Llengua estàndard i variaciò lingüística

Lengua catalana # Llengua català. Estandardització. Tipos de variacions. Proyecte de normalització

  • Enviado por: Tes
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 17 páginas
publicidad

PRIMERA PART. Les llegues estàndards

Funcions d'una llengua estàndard

Què és una llengua estàndard?

L'estandard com a definidor de llengües.

Léstandard com a model de referéncia:

Llengua estàndard i ús correcte.

Llengua estàndard i discriminació social.

Llengua estàndard i diglòssia.

Léstandard i la llialtat lingüística.

Processos d'estandardització.

Components i etapes.

Models d'estandardització.

La codificació:

Centres de codificació.

Criteris de codificació.

Codificació i polimorfisme.

Codificació i interferència.

El control de l'ús lingüístic.

Dificultats en l'estandardització de llengües subordinades.

SEGONA PART. La variació dins les llengües constituïdes.

Variació i varietats lingüístiques.

La variació lingüística.

Concepte de varietat lingúística

Quina classe de varietat ex l'estàndard?

Precisions sobre el terme dialecte

Una altra classificació de les varietats lingüístiques

Variació i variables lingüístiques.

La variació estilística.

Visió tradicional.

Els registres: perspectiva actual.

Subcodis i registres.

L'argot.

Registres bàsics.

La llengua col.loquial

La llengua literària.

La llengua científica.

Registres formals neutres.

TECERA PART. L'estandardització de la llengua catalana.

El català abans de Pompeu Fabra.

Principis de la codificació fabriana.

Modernitat.

Unitat i composicionalitat.

Genuïtat.

Universalitat.

Funcionalitat.

Debats sobre el català estàndard

Estàndard i paraestàndard

El cataàla <<light>>.

Principals problemes actuals.

La pronunciació estàndard.

La morfologia verbal.

La interferència.

Aspectes socials de l'estàndardització del català.

Dèficits funcionals de l'estàndard català.

Fragmentació i secessionisme.

Conclusió.

PRIMERA PART.

Dins les comunitats humanes es produeixen diferents tipus d'intercomunicació. La bàsica ex la que té lloc entre dos o diversos actors. Solen ser parlants d'una mateixa varietat geogràfica. La facilitació dels viatges i l'aparició del telèfon i d'altres instruments de comunicació han canviat les coses i han posat molt més en contacte parlants de zones geogràfiques allunyades, entre els quals la intercomprensió no sempre estaría assegurada utilitzant varietats geogràfiques diferents.

L'escriptura, a partir de la invenció de la impremta, possibilita la comunicació generalitzada, que va de la facilitació d'informacions de l'administració als ciutadans fins al món complex a través del llibre i de la premsa i s'ha vist reforçat amb l'aparició dels modrens mass media audiovisuals i de la informatica. La interacció lingüística eficaç només pot ser possible amb l'existència d'una varietat lingüística ben definida i acceptada per tota la comunitat com a norma general i model comú de referència, ex la que es denominada actualment llengua estàndard, aquesta possibilita i garantix la intercomunicació generalitzada en una comunitat lingüística en els àmbits formals d'una societat moderna. La seva raó de ser principal es una qüestió de funcionalitat i d'eficàcia comunicativa: sense un codi lingüístic ben definit, conegut i acceptat per tots ex imposible l'existencia d'una societat moderna. També es una realitat que surt de la amteixa modernització de la societat, per un procés históric que necessita que es donin unes determinades condicions d'intercomunicació.

L'estàndard es, en prinicpi, una llengua escrita, però amb els mitjans de comunicació, l'estàndard escrit s'ha oralitzat.

El conjunt de llengües d'aixo que s'anomena una familia lingüística forma un contimuum sense fronteres precises; o, en tot cas, si hi hagués fronteres apreciables no serien precisament les llengües reconegudes, sinó els dialectes formats en una determinada època històrica i en uns espais geogràfics sotmesos a una considerable densitat d'interacció social.

La varietat lingüística que s'identifica amb el que tradicionalment s'ha dit el bon ús o ús correcte de la llengua. Es una convenció social, atès que d'un punt de vista estrictament lingüístic mo hi ha unes formes més correctes que altres entre totes les que tenen existència real i són usades per un grup determinat.

