Literatura de la Edad Media en Valencia

Producción literaria valenciana # Poesia trobadoresca. Amor cortès. Gilabert de Pròxita. Andreu Febrer. Jordi de Sant Jordi. Ausias March

  • Enviado por: Falerecte
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 21 páginas
publicidad

  • LA LITERATURA TROBADORESCA

  • 1.1 LA POESIA TROBADORESCA

    El català és una llengua romànica, que ha evolucionat a partir del llatí popular parlat en el país en temps dels romans, amb influències de llengües pre-romanes i altres que per raons polítiques, econòmiques o culturals havien confluït, amb lleis internes d'evolució lingüística.

    Els canvis més importants del llatí al català es produïren al segle VIII, recolzats en l'existència de documents escrits en un llatí ple d'incorreccions i vacil·lacions, origen de la nova llengua catalana. Més avant, començaren a aparèixer documents redactats en català. Però, fins a la segona meitat del segle XIII en una proporció limitada respecte als redactats en llatí.

    Les classes cultes de la societat feudal llatina escrivien en llatí, però quan es dirigien al poble havien de fer-ho en una llengua ben diferent, per això les lleis i els sermons religiosos eren traduïts a la llengua vulgar.

    Com que els escrits que no són notarials manquen de data, i de vegades són copies posteriors a l'època de redacció, és difícil precisar el moment en què aparegueren les primeres temptatives literàries en català, ja foren textos profans o religiosos.

    La poesia composta per al poble i en la seua llengua, no en la de la literatura convencional dels cercles cortesans, sovint no es degué arribar a escriure, o a tot estirar, es devia anotar en copies destinades a morir. Per això s'ha perdut quasi per complet, i la lírica cortesana, en un intent d'ennoblir aquesta, rebutjà altres per ser massa plebees.

    La poesia trobadoresca és desenvolupà des de mitjan segle XII, a les classes cultes, però era consumida per les classes populars, i escrita en una llengua vulgar que no era la mateixa del poble, el provençal.

    El provençal s'utilitzava per a la poesia, i el català per a la prosa (novel·les, narracions curtes, lleis...).

    Els autors que escrivien versos en llatí eren poetes, però qui ho feia en provençal s'anomenava trobador.

    Els trobadors catalans escrivien en provençal per la proximitat geogràfica; pels llaços polítics que hi havia entre Provença i Catalunya, que es reforçaren per l'enllaç de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença; les relacions econòmiques; perquè les dues llengües procedien del llatí i pel prestigi de la lírica trobadoresca.

    1.2 L'AMOR CORTÈS

    A la literatura trobadoresca, aquest concepte s'entén com la cortesia d'un individu que viu a la cort, i aquest fet es converteix en model d'educació, refinament i espiritualitat. És el ressò de la rígida estructura de la societat feudal (senyor -fidelitat- vassall) traslladada a la literatura (dama-fidelitat-amador), on la dama casada és objecte de vassallatge del trobador (hom), i els acusadors (lausengiers) alerten el marit intolerant (gilós). El nom de la dama es canvia per un pseudònim (senhal), que va a l'última estrofa de la composició.

    La fama dels trobadors s'escampà per tota Europa ràpidament, el provençal fou adoptat com la millor llengua per expressar la poesia amorosa. L'ètica cortesana que desplegaren els trobadors i que tant havia d'influir és de semblant aristocràtic, els convencionalismes sobre els que es basa reflexen l'atmosfera dels cercles cortesans i les actituds socials i morals de les dames i els cavallers que els freqüentaven.

    Per això el codi cortesà està adaptat al feudalisme, l'amor és contemplat en termes de “servei” modelat sobre les relacions vassall-senyor. El poeta es considera humil servidor de la dama.

    La creença de què aquest servei era sols platònic no està recolzada en els textos. ( Raimbaud d'Orange diu: “sotz cobertor / vos tenga nud' embrassada”, “al meu llit us tinga nua i abraçada”).

    1.3 EL TROBADOR I EL JOGLAR

    ELS TROBADORS

    Els trobadors (del provençal, trobar, del francés trouver, trobar) eren els inventors (els que es troben) el text i la melodia, i es diferencien, segons els dialectes francesos, el límit idiomàtic és el Loira. Al sud del riu predomina la langue d'oc dels trobadors (en provençal, oc,sí), i al nord, la langue d'oil dels trovers (en francés antic, oil, francés, oui, sí).

