Microbiologia

Microbi. Classificació. Malalties. Ribosomes. Bactèries. Creixement bacteriá. Ecologia microbiana

  • Enviado por: Rosa Pujol
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 48 páginas
publicidad

TEMA I

ANTECEDENTS HISTORICS DE LA MICROBIOLOGIA

La microbiologia és la ciència que estudia els microbis.

Microbi : organisme viu amb un tamany massa petit per ser vist amb l'ull humà.

CLASSIFICACIÓ DELS MICROBIS

Metazoos : pluricel.lulars

Protozoos : eucariotes i unicel.lulars

Microalgues : eucariotes i unicel.lulars

Fongs i llevats : procariotes i unicel.lulars

Cianobacteris : procariotes i unicel.lulars

Bacteris : procariotes i unicel.lulars

Virus : acel.lulars

VIRUS : tros d'ADN envoltat d'una proteïna. Són acel.lulars. Tots ells produeixen malalties.

PROTOZOOS : són unicel.lulars i eucariotes. Poden produir malalties en l'home, poden ser paràsits de l'home.

FONGS I LLEVATS : no són ni animals ni vegetals ; els bacteris tampoc.

CIANOBACTERIS : no són exactament bacteris i s'anomenen també bacteris blaus.

Tamanys :

Microalgues : 5-15.10 ðm cúbics

Protozoos : 1-5.10 ðm cúbics

Fongs i llevats : 20-50ðm cúbics

Bacteris : 1-5 ðm cúbics

Cianobacteris : 5-50 ðm cúbics

Virus : 10¯² - 10¯5ðm cúbics

Tots ells s'han d'observar amb microscopi antic a excepció dels virus.

Per observar bacteris si es veu amb microscopi antic es farà servir en IMMERSIO EN OLI.

Per observar virus només ho podem fer amb microscopi electrònic. Fins el seu descobriment no es varen poder observar i es coneixia la seva existència però sabien com eren.

En l'actualitat la microbiologia es dedica a l'estudi de bacteris i virus.

La parasitologia es dedica a l'estudi de protozoos i altres organismes paràsits ( com cucs... etc) tots ells pluricel.lulars.

Antecedents històrics :

Neix al s. XVII quian s'inventen els primers microscopis per Jansen i Galileo. A partir d'aquí molts científics estudien els organismes petits. Els primers microbis varen ser descoberts el 1677 per Leeuwenhoek que va descriure una gran quantitat de microorganismes, també va descriure els glòbuls vermells, espermatozoos. Ell creia que l'origen dels microorganismes era l'aire i que aquest era el seu medi de transmissió. A partir d'aquí l'òptica al anar evolucionant es van descobrint més coses.

El s.XIX el número de microorganismes observat és molt gran, agrupant-se en un grup de “chacs”

També en aquest segle un grup de microorganismes s'agrupen en el gènere de “Bacterium” que incloien tots els microorganismes allargats en forma de bastó.

El 1950 es descobreix el microscopi electrònic que utilitza elcetrons per augmentar la visió.

El microscopi elctrònic augmenta molt el poder de ressolució dels microscopis. Amb la llum del microscopi òptic teniem uns límits. A partir del descobriment del microscopi electrònic es diferència entre cèl.lules eucariotes i procariotes, també es descobreixen els virus.

TEMA IIHISTÒRIA DELS MICROBIS I MALALTIES

Els grecs, com Hipòcrates reconeixien que en les malalties hi ha dos factors. Un intrínsec o de constitució de cada persona. Un altre factor extrínsec que està en l'aire, a aquest factor l'anomenaven MIASME.

A l'edat mitja les epidèmies van ser devastadores: ppeste negra, peste bubònica. Degut a que la gent va anar a viure a les ciutats. No hi havia clavegueres. Els aliments no es conservaven. Per això era tan fàcil el contagi.

La població d'Europa es va reduir a la meitat. Un científic: Francastorius va ser el primer en proposar que les malalties eren causades per un agent patològic (microbi-malaltia). La sífilis (és la malaltia que ell va estudiar), que no va aparèixer a Europa fins que no es va descobrir Amèrica.

Igual va passar amb la Peste Bubònica amb les creuades.

ORIGEN DELS MICROORGANISMES:

Els microorganismes produeixen les malalties (Fracastòrius).

Teoria de la generació espontània: del no res es formen els microorganismes que produeixen aquestes malalties. Aquesta teoria va ser acceptada durant molts anys. Hi ha bacteris que poden créixer sense aire (això no ho sabien ).

1866 Haeckel defineix PROTISTA: és un ésser viu que no presenta diferènciació histològica (format per una sola cèl.lula).

1876 Koch presenta els diferents sistemes de cultiu dels microorganismes i aïlla l'agent causant del carbunco ( o sigui que el poden veure ).

A París, es crea l'institut Pasteur dedicat a buscar els mètodes per curar malalties (Antibiòtics).

A Berlín l'institut Koch s'especialitza en aïllar microorganismes.

1877 Pasteur descobreix la primera vacuna. Una malaltia de les gallines quan els hi dónava cultiu embellit de la malaltia i aquestes eren immunes a la malaltia ( o sigui l'agafaven mínimament).

Després descobreix la vacuna contra la ràbia i comença a descobrir antibiòtics.

Els antibiòtics per les bactèries.

Les vacunes pels virus.

CARACTERÍSTIQUES BIOLÒGIQUES DE LES BACTÈRIES.

BACTÈRIA: ésser viu unicel.lular amb tipus d'organització procariota.

Totes les bactèries són procariotes.

Hi ha dos tipus d'organització en l'ésser viu:

A: PROCARIOTA: bacteris, cianobacteris, i fongs

B: EUCARIOTA: animals, i vegetals.

A: ORGANITZACIÓ PROCARIOTA

Tots els éssers vius de l'organització procariota són unicel.lulars.

La seva cèl.lula és més petita : d'una a cinc micres. O sigui 10 vegades més petit que una cèl.lula eucariota.

No té cap mena d'orgànuls citoplasmàtics, o sigui , el material genètic del nucli es troba agrupat en un sol cromosoma i no està envoltat de cap membrana nuclear que el separi de citoplasma ( no hi ha nucli).

S'agrupen formant colònies quan les condicions ambientals són òptimes o sigui a 37ºC i els nutrients adequats que són difícils per totes. Aquestes colònies es veuen a simple vista.

Tenen una taxa de creixement molt elevada. Amb 48 hores si les condicions són òptimes poden arribar a multiplicar-se milions de vegades.

Poden viure en ambients extrems: hi ha bacteris que poden viure des d'un Ph 1 a un Ph 14. També poden viure amb temperatures extremes com fonts termals i fins i tot al gel. Els intèrvals de pressió també varien des de pressions molt altes a molt baixes i sense aire fins hi tot.

ESTRUCTURA DE LA CÈL.LULA BACTÈRIANA

-cromatina

-ribosomes

-mesosomes

- membrana cel.lular

- llims i càpsula ( substància polimèrica exterior o EPS)

-pared bactèriana

CÀPSULA , LLIMS o SUBSTÀNCIES POLIMÈRIQUES EXTERIORS

Estan formades per material amorf.

La seva composició química és d'hidrats de carboni, aminoàcida i àcids urònics.

Càpsula:els materials estàn adherits a la cèl.lula

Llim: els materials encara no estàn adherits a la càpsula.

No totes les bactèries tenen càpsula.

Hi ha una relació directe entre la presència de substàncies polimèriques exteriors ( llims i càpsula) i virulència. Per exemple l'estreptococus muttans ( és un coc gram positiu).

Les bactèries virolentes són les que tenen càpsules, i quan no tenen càpsules no produeixen la malaltia.

El sucre fa que aquestes bactèries produeixin la càpsula i aquestes bactèries ataquen dents i produeixen la càries. Les bactèries que no tenen càpsula estàn molt més adaptades a resistir la dessecació i a les substàncies tòxiques que poden haver-hi en el nucli. Quan a dins una espècie hi ha variacions es diuen SOQUES.

PARED BACTÈRIANA

És típica de les bactèries. Semblant a la pared cel.lular dels vegetals. Es una estructura rígida i la forma de la pared determina la bactèria que és.

Microbiologia

La pared permet a les bactèries soportar variacions de la pressió osmòtica.

Algunes bactèries les gram negatives a la pared tenen substàncies tòxiques anomenades TOXINES i com que estàn a la pared s'anomenen ENDOTOXINES.

COMPOSICIÓ QUÍMICA de la pared bactèriana en general varia depenent del tipus de bactèries. Dos tipus:

- Bactèries gram positiu: polisacàrid: polisacàrid la Mureina 50% i Acids Texoics 50%.

- Bactèries gram negatiu: Mureina 10%, Lipoproteïnes i lipopolisacàrids un 90%.

Vistes en el microscopi electronic la pared també es veu diferent.

En el cas de les bactèries G+ la pared es veu en una sola capa homogènia.

En el cas de les bactèries G- la pared es veu formada per 5 o 8 capes diferents i alternatives de Mureina i a sota de lipoproteines + liposacàrids.

TINCIO DE GRAM

L'inventor d'aquesta tinció va ser Cristian Gram.

Les bactèries es classifiquen en G+ o G- segons el que ha sortit en la tinció de gram.

Aquesta tinció és doble perquè utilitza colorant.

El cristall violeta ( blau ) i la Safranina ( vermell). A més a més hi ha altres reactius.

Les bactèries G+ queden tenyides pel cristall violeta.

Les bactèries G- són decolorades i es tenyeixen per la safranina i queden de color vermell.

Les G+ són més grosses que les G-.

ANTIBIÒTICS QUE ACTUEN A NIVELL DE LA PARED

1.- Penicil.lina: aquesta inhibeix la tanspeptidització de la pared i aquesta no es forma i la bactèria en conseqüència es mora. Actua sempre sobre els bacteris no formats.

2.- Lisocima que hidrolitza l'enllaç´beta 1-4 de la Moreina amb la qual cosa destrueix la pared. Aquesta actua sobre bactèries ja construides perque trenca un enllaç de la pared.

Hi ha un grup de bactèries que no tenen pared bactèriana i s'anomenen PROTOPLAST, són esfèrics però no són COCS. Per estebilització de la pressió queden rodones.

MEMBRANA CEL.LULAR de la bactèria és típica. Es trilaminar ( tres capes).

Composició química: lípids i proteïnes. 40% de lípids i 60% de proteïnes ( caràcterística típica de la membrana de la bactèria ).

La ultra estructura ( estructura envolta pel microscopi elctrònic) va ser vista per Singer i l'anomena BICAPA ( es veuen dues capes de 7mm).

L'explicació que va dónar Singer és la següent:

-Fosfolípids: tenen una part hidròfila ( afinitat per l'aigua) i una part hidròfoba ( no li agrada l'aigua).

-Proteïnes

A la cara interior de la membrana cel.lular moltes vegades s'hi troben diferents tipues d'enzims:

- enzims relacionats amb el transport de substàncies.

-enzims q intervenen amb la biosíntesi de la membrana

- enzims q intervenen a la fosforilació oxidativa

- a vegades es troba relacionada amb el cromosoma bacterià

Entre la membrana i pared hi ha l'espai PERIPLASMÀTIC aquest espai és molt més fàcil d'observar amb G- en aquest espai hi ha molècules relacionades amb el transport.

ANTIBIÒTICS QUE ACTUEN A NIVELL DE MEMBRANA.

- Polidixina:

Té efecte detergent.

Altera els fosfolípids de la membrana i això fa que s'alteri la permeabilitat de la membrana.

És més efectiva en bacteris G-.

- Nistatina:

Interactua amb els esterols que són molècules que es troben a les membranes dels fongs o sigui que només actua amb els fongs i a les bactèries no els hi fa res o sigui que és antifúngica.

APÈNDIX CEL.LULARS:

Té dos grups:

FIMBRIA o PILI: caràcterístiques atributibes de soca.

La fímbria o pili són apèndix que no totes les bactèries els tenen.

Es poden confondre amb els flagells.

Són més gruixuts que els flagells.

Són rectes i més curts que els flagells.

No tenen movilitat.

Si fem un tall al fímbria veurem que són buits ( o sigui que són com tubs).

Estan connectats a nivell de membrana, o sigui, un fímbria és un tub que ens connecta l'interior amb l'exterior.

Són molt importants en processos de parasexualitat. Injecten l'ADN d'una cèl.lula a una altra. Aquestes dues cèl.lules estàn connectades mitjançant un fímbria i l'ADN passa d'un a l'altre per dins el fímbria.

CILIS I FLAGELLS:

Són apèndix que intervenen en la mobilitat de la bactèria.

Totes les bactèries que es mouen és perquè tenen o un o l'altre.

De flagells n'hi ha pocs i són molt llargs.

De cilis n'hi ha molts i són curts.

La movilitat de la bactèria es considera una qüestió de tacte.

En les G+ les bactèries busquen i es mouen per les substàncies que necessiten.

En les G- les bactèries es mouen per fugir d'una condició adversa.

Fímbria: és una caràcterística típica de soques.

Flagells: és una caràcterística típica de les espècies.

MESOSOMES:

Són estructures membranoses intracitoplasmàtiques.

Estan formats per invaginacions de la membrana.

Es troba en les G+ i en les G- són més petites i n'hi ha menys.

En els mesosomes hi ha una concentració molt alta d'enzims respiratoris o sigui de la fosforilació oxidativa.

Es creu que la funció dels mesosomes està relacionada amb la respiració de les bactèries que és similar a les mitocòndries amb la cèl.lula eucariota.

Altres funcions: intervenen en la formació de la pared. En algunes espècies els mesosomes segreguen substàncies que destrueix antibiòtics. Per exemple: els bacillus adreniformis segreguen penicilases ( i les penicilases destrueixen la penicil.lina).

RIBOSOMES:

Es l'únic orgànul que tenen les bactèries en el seu citoplasme.

Els ribosomes bacterians són similars als ribosomes eucariotes.

Les diferències són:

El tamany dels ribosomes en comparació a les bactèries són mes petits.

Les proteïnes que formen els ribosomes són exclusives de les bactèries.

La seva composició és: 60% ARN ( àcid ribonucleic) i un 40% format per proteïnes.

Vistes al microscopi elctrònic tenen forma de sola de sabata.

Estan formades per dues subunitats la gran s'anomena 50s i la petita 30s

Funció:

Intervé en la síntesis de proteïnes.

