Poble d'Israel

Religiones # Història. Sionisme. Situació política. Població. L'exode. Bíblia. Terra Promesa. Primers reis. Jerusalem

  • Enviado por: Valeria scrp
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 22 páginas
publicidad

ÍNDEX

0.- PRESENTACIÓ ................................................................ pàg. 2

1.- HISTÒRIA DEL POBLE D'ISRAEL ................................... pàg. 3

2.- HISTÒRIA DEL SIONISME A ISRAEL ............................. pàg. 8

3.- SIUACIÓ POLÍTICA I RELIGIOSA ACTUAL A ISRAEL . pàg. 12

4.- POBLACIÓ ...................................................................... pàg. 14

5.- VIDA RELIGIOSA ........................................................... pàg. 20

6.- UN LLIBRE DE LA BÍBLIA: L'ÈXODE ............................. pàg. 22

7.- CONCLUSIÓ DEL TREBALL .......................................... pàg. 25

8.- BIBLIOGRAFIA ............................................................... pàg. 26

9.- ANNEX ............................................................................. pàg.27

PRESENTACIÓ:

Aquest és un treball que tracta sobre la vida actual i de la història que té, i ha tingut el poble d'Israel i la comunitat jueva.

Es tracta doncs, d'un recull seleccionat de diferents dades referents a la religió i vida israelí.

1.- HISTÒRIA DEL POBLE D'ISRAEL:

1.1. Història de l'antiguitat d'Israel:

Cap a la primera meitat del segon mil.lèni ens porta a l'epoca dels origens d'Israel.Un día, durant el curs d'aquests segles, sutí el Pare Abraham de Jaràn, amb la família, el pasturatge i els serfs, per buscar una terra i descendència en el lloc que Déu li havia de mostrar.Llavors va tenir lloc una migraciócap a Palestinade pobles seminòmades. Aixi, començà aquella cadena d?aconteixements que anomenem Història d'Israel.

Desprès molts i molts anys desprès d'aquests fets, la destruccció de Jerusalem i el conseqüent exili va marcar la gran història d'Israel.

Quan es considerala magnitud dels fets i calamitats que va soportar, causa sorpresa que Israel no fós absorbit per aquest huracà de la història y no perdés per a sempre la seva identitat com a poble.Si ens preguntem per què no va passar així, la resposta està segurament, en la seva infinita fe, la mateixa que va donar començament a la seva existència.L'exili va ser el qui veritablement va posar a prova la fe del poble d'Israel fins a la fí.

La fe d'Israel havia estat des de sempre de caràcter monoteísta. Encara que no tenien una formulació abstracta del monoteísme. Des de els seus principis, havia donat lloc a un sol Déu, i havia declarat que els déus pagans eren nònades (no deus). Però quan l'estat i la teologia van estar sota els assalts d'un poder pagà...que passaria llavors??

Això es el que devien raonar alguns dels jueus entre sí.

Per això la tentació d'abandonar la fe ancestral s'agreujà extremadament. Molts van ser els que es vàren esfonsar en la desesperació de que haguessin comès el pecat mortal.

Existia el risc de la pèrdua total de la fe, ja que la fe d'Israel tenia sotmesa a proba la seva pròpia existència.

I en efecte, començà a aparèixer una nova comunitat.

1.2. Cap a la Terra Promesa:

Els descendents de Jacob van estar durant 400 anys a Egipte i es vann convertir en una nació: la nació d'Israel.

Llavors els egipcis van començar a veure als israelites com una amenaça arrel del canvi de la dinastia de reis d'Egipte.

Van estrenyer el seu control, obligant-los a treballar com a esclaus en la fabricació de maons. Per reduïr el creixent nombre d'israelites, els reis van decidir que els nens isralites acabats de nèixer haurien de ser ofegts al riu Nil.

Succeiren així una sèrie de plagues terribles front al rei de Egipte, que accedí a deixar marxar als israelites d'Egipte.Però en l'ultim moment, va canviar d'idea i envià al seu exèrcit en busca dels israelites que vàren escapar a l'altre cantó del Mar de les canyes direcció cap al Sinaí.

Des d'Egipte, els israelites van viatjar fins al mont del Sinaí, lloc on Déu va fer l'aliança amb el poble d'Israel i els hi va donar les seves lleis que ells van declarar propietat del poble.

Abraham i altres patriarques van ser empesos per la fam cap a una nova terra, Egipte un país ric en cereals.