    Aquests escrivien diversos tipus de cançó:

    -La lletania, forma expositiva de les més antigues epopeies en vers, potser una cançó de gesta, estrofa de laisse,...

    -Els himnes, amb lletra de tema religiós.

    -El rondell, amb estrofes i tornades, com la balada, el virelai, el rondeau...

    -La seqüència, que en principi era musical i després li afegiren lletra.

    El primer trobador conegut és Guillem IX d'Aquitània (1071 a 1126), però segurament tingué precedents. La seua neta, Leoneor d'Aquitània fou important, perquè contribuí a la transmissió de l'art dels trobadors al nord de França.

    Els trobadors podien ser de condició ben diferent, des de grans senyors i reis que ho feien per entretindre's o divulgar la seua ideologia, fins a professionals de la poesia, que havien sigut artesans.

    Dels primers, destacà Alfons I el Cast o el Trobador, primer rei d'Aragó i Catalunya, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella, però el seu tutor fou Enric II d'Anglaterra. En la seua cort va acollir molts trobadors i joglars.

    També sabem de Guillem de Berguedà. Era fill i hereu del vescomte de Berga, Guillem. El 1176 assassinà el vescomte Ramon Folc III de Cardona, i és refugià a Occitània, on conegué el trobador Bertran de Born i freqüentà la cort de Ricard Cor de Lleó, duc d'Aquitània. També anà a la cort d'Alfons VIII de Castella. Deixà 31 poesies en occità, unes amoroses i altres crítiques, d'una notable qualitat estròfica, imitades per altres trobadors contemporanis i posteriors.

    Dels segons fou molt important Cerverí de Girona (anomenat Guillem de Cervera). Era un poeta àulic al servei de Jaume I, el seu fill Alfons i el vescomte Ramon Folc de Cardona, respecte als quals observà una rectitud moral poc comuna. La seua obra és la més extensa de tota la poesia trobadoresca, amb un total de 120 composicions, entre peces líriques, narratives i la col·lecció de màximes morals anomenada Proverbis. Presenta una gran varietat mètrica, d'estils i de contingut. En els poemes reflecteix esdeveniments coetanis. És considerat l'últim trobador del període clàssic.

    També destaca Ramon Vidal de Besalú, tractadista català, del que es conserven poesies líriques i tres narracions en octosíl·labs apariats, en provençal, de les quals trobem el divertit fabliau Castia gilós.

    La seua obra principal és una gramàtica per a aprendre a escriure correctament la llengua dels trobadors, Las rasós de trobar.

    Altres autors també escrigueren gramàtiques, com el tractat d'Uc Faidit, Donatz proensals, que conté un diccionari de rimes amb l'equivalència llatina; o Jofre de Foixà, que redactà Les regles de trobar, amb citacions d'altres trobadors a manera d'exemple, on distingí per primera vegada entre el “provençal” i el “catalanesc”.

    Les Leys d'Amors, de Guilhem Molinier és el tractat més complet perquè recull els diferents aspectes de l'art de trobar: gramàtica, retòrica, estilística i versificació. Constitueix la base de les preceptives medievals posteriors.

    La lírica trobadoresca és dividia en dos estils:

    el trobar leu: lleuger, directe i emotiu.

    el trobar clus: més estricte amb les normes, d'expressió difícil, hermètic i sovint moralitzadors.

    Els temes que tractaven eren:

    -L'amor, on parlava sobretot de l'estimada llunyana, és a dir, que no buscava la satisfacció del desig.

    -L'alba, que separa a la parella d'amants.

    -La pastorel·la: l'amor entre el cavaller i la noia camperola.

    -Les sirventés, cançons polítiques, morals i socials.

    -La cançò de croada, sobre les lluites contra musulmans o heretges dels cristians (una important fou la Cançò de la Croada, escrita en part per Guilhem de Tudela, que narra la guerra contra els albigesos);

    -La lamentació, plany o cançó funebre: a la mort de l'amo, etc.