L'ADN per un procés anomenat transcripció es tradueix a una molècula ARN missatgera i els ribosomes llegeixen el dodi genètic. Les bases nitrogenades són llegides pels ribosomes.

ANTIBIÒTICS QUE ACTUEN A NIVELL DELS RIBOSOMES:

- cloranfenicol: (CLF): inhibeix l'enllaç peptídic en la síntesis de proteïnes. L'enllaç peptídic és la cadena que uneix els aminoàcids.

Dins de les mitocòndries hi ha ribosomes igual que a les bactèries.

Llavors aquesta medicació afecta a les cèl.lules mitocondrials eucariotes i per tant afecta als ribosomes i a nosaltres pq tb tenim mitocòndries.

- Estreptomicina: (STR) s'associa a la subunitat 30s dels ribosomes i el que fa és produir errors en la pauta de lectura i porta la mort de la cèl.lula.

L'efecte de l'estreptomicina és menys tòxic que el CLF.

- L'eritromicina: s'associa a una proteïna relacionada amb la resposta (SOS= mecanisme de reparació dels errors de transcripció). Llavors l'eritromicina s'ajusta al SOS i els errors no s'arreglen.

-Tetraciclina: impedeix la unió d'aminoàcids al ribosoma.

NUCLI o CROMATINA:

La caràcterística principal de les bactèries és que el material genètic no està separat del citoplasma per la membrana o sigui que no té nucli.

El nucli està format per la massa nuclear i la cromatina.

La cromatina està formada per ADN ( àcid desoxi ribonucleic).

Només hi ha un cromosoma.

Ocupa el 10% del citoplasma.

En les bactèries G+ la cromatina és més compacte.

En les G- el nucli és molt més difús.

En les bactèries són l'únic grup de sers vius en el qual s'ha pogut fer el mapa cromossòmic.

S'ha agafat els cromosomes i mirat tots els seus gens. Un gen és la part del cromosoma que determina el caràcter, la resistència a l'antibiòtic, etc.

Per exemple: en l'Ecoli és el ser viu del qual l'home coneix totes les intimitats. S'ha pogut fer el mapa cromossòmic. S'ha vist la doble hèlix de l'ADN i per veure'l es va fer una autoradiografia amb timidina ( base nitrogenada) i tritiada ( isòtop radioactiu).

El seu pes molecular és de: 2,8.10 elevat a menys 7 uma.

En el cromosoma Ecoli hi ha 4,2 milions de parells de bases i es coneixen tots on estàn.

Altres bactèries on s'ha fet el mapa cromosòmic és:

- Bacillus subtilis

- Salmonela typhi q es la que provoca salmonelosi i febres tifoidees.

FORMES DE RESISTÈNCIA DE LES BACTÈRIES O FORMES DE CRIPTOBIOSI

Són estructures que fan les bactèries quan les condicions ambientals són adverses. El nom vulgar són ESPORES de bactèries.

Les espores són una forma de resistència.

Quan les bactèries s'esporulen , el catabolisme quasi bé es fa nul. O sigui quasi bé ni sintetitza res.

Les espores són molt resistents als agents tòxics.

Per exemple el calor, les radiacions, substàncies químiques, etc.

Quan les bactèries estàn esporulades poden aguantar temperatures superiors a 100ºC.

L'autoclau fa bullir l'N2O a més de 100ºC.

Per esterilitzar bactèrires es connecta l'autoclau a 120ºC durant 20 minuts.

Hi ha molts tipus d'espores a les bactèries:

• ENDOESPORES: que és la més frequent. Es una espora interna típica de les bactèries G+ com per exemple:

- el gen Bacillus que és formador d'endoespores.

- el Clostridium que creix sense aire.

• EXOESPORES:

- Conidis ( Actinomicetals): aquests formen un grups de bactèries anomenades conidis.

- Micobactèries : aquestes formen mixoespores, com per exemple les Mixobactèries, que són bactèries lliscants.

- Cistobactèries: són típiques del gènere Azotobacter.

- Acinets són tipics de les cianobactèries.

Les espores es formen a les últimes fases del creixement de la bactèria.

Artificialment es pot induir al fabricament de les espores i s'ha d'aconseguir que les condicions ambientals de la bactèria siguin adverses: temperatures més altes o baixes, medis de cultiu encoberts o sigui no renovant els nutrients del medi, etc.

FORMACIÓ DE L'ENDOESPORA:

El material genètic ( cromosoma o ADN) es situa a un extrem de la cèl.lula.

La membrana forma un septe en el lloc on està concentrat l'ADN.

El septe es trenca. La membrana divideix la matèria en dues parts: una és la que no té l'ADN i és la protoplasmàtica mare. I l'altre és la que té l'ADN que s'anomena protoplasmàtica esporal.

El protoplasma mare invagina el protoplasma esporal.

S'uneixen tots dos ( protoplasma mare i protoplasme esporal: PM+PE).

Llavors no es diferencien els dos protoplasmes.

I apareix la formació de cossos paraesporals.

COSSOS PARAESPORALS:

Formats per:

- cortex

- envoltes

- exosporium

Totes aquestres tres parts més el protoplasma esporal, és el que formen les ESPORES.

PROTOPLASMA ESPORAL:

A l'interior del protoplasma hi ha l'ADN.

Hi ha poc contingut en aigua.

Els enzims respiratoris es redueixen a un 5%.

CORTEX:

Capa més interna de l'espora.

Està relacionada amb l'estàbilitat tèrmica o sigui, és un aillant tèrmic.

ENVOLTES:

Capes laminars molt impermeables. La seva funció està relacionada amb la prohibició de l'entrada de substàncies tòxiques.

EXOSPORIUM:

Estructura molt sensible.

No se sap la seva funció del tot, es creu que té funció ornamental.

Es trenca ràpidament.

GERMINACIÓ DE L'ESPORA:

Aquest procés és el contrari de l'esporulació.

L'espora passa a cèl.lula.

Quan les condicions són favorables l'espora germina.

Hi ha tres fases:

- Activació: l'espora es fa permeable.

- Iniciació: el citoplasme o protoplasme s'hidrata i els enzims comencen a funcionar.

- Naixement: es perden totes les estructures típiques de l'espora i es restableixen les estructures familiars.

TEMA III : DESENVOLUPAMENT I CREIXEMENT BACTERIÀ

El creixement: és un augment de la diamassa acompanyat de la duplicació d'àcid nucleic.

Perque hi hagi creixement s'han de cumplir dos requisits:

- augment de la biomassa ( massa viva ).

- duplicació d'àcid nucleic cada cop que es duplica la biomassa.

En els éssers vius hi ha dues formes de creixement:

- Estratègia K: gran biomassa individual , és a dir els individus de l'estratègia K, tenen una gran biomassa individual i una taxa reproductora molt baixa. Per exemple: ésser humà.

- Estratègia de la R: tenen una biomassa individual petita i una taxa reproductora molt grossa. Per exemple: les bactèries.

A la K els pares han de vigilar els fills perquè no es morin, ja que n'hi ha pocs.

A la R de fills n'hi ha molts per tant no cal cuidar-los, ja que sempre n'hi ha molts que es salven.

CREIXEMENT BACTERIÀ:

Les bactèries es diu que tenen un creixement binari transversal. Transversal, perquè la bactèria es trenca transversalment.

Quan les condicions són òptimes aquest creixement s'anomena: creixement balancejat.

Per exemple: un cultiu d'Ecoli a 30ºC Ph7,3 té un temps de generació de 20 minuts. O sigui cada 20 minuts hi ha un creixement binari.

Temps de generacio:

I O

/\

II O O

/\ /\

III OOOO

Si els deixessim 48 hores tindríem 2 elevat a 144 cèl.lules, que és el mateix que dir: 2,2 per 10 elevat a 31 gr, i això no és un creixement balancejat.

Això no passa degut a que els nutrients són limitats i llavors el cultiu s'embelleix.

MESURES DEL CREIXEMENT BACTERIÀ:

1ª mesura: contatge del número de cèl.lules. Aquesta tècnica és molt lenta i manualment ja ningú la utilitza. Les màquines que conten automàticament les cèl.lules són els contadors de partícules COULTER.

2ª mesura: contant la concentració de nitrogen que hi ha en el cultiu. És un creixement balancejat quan el 60% de les proteïnes es nitrogen.

3ª mesura: el pes sec. També en creixement balancejat el 50% del pes sec és proteïnes.

4ª mesura: mesurant la densitat òptica, amb un espectofotòmetre. A mesura que el cultiu líquid va augmentant, també augmenta la turbidesa i es pot mesurar la densitat òptica.

GRAFIQUES DELS CREIXEMENT BACTÈRIA

Microbiologia

N = número de cèl.lules

Quan més cèl.lules hi ha més augmenta el cultiu.

La funció exponencial: Y = 10 elevat a x, a la que respon el creixement exponencial que es pot transformar en funció logarítmica. Logaritme de N al llarg del temps que es transforma en una recta.

S'utilitza el logaritme perque amb una funció logarítmica és molt més senzill saber el número de cèl.lules que hi ha al llarg del temps, ja que en una funció exponencial, la corva en un moment determinat es fa recta i no podem saber la quantitat de cèl.lules al llarg del temps.

GRAFICA DE LES 4 ETAPES DE CREIXEMENT:

Microbiologia

1ª Fase: inicial o de latència.

2ª Fase: exponencial

3ª Fase: estàcionària

4ª Fase: de mort

1ª FASE:

El cultiu en aquesta fase no està en creixement. Les cèl.lules acaben de posar-se en el cultiu i estàn una estona acostumant-se a unes condicions ambientals noves i quan s'han adaptat del tot, comença aquesta fase del creixement. La longitut d'aquesta fase estè relacionada amb la longitud de la fase 3. Si aquesta fase és curta tb ho serà la 3, i si aquesta fase és llarga tb ho serà la 3.

2ª FASE:

Típica de creixement. Si el creixement és ideal, tot serà en aquesta fase. La pendent és la que determina el creixement. Quant més pendent hi ha més groa és el creixement.

La pendent és igual a:

taxa de creixement (micres) / 2,303 (temps)

O també és el mateix:

log Nt - log No / Tt - To

Quan dos microorganismes creixen amb igual pendent, i amb iguals condicions ambientals, podem afirmar que són de la mateixa èspècie.

En alguns cultius la fase exponencial pot estàr partida , i llavors s'anomena creixement BIFÀSIC o DIAUXIA.

Microbiologia

Ecoli cultivat en un medi amb 2 sucres.

Fase 1 : medi de glucosa

Fase 2: fase d'adaptació

Fase 3: medi de xilosa

Hi ha creixement bifàsic. Ecoli, primer ha utilitzat la glucosa perque li és més fàcil per obtenir energia. Llavors com que no li hem dónat més sucre, s'esgota. Després hi ha una fase de latència, perque ja no té enzims de glucosa i agafa la xilosa. Llavors ja quan s'ha adaptat a la xilosa podem passar a la 3ª fase. Es prepara per utilitzar el segon sucre.

3ª FASE:

Comença quan es para el creisement. Aquesta s'ha parat per:

- s'han esgotat els nutrients

- acumulació de substàncies tòxiques que provenen del metàbolisme de les bactèries.

En aquesta fase les bactèries s'esporulen.

4ª FASE:

Hi ha una fase de disminució en la biomassa. Moren més bactèries que no pas neixen, degut al total esgotament de les bactèries. Les cèl.lules es gan grosses, es deformen i apareixen filaments.

CREIXEMENT ARITMÈTIC

El produeixen les bactèries quan en el medi de cultiu hi falta algun requeriment.

Microbiologia

Per exemple: hi ha bactèries ( E coli) que són nutrients que requereixen per créixer determinades substàncies. E coli necessita àcid nicotínic. Si en el medi de cultiu hi posem àcid nicotínic aquestes bactèries tenen creixement exponencial (o sigui, més ràpid).

El creixement anterior és molt més baix que l'exponencial.

FACTORS QUE LIMITEN EL CREIXEMENT BACTÈRIA

- La concentració de substracte: la quantitat de nutrients que tenen disponibles les bactèries. En general a l'augmentar la concentració de substracte, sempre augmenta el creixement.

Microbiologia

Si hi posem més concentrat de substracte, el creixement serà el mateix.

A partir de la concentració màxima, el creixement serà el mateix.

Hi ha bactèries que necessiten per créixer requeriments especials.

- Tª: en general a l'augmentar la temperatura, augmenta la velocitat de creixement ( ja que la temperatura, fa créixer la velocitat de les reaccions bioquímiques.

Microbiologia

A 37ºC serà la temperatura màxima de creixement.

La caiguda després dels 37ºC és deguda a la desnaturalització tèrmica de les proteïnes ( o sigui que les proteïnes es destrueixen).

La temperatura màxima és aquella per sota de la qual ja no hi ha creixement. Si volem retardar el creixement llavors guardarem els bacteris a una nevera.

Segons el marge de Tª que soporta una bactèria es poden fer tres grups:

TERMÒFILES:

Tenen el màxim de creixement amb temperatures altes i fins i tot poden aguantar els 100ºC ( fonts termals). Tenen el màxim de creixement al voltant dels 50ºC.

MESÒFILES:

Tenen el màxim de creixement a les temperatures mitges entre els 25 i 45 ºC. Són la majoria de les bactèries. El seu creixement idoni és a 37ºC.

PSICRÒFILES:

Creixen bé a temperatures baixes, al voltant dels 0ºC com per exemple a la neu.

- O2 ( oxigen ):

La majoria de bacteris depenen per créixer que hi hagi oxigen i s'anomenen AERÒBIQUES.

Hi ha un petit grup de bactèries que no necessiten l'oxigen i s'anomenen ANAERÒBIQUES.

Hi ha diferents tipus de bactèries anaeròbiques segons el grau de dependència de l'oxigen:

• anaeròbiques estrictes, on l'oxigen els hi és tòxic i es moren.

• anaeròbiques facultatives: utilitzen l'oxigen si està disponible en el medi i si no n'hi ha no el fan servir.

• anaeròbiques aerotolerants: l'oxigen els hi és tòxic però no es moren, sino que aturen el creixement.

Les bactèries anaeròbiques requereixen uns medis de cultiu especials per a poder créixer.

EXPRESSIÓ MATEMÀTICA DEL CREIXEMENT

El creixement és exponencial.

No és el número de bactèries que tenim.

Nt és el número final de cèl.lules que tenim en un temps T.

