1. PSICOLOGIA DE L'EDUCACIÓ

• Definició

• Psicologia: ciència que descriu, explica i prediu la conducta manifesta i l'activitat mental (de tipus motòric, sensorial, afectiu i/o cognitiu) dels éssers capaços d'aprenentatge.

• Aprenentatge: és el conjunt de canvis de conducta i pensament que du a terme un ésser viu com a conseqüència de l'experiència. L'aprenentatge consisteix a convertir la informació present en l'ambient en coneixement. El coneixement permet descriure, predir, explicar la realitat i, per tant, redueix la incertesa d'aquesta realitat i ajuda a controlar-la.

• Educació: conjunt d'activitats intencionades i planificades que tenen per objectiu provocar canvis de conducta i de pensament a les persones. Dels segments diferenciats, ordenats i seqüenciats d'aquestes activitats en diem ensenyament

• Psicologia de l'educació: ciència que tracta dels processos d'ensenyar i aprendre, defineix els mètodes d'investigació adequats per al seu estudi i busca solucions per als problemes que hi puguin sorgir. La psicologia de l'educació actual té tres orientacions:

• Considerar la psicologia de l'educació com una branca aplicada de la psicologia, que tracta els problemes d'ensenyar i aprendre amb els principis, els mètodes i els instruments propis de la psicologia, però aplicant-los a les situacions d'ensenyament i aprenentatge.

• Considerar la psicologia de l'educació com una branca totalment separada de la psicologia, de manera que psicòlegs i educadors tenen cadascú la seva funció.

• Considerar com alternativa a les posicions anteriors, que la psicologia de l'educació és una integració de postulats que provenen tant de la psicologia com de l'educació, o bé una disciplina entre psicologia i educació.

Aquesta darrera posició és la que prenem com a punt de referència i en conseqüència, el principal objectiu de la psicologia de l'educació és analitzar el procés d'ensenyament i aprenentatge, és a dir, descriure, explicar i predir les relacions que s'estableixen entre les variables psicoeducatives, que són les del professor (P), l'alumne (A), les del contingut (C) i les seves interaccions respectives (PAC).

• Teories psicoeducatives conductuals

• Idea general: l'ambient és la VI que provoca la conducta, que és la VD.

• Objecte d'estudi: és la conducta o l'aprenentatge que és el mateix. El conductisme se centra en la conducta, en el resultat E ! R

• Concepció del subjecte que aprèn: el subjecte que aprèn és passiu, perquè la seva conducta (el seu aprenentatge) és el resultat directe de la influència de l'ambient.

• Models i aplicacions del conductisme

• Condicionament clàssic: explica la conducta i l'aprenentatge per associació d'estímuls i explica, per tant, les filies i fòbies relacionades amb l'aprenentatge i les activitats escolars.

• Condicionament operant: explica la conducta per les seves conseqüències. Ha tingut molta influència en el món educatiu, sobretot fins als anys setanta, quan ha començat a dominar els models cognitius. Aplicacions concretes:

• Rebuig al càstig sistemàtic com a mètode eficaç per aconseguir l'aprenentatge, i la instauració de reforç combinat amb l'extinció com a millor sistema per controlar la conducta.

• Idea de què aprendre ha de ser una activitat agradable, gratificant i reforçant.

• Recomanar el registre continuat de la conducta com a millor mètode d'avaluació d'aprenentatge

• L'ensenyament programat

• Aprenentatge per associació: Bandura explica la conducta del modelatge, que és l'observació d'un model i el reforçament vicari. El modelatge s'ha aplicat amb èxit a alguns aspectes de l'ensenyament i l'aprenentatge escolar com ara:

• L'aprenentatge de valors i normes de comportament a l'aula, que modela els mestres o altres alumnes

• L'aprenentatge del contingut procedimental, per al qual el concepte de model és molt adequat.

• Variables psicoeducatives

• Els professors

• Els alumnes

• Els continguts: és el conjunt de saber culturals (teories, idees, hàbits, creençes, llenguatges, costums, valors, sentiments) que s'ensenyen i aprenen a l'escola. Hi ha diferents tipus de continguts acadèmics:

• Declaratius o conceptuals: que designa un conjunt d'objectes, fets o símbols que tenen característiques comunes (mineral, nombre enter…). (són conceptes).