L'existència de normes per a l'ús considerat correcte satisfà una de les necessitats bàsiques dels membres d'una comunitat lingüística, en la majoria d'aquestes la llengua estàndard esdevé un model de referència global per a tota la comunitat i per a tots els usos. Les classes més elevades són les primeres a ajustar el seu ús als patrons que marca l'estàndard i, amb el desplegament de la cultura i l'acció dels mitjans de comunicació, es produeix una dinàmica d'expansió d'aquest model que va desplaçant les varietats i les formes no estàndard. Com es la varietatutilitzada en una gamma múltiple de situacions tendirà a una diversificació funcional interna, i s'establirà un sistema de registres configurats a partir a partir d'una selecció d'opcions fetes entre les diverses possibilitats que l'estàndard ofereix.

La llengua estàndard es cultiva, no es la varietat usada en família. Es evident que les possibilitats de promoció i d'ascens socials d'un individu estan en relació directa amb el domini de tota classe de coneixements i d'habilitats entre els quals ocupen un lloc destacat el domini de la llengua referencial, el coneixement de les seves regles, la destresa en el maneig dels seus recursos i la capacitat d'usar-la d'una manera adequada a cada situació. Ferguson (1959) va analitzar, un aspecte que ha generat força controversia, la diglòssia que es una varietat lingüística estandarditzada o altament codificada alterna amb un altra o amb unes altres de no estandarditzades, de manera que la primera ocupa l'espai dels àmbits formals, i les segones, l'espai dels àmbits informals.

Perqué una llengua i una comunitat lingüística puguin funcionar satisfactòriament cal que els parlants posseeixin i exercitin l'adhesió a la pròpia llengua i la voluntad d'usar-la i mantenir-la. La llengua estàndard proporciona als parlants la seguretat necessària en les seves actuacions lingüístiques, en tant que forneix una norma clara i explícita. Tots aquest sentiments són requisits indispensables per al desenvolupament de la lleialtat lingüística, i factors que la determinen.

El procés d'estandardització es el procés social orientat a assolir l'objectiu d'una llengua estàndard ben definida i amb plenitud de funcions. Es un procés llarg i secular que meni primer a l'existència d'una llengua literària més o menys elitista i posteriorment a un estàndard modern.Sempre consistirà en la substitució d'un estàndard per un altre;o en la substitució d'alguna mena de varietat referencial per una de nova. Van crear una varietat que havia d'ocupar uns àmbits que inicialment estaven reservats al llatí.

El procés de planificació va consistir en:

1. Selecció. Cosisteix a prendre opció per una determinada varietat lingüística, a partir de la qual es desenvoluparà el procés d'estandardització.

2. Codificació. Consisteix en establir l'ús d'aquesta varietat. Té tres etapes:

2.1. Grafització: establiment de les normes ortogràfiques.

2.2. Gramaticació: fixació de la morfologia i de les regles sintàctiques.

2.3. Lexicació: confecció de l'inventari del lèxic amb l'especificació del significat

exacte de cada mot.

La codificacióés de signe contrari a la variació, en el sentit que té per objectiu reduir al màxim possible aquesta variació i assolir el major grau d'unitat formal. Una propietat essencial d'una llengua codificada es la unitat formal.

3.Implementació. Consisteix en l'ensenyament de la llengua codificada a tota la població mitjançant el sistema escolar, i en la seva implantació a tots els àmbits de comunicació formal, desallotjant l'estàndard que fins al moment els ocupava.

Una llengua codificada es com un codi de circulació: les normes només tenen sentit si hi ha automòbils que circulen, si hi ha circulació.

4. Elaboració. Desenvolupament de l'acció codificadora i s'ha d'entendre com l'actualització, l'enriquiment i l'espectació dels recursos expressius de la llengua. Segon alguns autor hi han unes diferencies entre la elaboració, es a dir, lámpliació i modernització dels recursos lèxics, i el cultiu, que porta al desplegament funcional i a la diversificacció d'estils.

Una llengua estàndard, a diferència d'una llengua simplement codifiada o normativitzada, es una varietat que, a més de tenir les propietats esmentades, té un ús efectiu dins una societat, es acceptada per la comunitat de parlants i fa les funcions que hen descrit anteriorment.