Nt = No * 2 elevat a n

Aixo és degut a que el creixement és exponencial.

n = al número de generacions ( és un pas d'un individu a altres dues generacions).

Log Nt = log No * 2 elevat a n

Es més senzill treballar amb logaritmes.

El logaritme d'un producte és igual al logaritme d'una suma.

Log Nt = log No + log 2 elevat a n

Log Nt = log No + n * log 2

Si volem saber N generacions, farem:

n = log Nt - log No / log 2

micra = taxa de creixement = ( log Nt - log No ) * 2,303 / t

gm = 0,693 / micra gm= temps de generació mitja

Y = Bt - Bo / Ci Y = biomassa final - biomassa inicial / [ ] de substracte inicial

Y = rendiment d'un cultiu.

CULTIU CONTINU DE MICROORGANISMES

Les equacions del creixement que hem vist fins ara són vàlides per concentracions limitades de nutrients.

Quan la concentració és il.limitada el tipus de cultiu és CONTINU. Llavors el que passa és que les bactèries creixen tota l'estona en fase exponencial.

Els cultius continus són importants per la utilització de bactèries a nivell industrial.

Hi ha molts antibiòtics produits per bactèries o fongs ( penicil.lina), i per tant quantes més se'n peodueixin més diners guanyaran les fàbriques. Són substàncies d'interés farmacològic.

Per exemple: mitjançant tècniques d'ingenyeria genètica es fan servir cultius de bactèries per produir substàncies com per exemple la insulina i quantes més bactèries tinguem, més insulina podrem fabricar.

Pel cultiu continu necessitem un aport ilimitat de nutrients i una eliminació dels metàbolismes tòxics.

En tot cultiu continu té que haver-hi una entrada i una sortida, ja que si no hi hagués una sortida aquelles bactèries s'estàncarien ja que elles mateixes produeixen substàncies tòxiques.

En els cultius continus es pot vigilar el control de creixement.

TEMA IV METABOLISME BACTERIÀ

És el conjunt de reaccions que es produeixen dins la cèl.lula de la bactèria i que van encaminades a produir matèria i energia.

Les reaccions metàbòliques que produeixen matèria: ANABOLISME

Les reaccions metàbòliques que alliberen energia: CATABOLISME.

Les dues són complementàries, ja que per l'anabolisme fa falta energia i pel catabolisme fa falta matèria.

L'energia és química, és ATP.

REACCIONS CATABÒLIQUES o CATABOLISME

Són de dos tipus segons la font d'energia.

1) FOTOSÍNTESIS:

La font d'energia és la llum.

Les bactèries s'anomenen bactèries fotosintètiques.

2) REACCIONS QUÍMIQUES

Aquestes bactèries optenen l'energia a partir de les reaccions químiques.

Les bactèries són quimiosintètiques.

REACCIONS ANABÒLIQUES o DE BIOSÍNTESIS

Totes les que van encaminades a produir matèries.

Es classifiquen en dos grups segons la font de matèria. ( carboni ).

1) FONT INORGÀNICA: aquestes bactèries s'anomenen bactèries AUTÒTROFES. ( co2 ).

2) FONT ORGÀNICA: les bactèries s'anomenen HETERÒTROFES. La font és matèria orgànica.

En les bactèries existeix un grup que no són ni autòtrofes ni heteròtrofes i s'anomenen MIXÒTROFES. Aquestes són bactèries que tan utilitzen fonts de carboni tant orgànic com inorgànic, segons la disponibilitat o les necessitats de l'organisme.

Segons la font de carboni i energia, les bactèries es classifiquen en 4 grups:

Microbiologia

Les reaccions anabòliques en les bactèries es poden classificar en subgrups:

1.- reaccions de biosíntesis: glúcids, lípids, proteïnes.

2.- reaccions secundàries:

- les que produeixen substàncies de reserva.

- les que produeixen substàncies anomenades metàbolits secundaris:

• Antibiòtics: penicillium.

• Toxines: clostridium tetani

• Pigments: serratia marcescens BG- o bactèria prodigiosa pq el pigment que produeix es diu “prodigiosina”.

FOTOSINTESIS BACTÈRIANA

És un procés similar a la fotosíntesis vegetal.

Consisteix en l'obtenció d'energia a partir de la llum, o sigui és un procés CATABÒLIC.

Les bactèries són els únics organismes no vegetals que poden fer la fotosíntesis.

La reacció general de la fotosíntesis és:

Microbiologia

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA FOTOSÍNTESIS

En la fotosíntesis es forma matèria orgànica i ATP.

L'ATP és produit per una fase de la fotosíntesis que s'anomena FOTOFOSFORILACIÓ.

L'ATP produit en la fotofosforilació es consumeix al produir matèria orgànica.

La majoria d'organismes fotosintètics ( tots els vegetals) utilitzen el CO2 com a font de matèria.

La majoria d'organismes fotosintètics utilitzen l'H2O com a font de poder reductor produint O2.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DE LA FOTOSÍNTESIS BACTÈRIANA:

Les bactèries en concret (les bactèries verdes i les vermelles) són incapaces d'utilitzar l'H2O com a font de poder reductor. En lloc d'H2O utilitzen uns altres compostos reduits com l'hidrogen o àcid sulfídric ( H2, H2S ).

BACTÈRIES VERMELLES BACTÈRIES VERMELLES BACTÈRIES

NO SULFÚREES SULFÚREES VERDES

H2S _ + +

So _ + +

H2 + + +

MO + + _

Amb la qual cosa deduim de la primera caràcterística que la fotosíntesis bactèriana és un procés que es desenvolupa sense O2, o sigui que és un procés anaeròbic , ja que com que no hi ha aigua no hi ha oxigen.

Les bactèries fotosintètiques en concret les verdes i les vermelles també, utilitzen matèria orgànica com a font de carboni, o sigui no utilitzen CO2. Això vol dir que la fotosíntesis bactèriana és un procés fotoorganotròfic en la majoria dels casos.

Els pigments fotosintètics que utilitzen les bactèries són diferents als dels vegetals.

En els vegetals els pigments típics són les clorofiles i els carotens.

En les bactèries, els pigments fotosintètics són la bactèrioclorofil.la que és diferent a la clorofil.la.

Si fem un espectre d'absorció ( gràfica on es mesura la longitud d'ona ð i la D.O.).

Si el fem surtirà això amb la fotosíntesis vegetal:

Microbiologia

Els aspectes d'absorció es fan per saber quins pigments hi ha.

Microbiologia

Les cianobactèris tenen igual aspecte d'absorció.

La fotofosforilació de les bactèries és cíclica en canvi la dels vegetals és acíclica.

CLASSIFICACIÓ DE LES BACTÈRIES FOTOSINTÈTIQUES.

- cianobactèries: fan la fotosíntesis vegetal, depenen de l'oxigen i fan la fotosíntenis oxigènica.

- bactèries vermelles: poden ser de sofre o no sulfúrees

- bactèries verdes: poden ser de sofre o no sulfúrees

- púrpures.

Aquestes tres últimes fan una fotosíntesis bactèriana, no depenen de l'oxigen i la seva fotosíntesis és anoxigènica.

Microbiologia

APARELL FOTOSINTÈTIC:

És aquella estructura que està a dins la cèl.lula capaç de convertir l'energia lluminosa (E), en energia química (ATP).

L'aparell fotosintètic està format per:

- pigments

- lípids

- proteïnes.

En les cianobactèries i vegetals en general aquest aparell està dins del CLOROPLAST.

En la resta de les bactèries, aquest aparell es troba en els MESOSOMES.

L'aparell fotosintètic consta de tres elements:

A.- antena fotosintètica.

B.- centre de reacció.

C.- cadena de transport d'electrons.

A.- ANTENA FOTOSINTÈTICA:

Hi ha els pigments que capten la llum. Els pigments són típics de cada grup. El pigment principal és la clorofil.la. En concret, en el cas de les bactèries és la bactèrioclorofil.la.

L'estructura química de la bactèrioclorofil.la és similar a la de l'hemoglobina i s'anomena anell tetrapirròlic però en l'hemoglobina en el centre hi ha el grup de Fe i en la bactèrioclorofil.la hi ha Hg.

Microbiologia

R varia segons el número de clorofiles de que es tracti.

Microbiologia

Les bactèries clorofiles que tenen un màxim d'absorció als 400 nm i un altre entre els 600 i 800 nm.

Els pigments carotenoids són els pigments secundaris de l'antena. Tenen una estructura d'hidrocarbur de cadena llarga com a mínim hi ha 40 carbonis.

El màxim d'absorció està entre 450 i 550 nm.

A l'antena fotosintetica s'hi troben FICOBILIPROTEÏNES, i també absorveixen la llum o sigui que també actuen com a pigments. Són cromoproteïnes. El màxim d'absorció és 550-650 nm.

B.- Centre de reacció: és on s'oxida la clorofil.la i com a conseqüència perd un electró.

És el lloc on l'energia (E), oxida la clorofil.la.

La clorofil.la fa dues funcions:

- capta l'energia lluminosa en l'antena.

- s'oxida i perd un electró en el centre de reacció.

C.- Cadena de transport d'electrons:

L'electró que ha alliberat la clorofil.la és captat per una serie d'aceptors d'electrons i com a conseqüència del transport d'electrons es produeix ATP.

Aquest procés s'anomena FOTOFOSFORIL.LACIÓ.

El primer aceptor dels electrons és la FERREDOXINA, i aquesta el va passant d'una substància a una altra i com a conseqüència d'això es produeix ATP.

Microbiologia

Hi ha dos tipus de fotofosforilació:

1.- fotofosforilació cíclica ( només les bactèries funcionen amb aquestes).

2.- fotofosforilació acíclica.

Amb els vegetals i cianobactèries funcionen les dues.

1.- fotofosforilació cíclica:

Els electrons segueixen un cicle tancat.

Per acció de la llum la clorofil.la s'oxida ( allibera un electró) que és captat per el primer aceptor d'electrons que és la ferredoxina que passa a la UBIQUINOSA i és on es produeix ATP i aquest electró fa que la clorofil.la es redueixi.

Microbiologia

B.- els electrons són utilitzats per reduir el NADP+ i passar-lo a NADPH.

Els electrons segueixen un cicle obert. Ha d'haver-hi un dónador d'electrons que redueixi a la clorofil.la.

L'electró és captat per la ferredoxina (Fd) i aquest electró és utilitzat per produir poder reductor.

Microbiologia

En el cas de les cianobactèries i els vegetals en general el dónador d'electrons és l'aigua i es produeix oxigen, per això es diu fotosíntesis oxigènica.

Microbiologia

En el cas de les bactèries el dónador no és l'aigua i no es produeix oxigen, per tant s'anomena fotosíntesis anoxigènica.

Microbiologia

En la fotosíntesis vegetal s'acopla la fotofosforilació cíclica amb la acíclica.

Exemple complert de la fofosíntesis de les cianobactèries:

Microbiologia

FSI pot realitzar tant la cíclica com la acíclica.

En les bactèries no existeix el FSII per tant tot es limita a un FSI.

Els productes sintetitzats a la fase lluminosa són l'ATP i l'NADH, que són sintetitzats en la fase fosca de la fotosíntesis per produir matèria orgànica.

En la fase fosca, la reacció general és:

Microbiologia

La font de carboni sempre ha de ser CO2

BACTERIS QUIMIOLITOTRÒFICS

Litotrofics = matèria orgànica.

Aquests organismes només estàn a les bactèries.

Van ser descoberts el 1890 per Winodsky.

Es defineixen com a organismes que poden créixer en medi estrictament mineral i a la foscor, o sigui que no fan la fotosíntesis.

Aquests organismes quasi bé tots són autòtrofs, això vol dir que la fon de carboni és el CO2.

La manera d'obtenir ATP i poder reductor és a partir d'una respiració amb substracte inorgànic.

La cadena de transport d'electrons té com a desedor d'electrons la matèria inorgànica. Gairebé tots els grups d'aquestes bactèries la matèria orgànica inhibeix el creixement. Aquestes bactèries són bastant frequents, es poden trobar en el sol, a les aigues i juguen un paper molt important en els cicles de la matèria a la biosfera.

Són difícils de cultivar en el laboratori perque els medis de cultiu han de ser minerals, i no n'hi ha cap que produeixi malalties en qualsevol ser viu.

El compost inorgànic que utilitzen més freqüentment per produir ATP són: el sulfídric (H2S), el sofre (S), l'amoníac ( NH5), nitrits (NH3), H2, i Fe2.

Es classifiquen amb quatre grups: segons el substrat oxidable que utilitzin ( o sigui la substància que agafen com a dónadors d'electrons).

1.- bactèries nitrificants: utilitzen compostos reduits de nitrogen, és a dir NH3 i nitrits.

2.- bactèries oxidadores del sofre: utilitzen com a font d'energia compostos de sofre com el sulfídric, sofre, i diferents òxids de sofre.

En aquest grup hi ha una espècie que també pot utilitzar Fe2+ que el transforma en ferric Fe3+.

3.- bactèries del Fe: aquestes utilitzen Ferro i manganès però mai compostos del S.

4.- bactèries de l'hidrogen: utilitzen H2 molecular com a font d'energia ja que el transformen en aigua.

Les bactèries de l'H2 i del S redueixen directament l'NADP+ en NADPH.

Les del N i del Fe per reduir-lo fan servir un fluxe invers d'electrons o sigui gasten ATP, i part d'ATP que produeixen és utilitzat per reduir l'NADP+, concretament el 60 per cent.

1.- bactèries nitrificants:

• bactèries del grup nitrós: el que fan és transformar l'NH3 en nitrits.

Microbiologia

• bactèries del gup nitro: transformen els nitrits en nitrats. Aquestes bactèries els seus cicles s'acoplen.

Microbiologia

El que produeix el grup nitrós és utilitzat com a substracte del grup nitro i com a resultat és la nitrificació.

Les bactèries del grup nitrós són per exemple els nitrósomonas.

Les bactèries del grup nitro són per exemple el nitrobacter.

Els nitrits (NO2) són tòxiques i les bactèries del grup nitro eliminen l'excés de substàncies tòxiques o sigui de nitrits.

Algunes bactèries del grup nitro poden utilitzar matèria orgànica com a font oxidable a més a més dels nitrits. Aquestes bactèries serien quimiolitotrofes, heterotrofes o mixotrofes.

2.- Bactèries del sofre o tiobactèries:

tio = sofre.