• Procedimentals: designa un conjunt d'accions ordenades i finalitzades, orientades en la consecució d'una meta. L'aprenentatge del contingut procedimental s'identifica amb l'aprenentatge de les destreses, habilitats, tècniques, mètodes i estratègies. (aplicació de la teoria)

• Actitudinals: que designa un conjunt de valoracions que fem sobre els fets i els procediments (bo, dolent, aconsellable) i que predisposen i regulen la nostra conducta i el nostre pensament, Aquestes valoracions que fem sobre les coses es concreten en regles de conducta que anomenem normes i són el resultat, en part, de les actituds, que serien la tendència a comportar-se sistemàticament d'una manera determinada.

• Contextos i interrelacions: en els contextos podem citar l'espia, el temps, mètodes i les tecnologies. I per saber si va bé cal una avaluació de les variables.

2. IDEES PRÈVIES

Les idees prèvies redueixen l'angoixa que provoca el que ens és desconegut, però són ben lluny de proporcionar-nos una idea ajustada (o propera al coneixement formal) de la realitat.

Són construccions personals dels alumnes, elaborades de manera més o menys espontània en la interacció quotidiana amb la realitat. Les idees prèvies són:

Podríem dir que les idees prèvies o teories implícites són teories, creences o idees que:

• Representen conjunts de coneixement prototípic que agrupen certes regularitats en les situacions, els comportaments, els personatges i les idees que perceben les persones en el seu entorn.

• Intervenen en la comprensió, explicació, predicció i planificació del comportament

• S'elaboren individualment, però gràcies a la participació en contextos socials i a través de la interacció amb altres persones.

• Característiques de les teories implícites i científiques

3. PERSONALITAT

La personalitat és l'estil, la manera que tenen els individus d'enfrontar-se a la realitat i resoldre problemes que els hi planteja l'existència. La personalitat, igual que la intel·ligència, designa un conjunt de qualitats o característiques de les persones que són:

• Diferencials: perquè són pròpies d'aquesta persona i la distingeix de les altres

• Estables: perquè s'observen en diferents situacions i moments de la vida

• Independents: dels altres factors de diversitats individuals, o sigui, la personalitat, la intel·ligència i la motivació són característiques independents entre elles, que no tenen cap relació, per la qual no podem inferir el valor d'una a partir de l'altre.

Així doncs, la personalitat és l'estil amb què una persona s'enfronta amb l'entorn, la manera de ser, que ens indica com es comporta i se sent regularment aquesta persona, perquè en descriu aspectes com el caràcter, la reactivitat emocional, l'adequació i acceptació que fa de les normes establertes, i els seus hàbits i preferències en la interacció social.

• Models de personalitat: la teoria de la personalitat d'Eysenck és actualment una de les més acceptades per la psicologia de les diferències individuals. Eysenck organitza la personalitat en tres nivells, que provenen de l'anàlisi factorial, un mètode d'anàlisi multivariant que intenta explicar un conjunt extens de variables observables (conducta) mitjançant un nombre reduït de variables hipotètiques que són els factors (trets i dimensions).

• Nivell observable: referit a la conducta, que és tant allò que podem veure que fan les persones com el que ens diuen que pensen o senten. La podem recollir directament mitjançant l'observació (directa o indirecta), entrevistes, qüestionaris. Ex: plorar, parlar amb els altres, contestar ràpidament o explicar que s'està content.

• Factors de primer ordre: referits als trets, que se situen en una categoria superior a l'anterior i no són observables directament. El concepte tret és un conjunt de qualitats de la persona que es correlacionen positivament, és a dir, que quan se'm dóna una se solen donar també d'altres.

• Factors de segon ordre: referits ales dimensions o tipus, encara en un ordre superior, també de tipus abstracte, que resulta de la confluència o la intercorrelació entre diferents trets.

• Elements de l'entorn educatiu que canvien entre les persones extravertides i introvertides

• Metodologia instruccional

• Extravertits

• Tasques variades i curtes amb descansos freqüents

• Treball en grup, plaer per la participació

• Metodologia per descobriment

• Avaluacions freqüents (bona retenció en intervals curts

• Introvertits

• Facilitat per concentrar-se (necessiten una continuïtat en el treball)

• Treball individual, prefereix treballar en solitari

• Metodologia per recepció, instrucció directa

• Avaluacions menys freqüents (bona retenció en intervals llargs)