Quan els israelites van anar adquirint identitat pròpia i van anar augmentant el seu nombre de seguidors, vàren ser oprimits.

Finalment, en un intent desesperat van aconseguir escapar sota la direcció de Moisès: A partir d'aquí comença l'Èxode.

Van passar 40 anys en dures condicions al desert.

Durant l'èxode moisès va moriri Josué va ser el seu capdill, i es va fer càrrec del poble.

Davnt seu tenien tot el pais que Déu els havia promès esperant, Canaan.

Josué va aterrar als cananeus i també va obtenir la victòria entre d'altres pobles.

1.3. Primers reis d'Israel.

El primer rei sigué un bejamí alt, fort i ben plantat, anomenat Saül. Però el poder que exercia se li pujà al cap, i per culpa d'això va començar a desobeïr algunes de les instruccions que Déu li comunicava. També a causa d'això el seu fill Jonatan no va poder heredar el tron del seu pare.

A partir d'aquí comença a regnar David, que sigué nou rei ordenat per Saül sota ordres de Déu.

Desprès del regnat del rei David, continuà aquesta dinastía el rei Salomó; en el que el seu regnat passà a anomenar-se segle d'Or d'Israel.

1.4. Jerusalem

Quan els israelites van entrar a la terra promesa , Jerusalem formava part de una tribu local, els jabuseus, i va romandre en possessió d'ells fins que el rei David envià els seus homes per a conquistar-la.

Desprès de capturar la fortalesa , David s'instal.là a alcazar i l'anomenà ciutat de David. Llavors, va edificar una muralla al voltant, des d'el terraplé cap a dins.

Jerusalem es va convertir en la capital de David, qui va construïr allí un palau. El seu fill Salomó va edificar el temple. Va fer construïr així mateix un nou palau amb una gran sala ( la sala del bosc del Liban, anomenta així per les seves fileres de colomnes de cedre ), un pòrtic de columnes i un saló del tró o audiència, a mes a mes d'edificis privats. Va planar el terreny del costat est de la ciutata i va construïr la muralla d'aquesta.

Malgrat la seva excel.lent posició i les defenses que tenia, Jerusalem es va rendir a l'exercit de Nabucodonosor l'any 586 a.C. el temple de Salomó va ser incendiat , aixi com el palau i le cases dels rics. Els soldats de Nabucodonosorvan derribar les muralles de la ciutat i es van emportar tots els tresors del temple.

50 anys va romandre ejn ruïnes, fins que van tornar els primers desterrats. Després, paulatinament, durant un període d'uns 100 anys, es va anar reconstruïnt la ciutat, el temple i les muralles. Aquesta va ser la ciutat del segon temple.

Nabucodonosor habia atacat la ciutat pel nord, la seva posició defensiva més feble. Entre lèpoca de Nehemies i l'any 70 d. C., en què Titus va prendre Jerusalem, es van construir tres muralles per a protegir la part nord de la ciutat. Després de la mort d'Alexandre Magne, els jueus van passar a ser súbdits dels reis selucids siris, que tenien una guarnició a Jerusalem.

Els grecs van cedir el lloc als romans, els quals van col.locar al tro a Herodes el Gran. Herodes va reconstyruir el templ,e a gran escala, i durant el seu regnat la ciutart es va embellir també amb molts nous edificis públics: un hipòdrom, un teatre, un amfiteatre i banys.

2. HISTÒRIA DEL SIONISME A ISRAEL.

2.1.- Primer de tot, hem de dir que Sionisme és un moviment politico-religiós que té lloc entre els jueus europeus, que més tard foren seguits pels jueus anglesos i els estadounidencs; en el que defensen la existència d'un estat jueu a Palestina, on no s'hi compta amb la població àrab.

És una ideologia i pràctica politioco-social i cultural dels jueus compromesos en la permanència i desembolupament de la seva identitat pròpia.

