Moviment obrer

Ciencias sociales # Societat. Organitzaciòns. Socialisme utòpic. Desamortizacions. Capitalisme. Industrialitzaciò. Associacions. Anarquisme

  • Enviado por: Nona
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 30 páginas
publicidad

Moviment obrer

ÍNDEX

INTODUCCIÓ PÁG. 3

LES PRIMERES ORGANITZACIONS DE LA SOCIETAT PÀG. 7

ORÍGENS DEL MOVIMENT OBRER PÀG. 9

  • EL SOCIALSME UTÒPIC PÀG. 10

LES DESAMORTITZACIONS; PÀG. 11

  • DESAMORTITZACIONS DE MENDIZÁBAL PÀG. 11

  • DESAMORTITZACIONS DE MADOZ PÀG. 11

  • CONSEQÜÈNCIES DE DESAMORTITZACIONS PÀG. 11

EL NAIXAMENT DEL CAPITALISME PÀG. 13

LA INDUSTRIALITZACIÓ AL PAÍS PÀG. 14

EL SEXENNI DEMOCRÀTIC PÀG. 15

LA I REPÚBLICA PÀG. 17

SITUACIÓ ESPANYOLA EN REGNAT ISABEL II I REPÚBLICA PÀG. 18

LES PRIMERES ASSOCIACIONS OBRERES PÀG.19

  • DEL LUDISME A L'ASSOCIACIONISME PÀG.19

  • ELS SINDICATS PÀG.19

IDEOLOGIES DEL MOVIMENT OBRER PÀG.20

  • SOCIALISME PÀG. 20

  • ANARQUISME PÀG. 21

PRIMERA INTERNACIONAL OBRERA PÀG. 23

VOCABULARI PÀG. 24

INTRODUCCIÓ

En aquest treball estudiarem el moviment obrer a Espanya i analitzarem les causes i les conseqüències d'aquest fenomen.

Per obrir aquest estudi penso que és convenient fer un anàlisi del país començant pel S.XVIII. Va ser un període que es basava en l'Antic Règim i la societat estava dividida per estaments; els privilegiats i els no privilegiats. Els primers tenien la major part de les propietats, no pagaven impostos i ocupaven gairebé tots els càrrecs públics. Aquests eren la noblesa i el clergat, i formaven un 7% de la població. Els que no eren privilegiats, és a dir, la resta de la població eren aquells que pertanyien al darrer estament; els pagesos, burgesia i classes populars de la ciutat. Aquests eren aquells que pagaven impostos i a més estenien marginats de les decisions polítiques que es poguessin prendre. També estenien sotmesos a un règim senyorial.

Econòmicament el país tenia l'agricultura com a font essencial de riquesa, i a més, aquest era de subsistència. No és que fos una font segura, ja que si feia mal temps o hi havia alguna plaga no es podia conrear i la gent es moria de fam. Aquestes terres de les que parlem estenien en mans del grans senyors i només els hi donava riquesa a ells. A més de que aquestes no es podien ni comprar ni vendre, només es podien tenir per herència del pares. Tampoc es podien dividir. I es clar, aquells que tenien la sort de poder disfrutar de terres pròpies només miraven el seu propi benefici, i la major par dels pagesos eren arrendataris o jornalers. Però aquesta situació era distinta segons el lloc:

  • Al Sud de Castella, Andalusia o a Extremadura les propietats eren enormes extensions de terra que eren propietat de clergat i de la noblesa, i els treballadors eren jornalers que cobraven una misèria i a més només treballaven si hi havia treball.

  • A Galícia i a Astúries la situació era un poc més bona. Les terres es podien llogar durant tres generacions, però hi havia molt poques terres conreades i aquestes es van haver de dividir, per tant, les propietats resultants donaren lloc a guanys mínims, causa de una economia de subsistència.

  • A Catalunya les proporcions de terres eren mitjanes i el contractes eren estables. La situació era més o menys bona en comparació amb les altres zones anteriorment citades.

Els jornalers han estat un greu problema a Espanya, ja que els propietaris, en lloc de comprar maquinaria i així poder millorar la indústria o l'agricultura, contractaven per petits períodes de temps als jornalers i així no lis sortia tan car. A més d'aquests problemes amb les classes que tenien el poder econòmic, era que l'altre indústria no es podia desenvolupar perquè eren dependents de l'agricultura. I degut a les crisis cícliques i al poc guany que tenien aquells que treballaven al camp donaven lloc a una economia de subsistència. També això va afavorir a que la demanda que hi havia de productes era mínima, ja que els petits i escassos excedents només donaven per aquelles compres mínimes per a mantenir a la família. La situació econòmica d'Espanya era precària i bastant difícil de superar, ja que aquells que podien aconseguir-ho eren els que tenien el poder, i només pensaven pel seu propi benefici, i si actuaven a favor dels que no eren tan afortunats com ells sortien perdent. A més que la població espanyola, deixant de banda els que tenien diners, era una societat inculta i supersticiosa moguda per una església rica i egoista que només actuava pel seus interessos.

En referència a lo que fa a la política, després de la guerra de successió va pujar al poder el rei absolutista Felip V, monarca que tenia un poder quasi il·limitat i era l'autoritat màxima del govern. Aquest va centralitzar el poder i amb el decret de Nova Planta va crear una estructura econòmica de tracte uniforme abolint les Corts d'Aragó i integrant-les a les de Castella, i anul·lant el Consell d'Aragó i fer que el de Castella es convertís en l'òrgan essencial del país. Per si fos poc, a més, es van suprimir els virregnats i substituint-los per demarcacions on es posà al capdavant a un capità general, a les comarques un corregidor i als municipis un regidor. Això creà una gran pressió en la societat perquè significava que el rei estava més a prop del poble en relació al seu poder centralista i que els ciutadans podien viure amb més poca llibertat de la que ja tenien i que estarien més vigilats pel poder, és a dir, les decisions afectaven més directament al poble. També, aquest decret de Nova Planta va fer algunes reformes econòmiques que capgiraren el país; es suprimiren les duanes interiors, s'estimulà el comerç amb Amèrica i es reorganitzà el monopoli de Cadis, que tenia tota la rebuda dels vaixells que vénen d'Amèrica. Protegiren també la producció hispànica posant impostos als productes exteriors, però aquest comerç era insuficient.

Poc a poc l'economia del país va anar empitjorant, ja que la major part de la riquesa provenia de les colònies americanes que pertanyien a Espanya les va anar perdent. Després de la guerra de Successió, a canvi de que el monarca Felip V pugés al poder va haver d'atorgar quasi tots els dominis a Europa.

