Literatura i Periodisme

Periodisme d'orientació i de masses catalá. Victor Balaguer. Joan Mañé i Flaquer. Joan Maragall. Miquel dels Sants Oliver. La Vanguardia. Gaziel. Josep Pla. Josep Maria de Sagarra

  • Enviado por: Spurs
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 41 páginas
publicidad

SUMARI

  • Literatura i periodisme. ....................................................................... Pàg. 4

  • Context històric. ............................................................................ 4

  • Context periodístic. ....................................................................... 4

  • Mariano José de Larra. .................................................................. 5

  • El periodisme compromés. ................................................................... 7

  • Émile Zola. ..................................................................................... 7

  • Periodisme d'orientació. ....................................................................... 11

  • Context històric. ............................................................................. 11

  • Periodisme d'orientació. .................................................................. 12

  • Víctor Balaguer. .............................................................................. 13

  • Joan Mañé i Flaquer. ...................................................................... 14

  • Joan Maragall. ................................................................................ 15

  • Periodisme de masses. ........................................................................... 17

  • Gènesi de la societat de masses i naixement de la premsa de masses. 17

  • Miquel dels Sants Oliver. .................................................................. 20

  • La Vanguardia. ................................................................................. 20

  • Agustí Calvet, “Gaziel”. ..................................................................... 22

  • Deu dies que van canviar el reporterisme: John Reed. ............................ 27

  • Josep Pla. ............................................................................................... 30

  • Josep Maria de Sagarra: L'aperitiu. ........................................................ 33

  • La ploma àgil i punxeruda: Josep Maria Planes. ..................................... 35

  • Crònica de guerra i enviat especial. ......................................................... 37

  • Ernest Hemingway. ........................................................................... 37

  • Oriana Fallaci. .................................................................................. 39

  • M. Leguineche. ..................................................................................

  • Periodisme literari. ..................................................................................

  • Ryszard Kapuscinski. .........................................................................

  • Gabriel García Márquez. .....................................................................

  • LITERATURA I PERIODISME

  • CONTEXT HISTÒRIC

  • 1808

    Invasió napoleònica

    Godoi

    1814-1833

    Regnat Ferran VII

    (Monarquia absolutista)

    1820-1823

    Trienni liberal

    1823-1833

    Retorn de l'absolutisme

    (Ferran VII)

    1833-1844

    Guerres carlistes

  • CONTEXT PERIODÍSTIC

  • A principis del s.XIX només havia a Catalunya un únic diari, el Diario de Barcelona, fundat al 1792 per Pere Pau Usson. Per treure un diari al carrer calia obtenir de la monarquia el Privilegio de publicación, monopoli per publicar un únic diari per ciutat. Però va perdre el seu privilegi per contemporanitzar amb els francesos. La propietat passà a mans de l'impressor Antoni Brusi Mirabet al 1798.

    Els diaris d'aquesta època contenen informació banal: avisos, religiosa, informació marítima, llistes de preus, teatres, anuncis, santoral i comunicats diversos. A més, havia una gran censura i les redaccions estaven formades, com a màxim, per vuit persones (lo normal eren tres o quatre).

    Durant el trienni liberal (1920-23) es desafia el privilegi real necessari per aconseguir una llicència de publicació de diaris. En aquest trienni es creen tres diaris diferents a Barcelona:

    • Diario Constitucional de Barcelona.

    • Diario de la Ciudad de Barcelona.

    • El Indicador Catalán.

    Al 1923 se'ls va retirar la concessió amb la fallida de la revolució liberal.

  • MARIANO JOSÉ DE LARRA

  • BIOGRAFIA

    Madrid 1809 - 1837.

    El seu pare va ser metge de les tropes franceses, amb les qui compartia ideologia. Va viure exiliat a França durant cinc anys (1813-18). Quan va tornar a Espanya no sabia parlar castellà. Això el va convertir en una persona trista, solitària i gran amant de les lletres.

    A la seva primera etapa (del 1827 al 33) estudia Dret a València i treballa a l'Administració Pública. Després es trasllada a viure a Madrid.

    Al 1828 va publicar articles al fulletó El Duende Satírico del Día on ja es poden apreciar totes les característiques posteriors del Larra periodista.

    Al 1929 es va casar amb Josefa Wetoret tot i no tenir el suport ni dels seus pares ni dels seus futurs sogres. A partir d'aquesta experiència va escriure el seu gran article Casarse pronto y mal (1832). El matrimoni va tenir tres fills. Però al 1831 va conèixer a Dolores Armijo, amb qui va començar una relació d'amagat perquè ella també era casada.

    Al 1833 comença a escriure a la Revista Española sota el pseudònim de Figaró. És a partir d'aquest any quan comencen a aparèixer els seus primers articles polítics.

    La segona etapa de la seva biografia avarca del 1834 al 37. És al 1834 quan es fa pública la seva relació amb Dolores Armijo esclatant un gran escàndol a Madrid. Això l'obliga a l'any següent a abandonar el país, viatjant per Portugal, França i Anglaterra.

    Al gener de 1836 torna a Espanya i comença a treballar per El Español on publica l'article Figaró de vuelta. En aquesta etapa es confirma el seu sentit modern i funcional de la llengua, es desencarcara del castellà de l'època, amb una prosa àgil, d'expressió punyent, crítica i molt enginyosa. La prosa de Larra fixa l'esquema d'un tipus d'article on l'autor explica la seva intimitat, sent ell el protagonista dels fets. S'apropa moltíssim al lector buscant la seva identificació. D'aquesta època també són els seus articles més tristos i pessimistes, tot i què la seva producció anterior tampoc era molt optimista. Cada cop s'accentua més el seu pessimisme.

    Quan va tornar a Espanya va trobar a Dolores Armijo desterrada en un castell d'Àvila. Es va presentar a diputat per aquesta població però la seva acta de diputat només va durar vint dies degut a la rebel·lió de La Granja. El 13 de febrer de 1837 es va suïcidar després que Dolores Armijo li confessés que ja tenia un altre amant.

    ESTRUCTURA

    • Novel.litza l'article ja que escriu articles-conte on s'expliquen històries.

    • Busca un centre o un escenari on situar l'acció.

    • Intercala una anècdota que li servirà per extrapolar-la i fer una crítica generalitzada.

    CONTINGUT

    Els seus articles es poden dividir en tres tipus:

  • Usos i costums: aquí es veu al millor Larra tant per la intenció com per la voluntat de dir coses, l'acidesa...

  • Els temes principals són:

    • L'educació: Casarse pronto y mal; El castellano viejo (article sobre la llengua)

    • La vida com aparença: Empeños y desempeños.

    • El funcionariat: Vuelva usted mañana.

  • Política:

    • Absolutisme i carlisme: ataca molt als absolutistes. Articles: El fin de fiesta; ¿Qué hace en Portugal su Majestad?

    • Articles liberals: El pilluelo de París; Dios nos asiste.

    • Sobre la censura: Lo que no se puede decir, no se puede decir.

    • Atacant al liberalisme moderat: Los tres no son más que dos y el que no es nada vale por dos.

  • Literatura:

    • Evolució estètica: es va preocupar molt per l'estètica de l'època i com anava canviant. Article: Treinta años o la vida de un jugador.

    • Teatre: toca dos grans temes: els actors (Quiero ser cómico) i l'escenografia.

    • Ressenyes: ¿Qué dice usted? Que es otra cosa.

    ESTIL

    • Descriu els personatges en quatre pinzellades.

    • Subjectivisme total. A partir dels altres parla d'ell i a partir d'ell aprofita per parlar dels altres.

    • Ironia.

    • Pessimisme.

    • Conceptes de pàtria i patriotisme molt alts. El bé comú està per davant de qualsevol acte individual.

    • Utilitza l'anècdota com a arma subtil.

    • No fa articles tradicionals per a la seva època. Parteix d'una idea però ràpidament salta de tema, fa disgressions, explica altres historietes... Costa seguir el fil argumental però són articles agradables de llegir.

    • Hi ha una unió entre la idea i la història. La inspiració de la majoria dels seus articles és una anècdota que ell aprofita per fer un article. Entremig de la història principal (amb la seva tesi corresponent), Larra aprofita per intercalar altres historietes que fan més viu l'article.

    INFLUÈNCIES

    Els autors que més el van influenciar van ser Quevedo, sobretot en la intencionalitat de burxar, i Voltaire pel seu antiamericanisme, liberalisme, criticisme amb la societat i defensa de l'Estat Modern.

    Tot i que la seva vida pot ser considerada de romàntica, Larra no és un escriptor romàntic perquè per ell la raó està per sobre de totes les coses. Larra és conscient de què per escriure en un diari s'ha de ser també amè, llegidor, divertit i que cal explicar una història. No només es tracta d'informar sinó que ha d'existir una voluntat d'amenitzar. Per utilitzar aquestes tècniques ofereix com a mínim dos o tres nivells de lectura dels seus articles. Més que un articulista, Larra va ser un cronista seguint els paràmetres actuals.

  • EL PERIODISME COMPROMÉS

  • ÉMILE ZOLA

  • BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:

    • ZOLA, É. Jo acuso. La verdad en marcha. Prensa Ibérica: Barcelona, 1998.

    • COLL I AMARGÓS, J. El catalanisme conservador davant l'afer Dreyfus (1894-1906). Curial: Barcelona, 1994.

    • FABRE, J. Cent anys de l'article més famós. Capçalera, núm. 83. Col.legi de Periodistes de Catalunya, febrer 1998.

    • www.agorapolis.com/Zola

    • Assemble-nat.fr/litterat.html

    • Lemonde.fr/dossiers/Zola

    BIOGRAFIA

    París 1840 - 1902.

    Fill de militar italià i mare francesa. Va viure sempre en precarietat econòmica. Va treballar en una naviliera i en una editorial molt important com a comptable.

    A Zola se'l considera el pare literari del naturalisme. La primera obra que va escriure va ser Cuentos por Ninon. La confesión de Claude (1864) li va portar problemes amb la policia per immoralitat. Aquesta obra té una àmplia base autobiogràfica.

    Segons la seva teoria naturalista, la funció del novel.lista és presentar caràcters/personatges (per la via de la documentació i l'anàlisi científic), la conducta psicològica dels quals sigui el resultat directe de l'herència i del medi ambient. Hem d'escriure amb una certa base científica, és a dir, documentant-nos i seguint una base científica, delimitar psicològica i moralment als personatges, seguint el que hauria d'haver estat la seva influència social. És el primer cop que s'introdueix el concepte d'investigació i anàlisi al periodisme. Larra no té res d'investigador i tots els seus escrits estan fets des de casa i són d'opinió.

    OBRES

    • Nana (1880).

    • Germinal (1885).

    • La tierra (1887).

    En les tres obres, Zola es va infiltrar al món del qual anava a escriure per conèixer millor el seu context. Zola fa una anàlisi científica de la realitat. És el primer en practicar el periodisme d'infiltració i d'investigació.

    Quan va escriure sobre l'afer Dreyfus es va mullar com a intel.lectual compromès i va ser el primer a fer-ho. Va prendre partida i això el va obligar a exiliar-se a Anglaterra (del 1868-69) perquè pel seu article va ser acusat d'injúries a l'exèrcit i al govern. Se li va condemnar a un any de presó i a la multa econòmica més alta del moment. Zola no va tornar a França fins que no es va reobrir el cas.

    Zola va morir en estranyes circumstancies el 28 de setembre de 1902. El van trobar asfixiat al seu estudi de París perquè la xemeneia estava embussada. Es creu que el seu assassí va ser Henri Buronfosse, antisemita i nacionalista exaltat. A l'enterrament de Zola, Dreyfus va ser ferit en un braç per arma blanca.

    L'ARTICLE JE ACUSSE...

    • Utilitza la tècnica de la infiltració periodística.

    • És periodisme d'investigació.

    • Fa una recerca de documents per tenir dades que després podrà publicar.

    • Es basa en l'observació directa.

    • Ho va fer tan bé que va provocar la revisió del cas amb la publicació del seu article.

    L'AFER DREYFUS

    L'afer Dreyfus va durar del 1884 al 1930.

