Obras escultóricas

Arte escultórico. Escultura contemporánea. Escultores contemporános. Pablo Gargallo. Julio González. Henry Moore. Calder. Chillida

  • Enviado por: La Rustya
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

El profeta

El profeta és una escultura exempta de Pablo Gargallo (1881-1934). La seva cronologia és de l'any 1933. La tècnica que utilitza l'autor és la forja i el material utilitzat és el bronze. Les dimensions dels profeta són de 235cm d'alt i la seva tipologia és dempeus. La escultura és monocroma.

Gargallo s'inicia com escultor en ple modernisme i la primera etapa de la seva producció es pot incloure totalment en aquest moviment, en especial per la seva col·laboració en obres tan emblemàtiques com el Palau de la Música o l'Hospital de Sant Pau. Gargallo és un dels artistes més eminents de l'escultura catalana d'avantguarda i ocupa alhora un lloc ben destacat en l'escultura internacional. Contribueix a la renovació de l'escultura europea amb la incorporació de nous material —plom, coure i ferro— i per la utilització del buit com a element de volum. Gran ballarina (1929) és l'obra que probablement mostra millor la combinació d'un llenguatge realista amb solucions característiques del cubisme. Amb Gran bacant (1931) assoleix la síntesi del seu art. El profeta va ser construït a partir de làmina plana, tub ondulat i buits estratègics. Els volums són acotats per elements corbats, com es pot apreciar a la galta esquerra del profeta. El buit de la boca deixa veure la expressió de cridar. La figura d'aquest visionari s'estructura entorn d'un eix central format pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra. A partir d'aquest eix creixen els diferents elements del cos mitjançant un joc de corbes i contracorbes portades al pla real per sòlides línies rectes que afermen l'home al terra. El buit descarnador (com l'anomenava Gargallo) és molt més expressiu que no pas els volums tradicionals. Finalment la figura està coberta amb una esquematitzada pell de xai i lleugerament inclinada cap endavant, de manera que aconsegueix un equilibri perfecte. La mal·leabilitat del bronze permet crear i desfer tensions entre les formes convexes (que deixen relliscar la llum), les còncaves (q la reflecteixen) i l'aire (q la deixa passar sense influir-hi). Els trets facials del rostre estan definits mitjançant les arestes. A les seves obres es detecta una forta influència de la tradició familiar de la forja, a més d'una clara vocació cubista. El profeta convida a seguir-lo amb el gest ferm del seu braç dret amb una força expressivitat. Aquest home és un dirigent q comunica la seva decisió i incita a l'acció. La vara q aguanta amb la mà dreta es el símbol del guia. El profeta va ser concebut per a la seva exposició en galeries d'art o museus o per decorar espais públics com el parc Middelheim d'Anvers.

Cap de la Montserrat cridant

El cap de la Montserrat cridant és de l'autor Julio González (1876-1942). La cronologia del quadre és de l'any 1942 i la tècnica utilitzada és la fosa. El cap està fet de bronze, és una escultura exempta i monocroma de 32.5cmX30cmX20cm. González fou un dels introductors a l'escultura del S.XX de materials i tècniques, com el ferro i la soldadura autògena, que fins aquell moment havien estat confiats a la realització de peces utilitàries o decoratives. El cap de la Montserrat cridant representa una camperola q expressa a través del crit el rebuig q sent per les guerres en general i, especialment, per la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial que li han tocat viure. Segons sembla, aquest cap és només la part inacabada del que havia de ser l'escultura sencera de tota la Montserrat cridant, de la qual es conserven dibuixos. El cap és una camperola amb un mocador al cap i amb la vista clavada al cel, que obre la boca tant com pot en el gest de cridar per desfogar-se de tot el sofriment que pateix. L'obra està carregada d'un sentit expressiu q defuig l'anècdota descriptiva. El mocador, que sembla constrènyer la camperola, contrasta amb el dinamisme i la força expressiva del rostre, que crida.

