Modernisme

Literatura española contemporánea # Teatre, narrativa, poesia modernista. Russinyol i Prats. Victor Català. Prudencia Bertrana. Joan Maragall

  • Enviado por: Sak
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 21 páginas
publicidad
publicidad

Els orígens

El moviment cultural es produït a occident la fi del s XIX. Els creadors del modernisme pretenien trencar amb el passat i crear formes artístiques que usessin tècniques i materials nous. El resultat serà un estil original, un estil sense precedents. Les influències no procedien sols de l'art (arquitectura, arts plàstiques, gràfiques, sinó també de fons com les idees generals, la espiritualitat i la poesia. El modernisme nasqué de artistes que volien abandonar els camins marcats per el academicisme.

Els principals percussors foren Gallé un fabricant de cristalleria la que plasma plantes i cels, Horta dissenyar per un professor la primera casa moderstyle i Gaudí construeix per encàrrec la casa més estranya que es pot imaginar, tota ella decorada amb ferro forjat. Altres foren L.Domènech a Catalunya, L.h. Sullivan als EUA, H.Van Velde de Belgica, H. Guimard de França, A. Endell d'alemanya, O. Wagner de frança, i molts artistes de altres països.

Aquests homes no es coneixien entre ells, però estaven animats per el mateix desig. La modernimitat simultània de modernisitat que correspongués el pensament intel·lectual.

Cada un en el seu sector professional intenta donar una art nou a la seva època.

Ells pretenien alliberar les cases burgeses del seu estil anacrònic i donar-los un nou estil adaptat al seu moment.

Etapes de modernisme

Podem dividir el modernisme en dues etapes: la primera va de l'any 1892 al 1900, i la segona va de l'any 1900 al 1911..

Primera etapa

La primera etapes la etapa combativa, en la qual els artistes modernistes lluiten per imposar aquest nou moviment amb una actitud crítica. Els centres culturals en seran les ciutats de Barcelona i Sitges. . De mica en mica aniran surtin publicacions periodístiques , les més important de les quals són: L'avenç, Catalònia, Quatre gats, i Pel i ploma.

Els intel·lectuals que treballaven a les revistes es proposaven la tasca prioritària de la campanya per a la reforma lingüística, els més importants foren Pompeu Fabra, Joaquim Casas i Carbó i Jaume Massó i Torrens. Que es proposaven fitxar una normativa ortogràfica.

Aquesta primera etapa és caracteritzava per l'existència de dos corrents: el Regeneracionisme i l'Esteticisme.

Regeneracionisme

Els seus representants principals són: Jaume Bosso, Alexandre Cortada, Ernest Vendrell i Pompeu gener. El model literari a seguir era el nòrdic Ibsen. Hi havia una actitud voluntària i activa; es proposaven l'apropament de l'artista al poble per tal d'aconseguir la seva regeneració. Exaltació de l'individualisme, però sense oblidar aquest compromís regenerador.

Esteticisme

Els principals representants de l'Esteticisme són: Santiago Rusinyol i Raimon Casellas. El model literari a seguis era el belga Maeterlink. Els escriptors es consideraven seguidors de la teoria de l'art per l'art, consideraven l'art com un mitjà d'evasió per a l'escriptor, que és rebutjat per la societat . És aquest sentiment de rebuig el que fa que ells intentin aïllar-se i refugiar-se en l'art.

La segona etapa

Aquesta segona etapa representa la consolidació del Modernisme, i arriba fins a l'any 1991. El seu mitjà de difusió és la revista joventut. Una seria de autors no modernistes s'acosten al moviment , com Narcís Oller i Àngel Guimerà. La novel·la modernista arriba al seu millor moment.

A partir de l'any 1906, el modernisme ha de conviure amb un altre moviment quan s'està iniciant a Catalunya: el Noucentisme. Després de la desaparició de la revista modernista Joventud , dos diaris comencen a barrejar el modernista i neocentisme i les seves ideologies.

L'any 1911, amb la mort de Maragall i de Nonell, podem considerar que el modernisme ja és un moviment clos.

Teatre modernista

El teatre modernisme es caracteritza sobretot per la seva actitud d'obertura a Europa i la seva voluntat de modernitzar-se. A Partir de la dècada 1890- 1889 comença a arribar a Catalunya companyies estrangeres que venien a representar les seves obres que influenciaven al teatre català.

El principals fou: Ibsen que tenia com a protagonistes herois rebels i inconformes, les obres analitzaven una situació social determinada i proposaven una tesi revolucionària o regeneradora de la societat del temps l'acció i el llenguatge retrataven amb fidelitat la realitat. Ibsen era el representant de regeneracionisme.