Només hi ha un gènere i es diu THIOBACILLUS, que és un bacil oxidador del sofre. Ës gram negatiu amb flagelació polar.

Especies de thiobacillus:

Microbiologia

3.- bactèries del Ferro: només hi ha un gènere: FERROBACILLUS.

Aquestes oxiden l'ió Fe2+ i el transformen en Fe3+.

Aquestes bactèries àcidifiquen el medi on viuen.

4.- Les bactèries de l'hidrogen o del gas detonant.

Es diuen així perque la transformen d'H2 a H20 i és una reacció explosiva.

Només hi ha un gènere: HIDROGENOMONAS

Viuen en pantans.

5.- bactèria del metà: no són exactament quimiolitotrofes o metilotrofes. S'agrupen entre les quimiolitotrofes i les quimioorganotrofes. Utilitzen el metà: CH4, com a font d'energia. Viuen en llocs on la concentració de metà és molt alta ( en pantans ). El metà és la substància orgànica més simple que hi ha i per això estàn al mig.

BACTÈRIES QUIMIOORGANOTROFES:

Són el grup de bactèries més important.

Es caràcteritzen perque utilitzen matèria orgànica per obtenir l'energia necessària per viure.

Hi ha moltes bactèries que produeixen malalties o sigui que són paràsites o sigui que obtenen matèria orgànica a partir d'un hoste, o sigui el parasiten.

Tenen dues maneres d'obtenir ATP:

1.- respirant: quimioorganotrofes respiradores.

2.- fermentant: quimioorganotrofes fermentadores.

Diferències entre respiració i fermentació:

Respiració: procés metabòlic generador d'ATP, en el que els compostos orgànics són els dónadors d'electrons i els compostos inorgànics són els últims aceptors d'electrons.

L'últim aceptor d'electrons és l'oxigen i en aquest cas es diu respiració aeròbica.

Si l'últim aceptor d'electrons és una molècula inorgànica diferent de l'oxigen es diu respiració anaeròbica.

Les bactèries quimiolitotrofes són bactèries respiradores inorgàniques on el dónador i l'aceptor d'electrons són inorgànics.

Fermentació: és el procés metabòlic productor d'ATP en els que els compostos orgànics són tan els dónadors com els aceptors d'electrons.

Microbiologia

EVOLUCIO HISTORICA

Va descobrir la fermentació etílica o alcohòlica l'any 1810 Gay Lussac.

Microbiologia

El 1861 es va demostrar que la transformació de la glucosa a etanol es realitzava sense O2 o sigui un procés anaeròbic.

El causant d'aquest procés es va demostrar que era un organisme viu.

Més endavant es van descobrir altres fermentacions però el producte inicial de totes és la glucosa i varia el producte final que pot ser àcid lactic, succenic, glicerina, etc.

Actualment s'utilitzen les germentacions per produir substàncies d'interés economic fins hi tot vitamines i farmacs.

La majoria d'organismes fermentatius són anaeròbics facultatius, o sigui tant poden créixer amb o sense O2. Quan hi ha O2 el que fan és respirar i es converteixen en organismes respiradors. Quan no hi ha O2 són organismes fermentadors i el grup més important és el de les enterobactèries (poden fermentar quan no hi ha O2). Són bacils G- amb flagelació perítrica ( els flagells els tenen distribuits per tot el cos). La majoria viuen a l'intestí dels invertebrats. N'hi ha alguns de vida lliure com per exemple: serratia (bactèria prodigiosa). O sigui que viuen fora de l'ésser viu. La majoria no són paràsits i viuen a la flora intestinal. N'hi ha alguns que produeixen malalties com per exemple la salmonela que és un paràsit.

L'enterobactèria més coneguda de totes és E Coli, coli ve de que és un coliforn (és una bactèria que aguanta [ ] molt altes de sals biliars, perque com que viuen a l'estómac les sals biliars dels àcids digestius són molt altes i per a poder sobreviure les han d'aguantar.

E. Coli és un indicador de contaminació fecal de les aigues. Per saber si una aigua està contaminada o no mirarem E.Coli hi tenim uns valors per mirar-ho. O sigui que si mirem la salmonela i està augmentada sabem si l'aigua està contaminada o no.

Per passar de respiradors a fermentadors utilitzem l'enzim que catalitza la següent reacció. La transformació d'-cetoglutarat per mig de l'enzim -ceto glutarat DH a l'intermediari que entra al cicle de Krebs. -cetoglutarat DH es desactiva quan ho hi ha O2 ( o sigui la reacció es para) i l'organisme no pot començar el cicle de Krebs i va cap a altres camins per produir energia i llavors busca la fermentació.

CH2-COOH CH2-COOH

CH2 CH2 CICLE DE KREBS

CO-COOH CO-CoA

CLASSIFICACIÓ DE LES FERMENTACIONS

1.- Segons el número de productes finals que s'obtenen a la fermentació, tenim :

  • HOMOFERMENTATIUS : quan apareix un sol producte final orgànic com per exemple l'etanol, l'àcid lactic.

  • HETEROFERMENTATIUS : quan apareix més d'un producte fianl orgànic, com per exemple una fermentació d'àcid mixte, on com a producte final es dóna una barreja d'àcids.

2.- Segons el producte final :

  • Fermentació alcohòlica quan el producte final és l'etanol.

  • Fermentació làctica, quan el produecte final és àcid lactic.

  • Fermentació propiònica, quan el producte final és l'àcid propiònic.

  • Fermentació butínica, quan el producte final és l'àcid butíric.

  • Fermentació fòrica, quan el producte final és l'àcid fòrmic.

Etc.....

BIOQUIMICA DE LA PRODUCCIÓ D'ATP PER PART DELS HETERÒTROFS :

Vies metàboliques que tenen per objectiu transformar els sucres en àcids pyr. Aquest últim és l'intermediari que entra al cicle de krebs. En les bactèries aquests organismes són diferents de les dels organismes superiors. En les bactèries hi ha tres tipus de vies metàbòliques que al final arriven a l'àcid pyr.

  • via de Embdem Meyerhof ( és la més important) vies que fan

  • via de les pentoses fosfat servir els organismes

  • via de Entner-Doudorof respiradors

  • VIA DE EMBDEM MEYERHOF : (esquema I)

Aquesta via té un rendiment de 2ATP i 2NADH reduits per cada glucosa que passa.

La glucosa primer gasta ATP i forma G-6-P.

ATP ADP+Pi ATP ADP+Pi

glucosa glucosa 6P fructosa 6P fructosa 1-6-dP

2NADH 2NAD+

dihidroxiacetona 2gliceraldehid 3P 2Ac + 3 difosfoglicèrid

2ADP+Pi 2ATP 2ADP+Pi 2ATP

2 Ac 3 fosfoglicèrid 2 àcid 2-fosfoglicèrid 2 àcid pyr

  • VIA DE LES PENTOSES FOSFAT (esquema II )

No condueix directament a la formació d'Ac. Pyr. El resultat d''aquesta via és la formació de Ribosa 5-fosfat, necessària per la síntesi d'àcids nucleics. Produeix gran part del NADH reduit que requereix la cèl.lula.

Les molècules finals d'aquesta via poden entrar al cicle un altre cop o bé entrar a la via de E.M. (via de Embdem Meyerhof) i amb la qual cosa es forma ATP.

  • VIA DE ENTNER-DOUDOROF ( esquema III )

Via final :

  • Ac. Pyr : entra al cicle de krebs (esquema IV )

  • glicer aldehid : entra a la via de Embder Meyerhof per produir ATP i més àcid pyr.

Un cop les bactèries obtenen àcid pyr. Es diferencien els processos fermentadors dels respiradors.

Les bactèries respiradores entren a l'àcid pyr. dins del cicle de krebs.

Els organismes fermentadors utilitzen diferents vies.

TEMA 5 : GENÈTICA BACTÈRIANA

Genètica : és la ciència que estudia les semblances entre els descendents i els predecessors. Aquestes semblances s'anomenen factors hereditaris.

La genètica neix amb Mendel que fa una sèrie d'experiments amb vegetals, En concret utilitzava els pèsols i observava que al creuar plantes llises amb (vaines), plantes rugoses li sortia la primera generació amb plantes llises F1, i al creuar la F1 entre si la F2 li sortia ¾ parts llises i ¼ part rugosa i llavors va explicar perque sortien rugoses.

Mendel va explicar fenotip i genotip.

Fenotip : morfologia externa. Per exemple a la F2 Mendel trobava 2 fenotips : el llis i el rugós.

Genotip : conjunt de caràcterístiques d'un individu dónades pels seus cromosomes. Mendel a les llises les va anomenar AA i a les rugoses aa. A la F1 les va anomenar Aa (llises). A la F2 llises AA o Aa, i rugoses aa. Cada caràcter té un genotip. Cada genotip té un parell d'al.lels.

L'evolució biològica s''explica amb errors del codi genètic.

AA * aa

A a

F1 Aa

F1 Aa * Aa = AA, Aa, aA, aa (quatre combinacions possibles)

fenotip llis fenotip rugós

¾ ¼

Un fenotip determinat és el resultat d'un fenotip més l'ambient, o sigui, no perque tinguem genotip Aa serà forçosament llis sinó que en un cert grau també influeix l'ambient.

El genotip no pot canviar mai, el que canvia és l'ambient.

El genotip d'un individu es troba en els cromosomes, que són una caràcterística típica de cada espècie. O sigui l'espècie humana són éssers vius que tenen 46 cromosomes.

El número de cromosomes no vol dir que sigui més o menys evolucionada aquesta espècie, ja que cada espècie té un número determinat de cromosomes.

Una excepció són les bactèries, ja que totes tenen un cromosoma, però ven bé no ho és.

Aquest cromosoma és circular. Al tenir-ne només un, és molt més fàcil fer genètica amb elles. Quan una persona té alteracions en els cromosomes es produeix una alteració en l'organisme. La més coneguda és la síndrome de Dawn. Un senyor amb 46 cromosomes més una senyora amb 46 cromosomes i la senyora produeix en l'òvul 24 cromosomes i l'home 23, sortirà una persona amb 47 cromosomes.

L'evolució biològica s'explica amb errors del codi genètic. Això és el que va explicar Darwin. Nosaltres provenim del mono perque es van produir unes mutacions, per evolucions, canvis de clima, etc.

Què hi ha en els cromosomes que fa que es produeixi tot això ?

Químicament els cromosomes estàn formats per àcids nucleixs en concret ADN i ARN. Ho van descobrir l'any 1956 Watson i Crick.

ADN té una doble hèlix.

DESOXIRIBOSA + P : formant una cadena de 

sucre-fosfat-sucre-P

BASES NITROGENADES ( graons de l'ADN )

- adenina

- guarina

- citosina

- timina

Les bases nitrogenades van aparellades : l'adenina amb la timina, i la guanina amb la citosina.

La seqüència de bases nitrogenades en l'ADN és el codi genètic. Dins del codi genètic hi ha els gens que són els responsables dels caràcter (fenotips). Els que tenen vaina rugosa és perquè el gen que tenen determina que té vaina rugosa.

Tamany dels gens o estructura :

Cada tres parells de bases nitrogenades sintetitzen un AA. El resultat final de l'acció de tots els AA és el triplet, que és la part més petita que porta informació.

A TRIPLET

T

A

A TRIPLET

C

C

La mínima part d'ADN que sintetitza algo és un triplet.

Un gen està format per molts triplets.

Mutació : una base nitrogenada és substituida per una altra o desapareix del codi genètic. Llavors s'altera la lectura i l'AA serà diferent i les proteïnes també seràn diferents i per tant els caràcters també.

Si prenem com exemple, l'anterior cadena d'ADN, hi havia ATA/ACC, com que la T ha desaparegut per algun motiu, i s'agafa una altra base nitrogenada i per tant el triplet és diferent i la seva lectura també. Per tant el nou triplet seria AAA/CCC.

L'estructura de l'ADN és igual per qualsevol tipus d'ésser viu.

Diferències :

  • L'ADN d'una bactèria procariota no forma veritables cromosomes. S'anomenen cromosomes bacterians, però fan la mateixa funció.

  • El cromosoma bacterià és circular i l'eucariota és lineal.

  • El material genètic bacterià no està separat de la resta del citoplasma ja que les bactèries no tenen nucli.

  • Les bactèries a més a més del cromosoma tenen unes altres estructures amb una funció molt semblant que són els PLÀSMIDS, o sigui tenen ADN + plàsmids.

  • En genètica bactèriana no té sentit parlar de fenotip ja que és molt difícil saber-ho. En lloc de fenotip es parla de l'expressió de la població, que és el fenotip d'un clon.

  • Un clon és una població de bactèries provinents d'un cultiu pur i que deriven d'un individu inicial precursor. En lloc de parlar d'un fenotip d'un individu parlarem d'un fenotip de cultiu. Un cultiu pot ser resistent a la penicil.lina i per tant parlarem d'un clon resistent a la penicil.lina.

CROMOSSOMA BACTERIÀ :

És la molècula més gran d'ADN que hi ha dins d'una bactèria.

L'ADN és un dúplex format per dues cadenes.

És circular.

La primera persona que ho va descobrir va ser Cairns. Aquest senyor va fer créixer un cultiu de bactèries marcades radioactivament (E.Coli) i les va marcar amb tinina tritiada, que és una base nitrogenada on el triti és un isòtop radioactiu de l'hidrogen. Totes les bactèries en els seu ADN tenien trinina marcada. Cairns, va utilitzar detergents per trencar la membrana cel.lular i el lisat ( o sigui les cèl.lules mortes), les va col.locar en un porta que el va muntar amb una pel.lícula fotogràfica. Dos mesos després va revelar la pel.lícula (ja que la radioactivitat impressiona la pel.lícula fotogràfica) i va observar el cromosoma bacterià. La imatge que va observar va ser, que el cromosoma s'anava dividint, o sigui que s'estàva replicant.

El tamany bacterià es mesura amb daltons. 10 elevat a 6 daltons, són 1500 parells de bases, o sigui 4000 gens.

El cromosoma d'E.Coli medeix 2,8 per 10 elevat a 9 daltons, això vol dir que té més de 6000 gens.

El mycoplasma té 0,45 per 10 elevat a 9 daltons.

El saharomyces és tres vegades més gran que l'E. Coli.

En l'espècie humana també es fa el mapatge cromossòmic, però és molt lent perque tenim 23 cromosomes i són molts.