Hi han molts models d'estàndardització i hem de fer la distinció segons, grau de participació en la configuració de la llengua comuna:

  • Model unitarista. Una varietat geogràfica serveix de base per l'estàndard i es prescindeix de les altres. Es el model clàssic, exemples clars son: el francès i l'italià.

  • Model composicional. Es construeix un estàndard unitari, però no sobre un sol dialecte, sinó a partir d'aportacions de tots, com la de l'euskara batua.

  • Es important la noció de : transdialectalització, el fet que les opcions adoptades per a l'estandard, si són pròpies d'una part de la comunitat lingüística, siguin difoses i emprades a la resta de la comunitat. Es necessari que tingui un caràcter multidireccional, no l'unilateral propi dels models unitaristes.

  • Model d'estàndards autònoms. Es propi de llengües parlades en un extens espai geogràfic fragmentat en marcs politicoadministratius diversos.

  • Els centres de la codificació els podem trobar en alguns personatges religiosos. A l'edat mitjana les llengües europees emergents, s'escriuren de manera poc fizada i vacil.lant, es a partir de l'humanisme i del Renaixement, quan les llengües començan a tener una importancia relevant, anomenan-se totes elles com llengües nacionals, en la edad moderna les primeres tasques de codificació son obra de gramatics humanistics, els quals actuen individualment, més endavant esta activitat pasarà a mans de les institucions pibliques com les academies.

    Hi ha diversos criteris de codificacio:

    • El històric: consisteix en decantar-se per la solució més antiga o per la que s'ajuste més a l'etimilogia.

    • El literari: l'ús fet pels grans escriptors sol ser un element tingut en compte en les tasques de codificació.

    • El geogràfic i demogràfic: preferix en cambi les formes més enteres geogràficament o les usades per més gent.

    • El lògic: Determina la preferencia de les formes considerades més <<lògiques>>

    • El de diasistematicitat: es dóna preferència a les formes que representen l'estructura més globalitzadora de la llengua.

    • El de genuïnitat: S'opta per un mot o forma autòctons si es troba en concurrència amb altres deguts a la influència exterior.

    Es podria definir poliformisme com l'existencia d'una varietat lingüística de variants formals, especialment, hem de destacar les de tipus redundant, així mateix les variants formals son cada una de les formes que pren un element lingüístic variable, per tant, son vistes generalment com una mateixa paraula i tenen la mateixa etimologia.

    Quan una varietat lingüística resta subordinada a una altra, produeixen les interferències lingüístiques, que consisteixen en un doble fenomen: per una banda, hi ha una substitució d'elements propis de la varietat interferida per elements de la varietat interferidora que agafen prestigi social i, per l'altra totes les noves necessitats expressives de la varietat subordinada són satisfetes per les solucions aportades per la varietat dominant. La interferència pot afectar tots els nivells de la llengua: fonètic, morfològic, sintàctic i lèxic; però hi haurà diferències d'acord amb el model de subordinació i els diferents contextos històrics.

    Un aspecte molt important que cal destacar es el fet que una llengua dominant actua com a element interposat entre la llengua subordinada i la resta de llengües del món. Una llengua subordinada no crea paraules o expressions que no tingui la llengua dominant, malgrat que ho permetin les sevespossibilitats i el seu sistema.

    L'estandard es una realitat en funcionament i en equilibri, les normes sobre el seu correcte ús forma un conjunt més ampli i complicat, aquest control comença primerament a la familia i després a l'escola. Perqué es puga perpetuar, la societat n'exerceix un control sistemàtic i constant.

    Com sempre de vegades no hi ha acceptació d'alguna norma estaberta per part de persones dotades de preparació lingüística suficient per a poder esgrimir arguments a favor de la seva proposta particular. Es el vell tema de les heterodòxies lingüístiques.

    Caldria destacar dins tot això que una llengua amb unes noves funcions socials hauria de tenir necessariament una identitat així com, una fisonomia distinta de las que tenia anteriorment. Tot això no pot proposar-se de salvaguardar i o integrar el màxim nombre possible de recursos lingüístics amb un programa d'estandardització adequat.

    SEGONA PART.

    La variació lingüística es un fet universal, totes les llengües presenten diferencies associades a grups de persones o situacions concretes. Els factors que la condicionen son:

    • Característiques dels parlants: sexe, edat, ètnia...