Els rictus de la boca i la intensitat de la mirada transmeten a l'observador els sentiments d por i angoixa de la camperola. González desenvolupa la seva obra dins del paràmetres marcats pel noucentisme. La influència de Picasso és present en el caràcter cubista d les seves obres. El tema de la dona pagesa havia estat present en l'escultura noucentista dels anys 20 com a recordatori del fort lligam de la cultura catalana amb la terra. Aquesta obra fou realitzada per pròpia iniciativa de l'escultor sense q hagués estat encarregada per cap institució ni personalitat. Va ser conservada per la família fins que la seva filla en féu donació l'any 1972, al Museu d'Art Modern de Bcn. El ferm compromís de González amb la democràcia i la llibertat va fer q exposés al pavelló Espanyol d l'Exposició Universal del 1937 a París l'escultura la Montserrat que, juntament amb el Guernica de Picasso, es convertí en símbol de la lluita antifeixista. La funció de l'escultura és recordar els horrors de la guerra, per tant, és una obra de caràcter propagandístic i crític.


Obras escultóricas

Desconsol

El Desconsol de Llimona (1864-1934) va ser esculpit l'any 1907 però l'any 1917 es va fer la rèplica del parc de la Ciutadella. La tècnica utilitzada és la talla i està feta de marbre. És una escultura exempta de tipologia sedent. Té unes dimensions de 67cmX76cmC67cm i és monocroma. En la darrera dècada del segle XIX, el fort sentiment religiós duu els escultors catalans —Josep Llimona, Miquel Blay, Eusebi Arnau i Enric Clarassó— a una sublimació de les figures reals per convertir-les en imatges ideals, de les quals les obres. En els primers anys del segle XX aquests artistes se centren bàsicament en la representació de la figura femenina nua, de contorns esfumats, formes arrodonides, actituds lànguides, somriures enigmàtics i ulls closos, tot evitant, però, la sensualitat i la vitalitat dels nus femenins d'Auguste Rodin. Desconsol (1907) de Josep Llimona i Eva (1904) d'Enric Clarassó són dues obres paradigmàtiques del modernisme escultòric.

L'estructura il·lustra l'actitud de desconsol a través del cosa d'una dona, de genolls sobre uns esglaons, amb el torç completament abocat cap endavant, que fa la sensació que no és capaç ni de sostenir el seu propi pes. La impressió màxima de repòs i abatiment ve donada pel fet que no té cap múscul tens. És una obra realista perdeu respecta una visió global de la realitat. Els pits, ventre, cames i braços foren traduïts al marbre amb el detallisme més gran i amb tota precisió naturalista, per això confereixen vitalitat a la figura. En el tors es marquen els petits sortints de la columna vertebral, és un tors ideal i no real. El tors és el que havia de transmetre a l'observador l'absoluta expressió d'abatiment i per això fou treballat d'una manera q no es pot considerar plenament realista. Les mans, els cabells i els peus tampoc van ser tractats amb un realisme total, l'acabat és més tosc que el d'altres parts del cos. El conjunt de l'escultura és clarament asimètrica i el volum rodó que forma el cos de la dona contrasta amb el volum rígid i recte dels 3 esglaons, que tenen la funció de suport. Els nus de Llimona no busquen la sensualitat sinó que representen noies joves, amb una aura de castedat, puresa i serenor. Són místics i cristians. Desconsol va ser representada a la 5 Exposició internacional de les belles arts d bcn 1907 i obtingué el premi d'honor. Hi ha diverses rèpliques de les quals la més popular és la que es va col·locar el 1917 al centre d l'estany q hi ha davant del parlament de cat, al parc d la ciutadella d bcn.