• Objectius instructius

• Extravertits

• Control de l'atenció i treball individual, persistència en el treball

• Responsabilitat personal i menys dependència del grup

• Introvertits

• Entrenament de les habilitats socials

• Entrenament a certs nivells de tolerància al soroll, música, etc…

• Context d'aprenentatge

• Extravertits

• Necessiten un ambient de treball ric en estímuls

• Introvertits

• Necessiten un ambient tranquil i silenciós

• Rendiment acadèmic

• Extravertits

• A primària millor nivell

• Introvertits

• A la universitat millor rendiment

• Relació professor-alumne

• Extravertits

• Sensibles als elogis públics

• Atribució externa dels fracassos

• Resulta agradable al professor, li proporciona molt feed-back

• Introvertits

• Sensibles a l'aprovació social, millor en privat

• Atribució interna d'èxits i fracassos. Introspectiu

• No proporciona massa feed-back al professor, però quan ho fa és sincer

4. ESTILS COGNITIUS

Fa referència a la captació o processament de la informació que ens envolta a les persones. Hi ha molts estils cognitius, però ens centrem en un: impulsivitat reflexivitat.

• Reflexivitat-impulsivitat: basat en l'atenció i, més concretament, en la consistència individual quant a la latència i la qualitat de resposta davant d'una tasca cognitiva. Tradicionalment s'utilitza el Matching Familiar Figures Test (MFFT; test d'aparellament de figures familiars.

Es consideren impulsius quan responen ràpidament i cometen molts errors. Les persones reflexives tendeixen a analitzar les coses i els problemes i buscar possibles solucions. Algunes d'aquestes reflexions són vistes com a positives però d'altres com a negatives. Quan parlem d'estil cognitiu parlem de personalitat, d'intel·ligència. És a dir, es barregen molts conceptes.

Hi ha un autor que és conegut pel tema d'intel·ligència i estils d'autogovern mental anomenat R. Sternberg, professor nord-americà d'origen jueu. Aquest autor té una teoria sobre com les persones utilitzem la nostra intel·ligència o els nostres recursos intel·lectuals; això és el que nosaltres anomenarem estils. Estils: forma d'utilitzar els propis recursos mentals. Hi ha tres tipologies d'estils:

• Procés cognitiu preponderat

• Estil legislatiu: aquella persona que utilitza els seus recursos per demanar, innovar de com es poden fer les coses, etc. És creativa. Ens dóna les pautes, les reflexiona.

• Estil executiu: són capaços de fer les coses. No determinen l'ordre, executen el projecte

• Estil judicial: és propi de les persones analítiques, les que valoren les coses. Analitzen i judiquen el que és bo. Les persones compartim els tres estils, però a vegades ens sentim millor en un estil que no pas en un altre. No s'ha d'entendre com a incompatible.

• Simultaneïtat de tasques

• Estil monàrquic: persones que se li representen diverses tasques, donen prioritat a una sola i les altres les deixen, tenen una prioritat absoluta

• Estil jeràrquic: estil que convé molt als estudiants, s'atribueixen jerarquies a les coses. Seria com una mena d'organització, donant més pes a uns aspectes que d'altres, però representa una simultaneïtat.

• Estil oligàrquic: qualsevol tasca té una importància equivalent

• Estil anàrquic: prenen decisions sense cap tipus de criteri. Tal com ragen les coses, es va fent.

• Globalitat de tasques

• Estil global: caben tots els aspectes on no entenen els petits detalls. Es pot dir si l'aula funciona o no. Es capten sensacions

• Estil local: és més detallista i més puntual en fixar-se en uns punts concrets, en els detalls.

• Orientació personal

• Estil intern: les persones tenen tendències introspectives; els agrada vincular allò que observa amb la seva vida, situacions similars.

• Estil extern: són persones extravertides. Els agrada més veure la innovació que els aparta d'allò que veuen.

• Tendències innovadores:

• Estil liberal: intenta trobar la novetat, el canvi, etc.

• Estil conservador: busca la tradició, conservar el que és habitual.

5. LA INTEL·LIGÈNCIA

La intel·ligència és l'aptitud, capacitat o disposició (entesa com a facilitat o dificultat) per resoldre correctament un problema. Aquesta definició involucra tres aspectes bàsics de la intel·ligència:

Hi ha diferents models d'intel·ligència està el monolític (anys 50), el factorial (anys 70), i el enfocament de gestió mental (anys 90). En resum, la història sobre els models d'intel·ligència passa per tres fases diferenciades:

• Comença partint de la idea que la intel·ligència és una condició indispensable per a la instrucció

• En un segon moment, indueix que cal adaptar la instrucció a la intel·ligència de l'alumne

• Actualment, creu que la intel·ligència ha de ser el resultat de l'educació

Antoni Castelló defineix: “la intel·ligència seria la capacitat de processar informació simbòlica”. Qualsevol tipus d'informació pot ser processada. Hi ha diferents formes d'intel·ligència, se'n diu intel·ligència múltipla.