Més endavant, amb el regnat del Carles III, va entrar a Espanya una nova ideologia, que era la dels il·lustrats, ja que aquest havia regnat Nàpols i havia estat en contacte amb aquesta forma de pensar. La característica d'aquests era que tenien un fe cega en la raó i pensaven que aquesta podia solucionar la situació precària que vivia el país. Com ja he dit abans, el poble era inculte i dominat per l'església, i és clar, ells pensaven que tot el que feia aquesta estava ben fet. Era molt necessària aquesta reforma al país. També, els il·lustrats van criticar més coses d'aquell règim, com són; la societat estamental, creient necessària una societat burgesa (classe mitjana) que pogués fer d'equilibri d'aquests dos móns tan distints que convivien a Espanya, l'organització econòmica, defensà la llibertat de comerç i d'indústria, volia crear escoles i universitats, etcètera. Com és d'imaginar, els privilegiats es van posar en contra d'aquest monarca i la seva ideologia, ja que anava en conta del s seus interessos, sempre moguts per aquests, i la influència del clergat va dificultar a la introducció d'aquestes idees, que va ser tardana respecte a la resta d'Europa.

Després del motí d'Squillace, que anava en contra de les mesures que aquest havia fet al país, com la neteja dels carrers, enllumenat, prohibició d'ús d'armes, la pujada del preu del blat (que els privilegiats guardaven fins que la demanda era molta i els preus els posaven altíssims) i altres mides que s'havien pres. El rei Carles III el va destituir, va frenar les reformes i també va abaixar els preu d'alguns productes. Però al 1783 va fer honestes totes les professions, i, en el terreny religiós, que hi va posar més interès, es va enfrontar a l'església, que volia fer un poder dins l'Estat, va controlar l'Inquisició, i al 1766 va expulsar als jesuïtes, que tenien gran poder.

També, a alguns dels seus col·laboradors; Campomares, José Moriño, Floridablanca i Pedro de Bolea, i a alguns il·lustrats; Olavida, Cabarrús, i Jovellanos, Carles III va demanar que fessin un estudi de la situació econòmica d'Espanya i amb que proposessin unes mesures per millorar-la, modernitzar-la i nacionalitzar-la. Les mesures de caràcter econòmic que es van adoptar van ser les següents:

  • Limitaren es privilegis de la Mesta (reunió de tots els ramaders de Castella i Andalusia dels xots) ja que tenien un gran poder. A més que era molt perjudicial per l'agricultura, que era la que donava la poca riquesa del país, perquè tenia tan de poder que podia passar sense cap problema per damunt de les plantacions dels agricultors, i és clar, aquests es menjaven tot el que trobaven davant seu.

  • Crear un mercat de béns i capitals per crea transport i una lliure circulació de les mercaderies.

  • Ajudaren a les indústries donant llibertat en els processos de fabricació. Es va intentar protegir la indústria del país, és a dir, la interior.

  • I per finalitzar, també van mesurar la política impositiva.

Però en L'expedient de llei agrària de Jovellanos es veu clarament que el problema que té Espanya és l'agricultura, perquè ja que no és possible la propietat privada, aquesta no es pot desenvolupar. El problema va ser que no es van poder posar en marxa les reformes que van ser proposades per ell ja que la pressió de l'estament privilegiat ho va impedir.

Va ser al S.XVIII quan a Europa va tenir lloc el principi de la industrialització, però al nostre país això no va ser possible. A diferència d'Espanya, la resta dels països europeus va tenir un gran augment de la natalitat i una gran baixada del nivell de mortalitat finalitzant les pestes, la millora de les tècniques de cultiu i la època de pau que es vivia. A Espanya, el gran nivell de morts seguia essent molt elevat. Totes aquelles mesures proposades per Carles III no es van poder posar en la pràctica ja que hi havia més demanda que oferta en els aliments degut també a una gran taxa de natalitat, i en conseqüència d'això, també de mortalitat, sobretot infantil, ja que si les mares d'aquests infants que tenien el nin estellen mal alimentades i amb una mala salut, el nin tenia molt poques defenses. També va ser degut a les condicions climàtiques, que eren desfavorables, amb precipitacions irregulars, temperatures elevades, etc. També perquè l'augment de terra conreable no era possible en gran part de els territoris espanyols i gran part de la terra que sí ho podia estar, estava amortitzada (els propietaris rebien gran part dels beneficis dels agricultors, per tant, aquests només tenien la quantitat mínima per subsistir). Els preus, en conseqüència van pujar molt, i moltes persones del estament que no tenia el poder econòmic, no podien pagar aquests preus tan elevats. A més, les poques colònies que encara li quedaven a Espanya donaven una gran riquesa, i els ports de Cadis i de Sevilla tenien el monopoli, però es van veure incapaços de poder controlar aquell comerç tan gran, i van tenir que acceptar l'ajuda estrangera, principalment de Gran Bretanya.

Es van crear unes petits indústries, i aparegueren tres nuclis importants;

  • València: amb producció de seda.

  • País basc: Producció de ferro.

  • Desenvolupament important de teixits. També va aparèixer una especialització de agrària i comercial (de vinya i d'aiguardent).

A l'any 1788 va pujar al poder Carles IV, que va intentar seguir les passes del seu pare, i donant-li el poder del govern al plebeu Manuel Godoi , va posar en pràctica les desamortitzacions de les terres eclesiàstiques, reducció de l'activitat de la Inquisició, protecció d'artistes i intel·lectuals, etc. Al 1808 va esclatar el motí d'Aranjuez, i el seu fill, Felip VII va llevar-li el tron.

Aquest es va trobar amb un país en fallida d'hisenda, i es decidí que el dèficit es cobraria del impostos, però o bastava.

Carles va demanar ajuda a Napoleón Bonaparte i aquest va fer que els dos abdiquessin en la seva pròpia persona. Al final li va donar el poder d'Espanya al seu germà Josep Bonaparte. Mentre, a França tenia lloc la revolució Francesa, i clar, la ideologia que el nou rei tenia era molt distinta a la de l'antic Règim. Però la societat espanyola no va veure molt bé aquest canvi i es va alçar en armes. I crec que és a partir d'aquí quan hem de començar el moviment obrer, ja que és a partir d'aquest moment quan el poble es comença, sense saber-ho, a organitzar-se i a poder valer-se per ella mateixa.