    • Característiques de la situació en què es produeix la comunicació.

    Existeixen distints tipos de variacions:

    • Variació geogràfica. Existència de formes lingüístiques pròpies de grups de parlants associats a àmbits geogràfics diferents.

    • Variació social. Existència de formes lingüístiques pròpies de grups socials. Considerarem aquí els grups definits per algun factor de rol social.

    • Variació temporal. Existència de formes lingüístiques pròpies de grups situats en una època o moment determinats, que contrasten amb les de grups d'altres èpoques o moments.

    • Variació diatípica. Existència de formes lingüístiques que els parlants associen a les situacions específiques en què es produeix la comunicació, definides per la presència de diversos elements que veurem més endavant.

    El concepte de varietat lingüística es una configuració d'elements lingüístics, definits en questions o funcions de categoria lingüística, hi ha quatre clases de varietats lingüístiques fonamentals, totes depenen de la zona geogràfica, la clase social així com del espai temporal.

    Com he nat dient al llarg de tot el treball, la llengua estandard es usada amb dues accepcions diferents: com a varietat comuna fruit d'un procés complex de normativització i d'elaboració i com a registre intermedi.

    El mot dialecte significava cada una de les varietats lingüítiques associades al conreu literari d'un gènere concret.

    Fishman distingeix set tipus de varietats lingüístiques, en funció del fet que tinguin o no els quatre atributs o propietats següents:

    • Estandardització: ja s'ha parlat d'aquesta qüestió.

    • Autonomia: es una noció de caràcter estructural carregada de dificultats teòriques: com es decideix si dues varietats presenten prou distància per a ser considerades com dos sistemes diferent.

    • Historicitat: les varietats lingüístiques sorgides per un procés de canví històric.

    • Vitalitat: el fet que una varietat sigui parlada per una comunitat com a llengua materna i transmesa per via familiar normal.

    Les variables lingüístiques tenen totes elles un significat social, es a dir, les respectives variants ens donen una serie d'informació. Sobre les caracterítiques dels parlants així com dels contextos en que s'utilitzen, a la mateixa vegada son indicadors relacionats totes elles amb algún fet extralingüístic.

    La visió tradicional es lo que nosaltres anomenem com nivells de llenguatge, els quals, es constituïen solemment o academicament i familiar o vulgarment.

    Els registres són entesos en la actualitat com varietats funcionals de la llengua i la seva naturalesa ve determinada per tres tipus de factors:

    • Camp: El tema del discurs, allò de qué es parla.

    • Mode: Condicions de producció i de transmissió del discurs i als elements materials implicats.

    • Tenor: Representa el tipus de relació que s'estableix entre els interlocutors i es vincula al rol de cada un d'aquests en la comunicació.

    Berruto (1976) estableix una distinció entre les varietats funcionals clasificant-les en dues varietats conceptuals anomenades subcodis i registres, els primers es caracteritzen per tenir, a més de tots els elements del codillengua, una sèrie d'elements adjunts o agregats.

    L'argot s'usa:

    • Per designar qualsevol mena de llengua d'especialitat que, segons hem vist , es un repertori de termes especialitzats propis de ciències, tècniques...

    • En un sentit molt més estricte, i d'acord amb l'ús originaria, un argot es un repertori lèxic propi d'un sector social més aviat reduït que l'empra amb finalitats críptiques, es a dir, per a evitar la compresió per part de la gent de fora del grup.

    • Per a referir-se a un conjunt de paraules que constitueixen una moda de un determinat moment entre algún sector social concret, per exemple el dels estudiants.

    Hi ha distints registres bàsics:

    • La llengua col.loquial: registre propi de les situacions cotidianes, es ademés un registre universal, els seus elements son:

  • Camp: el conjunt de temes referents a la vida ordinària.

  • Mode: oral espontani. Aquest fet bàsic determina moltes de les característiques del registre col.loquial.

  • Tenor funcional: bàsicament interactiu. Els continguts no son relevants, simplement, l'ús del llenguatge com a pretext per exercir la solidaritat i la sociabilitat.

  • Tenor personal: informal. La noció de col.loquial s'aplica a situacions comunicatives en qué no hi ha grans distàncies entre els actors, i en què l'atenció que aquest presten al seu discurs es pot dir que es escassa.