    Cap a l'any 1213 la poesia provençal començà a desaparéixer, i progressivament la literatura catalana es reforçà, i Jofre de Foixà publicà Regles de trobar, que com s'ha dit anteriorment valorava l'ús del “proençal” i “catalanesc”, així que la literatura trobadoresca es desintegrà.

    ELS JOGLARS

    Els trobadors cantaven de vegades ells mateixos els seus poemes, però era més normal que els acompanyara un joglar.

    Els joglars sorgiren paral·lelament a la literatura culta en provençal, d'una altra popular, produïda i consumida pel poble, de divulgació oral i en llengua catalana.

    Contribuïren a transmetre la poesia popular, els cantars de gesta i a difondre successos i novetats. Acudien a les festes i animaven amb la seua presència, aquests esdeveniments.

    Eren els principals transmissors de notícies de l'època pel seu caràcter ambulant. Generalment estaven mal vistos per les autoritats, per ser nòmades, les seues costums poc acordes amb la moral i la seua forma de vida poc tradicional.

    Hi ha exemples a la legislació de l'època en què se'ls tracta com marginats. Quan la població de les ciutats es va estendre i alguns es feren sedentaris, les condicions del seu treball i la seua imatge anaren millorant.

    A moltes ciutats es convertiren en músics a càrrec de les autoritats municipals. Estaven vinculats tant a la música profana com als actes religiosos de caràcter públic. Cap a finals del segle XIII apareix a Viena el primer gremi de músics.

    Hi havia de diferents tipus, com els joglars lírics i els joglars èpics. Els primers eren més cultes, i acostumaven a seguir els textos d'alguns trobadors, mentre que els segons recitaven cançons, sobre personatges famosos de l'Europa occidental.

    Solien improvisar quan cantaven.

    1.4- L'ESTIL I LA FORMA

    Pel que fa a l'estil i la forma de la lírica trobadoresca, observem que la mètrica és molt estricta, a l'igual que hi ha poca variabilitat amb els temes tractats. Segons el tema el trobador fa servir un gènere diferent. El llenguatge emprat no és representatiu de cap varietat del provençal, sinó que és el resultat de diverses parles occitanes, una barreja on abunden expressions quasi incomprensibles, que poc a poc aniran aprenent-se amb l'art de trobar o bé mitjançant l'estudi de les diferents perspectives que apareixen a partir del segle XII. Dins la lírica trobadoresca del nostre territori, podem trobar les Razos de trobar de Ramon Vidal de Besalú, redactada a finals del segle XII i Les Regles de Trobar de Jofre de Fioxà a finals del segle XIII.

    A la lírica trobadoresca podem observar clarament dos estils:

  • El trobar clus, utilitza una rima complicada, i a la vegada segueix una de les postures més precioses, i a més a més tendeix a fer ús de conceptes obscurs i difícils.

  • El trobar lleu, amb una tendència més simple i entenedora.

  • 1.5- GÈNERES

    El gènere generalment ve donat pel tipus de tema que es tracte, així trobem els següents gèneres:

    • Cançó: De tota la tradició trobadoresca és el gènere més important i el que exigeix una major creativitat a l'hora de crear noves obres, i també cada cançó ha de tenir una música diferent. La temàtica sempre és amorosa. A les cançons apareix el concepte de fina amor o amor cortés. Són uns poemes estructurats sobre la base de la societat feudal. Cal destacar les belles històries d'amor impossible que es contaven, on un trobador es presenta com a vassall davant d'una dama, on es veuen reflectits tots els jocs sentimentals que passen entre els dos. Però no obstant aquesta relació és una relació d'adulteri, i el trobador no desvetlla mai el nom de la dòmina, sinó que l'anomena mitjançant un pseudònim. Aquesta situació pot tenir dos finals, un és que la dama done una resposta positiva a l'amor del vassall i la segona que la dama done resposta negativa al trobador, aleshores aquest la considera ingrata i deslleial i la mort és converteix en l'únic bàlsam per a ell. De vegades en aquest tipus d'històries apareix un personatge que desvetllen l'amor entre la dama i el trobador, aquests personatges són anomenats lausengiers, aleshores l'espòs es converteix en el gilós. A l'època el senyor feudal passava la major part del temps a les guerres o en les croades, per tant, la seua dona passava a tenir el poder sobre les seves terres i servents. Eren situacions idònies per als jóvens poder realitzar les seues històries amoroses amb les esposes dels senyors feudals. Per açò el trobador intenta crear noves cançons, sempre amb la mateixa temàtica, però el que compta és la manera de dramatitzar-les.