ELS PLÀSMIDS :

Són petites molècules d'ADN amb capacitat autònoma de replicació. Una molècula que es pot autoreplicar es diu replicó. Les bactèries són les úniques que tenen altres molècules amb igual funció que els cromosomes principals però de tamany més petit. O sigui que porten poca informació genètica, per tant tenen menys triplets i sintetitzen menys aa. Moltes vegades la informació dels plàsmids és indispensable per la vida de les bactèries.

Hi ha un grup de plàsmids críptics, o sigui que no es coneix el que codifiquen, o si codifiquen algo.

El primer plàsmid que es va descobrir va ser el 1980 a E.Coli que s'anomena factor F. Té la capacitat de transferir-se a altres bactèries de la mateixa espècie. Les bactèries que tenen el factor F, s'anomenen F+ , i les que no el tenen són soques i s'anomenen F-.

Els plàsmids que s'anomenen factor R donen resistència als antibiòtics. Aixo es va descobrir més tard.

No totes les bactèries tenen plàsmids. Ni dins de la mateixa espècie hi ha soques de la mateixa espècie. Les soques que tenen plàsmids tenen una certa flexibilitat de creixement, o sigui que s'adapten a les condicions ambientals més fàcilment. Els plàsmids més petits codifiquen per tres gens, i els més grossos poden codificar 500 gens diferents.

CLASSIFICACIÓ DELS PLÀSMIDS :

A.- plàsmids conjugatius

B.- plàsmids no conjugatius.

A.- Els plàsmids conjugatius es poden integrar al cromosoma principal, i aquest procés s'anomena conjugació.

B.- plàsmids no conjugables, són plàsmids que sempre es desenvolupen de manera independent del cromosoma principal.

EL FACTOR F dels plàsmids més importants.

El més típic és el d'E Coli. El que fa és transferir-se d'una cèl.lula a una altra. Es conjugatiu, ja que s'integra al cromosoma principal. Les bactèries que tenen el Factor F poden ser de dos tipus :

  • F+ : vol dir que tenen el factor F de manera lliure i mai entegrat al cromosoma principal, o sigui que són plàsmids no conjugatius.

  • HFR : vol dir que tenen alta freqüència de recombinació, i tenen el factor F integrat al cromosoma principal. Les bactèries HFR es poden conjugar amb bactèries F- i les converteixen en F+.

  • Plàsmids del Factor R : codifiquen per la resistència als antibiòtics. Van ser descoberts a una enterobactèria anomenada Shigella que provoca una malaltia entèrica que s'anomena disenteria. Les soques de shigella en plàsmids eren resistents a la sulfamida, al cloranfenicol, a l'estreptomicina, i la la tetramicina, o sigui gran part dels antibiòtics normals. En un plàsmid del factor R s'hi han descrit dues regions : una primera molt petita que és la R i l'altra que és la RTF que ocupa el 80%. La regio R , codifica per la resistència als antibiòtics. La regió RTF, que és el factor de la transferencia de la resistència, codifica per transferir la resistència a altres soques que no tenen el plàsmid.

  • Plàsmids colicinogens o plàsmids col. : codifiquen la síntesis de colicines ( molecules ) amb activitat tòxica per altres organismes. D''aquets plàsmids el més important és el plàsmid col E1, que és el punt de partida per la construcció artificial d'altres plàsmids ( ingenyeria genètica ), que tota es centra a bactèries.

  • Plàsmids metabòlics : tenen la propietat de que la bactèria pugui canviar de font de matèria o energia o sigui , la Salmonella (enterobacter) pot créixer amb diferents sucres ( glucosa, sacarosa ) perque té plàsmid d'aquest tipus. Les soques que no en tenen no poden créixer en sacarosa.

ALTRES FRAGMENTS D'ADN IMPORTANTS :

  • Elements d'inserció :

  • elements d'inserció

  • transosons

  • Els elements d'inserció també s'anomen IS i són petits fragments d'ADN. Poden tenir des de 700 fins a 1500 parells de bases nitrogenades. Són causants de mutacions a les bactèries. Permeten les recombinacions de plàsmids amb el cromosoma principal . Per exemple el Factor F s'integra al cromosoma principal i es converteix amb HFR per una regió IS i si no hi fos no s'hi podria incertar. El factor F i el cromosoma principal tenen tres elements d'inserció comuns : IS, IS2, IS3.

Una caràcterística dels IS és que tenen seqüències invertides i repetides als extrems.

En concret els d'E Coli acaven així :

5 ` 3'

GATTC GAATC E. COLI

CTAAG CTTAG

3' 5'

5' = cinc prima 3' = tres prima Aquestes dues són seqüències invertides.

  • transosons : són petits segments d'ADN, semblants als IS ( elements d'inserció). Tenen seqüències invertides i repetides als extrems. Codifica per diferents caràcters per la resistència a alguns antibiòtics. Es pot integrar en el factor F i així pot passar d'una cèl.lula a una altra. Quan està integrat al cromosoma principal el transosó canvia de lloc ( caràcterística típica dels transosons ). Provoquen mutacions a les cèl.lules que en tenen.

  • Replicació del cromosoma principal : la replicació consisteix en la duplicació del material genètic. Es essencial avans de la divisió cel.lular. La divisió cel.lular s'anomena CITOCINESI, i la replicació CARIOCINESI. Avans d'una citocinesi té que haver-hi una cariocinesi. La replicació va ser descoberta per Cairns.

Exemple de replicació d'ADN :

Els plàsmids es repliquen d'una manera semblant al cromosoma principal.

MUTACIONS :

Es un canvi en la seqüència de bases de l'ADN. Aquestes mutacions alteren la pauta de lectura i per tant s'altera la informació genètica. Les mutacions es poden clonar de manera natural, però la probabilitat de que passi de manera natural és molt petita. En les bactèries les mutacions naturals són més freqüents perque en les bactèries hi ha més descendencia. Per seleccionar mutacions s'utilitzen tecniques de cultiu selectiu. Per exemple : volem seleccionar una soca resistent al cloranfenicol. Agafem les colònies que volem i les sembrem en un medi de cultiu que hi puguin créixer, però hi hem afegit cloranfenicol, i llavors pot no créixer res, però també pot sortir una colònia després d'alguns intents a causa d'alguna mutació. Llavors aquesta colònia li diem Cloranfenicol R (resistent). La podem guardar ( congelant-la o a la nevera ) i quan ens fagi falta la podem utilitzar. Si la tornem a sembrar amb un medi de cloranfenicol tindrem moltes colònies que anomenarem Clon. Si després sembrem amb streptomicina, al cap d'algunes sembres pot haver-hi alguna mutació que fagi que les bactèries siguin resistents a l'estreptomicina, i llavors aquesta serà una soca cloranfenicol R i estreptomicina R.

El fet de que les mutacions siguin freqüents en les bactèries ha fet que la genètica moderna utilitzi com a eina de treball les bactèries.

També hi ha mecanismes que podem induir per fer mutacions :

  • radiacions : si sotmetem un medi de cultiu a radiacions ultra violetes o a substàncies químiques, és molt més fàcil que produir mutacions com per exemple la nitrósoquanidina. Les mutacions més típiques que produeixen les radiacions són dímers de Timina : alla on hi ha una timina , canvia el que té al costat per una timina i llavors la pauta de lectura queda alterada formant dímers de timina.

C G

G T

T T

T

G

A

Les bactèries tenen mecanismes de reparació de les mutacions :

  • reparacio directe : és utilitzat quan hi ha poques alteracions. Normalment serveix pels dímers de tiamina, si n'hi ha pocs. Es activada a partir de la llum i per això també s'anomena : FOTOREPARACIÓ.

  • reparació per escició : es dóna quan hi ha fragments de cadena canviats.

  • resposta SOS : és un mecanisme que triga una estona a expresar-se. Es utilitzada quan les mutacions són molt importants. Per exemple : les cèl.lules exposades intensament a U.V. El tros d'ADN amb mutacions per tot arreu, el treu i ho arregla de la manera que pot. Aquesta és la última possibilitat que té la bactèria de reparar totes les alteracions.

PARASEXUALITAT A LES BACTÈRIES :

Les bactèries es reprodueixen normalment de manera asexual. A la forma sexual hi ha material genètic. A la forma asexual no hi ha barreja d'ADN. En les bactèries hi ha alguns casos que hi ha sexualitat primitiva. No es diu reproducció sexual perque l'intercanvi de material genètic no és complerta. La interpretació de la parasexualitat és un procés evolutiu, ja que les bactèries són molt primitives s'han quedat estancades i no es reprodueixen sexualment.

  • Fenomens dins la parasexualitat :

  • conjugacio : transferencia de material genètic d'una cèl.lula a una altra per mig de ponts citoplasmatics que són els fímbria. Aixo es dóna des d'una bactèria F+ a una F-. No tots els fímbria que hi ha a la cèl.lula són aptes per la conjugació. Només n'hi ha un o dos que poden fer-la que són els Fimbria Sexuals. Si es tracta la cèl.lula amb un detergent SDS els fímbria sexuals es destrueixen i no es produeix la reproducció.

Experiment de Lederberg : treballava amb mutants de la soca k12 d'E Coli. Utilitzava dos tipus de mutants : la soca de tipus I, per créixer necessita uns medis de tipus A+ i B+, A-, B-, C+, D+, ja que ella no en té de A i B. La soca de tipus II perque creixin tenen que haver-hi els productes C i D, ja que no en tenen. Llavors va agafar la soca de tipus I i la de tipus II i les va barrejar i sembrar en un medi de cultiu sense A,B,C,D. Teoricament en aquest cultiu no hi pot créixer ni de tipus I ni de tipus II. Però es va observar que hi havia creixement . Les bactèries que creixien en aquest cultiu tenien que ser d'un altre tipus A+,B+,C+,D+, o sigui eren de tipus salvatge, tipus III. El número de bactèries que van créixer van fer descartar la mutació, i la recombinació genètica. La única explicació és que les bactèries del tipus I vant transferir part del seu cromosoma a les bactèries del tipus II.

TIPUS I F+ HFR I II

F A- F A- D+ A-

B- A- B- C+ B-

C+ B- C+

D+ C+ D+

D+

TIPUS II

A+

B+

C-

D-

A+ A+

B+ B+

C- C+ C+

D- D+ D+

  • transducció : és semblant a la conjugació. No entervé el factor F i enlloc d'aquest, el que produeix el canvi de material genètic són els bacteriòfags que és un virus que infecta una bactèria. No tots els bacteriòfags maten la bactèria. Els que no destrueixen la cèl.lula tenen el cicle lisogenic. En aquest cas en els bacteris lisogenics, l'ADN del bacteriòfag s'integra al cromosoma principal de la bactèria. Perque es doni aquest fenomen, quan s'allibera l'ADN del bacteriòfag ho fa de forma incorrecte i arrossega un tros de cromosoma principal.

  • transformació : incorporació de fragments d'ADN d'una cèl.lula morta a una altra viva. Es va dexcobrir el 1928 per Griffits que treballava amb pneumococs. En aquesta bactèria hi havia dos tipus de soques.

1ª S : tenien càpsula o sigui que són patògenes.

2ª R : eren acapsulades o sigui que no tenien càpsula per tant no eren patògenes. Aquest señor va barrejar soques R amb soques S però les bactèries de la soca S estàven mortes. Aquest abstracte el va inocular a una rata i va observar que aquesta rata moria per pneumonia. Llavors aillava els microorganismes causants de la pneumonia i observaba que eren del tipus S. O sigui va observar que les cèl.lules R es converteixen en cèl.lules S. Part de la informació genètica de les S passava a la R i llavors les R es tornaven a encàpsular i es transformaven en S. No es tracta de conjugació perque a la conjugació no hi ha cèl.lules mortes.

TEMA VI : ACCIÓ PATOGENICA

- patogenitat : capacitat que té un paràsit per produir una malaltia.

- patogen oportunista dins de patogenitat : microorganisme que aprofita una debilitat de l'hoste per produir-li una malaltia. Per exemple : totes les infeccions associades a la SIDA com pot ser la infecció deguda a la candida albicans, o el pneumocistis carini, totes dues són patogens oportunistes perque un malalt de la SIDA el seu mecanisme immunitari no funciona bé.

- virulencia : és el grau de patogenitat de cada soca de bactèries d'una espècie. Es una caràcterística típica de soca.

  • fases per les que passa un microorganisme fins a produir una malaltia :

  • invasió de l'hoste

  • multiplicació als teixits de l'hoste

  • resistència als mecanismes de defensa de l'hoste

  • producció de danys a les cèl.lules de l'hoste

  • 1. Invasió de l'hoste :

    Normalment l'hoste té unes barreres que impedeixen que el microorganisme pugui entrar. El més important és la pell. El microorganisme tria els punts més febles per entrar que són les membranes mucoses de l'aparell respiratori, intestinal i genitourinari. Algunes vegades entren a través de ferides o utilitzant vectors ( animals, normalment insectes que transmeten la malaltia d'un individu a un altre : paludisme que es transmet a través d'un mosquit). Per poder entrar dins de l'hoste el paràsit ha de passar per tres fases :

  • capacitat d'adhesió a les mucoses.

  • capacitat de competir amb els microorganismes començals ( que viuen a dins les mucoses)

  • resistència als mecanismes de defensa a nivell de mucoses

  • Capacitat d'adhesió a les mucoses : el microorganisme s'ha de poder enganxar a les membranes mucoses. S'ha vist molt clar amb el gonococ (causant d'una malaltia de transmissió sexual : la gonorrea ). Dins d'aquesta espècie només són virulentes les soques que tenen fímbries adhesives a les mucoses.

  • Capacitat de competir amb els microorganismes començals ( que viuen a dins les mucoses) : a les mucoses hi viuen les flores començals : no són esterils. Perque un microorganisme pugui produir una malaltia ha de competir amb els microorganismes començals i han de guanyar-los. Un microorganisme típic de la flora començal de la vagina dels mamífers és el lactobacillus àcidofils, que baixa el Ph del medi (l'àcidifica ) i amb la qual cosa els paràsits els hi és difícil viure en aquestes condicions. Un tractament perllongat amb antibiòtics contribueix a fer desapareixer la flora començal, amb la qual cosa és més fàcil ser infectat per paràsits oportunistes.

  • resistència als mecanismes de defensa a nivell de mucoses : les secrecions de les mucoses porten una concentració molt alta d'anticossos que el que fan és lluitar contra els paràsits.