    • La llengua literària: Es tracta d'un complex de registres que tenen en comú una alta elaboració i que tenen per finalitat la creació d'emoció i de plaer.

    • La llengua científica: es un cojunt de característiques lingüístiques pròpies dels textos científiques, com puguin ser trets sintàctics o d'estil. Té aquestes característiques:

  • El léxic es caracteritza per la precisió.

  • Presenta un grau de formalització alt.

  • Els textos científics es construeixen a partir d'oracions enunciatives amb ús freqüent de la veu passiva.

  • Es objectiu i impersonal.

    • Usarem els registres formals neutres per referir-nos al tipus de llengua propi de la comunicació pública generalitzada produïda amb fins utilitaris. Sol ser escrita, o llegida en el cas dels mitjans audiovisuals.

    TERCERA PART.

    La llengua catalana iniciava un camí de subordinació just quan les diverses llengües eurpees començaven a establir seriosament la seva codificació i, alguns segles més tard, es trobava en plena prostració quan aquelles llengúes revisaven i modernitzaven els sistemes ortogràfics i les normatives gramaticals.

    En reprendre's el cultiu literari del català, en el segle passat, pel que fa a la manera d'escriure la llengua imperaven l'anarquia i el desagavell més absolut.

    En el terreny de la morfologia i de la sintaxi hi havia els partidaris d'una llengua medievalizant, que utilitzaven formes com l'article masculí lo i los, els pronoms personals en les formes plenes, els possessius mia, tua i sua la preposició ab, l'auxiliar ésser i la morfologia verbal de la llengua antiga i els partidaris de la llengua tal com era parlada en aquell moment amb diverses possibilitats intermèdies.

    Els prinicipis de la codificació Fabriana eren:

    • Modernitat: Camviar el català i convertir-lo en llengua com unitat viva, d'ús total i no d'instrument de recreació d'un cercle d'iniciats.

    • L'objectiu era conseguir una llengua nacional com dues característiques esencials; la unitat i la genuïnitat.

    • Una llengua propia com els meny neologisme i prestans posibles.

    • Fabra volia una llengua genuïna i alhora universal, es a dir, que seguís les solucions en les quals coincidien la majoria de llengües europees. Pel que fa a l'ortogràfia, defensà fins a un cert punt l'ús de pautes gràfiques coincidents amb les de la majoria de llengües de cultura: l'ús de la doble ela, les oclusives finals...

    • Destinada a tots els usos dins de la societat catalana, una llengua que cerca l'ideal d'un idioma dotat de la màxima capacitat d'expressar distincions i matisos i de fugir de l'ambigüitat; una llengua elaborada de cultura.

    La Dictadura representà la paralització de totes les activitats en català. Els únics textos que es publiquen sobre llengua, almenys en les primeres dècades, es limiten a guardar i a la famosa gramàtica de Jeroni Marvà, la pòstuma de Fabra. La transició espanyola crea altres perspectives tant en el status social propi del català com nous cambis en les estructures i funcions de la llengua, es crea alhora una serie de conceptes concrets com es el denominat com: Parastàndard, criticat per molts i diversos autors.

    Als anys vuitanta es va establir la autonomia política en diversos territoris de parla catalana, això va suponer la legalització d'aquesta llengua que donarà l'entrada del català en l'escola i diverses institucions socials i culturals per això le llengua ja anirà a formar part del poble; però han sorgit diverses teories que volen quitar importancia a l'ús del català i això es lo que anomenem com a català light, del qual podem destacar una serie de característiques com son:

    • Reduccionisme.

    • Disgregació geogràfica.

    • Subordinació.

    Els principals problemes que ens podem trobar son:

    • La pronuncia estàndard: La fonètica es el terreny on una llengua estandarditzada es pot permetre més variació i on es pot acceptar un cert relaxament, fets que no comprometen la funcionalitat de l'estàndard.

    • La morfologia verbal: Es la base principal de la regionalització de la llengua de referència.

    • La interferenica: Es un fenomen que ha tragirat tot el lèxic català i tota la llengua.