    Al 1884 es va destapar un cas d'espionatge que es va convertir en un dels grans escàndols de la França contemporània.

    El Servei d'Informació/Espionatge francès (SR) troba a la paperera d'un agregat militar, Schwartekoppen, un paper on hi ha escrit que es transmetrà informació militar confidencial. En un primer moment es va acusar a un oficial jueu de l'Estat Major francès, el capità Alfred Dreyfus, per la semblança de lletres. A Dreyfus se li va fer un judici on va ser condemnat a cadena perpètua, degradat militarment i deportat a l'Illa del Diable (desembre de 1889). Tot això es va fer sense analitzar les contradiccions dels grafòlegs cridats per l'Estat i sense trobar el motiu perquè Dreyfus fos l'espia.

    El coronel francès Picquart, també del SR, va creure que el culpable no era Dreyfus sinó un militar d'origen hongarès anomenat Esterházy. L'escriptura d'Esterházy és molt similar a la trobada a la paperera. Però quan Picquart demana la revisió del cas se'l desterra a Tunísia.

    Al 1887 Zola comença a publicar articles sobre aquest tema al diari Le Figaro (27 de novembre de 1887). Vuit mesos després es veu obligat a plegar del diari per la disminució de vendes i perquè Le Figaro és un diari de dretes proper al govern. Tot i això, Zola va continuar escrivint. El 13 de gener de 1898 publica l'article Je acusse al diari L'Aurore. El que explicava era tan fort que es va reobrir el cas però mantenint l'acusació a Dreyfus. Fins al 1906, Dreyfus no va ser rehabilitat ni condonat de les seves penes.

    Un dels documents en que es basava la condemna estava fet pel coronel Henry (del SR) qui va manipular les proves. Ho va confessar abans de suïcidar-se. El cas Dreyfus no es va aclarir fins el 1930 quan es van publicar les notes d'Esterházy.

    La societat francesa, i de fet tota Europa, es va dividir entre dreyfusistes (lligats a moviments a favor dels drets de l'home) i antidreyfusistes (defensen a ultrança l'Estat i antisemites). Per primer cop es qüestiona el creixement de les institucions tradicionals, els nacionalismes exacerbats i el chauvinisme (postures locals ultraconservadores). L'afer Dreyfus també va coincidir amb el naixement de les postures antisemites, especialment de Mussolini i Hitler.

    Als diaris es van veure les primeres grans opinions públiques de masses. La gent comença a comprar els diaris segons allò que diuen per primer cop. Aquest cas obre el naixement de la figura de l'intel.lectual compromès.

    CONSEQÜÈNCIES DE L'AFER DREYFUS

    • Desconfiança brutal envers les institucions oficials i clàssiques. Es van qüestionar tant les monarquies absolutistes com els sistemes democràtics febles. També el poder i la corrupció de l'estament militar.

    • Qüestionament dels nacionalismes opressius. L'Estat o nació no pot posar-se en dubte perquè cau tot el sistema. És l'època del colonialisme que comença a trontollar i que farà caure el concepte d'Estat-nació.

    • Afecta a les posicions chauvinistes i racistes radicals. És en aquest moment on es comencen a germinar les idees racistes que després van donar lloc als règims totalitaris posteriors.

    • Presència de grans corrents de masses. Provoca la reacció intel.lectual tant a favor com en contra. Mobilitza les grans opinions.

    • Aparicio de l'intel.lectual compromès per primera vegada. Prenen partit i donen la seva opinió públicament.

    • Qüestionament de l'estament militar a la vida política. En els règims liberals es qüestiona que s'ha de fer amb ell i es redefineix el seu paper per treure-li poder.

    • Provoca un xoc entre la visió centralista de l'Estat amb les noves teories i tendències autonomistes i federalistes que neixen a partir del Romanticisme.

    COM VA AFECTAR A CATALUNYA?

    El primer catalanisme que neix aquí és molt conservador i antidreyfusista ja què durant molt anys Catalunya tenia com a model d'Estat el francès. Els discursos catalans no són antisemites però veuen amenaçat el seu model d'estat ideal i els pilars bàsics de la pàtria. Els pensadors més llegits són Charles Maurràs, Léon Daudet i Maurices Barrés.

    L'altra gran por del catalanisme era la desfragmentació social de l'Estat que es pogués produir. Les corrents d'opinió es veuen amenaçadores de l'ordre social. La cohesió social és més important que no un cas d'espionatge. Francesc Cambó, des de La Veu de Catalunya, i Narcís Verdaguer, director del diari, són els grans ideòlegs del conservadorisme català.

    Prodreyfusistes

    Antidreyfusistes

    A Espanya

    • El Imparcial.

    • El Liberal.

    • El Heraldo de Madrid.

    • El Correo.

    • La Corespondencia de España.

    • Globo.

    • El País.

    • El Nuevo Régimen.

    • El Progreso.

    • Don Quijote.

    • El Correo Español.

    • El Siglo Futuro.

    • El Fénix.

    A Catalunya

    • La Publicidad.

    • El Poble Català (al 1906 recull 5.000 signatures per donar suport davant el judici i havien enviat missatges de suport a Dreyfus).

    • La Campana de Gràcia.

    • Lo Somatent (diari de Reus)

    • La Vanguardia.

    • El Correo Catalán.

    • Diario de Barcelona.

    • La Veu de Montserrat (setmanari catòlic que va defensar el cas com una conjura judeo-masònica d'uns aliats del comunisme).

    • La Veu de Catalunya.

    El Progreso y Don Quijote vam muntar una campanya de suport a Zola perquè els seus lectors li enviessin cartes. Vicente Blasco Ibáñez, des de la Revista Don Quijote, Miguel de Unamuno i Emilia Pardo Bazán van defensar a Zola i Dreyfus.

    La principal novetat del cas Dreyfus és el triomf de les masses i de les grans mobilitzacions que poden provocar els diaris. Les masses poden canviar el decurs de les coses, fins i tot a nivell polític, i atacar els fonaments de l'Estat (els militars, l'Església, el patriotisme...).

  • PERIODISME D'ORIENTACIÓ

  • BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:

    • AA.VV. Dos-cents anys de premsa diària a Catalunya. Caixa Catalunya/Col.legi de Periodistes de Catalunya/Institut Municipal d'Història: Barcelona, 1995.

    • MARAGALL, J. Biografia de D. J. Mañé i Flaquer. Ajuntament Constitucional: Barcelona, 1912.

    • SERRAHIMA, M. Vida y obra de Joan Maragall. Laia: Barcelona, 1981.

  • CONTEXT HISTÒRIC

  • CONTEXT POLÍTIC

    • Mort de Ferran VII (1873) i inici de les guerres carlistes.

    • Proudon comença a parlar del socialisme utòpic (1840).

    • Publicació del Manifest Comunista (1848).

    • I Internacional: primera trobada dels partits socialistes i comunistes (1864).

    • Karl Marx escriu El Capital (1867).

    • Primera gran revolta a Cuba (1868). És l'avís que vint anys després moriria el gran imperi espanyol amb la pèrdua de Cuba i Filipines.

    • Entre 1868 i 1874 es produeixen les revoltes militars de Prim, Serrano i Topete.

    • Al 1870 Amadeu I de Saboia es proclamat rei però cau al 1873. S'instaura la I República amb Pi i Margall com a president.

    • Reinstauració monàrquica amb Alfons XII (1874).

    • S'aboleix l'esclavatge a Cuba (1880).

    • Entre 1808 i 1909 es produeix el regeneracionisme de Maura i Joaquim Costa.

    • Setmana Tràgica i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909).

    • Entre 1890 i 1910 es generen les primeres bases del catalanisme.

    CONTEXT ECONÒMIC

    Entre 1830 i 1860 s'instauren les selfactines, màquines de vapor que poden teixir soles. Les selfactines van propiciar el procés d'industrialització català i que Catalunya es posés molt per davant de la resta d'Espanya.

    CONTEXT CULTURAL

    • Al 1877, el 72% de la població era analfabeta. Al 1900, el 63.8% ho continua sent.

    • És l'època de l'esplendor i auge del romanticisme, que es caracteritza per:

    • Exaltació de la natura, sentiments, passió i recerca de l'original o propi. És l'antítesi de la raó. Es busquen temes exòtics i una certa imitació dels clàssics.

    • Individualisme: l'individu està per sobre de la societat però es busca l'essència pròpia que ens lliga als altres.

    D'aquí surt la reivindicació nacionalista de la terra, la cultura, la música, la llengua i les tradicions populars.

    • Pessimisme. Es rebutja el materialisme.

    La conseqüència immediata del romanticisme és l'esclat del nacionalisme romàntic i històric. Cada indret amb cultura i tradicions pròpies reclama el seu propi estat. El romanticisme esclata a Catalunya al 1880 en les figures de Víctor Balaguer. A Anglaterra destaca Walter Scott.

  • EL PERIODISME D'ORIENTACIÓ

  • És una modalitat o variant del periodisme o articulisme d'opinió. No té res a veure amb la premsa de masses.

    Dura des del 1870 al 1970.

    CARACTERÍSTIQUES

    • Voluntat de servei al públic, als seus lectors, i també a la societat en general.

    • Posa per davant de tot el sentit cívic i patriòtic. S'elimina qualsevol intenció d'entrar en una lluita política.

    • Casasús parla, fins i tot, de periodisme de servei.

    • Neix en el context de la Renaixença (recerca d'arrels, voler el bé col.lectiu...).

    • S'escriu més en castellà que en català. Els seus màxims representants escriuen en castellà tot i ser un tipus de periodisme que es va donar a Catalunya.

    • La flaira evoca molts cops a Larra.

    • No és un periodisme doctrinal, polític o implicat en cap orientació. Per això va tenir tant pocs hereus.

    • El seu màxim representant va ser Víctor Balaguer qui tenia una voluntat clara de lideratge social. Tot i això, Mañé i Flaquer va ser el màxim líder social ja que tenia molta influència a la societat catalana. Altres representants són Joan Maragall, Miquel dels Sants Oliver, Vicent Foix, Agustí Calvet “Gaziel” i Manuel Ibáñez Escofet.

    • El pes de l'oratòria política, de la influencia greco-llatina, fa que el seu estil sigui, en alguns moments, una mica feixuc.

    • No són periodistes pròpiament dits perquè no porten notícies sinó que fan de guies, d'oracles o consellers de la burgesia catalana de l'època. La clau del seu èxit està en la capacitat de sintonitzar amb les inquietuds de la burgesia. Maragall, al ser més progressista, no va sintonitzar tant bé com la resta.

    • Estil sobri, a excepció de Maragall que té més força emotiva i lírica, no pròpia del gènere. Gaziel i Ibáñez Escofet són més d'utilitzar metàfores.

    CONTEXT PERIODÍSTIC

    • Els diaris segueixen estan molt marcats pels avisos comercials. Aquests van des de l'anunci pròpiament dit fins anunciar l'arribada de vaixells, objectes perduts...

    • És un periodisme molt ideològic i molt literari. Els diaris estan carregats d'ideologia que la mostren obertament. P.e La Vanguardia diu a la seva capçalera que és un diari del Partit Liberal. Hi ha poca contenció literària.

    • Gust per la retòrica clàssica molt elevat. Frases llargues, recarregades, construcció i lèxic dens, cultismes i llatinismes.

    • To personal. La primera persona hi és constantment. Paternalisme. Qui escriu és present i ho fa com a pare.

    • Pràcticament hi ha una nul.la estructura periodística. No hi ha titulars bons, leads, ladillos... no hi ha cap element de l'estructura periodística tradicional. Contrasta amb la creació i implantació del lead als EE.UU. (cap al 1860).

  • VÍCTOR BALAGUER

  • BIOGRAFIA

    Barcelona, 11 de desembre de 1824 - Madrid, 14 de gener de 1901.

    Amb ell comença el periodisme d'orientació. Va exercir durant cinquanta anys i va tenir molta influència. No era periodista com a tal, sinó que va ser conegut com a historiador i poeta. És un dels principals autors de la Renaixença.

    Al 1838 va escriure l' obra de teatre Pepín el jorobado, signant-la com “un joven catalán”. Tot i escriure-la amb només catorze anys ja està imbuïda del nacionalisme català. Al 1843 escriu l'obra teatral Enrique el dadivoso que va tenir molt èxit comercial.