Un altre autor que influencià les obres catalanes fou Meatelink ell era partidari del esteticisme.

L'any 1895 el teatre modernista comença a ocupar un espai important en el panorama català. A partir dels primers anys del segle XX troben un canvi d'actitud que es rebel·lia que els caracteritzava.

A partir de l'any 1907 el modernisme entre en una crisi que queda reflectida en el teatre l'any 1913 amb l'enfonsament de l'activitat teatral. Una de les causes va ser l'inexistència de una seu oficial, malgrat les diverses posicions públiques favor d'un teatre Nacional.

Fins al segle 1913, és crea l'Escola d'Art Dramàtic, així dons, el teatre català enfilà en una situació de crisi generalitzada que afectà, d'una banda a la pròpia capacitat d'organització i creació d'una infrastructura sòlida.

Santiago Russinyol i Prats

Santiago Russinyol (1861-1931), nasqué a Barcelona fill d'una família de fabricants tèxtils benestants, és un exemple d'artista modernista polifacètic, les rendes familiars li permeteren viure una bohèmia daurada. Estudià en el centre d'Aquarel·listes de la seva ciutat natal. Al 1887 viatjà a París, allí practicà pintura al aire lliure i les tècniques de l'impressionisme.

Al seu retorn a Catalunya va fundar el taller-museu Cau Ferrat, a Sitges. Es va especialitzar en paisatges dels Reales Sitios. Al final de la seva carrera sols pintava paisatges formats per arbres o de elements arquitectònics.

Com a literari és un autor de alguns estètics més representatius del modernisme català. Entre 1892 i 1899 organitzà les cinc festes modernistes de Sitges, una sèrie de celebracions que tenien com a finalitat la difusió del moviment modernista.

La seva obra, escrita en un català poc elaborat, però de gran eficàcia expressiva, especialment en els seus registres col·loquials i satírics, que giren bona part entre el artista modernista i la seva societat convencional.

Les seves obres més importants són L'alegria que passa (1898), cigales i formigues (1900), L'auca del senyor Esteve (1907).1), la bona gent (1906)

NARRATIVA MODERNISTA
El màxim exponent de la narrativa modernista és Víctor Català, la seva millor novel·la

és solitud. Un altre gran escriptor modernista és Prudenci Bertrana que les seves millors obres són Proses Bàrbares i Crisàlides.

Les carecteristiques de la narrativa modernista són que s'oposa al realisme optant per la novel.la històrica o la crònica d'experiencies d'alucinació. La descripció d'ambients estàn idealitzats liricament.

Introdueix un element erotic amb l'aparició la dona fatal, que porta als homes al plaer i la mort.

Víctor Català

Víctor català és el pseudònim que utilitzava Caterina Albert i Paradís per participar al concursos literaris. Va néixer a l'Escala(Alt Empordà), poble on va viure tota la vida.

La seva narrativa representa el període d'assimilació del naturalisme en la literatura catalana:

Aplicació òptica de d'aquell a la descripció del món rural, fet característic del naturalisme en la literatura català. De posició independent i marginal, porta la màxima plenitud les formes naturalistes quan ja es comencen a conèixer les noves tendències noucentistes. Amb una tècnica que continua dins del context de la novel·la rural. trenca amb el localisme romàntic dels escriptors del segle XIX i ens ofereix una visió de Catalunya paral·lela a la des escriptors espanyols de 1898, que es manté en tota la seva obra.

Col·laborà de jove a la premsa catalana en la qual feu la primera experiència l'any 1898, arran dels premis obtinguts en els Jocs Florals d'Olot. Sobre la seva personalitat sorgí una polèmica quan foren conegudes les seves narracions a la revista Joventut . Fou Josep Pin i Soler qui va descobrir la identitat de Víctor Català en un viatge que feu a l'Escala. Participà als Jocs Florals de Barcelona de l'any 1903 amb la narració Marines, moment en que inicià el període mes remarcable de la seva activitat literària.

Obres

Va fer diverses obres de poesia i narrativa tot i que on va destacar més va ser amb la narrativa. En la seva primera obra constituïda pel recull de narracions Drames Rurals (1902) expressa la seva concepció de subordinació de l'individu humà a les exigències de la necessitat del medi social en que viu enmergit.

Les seves obres més importants són: el recull poètic Llibre Blanc (1905) i la novel·la Solitud.

(1905), la seva obra cabdal en la qual mostra una posició adversa a la natura, en tot el que aquesta té d'acceptació passiva i fatalista.

Sempre dins del gènere de la narrativa, continuà la seva obra amb Omnívoles (1904), Caires vius (1907), Giselda (1917), Un film (tres mil metres), publicada l'any 1919 i que desentona dins del caràcter homogeni del seu món.