    Tot i aquests problemes, els catalans tenim una llengua codificada capaç de funcionar en qualsevol àmbit i d'esdevenir, doncs, una llengua de ple ús. Podem parlar, en canvi, de l'existència d'una llengua catalana estàndard, o d'una llengua catalana estandarditzada? La resposta es que tenim una llengua en vies de estandardització, amb unes fases que han vist els objectius acomplerts, però amb un camì encara per recorrer

    Malgrat la presència del català a la vida pública continua incòlume. L'espanyol continua essent la llengua indiscutiblement hegemònica i dotada de tots els recursos per a mantenir aquesta hegemonia. Mentre que grans masses de població continuen utilitzant un català, per molt que vaig augmentar l'ús públic d'aquest, inalterablement marcat per l'influx de l'espanyol, aquest es troba bàsicament net de la interferència del català.

    L'estandardització del catlà topa amb un obstacle de priemra magnitud: la compartimentació de l'espai comunicatiu que imposen les estructures polítiques i administratives.

    Una conseqüencia de l'estat de fragmentació de l'espai comunicacional català són les adaptacions: alguns productes realitzats a una determinada àrea nesessiten ser <<adaptats>> perquè puguin circular a una altra àrea.

    L'impediment principal per a la consolidació d'una llengua estàndard amb un equilibri complet d'usos i de funcions ex l'existència d'un equilibri complet d'usos i de funcions es l'existència d'un altre estàndard que s'apropia aquells usos i funcions. En una situació de bilingüisme social intens, i en el període, més llarg o més curt, en què persisteixin els dos idiomes, tot apunta no cap a l'existència de dues llengües independents i completes, sinó cap a estructures úniques amb diferents realitzacions morfemàtiques.

    Només en la mesura que el català aconsegueixi de ser l'instrument normal d'intercomunicació entre tots els que viuen en aquesta part del món serà una llengua equilibrada internament per una varietat referencial que cohesionarà la comunitat lingüística i en garantirà l'existència.

    UNA SOCIETAT DEPENDENT NO POT TENIR UNA LLENGUA INDEPENDENT.

    CONCLUSIÓ.

    Gabriel Bibiloni, professor de la Universitat de les illes Balears, dedicat a la sociolingüística i especialment als temes d'estandardització, codificació i interferència de llengües, ha volgut oferir amb aquest llibre un text adreçat a un públic jove que ajudi a aclarir l'entrellat del fenomen de la diversitat interna de les llengües i els processos històrics pels quals s'arribaa configurara aquesta diversitat.

    La variació lingüística ex un fet d'enorme complexitat, i entendre-la ex essencial per a l'exercici reeixit de les habilitats comunicatives. D'una altra banda la subordinació d'una llengua a una altra es un fet que condiciona i mediatitza el món de la variació interna de la primera i crea un terreny adobat per al cultiu de tota classe de prejudicis i de manipulacions ideològiques. Aclarir les idees en aquest camp es una sana teràpia i un excel-lent programa contra la subordinació.

    Un lloc central ocupa en el llibre la problemàtica de l'estàndard i de l'estandardització del català, un afer que sempre ha despertat un gran interès al nostre país, i es que no debades la construcció d'una llengua estàndard de les característiques adequades a les funcions que ha d'exercir en la societat catalana d'avui es una de les claus de la viabilitat del proyecte de normalització.

    OPINIÓ PERSONAL.

    La fragmentació dels temes és una de les coses que més m´ha agradat per que la temàtica del text no hi és molt amena, i aixó facilita la lectura del llibre.

    Donant una de cal i altra d´arena el que menys m´ha agradat ha sigut els termes utilitzats per l'autor, per explicar un concepte, sense haver explicats aquest termes, pero fent-lo més darrere, el qual sería excusable si l´autor no fese aquestes aclaracions aludint que el llibre es per persones instruides.

    També m'ha sorprès el camví de la i en molts verbs: puguen-puguin... i l'autor repetia de mil maneres diferents la mateixa cosa, deixant d'aquesta manera més o menys clar el concepte de “estandardització”.

    NOTA: Per causes desconegudes, el meu ordinador no pot possar els accents sota la e, quan escrivix es.

    Temes: Pàgines.

    • Contingut del llibre.......................................................................2-3.

    • Primera part..................................................................................4-8.

    • Segona part.................................................................................. 9-11.

    • Tercera part................................................................................12-14.

    • Conclusió......................................................................................15.

    • Opinió personal............................................................................16.