  • 2. multiplicació als teixits de l'hoste : perque els microorganismes es puguin multiplicar en els teixits de l'hoste no han de trobar cap factor que limiti el seu creixement. Normalment el factor limitant és el ferro, quan s'esgota el ferro el microorganisme no es pot multiplicar més. Que sigui el ferro el factor limitant explica el gran nombre de paràsits hematics, ja que obtenen el ferro de les hematies.

    3. resistència als mecanismes de defensa de l'hoste : perque una bactèria produeixi una malaltia ha de poder resistir els mecanismes de defensa.

    Els mecanismes de defensa de l'hoste es poden classificar en dos grups :

    a.- mecanismes constitutius : es troben en tots el organismes hi hagi o no hi hagi infecció. Són tres :

    - barreres de superfície : la pell. Els microorganismes només poden entrar per les membranes mucoses o ferides.

    - la presencia d'antimicrobians en els humors líquids corporals (que tenen dissolts substàncies que ajuden a lluitar contra les infeccions com per exemple la -lisina).

    - la inflamació : és una resposta davant d'una infecció. Quan una zona s'inflama es rega molt més de sang i com que la sang porta dissolts antimicrobians és més fàcil lluitar contra aquesta infecció. A la sang inflamada augmenta la temperatura i també a aquestes zones es creen ambients anaeròbics.

    b.- mecanismes induibles : es clonen quan es produeix la infecció. També solen ser específics o sigui només es donen en front del microorganisme que infecta. També es coneixen amb el nom de reaccions d'immunitat. Quan un microorganisme infecta a un individu es produeix la resposta immune. Hi ha dos tipus de resposta immune :

    - immunitat humoral : lligada a anticossos solubles.

    - immunitat cel.lular : intervenen cèl.lules a la resposta immune com per exemple macrofags o cèl.lules de la serie limfocitaria.

    4.- produir danys a les cèl.lules de l'hoste : normalment els danys que produeix el microorganisme estàn relacionats amb reaccions d'hipersensibilitat. Hi ha moltes bactèries que fabriquen substàncies tòxiques que provoquen malalties : toxines. Les toxines van ser descobertes el 1890. La primera toxina que es va descobrir va ser la toxina tetanica que és produida pel Clostridium Tetani. Més endavant es va aillar la toxina causant de la difteria, que és el Corinebacterium diphteriae.

    Normalment les toxines afecten a un tipus de teixit en concret. Per exemple la toxina tetanica afecta al SNC suprimint la sinapsis. En canvi la toxina botolínica deguda a clostridium botulinum. Aquesta toxina inhibeix l'alliberació d'acetil colina a la fibra nerviosa i no s'estimula el múscul. En la toxina colerica produida per Vibrio Cholerae la resposta de l'hoste en aquest cas fa més mal que la propia toxina. L'hoste en aquest cas fa més mal que la propia toxina. L'hoste respon alliberant ions i H2O des dels teixits infectats fins a l'intestí.

    • classificació de les toxines :

    Hi ha dos tipues de toxines :

    - endotoxines

    Les endotoxines són toxines d'interior. Estan lligades a l'interior de la cèl.lula. Són típiques dels gram negatiu. La seva composició química és de lipopolisacàrids i són termoestables ( no es destrueixen amb la calor). Totes les endotoxines produeixen el mateix efecte que és la febre.

    - exotoxines

    Les exotoxines són toxines externes. Es fabriquen a la part externa de la cèl.lula. Són proteïnes. Són termolàbils ( es destrueixen amb la calor). Cada espècie fabrica una exotoxina diferent, per tant cada exotoxina produeix un efecte diferent. Hi ha exotoxines que són altament difusibles ( s'escampen ràpidament per tot arreu). Per exemple la toxina butolínica amb concentracions molt baixes de 10 elevat a meny 10 i 10 elevat a menys 11 molar ja produeixen efectes. També n'hi ha de molt poc difusibles per exemple la toxina produida pel bacillus anthracis que produeix la malaltia Antrax. Sols afecta les cèl.lules dels costat de la infecció.

    Vacunes, serums i antibiòtics (atb).

    • Vacunes : és un preparat antigenic que produeix immunitat davant de determinades infeccions. Van ser descobertes el 1796 per Eduard Jenner que va observar que si inoculava linfa de la vacuna de la varola ( de la vaca ) a un nen sa, aquest no desenvolupava mai la varola humana. Un segle més tard Pasteur obté uns virus atenuats ( no virulents ) de la rabia i inoculats aquests virus no es desenvolupava la malaltia. En l'actualitat per obtenir virus atenuats s'utilitzen tècniques d'ingenieria genètica. Totes les vacunes produeixen alguna reacció local a la persona a la que se'ls hi ha inoculat. Normalment sol ser febre. Això és degut als antígens que porta la vacuna.

    • Classificació de les vacunes :

    - segons la seva acció :

    a.- vacunes antimicrobianes : immunitzen davant de microorganismes.

    Aquestes vacunes poden ser :

    - vacunes vives : s'utilitzen germens atenuats i tenen un efecte molt prolongat, perque l'estímul antigenic sempre hi és.

    - vacunes mortes : són de microorganismes morts i tenen una immunitat curta. No hi ha un estímul antigenic permanent, i per aixo fa falta una revacunació periodica.

    b.- vacunes antitoxiques : immunitzen davant de toxines.

    - segons la seva composició : 

    - monovalents : ja que porten un sol microorganisme. Per exemple la vacuna del xarampió.

    - polivalents : porten diferents antígens d'una mateixa especie. Per exemple ; la vacuna de la polio.

    - polimicrobianes : porten diferents microorganismes productors d'una mateixa malaltia. Per exemple l'antitífica.

    - mixtes : porten diferents microorganismes que produeixen diferents malalties. Per exemple la triple vírica.

    • SERUMS : és un preparat biologic que conté anticossos. A diferencia de les vacunes l'eficacia del sèrum és molt immediata pero poc duradera. Amb el sèrum inoculem anticossos. Per obtenir els serums es fa amb animals de laboratori amb un antigen. Després s'extreu la sang d'aquest animal , es fa la coagulació i amb el sobrenedant de la sang obtenim el serum. Actualment també s'obté per ingenieria genètica.

    • ANTIBIOTICS : substancies químiques sintetitzades per un microorganisme i que té efecte toxic davant d''altres microorganismes. El primer antibiotic descobert va ser la penicil.lina el 1929 per Fleming. Aquest senyor va observar que una placa de cultiu infectada per un fong del gènere penicillium no donava creixement bacteria i va arribar a la conclusió de que aquest tenia una substancia química que destruia a les bacteries i per tant no les deixava créixer. Aquesta substancia no es va poder aillar fins a 10 anys mes tard. El 1942 es va començar a fabricar la penicil.lina a escala industrial i a partir d'aquí es van aillar altres antibiotics com per exemple l'estreptomicina, la tetraciclina, el cloranfenicol, la gentamicina. Actualment els antibiotics s'obtenen per ingenieria genetica i cada antibiotic té un camp d'acció específic. No hi ha cap antibiotic que sigui efectiu pels virus, només és efectiva la prevenció amb les vacunes. Un tractament prolongat amb antibiotics determina l'aparició de soques resistents a antigens d'antibiotics.

    • Classificació dels antibiotics :

    a.- antibiotics bactericides : produeixen la mort del microorganisme. El destrueixen. Per exemple la vancomicina i la poliximina.

    b.- antibiotics bacteriostatics : alteren el microorganisme inpedint la seva multiplicació. Per exemple el cloranfenicol, la tetraciclina i la sulfamida.

    • Per mesurar el grau d'eficacia d'un antibiotic davant d'un microorganisme es fan els antibiogrames. Tenim una capsula de petri, s'utilitza un agar de Muller-Hunton. ES distribueixen els discs dels antibiotics de forma concentrica i al voltant de cada disc es formara un aro de susceptibilitat. Aixo serveix per saber la susceptibilitat de cada antibiotic. Quan més alt és l'aro de susceptibilitat vol dir que és més eficaç. Aquí no hi haura creixement. Sempre davant d'una infecció microbiana es tenen que fer antibiogrames.

    • Mecanismes d'acció dels antibiotics :

    • classificació dels antibiotics segons el lloc on actuen :

    - els antibiotics que afecten a la pared bacteriana ( a la síntesi de la pared) : a.- els que afecten a la formació de les subunitats de la pared, com per exemple la fosfomicina i la cicloserina.

    b.- els que afecten als elements que formen part de la pared, com per exemple la vancomicina i la vacitrina.

    c.- els que afecten als ponts de la pared cel.lular, com per exemple els -lactamids.

    - els antibiotics que actuen a nivell de la membrana, com per exemple la polimixina i la nistatina.

    - els antibiotics que actuen a nivell de la síntesis de proteines :

    a.- els que inhibeixen la formació de bases nitrogenades dels acids nucleics, com per exemple la sulfamida.

    b.- els que inhibeixen la polimerització de l'ARN, com per exemple la rifampicina.

    c.- els que inhibeixen la síntesis d'ADN, com per exemple l'acid nalidíxic.

    d.- afecta a la subunitat 305 dels ribosomes, com per exemple la tetraciclina.

    e.- afecten a la formació de la subunitat 505 dels ribossomes, com per exemple el cloranfenicol i l'eritromicina.

    PROPIETATS I USOS D'ALGUNS ANTIBIOTICS

    classe quimica

    nom generic

    origen biologic

    efectiu qt contra

    mode d'acció

    -lactamas

    penicilines

    penicillium spp

    bact G+

    cefalosporines

    cephalosporium spp

    bact G+ i G-

    inhib la sint de la pared cel bact(peptidoglucamo)

    macrolids

    eritromicina

    streptomyces erybraeus

    bact G+

    inhib la funcio dels ribossomes 505

    carbomicina

    s.balstidii

    aminoglucosids

    estreptomicina

    s.griseus

    bact G+ i G-

    inhib la funció dels ribossomes 305

    neomicina

    s.fradiae

    tetraciclines

    tetraciclina a

    streptomyces aureofaciens

    bact G+ i G- ; riquetsies, clamidies

    inhib la unió dels aminoacil-t RNA als ribossomes

    polipeptids

    polimixina G

    bacillus polymyxa

    bact G-

    destrueixen la membrana citoplasmatica

    bacitrina

    b.subtilis

    bact G+

    inhib la sintesis de la pared cel bact (peptidoglucano

    poliens

    anfotericina B

    s.nodosus

    fongs

    inactiven les membranes que contenen esterols

    nistatina

    s.nouresii

    fongs

    -

    cloranfenicol b

    s.venezuelae

    bact G+ i G- ; riquetsies

    inhibeixen el pas de la traducció en la funció del ribossoma

    * a = es fabrica microbiologicament i per deshidrocloració quimica de la crorotetraciclina.

    * b = ara es fabrica per síntesis química.

    PAUTES TERAPEUTIQUES PEL TRACTAMENT D'INFECCIONS COM ANTIBIOTICS D'US HABITUAL.

    Streptococus pneumoniae (pneumococ)

    neumonia

    penicilina G (procaina)

    600000 U/12h

    IM

    5-10 dies a

    meningitis

    penicilina G (acuosa)

    20 milions U/dia

    IV

    7-10 dies

    artritis

    penicilina G (acuosa)

    20 milions U/dia

    IV

    7-10 dies

    endocarditis

    penicilina G (acuosa)

    20 milions U/dia

    IV

    4-6 setm b

    streptococus grup A

    faringitis

    penicilina G (procaina)

    600 milions U/dia

    IM

    10 dies c

    erisipela

    penicilina G (procaina)

    600 milions U/dia

    IM

    10 dies c

    altres localitzacions

    mirar pneumococ

    staphylococcus d coagulasa +

    frunculosis, cel.lulitis, abcessos

    eritromicina,o cloxacilina ,o cefalexina

    500mg/6h

    PO

    7-10 dies

    neumonia

    meticilina,o nafcilina,o cloxacilina,o dicloxicilina, o cefalotina

    • 1gr/4h

    • 1gr/4h

    • 500mg/6h

    • 250mg/6h

    • 1gr/4h

    I.M/IV

    I.M/IV

    PO

    PO

    IV

    10-14 dies

    10-14 dies

    10-14 dies

    10-14 dies

    10-14 dies

    artritis

    meticilina,o

    nafcilina,o

    cefalotina

    1gr/4h

    IV

    10-14 dies

    meningitis o endocarditis

    meticilina,o

    nafcilina,o

    2gr/4h

    IV

    4 setmanes

    enterocolitis

    vancomicina

    500mg/6h

    PO

    fins que acabi la diarrea

    streptococus viridans

    endocarditis

    penicilina G, seguida de penicilina V o penicilina G més estreptomicina

    6-12 milioU/d

    500mg/4h

    6-12 milioU/d

    500mg/12h

    IV

    PO

    IV

    I.M

    14 dies

    14 dies

    14 dies

    14 dies

    streptococus fecalis (enterococus

    infec.genitourinaries

    ferides quirurgiques

    endocarditis

    ampicilina

    ampicilina

    ampicilina o penicilina G més gentamicina o estreptomicina

    500 mg/6h

    1g/6h

    8-12 gr/dia

    20 milio U/d

    3-5mg/kg/dia

    500mg/12h

    PO

    I.M o IV

    IV

    IV

    I.M, IV

    IV

    0-14 dies

    7-10 dies

    4 setmanes

    4 setmanes

    4 setmanes

    4 setmanes

    streptococus bovis

    endocarditis

    penicilina G seguida de penicilina V o

    penicilina G mes

    estreptomicina

    6-12 milio U/d

    500mg/4h

    6-12 milio U/d

    500mg/12h

    IV

    PO

    IV

    I.M

    14 dies

    14 dies

    14 dies

    14 dies

    neisseria meningitidis

    meningitis,

    meningococcemia

    penicilina G

    cloranfenicol

    20 milio U/d

    50-100mg/kg/dia administrats cada 6h

    IV

    IV

    7-10 dies

    7-10 dies

    neisseria gonorrheae

    uretritis,

    artritis,

    infecció disseminada

    penicilina G

    (procaina) més probenecid o spectinomicina e

    penicilina G (acuosa)

    ampicilina

    4,8milio U/d

    1g

    2g/dia

    6 milio U/dia

    2g/dia

    I.M

    PO

    I.M

    IV

    I.M,IV,PO

    1 dosis

    1 dosis

    1 dosis

    7-10 dies

    7-10 dies

    haemophilus influenzae

    bronquitis i pneumonia.