    La seva carrera literària va acompanyada de la periodística. Va crear revistetes de curta durada i periodicitat diversa. També publica poesies en castellà. Crea el setmanari cultural El Laurel, on publica els seus poemes. Al 1844 crea El Genio, també una revista cultural, on col.laborà Mañé i Flaquer.

    Amb 22 anys viatja a Madrid on s'hi està un any. Allà entra en contacte amb la política de la capital i coneix al general Prim.

    Al 1847 funda el diari El Catalán que durà un any. Al 1850 entra a treballar al Diario de Barcelona, diari hegemònic de l'època, fent les cròniques taurines amb versos intercalats. Comença a escriure llegendes i històries de Barcelona, que ampliarà més tard. També elabora cròniques de societat signades sota el pseudònim de Júlia. Tot això li va permetre adquirir uns coneixements d'història que el convertirien en el primer catedràtic d'història de Catalunya a Barcelona.

    Va ser l'autor del drama teatral Don Juan de Serrallonga. Aquesta obra inicialment estava escrita en vers i es van fer cinc edicions quan la convertir en novel.la (1891).

    PERFIL POLÍTIC

    Durant la revolució de 1868 va ser un dels homes que va estar al costat del general Prim i de Sagasta. Tenia una influència molt forta a la cúspide del poder polític com a conseller o assessor, característic de tots els periodistes d'orientació. Va ser un dels qui van convèncer a Amadeu de Saboia per venir a Espanya. Això li va permetre convertir-se en ministre de Foment (durant pocs mesos) i membre de l'Acadèmia de les Ciències i les Lletres.

    A la seva mort va donar el seu patrimoni cultural a la vila de Vilanova i la Geltrú: un total de 18.000 llibres i 200 quadres.

    Va ser corresponsal a Itàlia per El Telégrafo (1860).

  • JOAN MAÑÉ I FLAQUER

  • Torredembarra, 15 d'octubre de 1823 - Barcelona, 8 de juliol de 1908.

    Va estudiar Ciències Naturals però no va acabar la carrera. Va treballar com a guanter i practicant de farmàcia.

    Va convertir el Diario de Barcelona en l'òrgan de l'expressió de la burgesia catalana i en un diari amb una fórmula més propera a l'actual, amb molta informació política de Catalunya, Espanya i Europa. Volia intel.lectualitzar a la burgesia catalana. Va convertir el Diario de Barcelona en el gran diari de Catalunya fins a l'arribada de Gaziel a La Vanguardia.

    Al 1866 arriba a la direcció del Diario de Barcelona i introdueix diverses modificacions:

    • Introducció de la figura del corresponsal.

    • Articles polítics que analitzen la situació del moment però més curts i incisius. Més intenció i menys dimensió.

    • Col.laboracions dels intel.lectuals.

    • La intenció de tot això era sortir de la mediocritat provinciana en què estava anclada la burgesia catalana.

    Com a periodista barreja tres elements:

    • Catolicisme imperant.

    • Liberalisme molt tendre que contrasta amb el conservadorisme burgès.

    • Moderat catalanisme polític o regionalisme. Es conforma amb una certa autonomia econòmica i administrativa.

    Amb aquestes tres característiques va convertir-se en el far de la burgesia catalana i va tenir molt prestigi.

    TRAJECTÒRIA PERIODÍSTICA

    Entra molt jove a la revista El Genio i es fa molt amic de Balaguer. Era traductor d'autors romàntics com Goethe, Walter Scott... També feia cròniques sobre el món científic.

    Al 1847 entra al Diario de Barcelona fent crítiques teatrals. Tenia molt bona química amb el seu propietari, cosa que li va permetre fer tots els canvis al diari. Ràpidament va incorporar, de forma progressiva, a introduir curts comentaris valorant la informació política que impregnen a l'opinió pública. El moment clau del canvi es va produir al 1854. Aprofita el moment polític per incorporar col.laboradors de prestigi i introduir els comentaris polítics.

    També va anar a Madrid i influencia als personatges polítics de l'època. El general O'Donell el convidava molts cops perquè li expliqués com anava la “qüestió catalana”. Fins i tot va dirigir un diari a Madrid, La Época. Al poc temps d'estar-hi li van passar un text de la Marina perquè el publiqués. Al negar-se el van pressionar perquè marxés.

    Té una gran independència i visió. Al 1869 publica al Diario de Barcelona un article titulat La cuestión de Cuba. La tesi proposava que el govern espanyol arribés a un acord comercial amb EE.UU., treure beneficis i donar-li la sobirania als americans per desfer-nos d'una llastra com Cuba. Aquest article va sentar molt malament.

    Cinc anys després va provocar l'única sanció administrativa (vuit dies sense poder-se publicar) al Diario de Barcelona per un article on criticava lo malament que s'estava fent a les guerres colonials del Marroc i Cuba.

    Balaguer va enviar divuit cartes entre el 17 de juny de 1859 i el 8 de juliol de 1859 a El Telégrafo, que es publicaven entre sis i deu dies després per problemes de correu.

    A Balaguer se'l considera la figura de transició entre el periodisme literari i el periodisme orientador.

  • JOAN MARAGALL

  • BIOGRAFIA

    Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911.

    Fill d'un important fabricant tèxtil. Coneixia molt bé la burgesia catalana a la qual va atacar molt durament.

    PERFIL PERIODÍSTIC

    La seva gran carrera la va fer al Diario de Barcelona, on va entrar al 1890 com a secretari de redacció i del seu director, Mañé i Flaquer, amb un sou bastant alt per l'època.

    Les seves columnes d'opinió es diferencien de la resta en què responen a un criteri d'inspiració cristiana. El bé de l'home està per sobre de qualsevol ideologia o classe social. El cristianisme de Maragall és molt més obert i progressista que el de Mañé i Flaquer. Els seus textos no eren tan complaents amb la burgesia com els dels seus antecessors i van fer molt mal a la seva pròpia classe social.

    Va escriure uns tres-cents articles molt desiguals. Aproximadament un centenar d'ells van ser escrits en català i la resta en castellà. Van deixar una empremta molt forta a la societat catalana, tant per com estan escrits com pel que diuen.

    Va ser conscient que no enganxava amb les idees del diari i també de les limitacions del mateix diari.

    El seu sentit de responsabilitat acaba donant un to molt greu i seriós als seus articles.

    Va tenir molt èxit amb una sèrie d'articles sobre la guerra colonial i també amb una sèrie de tres articles publicats al gener de 1902 anomenats El sentimiento catalanista, El trágico conflicto i La patria nueva (els dos últims publicats l'11 i el 14 de setembre de 1902).

    A l'abril de 1903 escriu un article molt tou sobre Sant Jordi. Els seus articles exposen idees que xoquen amb les tesis del diari. Això el va obligar a abandonar la seva feina, tot i què dos anys abans, amb la mort de Mañé i Flaquer, semblava que ell seria el director del diari. Va tenir ofertes per marxar a La Veu de Catalunya o La Vanguardia però es limità a fer col.laboracions.

    Els seus idearis són:

    • La guerra colonial: creu que és un desastre i estava a favor de la negociació.

    • És dels més catalanistes del periodisme d'orientació.

    • Defensa una opció més federalista que no la regionalista per la que apostava la burgesia.

    L'1 d'octubre de 1909 escriu a La Veu de Catalunya, Ah, Barcelona... on parla de la Setmana Tràgica de Barcelona. És un article bastant dur. Tres o quatre dies abans de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, Maragall va enviar un article que s'havia de titular La ciutat del perdó, que mai va ser publicat, on demanava el perdó per Ferrer i Guàrdia. Després del seu afusellament va publicar L'Església cremada.

    La cronologia dels fets és:

    • 9 d'octubre de 1909: es fa el consell de guerra on es condemna a mort a Ferrer i Guàrdia.

    • 10 d'octubre de 1909: Maragall escriu l'article i l'envia a La Veu de Catalunya. En fa dues còpies, una per ell i l'altra per l'editor, Prat de la Riba.

    • 11 d'octubre de 1909: es podria haver publicat però no va ser així. Hauria sortit 24 hores abans del consell de ministres on es podria haver rectificat la condemna.

    • 13 d'octubre de 1909: s'afusella a Ferrer i Guàrdia a les nou del matí.

    • 14 d'octubre de 1909: Maragall rep la còpia de l'article.

    • 16 d'octubre de 1909: Maragall rep una carta de Prat de la Riba on li diu que “l'estat d'opinió fa impossible i contraproduent la publicació de l'article”. Prat de la Riba no volia enemistar-se ni amb Madrid ni amb certs sectors de la burgesia catalana.

    Quan al 1912 es publiquen les obres completes de Maragall no surt l'article. No va veure la llum pública fins al 1932.

  • PERIODISME DE MASSES

  • BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:

    • GÓMEZ LLOMPART, J.Ll. La gènesi de la premsa de masses a Catalunya (1902-1923). Pórtic: Barcelona, 1992.

    • GAZIEL (AGUSTÍ CALVET). Història de La Vanguardia (1881-1936). I nou articles sobre periodisme. Empúries: Barcelona, 1994.

    • PUIG I FERRATER, J. Servitud. Memòries d'un periodista. Llibreria Catalònia: Barcelona, 1926. (també a Proa, 2003)

    • JARDÍ, E. Tres diguem-ne desarrelats. Editorial Selecta: Barcelona, 1966.

    • LLANAS, M. Gaziel: vida, periodisme, literatura. Publicacions Abadia Montserrat: Barcelona, 1998.

  • GÈNESI DE LA SOCIETAT DE MASSES I NAIXEMENT DE LA PREMSA DE MASSES

  • En un moment determinat, la burgesia catalana s'enganxa a la revolució industrial i veu que Madrid no li solventa els nous problemes, a diferència de la resta de l'Estat, ni les seves necessitats i es mobilitza per resoldre'ls ella mateixa i autogestionar-se. És el que es coneix com a catalanisme de dretes (1890-1930).

    En principi, el catalanisme era un moviment popular i d'esquerres. La burgesia vol modernitzar el país però sense desenganxar-se totalment d'Espanya. Pensen més en una autorregió que no en la independència.

    Fracassa la modernització de l'Estat i la burgesia catalana es replega per la via del catalanisme per resoldre els seus propis problemes. L'instrument de tot això va ser la Mancomunitat de Catalunya que va fer important millores. Els obrers ja no poden ser analfabets perquè treballen amb màquines complexes i la mà d'obra ha d'estar qualificada. La gran filosofia és “la terra estructurada”. Per aconseguir-lo es fan millores a la xarxa de carreteres, ferroviària, obsessió per fer arribar la llum, el telèfon i els transports a totes les poblacions catalanes, xarxa de biblioteques, exposicions universals per donar imatge de modernitat... Hi ha l'obsessió per tenir una capital forta per això es fa el metro, la Diagonal i l'aeroport. Per fer productiu el territori cal fer-lo transitable i millorar els serveis.

    La neutralitat durant la I Guerra Mundial va permetre a Catalunya augmentar la seva productivitat i el comerç exterior.

    El resultat de tot això és:

    • Al 1910, a Espanya, el 50% de la població és analfabeta. En canvi, als EE.UU. només és un 7%.

    Al 1930, el percentatge a Espanya ha baixat al 31%.

    • A Catalunya, al 1930, tot i ser només el 6% del territori i el 12% de la població total d'Espanya, hi ha:

    • El 22% del parc automobilístic espanyol.

    • El 31% de la llum elèctrica consumida a Espanya.

    • Una de cada 53 persones té cotxe.

    • Al 1930, a Espanya només hi ha 94 instituts de secundària. Només el 0.5% de la població té accés a aquests tipus d'estudis. Una de cada tres estudiants és dona.

    Al 1915, a Càceres només hi ha dos estudiants de Batxillerat.

    CONTEXT POLÍTIC

    Tot aquest període (del 1890 al 1930) és quan es produeix el sorgiment dels partits polítics moderns o de masses. A Catalunya va ser ERC, que va arrasar a les primeres eleccions en que es va presentar només sis mesos després de la seva creació. Ja no té sentit fer alta política als cafès i en grups reduïts. Destaquen Francesc Macià i Lluís Companys.