La intel·ligència social: saber captar la intel·ligència del grup. Cada persona sobresurt en algunes coses.

Superdotats: es parla de què són individus estranys, que s'aïllen, etc…Però les persones superdotades es caracteritzen per les seves capacitats intel·lectuals molt altes. Saben reaccionar molt bé a l'hora de posar-se al lloc de l'altre, entenen molt bé als altres, saben dir les coses bé i en el moment oportú. Són persones que tenen moltes inquietuds, els hi agrada molt saber les coses, volen entendre-ho tot, volen saber-ho tot. També hi ha que tenen la capacitat d'emmagatzemar molta informació. Tenen la intel·ligència lògica i creativa molt alta.

Hi ha persones que treballen molt bé els aspectes lògics, cosa que s'anomena intel·ligència lògica. La intel·ligència creativa es caracteritza per davant de les mateixes dades que ens arriben a tots, la persona obté informació novedosa ( exemple de 1+1=8). Intel·ligència social: posar-se en el lloc de l'altre.

Talent acadèmic: són les persones que en el món de l'educació formal s'ensurten bé. A l'escola no pot ser que tot estigui bé o malament. Les dimensions dels talents acadèmics són la verbal, la memòria i la lògica. Tenir bones notes no vol dir que un sigui valuós per totes les feines.

Talent creatiu: la informació la treballa de moltes maneres. Moltíssimes idees de tot

6. LA MOTIVACIÓ

• Definició: nivell d'interès (d'acceptació o rebuig) que experimenta un alumne, en un context determinat, envers una tasca acadèmica determinada. Entenem la motivació com un estat inestable i subjecte a les característiques de cada situació educativa concreta. En aquesta concepció motivar vol dir canviar els interessos.

• Definició de constructe: és una construcció de tipus conceptual, mental. Alguna cosa que ningú ha tocat, no se sap on és, però es dóna per fet.

• Teories de la motivació (Motivació: força que empeny i dirigeix el comportament humà)

• Teories del desenvolupament motivacional: piràmide de Maslow, jerarquització de les motivacions (necessitats). La quarta i última és l'autorealització. A mesura que anem pujant els graons de la piràmide les necessitats són menys importants per la supervivència.

• Teories conductistes: es basen en la força d'elements externs (estímuls) per augmentar la motivació.

• Teories cognitives: tot i saber la importància dels estímuls externs, els individus posseïm motivacions internes i perspectives sobre les pròpies capacitats.

• Teories intruccionals: podem mostrar tres tipus de motivacions:

• Competència cognitiva: motivació per tenir capacitat cognitiva. S'ha de sentir motivat per aprendre. Es pot convertir en una competència enfront dels altres.

• Competència afectiva: capacitat de tenir relacions afectives. Són aquells alumnes que fan les coses per agradar. Busquen el reconeixement social. Quan aquesta és l'única motivació l'home no té criteri propi.

• Competència social: capacitat de poder interactuar amb els altres. De ser competent socialment.

• Tipus de motivacions

• Intrínseca (metes d'aprenentatge): caracteritzada perquè la intenció de l'alumne és incrementar la seva pròpia competència. Impulsa a les persones a fer coses per elles mateixes i pel plaer que comporta fer-les.

• La tasca: la motivació intrínseca es dóna quan tenim ganes d'adquirir coneixement i de resoldre problemes acadèmics.

• El jo: satisfacció personal que comporta l'aprenentatge

• Extrínseca (metes d'execució): quan el motiu que impulsa a fer una activitat es troba en alguna compensació que li és externa.

• La valoració social

• Recompenses externes

• Atribucions de causalitat (Weimer)

• Variable esforç: intern, inestable, controlable

• Variable dificultat: extern, estable, incontrolable

• Variable sort: extern, inestable, incontrolable

• Què es pot fer amb la motivació. Motivació i aprenentatge

• Jesús Alonso tàpia

• Encuriosir-los

• Mostrar importància de continguts

• Mantenir l'interès durant la realització de la tasca

• Promoure el treball cooperatiu

• Tenir cura en l'avaluació

• Gage i Berliner

• Encuriosir-los

• Informar de què es farà

• Posar objectius a curt termini

• Utilitzar l'aprovació social

• Sorprendre

• Promoure l'ús d'aprenentatges anteriors

• Afavorir sistemes motivacionals cooperatius

11