2.2.- Per a la diàspora, la tornada a la Terra Santa simbolitzà a tota esperança mística; però en el segle XIX, en part com a conseqüència del antisemitisme a Alemanya i L'Europa Oriental, aparegué el sionisme polític, el qual es va proposar la creació d'un Estat Jueu a Palestina.D'aquesta manera desprès de les idees de Ben Salomon al-Kalai i de Leon Pinsker (1.882), a Jarkov els estudiants del grup "Bilu" van decidir fundar colònies agrícoles a Palestina, mentre que societats com la d' "Amants de Sió" es creaven a Oldesa i Varsovia. La primera conferència sionista es cel.lebrà a Katowise (1.884), però l'impulsor del sionisme secularitzat va ser Theodor Herlz, qui publicà L'Estat Jueu l'any 1896, i convocà el primer congrés sionista de Basilea al 1897, amb l'objectiu de "crear per al poble jueu, una llar a Palestina protegida pel Dret internacional". Prominents jueus van aportar fons per a diferentses institucions. Aviat l'Organització sionista de Basilea contava amb cent mil adherents a principis del s. XX i la població hebrea a Palestina va pasar de 24.000 persones a l'any 1882, a les 85.000 persones al 1920.

L'extermini dels jueus durant l'Època Nazi va unir als supervivents en el Moviment Sionista, que va rebre el recolzament de gran part de l'opinió pública internacional. D'aquesta manera, en contra de la població arab, l'Estat d'Israel fou proclamat el 14 de maig de 1.948.

L'Organització Sionista Mundial, gaudeix actualment d'un estatut oficial concedit pel Parlament Israelí l'any 1952 i es una força internacionalment activa envers la protecció d'Israel.

2.3. El rabí Judah Leib Maimon sostingué en la seva clásica obra sobre el tema que el sionisme neix amb el mateix patriarca Abraham. Aquesta postura emet que la esència del sionisme es eminentement el Retorn. Per lo tant, encara que vulguessim rastrejarlo fins a la seva font primogenia, el moment més aviat possible per al sionisme sería aquél l en el que neix l'enyorament de retonrar a la Terra d' Israel per part d'un poble desheretat d'ella. No en l' era patriarcal.

L'enyorança jueva es presente al nostre poble des de fa milenis, però no des de fa quatre. Vegué una llum fa 2600 anys durant l'Exilio a Babilonia i el seu primer document escrit (la font de la idea sionista) és el Salm bíblic 137: "Juntament als rius de Babilonia ens vàrem sentar i vam plorar recordant a Sió... si t'olvidaré, oh Jerusalem..."

L'altre extremo per a fixar el comiençament sionista sería senyalar el seu génesis solament amb la creación de la Organizació Sionista Mundial al 1897. Aquesta postura resta importancia al fet de què quan Herzl convocà el congrès a Basilea, totes les realitzacions sionistes ja havíen començat. Quinze anys havíen passat des de la Primera Aliá, la pionera de les inmigracions jueves modernes que aspiraven a la restauració nacional dels hebreus a la seva terra ancestral.

Inclús congressos sionistes, també hagué abans de Basilea. Un fou el de Thorn que es reuní a Alemanya al 1860 i tingué com a fruit la fundació de la Societat per la Colonizació de Palestina presidida per Jaim Lorje. Per la seva part, el Congrès de Kattowitz convocà al 1884 a varis grups de Jovevei Tsion baix la presidència de Lleó Pinsker. Ergo, no és el congrès en sí de la novetat de Herzl. Tampoc la seva afluent obra escrita sembla haver estat suficientement innovadora, ja que tots dos grans llibres sionistes d'Herzl tenien precedents.

Els historiadors coincidiren amb la data de naixment de la veu "sionisme": el 1r. D'Abril de 1890, quan Natán Birnbaum utiliza per primer cop el terme en l'òrgan Selbstemanzipation de Viena (el primer diari sionista d'Occident, que es la veu de l'agrupación estudiantil Kadima). Amb lo que no coincideïxen és amb el naixement de la idea sionista, molt anterior al nom que la defineix. En un principi, hi ha dos respostes extremes.

Des de fa bastants anys, l'ideología que respòn al nom de `post-sionisme" està abordant sistemàticament el marc d'investigacions històriques i artícles publicístics. Però sembla ser que nomès últimament, investigadors, pensadors i educadors sionistes van agafar consciència de la necessitat de combatir-la. Tal vegada perqué cada cop es fa més evident que el "post-sionisme" no és només un tipus de "libel" acadèmic, sinó una corrent de pensament que dicta una determinada línia de conducta en diversos àmbits socio-econòmics, polítics, legislatius i també educatius. Però a jutjar per las reaccions registrades fins al present existeix encara una gran confusió respecte a la identitat de l'"enemic": Quins són els principis d'aquesta "doctrina" que aspira a "sortir" de Sió, i no precisament de forma metafòrica? Quin va ser la seva arrel de cultiu i què és el que la motiva, fora de les seves "perverses intencions"?