    És el moment del creixement dels grans moviments sindicals. Qui millor va saber interpretar el context va ser la CNT i després la FAI. Els anarquistes eren els qui tenien la major capacitat de mobilització.

    Per primer cop hi ha sufragi universal. Per això es necessiten líders polítics de masses i que els partits polítics tinguin estructures més modernes i organitzades.

    Els líders polítics de masses són Francesc Macià i Alejandro Lerroux. Aquest últim tenia una capacitat oratòria innata capaç de defensar tant arguments de dretes com d'esquerres, segons les seves conveniències. Dirigents com Francesc Cambó es van quedar fora de joc perquè no van saber entendre els canvis que s'estaven produint.

    CONTEXT ECONÒMIC I SOCIAL

    • Sorgiment del lleure. Les jornades laborals ja no són tan llargues i ara estan regulades per llei. Al 1920, els nens estan obligats a anar a escola fins als 14 anys i les jornades laborals no poden sobrepassar les nou hores.

    Molta gent viu a les ciutats, on estan les fàbriques. Al camp, l'estil de vida és diferent i els canvis no es veuen tant. Les ciutats disposen de llum elèctrica, fet que fa allargar el dia i poder realitzar més activitats: anar a jugar, festes, casals, reunions socials, accés a la cultura...

    • Auge de l'associacionisme. Cada cop està més massificat i la població de Barcelona cada cop augmenta més. Es produeix l'alienació, concepte marxista.

    La gent respon associant-se en grups molt heterogenis com clubs d'esports, culturals, moral-religiosos... per no sentir-se sols i anònims. Hi ha una gran proliferació d'unions excursionistes, ciclistes...

    Aquí és on neix l'actual societat civil catalana.

    • Electrificació total dels carrers i cases. Comencen a aparèixer els primers electrodomèstics encara molt elementals, com la rentadora, els refrigeradors, gramòfons o ràdios. Les ràdios i els gramòfons van afavorir la creació de l'star-system.

    La millora de les vies de tren, ferrocarril i tramvia disminueix el temps de desplaçament de la feina a casa i no obliga als obrers a viure al costat de les fàbriques (p.e. la Colònia Güell).

    • Apareixen els primers grans magatzems, fruit de la diversitat, la massificació i l'augment de la productivitat. Com que tots els productes són molt semblants obliga a anunciar-se als mitjans de comunicació. És el naixement de la publicitat.

    • L'augment dels cotxes i transports públics obliga a regular el trànsit amb semàfors i agents de tràfic.

    • Apareix el turisme. Hi ha gent que comença a viatjar per conèixer altres llocs.

    CONTEXT CULTURAL

    • S'implanta la idea del cosmopolitisme gràcies a la fotografia i el cinema. Entren tota mena de valors que fan canviar els propis de la persona.

    Comencen a proliferar els viatges. La gent surt a conèixer món i els bohemis es desplacen a París.

    Auge de l'aprenentatge d'idiomes per poder desplaçar-se per l'estranger.

    Neix la idea d'Europa com a referent.

    La moda comença a canviar per fer-se més còmoda per viatjar i poder anar més de pressa als llocs (sobretot s'escurcen les faldilles de les dones).

    • Tot es fa en nom del progrés com a obsessió per millorar i es legitimarà l'estructura social de l'època.

    La paraula modernitat comença a utilitzar-se cap al 1910-15 com a sinònim de progrés. També allò nou de les coses passa de ser un atribut físic (jaqueta nova) a ser un valor (com que és nou, és modern, de progrés).

    • Apareix una nova moral pública. Coses que abans no es podien dir o fer perquè eren socialment mal vistes, ara es veuen més frívolament. P.e. fins al 1920, un home i una dona no es podien seure junts en espectacles o llocs poc il.luminats per llei, a no ser que estiguessin casats. Al produir-se tants canvis en la societat també apareix la sensació de que es poden trencar les normes morals.

    Hi ha una gran eclosió d'espectacles. És l'època del Paral.lel amb El Molino o el Casino de l'Arrabassada i de les tres places de braus a Barcelona.

    • La gent té la sensació de viure en una societat bàrbara. Hi ha la creença que amb estudis es pot arribar a ser algú i progressar. Aquest pensament ja li anava bé a la burgesia perquè necessitava mà d'obra qualificada.

    • Els mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita, necessiten vehicular canals nous per informar a la gent, que vol saber que passa al món. Hi ha una gran proliferació de noves capçaleres i augmenten les tirades de premsa escrita. També apareix la publicitat. Tot això fa que l'ofici de periodista pugui ser retribuït i fer-se negoci.

    La densitat de la premsa a Catalunya entre 1910-13 ens col.loca com a setè país en nombre de capçaleres.

    Nombre de publicacions periòdiques

    BARCELONA

    ESPANYA

    1913

    321

    1.980

    1920

    434

    2.289

    1927

    373

    2.210

    (Dictadura de Primo de Rivera)

    Al 1930 hi ha 40.000 aparells de ràdio a tota Espanya. Només sis anys després ja hi ha 300.000. Per tenir una ràdio calia pagar un cànon. Per això havia molts aparells il.legals anomenats “ràdios de galena”. Tot aquest augment de receptors va ajudar a reforçar l'star-system.

    • Entre 1913-20 el gran espectacle de masses són les curses de braus. Un dels primers duels va ser entre Joselito i Belmonte. Neix el mite del gran líder de masses esportiu, precisament al braus. Belmonte era conegut com “el Picasso del toreo” i representava la modernitat contra l'estil de tota la vida de Joselito. Un altre torero, “El Gallo”, es va casar amb una folklòrica, Pastor Imperio, i neix el mite del “torero i la folklòrica”.

    • Al 1926 comença la professionalitzacio del futbol i la competència amb les curses de braus. El fitxatge de Zamora, 1930, va acabar de confirmar-ho.

  • MIQUEL DELS SANTS OLIVER

  • BIOGRAFIA

    Palma de Mallorca, 1864 - Barcelona, 1920.

    Maragall va ser qui el va portar al Diario de Barcelona i qui el va introduir al món del periodisme. Es va convertir en director de La Vanguardia.

    Llicenciat en Dret, va ser el primer intel.lectual que es va professionalitzar com a periodista. Al 1909 va ser un dels creadors de l'Associació de la Premsa de Barcelona (precursora del Col.legi de Periodistes de Catalunya).

    El seu pare, Lluís Oliver, havia estat director del diari L'Almudaina, un dels majors diaris de Palma. Oliver va començar a escriure en ell i a fer col.laboracions per Barcelona des de Palma al Diario de Barcelona i al setmanari La Il.lustració Catalana.

    Al 1904, Maragall li va trobar feina de periodista al Diario de Barcelona i deixa Palma. Alhora treballa de secretari de l'Ateneu Barcelonès, també per mitjà de Maragall.

    Oliver va portar un tarannà modern: documentació en les informacions, introdueix nous periodistes més joves, intel.lectuals com a opinadors... Al maig de 1905 va ser nomenat director del Diario de Barcelona. La voluntat de progressar i obrir el diari va topar amb les idees dels seus propietaris, la família Brusi, que no pensaven de la mateixa forma.

    Al 1906 va deixar la direcció per les discrepàncies amb els Brusi. Se'n va anar a La Vanguardia, que era més obert als canvis, començant com a director, juntament amb els altres dos directors, Ezequiel Boixet i Alfred Opisso, que ja estaven allà. Però qui realment manava era Oliver.

    Una de les promeses que va incorporar va ser a Gaziel.

    Publica Las hojas del sarro, pàgines d'opinió que sortien un cop a la setmana a La Vanguardia. Oliver pertany al periodisme d'orientació però està molt allunyat dels seus predecessors.

    Del 1914 al 1918 van haver moltes tensions entre Oliver i el conte de Godó, precisament perquè Godó era germanòfil. La defensa de Gaziel, els seus articles a favor dels aliats i la vaga de La Vanguardia per un article anticatalanista de Godó van acabar de trencar la corda. Oliver va morir poc després.

  • LA VANGUARDIA

  • Va ser fundada per dos germans: D. Carlos i D. Bartolomé Godó, importants industrials tèxtils d'Igualada.

    El primer número va sortir l'1 de febrer de 1881 amb el subtítol de “Diario político y de avisos y noticias. Órgano del Partido Constitucional de la Provincia”. No va començar a guanyar diners fins al 1888, amb l'arribada de Modesto Sánchez Ortiz, qui va reformar tot el diari: donar informació pura i dura de coses que estaven passant, introducció de nous col.laboradors (era molt amic d'escriptors de l'època), intenta que els periodistes escriguin amb més vivesa i comença a donar-li certa independència al diari, allunyada dels idearis polítics del propietari. Narcís Oller, Santiago Russinyol i Miquel Utrillo són alguns dels personatges que van entrar a La Vanguardia.

    L'auge de La Vanguardia coincideix amb la davallada del Diario de Barcelona.

    Als dos anys d'entrar Modesto Sánchez, al febrer de 1890, va introduir el sumari de portada, inèdit fins aquell moment. El 13 de maig de 1890 surt la primera esquela a la portada. Les esqueles a la portada van durar quaranta anys, fins que les va retirar Gaziel.

    Al 1893 ofereix als seus subscriptors audicions d'òpera per telèfon per fidelitzar-los i assegurar les vendes.

    Al 1894 es compren tallers propis de gravat on imprimir el diari. A partir d'aquest moment comencen a treure números especials. Ramon Godó va veure que els diaris portaveus de partits polítics no tenien futur, sinó que era l'empresa periodística qui tenia futur per la publicitat, per augment de vendes, etc. La seva teoria és:

    Equació de Ramon Godó

    Potenciar la redacció i augmentar el nombre de pàgines per incorporar més publicitat augurava un bon èxit econòmic.

    La fantasia i l'enginy de l'escriptor ja no serveixen per mantenir un diari, sinó que cal potenciar la informació amb dades i que estigui ben escrita.

    Al 1901, Modesto Sánchez surt escollit diputat pel Partit Liberal per Mataró. Godó va aprofitar per portar La Vanguardia cap als seus ideals i els seus substituts no tenen el mateix carisma. Això va provocar la involució del diari i la instauració de dues premisses bàsiques que encara perduren:

    • La Vanguardia acata sempre a les institucions que governen en aquell moment.

    • Defensa acèrrima de l'ordre establert (la societat no es pot bellugar massa).

    Al 1906 arriba Miquel dels Sants Oliver i torna a connectar el diari amb el moviment catalanista i amb l'època.

    Al maig de 1909 creen el seu propi servei telegràfic que ajuda a tenir les informacions més ràpidament que els altres diaris i a no dependre de les telecomunicacions.

    A l'abril de 1910 comencen a experimentar amb els fulls d'esports dels dilluns.

    Al 1914 comença a incorporar massivament les fotografies gràcies a la incorporació de noves tecnologies. Es desmarca dels diaris del moment gràcies a la seva potència.

    Al 1915 es compren noves rotatives on es poden tirar 32 pàgines diàries. Això és un avenç brutal que van poder fer perquè la cobertura de la I Guerra Mundial els hi va anar molt bé.

    Al 1920 mor Oliver i aquí comença l'època dels quatre directors i l'última gran revolució i reestructuració del diari: eliminació paulatina dels col.laboradors més rancis i anticatalanistes i reincorpora a personatges com Eugeni d'Ors o Miquel Folch i Torres.

    Al 1929 introdueix les portades de gravat al buit, sistema que permet una reproducció fotogràfica molt bona. És una demostració de tècnica i “poderio”.

    Al 1937 Hitler va prohibir la venta de La Vanguardia a Alemanya per ser un diari massa progressista. Ja s'havia convertit en un diari de referència.

    Al 1939, amb el final de la Guerra Civil, agafa la direcció el tàndem Manuel Aznar i Josep Pla, però només van durar quatre mesos. Van portar l'ex-director de l'ABC a Sevilla, Luis de Galinsoga, qui va estar vint anys a la direcció. Al 1960 es substituït pel “caso Galinsoga”: es va rebotar perquè un cura va fer una part de la missa en català i va pressionar a l'Església perquè el fessin fora. Jordi Pujol i altres personalitats van fer una campanya perquè el públic no comprés La Vanguardia. Les vendes van baixar tant que van obligar a Godó a fer-li fora.