LES PRIMERES ORGANITZACIONS DE LA SOCIETAT

A conseqüència de la pujada al poder de Josep Bonaparte i de el rumor que corria per Espanya de que Carles VI havia estat segrestat per Napoleón provocaren un aixecament de lo població, que juntament amb una gran incomprensió de la ideologia que tenia Josep Bonaparte provocaren una gran revolta. El que aquest nou monarca pretenia era fer una reforma que acabes amb l'Antic Règim i així poder reconèixer a tots els individus iguals davant la llei. Van ser pocs aquells espanyols que el van acceptar (els afrancesats), perquè la gran majoria va estar en contra. La resposta de les tropes francesa davant la revolta espanyola va ser la d'una gran repressió, Però la revolta, que en principi només tenia lloc a Madrid, es va escampar per tota la península. En ella es veu una gran influència del poble per l'església. Aquesta va ser la causa de la creació de les Juntes d'armament i defensa; que primer van ser locals, però més tard s'organitzaren a nivell nacional. I com que aquestes juntes necessitaven a algú que les coordines i els grans personatges Espanyols eren a França, a Baiona, i els que es trobaven aquí estenien d'acord amb el rei francès i aquest moviment era de nivell popular, va ser el poble que ho va d'organitzar ell sol. La forma de lluita va ser mitjançant les guerrilles i les setges, i el coneixement del territori va ser la gran avantatge. A partir d'aquest moment el poble acabava d'assumir la sobirania Nacional, el seu dret de poder manar qui volia que els manés.

Abans he dit que es van organitzar sense saber-ho, perquè ells tot això ho feien en nom del rei, i com veurem ara, sense pensar-ho, ho feien en nom del rei, pensant que ell estaria d'acord, però pels seus interessos. Ells desitjaven la tornada del monarca Ferran VII ja que creien que aquesta situació econòmica només la podia solucionar ell (amb l'antic Règim) i no ho podia fer Josep.

La junta Central suprema coordinava les accions de les juntes provincials, però aquesta primera es va veure incapaç de dirigir la guerra, així que va convocar les corts, i a l'elecció dels diputats els liberals van triomfar. I a partir d'aquesta elecció, al 1812, que la Junta Central ja no volia participar en la revolta i forma una regència, es fa la Constitució de “la Pepa”, una de les més progressives del país en tota la història d'Espanya amb les següents característiques:

  • Unió de poders.

  • Sufragi universal indirecte en quart grau.

  • Els poders:

    • Legislatiu: Radica al rei i deixa dret a vedar.

    • Executiu: En mans del rei (però controlat per les corts)

    • Judicial: En mans del tribunals.

  • Es reconeixen els drets universals; lliure pensament, d'impremta, expressió, reunió i associació.

  • Política impositiva. Declara tots els individual iguals davant la política fiscal i la llei. Es fan reformes a hisenda.

  • Codis únics en matèria civil, criminal, i comercial, immobilitat de jutges, garanties en els processos...

  • Es potencia l'ensenyament primari i les ciències. Ensenyament públic i obligatori.

  • Creació de l'exèrcit i obligatorietat del servei militar.

I era per aquesta raó que abans deia que és a partir d'aquest moment quan la societat, sense adonar-se'n, comença a mobilitzar-se pels seus propis interessos. Perquè no hem d'oblidar que tot això ho fan en nom del rei.

La guerra va tenir tres períodes. En el primer era favorable per nosaltres, però a la segona part la cosa ja no ens va anar tan bé, ja que Napoleón va ser cridat juntament amb 250.000 soldats. La tercera part, la definitiva, va ser quan Espanya s'alia amb Gran Bretanya i sortim guanyant de la batalla.

De totes formes, aquesta Constitució no va tenir gaire transcendència. Quan Ferran VII torna a Espanya va afusellar a tots els liberals de Cadis i es va tornar un altre cop a l'Antic Règim. Però hisenda està en fallida i al monarca no li queda més remei que oferir una certa obertura econòmica als liberals Catalans. Però els privilegiats es van aixecar en contra seu. I amb la mort del rei i va haver un problema, perquè a pesar de que abans de morir va fer “La Pragmática Sanción” i va deixar com a hereva a la seva filla Isabel (que només tenia 3 anys), el seu germà, un absolutista va voler pujar al poder. A partir d'aquí es creen dos tipus d'ideologia al país, els Carlistes i els Isabelins, que es van dividir en moderats (nova classe propietària) i en progressistes (petita i majoria burgesia)

Va haver el regnat d'Isabel II, amb les seves dues regències, la de Mª Cristina (1833-1840) i la de Espartero (1840-1842). En el seu regnat van haver tres períodes;

-Dècada moderada.

-Bienni progressista.

-Moderantisme.

ORÍGENS DEL MOVIMENT OBRER;

EL LUDISME

Les primeres accions del moviment obrer hem de situar-les al regnat d'Isabel II i a finals del regnat del seu pare Ferran VII. Durant aquesta etapa el moviment obrer va estar relacionat amb dues qüestions ben diferents. En la majoria dels casos, les accions dutes a terme, majoritàriament de forma individual, estan relacionades amb el moviment anglès anomenat ludisme. Són accions que van contra la màquina perquè els obrers la responsabilitzen de l'alta taxa d'atur que hi havia en aquell moment. Aquestes accions de destrucció de màquines estan documentades a Alcoi (Alacant) i Barcelona, contra la introducció de la màquina de vapor. Però les més radicals van ser al 1854 a Barcelona contra les Selfactines, moviment que va arribar a la cremada i destrucció de fàbriques.

El ludisme, però, va ser una pràctica violenta que en realitat perjudicava a la classe obrera; l'enemic de l'obrer no era la màquina, sinó que era l'empresari. A partir dels anys 40, el moviment obrer pren consciència que per defensar els seus interessos es necessari unir-se. Però el problema era que estava prohibit associar-se, i es per això que les primeres unions d'obrers sorgeixen com societats d'ajuda i de socorro mutu, com la fundada a Barcelona en 1840 com a “Sociedad de Protección Mutua de Tejedores de Algodón”. Aquestes mútues estan inspirades en el gremi, és a dir, que s'organitzen per oficis, inclòs dins la mateixa fàbrica, lo que afavoreix a la debilitat d'aquestes, que a més, de vegades, aquestes s'enfrontaven entre sí. Són organitzacions que estan en contra de la política (apolítica) i que poc a poc s'aniran inclinant cap a la República i el seu programa. Aquestes entitats tenen la finalitat de millorar les condicions de vida i del treball; els associats pagaven una quota per així en moments de vaga, de malaltia, atur, etcètera poder utilitzar-lo per ajudar als obrers.

També aniran apareixent associacions entitats que milloren l'adquisició d'aliments o d'entitats obreres relacionades amb el desenvolupament de la cultura. Les primeres seran algunes com ara “Coros Clavet”, a Barcelona per J.A.Clvet.

Expansió de les idees del moviment obrer: El socialisme utòpic.

Les primeres idees del moviment obrer van ser conegudes com socialisme utòpic, aquesta filosofia se desenvolupa bàsicament a França i a Anglaterra, que proposen solucions irrealitzables i invariables. No veuen amb bons ulls la vaga i proposen canviar el model de societat per un altre més just a partir de l'educació i d'experiències concretes que serveixen per escampar-les.

