -el famós bienni negre (novembre del 33 a desembre del 35)- feu retrocedir les confiscacions mitjançant l'amnistia de la dreta; per altra banda, projectà una crescuda indemnització a la classe aristocràtica. L'esquerra recusà la Llei de Reforma de la Reforma Agrària per inconstitucional -la contrareforma agrària dirien- i José Antonio Primo de Rivera, la va acusar d'insuficient i reaccionària. Promulgada l'1 d'agost del 1935, va tendir a llevar a la Reforma de 1932 totes les seues possibilitats. S'establiren excepcions a la relació de terres expropiables que contenia la base cinquena, el que virtualment significà una reducció substacial de la possible àrea de la reforma. S'anul·là i es suprimí l'invendari que, amb tots el seus defectes, era la base material del treball de l'Institut. Es suprimí l'expropiació sense indemnització dels senyorius i de les terres de la grandesa, i s'anul·laren les expropiacions d'aquest tiupus ja realitzades. La Llei del 1935 representa una lentitud tal en la realització de les tasques de la reforma, que va equivaldre quasi a dessistir totalment d'ella i mantenir tansols una irònica aparença d'activitat. Els únics preceptes positius de la nova Llei varen ser la facultat d'expropiació forçosa, previa declaracio “d'utilitat social”, i la creació dels “patrimonis familiars insegrestrables”, ja previstos en l'article 47 de la Constitució.

El comentari de José Antonio Primo de Rivera al projecte “contrarreformista” dibuixa la situació de l'altre extrem de la societat camperola denunciant l'amplitud de la massa de desheretats sense esperança ja de pròxima redenció. El comentari és aquest: “En aquest projecte del senyor ministre d'Agricultura es diu que la propietat serà pagada al seu preu just de taxació, i s'afegeix que no es podran dedicar més de cinquanta milions de pessetes per any a aquestes operacions de Reforma Agrària. ¿Qué cal per reinstal·lar a la població espanyola sobre el sòl espanyol? ¿Vuit milions d'hectàrees, deu milions d'hectàrees? Doncs això, en nombres rodons, val uns vuit mil milions de pessetes; a cinquanta milions per any, tardarem cent seixanta anys en fer la Reforma Agrària. Si diguem açò als camperols, tindran raó per dir que ens mofem d'ells”.

Relacionat amb el problema social del camp, s'ha d'assenyalar, al marge de la famosa Llei de Bases, l'interessant esforç realitzat en Catalunya per resoldre definitivament el problema “rabassaire”. La Llei de Contractes de Cultius fou nervi del programa de l'Esquerra; però es va veure des del primer moment molt compromesa pel cariu eminentment polític amb que la plantejà el presindent Companys. Notable fou en aquesta mateixa època (1934-1935) la feina del ministre de la CEDA Giménez Fernández per estabilitzar la situació dels arrendataris camperols en una de les zones de màxim desequilibri social del agro espanyol: Extremadura. És significatiu que aquesta feina, que havia d'acabar en una llei d'accés a la propietat, provocara una vertadera tempestat en les pròpies files del ministre que intentà portar-la a terme: els que aleshores l'anomenaren “bolchevique blanco” foren, molt poc després, patrocinadors de la dissortada “Contrarreforma Agrària”.

De l'altra cara del problema agrari (la de potenciació econòmica del camp) la República s'ocupà iniciant el desplegament d'un adequat sistema de plans hidràulics, els de l'enginyer Lorenzo Pardo, que, a penes activats en els últims anys del règim i paralitzats per la guerra civil, servirien després de base a les grans realitzacions de l'Espanya franquista (a través de les planificacions regionals i dels posteriors Plans de Desenvolupament).

La reforma agrària espanyola del segle XIX (la desamortització)

La desamortització compon, amb l'abolició del règim senyorial (supressió dels drets jurisdiccionals i senyorials) i la desvinculació (liquidació de les limitacions jurídiques a la lliure disposició sobre els bens, en especial, de la noblesa), la trilogia de la reforma agrària del segle XIX. Per això, la desamortizació pretengué la formació d'una propietat coherent amb el sistema liberal, es a dir, la instauració de la propietat lliure, plena i individual que permetera maximitzar els rendiments i el desenvolupament del capitalisme al camp. El patrimoni de las mans mortes no era ni lliure (es tractava d'una propietat amortitzada), ni ple (en ocasions, hi havia cessió del domini útil de la propietat al censatari), ni individual (la titularitat corresponia col·lectivament a una institució). L'entrada d'aquesta massa de bens al mercat s'efectuà, en general, a través de dos procediments: la subhasta al millor postor com a fòrmula preferent i més extesa en el cas de propietats plenes, i la redenció pel censatari quan es tractava de drets.