    Al 1978, La Vanguardia treu de la seva capçalera el subtítol d' “española” que havia dut durant tota la dictadura.

    Al 1982 neix el Magazine dominical.

    Al 1989 es fa un canvi tipogràfic i de disseny a càrrec de Milton Glasser.

  • AGUSTÍ CALVET, “GAZIEL”

  • BIOGRAFIA

    Sant Feliu de Guíxols, 7 de desembre de 1887 - Barcelona, 12 d'abril de 1964.

    Neix en una família benestant i va estudiar al jesuïtes. Autodidacta, llegia molt i l'agradava la retòrica clàssica. Al 1903 entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Lletres.

    Va formar part de la segona generació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), creat per la Mancomunitat per potenciar la cultura catalana. Va coincidir amb Folch i Torres, Guerau de Liot i Pere Bosch Gimpera.

    Al 1905 ja escriu versos que publica i també una novel.la anomenada Sentiment.

    Al 1909 deixa Dret però continua les carreres de Lletres i Filosofia, de la que es llicenciarà amb excel.lent. Fa la tesi doctoral sobre Anselm Turmeda, filòsof mallorquí de l'Edat Mitjana. Va viatjar a París per fer la tesi i des d'allí escrivia cròniques per La Vanguardia.

    Al 1910, un periodista, Josep Morató, el porta com a redactor de política per La Veu de Catalunya. Va estar de juliol a desembre.

    Al gener de 1911 Prat de la Riba el col.loca com a secretari de l'IEC, on s'hi va estar fins al 1914. Aquest mateix any torna a París per acabar la seva tesi.

    La signatura de Gaziel apareix per primer cop el 30 de març de 1914 en uns articles de La Veu de Catalunya. A finals de setembre esclata la I Guerra Mundial i torna a Barcelona.

    Miquel dels Sants Oliver, que el coneix de l'IEC, li demana que escrigui com es viuen els primers mesos de la guerra a París. Va ser una sèrie titulada Diario de un estudiante en París. Després va anar de corresponsal a París i va cobrir també tot el front occidental.

    Per Gaziel, escriure en català li resultava difícil perquè no era la seva llengua. Va ser molt criticat precisament per escriure en castellà pels intel.lectuals catalans.

    Els seus articles van ser copiats literalment per alguns diaris sud-americans com El Tiempo de Bogotà. La Vanguardia, al 1913, venia uns 58.000 exemplars. En acabar la guerra, al 1918, en venia 100.000. Això demostra el gran èxit que van tenir els articles de Gaziel (315 en total). Eren articles molt ben escrits i molt novetosos per la seva època.

    En acabar la I Guerra Mundial, Oliver el fa tornar a Barcelona. A la seva mort, Gaziel es converteix en sots-director de La Vanguardia (1920). Com a sots-director va catalanitzar el diari, seguint la seva doctrina. Gaziel vol fer catalanisme polític en diaris escrits en castellà.

    Gaziel cobrava 5.000 pessetes quan la resta de periodistes en cobraven entre 800 i 1.000 pessetes.

    La doctrina de Gaziel també va tenir els seus detractors: el diari La Publicidad i el partit polític Acció Catalana li van fer una campanya molt forta per desprestigiar-lo acusant-lo de traïdor.

    Al 1926 va treure un llibre en català Hores viatgeres, recull de tota la seva producció periodística en català (el va treure en plena dictadura de Primo de Rivera). Al pròleg diu que “ningú em va ajudar a seguir la meva tasca”.

    Va ser un dels pocs catalans que col.laborava habitualment en diaris de Madrid com El Sol. Tenia tant pes i importància com a periodista que la enciclopèdia Espasa ja li dedica 85 línies en la seva època.

    Al març de 1933 es queda sol com a director de La Vanguardia. L'esclat de la Guerra Civil, el 18 de juliol de 1936, l'agafa a Barcelona. Ramon Godó marxa de Catalunya i no se'l troba. Deu dies després, Gaziel es queda sol i els seus contactes a la Generalitat l'avisen que està a les llistes de la FAI per matar-lo. I per la dona del periodista Augusto Ussía sap que també està a les llistes dels rojos, que el volen matar per catalanista. Gaziel decideix exiliar-se a França amb el suport de Cambó.

    El propietari de La Vanguardia, Carlos Godó, estava a Burgos, capital del bàndol nacionalista. Per salvar la seva pell, Godó va acusar a Gaziel de dominar el diari. Això va provocar l'obertura d'un procés de responsabilitats polítiques i d'un consell de guerra per incitador a la secessió. Aquestes accions no van acabar fins que el capità designat per Franco aquí, Alfredo Kinderlan, l'arreglà el procés (1943).

    Al 1940 s'instal.la a Madrid però ja no treballa com a periodista. Se li va proposar fer un nou diari sota la seva doctrina però no va quallar.

    Al 1952 torna a escriure en català articles, revistes i el llibre Meditacions en el desert, un llibre carregat de pessimisme i on anticipa que després de la II Guerra Mundial havíem donat Europa als EE.UU.

    Amb el franquisme es va radicalitzar i va rebutjar tornar a escriure en castellà.

    Al 1959 torna a Barcelona malalt de càncer. A partir d'aquí comença a sortir tota la seva producció en català.

    Al 1964 mor víctima de càncer.

    El seu perfil és el d'un home conservador i humanista.

    LA TRANSFORMACIÓ DE LA VANGUARDIA

    Gaziel converteix La Vanguardia en el diari més llegit a Catalunya en només setze anys i, després de l'ABC de Madrid, és el segon diari en tiratge de tota Espanya.

    Va ser el primer a intuir que ja s'ha acabat el periodisme ideològic, d'opinió pura i dura. Cal anar cap a diaris on primi la informació amb corresponsals, enviats especials, etc. És a dir, fer diaris informatius-interpretatius.

    Va depurar, sibilinament, als tres altres directors. A Dídac Pru el va col.locar com a cap de local i comarcal del diari. A Jaume Rodríguez Codolà el va col.locar com a responsable i crític d'art. A Josep Escofete el va enviar com a responsable de la delegació de Madrid. D'aquesta manera es va quedar sol a la direcció però potenciant alhora el diari.

    Va introduir canvis en el disseny del diari i de la capçalera. Va canviar les rotatives per altres de noves i de les més modernes que hi havia a Espanya, reforçant també el gravat al buit.

    Dota a la redacció de teletips, sent La Vanguardia un dels primers diaris a tenir-los. A més, també va aconseguir l'exclusiva de l'agència de notícies més important de l'època per a La Vanguardia, la nord-americana United Press.

    Monta una estació de ràdio pròpia del diari que mai es va posar en marxa per l'esclat de la Guerra Civil. Gaziel ja tenia al cap crear un mass-media. També tenia planejada una xarxa d'avionetes per repartir el diari per a tota Espanya el mateix dia.

    COM VEU I PRACTICA EL PERIODISME

    Com a periodista, Gaziel pertany a la generació entre guerres, juntament amb Josep Pla, Sagarra, Xammar... És la millor generació de periodistes catalans de tots els temps. Van ser els primers a sortir de la redacció, fer de corresponsals, cronistes i amb una visió cosmopolita i moderna. També van ser els primers a viure exclusivament del periodisme.

    Gaziel reuneix en una sola figura diverses vessants difícils de veure fins i tot avui. Va començar treballant de corresponsal de guerra i va ser organitzador d'una redacció, director, col.laborador en tasques empresarials, oracle de la burgesia catalana i va implantar noves tecnologies al servei del diari.

    ESTIL

    • Destaca el pes i rigor de les reflexions que fa. No hi ha floridures estilístiques ni grans adjectius. És molt sec però fluid, fàcil de llegir i intel.ligible.

    • Eficaç, tant pel missatge com per la comunicació. El seu missatge està amanit amb vivències personals i amb una certa càrrega d'emotivitat.

    • Estil lapidari i sentenciós.

    • Adjectivació acurada.

    • Prosa raonada, sòbria i elegant.

    • És un castellà fàcil de traduir al català (castellà catalanitzat).

    • Text molt eficaç i planer. El missatge queda clar i compleix la funció comunicativa.

    • L'excés de seny català clarament el va perjudicar i va acabar sent mal vist tant pels catalans com pels espanyols.

    Els fets d'octubre de 1934 el van trasbalsar molt. En aquell moment li va tocar orientar a la burgesia catalana en els pitjors moments d'inicis del s.XX, sense saber ben bé cap a on orientar-los.

    RESUM PERIODISME D'ORIENTACIÓ

    El Genio Secretari al Diario de BCN

    Diario de Diario de Ateneu
    Barcelona Barcelona

    IEC La Vanguardia

    Ateneu Lectures

    DIARI “PROJECTOR”

    DIARI “MIRALL”

    Literari-doctrinal

    Informatiu-interpretatiu

    Informació de “refregits”, jornades parlamentaries íntegres

    Inspiració poètica. No seguiment informatiu

    Recerca del periodisme de carrer

    Diaris no endreçats

    Entrada nous gèneres (corresponsals, viatges, enviats especials, entrevistes, cròniques...)

    Inexistència de gèneres ! periodisme
    de “despatx”

    Utilització d'agències

    Desequilibri ! “teoria”/informació

    Dades, dades, dades

    Falten elements periodístics (títol, lead...)

    Informació “pura” ! titulars, seccions més estables i amplies, lead...

    Retòrica, poca contenció literària

    Fotografia coma element periodístic

    Personalisme / paternalisme

    Noves tecnologies

  • JOHN REED

  • BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:

    • REED, J. Deu dies que trasbalsaren el món. Edición de 1984: Barcelona, 1996.

    • REED, J. Diez días que commovieron el mundo. Akal: Madrid, 1980.

    • REED, J. México insurgente. Crítica: Barcelona, 2000.

    BIOGRAFIA

    Pòrtland, Oregon, 1887 - Moscou, 1920.

    Fill de l'alta burgesia americana. Va ser un noi malaltís i feble, fet que va provocar que llegís molt durant la seva infància.

    Va estudiar Dret però durant la carrera va dirigir dues revistes estudiantils, Lampoo i Harvard Monthly, i escriu poesia. Des de jove ja agafa destresa amb les tècniques periodístiques. El moviment estudiantil estava molt impregnat pel socialisme i el progressisme provinent d'Europa i Reed es va acabar influenciant per ells. En acabar Dret es va dedicar a viatjar per Europa, especialment Anglaterra. Per pagar-se el viatge a Anglaterra va cuidar el bestiar d'un vaixell.

    Al 1911 torna al EE.UU. i s'instal.la a Nova York. Gràcies a un amic del seu pare entra a treballar a la revista American, on fa incursions en el periodisme d'investigació.

    Viu a l'extrarradi de Nova York on contacta amb els moviments sindicals, sobretot els “Treballadors del món”. Això farà esclatar la seva consciència social, arribant a atacar a les classes socials altes. Entra en un procés de radicalització i marxa a la revista The Masses, la més radical de la premsa nord-americana i d'extrema esquerra. En aquesta revista no cobra.

    A l'abril de 1913 el detenen en una redada quan estava cobrint una vaga.

    Rep l'encàrrec de cobrir la informació sobre la revolució mexicana que acabava d'esclatar, per part d'un amic del seu pare, per la revista Metropolitan.

    Al desembre de 1913 passa la frontera amb Mèxic i cobreix la revolució des de la banda de les tropes federals per, després, passar-se a la banda dels revolucionaris. El 25 de desembre de 1913 arriba a entrevistar al general Pancho Villa. El seu discurs l'atreu molt i el seguirà durant tres mesos. Reed va aconseguir donar una imatge de Robin Hood de Pancho Villa gràcies als seus articles, que, a més, van tenir un èxit sense precedents a la premsa nord-americana. Reed va ser un dels primers fenòmens del reporterisme nord-americà.

    També va aconseguir entrevistar al president Robert Wilson, defensor dels revolucionaris mexicans.