A Espanya el socialisme utòpic es difon a partir de l'any 1840, principalment a Catalunya i a Cadis. A Barcelona és José Anselmo Clavet el que escampa les idees del socialisme francès E.Cabet . A Cadis es difon el pensament del socialista utòpic francès Charles Fourier i el de l'anglès Robert Owen, que proposa el desenvolupament d'entitats obreres cooperatives. El pensament més influent es l'anarquisme i el marxisme, que es difonen a Espanya a partir del 1868.

LES DESAMORTITZACIONS;

UN CANVI IMPORTANT EN L'ECONOMIA ESPANYOLA

La desamortització va ser un fet fonamental en el procés de la revolució burgesa. Va significar un canvi en el sistema de la propietat. A Espanya van tenir lloc varies desamortitzacions; la de Carles IV, Godoy (1798); la de la guerra de la Independència; la del trienni liberal (1820-1823); però les més importants van ser les de Mendizábal (1836-1851) i la de Madoz (1855-1924).

En l'Antic Règim gran part de les terres eren “de mans mortes”, és a dir, eren terres de la propietat dels municipis o del clergat que a més de no poder ser conreades, no es podien ni comprar ni vendre. Si es volia que aquestes terres s'aprofitessin havien de passar a ser d'algun propietari. A més, que si es realitzava la desamortització el govern podria superar el seu dèficit amortitzar el deute públic. Això és el que es va fer en el regnat del rei Carles IV (1798), que es van vendre quasi una sexta part de les terres que pertanyien a l'església (als jesuïtes).

La desamortització de Mendizábal:

Les desamortitzacions de Josep I, les Corts de Cadis i les del trienni liberal (1820-1823) van ser ineficaces degut a la tornada de l'absolutisme. La que sí va ser possible va ser la de Mendizábal, al 1836. Es va fer després de la mort de Ferran VII, en mig de la guerra conta els carlistes. Mitjançant aquestes desamortitzacions Mendizábal va posar a la venta els béns del clergat regular (frailes i monges), que quedaren en màns de l'Estat i aquest ho van subhastar. Aquests béns eres terres, monestirs i convents. A l'any següent es van desamortitzar i després subhastar també els béns del clergat secular.

Les desamortitzacions de Madoz:

Al 1855, el ministre d'Hisenda Madoz, que era progressista com Mendizábal, va fer la llei de “Desamortització General”. Es deia general perquè es posaven a la venta tots els béns de propietat col·lectiva; els de l'església que no havien estat venuts i els de els pobles i municipis. Va ser la desamortització més llarga de totes durant fins l'any 1924. Es diners que es van treure de la venta d'aquestes terres va ser destinat a finançar la industrialització del país i l'expansió del ferrocarril.

Conseqüències de les desamortitzacions:

És important destacar tres conseqüències importants de les desamortitzacions de Mendizábal i de Madoz;

  • Va portar canvis socials. La burgesia que va comprar terres es va convertir en terratinent. Les terres no es van poder repartir entre els agricultors que conrearien la terra perquè no tenien els diners suficients com per poder-les comprar, ja que l'economia era de subsistència i quasi no servia ni per poder comprar l'aliment de cada dia. Les terres van ser per aquells que ja tenien diners, però a llarg període sí que va augmentar el volum de la producció agrícola ja que es treballaven terres que abans no havien estat conreades.

  • Es van fer canvis en la forma d'explotar la guerra. Les desamortitzacions van fer possible que s'expandís la superfície cultivada i una agricultura més productiva. En algunes zones hi va haver una especialització dels cultius.

  • I per acabar, les desamortitzacions també van tenir una conseqüència cultural. Les desamortitzacions van donar lloc a una gran pèrdua de béns culturals, sobretot a antics monestirs.

  • EL NAIXEMENT DEL CAPITALISME

    L'abolició de l'Antic Règim va ser resultat d'una aliança tàcita entre els liberals, la monarquia i les velles classes dominants. Es van enfrontar dues mentalitats; els del capitalisme terratinent (concentrat al centre) i el capitalisme industrial (a la perifèria).

    A Espanya no hi va haver Revolució Industrial amb l'entrada del capitalisme , només un petit moviment . No hi va haver ni revolució agrícola (per lo que abans he explicat) ni revolució industrial degut a la inexistència de la primera i a que depenia totalment a n'aquesta, i com les crisis eren molt regulars no era possible que es creés ja que si l'economia era de subsistència perquè no hi havia hagut revolució i els agricultors només podien comprar allò que era imprescindible per a sobreviure.

    Però quan el capitalisme agrari i el capitalisme industrial es van aproximar el resultat no va ser beneficiós pels obrers i agricultors. Es posaren en marxa mesures proteccionistes.

    LA INDUSTRIALITZACIÓ AL PAÍS;

    LA INDÚSTRIA TÈXTIL

    Es pot dir que Catalunya era la fàbrica d'Espanya, ja que era la zona on estava més desenvolupada la indústria. Així i tot estava molt enfora per arribar al nivell de Gran Bretanya. Aquesta indústria Catalana es dedicava només als teixits. Va ser aquesta la indústria que va inaugurar el capitalisme a Espanya ja que cercava el benefici i no l'autoconsum, és a dir, produïa per que els altres poguessin comprar.

    La indústria tèxtil és barata i fàcil de crear ja que les eines que es necessiten no són cares. Principalment aquest va ser el motiu pel qual es va poder començar a crear aquest mercat, ja que els teixidors eres barats. La mecanització d'aquesta indústria va ser molt ràpida degut a la poca mà d'obra que hi havia degut a la gran mortaldat infantil que hi havia, per lo tant les noves generacions van ser amb una població baixa. Aquesta mecanització i uns aranzels que es van posar per tal de protegir els productes interiors van representar un abaratiment dels productes, i com a conseqüència la demanda va ser major, ja que hi havia més gent que podia comprar els seus teixits. De totes formes, aquest augment de la demanda, prou important pel país era molt petita en relació als altres països d'Europa.

    A tota Espanya, lo que predominaven eren les activitats dedicades a l'alimentació i als teixits, lo més indispensable per a viure. La indústria de l'alimentació representava més de la meitat de la indústria espanyola, la de teixits una quarta part (però era la més moderna), i la indústria metal·lúrgica i la química no superava un 6%. Va ser el poc capital que els treballadors disposaven, com he dit abans, un dels factors que van fer que no pogués ser possible el seu desenvolupament, però és que a més, com Hisenda estava en fallida va haver d'augmentar els tipus d'interès, i és clar, de cada cop menys gent podia posar una empresa. Un altre factor important va ser la falta de carbó de qualitat i d'aigua.

    La indústria siderúrgica també va voler fer el seu racó a la indústria espanyola, però va tenir més dificultats per això. Per una part, al contrari de la indústria tèxtil, és que la maquinària era molt cara, i no era fàcil poder adquirir-la. Però va se un important exportador de vins i olis que va intentar desenvolupar aquesta indústria . Això va resultar amb l'hegemonia andalusa. I la producció metal·lúrgica d'Astúries tenia el monopoli fins que amb l'arribada del coc gal·lès a la “Ria del Nervión” va posar al capdavant al País Basc.