3. SITUACIÓ POLÍTICA I RELIGIOSA ACTUAL A ISRAEL:


Actualment la situació política religiosa és aquesta; la que s'enfronten els uns contra ela altres i no pensen en res més que matar i que guanyi la seva manera de pensar.

Milers de palestins e israelis moren cada dia per culpa d'aquesta causa.D'entre els morts es troben milers de nens menors que no en tenen la culpa però moren en signe de la ignoràcia que reben i de l'odi que es tenen ambdós bàndols.

Actualment palestins e israelians pateixen una guerrilla, que sembla ser que no s'acaba mai on es posen en joc les religions de cada un i també la vida de les seves families.

Aquestos en són clars exemples de la conseqüència que comporta la guerrilla:

-Arafat i Peres arribaren ahir nit a un acord per frenar l'olejada de violència - L'Ejércit israelí confirma la mort de tres soldats en enfrontaments amb les forces palestines

-Els enfrontaments entre palestins e israelís es cobren unes altres 9 vides més.

-S'ha arribat a un acord entre Israel y l' Autoritat Palestina per una serie de passos basats en els acords d'Egipte que duràn a la reanudació de la cooperació de seguretat i contenció de la violencia i la incitació i que es va procedir a congelar els passos de represalia determinats durant la nit pel gabinet de seguretat d'Israel. Barak havía anunciat prèviament:«L'Exèrcit actuarà amb tota firmesa».

-Dos soldats van morir a l'acte i varis resultaren ferits en un enfrontament entre soldats israelís i palestins , també hi van perdre la vida tres palestins.

-Al sur de la franja de Gaza tres palestins menors d'edat, moríen en xocs amb soldats israelís, elevent-se a 9 el nombre de víctimes mortals.

-L' Exércit d'Israel es prepara per un llarc conflicte i una prolongada lluita contra Palestina. En una nova jornada d'enfrontaments que van tenir 4 morts, tots ells palestins, i desenes de ferits.

4. POBLACIÓ:

Com en qualsevol comunitat la vida de la població comença amb el naixement de cada un dels habitants.En el món de la bíblia el naixement d'un infant és un esdeveniment important, font d'una gran joia.

4.1. Estructura familiar de la població:

El Naixement:

Les criatures es tenen a casa amb l'ajut d'una llevadora. Tots els infants són alletats per la mare o bé per una dida fins als 3 anys.Quan l'infant es deslletat es fa una gran festa.

La Família Patriarcal:

La família és "àmplia" i comprèn els oncles, tietes, cosins i els criats.

El cap de família es al pare a qui tots obeeixen. Moltes famílies unides per lligams de sang formen el "Clan".

Una família benestant es pot engrandir comprant esclaus que són propietat dels seus amos però es beneficien d'unes lleis molt detallades.

El Matrimoni:

Els joves no tenen dret d'escollir la persona amb qui es volen casar. Són les famílies les que decideixen desprès de llargues negociacions. I es que cal posar-se d'acord sobre la quantitat de diners que s'ha de pagar al pare de la núvia.

Segons un antic costum, unes quantes monedes d'aquesta quantitat són penjades al voltant del cap de ña núvia. El prometatje dura un any i constitueix un compromís tant fort com el matrimoni.

La cerèmonia es cel.lebra d'aquesta manera:

A posta de Sol el nuvi, acompañat de la família i els amics, va a buscar a la núvia a casa dels seus pares.

La núvia es cobreix amb un vel i se'n va ,acompanyada per les seves amigues, cap a la casa del nuvi.

Durant el camí toquen musica i els ilumines amb torxes.

Els esposos s'instal.len sota un tàlem: porten vestits molt bonics i joies, com si fossin un rei i una reina.Els convidats mebgeni beuen amb alegría i la festa pot durar fins a una setmana!

La Mort:

Quan una persona mor, la família es reuneix per plorar. Els plors són una manera d'anunciar als veïns que hi ha un difunt a la família. Les famílies riques paguen persones perquè plorin per tal de fer més intenses les lamentacions. Per a expressar el dol es posen roba de sac.

El cos s'embolica amb benes i es diposita en una cova que es tanca amb una gran pedra.

La Llei estableix que si una dona es queda viuda ha de ser protegida, llavors el fill gran és el successor del pare i també ocupa la posició d'aquest en el clan.