    Al 1914 esclata la I Guerra Mundial i l'envien com a corresponsal. Es va passar gairebé tot el temps a la reraguarda i això farà que les seves cròniques siguin de baixa qualitat. No es va implicar emocionalment com a Mèxic. Són articles amb més pes polític i ideològic. Durant la seva estada visita Grècia, Iugoslàvia, els Balcans, Romania i Rússia. En un dels seus viatges coneix a la seva dona, també periodista, Louise Bryant, que provenia del camp de la publicitat.

    Al tornar als EE.UU. es va radicalitzant el seu discurs i augmenta la seva activitat política. Va criticar la intervenció dels EE.UU. a la I Guerra Mundial. Per Reed “l'enemic no és Alemanya o Japó, sinó el 2% dels EE.UU. que té el 60% de la riquesa nacional”. El seu discurs és molt d'esquerres.

    A l'estiu de 1916, amb Eugene O'Neill, crea un grup de teatre molt innovador anomenat Princetown Players. Aquí aprendrà moltes tècniques teatrals que després aplicarà als seus textos.

    Al 1917 té una crisi de parella i decideix marxar a Rússia per viure l'inici de la revolució russa. Arriba en el moment del fracàs de la contrarevolució i l'inici del règim rus.

    Observa al carrer, no es tanca als despatxos. Fa de reporter modern: surt al carrer, participa a les manifestacions, treballa amb un traductor i observa els diaris. Són els tics dels corresponsals. També participa als mítings russos com a socialista nord-americà. Està a la presa del Palau d'Hivern quan arriben els bolxevics al poder, fa discursos al III Congrés del Soviet, va pel carrer fusell en mà... És una barreja entre periodisme i participació política. És un exemple del que ha de fer el periodista: estar al mig dels fets.

    A Rússia es va quedar fins principis de 1918, sobretot a Moscou i Sant Petersburg.

    Intenta tornar als EE.UU. però és detingut a Noruega per ordres del govern americà, que el veu com un home perillós. Quan torna al seu país li requisen la major part de la informació que havia recopilat. En aquesta època hi ha als EE.UU. una gran por a que també es produeixi una revolució, per això es fa una persecució o caça de bruixes contra els revolucionaris, inclòs John Reed.

    Tota aquesta croada antibolxevics el farà donar el salt a la política.

    A finals de 1918 recupera tot el material confiscat i escriu el llibre Deu dies que trasbalsaren el món. Va tenir moltes dificultats per trobar editor però finalment es va editar al març de 1919, i en només tres mesos havia venut 500.000 exemplars.

    A partir d'aquí salta definitivament a la política afiliant-se al partit socialista de Nova York i després crea el Partit Comunista Laboral. Viatja a la Unió Soviètica per rebre de la Internacional Socialista el bateig real com a Partit Comunista.

    Al 1919 viatja a Moscou quan els bolxevics estan al poder i es viu una situació molt radical. Estarà allà fins al desembre, quan torna als EE.UU. sense aconseguir legalitzar el partit.

    A Finlàndia el detenen i l'empresonen. Emmalalteix i els EE.UU. li deneguen el visat per entrar al país. Quan surt de la presó no té més remei que tornar a Moscou on continuarà fent política per Rússia.

    Al 1920 mor a causa del tifus, malaltia que ja tenia i que es va agreujar a la presó finlandesa.

    ESTIL PERIODÍSTIC

    • El que crida més l'atenció es la seva capacitat de documentació i d'exhaustivitat. Va al lloc dels fets i es documenta amb dades personals, centenars de detalls, diaris del lloc, proclames, octavetes i material general que genera la revolució, publicacions oficials de tots els decrets del govern... Fins i tot entra als despatxos dels ministres per recollir informació secreta.

    • Utilització del diàleg que aporta dinamisme i credibilitat al text. Són diàlegs al servei de la informació.

    • Descripcions breus. És conscient que el ritme periodístic ha canviat i exigeix descripcions denses però curtes. Hi ha l'esforç de donar diversitat al text.

    • Mobilitat del periodista. Té informació de tot arreu: del front de guerra, de la Duma, de quan entren al Palau... Això li dóna molta agilitat i es troba on està la notícia. Ho explica amb simultaneïtat, fent que el text guanyi en agilitat.

    • Reconeix que no és objectiu però intenta acostar-se a tots els bàndols per ser un bon cronista.

    L'estil de John Reed modernitza molt les tècniques periodístiques del moment i crea un gran impacte a la seva època.

  • JOSEP PLA

  • BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:

    • BADOSA, C. Josep Pla. Biografia del solitari. Edicions 62: Barcelona, 1996.

    • CASASÚS, J.M. El periodisme a Catalunya. Plaza y Janés: Barcelona, 1987.

    • CASASÚS, J.M. Lliçons de periodisme en Josep Pla. Destino: Barcelona, 1986.

    • BONADA, Ll. Josep Pla. Empúries: Barcelona, 1991.

    • AA.VV. Josep Pla. Escriptor i periodista. Col.legi de periodistes de Catalunya/Institut de les Lletres Catalanes: Barcelona, 1991.

    BIOGRAFIA

    Palafrugell, 8 de març de 1897 - 23 d'abril de 1981.

    Fill d'una família menestral mitjana-alta. Estudia als Maristes de Girona d'on el van expulsar per fer una escapada a un bordell. Estudia Dret.

    Entra a L'Ateneu Barcelonès al gener de 1918, gran focus de cultural juntament amb l'IEC. Aquí coneix a Alexandre Plana, qui li fa de cicerone cultural i mentor periodístic i personal.

    Al juliol de 1919 escriu per primer cop a la secció de judicials del diari Las Noticias. Destaca una certa vivacitat, reconstrucció dels fets i el dinamisme a l'hora d'escriure i d'explicar els fets. Es veu la voluntat d'explicar una història, de recrear uns fets. Això és molt novetós per l'època. Aquestes col.laboracions duren quatre mesos.

    Al novembre de 1919 col.labora al diari La Publicidad on s'encarrega de fer la crítica literària a la secció Los Libros.

    És enviat de corresponsal a París amb l'acord de fer vint articles mensuals. S'hi està fins al 1921 quan descobreixen que plagia articles de diaris francesos i el fan fora del diari. Plana intercedeix perquè el readmetin i acaba tenint la seva pròpia secció, Pall Mall, on escriu sobre allò que vol. Aquesta secció estava a la portada o a la segona pàgina. Durant aquesta etapa ja es veu l'admiració que tenia per un partit d'orientació similar a l'actual de Le Pen.

    Al febrer de 1921 fa de corresponsal a Barcelona per un diari mallorquí, Diario de Mallorca, dirigit i finançat per Joan March.

    Va ser candidat a les eleccions del març de 1921 pel partit de la Lliga de Francesc Cambó.

    Al 1922 marxa a Itàlia on fa un article sobre la marxa sobre Roma de les tropes de Mussolini (Pla simpatitza amb el “Duce”). Aquests articles són, com a mínim, ambigus políticament. També van publicar-se a El Sol de Madrid.

    Al febrer de 1923 marxa a Alemanya on coneix al periodista Eugeni Xammar, qui es converteix en el seu cicerone. És l'etapa més antiespanyolista de Pla, possiblement per la influència de Xammar. Tots dos van escriure conjuntament articles atacant a La Vanguardia. Xammar és un dels periodistes amb més mala baba però escriu un lead de perfecció extrema.

    Al juny de 1924 Josep Pla torna i publica al diari El día de Mallorca una sèrie d'articles sota l'epígraf ¿Se abandona Marruecos? que li van portar molts problemes amb l'estament militar.

    Al 1925 publica el seu primer llibre, Coses vistes, escrit una part a partir d'articles i l'altra de recreacions de coses fetes o fets que ell ha vist, experimentat o viscut. Va tenir molt èxit.

    El mateix any marxa durant uns mesos com a corresponsal a Rússia per La Publicitat on coneix a Andreu Nin. Després va viatjar per Anglaterra.

    Fins al 1928 Pla és un home d'ideologia propera a l'esquerra i havia estat vinculat a Acció Catalana (partit d'esquerres i progressista). De mica en mica es va fent més de dretes i passa a escriure a La Veu de Catalunya per 800 pessetes al mes. L'espurna de la baralla amb La Publicitat va ser el tractament que el diari va fer de la biografia de Francesc Cambó. Les col.laboracions estables amb La Veu de Catalunya comencen al 1928, fent, sobretot, cròniques parlamentàries, una de les millors mostres del seu periodisme. A La Veu va estar fins al 1934. A partir de 1931 farà de corresponsal a Madrid per La Veu.

    El seu discurs des de La Veu es va radicalitzant contra la República i també contra ERC, Macià i Companys. El 16 de febrer de 1936 es troba amb el ministre Portela Valladares, president del Consell de Ministres, i li proposa la implantació d'una dictadura militar a Espanya. No va ser una idea exclusiva de Pla sinó un missatge de Gil Robles, el cap de l'extrema dreta espanyola.

    L'assassinat de Josep Maria Planes per la CNT i la FAI crea una certa por entre els escriptors catalans. Això el fa exiliar-se a Marsella des d'on farà d'espia. Pla passava informació sobre els vaixells republicans que atracaven als ports de Barcelona i de València.

    Al 1938 passa al bàndol nacional i accepta la proposta per col.laborar a El Diario Vasco on signava els seus articles amb X/XX. Van ser tretze col.laboracions en total, d'octubre de 1938 a gener de 1939.

    Amb la caiguda de Barcelona, Pla torna a Catalunya per dirigir breument La Vanguardia on entra al març de 1939 oficialment com a director, a petició de Manuel Aznar. A La Vanguardia s'hi està fins al maig que el substitueix Galinsoga. També signa les seves editorials amb XX.

    Al setembre de 1939 es troba amb Josep Vergés, fundador de la revista Destino, i l'escriptor Ignasi Agustí, que portaven aquesta revista falangista des de Burgos a Barcelona. Vergés i Agustí li demanen que col.labori en ella. El 30 de setembre de 1939 apareix el primer article de Pla a Destino, La sonrisa española, sobre la neutralitat d'Espanya a la II Guerra Mundial. No va enviar cap més article fins cinc mesos després perquè era massa caganer. Al febrer de 1940 escriu una secció fixa, Calendario sin fechas, i no pararà d'escriure fins al 1975 (van ser un total de 2077 articles).

    Al febrer de 1943 escriu articles al Diario de Barcelona fins al 1964. Ho compagina des de febrer de 1960 amb El Correo Catalán fins al 1965.

    Al 1976 deixa de col.laborar per Destino perquè la revista ja no pertany a Vergés i s'ha tornat massa d'esquerres i catalanista. Pla publica un article massa ranci ideològicament sobre la revolució lusa dels clavells que el va enfrontar amb el seu director, Baltasar Porcel.

    ESTIL PERIODÍSTIC

    • És molt irònic i murri. Sempre escriu amb dobles i triples sentits.

    • Forma part de la generació de periodistes entre guerres. Juntament amb Gaziel, és el periodista més complert, dels que toquen més gèneres (a excepció de la part administrativa i de gestió empresarial).

    Va escriure cròniques, articles, semblances, cròniques parlamentàries... i va ser corresponsal i enviat especial.

    • És un híbrid entre la crònica i l'article. No acaba de ser informació pura i dura però tampoc deixa de ser una crònica on faltin aquests elements. Allò que millor fa Pla és descriure fets, accions o coses. Predomina el relat viscut, molt semblant a Hemingway.

    Això trenca amb el tipus de periodisme que es fa ara: periodisme de despatx, de rutina, de “gazetilla”.

    • Gran capacitat per adjectivar, tant en castellà com en català. Generalment hi ha tres adjectius per a cada nom del mateix camp semàntic i, en alguns casos, fins i tot, quatre. Això crearà escola però sense caure en textos rimbombants.

    Pla intenta depurar l'estil descriptiu que caracteritza a la premsa retòrica.

    • Ús del superlatiu.

    • Feia molts apunts al natural. Buscava multitud d'adjectius per relatar un mateix fet, com les onades o el vent.

    Això li va donar un domini extraordinari de l'adjectivació.