    Va ser a l'any 1864 quan va sorgir la primera Associació Internacional del Treballador (AIT), un any abans del primer ateneu català de la classe obrera.

    EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868-1874)

    Per si eren poques les traves que hi havia al comerç i a la indústria espanyola hi hem d'afegir una crisi econòmica a l'any 1868 amb la unió d'una crisi financera, una d'industrial i una de subsistència. La primera va ser ocasionada perquè les inversions fetes en les vies ferroviàries espanyoles van ser un fracàs degut a les mides de les vies del ferrocarril i a la xarxa ferroviària en forma radial (que a la gent no li sortia a compte agafar el tren ja que si volien anar a qualque lloc els sortia més car i amb un trajecte més llarg); i com a conseqüència el valor les accions va baixar de forma espectacular. La crisi financera va ser degut a que, després de la Guerra de Successió del EUA, el preu del cotó va pujar de forma estripant, i per això la indústria Catalana no va poder suportar aquests preus i va tancar. Molts de obrers es van quedar al carrer. La crisi de subsistència va ser provocada per una sèrie de males collites que provocaren que el preu del blat pugés molt (a Madrid el seu preu es va doblar); això no va dur més que violència entre els ciutadans dels pobles i la tancada de moltes de les indústries. El nivell d'atur va incrementar-se molt i el nivell de vida, en canvi, va davallar encara més de lo que estava.

    Els obrers esteien descontents perquè veien que la seva situació de cada cop era més dolenta, i aquells que tenien capital també es veien que els seus beneficis davallaven amb tota aquesta mala situació. El general O'Donell va fer una gran repressió a tots aquells que demanaven reformes, i aquest fou apartat pel govern per la reina Isabel II. Sa majestat va posar a governar a dos generals; Narváez i González Bravo, ja que per una altre part, a Cadis, s'esteia fent la unió dels progressistes, demòcrates i intel·lectuals (més tard es van unir els unionistes). Tots aquests van fer el pacte d'Ostende, i en ell s'acordava fer les bases per a una revolució i demanar per sufragi universal masculí a majors de 25 anys si es volia una democràcia o una República. Va ser al 1868 que hi va haver aquesta revolució contra les tropes de la reina; la victòria, que es va anomenar “La Gloriosa”, va suposar l'exili a França d'Isabel II. Es va fer la demanda al rei i va sortir que es volia una democràcia.

    Mentre que Prim va anar a cercar un candidat el regent va ser Serrano. Per acontentar a les masses es va fer la Constitució de 1869, que era liberal-democràtica i proclamava sobirania nacional i una amplíssima declaració de drets del ciutadà. Al país van quedar com a partits polítics; els Carlins(de dretes) que volien una vida religiosa, els moderats (de dretes) que desitjaven la tornada d'Isabel II al tron espanyol ja que ella sí que mirava especialment pels seus interessos, la conjunció “Monárquico-democratica” (del centre) que eren aquells que van fer al pacte d'Ostende i van obtenir victòria a “La Gloriosa”, i per acabar quedava el partit republicano Federal (de esquerres).

    Al final va ocupar el tron espanyol l'Italià Amadeo de Savoia, que tenia una mentalitat democràtica. Va arribar a Espanya tres dies després de l'assassinat del general Prim. El problema és que només va durar dos anys al poder pels moderats que volien que pugés al poder Alfons XII, els Carlins esteien descontents, i perquè els republicans alçaren grans alçaments i protestes que donaren inestabilitat al règim. Però els dos grans problemes van ser; la guerra de Cuba i sobretot la descoalició del govern que van fer els del pacte d'Ostende, i com és de suposar, el rei no va poder tenir suport polític. Va renunciar al tron espanyol. Llavors es va tornar a demanar què era el que es volia, i va sortir república, però va ser una victòria enganyosa. I a partir d'aquest moment va començar a Espanya lo que nosaltres coneixem com a la I República.

    LA I REPÚBLICA

    El “partído demócrata” va passar a ser el “partído demócrata republicano federal” i va passar a ser dirigit per Pi i Margall. Tenia el suport de la petita burgesia, les classes populars urbanes i una parts dels camperols i obrers. En el moviment obrer es feien demandes com la reducció de la jornada laboral, augment de salaris... i en definitiva unes millores en les condicions de vida i de treball d'aquells que no podien gaudir d'un capital. Es va redactar un projecte d'una constitució (la de 1873) que repartia el país en 15 institucions i dues colònies, i es va voler. Els republicans es van dividir i van sorgir els “unitaris”. Durant el govern d'aquests hi va haver molts de problemes, com per exemple la guerra de Cuba o la guerra Carlina a Espanya, que es va convertir en un front obert. A més, que a molt lloc espanyols, la República esteia molt fortament implantada, i d'altres, que quasi res. Com que Pi i Margall, que esteia com a governant de la República, no volia ni donar lo que el poble demanava, ni tampoc fer-hi una gran repressió, va decidir deixar el govern, així que la República va fer un gir cap a la dreta; Salmerón va pujar i va dirigir de forma autoritària amb l'ajuda de l'exèrcit. Quan va ser dalt no va voler firmar en contra d'aquells que li havien recolzat i el poder passà a màns de Castelar, que va dissoldre les corts i va impedir que es reunissin durant 3 mesos. La seva política va ser molt dura. Passats aquests tres mesos es van reunir, però allà es va presentar l'exèrcit, amb el general Pavia al capdavant, i van dissoldre les corts. Castelar va dimitir. Es nombra un altre govern provisional presidit per Serrano (autoritari) i passa un any quan els Alfonsins duen a Alfons XII i restauren la monarquia.

    LA SITUACIÓ DEL POBLE EN EL TEMPS DEL REGNAT D'ISABEL II I DE LA I REPUBLICA

    Com ja sabem, durant el temps d'Isabel II i de la República, el poble vivia en unes condicions pèssimes. Per començar he de dir que per sobre de tot, els que tenien el poder eren els nobles; que poc a poc anaren perdent-lo, i la gran burgesia es trobava per darrera molt a prop (aquests no tenien prestigi social i eren anomenats els nous rics, però són els que van invertir i es van enriquir). Després torbem a la mitjana i petit burgesia i avall de tot al poble (camperols, pagesos, artesans i jornalers). És en aquest darrer grup que volia aprofundir, perquè així, el capítol posterior podrà ser millor entès per a tots, ja que tot es causa d'aquesta mala forma de vida.