    • El sirventés: Són composicions que tracten temes polítics i morals, quasi sempre emprant un to burlesc o satíric. Solen compondrés a partir de la música de cançons conegudes. El trobador ací veu una sortida per poder burlar-se i criticar als seus enemics.

    • L'Alba: Pertany al món líric de la cançó. Evoca les emocions dels amants que s'acomiaden després d'haver passat la nit junts.

    • La pastorel·la: Tracta un tema amorós, en aquest cas sol emprar-se el diàleg i el tema principal és que un cavaller intenta conquistar una pastora.

    • El plany: és una lamentació del trobador després de la mort del senyor feudal o d'un amic, generalment va acompanyat de grans elogis i sol acabar amb una pregària de salvació de la seua ànima.

    • La dansa i la balada: Són cançons destinades a ser ballades. Es caracteritzen per l'ús del refrany, i els versos que es repeteixen en cada estrofa. En la dansa el refrany apareix sempre al final de les estrofes.

    2. LA POESIA AL SEGLE XIV

    El segle XIV podem considerar-lo com un periode de transició entre la poesia trobadoresca (o feudal) i la poesia culta catalana. Des de l'aparició dels primers trobadors (segle XII), els temes poètics i la llengua en general, han sigut essencialment escrits en provençal. Ara, a la segona meitad del segle s'inicia un procés de catalanització, o millor dit de desprovençalit-zació, en el qual es passarà d'una manera lenta i gradual a una nova etapa en la que el català serà la llengua utilitzada a tots els àmbits d'ús.

    En aquest camí, partirem primer d'un provençal ple de catalanismes, tot seguit obtindrem un català aprovençalat, i finalitzarem amb un català pràcticament lliure de formes occitanes. Cal dir, que durant aquest procés, la imatge del trobador serà substituïda per la del poeta, que en nombroses ocasions serà un cavaller retirat que ha servit molts anys al seu rei.

    2.1. EL CONSISTORI DE TOLOSA

    L'any 1323 un grup de burgesos varen crear a la ciutat de Tolosa, el Consistori de la Gaia Ciència o del Gai Saber, un concurs literari el qual tenia com a objectiu la promoció de la lírica provençal, aleshores en decadència, i per tant, de recuperar així la tradicional poesia trobadoresca.

    Així doncs, aquest certamen no pogué retornar el prestigi de la vella poesia ja que els poetes, davant la temença de ser condemnats per la inquisició francesa, evitaren tots aquells temes relacionats amb l'amor cortès i es limitaren, en part, a parlar d'altres que posseïen un caràcter més sagrat o que tenien relació amb la monarquia. Açò, com es pot observar, suposà un trencament en una de les línies més importants de la poesia trobadoresca.

    Tenim també la creació d'una sèrie de tractats amb l'objectiu d'adaptar a unes determinades normes poètiques i gramaticals tots aquells poemes presentats a concurs. Un exemple és Leys d'amors, del jutge Guilhem Molinier, o el Llibre de les concordances, de Jaume March.

    Aquestes restriccions donaren lloc, és clar, a una considerable monotomia, present a la gran majoria dels treballs presentats, però a més, tots ells estaven desproveïts de qualsevol element que els pogués fer una mica originals, mancats del més petit talent poètic i vinculats d'una manera molt pobra a la tradició dels trobadors del segles XII i del XIII.

    Entre els grans entusiastes que dugueren avant tal procés trobem a Johan de Castellnou. influït considerablement per les Leys d'amor, i del qual es conserven onze poesies i dos tractats en prosa. Un d'ells, el Glosari, dedicat a l'infant Pere d'Aragó, i l'altre, escrit també per als afers del consistori. De les seues poesies, dir que “no tenen cap relleu interessant ni suposen la més petita novetat. Són, és cert, regularment correctes, però res més. (...) Les seues cançons amoroses són feixugues i es componen exclusivament de tòpics i de trets de pedanteria”.