    • Una de les seves especialitats és la redacció del perfil periodístic. Primer comença amb la descripció exterior de la persona (física), després fa una descripció psicològica per, en tercer lloc, farcir el personatge amb anècdotes, descripcions o exemples que reflexin el seu perfil físic o psicològic. Finalment, feia una valoració de l'obra o producció d'aquest personatge, ressaltant allò més important. Quan podia també feia descripcions de l'entorn on vivia.

  • JOSEP MARIA DE SAGARRA: L'APERITIU

  • BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:

    • SAGARRA, J.M. Memòries. Aedos: Barcelona, 1964.

    També a Edicions 62: Barcelona, 1999.

    • SAGARRA, J.M. L'aperitiu. La Campana: Barcelona, 1995.

    També a Editorial 3 i 4. Obra completa: València, 2001.

    • PERMANYER, Ll. Sagarra vist pels seus íntims. Edhasa: Barcelona, 1992.

    BIOGRAFIA

    El seu nom complert és Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau.

    Barcelona, 1894 - 1961.

    Desconegut com a periodista, a Sagarra li devem la importació d'un gènere avui molt quotidià: les cròniques de color.

    Descendent de la noblesa catalana. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona.

    Al 1914 publica el seu primer llibre de poemes titulat precisament Primer llibre de poemes, al 1918 la primera peça teatral, Rondalla d'esparvers, i al 1919 la seva primera novel.la, Paulina Buixareu. Les seves obres van tenir un impacte popular molt gran.

    Al 1918 comença de corresponsal a Berlín pel diari madrileny El Sol, fundat per Ortega i Gasset, qui el va col.locar. També era amic personal de Gaziel. Tot i això, no viu del periodisme.

    Al cap de dos o tres anys torna a Barcelona i fa algunes col.laboracions alhora que desenvolupa la seva carrera literària amb la publicació d'obres com L'Hostal de la Glòria (teatre, 1931), El Cafè de la Marina (teatre, 1933) i Vida privada (novel.la, 1932).

    Durant els anys 1920-30 es va convertir en l'escriptor i periodista més popular de Catalunya. El que explica el seu èxit és la seva gran capacitat per captar la vida quotidiana de la gent, el costumisme.

    Al 1923 comença a treballar a La Publicitat en una secció anomenada Cafè, copa i puro, precedent de L'aperitiu. Es va fer tan popular que al 1929 va sortir recollida en un llibre. Aquest mateix any, 1929, comença a col.laborar també pel setmanari català Mirador amb la secció L'aperitiu.

    Durant la Guerra Civil no va trepitjar Catalunya. Aprofita per fer un viatge de noces que dura quatre anys (del 1936 al 1940).

    És dels primers escriptors que el Règim li deixa publicar obres en català. A canvi, col.laborava en castellà a la revista setmanal Destino, molt semblant a Mirador, una columna sobre la vida barcelonina anomenada Antepalco. A Destino, des de que comença al 1940 fins pocs mesos abans de la seva mort, va escriure 21 anys seguits.

    L'any 1961, una hipotètica carta d'un lector demanant la seva candidatura al Nobel de Literatura, signada sota el pseudònim de Tritón, el va enfadar tant que deixa d'escriure a Destino.

    Entre 1950-60 escriu amb assiduïtat a La Vanguardia. Sagarra es defineix a el mateix com “algú que es dedica a xerrar i molestar els altres escrivint cròniques per senyores cansades de les barbes dels caputxins”.

    ESTIL PERIODÍSTIC

    • És el pare d'un nou gènere a Catalunya a cavall entre la típica columna anglosaxona de costums o de classe social elevada, de reflexions socials o filosòfiques, i la crònica més francesa o mundana (més propera a l'estil de la premsa rosa actual).

    • Sensibilitat contemporània, moderna per la seva època. Toca temes adients als temps que viu i són articles atractius pel lector.

    És una concepció molt diferent del periodisme anterior a ell.

    Escrivia els textos assegut en una terrassa de La Rambla o des de la taula del Club Marítim de Barcelona.

    • Molt agut, enginyós, penetrant i fantasiós. Això té una traducció formal en grans descripcions.

    És un dels millors escriptors que han sabut tractar el color a les descripcions. És molt plàstic.

    Gran capacitat per crear situacions.

    • Gran capacitat per utilitzar els recursos clàssics: metàfores, hipèrboles, per explicar coses noves...

    • Gran interès per l'estètica i el món de coses absolutament noves com la boxa, el cabaret, l'òpera, el teatre... Dedica moltes columnes al món de la nit i de l'espectacle que estava naixent a la dècada dels 20.

    Eixampla la temàtica del periodisme que es feia fins aleshores, tant per la forma com pel fons. Això va ajudar a augmentar el nombre de lectors de premsa catalana, especialment públic femení.

    • Tots els recursos que té els posa al servei d'una prosa molt ràpida i fluida, amb alguns elements provocadors que no arriben a ser grollers.

    • Aquestes provocacions, alguns cops, estan entre el sarcasme i la malenconia. És un doble joc que agrada molt als moderns i als que encara recorden temps passats amb enyorança.

    • Utilització d'un cert to i llenguatge popular. Els seus textos estan carregats de girs, expressions i frases fetes populars, del carrer. Això el fa molt proper al lector, que ràpidament s'identifica amb ell.

  • LA PLOMA ÀGIL I PUNXERUDA: JOSEP MARIA PLANES

  • BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:

    • FINESTRES, J. Josep Maria Planes (1907-1936). Col.legi de Periodistes de Catalunya/ Diputació de Barcelona: Barcelona, 1998.

    • PLANES, J.M. Nits de Barcelona. Proa: Barcelona, 2001.

    • PLANES, J.M. Els gàngsters de Barcelona. Proa: Barcelona, 2002.

    És el fill estilístic de Sagarra. És important des del punt de vista estilístic perquè combina el millor de Pla i el millor de Sagarra. Periodísticament ho és perquè va ser l'introductor a Espanya del periodisme d'investigació.

    BIOGRAFIA

    Manresa, 1907 - Barcelona, 1936.

    Era fill d'una família pagesa rural de set germans. Autodidacta, va deixar d'estudiar molt jove. Era un gran lector dels clàssics i tenia molt interès per la cultura en general. A més, també tenia una excel.lent capacitat d'observació.

    Comença com a periodista a Manresa, a la publicació Pla de Bages i a revistes culturals de la zona. A Barcelona fa de crític d'art, divulgació històrica... tot relacionat amb la cultura.

    Quan arriba a Barcelona, al 1929, comença a escriure en publicacions i diaris en castellà. El primer va ser el diari La Noche, com a crític teatral. També col.labora a Las Noticias i El Día Gráfico.

    A finals del 1929 salta al periodisme català escrivint a La Nau dels Esports, primer diari que treu un suplement d'esports els dilluns. A l'hora també col.labora a La Rambla, diari d'esquerres i progressista on també treballava Tisnes, i a la revista satírica Papus. A finals d'any deixa tot això i se centra a La Publicitat i al Mirador.

    Al 1930 escriu diverses peces teatrals consolidant-se com a autor teatral: Qui l'ha vist i qui el veu i L'home que s'havia de morir.

    Al 1931 es quan es consolida i adquireix fama al formar part de l'Ateneu Barcelonès amb Xammar, Foix, Sagarra... i La Publicitat l'envia com a corresponsal a París. Allà veu una revista, Vu, que bàsicament reprodueix fotografies de molt bona qualitat i conté poc text. Planes exporta la idea a Catalunya i crea Imatges, revista però que va tenir poca durada.

    França va ser la seva escola periodística. Allà es fixa a les revistes Le canard enchainé i Le crapovillat i seguint el seu model va aconseguir ser el director d'una de les millors publicacions satíriques catalanes El be negre. Però també li va portar problemes. Una nit els carlins el van apallissar a la sortida de la redacció. Aquest mateix any publica Nits de Barcelona, repàs dels locals de moda de la ciutat comtal.

    Planes va triomfar a La Publicitat com a periodista d'investigació, però el seu èxit va ser sobretot a Mirador, on va arribar a publicar 135 articles.

    L'agrada molt fer vida nocturna, fet que impregna els seus articles d'un estil molt semblant al de Sagarra. La seva prosa és molt àgil, tallant, dinàmica, més irònica que la de Sagarra, més distant, no tan malenconiosa i més punyent, sobretot a Mirador. A La Publicitat escriu articles de caire més socio-polític. Va acabar sent redactor en cap.

    Va investigar la trama terrorista del moviment anarquista català, cosa que va provocar el seu assassinat. Planes incorpora molts elements del periodisme modern: interpretació dels fets, parlar amb contactes policials, fonts governamentals i denunciar la situació. En part ho fa per catalanisme ja que creu que la violència de l'anarquisme català està importada de l'anarquisme andalús, amb més tendència a l'ús de la força.

    Planes posa la primera pedra de toc del periodisme d'investigació a Catalunya amb la publicació a La Publicitat de vint peces de la sèrie de reportatges Els gàngsters a Barcelona (publicades entre el 4 i el 12 d'abril de 1934). Tot el que apareix als articles és informació de primera mà, i així ho recalca Planes des del principi de l'article. Hi ha un joc d'enteniment entre el periodista i els confidents a partir de la utilització de l'off the record, les confidències basades en la paraula d'honor, fonts d'informació lligades als punts clau d'investigació, mantenir la confidencialitat de les fonts... Són unes regles de joc totalment noves per l'època. A més, Planes aconsegueix contactar directament amb ex-presidiaris, mafiosos... Tenia tanta informació que va fer una segona entrega titulada L'organització de l'anarquisme a Catalunya i Espanya. Precisament va ser amb aquesta investigació quan es va autocondemnar perquè en aquest reportatge s'establien les relacions entre anarquisme, polítics i el diari Solidaridad Obrera.

    Al maig de 1936, arran de la mort de Miquel i Josep Badia a mans dels anarquistes, Planes va iniciar una creuada contra la FAI. La tesi dels seus reportatges era demostrar que darrera dels atemptats i assassinats a polítics catalans hi era la FAI. Els seus reportatges surten publicats a la primera pàgina de La Publicitat. Avel.lí Artís Gener, “Tisnes” també ho va investigar pel diari La Rambla.

    Això va provocar que des de Solidaridad Obrera es llancessin amenaces contra els dos. El 18 de juliol de 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil, la FAI els va a buscar però aconsegueixen amagar-se. Malgrat tot, el 24 d'agost de 1936, degut a una indiscreció de la seva núvia, Planes va ser segrestat i, a la carretera de l'Arrabassada, li van disparar set trets al cap. Tisnes el va reconèixer per la roba que duia.

    L'assassinat de Planes va ser el pretext que van utilitzar molts intel.lectuals catalans per passar-se al bàndol nacional: Pla, Santís, etc.

    ESTIL PERIODÍSTIC

    • Fill estilístic de Sagarra i de Pla. És una barreja entre periodisme i literatura.

    • Llenguatge viu i directe.

    • Utilitza molt la ironia, molt més forta que la de Sagarra però també més distant.

    • Bona adjectivació. També recorre a la troica de Pla.

    • Ús de llenguatge i expressions populars.

    • És més distant pel lector, sobretot per l'ús de la ironia.

    • Gran capacitat per crear imatges.

    • Gran cap d'observació social que li va fer un gran retratista de la societat.

  • CRÒNICA DE GUERRA I ENVIAT ESPECIAL

  • ERNEST HEMINGWAY

  • BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:

    • HEMINGWAY, E. Enviado especial. Planeta: Barcelona, 1968.

    • HEMINGWAY, E. Despatxos de la Guerra Civil espanyola. Planeta: Barcelona, 1989.

    BIOGRAFIA

    Oak Park, Illinois 1899 - Ketchum, Ohio 1961.

    Va ser un home de formació autodidacta. El seu pare era metge de les reserves índies i se l'emportava amb ell. Hemingway va quedar marcat per l'ambient de misèria i de degradació humana que va veure en aquestes reserves.

    Va renunciar a la universitat per anar a escriure a l'Star de Kansas City.

    A l'abril de 1918, falsificant la seva edat, s'allista com a voluntari a la I Guerra Mundial, fent de conductor d'ambulàncies. A la guerra és greument ferit.