La desamortizació es proposà, a més, objectius específics. El nou règim de propietat serviria per a concitar el recolzament dels compradors de bens nacionals a la causa nacional i per a debilitar les bases econòmiques dels enemics de la revolució liberal. Els propietaris vincularien els seus títols acabats d'adquirir a la sort del règim polític (base social per al liberalisme). Finalment, el producte de les vendes seria aplicat a l'amortizació del Deute Públic i contribuiria a paliar les creixent necessitats hisendístiques de l'Estat (obtenció d'ingressos per a disminuir el Deute Públic acceptant els títols com a forma de pagament o destinant part dels diners en metàl·lic a la compra de títols al mercat; disminució del Deute Públic com a requisit per a la concertació de nous crèdits; financiació de despeses extraordinàries, especialment guerres i obres públiques essencials; o augment dels ingressos fiscals ordinaris a través de la nova càrrega impositiva dels bens desamortizats).

Etapes

La legislació desamortizadora reprodueix els avatars de la revolució liberal, donat que la seua vigència i derogació estan mediatizades per la conjuntura política (avanços liberals i reaccions absolutistes). Una primera etapa (1766-1798) comprén la venda de bens dels jesuites i la denominada desamortizació de Manuel Godoy (bens arrels pertanyents a hospitals, hospicis, cases de misericòrdia, cofradies). La segona fase (1808-1823) correspon a la desamortizació impulsada durant la guerra de la Independència per l'administració bonapartista i pels legisladors reunits a Cadis (bens de la Inquisició i reducció a un terç del número de monasteris i convents), així com a l'efímera obra del Trieni Liberal (prohibició de noves amortizacions i supresió dels monasteris d'ordres monacals, convents d'ordres militars). En la tercera etapa (1834-1854), coneguda com desamortizació de Mendizábal i Espartero, es procedeix al sistemàtic despull patrimonial de la Iglèsia, i a la desaparició de monasteris i convents. La quarta fase (1855-1924) s'inaugura amb la Llei General de l'1 de maig de 1855 o Lley Pascual Madoz i és per duració i volum de vendes la més important. Es completa l'enatjenació dels bens de regulars i seculars i, sobre tot, es declara la venda dels patrimonis de totes les mans mortes (bens municipals, instrucció pública, beneficiència).

Consequències

La privatizació de finques rústiques afectà a una extensió equivalent al 25% del territori espanyol i, en general, ratificà l'estructura de la propietat preexistent. L'acomesa financera fou cobierta satisfactòriament, basant-se en les cantitats que Hisenda va percebre en títols i en metàl·lic per la venda dels bens desamortizats (14.435 mililons de reals). En quant a l'objectiu polític de consolidar la causa liberal, l'extracció social dels compradors, restringida inicialment als círculs més acaudalats, es diversificà a mesura que es cobrien les etapes del procés. En conjunt, no obstant, foren els membres de la burgesia (comerciants, homes de negocis, professions liberals i camperols acomodats) qui capitalizaren les finques més preciades i de major extensió. Pel contrari, tant el camperol pobre com el colonitzador disposaren de menors possibilitats d'accés a la propietat.

La desamortizació de finques urbanes (cases, edificis conventuales) va contribuir a la transformació del model de ciutat del segle XIX: de la ciutat conventual, marcada pel predomini del caserio amortizat i el to hegemònic dels edificis religiosos, a la ciutat burgesa, caracterizada per la desaparició del vell caserio, el seu creixement en altura, l'obertura de noves vies, la presència dels edificis públics i els eixamplaments. Així mateix, la desamortizació exercità una decisiva —i, en general, llastimosa— influència en la valoració i conservació del patrimoni artístic i cultural que atesoraven las entitats eclesiàstiques (edificis conventuals, arxius i biblioteques, pintures i escultures, ornaments i vasos sagrats). La legislació va preveure per als edificis conventuals destins tan diversos com la conservació per a us parroquial o públic (conversió en museus, cuartels, hospitale), la demolició per a l'obertura de nous carrers o l'eixamplament de les existents, o la seua mera inclusió entre els bens nacionals subjectes a la privatizació. El patrimoni moble corregué la mateixa sort: fou reservat com a part de la memòria històrica nacional (creació de museus) o va servir preferentment de remei a la crítica situació financera.

Vídeos relacionados