    A les ciutats la baixes classes treballaven en el sector de serveis o a les petites fàbriques (especialment a Catalunya). Els salaris d'aquests treballadors eren molt baixos i podien arribar a treballar durant 12 o 14 hores diàries (i la situació de les dones, que moltes d'elles treballaven al servei domèstic, i dels nins era molt pitjor ja que cobraven molt menys, de vegades la meitat i tos, que els homes) i en unes condicions pèssimes ja que podien passar-se el dia en un soterrani sense llum ni les condicions mínimes per a un treball digne.

    En relació als pagesos podem dir que les desamortitzacions no els ajudaren gaire a enriquir-se perquè aquells que van comprar les terres eren els que abans ja en tenen i gosaven de capital per poder-les comprar, i en canvi, els camperols no ja que existia una economia de subsistència i no podien pagar-les. A les terres hi havia molta fam degut a les males collites i al poc interès dels propietaris a que el seu camp donés el màxim de profit possible (molts d'ells tenien la propietat pel prestigi que suposava el fet de tenir-la, i no li importava si era ben conreada o no).

    A mida que apareixien noves indústries va anar creixent la industrialització, i això va significar la organització del treball, aportaren conseqüències, com per exemple el treball en cadena, que va possibilitar l'especialització. I a pesar de que allà no existien els criats i les coses van canviar, els salaris seguien essent molt barats i les condicions molt dolentes. Això va ser causa de moltes epidèmies.

    Les ciutats es trobaven brutes i sense clavegueram ni llum, i a més a una mateixa casa, podien viure varies famílies en poc metres quadrats.

    Per tot això van començar moviments de protesta dels obrers i camperols, que esteien ja cansats de viure amb aquestes condicions i trobaven i van prendre consciència de que allò s'havia d'aturar.

    LES PRIMERES ASSOCIACIONS OBRERES

    Abans ja he parlat del ludisme, que és un moviment que lluita contra les màquines ja que les culpava de les males condicions que es vivia i de la quantitat d'atur.

    DEL LUDISME A L'ASSOCIACIONISME

    Al segle XIX els treballadors de la indústria s'organitzaven en sindicats i prenen consciència de la classe. Les primeres revoltes obreres esteien motivades pel ludisme, que és l'oposició de les màquines, perquè provocava l'atur, ja que prenia el lloc als obrers. Van haver-hi diverses revoltes com la del Març de 1821 dels treballadors de la indústria rural de les rodalies d'Alcoi, que van ocupar la localitat i van destruir els telers mecànics, igualment al 1823 a Camprodon i el 5 d'agost de 1835 es va destruir el vapor Bonaplata de Barcelona. Una altre mobilització important va ser la vaga general, contra els selefactines al 1854. Les selefactines eren nous fusos mecànics de gran productivitat.

    L'associacionisme es va iniciar al començament de la industrialització al 1830. Les primeres reivindicacions van ser resistencialistes. Principalment els treballadors es van mobilitzar contra l'empitjorament de les condicions laborals.

    ELS SINDICATS

    Al 1840 es constitueix la primera associació obrera de tota Espanya a Barcelona: la societat de protecció mútua de teixidors de cotó. Aquestes associacions tenien moltes dificultats, ja que el liberalisme considerava que la relació entre l'amo i el treballador era personal, i per tant, negava el dret dels treballadors a organitzar-se col·lectivament. Va haver repressió, és a dir, acomiadament de treballadors conflictius, etc. Els sindicats es van inspirar en la tradició dels gremis. S'organitzaven per oficis i la seva finalitat era d'ajuda mútua. Els pagaments que feien els treballadors afiliats servien per ajudar als malalts, als que es trobaven a l'atur i als familiars dels que havien mort. De mica en mica es van crear altres organitzacions, com els Cors de Clavé, ateneus i escoles obreres, que van ser un gran estímul cultural per als treballadors. També va néixer la premsa obrera. Les primeres organitzacions es van definir com a corporatives i apolítiques però molt aviat eren molt a prop del republicanisme federal. El sindicalisme va tenir una vida discontínua, segons el govern es podien expressar públicament o sobreviure en la clandestinitat.

    IDEOLOGIES DEL MOVIMENT OBRER

    SOCIALISME;

    El socialisme es va difondre al nostre país a partir de la revolució de 1868. El socialisme marxista del que parlaré és un socialisme un poc utòpic. Aquest socialisme és la creació del pensadors alemanys Carl Marx i Federic Engles. Per això aquestes doctrines són conegudes com a marxistes.

    Les idees de Marx es recullen de manera resumida en el manifest comunista anomenat El Capital. El marxisme defensa una societat comunista, sense classes, sense desigualtats de riqueses, i a ella s'ha d'arribar mitjançant una revolució que acabi amb el sistema burgès i després d'un període de dictadura del proletariat en el que s'eliminarien de manera absoluta les desigualtats econòmiques i les classes socials. Marx creu que els treballadors deuen contar amb un partit polític obrer que respongués i defensés els seus interessos, i mentre que arriba el moment de fer la revolució, es participa en política.

    El socialisme, inicialment apareix integrat dins la FRE, en 1872 són expulsats i comença una vida al marge de l'anarquisme. Al 1879, Pablo Iglesias, líder del socialisme, va formar “La Agrupación Socialista Madrileña”, que ell mateix presideix. És una associació molt humil inicialment, amb 25 membres. Anys més tard, en el 1886 van fundar un periòdic, el socialista, i arribarà també que apareixen altres federacions a Vizcaya i Astúries. Al 1888, aprofitant la circumstància de l'exposició internacional de Barcelona, les federacions socialistes de tota espanya es reuneixen i sorgirà un altre partit polític, el PSOE i el sindicat UGT.

    Els objectius el PSOE es convertir-se en instrument per a classes de treballadors de participació política. El socialisme, a diferència de l'anarquisme, opta per aprofitar el sistema polític burgès per a influir en la majoria de condicions de treball. La participació inicialment només permetrà aconseguir alguns consellers, el primer diputat va de el diputat Pablo Iglesias a Madrid en el 1910. El sindicat UGT serà un instrument de defensa dels interessos de la classe dels treballador; i en aquest cas, la vaga serà el medi més eficaç de pressió. El socialisme va tenir major implantació en els treballadors més qualificats i amb domini principalment en el sector del ferrocarril, impremta i entre els obrers metal·lúrgics i miners.

    El seu escàs enteniment i enemistat amb els anarquistes, va impossibilitar que les dues forces actuessin unides. Per els socialistes, els anarquistes eren persones que actuaven pel seus impulsos, sense anàlisi previ de si era o no oportú actuar, de manera infantil, mentre que els anarquistes els socialisme era acusada de col·laborar amb la classe burgesa. Aquest odi entre ells va ser molt dolent per la causa obrera i la debilitat de les organitzacions obrers d'alguna manera van conduir a la Guerra Civil.