    meningitis

    ampicilina o cefaclor o cefamandol

    ampicilina més cloranfenicol

    500mg/4h

    500mg/6h

    500mg/6h

    100-500mg/kg/dia administrats fraccionats cada 6h

    PO,IV,I.M

    PO

    I.M,IV

    IV

    5-7 dies

    5-7 dies

    7-10 dies

    7-10 dies

    brucella

    brucelosis

    tetraciclina i estreptomicina

    500 mg/6h

    500mg/12h

    PO

    I.M

    14 dies

    14 dies

    salmonella typhi

    febre tifoidea

    abcessos,

    bacteriemies

    cloranfenicol o ampicilina

    ampicilina

    1g/6h

    1g/6h

    1g/4h

    IV,PO

    PO,I.M,IV

    IV

    14 dies

    14 dies

    2-4 setm

    shigella

    sigelosis

    ampicilina

    500mg/4-6h

    PO,I.M,IV

    7dies

    klebsiella

    infeccio genitourinaria

    gentamicina,

    o cefalotina, ocefazolina

    3mg/kg/dia repartides en dosis de cada 8h

    500mg/6h

    500mg/6h

    I.M,IV

    I.M,IV

    I.M,IV

    10-14 dies

    10-14 dies

    10-14 dies

    francisella tularensis

    tularemia

    estreptomicina

    1g/12h

    I.M

    10-14 dies

    enterobacter

    infeccions genitourinar.

    bacteriemia

    cefamandol o

    gentamicina

    gentamicina y/o

    carbenicilina

    500mg/6h

    3mg/kg/dia repartits en dosis de cada 8hores

    3-5 mg/kg/dia repartits en dosis c/8h

    4g/4h

    IV,I.M

    I.M,IV

    IV.I.M

    IV

    7 dies

    7 dies

    7 dies

    7 dies

    escherichia coli

    infeccio genitourinar

    bacteriemia, artritis, peritonitis

    meningitis

    sulfisoxazolh

    o tetraciclina, o ampicilina o sulfametoxazol-trimetoprim

    ampicilina o gentamicina

    cefalotina

    ampicilina o

    cloranfenicol

    1g/6h

    500mg/6h

    500/6h

    1tableta/12h

    6-12g/dia

    3-5mg/kg/dia en 3 dosis/8h

    1-2g/4h

    8-12g/dia

    50-100mg/kg/dia en 4 dosis/6h

    PO

    PO

    PO

    PO

    IV

    I.M,IV

    IV

    IV

    IV

    7-10 dies

    7-10 dies

    7-10 dies

    7-10 dies

    7-10 dies

    7-10 dies

    7-10 dies

    7-10 dies

    7-10 dies

    proteus mirabilis

    infeccio genitourinar

    bacteriemia

    carbenicilina o gentamicina

    carbenicilina o gentamicina o cefoxitina

    2g/6h

    3-5mg/kg/dia en 3 dosis/8h

    4g/4h

    5mg/kg/dia en 3 dosis/8h

    IV

    I.M,IV

    IV

    I.M,IV

    IV

    10-14 dies

    10-14 dies

    7-10 dies

    7-10 dies

    7-10 dies

    pseudomones

    bacteriemia, artritis

    meningitis, abces cerebral

    infecció genitourinar

    gentamicina o tobracina

    carbenicilina

    gentamicina o tobramicina més carbenicilina i gantamicina o tobramicina

    gentamicina o tobramicina

    carbenicilina

    5mg/kg/dia en 3 dosis/8h

    5-6g/4h

    5mg/kg/dia en 3 dosis/8h

    5-6g/4h

    4mg/12-18h

    3mg/kg/dia en 3 dosis/8h

    2g/6h

    I.M,IV

    IV

    IV,I.M

    intratecalmente

    intratecalmente

    I.M,IV

    I.M,IV

    7 dies

    7 dies

    7-14 dies

    7 dies

    7 dies

    10-14 dies

    10-14 dies

    bacteroides fragilis

    abcessos, bacteriemia

    cloranfenicol o clindamicina

    0,5 g/4h

    0,6g/6-8h i després 0,3g/6h

    IV,PO

    PO

    10-14 dies

    el temps necessari

    mycoplasma pneumoniae

    neumonia

    eritromicina otetraciclina

    250-500mg/6h

    500mg/6h

    PO

    PO

    7 dies

    7 dies

    legionella pneumophila

    neumonia

    eritromicina

    1g/6h

    IV,PO

    el temps necessari

    (a)= els ultims 3-4 dies de tractament pot administrarse en molts casos penicilina V oralment, 2g/dia

    (b)= les dues últimes setmanes pot administrar-se penicilina V oralment 4-6g/dia

    (c)= la penicilina V(1-2g/dia durant 10dies), o una administració unica de 1,2 milions d'unitats de penicilina benzatina, son alternatives acceptables.

    (d)=dosis adecuades , mirar pneumococcus i streptococcus, de penicilina G (parenteral) o penicilina V (oral) si el microorganisme és sensible a la penicilina G.

    (e)= amb pacients alergics a la penicilina

    (f)= després de coneixe les proves de sensibilitat pot retirarse uns dels antibiotics.

    (g)= començar amb l'administració parenteral, pero cambiar a la oral tan aviat com sigui possible.

    (h)=només en infeccions no complicades.

    TEMA 7 ECOLOGIA MICROBIANA

    La microbiologia ambiental és la part de la microbiologia que estudia l'ecologia de les bacteries. L'ecologia es pot definir com la ciencia que estdia els organismes vius relacionat entre si i amb el medi on viuen. En principi els ésser vius viuen a la biosfera i forment aquesta capa. Cada grup d'aquests éssers vius hi fan una funció determinada. Els microorganismes el que fan a la biosfera és en termes generals tancar les cadenes alimentaries o cadenes trofiques. En una cadena alimentaria hi ha una font d'energia externa que és el sol i aquesta energia és captada pels productors primaris (vegetals). Aquests agafen l'energia de la llum perque fan la fotosíntesis i necessiten la materia per créixer. Aquesta energia que tenen acumulada la poden passar als productors secundaris (hervívors). La materia i energia d'aquests, passa als productors terciaris que són els carnívors. El que mou tota aquesta cadena és l'energia del sol, pero la materia es pot esgotar i llavors hem de tornar a aconseguir materia, i és quan apareixen els reductors, (bacteris i fongs),que formen la materia de la mineralització dels éssers vius. L'ésser viu esta format de materia organica, quan més creix, més materia organica té, i quan es mor es converteix en materia inorganica. El pas de materia organica a inorganica s'anomena REDUCCIÓ, i els responsables d'aquest pas són els MINERALITZADORS, que són microorganismes.

    Si no hi haguessin bacteris a la biosfera, s'anirien acumulan cadavers d'éssers morts, s'esgotaria la materia mineral, i la vida a la terra desapareixeria.

    El cicle de la materia és tancat ja que sempre s'ha de tornar a reciclar. Per aixo és important l'existencia de microorganismes. No tota la materia organica morta es mineralitza amb la mateixa velocitat. La materia organica vegetal és la que triga més temps en mineralitzar-se i és degut a que les cel.lules vegetals tenen celulosa. El resultat de la mineralització de la materia organica vegetal és l'HUMUS, que forma part del sol. A la capa superior de l'humus, hi ha ple de microorganismes (bacteris i fongs). Es diu humus perque les substancies químiques que hi predominen són els acids huminics.

    El paper dels microorganismes a la biosfera :

    Les biotecnologies en l'actualitat han utilitzat els microorganismes per reproduir de manera controlada els paper que fan a la biosfera. Per exemple , el reciclatge de residus solids urbans ( RSU).

    CIUTAT RSU PLANTA DE VIDRE R

    TRACTAMENT PLASTIC E

    METALL C

    I

    C

    L

    MATERIA A

    ORGANICA T

    MORTA G

    (microorganismes) E

    MATERIA MATERIA INORGANICA

    ORGANICA (compost)

    VIVA

    (aliments)

    Els microorganismes tenen un paper important en el reciclatge de la materia organica. En el cas del líquid d'aigues domestiques urbanes el reciclatge és el mateix pero s'anomena DEPURACIÓ.

    • Paper dels microorganismes en el cicle dels aliments químics (cicle de la materia).

    • cicle del nitrogen : el 76% del gas que respirem és nitrogen (N2). Els éssers vius necessiten N2 per la formació de les proteines. El N2 de l'atmosfera no és assimilable pels ésser vius. Només un petit grup de materia organica (M.O), l'utilitzen. S'anomenen BACTERIES FIXADORES DEL N2. Per exemple el genera rhizobium, azotobacter, i algunes cianobacteries. La gran majoria dels ésser vius utilitzen el N2 que probé de la desnitrificació de la MO. Els éssers vius produeixen uns productes d'excreció rics en N2 (urea, lll), aquests es poden convertir en amoni i aquest es pot transformar en nitrits i aquest es pot transformar en nitrats. Aquest procés s'anomena DESNITRIFICACIÓ, que és el pas de nitrits a nitrats. Per exemple : l'esser viu produeix urea, aquesta es transforma en amoni (NH4+), aquest en nitrits (NO2-) i aquest en nitrats (NO3-). Aquest pas també es produeix per una M.O i les bacteries són per exemple del grup nitro. El producte final són els nitrats, utilitzats per les plantes que són menjades pels hervívors i aquests tornen a produir productes d'excreció. Es a dir, aquestes bacteries tanquen el cicle, si no no existiria.

    • Cicle del carboni : la fotosíntesis i la respiració són els dos processos elementals que intervenen en el cicle del carboni .

    fotosíntesis

    CO2 + H2O M.O + O2

    respiració

    • el tant per cent de fotosíntesis respecte respiració és de 95%, 5%, malgrat el desequilibri, el CO2 (vegetals) , mai s'esgotara. Hi ha bacteris que produeixen CO2 (vegetals) i d'altres que en consumeixen.

    • Cicle del sofre : el sofre és esencial pel desenvolupament dels éssers vius. Tot el sofre que entra a l'organisme ho fa en forma de sulfats (SO4=). Hi ha dos tipus de M.O que redueix el S, que són reductors . Dos tipus de reduccions : 1.- reduccions assimilades : transformen el sulfat (SO4=) a sofre organic. 2.- reduccions desassimilades : converteixen el sofre organic a S=. Intervenen altres bacteries com desulfovibrio i desulfotomaculum. Les altres bacteries són les que oxiden el sofre. El sulfídric (SH2), el sofre metalic (Sº), el disulfat (S=) el converteixen a sulfat (SO4=). Totes pertanyen al genere thiobacillus.

    • SIMBIOSIS : és una relació oposada al parassitisme. Consisteix en una associació de dos o més éssers vius encaminada a obtenir un benefici per part dels dos éssers vius. Per exemple el cranc hermita i els cargols de mar. El cranc es posa a sota el cargol i així es protegeix i el cargol que va molt lent amb el cranc va més rapid. A la microbiologia també són molt freqüents aquestes relacions. En les bacteries es diferencien entre : ectosimbiosis ( ecto= simbiosis externa ) : on el microorganisme es troba externament a les cel.lules de l'hoste, i endosimbiosis (simbiosis interna) : on el microorganisme es troba dins de les cel.lules de l'hoste.

    • simbions facultatius : poden viure separats de l'hoste, com per exemple el rhizobium que és una bacteria simbiona d'unes plantes que són les lleguminoses. Tant pot viure amb o sense lleguminoses. És una ectosimbiosis.

    • simbions obligats : metanobacillus amelianskii. Aquest microorganisme fa el pas d'etanol a meta. Es una associació de dos microorganismes diferents pero actuen junts, no ho poden fer per separat.

    • Aigua i contaminació :

    • contaminació : quan un element que pot estar present a l'aigua o no es troba en unes proporcions desmesurades.

    • tipus de contaminació :

    • física : per exemple contaminació per mig de la calor.

    • química : quan el contaminant són elements o substancies químiques. Els residus químics industrials. Les aigues estan contaminades per productes químics com hidrocarburs (petroli), insecticides, metalls pesats (Hg, Pb ), detergents, contaminacio radioactiva.

    • biologica : microorganismes en les aigues. Poden ser bacteris o protozoos. Sempre va lligada a la contaminació química deguda a la M.O. Per exemple les aigues residuals d'un escorxador, d'una ciutat.

    • aigues :

    • tipus d'aigues :

    • oligotrofiques : la concentració de materia organica i d'elements qumics essencials pels microorganismes és molt baixa (aigua de poca contaminació, per exemple els neixements dels rius d'alta muntanya). Quan hi ha concentracions de 10 elevat a 3, o 10 elevat a 4 indiv/ml.

    • eutrofiques : quan té materia organica i elements químics essencials pels microorganismes molt altes. Concentracions de 10 elevat a 7, o 10 elevat a 8 indiv/ml.Els abocaments de M.O més elements químics essencials dels microorganismes a una aigua, el que fan és eutrofitzar l'aigua. Les aigues contaminades biologicament són portadores d'una flora bacteriana típica. Hi trobarem sobretot bacteries coliforns ( bacteries d'origen fecal ) com per exemple E.Coli, enterobacter, citrobacter, etc. Bacteries que normalment es poden trobar a l'intestí huma i per tant són enterobacteries. A més a més també hi podem trobar clostridis, sulfitoreductors i pseudomones. Un COLIFORN : és un BGN ( bacil gram negatiu ), aerobic o anaerobic facultatiu. No formador d'espores i que fermenta a la lactosa.

    • coliforns fecals : el seu origen és fecal. Produeix malalties i per tant s'han de controlar si n'hi ha a les aigues. Es la forma d'infecció més important que existeix en el món (la contaminació fecal). Per exemple l'epidemia de colera del perú es deguda a les aigues. Només el control sanitari de les aigues pot fer erradicar aquesta malaltia. Quan una aigua esta fortament contaminada per aquest microorganisme la flora bacteriana és capaç d'oxidar la M.O i crear condicions cada vegada més anaerobiques. Aixo tecnicament és que hi ha un augment de DBO (demanda bioquímica d'O2). Llavors són substituits els mecanismes aerobics pels anaerobics. Si hi ha un augment de la DBO, baixa l'O2 en l'aigua.