    Entre 1921-27 viatja per Europa fent de corresponsal i envia cròniques per a diversos diaris. A París coneix a la “Generación Perdida”: Gertrude Stein, Ezra Pound, Frances Scott Fitzgerald... que l'ajuden a depurar el seu estil i a créixer com a escriptor.

    Al 1923 publica Tres historias y diez poemas, el seu primer llibre. Amb aquesta publicació acaba la seva etapa de preparació.

    A partir d'aquí comença una etapa molt prolífica: En nuestro tiempo (1925) llibre de relats curts, Fiesta (1926), Adiós a las armas (1929), Muerte en la tarde (1932), Tener y no tener (1937), 49 cuentos (1938). Amb totes aquestes publicacions creix i es fa famós com a escriptor i com a personatge (es converteix en tota una celebritat).

    Al 1940 publica la seva novel.la més famosa Por quién doblan las campanas. Immediatament la Paramount li demana que faci el guió cinematogràfic i li paga 150.000 dòlars.

    Al 1952 publica El viejo y el mar, premi Pulitzer al 1953. Un any després, al 1954, rep el Premi Nobel de Literatura per la seva trajectòria.

    Al 1961 se suïcida, igual que havia fet el seu pare, buscant una mort que semblava que la havia estat buscant durant tota la seva vida. Es va donar un tret al cap amb una escopeta.

    Posteriorment a la seva mort es publiquen altres llibres: París es una fiesta (sobre els seus anys d'estada a París) i Islas a la deriva (1970).

    ESTIL PERIODÍSTIC

    Durant la Guerra Civil espanyola va estar al front d'Aragó, als bombardejos de Barcelona i a una part de la Batalla de l'Ebre.

    Hemingway escriu per l'Agència NANA (North American Newspapers Aliance). Cobrava 500 dòlars per cada crònica, que havia de tenir entre 800 i 1000 paraules com a màxim (cobrava deu vegades més del que es pagava a un periodista corrent).

    Hemingway enviava des de Madrid les cròniques, on Arturo Barea s'encarregava d'enviar-les a Londres. Des d'aquí es re-enviaven a Canadà i, finalment, als EE.UU.

    • Hemingway es regeix per una llei bàsica: “restituir el fet real”.

    Aspira a apropar-se al màxim al fet real que ha passat. Pretén reconstruir en el mínim espai possible fil per randa tot el que ha passat, independentment de si ell ha estat allí o no, des de tots els punts de vista possibles: emotius, psicològics, físics, climàtics...

    • L'escriptor és un heroi, és el protagonista del relat periodístic.

    El periodista domina perfectament les conductes, el valor, la prestança física, la destresa... És una barreja entre vida i literatura o entre vida i periodisme.

    Hi ha una presència massiva del jo. Hemingway és el protagonista dels fets.

    • Economia del llenguatge que l'obliga a ser molt precís.

    • Ritme narratiu molt bo, precisament per la seva economia, i àgil.

    • Són textos a cavall entre la novel.la, l'assaig i el periodisme. Se'l pot considerar un precursor del periodisme literari dels anys 60-70.

    • Certa voluntat d'escriure com si l'estil no fos elaborat, com si fos una escriptura mecànica. Però això és totalment fals. No hi ha retòrica ni frases metafòriques. Aquesta forma d'escriure dóna un gran dinamisme al text i és el seu segell més personal.

    • Mostra un gran interès pel clima, el paisatge i la presència humana. Són tres constants en tots els seus textos.

    • Teoria de l'iceberg: intentar que amb les mínimes paraules possibles el lector tingui suficient i amb la seva imaginació arribi a composar-ho tot.

    L'interessant de Hemingway és com suggereix les imatges al lector a partir de quatre o cinc elements.

    És millor suggerir que explicitar.

  • ORIANA FALLACI

  • BIBLIOGRAFIA RECOMANADA:

    • FALLACI, O. Un hombre. Caralt editores: Barcelona, 1989.

    • FALLACI, O. Entrevista con la historia. Caralt: Barcelona, 1990.

    BIOGRAFIA

    Florència, 29 de juny de 1930.

    Neix en el si d'una família molt humil. Durant la II Guerra Mundial, sent una adolescent, treballa per a la resistència italiana, els partisans, fent de correu. Un cop acabada la guerra va estudiar medecina durant un any.

    Ja des dels setze anys escriu reportatges i notícies de successos pel diari Il Mattino. Al deixar la carrera es posa a treballar definitivament al diari. D'aquí va saltar al setmanari L'Europeo, on es farà famosa.

    És una dona molt dura i esquerpa de caràcter, cosa que explica perquè està com a periodista en els principals conflictes: Vietnam (1960), Mèxic (1968), Beirut (1982), Grècia (1970)...

    Fallaci es va fer famosa per les seves entrevistes i cròniques des de Vietnam.

    Fruit de la seva estada a Vietnam va publicar Nada y así sea (1961).

    El 2 d'octubre de 1968 arriba a la Plaça de les tres cultures de Mèxic, en l'enfrontament entre universitaris i policies. Va resultar ferida per tres bales que li van costar tres mesos en cadira de rodes.

    Al 1974 publica Entrevista con la historia, divuit entrevistes a personatges polítics. És un dels seus llibres més famosos.

    Al 1979 publica Carta a un niño que nunca nació. Només a Itàlia es van vendre un milió d'exemplars.

    Al 1981 escriu Un hombre, biografia novel.lada d'Alekos Panagulis, qui va encapçalar la revolta contra els militars grecs i que va morir en un atemptat al 1966.

    Entre 1982-90 viu gairebé tancada en un apartament de Nova York. D'aquesta època surt la novel.la Inshala, història d'un grup d'homes que esperen una condemna a mort a Beirut.

    Al febrer de 1991 es desplaça a la Guerra del Golf des d'Aràbia Saudí, i entra a Kuwait amb les tropes nord-americanes.

    Des de la dècada dels 90 viu a Nova York malalta de càncer.

    L'últim llibre que ha escrit, després de molts anys de silenci, és La rabia y el orgullo, un atac molt ferotge a l'Islam. A Itàlia s'han venut un milió d'exemplars.

    És molt disciplinada a l'hora d'escriure, i encara ho fa amb la mateixa màquina d'escriure amb la qual va anar a Vietnam.

    FRASES QUE LA DEFINEIXEN

    • “Els periodistes són els ulls dels poble”.

    Fallaci veu la professió com un compromís amb la societat.

    • “El periodista és un testimoni, no un protagonista”.

    • “Un periodista és més responsable del que passa al seu país que un polític”.

    • “El periodista que no conta el que veu és un traïdor”.

    • “Jo no sóc una periodista política, sóc una periodista polititzada. No sóc de cap partit però sóc antifeixista i socialista”.

    • “A la guerra l'enemic és un sol. A la pau són molts. Pot ser que sigui un dels nostres amics”.

    • “A un escriptor la guerra li serveix per entendre els éssers humans”.

    • “No em sento, ni m'he sentit mai, una gravadora del que veig i escolto. A cada experiència professional deixo trossos del meu cor”.

    S'ha de posar una mica de passió en allò que es fa perquè aleshores es pot arribar a fer un treball diferent.

    • “No es pot viure sense passió. Tot el que faig, ho faig per passió i amb passió”.

    • “Per escriure no aguardo al que diuen inspiració. Cada mati m'assec davant de l'escriptori i treballo com si fos un obrer”.

    1

    COM SÓN LES SEVES ENTREVISTES

    • Estan guardades a la Boston University des dels anys 70. Són entrevistes a Gadaffi, Homeini, Kissinger...

    • Fa preguntes punyents, incisives, posant contra les cordes a l'entrevistat i repreguntant molt.

    És una dona molt ràpida de reflexes i domina molt bé la tècnica periodística per portar al personatge per on ella vol. És molt agressiva.

    • Les seves entrevistes poden durar fins a quatre o sis hores. Acaba “triturant” al personatge, per bé o per malament. És el que s'anomena “Fallaci style”.

    COM SÓN ELS SEUS REPORTATGES

    • L'estil és tan personal que de seguida se la reconeix.

    • Rabiosa subjectivitat. No l'importa dir que pren partit ideològicament, que no vol dir que ho faci a nivell periodístic.

    Tot i això és capaç de donar informació més o menys objectiva de tots dos bàndols.

    • Són maniqueistes: els personatges o són bons o són dolents.

    • Destaquen per l'enfoc, el toc, els personatges... de la resta de cròniques que es van enviar des de Vietnam.

    ESTIL PERIODÍSTIC

    • És un estil nerviós, contundent, curt i apassionat.

    • Intens.

    • Estilísticament concís.

    • El resultat de tot això és una capacitat comunicativa molt gran. No hi ha metàfores sinó que va directa al tema.

    • Transicions molt bones entre temes, personatges, aspectes...

    • Presència que està però no molesta. Molt compromesa. Es nota ideològicament però no estilísticament.

    • Utilitza l'entrevista com una font informativa per aclarir o reforçar algunes tesis dels seu reportatge o per ella mateixa ja té prou força per constituir-se com a gènere.

    És un suport informatiu o un gènere per ella mateixa.

  • MANUEL LEGUINECHE

  • PERIODISME LITERARI

  • Ryszard Kapuscinski

  • Gabriel García Márquez

  • Només apareixen cinc números d'aquesta publicació.

    En alguns escrits apareix la seva figura amb el nom de Pepita Martínez.

    Va ser un dels best-sellers de l'època.

    Quan va sortir L'Aurore tenia una tirada de 30.000 exemplars. El dia de la publicació de l'article Je acusse... es van imprimir 300.000 exemplars.

    El Telégrafo, fundat per Ferran Patxot, es publicava a Catalunya entre 1858 i 1939. Va ser un dels més duradors i més moderns pel seu temps. La seva capçalera era “Diario de avisos, noticias y decretos” (molt característic del s.XIX). A l'article de presentació al primer número ja es veu la voluntat d'anar més enllà de la publicació de comercials. Del 1934 al 1936 s'anomena El Diluvio, ja que estava suspès pels fets de 1934 i per evitar la censura. Va començar molt bé, apostant per informació telegràfica i fresca, amb un periodisme agressiu. Era el gran rival de La Vanguardia. Al final va degenerar per anarquia, fins i tot desmentint notícies que el mateix diari havia publicat. El Telégrafo va ser el primer a utilitzar el telèfon com a eina per donar informacions actuals.

    Revolta dels catalans que es neguen a anar al Marroc per continuar la guerra.

    Se'l considera el pare de l'escola moderna, laica i progressista, no lligada ni a l'Estat ni a l'Església. A Ferrer i Guàrdia se'l va culpabilitzar dels aconteixements de la Setmana Tràgica.

    És el primer periodista català que va escriure el primer llibre sobre periodisme en català, Com és fet un diari.

    La Vanguardia era el diari que representava els interessos de la burgesia, contraris als del proletariat.

    L'aperitiu és el nom de la secció que Sagarra escrivia al setmanari català Mirador. Aquest llibre és una selecció dels millors articles que va escriure feta per ell mateix. És la peça que el va fer conegut com a periodista.

    Les cròniques o columnes de color són peces a cavall entre la crònica social, política o sociològica i l'article d'opinió. Ajuden i complementen a les notícies. No són informació pura i dura sinó un punt de vista de l'autor. Prima l'estil. Aporten un plus d'autor al diari i ajuden a captar lectors.

    Seguidors de la dreta més monàrquica

    La Publicitat era un diari que pertanyia al partit polític Acció Catalana, d'ideologia entre els actuals CIU i ERC però més intel.lectualitzat.

    Els gàngsters de Barcelona i L'organització de l'anarquisme a Catalunya i Espanya són la gènesi del periodisme d'investigació a Catalunya.

    Màquines modernes X tones de paper = milions de pessetes

    Víctor Balaguer

    J. Mañé
    i Flaquer

    J. Maragall

    M. dels Sants Oliver

    Gaziel

    M. Ibáñez Escofet

    Projecten una serie d'idees.

    No reflexen el món sinó el món que els seus propietaris voldrien que fos

    Reflecteixen la societat i aquesta se sent identificada amb el que diuen