    ANARQUISME;

    La ideologia anarquista en els seus orígens i difusió apareix unida a l'expansió en el nostre país de les organitzacions afiliades a l'AIT i apareix lligada també a la tasca de Giuseppe Agnelli, aquest anarquista italià difon les idees de bakunin que proposa un model de societat col·lectiva, sense diferències de riquesa, absolutament lliure i són contraris a tota l'estructura de poder; per a ells l'organització de la societat es realitza a partir de la comuna (és una associació d'individus integrats amb absoluta llibertat).

    En aquest sentit, els anarquistes són apolítics i no participen en el sistema burgès. Per a ells el sistema burgès ha de ser destruït mitjançant una revolució. Anys més tard, en el sexenni revolucionari, es difonen les idees anarquistes de Koprotkin. Aquest idealista és més radical en els seus plantejaments, manteniment les idees principal, proposa sobretot la propaganda per l'acció; ell até això per l'acció violenta i proposa sobretot la propaganda per l'acció violenta (bomba, acció terrorista), el mètode més civilitzat seria la vaga general revolucionaria, que vol dir, aturar a tot el país de treballar fins que tot es vengui abaix.

    La violència anarquista molts de cops va ser discriminada, va ser contraproduent i va permetre al govern i als empresaris a trobar excuses per exercir una duríssima repressió, que no va discriminar a ningú i només va crear prejudicis a tots. Al 1872 els anarquistes expulsaren als socialistes de la federació regional espanyola, que s'havia fundat al 1870. El 1874 aquesta organització obrera es considera il·legal i serà perseguida i tindrà que actuar amb clandestinitat. El 1881 Sagasta aprova la llei d'associacions polítiques i sindical, amb la que els anarquistes podran crear i actuar des de la legalitat, i per això, aquell mateix any, a Barcelona es fundà una nova organització anarquista anomenada “Federación de trabajadores de la Región Española” (F.T.R.E.). Aquesta organització estarà desconnectada de la primera Internacional, perquè la llei ho va prohibir. La FTRE mantindrà el seu ideari apolític a pesar de deixa oberta la seva lluita sindical i l'ús de vaga com a instrument. Entre 1881 i 1890 el número d'afiliats s'incrementa considerablement. En les manifestacions que es realitzaren al nostre país es veia clarament que la majoria dels obrers eren anarquistes. L'anarquisme, a pesar de tot, en la darrera dècada del segle va veure perdre protagonisme, com es debilitava a conseqüència del triomf dels plantejaments radicals de Koprotkin. L'anarquisme va mostrar una cara més violenta tan a Andalusia com a Catalunya. A Andalusia la violència anarquista duu a l'ocupació de finques, assalt de cases-quartel, crema d'esglésies i una dura repressió del govern. Una part dels actes de violència destacats a Andalusia van estar relacionats amb una estranya organització amb obscurs orígens, coneguda amb el nom de “La mano negra”. L'existència d'aquesta organització va permetre a les autoritats exercir una repressió molt intensa i violenta. A Catalunya la violència anarquista tindrà com a centre la ciutat de Barcelona i els seus carrers. El 1893 hi ha catorze atemptats amb bomba a Barcelona, però els successos violents relacionats en l'anarquisme català són l'atemptat del liceu de Barcelona, on van explotar varies bombes durant aquesta actuació, l'atemptat contra Cànovas i l'atemptat contra la processó del Corpus. La repressió va ser molt dura i discriminada. En el procés de Montjuïc el 1879, cinc anarquistes van ser condemnats i executats, i molts dels absolts van tenir que abandonar Espanya. Les accions violentes dels anarquistes la dura repressió de les autoritats van dur als anarquistes a una situació molt dolenta. El 1910 determinats sectors anarquistes van crear el sindicat anarquista, “Confederación Nacional de Trabajadores” (C.N.T.), que pretenia unir les corrents nihilista i sindicalista, i també pretenia acabar amb la violència indiscriminada.

    PRIMERA INTERNACIONAL OBRERA

    Al 1864 es va fundar a Londres l'associació Internacional de treballadors (A.I.T.) que popularment va ser coneguda com la primera internacional obrera. En ella es van integrar organitzacions obreres d'alguna països europeus. El coneixement de l'AIT a Espanya es deu a l'arribada al nostre país d'un militant internacionalista italià, Giusseppr Fanelli, que era d'ideals anarquistes. Aquest activista va a crear a Madrid i Barcelona les primeres organitzacions obreres que integren l'AIT. Al 1870 un congrés obrer celebrat a Bonn, es va fundar la “Federación Regional Española de la AIT” (F.R.E de la A.I.T), i en ella s'agrupen associacions obreres fonamentalment catalanes, andaluses i de la resta del país en menor mida. Pel major pes ideari anarquista i de les organitzacions moderades, la FRE es declara apolítica sindicalista en el sentit de considerar els sindicats com a únic instrument al servei de la causa obrera. També el congrés es declara a favor del recurs de la vaga i l'objectiu que persegueix és la substitució del capitalisme per una societat col·lectivista mitjançant la revolució.

    Des de la seva fundació i fins a la seva legalització quatre anys més tard, la FRE no farà més que incrementar el nombre d'associacions i afiliats. El 1872 es superen els 12.000 afiliats i al 1879 es superen els 40.000. Les regions en les que la federació té major implantació són Catalunya i els jornalers andalusos.

    El principal problema de la FRE va ser la falta d'unitat, les diferències entre els afiliats i les organitzacions també afiliades. Primer entre els de ideologia anarquista i els de socialista, els anarquistes són majoritària i expulsen als socialistes el 1872 que en la seva majoria venen de Madrid i fundaran la “Federación Madrileña”. Aquesta situació repeteix a la inversa lo ocorregut a la AIT. La divisió també es dona entre els anarquistes, ja que juntament amb associacions moderades en els seus plantejaments no són partidàries d'accions violentes i n'hi ha d'altres que sí ho són i se'l coneix com el sector nihilista i van estar darrera del moviment cantonal i que després va actuar de manera violenta a Barcelona i Alcoi; això durà lloc a una repressió per part del govern del moviment obrer en el seu conjunt, inclús la República tindrà que reprimir durament als obrers.

    Al 1874 el general Pavía fa un cop d'Estat que acaba amb la república i il·legalitza la Fre i les associacions obreres, amb lo que, a partir d'aquest moment i fins al 1881, quan la llei d'associacions de “Canalejas” les torna a legalitzar, tindran que legalitzar les repressions i la clandestinitat.

    VOCABULARI

    • Moviment obrer
      AIT: Al 1864 representants dels obrers febrils anglesos i francesos van fundar, a Londres, l'Associació Internacional de treballadors. Karl Marx va ser l'elegit membre del Consell General. Al congrés de l'Haya de 1872, Bakunin va ser expulsat de la Internacional: Després de la ruptura entre els marxismes i els anarquistes, es va traslladar el Consell General als Estats Units, fins que va ser dissolt al 1876.