Altres obres menors són: La mare Balena (1920), Marines (1928), Vida molta (1949) i Jubileu (1951. Com a escriptora teatral la seva obra està composta per quatre monòlegs ( La Tieta Pere Màrtir, La Vespa i Germana Pau,) 1902 i teatre inèdit (1967).

Prudenci Bertrana

Prudenci Bertrana va néixer a Tordera (Maresme) el 1867. El seu pare tenia una ideologia carlina, posseïa diversos masos, fou a mas Espriu de l'Espana on ell s'apassionà per la natura i per la caça. Estudià el batxillerat a Girona i ingenieria industrial a Barcelona.

Quan es va morir el seu pare no va poder disposar de l'herència hi va haver de treballar de professor de dibuix i pintor de paisatges, retrats de difunts, rètols...Es traslladà a Barcelona on exercí el càrrec dels periòdic republicà ciudadania però va ser empresonat per publicar uns articles que no van agradar a govern. Al sortir de la presó la dirigir L'esquella de la Torratxa i La campana de Gràcia.

Obres

Els seu primer escrit fou l'oreneta que aparegué en la revista Gironina Vida, per aquesta època començà a publicar d'una manera regular: les novel·les Josafat (1906), Nàufrags (1907) i la tieta Claudina (1910). També va publicar reculls de contes com Crisàlides (1907) i Proses Bàrbares (1911) que assenyala el moment culminant de la seva producció.

Bertarana convertí en matèria literària tant els tipus singulars que aniria coneixent al llarg de la seva vida com el món animal, que observava amb un cert franciscanisme contingut un exemple d'això és L'ós beneit i altres bèsties (1932).

Tracta la literatura satírica amb la novel·la psicològica com Jo, memòries d'un metge filòsof (1925) retrat del metge i escriptor Dídac Ruiz, novel·la que assolí més èxit del públic que de la crítica.

També escrigué obres de teatre però a la crítica no li van fer el pes. Obres com: Enyorada Solitud (1917), Les ales de Ernestina (1921), La dona neta (1924), el comiat de Teresa (1931).

També col·laborà amb revistes com: El poble Català, La publicitat, Revista de Catalunya i La veu de Catalunya on treballà de crític teatral i on publicà els Impomtus, cròniques periodístiques de caire subjectiu de les quals el mateix Bertana feu una tria que publicà el 1936.

La seva obra estructurada des d'una observació minuciosa i detallada del món, pateix de la pròpia vida d'home i d'escriptor, bé que és a la trilogia Entre la terra i el núvols (Si hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impertinent (1948) ) on marca tota l'experiència autobiogràfica, recollida a l'entorn de les seves frustracions, la més dolorosa la mort dels seus tres fills. Agafat dins la crisi de valors reflectida pel Modernisme, Bertrana s'enfrontà al Noucentisme com ho demostra al a conferencia Les belleses de la natura i del meu goig (1908) on propugnà una actitud antintelectual, posició que encara refermava el 1936, cinc anys abans de morir, en el discurs que feu com a president dels Jocs Florals de Barcelona. No supera doncs la dislocació del temps en quant als canvis literaris. Les seves obres completes han estat publicades a Barcelona (1969)

POESIA MODERNISTA

El màxim exponent de la poesia modernista és Joan Maragall, que escrigué grans poemes com: Els Adeus, Visions i Cants

Joan Maragall

Va néixer l'any 1960 a l'antic barri de Sant Pere de les Puelles de Barcelona, on el seu pare tenia un taller tèxtil als baixos de la casa. Maragall estava destinat a continuar l'ofici de la seva família, però als dinou anys deixà el negoci i cursà carrera de dret.

En acabar els estudis universitaris, entrà com a soci de l'Ateneu Barcelonès i es relacionà amb Joan Sardà, Josep Yxart, Narcís Oller, Alexandre Cortada i d'altres, com ell, contribuirien a la gestació del Modernisme i a l'expressió d'un regenaracionisme català.

El 1890, s'inicià la seva col·laboració periodística i entrà com a secretari de redacció al Diario de Barcelona, que era l'òrgan d'expressió de la burgesia catalana catòlica i conservadora. El 1891, es casà amb Clara Noble, amb qui va tenir tretze fills.

Participà en els Jocs Florals de Barcelona (1984) amb el conegut poema La sardana i hi guanyà l'Englantina. L'any 1904, hi fou proclamat Mestre en Gai saber, arran de l'obtenció de la Flor Natural amb la Glosa. Alternà les seves tasques periodístiques amb la poesia les traduccions. Morí a Barcelona el 1911, encara en plena activitat.