4.2. Grups religiosos dins d'Israel

Els Saduceus:

Pertanyen a aquest grup els sacerdots, els levites, i també els rics i poderosos. Els saduceus estan lligats a l'escriptura. Els cinc primers llibres de la Bíblia tenen per a ells un valor absolut i s'han de prendre al peu de la lletra. Rebutgen la idea de la ressurrecció, ja que no figura en el Pentateuc, i tampoc accepten els comentaris dels mestres de la llei.

Els seus centres de fe són el temple i els sacrificis, tot i amb això s'adapten als costuns dels romans.

Els Fariseus:

El centre de la vida dels fariseus és l'obsevança de la llei. Temen el contacte amb tots els qui no volen viure com ells. Per això, són hostils als romans, ja que la major part dels fariseus esperen l'alliberament a càrrec de la intervenció directa de Déu.

Tot fariseu creu que el Mesies apareixerà per purificar Jerusalem de pàgans i governar segons la justícia.

Els Zelotes:

No esperen la intervenció alliberadora de Déu, sinó que volen provocar la revolta armada contra les legions romanes. Comencen amb una guerrilla que es transforma en la insurrecció. S'acaba amb la guerra i la destrucció de Jerusalem per part dels romans.

Els Essenis:

Viuen apartats del món. No accepten cap compromís amb el món pagà. Observen totes les lleis de Moisès i rebutgen els sacrificis del temple i la fi del món i el judici de Déu. Els escrits essènics contenen pregàries, himnes i comentaris de A. Testament i la vida de la comunitat. Per a ser membre d'aquesta comunitat cal renunciar a la casa, la família i la feina. La vida dels essenis està controlada per "el Mestre de Justícia".

Els Deixebles de Joan Baptista:

Són persones senzilles, insatisfetes de la religió. Cerquen un canvi total mentre esperen la vinguda del Mesies. El baptisme significa la purificació del cor que s'expressa amb el penediment i el canvi de vida.

Els Samaritans:

Constitueixen una comunitat a part d'Israel. El sue temple és al Mont de Garizin, amb els seus ritus i sacerdots.

Només tenen el Pentateuc com a llibre sagrat i esperen que la vinguda del Mesies sigui semblant a Moisès.

No pertanyen a la comunitat jueva. Samaritans i jueus s'odien mútuament.

El Poble d'Israel:

Espera un futur de pau per a tots. Aquesta esperança pren el rostre d'un sovirà just de la casa de David. De vegades s'espera que Déu regni sobre totes les coses, d'altres s'espera un enviat del Senyor.

4.3. L'esclavitud a Israel.

A l'època de l'Antic Testament, els esclaus són presoners de guerra i formen part de la família que els ha comprat. No són considerats objectes, sinó homes i dones protegits per la llei. L'esclau hebreu es considera com un fill gran, el pagà com un fill petit. L'esclau té dret a un dia de repòs.

L'esclau jueu és lliure després de treballar durant 6 anys; però si s'hi troba bé, pot decidir quedar-se per sempre amb el seu amo.

En temps deSalomó es construiren tantes obres importants que el rei va establir el treball forçat per torns i l'esclau no tenia descans.

Al Nou Testament l'esclavitud no és gaire present a Israel, ja que no hi ha gaires rics. Els petits propietaris no es poden permetre el luxe de posseir esclaus i només a la Cort hi són presents.

Quan un jueu esdevé esclau, no és oblidat pels seus, que fan tot el possible per rescatar-lo desseguida.

4.4. La gent de Palestina:

Els nobles:

Els nobles són molt rics, tenen servidors, esclaus i cos de guàrdia i viuen enm,ig de luxe i plaers.

Els sacerdots:

Els sacerdots més impoprtants de Jerusalem són rics. Porten vestidures molt cares. Cada túnica costa l'equivalent a la paga d'uns 30 anys de treball.

Comerciants i pagesos:

La major part de la població es dedica a l'agricultura. Els pagesos són propietaris de tossos de terra prou grans per a mantenir una família. Si en sobra s'intercanvia per altres béns indispensables.

Els grans propietaris, comercien amb els marxants, tenen administradors i lloguen i controlen els obrers. Tenen diners per a fer inversions, comprar, transportar i emmagatzemar les mercaderies.

Els petits comerciants venen els productes locals que transporten de poble en poble.