    Karl Marx

    • Aliança tàcita: unió no pactada, feta per simple enteniment.

    • Anarquisme: Part de la defensa a la llibertat personal i que s'enfronta contra la desigualtat dels éssers humans. L'ideal de l'anarquisme és una societat de persones absolutament lliures, que o obeeixen més que a la raó. Sembla que aquesta és una teoria unitària, però s'ha de senyalar que hi ha diferències des de l'intervenció directa (terrorisme) al pacifisme, des de la revolució individual fins a la universal. Una variant de l'anarquisme és l'anarco-sindicalisme espanyol on el sindicat és el coordinador de la revolució i el principi d'organització en un món comunista i lliberal. Enfront a l'anarquisme que lluita contra un Estat capitalista amb mètodes violents, hi ha un anarquisme de caràcter pacifista que aconsegueix els seus objectius mitjançant l'ajuda mútua i no per la força.

    • Burgesia: En el sistema sorgit a Europa a mesura que anava desapareixent l'estructura social medieval dels estaments , estaran social dels membres del qual són posseïdors del capital industrial i financer.

    • Capitalisme: Sistema o mode de producció caracteritzat per la tècnica avançada, la propietat privada dels mitjans de producció i la recerca del benefici màxim.

    • Crisis cícliques: Crisis que es provocaven cada cert temps i que provocaven greus conseqüències . Un exemple podria ser aquest: 1 Mala collita pujada preus Fam Epidèmies Mortaldat...

    • Estament: A l'Antic Règim, grup social amb certa base jurídica i dotat d'esperit corporatiu, amb unes normes per entrar-hi o sortir-hi.

    • Guerrilla: Lluita armada irregular de grups de paisans contra l'opressor, sigui un exèrcit ocupant o el mateix poder constituït.

    • Intendents: Recaptadors d'impostos la figura més important ve en mans dels Borbons.

    • Jornalers: Persona que treballa a jornal.

    • Ludisme: Paraula que procedeix de Vet Ludd, que va ser qui va defensar les idees de lluitar contra les màquines. Va morir a l'orca.

    • “Mano Negra”: Suposada organització anarquista espanyola (a Andalusia). La tensió social per les males collites i la constitució del “Frente de Trabajadores de la Región de España” (FTRE) va entendre el rumor de l'existència d'una organització secreta i violenta Tres processos judicials, durant la vaga del 1883, condemnaren a mort a 6 acusats i al suposat cap de l'organització, Pedro Corbacho.

    • Marxisme: Entre els anys 1867 i 1885 C.Marx escriu “el Capital” on estudia les contradiccions del capitalisme i presenta una sèrie de solucions alternatives. La lluita de classes és per Marx i Engels una premissa indiscutible ja que han existit dos grups contraposats; en la seva època són la burgesia i el proletariat els grups enfrontats. Aquesta és la lluita contínua que acabarà amb el capitalisme, considerem que el seu Estat està dominat per la burgesia que defensa a través dels seus interessos. En la història, els homes no actuen aïllada, sinó que ho fan en grups socials que condicionen als individus. Al estar organitzada la societat en relacions de producció, fa funció de l'individu ve definida per la visió del treball, els que es troben en les mateixes condicions formen una classe. Les classes só, per lo tant, grups socials que ocupen un lloc en el sistema de producció: uns són propietaris i d'altres no. La hostilitat de les classes és un fenomen històric que sorgeix amb la propietat privada. La història, segons Marx, és una lluita entre opressors i oprimits; aquesta lluita és la palanca que acabarà amb el capitalisme.

    • Mesta: Reunió de tots els ramaders de Castella i Andalusia.

    • Monarca: Sobirà d'una monarquia.

    • Monarquia: Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per una sola persona que es caracteritza per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat.

    • Noble: dit de l'individu, que, per naixença o gràcia del sobirà, pertany a una classe social considerada distinta a la dels simples ciutadans i que gaudeix de preeminències hereditàries.

    • República: Forma d'Estat basada en el concepte de que la sobirania resideix en el poble, qui dona el poder de governar en el seu nom a un grup de representants i elegits. Per comença és important diferenciar entre República i democràcia. En l'estat republicà teòric, en el que el govern es converteix en el portaveu dels desitjos del poble que l'ha triat, república i democràcia poden ser dos conceptes idèntics (existeixen també monarquies democràtiques). Les repúbliques històriques, per altre part, mai s'han ajustat a un model teòric, i en el segle XX el terme de república és utilitzat per dictadures, estats amb un sol partit i en democràcies. En realitat ha passat a ser qualsevol forma d'Estat dirigida per un president o una altre figura amb un títol similar, que no sigui un monarca.

    • Setge: Encerclament d'una ciutat, fortalesa, etc, per combatre-la i emparar-se'n. Estat de crisi que permet l'alteració transitòria del règim constitucional ordinari.

    • Sindicalisme: És aquell moviment revolucionar que defensa que el control del govern i de la indústria ha d'estar en mans dels sindicats. Això ho aconseguiran mitjançant accions directes com són les manifestacions generals i els sabotatges. Aquest terme va aparèixer a París, i segons ell el sindicalisme és un sinònim a l'acció de sindicar-se o d'afiliar-se a un sindicat. En la pràctica, es considera que els sindicats són instruments que han de servir per millorar les condicions dels treballadors dins l'organització social existent. Però així i tot, el sindicalisme busca la creació d'una societat sense Estat, on la producció es destina a satisfer les necessitat de la comunitat i no a obtenir beneficis.

    • Socialisme Utòpic: Fase inicial de l'evolució del pensament i de l'acció dels socialistes, caracteritzada per la crítica de les estructures i les relacions socials vigents i la descripció teòrica d'un futur sistema social “perfecte”, harmònic i basat en l'igualat de tots els homes.

    • Socialisme: Conjunt de doctrines que, en oposicions a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució. Des de principis del segle XIX, designa aquelles teories i accions polítiques que sostenen el sistema econòmic i polític basant en la socialització dels sistemes de producció i el control estatal (parcial o complet) dels sectors econòmics, lo que s'oposava frontalment amb els principis del capitalisme. L'objectiu final dels socialistes era el d'establir una societat comunista o sense classes. A mida que el moviment va anar evolucionant i creixent, el concepte de socialisme va anar adquirint diversos significats en funció del lluc i de l'època on ens situem.

    • Utopia: Concepció imaginaria d'un govern ideal. Concepció d'un ideal irrealitzable.

    • Vedar: Sancionar o impedir lleis.

    • Velles classes dominants: els antics privilegiats, conservadors, o moderat.

    • Virrei: És l'individu que ocupa el lloc del rei quan aquest està a un altre lloc.

    29

    Moviment obrer