Obra

Maragall vas escriure obres amb prosa i col·laboracions periodístiques i d'una altra banda creacions literàries i poesia.

Els adéus expressa l'actitud escèptica de Maragall respecte als hipotètics resultats de la guerra.

Oda a Espanya és un típic exemple de crítica regeneracionista de l'Espanya de la Restauració. A vegades insinua una certa esperança en el revulsiu de la derrota.

Al Cant del retorn apareix la imatge de la llengua entre perills i proposa un regeranacionisme en català.

Les Visions ofereixen una imatge del que seria un regeranacionisme estrictament català, basat en el retrobament des drets constitutius de poble. Amb temes i personatges trets de llegendes populars, crea noves visions tot reduint al mínim l'element narratiu. El que tracta amb això és trobar la escènica de la catalanitat en els mites.

Enllà perd el to exaltat i la intenció nacionalista i se centra en la natura. Altrament, sonet el mite del comte Arnau a revisió.

Totes les obres anteriors són de poesia. Principalment escrigué en poesia perquè considerava que la prosa era una continuació purament extensiva de la poesia i així ho confirma en el seu primer assaig Notes autobiogràfiques i en els tres elogis. Elogi de la paraula, Elogi de la poesia i Elogi del poble. Altres assaigs són Joan Sardà i Àngel Guimerà.

En l'elogi de la paraula exposa la teoria poètica sobre les paraules vives, enfront de les paraules vanes o retòriques. En l'Elogi de la poesia Amàlia la seva concepció religiosa de l'art i n'assenyala l'espontanietat.

També va col·laborar amb revistes com la Renaixença, La veu de Catalunya, Catalònia, L'avenç, Joventut i també cal recalcar la seva participació al Diario de Barcelona.

REVISTES

Durant l'època del modernisme van sorgir diverses revistes en què els diversos autors modernistes hi escrivien les seves obres. Les més importants eren L'avenç, Pèl i ploma, Joventut ,però n'hi hagué d'altres com Catalònia o Els quatre gats que no eren tant importants. Les revistes ajudaven a que el modernisme s'expandís.

L'avenç

L'avenç és una revista literària i artística fundada a Barcelona per Jaume Massó i Torrents l'any 1881 i editada fins l'any 1893.

En un principi es publicava amb el nom d'El Holografo, amb el qual només aparegué un número. Tornà a aparèixer el mateix any amb el nom de l' Avens. Era una revista oberta a totes les orientacions . A partir de 1832 començà la seva etapa més brillant. Representava en aquella època dues tendències marcadament subversives: l'art del naturalisme i després el modernisme, en política, una tendència cap el nacionalisme militant.

Comptava aleshores amb poesies d'Apel.les Mestres i els articles polítics de Valentí Almirall. També hi col·laboraven escriptors com: E. Canivell, Pompeu Fabra, R.Casellas. P.Gener, I.Iglesas, Joan Brossa, Narcís Oller...Acabà aquesta primera etapa el 1884 exposant la importància que havia tingut la revista, no per la manera de defensar les seves idees sinó pel relleu que havien donat homes de gran vàlua.

Tornà a aparèixer l'any 1885 marcant una segona etapa, amb el mateix director. En aquesta segona etapa passa a ser el portaveu dels escriptors modernistes i hi debutà Rusiñol. Hi aparegueren els articles Estudis de la llengua Catalana, de Pompeu Fabra, fet que aportà innovacions que foren acceptades com és ara canviar la grafia del nom per L'avenç.

Col·laboradors d'aquesta segona època eren: Joan Maragall, B.Bartrina, J.Miquel Guardia, C.Bosh de la Trinxeria... La seva situació s'agreujà a causa de Jaume Brossa que hi preconitzava les seves idees progressistes, i també pel fet de ser una revista de combat que no tingué un públic per a mantenir-la, cosa que obligà a tancar-la.

Joventut

Joventut és una revista catalana apareguda a Barcelona . Expressa idees de Pi i Maragall i mostrà des del començament una clara tendència catalanista en adherir-se a les bases de Manresa. Fou capdavantera en les idees artístiques del modernisme barceloní en el moment que aquest representava la més important expressió artística.

Hi col·laboraven Pompeu Corner, Apel.les Mestres, Prudenci Bertrana, Jacint Verdaguer. Cal remarcar que també va ser publicada amb fascicles la novel·la de Víctor Català, Solitud.

PÈL I PLOMA

Pèl i ploma era una revista catalana que representava el modernisme català. La seva antecessora era Els 4 Gats que ja portava publicant-se des del 1899. A Pèl i Ploma hi vam col·laborar gent com Isidre Nonell, Santiago Russinyol, Ricard Opisso ...