Figura ajaguda

Henry Moore (1898-1986), ha estat l'escultor britànic més important del s. XX. S'interessà per l'art primitiu etrusc i precolombí, en concret el déu de la pluja Chac Mool , que va veure en una exposició del museu del Trocadero a París. Aquest és el referent bàsic de les seves "figures reclinades" - dues terceres parts de la seva producció- que produí al llarg de la seva vida, en totes les variants, de la més figurativa a la totalment abstracta.
En els anys 1930-1940 Henry Moore produí un tipus d'obra - formes escultòriques que procedien de la figura humana, però desmembrada i dislocada, i sovint suggerint una metamorfosi en pedres, ossos o petxines- que es pot considerar com a surrealista, encara que formalment fou expulsat del moviment, conjuntament amb altres artistes, l'any 1947, acusat de fer "ornaments sacerdotals". La cronologia de la figura ajaguda és de l'any 1938, la tècnica utilitzada és la talla de la pedra. És una escultura exempta de tipologia jacent de 1.32 m. Es tracta de la representació d'una dona reclinada sobre una superfície horitzontal que exhibeix un gran buit sota dels pits. La dona es plasma d'una manera simbòlicament esquemàtica: la clara desproporció segons la qual el cap és molt més petit en comparació del cos. D'aquesta manera l'autor potencia al màxim una part de l'anatomia femenina en detriment de la resta per aconseguir tota la càrrega simbòlica. En la composició hi predomina la línia corba, que transmet tranquil·litat i repòs, tant en les formes arrodonides com en el buit. En la figura ajaguda l'escultor ataca l'abdomen de la dona per crear a la ment d l'observador una imatge única del si matern. A la figura ajaguda Moore usà un dels seus motius predilectes: la representació del concepte de mare com a refugi de les misèries d'aquest món i com a lloc on trobar la pau. Les formes rodones evoquen forces vitals, fructificadores, que emulen la capacitat de la dona de desenvolupar dins seu una nova vida. El significatiu espai buit sota els pits es converteix en la cavitat acollidora q convida al refugi en la foscor. La figura ajaguda també s'ha llegit com una crida a les forces ocultes i desconegudes q determinen l'essència de la humanitat. Aquesta obra va ser concebuda per decorar un espai concret. La seva funció era la de ser contemplada i, a més, tenia la vocació de suggerir a l'espectador, mitjançant la línia corba, la relació entre les forces primigènies de la natura i les formes del cos de la dona.

Stabile-mobile

Stabile-mobile de l'autor Calder (1898-1976) va ser esculpit l'any 1965 amb filferros i plaques de metall. És una escultura exempta dempeus d'art cinètic que medeix 1.40m d'alt. Alexandre Calder va assolir una fita històrica amb els seus primers mòbils: per primera vegada a la història de l'art la plàstica es desenganxava del terra i es posava en moviment. El stabile-mobile representa la terra acompanyada de la lluna, en el moviment de translació al voltant del sol. Els stabile-mobile són construccions fetes a partir de planxes de ferro, pintades normalment de color vermell o negre, q serveixen de base als filferros q sostenen plaques amb colors primaris. La pesadesa física d les planxes de ferro queda contrastada pel dinamisme que representa que es vagi estrenyent a mesura q s'eleven, per la finor dels ferros i pel moviment de les plaques de metall. El moviment constant de les plaques de metall confereix als stabile-mobile un caràcter orgànic i provisional que els apropa a la natura. El stabile-mobile és una al·legoria del moviment de translació que, al voltant del Sol realitza la terra acompanyada de la lluna. Calder feia les obres, o bé per encàrrec d'entitats públiques o privades, o be per satisfacció personal. El destí dels stabile-mobile, que tan poden ser de mides reduïdes com monumentals, sol ser decorar espais públics, com parcs i jardins de grans ciutats, i freds salons d'importants multinacionals.