    • L'analisi de les aigues residuals urbanes s'ha fet gracies al desenvolupament dels metodes bacteriologics per detectar la contaminació fecal. Les proves més importants són les proves de IMViC ( prova de l'Indol, Roig de Metile, Vogues Proskauer, Citrat ). Conjunt de proves que depen dels resultats que dona nosaltres podrem indentificar les bacteries d'aquests tipus. Moltes vegades l'existencia de contaminació fecal es fa per metodes indirectes. Per exemple per detectar la presencia de Salmonela n'hi ha prou a partir d'una certa concentració d'E.Coli i llavors es dedueix si hi ha salmonella o no.

    • tractament d'aigues residuals :

    Esquema del cicle que segueix l'aigua , i així podem veure la importancia que té l'aigua.

    HOME ALIMENTACIÓ

    ESBARJO

    AGRICULTURA.....

    residus agraris

    més industrials

    AIGÜES AIGÜES MAR

    RESIDUALS SUPERFICIALS

    Hi ha tres tipus de depuració d'aigues :

    • autodepuració : té lloc quan el volum d'aigua residual és molt petit amb comparació al cabal del riu. Per exemple : en el poble hi ha una entrada d'aigua i la sortida en forma d'aigua residual que contamina un vol de riu que llavors el propi riu té prou força per depurar aquesta aigua contaminada : autodepuració. Sempre ens referim a materia organica. Aquest excés de materia organica és eliminat pel propi riu, ja que el riu té prou aigua per ana eliminant aquest excés de materia organica que l'absorveix aquesta aigua del riu.

    POBLE

    RIU CONTAMINAT

    AUTODEPURACIO

    RIU NO CONTAMINAT

    POBLE

    En el cas de ciutats que augmenta la contaminació i agafa tota l'aigua d'un mateix riu, aquest es converteix en una claveguera, ja que no té capacitat per autodepurar-se. Per solucionar aquests casos s'ha d'anar a fer algun altre tipus de depuració :

    • depuració anaerobica : es deu a microorganismes que viuen sense oxigen. Aquesta depuració és molt lenta i sols és capaç de depurar volums petits d'aigua, i llavors és molt difícil d'aplicar a volums d'aigua molt grans. L'aigua contaminada va a uns pous ( entrada i sortida ), llavors l'aigua es va carregant de materia organica i per tant augmenta la DBO (demanda bioquímica d'oxigen ), i s'esgota l'oxigen de l'aigua i els microorganismes aerobics es moren i són substituits pels microorganismes anaerobics fermentadors. Aquests el que fan és transformar la materia organica en inorganica. Aquest pas és molt lent i la materia inorganica es va acumulant al fons.

    Aigua residual

    M.O.

    M.I.

    L'augment de la concentració de materia organica , és igual a l'augment de la DBO, llavors s'esgota l'oxigen de l'aigua, i es passa de materia organica a inorganica.

    • depuració aerobica : per volums grans d'aigua. Hi ha tres parts en aquest procés : a.- tractament primari : es treu de l'aigua tot allo que sura i precipita per gravetat com per exemple l'escuma, olis, ampolles, sorres, fangs..... Es fa en unes cubetes per precipitació. b.- tractament secundari : aquí s'hi fan tres coses, primer un tractament físico-químic on s''acceleren els processos de precipitació de fangs dins de l'aigua. S'utilitzen substancies químiques que fan precipitar l'aigua. Després es fa un tractament biologic. Aquí es formen agregats anomenats floculs que absorveixen bacteris i virus. Després es fa un tractament per fangs activats, on s'oxigena l'aigua perque desenvolupin microorganismes aerobics amb una activitat metabolica molt més forta que els anaerobics. El procés final d'aquest tractament és l'aigua més o menys neta i els fangs precipitats carregats amb microorganismes i amb materia inorganica. Aquests fangs activats que s'utilitzen per adobs , fertilitzants, i fins i tot per produir energia.

    • c.- tractament terciari : procés de cloració de l'aigua. Es posa cloro per matar microorganismes i llavors es pot tornar a veure.

    TEMA 10 INTRODUCCIO A LA SISTEMATICA BACTERIANA

    La sistematica és la part de la ciencia que s'encarrega d'ordenar els individus.

    Consta de dues parts :

    taxonomia : agrupa les bactèries en grups amb característiques més o menys iguals. Aquests grups des del més superior al més inferior són el regne. La classe, l'ordre, la família, el gènere i l'espècie. Dins els grups es poden fer subgrups. Per exemple, subclasse, subordre, subfamília, superclasse, super ordre, super família.

    nomenclatura : dóna nom als individus d'una espècie. Per conveni tothom utilitza la nomenclatura binominal que dóna els noms en llatí i són noms compostos sempre subratllats. Per exemple : streptococcus muttans, que és una espècie. Streptococcus és el nom del gènere. Streptococcus muttans és el nom de l'espècie. Clostridium tetani i clostridium butolinum, són del mateix gènere però diferent espècie.

    La unitat de la sistemàtica és la espècie i per a poder fer sistemàtica l'hem de saber fer.

    Espècie : és el conjunt d'individus amb una sèrie de característiques comuns entre sí i que al creuar-los donen descendència fèrtil. Aquesta definició no serveix a nivell procariota ( de les bactèries) degut a que :

    les bactèries es reprodueixen asexualment.

    les característiques morfològiques són molt difícils d'observar a nivell de bacteris.

    en els procariotes apareixen individus nous ( mutacions ) amb relativa freqüència.

    Tot això ha fet que per fer sistemàtica bacteriana es tinguin que utilitzar altres dades :

    1.- base fenotípica : el fenotip és el conjunt de característiques fisiològiques de la bactèria. Per exemple si creix amb un sucre, si és fermentador, etc.

    2.- hibridacions de l'àcid nucleic (A.N.) : les hibridacions és quan hi ha dues cadenes d'ADN homòlogues. Per tant quan més hibridacions d'ADN es puguin aconseguir de dues bactèries més properes seran, i al contrari també.

    El concepte d'espècie no s'utilitza gaire en microbiologia. Parlem de :

    soca : que és el conjunt de cultius purs procedents d'un mateix aïllament.

    tipus cultural : conjunt de característiques de la soca.

    biotip : característiques corresponents a totes les soques que tenen el mateix tipus cultural.

    Quan parlem d'espècie parlem de biotip.

    ESCOLES DE SISTEMÀTICA EN MICROBIOLOGIA :

    L'obra fonamental de sistemàtica bacteriana és el “manual de Bergey per la determinació bacteriana”. De totes la que més ha canviat és la del 1974, la vuitena edició que els microbiòlegs restructuren totalment la sistemàtica bacteriana. Abans es basaven amb dades naturals per classificar les bactèries ( característiques morfològiques ), o sigui igual que els animals o plantes. I a partir del 74 s'utilitzen dades genètiques ( hibridacions d'àcid nucleic ).

    Tots els microbiòlegs accepten aquesta nova edició del 74. Es considera que les bactèries formen un regne que és el dels procariotes, que el classifiquen en dos grups :

    cianobacteris

    bacteris ( 19 parts ).

    • part I : bactèries fototròfiques.

    • part II : bactèries lliscants.

    • part III : bactèries amb vaines.

    • part IV : bactèries prostacades.

    • part V : espiroquetes.

    • part VI : bactèries espirals i corvades.

    • part VII : bactèries i cocs G- aeròbiques.

    • part VIII : bactèries G- anaeròbics facultatius.

    • part IX : bactèries G- anaeròbiques.

    • part X : cocs i cocs bacils G- aeròbics.

    • part XI : cocs G- anaeròbics.

    • part XII : bactèries G- quimiolitotrofes.

    • part XIII : bactèries productores de metà.

    • part XIV : cocs G+

    • part XV : bacils i cocs esporògens.

    • part XVI : BG+ esporògens ( no formen espores ).

    • part XVII : actinomicets i organismes relacionats.

    • part XVIII : riquècsies.

    • part XIX : micoplasmes.

    TEMA 9 ELS VIRUS

    Virus : paràssit intracel.lular potencialment infecciós. Descoberts els 1892 per Ivanowsky que treballava amb una malaltia de les plantes del tabac que s'anomena mosaic. Va intentar aillar l'agent causant de la malaltia, no ho va poder fer. Posava filtres que podien retenir bactèries, protozoos, etc, però no va retenir els virus que eren molt més petits. Llavors els va anomenar virus que era el paràssit més petit conegut tant avans com en l'actualitat. El tamany dels virus és entre 20-30 nm. 1 nm = 1m = 0,001.

    El virus pot alterar dos estats :

    1.- estat extracel.lular o virió.

    2.- estat intracel.lular.

    En l'estadi extracel.lular s'observen estructures formades per àcid nucleic rodejat per proteïnes.

    En la fase intracel.lular moltes vegades el virus desapareix o tan sols es veu l'àcid nucleix i llavors és quan es produeix la infecció.

    Els virions són fàcils d'observar amb microscopi electrònic , però quasi bé mai es pot veure amb un microscopi òptic.

    CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DELS VIRUS :

    Són paràssits absoluts, o bé parassiten o es moren. Ja que la seva estructura no pot fabricar ATP i l'obtenen de l'hoste que parassiten : parassitisme energètic.

    Els virus no fabriquen ARN de transferència ARNT ni els enzims necessaris per la replicació de l'àcid nucleic per això fan servir els enzims de l'hoste : són paràssits metabòlics.

    Com a àcids nucleics poden tenir tant ADN com ARN però només un dels dos.

    Són molt sensibles a agents físics i químics. Per exemple es poden destruir fàcilment per la calor, la llum, llum UV, rajos X, etc.

    Els virus no són sensibles als ATB coneguts fins el moment.

    Els virus no creixen, un cop ja s'han format ja tenen el tamany que tindran tota la vida. Actualment s'està especulant si els virus es poden considerar éssers vius o només una mol.lècula. L'únic fet pel qual se'ls agrupa per éssers vius és que els virus evolucionen conjuntament amb l'hoste.

    MORFOLOGIA I ESTRUCTURA DELS VIRIONS

    L'estructura de tots és semblant. Estan composats d'un filament d'àcid nucleic a l'interior d'una envoltura constituida per proteïnes. Aquesta envoltura s'anomena CÀPSIDE, que està formada per subunitats que encaixen entre elles i s'anomenen CAPSÒNERS. La càpside ( part externa ) pot tenir diferents formes.

    càpside icosaèdrica :

    càpside helicoidal : té forma de bastó en espiral. De tots els virus les càpsides més complertes són les dels bacteriòfags : virus que parasiten a les bactèries.

    Hi ha virus que exteriorment a la càpsula presenten una envolta carregada d'espícules.

    ÀCIDS NUCLEICS VÍRICS :

    Tots els virus tenen un tipus d'àcid nucleic ADN o ARN que pot ser bicatenari o monocatenari.

    L'àcid nucleic d'un virus pot tenir des d'un miler de nucleòtids fins a 250 mil.

    De tots els àcids nucleics el més freqüent és que tinguin ARN monocatenari però poden haver-hi més combinacions.

    Per exemple :

    Virus amb ADN bicatenari : herpes virus.

    Virus amb ADN monocatenari : fag x 174

    Virus amb ARN bicatenari : reovirus.

    Virus amb ARN monocatenari : virus de la grip.

    REPRODUCCIÓ DELS VIRUS :

    Els virus són incapaços de reproduir-se ells mateixos, i s'ajuden amb les cèl.lules de l'hoste. En el seu cicle biològic es distingeixen dues menes de comportament :

    1.- cicle lític : el virió infecta una cèl.lula , es multiplica utilitzant el mecanisme de replicació de l'hoste i dóna com a resultat la mort de la cèl.lula. En aquest cicle es diferencien diferents fases :

    • adsorció : el virus s'adhereix a les pareds de les cèl.lules de l'hoste.

    • penetració : el virus entra dins el citoplasma. Normalment només entra l'àcid nucleic. Hi ha diferents mètodes per entrar a dins :

    • injectant l'àcid nucleic com els bacteriòfags.

    • fusionant-se amb la pared cel.lular . Això ho fan els virus animals.

    • fagocitosi : també ho fan els animals.

    • els virus vegetals que entren a través de vectors animals o a través de ferides.

    • uncoating : l'àcid nucleic del virus queda lliure de les proteïnes que el rodegen en el citoplasma. Aquesta fase no existeix en els bacteriòfags ja que l'àcid nucleic ja entra sol.

    • síntesi de macromol.lècules víriques : l'àcid nucleic codifica per una sèrie d'enzims que sintetitzen proteïnes víriques. Aquestes macromolècules víriques el que fan és inhibir la síntesis de macromol.lècules de la cèl.lula hoste. El virus para l'activitat metabòlica de la cèl.lula.

    • replicació de l'ADN víric : l'ADN que està dins el virus utilitzant el sistema de transcripció i la cèl.lula hoste es replica i com a resultat tenim moltes mol.lècules d'ADN víric.

    • ensamblament : cada un dels ADN vírics formen un nou virió. Tenim la cèl.lula amb molts ADN vírics i cada un d'ells es rodeja de proteïna formant un virió.

    • alliberació : la cèl.lula hoste mora i el virió és alliberat a l'exterior i ja estan preparats per infectar una nova cèl.lula.

    Es diu cicle lític perque dóna com a resultat la mort cel.lular.

    Si no hi ha cèl.lules per infectar el virió es mora.

    CICLE LISOGÈNIC :

    No s'arriba a la mort cel.lular perque la infecció vírica pot modificar les funcions vitals de la cèl.lula.

    A la llarga després d'un cicle lisogènic acaba amb la mort de la cèl.lula.

    En aquest cas el virió infecta una cèl.lula i l'àcid nucleic víric queda introduit dins el cromossoma principal de la cèl.lula.

    FALTEN ESQUEMA I, II, i III

    plàsmid

    integració

    El més tipic de les conjugacions

    és el Factor F de l'E Coli

    Cromossoma principal

    RTF

    R

    Orquilles de replicacio. Es una replicacio

    bidireccional perque hi ha dues orquilles

    FACTOR F

    TIPUS III

    TRACTAMENT

    CAPSÒMER

    CAPSIDE

    EXEMPLE DEL

    VIRUS

    DE LA

    GRIP. DINS LA

    CAPSIDE

    HI HA

    ACID

    NUCLEIC

    ESPICULES

    ENVOLTA

    S

    S

    S

    SSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSS

    S

    S S

    S S

    S S S