4.4. En un poble palestí fa 2000 anys...

Soldats de l'exèrcit romà i mercenaris estrangers circulen per tot el país al servei dels gran senyors. La població evita els contactes amb ells.

Els samaritans també són detestats, hi ha un odi mutu secular.

Els publicans cobren l'impost per compte dels romans. Són detestats perquè exigeixen sumes més elevades del que és degut i s'embutxaquen la diferència.

Els viatgers i comerciants estrangers són ben acceptats, però no poden entrar al temple de Jerusalem. Només poden formar part del poble jueu si fa temps que viuen al país i n'accepten la religió i les seves normes.

Els pobres es poden llogar per un dia, desde l'alba fins a la posta de sol, i els paguen un denari a part de l'àpat del migdia. Amb un denari es poden comprar 6 kg de pà.

A cada ciutat, i sobretot a Jerusalem hi ha persones sense feina, que solen ser persones malaltes ( esguerrats i cegs ) obligats a mendicar per a viure.

La llei d'Israel obliga a no abandonar als pobres, viudes ni orfes.

Els malalts contagiosos són allunyats per protegir la salut pública i privats dels drets com a ciutadans. Viuen en petits grups i reben l'aliment de la seva família.

Si un malalt es cura, ha de presentar-se a un sacerdot per a que el revisi. Si es constata la guarició, el malalt podrà reïncorporar-se a la societat del poble.

5.- VIDA RELIGIOSA:

5.1. Organització sacerdotal:

Estava formada per:

  • 1 gran sacerdot: l'unic que té dret a entraruna vegada a l'any al lloc santíssim del temple per a oferir el sacrifici.

  • 1 comandant del temple i 1 cap de sacerdots.

  • 7 vigilants del temple.

  • 3 tresorers.

  • 7200 sacerdots dividits en 24 grups: asseguraven la transmissió oral dels ensenyaments d'una generació a l'altra.

  • 9600 levites dividits en 24 grups: fan guàrdia a les portes del temple, porten la comptabilitat, fan feines de construcció, toquen la trompeta i canten durant el culte.

5.2. Festivitats a Israel:

  • Pels jueus l'any comença al setembre: Roix Ha-xanà: recorda la creació del món i convida a tothom a pensar sobre la pròpia existència.

  • Octubre: Sukot: festa de les tendes.

  • Desembre: Hanukà: festa de la dedicació.

  • Febrer: Purim: festa de la joia - es llegeix Ester i s'intercanvien regals.

  • Març: Pèsah: Pasqua.

  • Maig-juny: Xavvot: Pentecosta.

5.3. Les lleis:

La canonització de la Llei va donar al Judaïsme una norma molt més absoluta que qualsevol altra coneguda a lantic Israel. Donat que els manaments de Déu van ser posats a la Llei per sempre, amb una validesa eterna, per aquesta Llei s'habia de deduir la seva voluntat per cada situació; es van enfosquir o van desaparéixer els altres mitjans per acoseguir-ho. Això explica per què la profecia va anar desapareixent, ja que la llei li habia pres aquesta funció, fent-la innecessària. Per més que els profetes eren venerats des de l'antiguitat, i les seves paraules eren autoritat, la Llei no deixava en aquell temps marge per a una lliure manifestació profètica de la voluntat divina. La profecia encara existent prendria la forma de pseudoepígrafes (e. d. profecies publicades sota el nom de personatges del llunyà passat). Els jueus tenien plena consciència de que lèpoca de la profecia habia acabat. Per a conéixer la voluntat divina s'habia de consultar el llibre de la Llei.

El temple ja no era el santuari dinàstic de la cas de David en el qual el rei, per mitjà dels sacerdots designats, contibuïa als sacrificis i restants ritus culturals segons les costums i tradicions. No es tractava d'un culte de l'estat, exceptuant però que tenia alguns privilegis de la cort persa i habia l¡obligacío de pregar pel benestar del rei. Ni era tampoc el santuari d'Israel del temps antic. Més aviat pertanyia a la comunitat jueva restaurada, essent responsable del seu culte aquella comunitat, presa en conjunt. Probablement va ser continuada la tradició cultural del temple preexílic, amb les adaptacions i alteracions que la nova situació feia necessàries.

6. UN LLIBRE DE LA BÍBLIA : L'ÈXODE

6.1. Introducció:

És el segon llibre del Pentateuc i és el cor de l'Antic Testament.