Mutuació

La Mutació de Chillida (1924) va ser esculpida durant els anys 1959-1963 amb la tècnica de la forja d'acer. És una escultura exempta monocroma. La mutació és una mostra d'equilibri entre les zones massisses i les buides, en el marc de la qual la forma es desenvolupa lliurement a l'espai. Els diferents angles que origina la matèria en cargolar-se deixen espais buits que es converteixen en parts integrants de la mateixa escultura. La mutació és una escultura abstracta, allunyada de qualsevol pretensió figurativa, que crea buits a partir d la interrelació de formes corbes i rectes, amb la intenció de dibuixar grafismes a l'espai. De la relació establerta entre la massa i el buit es desprèn un marcat dinamisme i la possibilitat d'apreciar l'aspecte intern i extern de l'obra a la vegada. La mutació queda plasmada com un canvi d ritme: a l'esquerra la matèria és més cargolada i, a mesura q la mirada es desplaça cap a la dreta, les formes se suavitzen i són més rectilínies, com si la transformació estigués a punt de finalitzar. Aquesta obra a causa del seu dinamisme fa la sensació d'estar en moviment constant, com si en qualsevol moment hagués de continuar produint-se el canvi. Mutació no té un eix de simetria, però si una línia de moviment ondulada q aporta un marcat joc de llum a través dels espais buits. L'estil de l'autor es caracteritza pels encreuaments de les diferents superfícies formant angles imprevistos, q ofereixen simultàniament la cara interna i l'externa de les escultures. Chillida estudia amb rigor geomètric l'equilibri entre les zones plenes i les buides i calcula el contrast de la llum i l'ombra amb precisió. Aquest escultor és considerat avui en dia com un dels més importants de l'època contemporània. Seguí l'estètica escultòrica iniciada per Gargallo. A mutació Chillida no pretén simbolitzar la mutació d'algun objecte o ésser concret sinó la de totes les coses. Habitualment solen ser les galeries d'art i les entitats públiques les que encarreguen obres a l'escultor amb una finalitat comercial o recreativa. Aquesta escultura és una metàfora del que s'anomena mutació universal, és a dir, el procés de canvi q afecta a tots els objectes i éssers. L'observador ha d'esbrinar el missatge mitjançant la reflexió, provocar reflexió, doncs, és un dels objectius de l'artista. La mutació tb té una clara finalitat decorativa.

Els mistos

Els Mistos representen una capsa de mistos caiguda a terra, amb alguns d'ells apuntant cap al cel, que arriben a una altura màxima de 20 m. Altres mistos apareixen arrancats i llançats sobre la vorera del davant i alguns d'aquests, ja cremats, es troben al terra al costat de la capsa. Un altre crema amb força en una flama blava. L'escultura es fonamenta en una base de formigó i els mistos són d'acer i pintats de colors forts i primaris (negre, groc, vermell i blau). Els Mistos, és una escultura o "Match Cover" de l'escultor i dissenyador Claes Oldenburg (Estocolm, 1929) i la critica d'art i restauradora Coosje van Bruggen (Groningen, 1942). . Es tracta d'una interessant obra d'aquest artista pop, que el 1987 va rebre l'encàrrec de realitzar una escultura per a un parc urbà de la ciutat de Barcelona, dissenyant aquest grup escultòric gegant, que parteix d'objectes quotidians i petits, que són reproduïts a gran escala, i en aquest cas les mides de 20 x 9 x 13 metres, així ho demostren. Els colors estan relacionats amb la bandera catalana i la cèlebre escultura pública monumental de Picasso a Chicago. Va ser inaugurada el gener de 1992.

L'obra s'integra en una zona remodelada amb ocasió dels jocs olímpics per recuperar un terreny de creixement desordenat a la dècada dels setanta, sota projecte dels arquitectes Eduard Bru, Enric Sòria i Jordi Garcés, entre d'altres. Justament davant de l'escultura dels Mistos, hi ha la reconstrucció del Pavelló de la Republica espanyola, reconstruit l'any 1992 seguint el model que dissenyà José Luís Sert per l'expossició de Paris de 1937. Aquesta nova zona esportiva i residencial de la Vall d'Hebron donà un nou impuls als barris del peu de la Serra se Collserola.

CATALOGACIÓ

Titol

Autor

Cronologia

Tècnica

Materials

Forma

Dimensions

Tipologia

Cromatisme

ANALISI FORMAL

Composició

Ritme

Temps

Estil de l'autor i época

INTERPRETACIÓ

Quin tema és

Qui van encarregar l'obra

A qui s'adreçava

Quina finalitat tenia

Quin imaginari reflecteix

CONCLUSIÓ