Narra les diverses experiències del poble, opressió, alliberament, pasqua, aliança, llei del desert. Presenta un esdeveniment que servirà generació rera generació. Segons la tradició jueva, "Cada generació ha de considerar-se, ella mateixa, sortida d'Egipte". Així els fets passat esdevenen "un memorial". El mot "Éxode" significa sortida cap a l'aliança amb el Senyor.

6.2. Contingut:

L'experiència es narra en grans etapes:

1ª ) Opressió dels israelites per part dels egipcis. Es produeix una revelació de Déu que crida Moisès per a fer un poble lliure consagrat al Senyor. Li confia a Moisès tota la missió i també al seu germà Aaron, que intenten de convéncer el seu poble i també el faraó, que intenten convéncer primer al poble i després el faraó; davant l'enduriment del faraó, que no accepta les peticions de Moisès perquè deixi sortir Israel d'Egipte, tenen lloc les plagues, que culminen amb la mort delsprimogènits.; lànunci d'aquesta darrera plaga introdueix el relat de la sortida d'Egipte, que culmina amb el pas del Mar Roig a peu eixut per part dels israelites, mentre que els egipcis perseguidors queden sepultatas sota les aigües.

2ª ) Aquí comença la marxa pel desert cap a la muntanya del Sinaí.

3ª ) Tracta l'aliança del Sinaí: el text explica com Moisès puja a la muntanya, on el Senyor li proposa una aliança pels israelites. Són promulgats els 10 manaments.

4ª ) Aquesta part està dedicada al tabernacle, lloc de presència del Senyor enmig del seu poble. Moisès explica l'execució punt per punt de tot allò que el senyor havia prescrit. El Senyor ordena Moisès que consagri el santuari i els sacerdots.

6.3. Fragment de l'Exode:

Ex. 19, 1-7.

"El primer dia del tercer mes després de la sortida d'Egipte, els israelites van arribar al desert del Sinaí. Havien partit de Redifim i, quan van arribar al desert del sinaí, van plantar el campament. Israel acampà davant la muntanya, i Moisès va pujar cap a Déu. El Senyor el cridà des de la muntanya i li digué:

- Parla al casal de Jacob, comunica això als fills d'Israel: "Vosaltres heu vist con he tractat els egipcis, com us he portat igual que l'àguila porta els aguilons sobre les ales i us he conduït a mi. Ara, doncs, i escolteu la meva veu i observeu la meva aliança, sereu la meva heretat preferida entre tots els pobles, ja que tota la terra és meva: sereu per a mi un reialme sacerdotal i una nació santa." Això és el que has de dir als israelites."

6.4.Conclusió:

El poble d'Israel es veu obligat a marxar d'Egipte per a sortir de l'escavitud que pateixen. L'Èxode va durar uns anys, però al final va valer la pena.

A més a més, Déu omnipotent, confia en el poble d'Israel i els ajuda en tot moment. Els lliura les Taules de la Llei per a que siguin un poble organitzat.

CONCLUSIÓ DEL TREBALL:

Aquest treball m'ha servit per a conèixer millor la vida, costums, religió, fets i moltes altres dades informatives sobre la història del poble d'Israel que desconeixeia o bé, ignorava.

He pogut observar que la història d'aquest poble a part d'interessant, em sembla que és molt rica en quant a fets històrics ja que la seva història passa per diverses etapes on tenen lloc diferents fets commemorables.

Fer aquest treball també m'ha estat de gran favor perqué m'ha ajudat a enriquir el meu coneixement envers a una altra ètnia.

La idea principal que s'hi expressa és què és un poble amb un gran passat i present també ric en cultura, cosa que cada cop es va perdent més en tota comunitat a causa de la nova era moderna i tecnològica que substitueix tot lo relacionat amb història i fonaments de cultura, per modernitat e ignorancia.

BIBLIOGRAFIA

  • Atlas Bíblico, Madrid: Editorial Verbo Divino - Ediciones Paulinas, 1984.

  • Bright, J., La Historia de Israel, Bilbao: Declee de Brouwer, 1970.

  • Gastaldi, J. i C. Mussati, Qui era i com vivia el poble de la Bíblia, Barcelona: Societats Bíbliques Unides, 2000.

  • La Bíblia, Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya - Editorial Claret - Societats Bíbliques Unides, 1994.

  • Vaux, de R., Historia Antigua de Israel, vol. I i II, Madrid: Ediciones Cristiandad, 1975.

1

22