    Tanmateix, els grups cortesans intentaren la constitució de nous certàmens semblants als de Tolosa, recolçant-se primer amb el rei Pere III el Cerimoniós, i després amb el monarca Joan I el Caçador, el qual donà llum verda per a la creació del Consistori de Gaia Ciència i els Jocs Florals de Barcelona, cap allà l'any 1393.

    Lamentablement, ambdues escoles van tenir funestes conseqüències per al normal desenvolupament de la poesia catalana, ja que imposaren una limitació de temes poètics, una opressió en quan a la expressió dels sentiments, una esclavitud a la forma d'estructurar les estrofes..., i un greu retrocés respecte a altres zones del continent, perquè mentrestant, a Itàlia s'estava produïnt una poesia nova i admirable.

    2.2. GILABERT DE PRÓXITA

    Gilabert de Próxita va nàixer a mitjan segle XIV a la ciutat de Nàpols. Fou cavaller, però la seua tasca més important la desenvolupà a l'àmbit literari, com a poeta. Aquest seguia la tendència provençal però anà incorporant a la seua poesia distints trets de la poesia catalana. D'ell es conserven solament vint-i-una poesies, totes elles relacionades amb l'amor.

    Al llarg de totes les seues poesies podem observar clarament l'obssessió que l'autor té cap a tots els temes relacionats amb aquest sentiment. En especial, Próxita sent un gran afecte cap a una dona d'alt llinatge, la qual manté en l'anonimat i l'anomena com la “Dona ses par”. Als seus versos constantment li prega que el converteixca en el seu vassall i en el seu lleial servent i ell a canvi, farà tot allò que ella vulga.

    Així, podem observar que en nombroses ocasions el poeta, a l'igual que les llegendes artúriques, trenca el seu vassallatge i li diu a la dama que és el seu cavaller i s'oposa a més a les normes que establien el servei feudal.

    Trobem també que en nombroses estrofes, es tan gran l'obssessió que te l'autor que fins hi tot ens arriba a parlar d'una malaltia amorosa, el llanguiment, que te com a conseqüència la mort per amor, tema que tracten també altres poetes de la seua època com Andreu Febrer. Però de vegades trobarem a les seues poesies una sèrie de fets on es manifesta la crueltat a la que pot arribar la seua dama en el cas de ell li puga haver fet alguna mala passada.

    No trobarem mai a cap poema de Gilabert de Próxita cap element que faça referència a alguna anècdota seua, ni tampoc el mínim rastre d'objectivisme, però si trobarem molts recursos poètics, com l'ús de comparacions, imatges o metàfores, que li permetran plasmar totes aquelles emocions i sensacions que es consagren al voltant de l'amor. Aquests recursos, juntament amb un llenguatge aprovençalat, però molt abundant en catalanismes, una considerable influència de la lírica italiana, una clara versificació, que conserva alguns aspectes de la poesia tolosana i altres que s'avancen a la balada francesa i un subjectivisme molt més intens que a la resta de les obres trobadoresques, l'han convertit en creador d'una de les poesies estilísticament més riques del seu moment, i que serví en gran part per a la formació de nombrosos poetes que el varen succedir.

    2.3. ANDREU FEBRER.

    Entre els anys 1375 i 1380, no se sap exactament, nasqué Andreu Febrer al poblet català de Vic, dins el si d'una família menestral, encara que amb contactes amb gent de lletres. El seu oncle matern Jaume Callis era jutge. Des de ben jovenet ja fou designat com a escrivà de Martí l'Humà, cosa que li permeté introduir-se en el món de la Cancelleria i de freqüentar la cort.

    Al poc de temps d'haver ingressat a la Cancelleria, l'any 1438, l'escriptor participà en una batalleta a la vila valenciana de Torreblanca, on desembarcaren moros de Barbaria i tingué com a missió expulsar-los de dites terres. En el trajecte de tornada algunes de les seues naus s'enfonsaren al mar Mediterrani com a conseqüència d'una tempesta. D'aquesta expedició Febrer, per ordre del rei, escriví Sirrentesh per lo passatge de Barbaria, on s'hi narren els fets de dita anècdota.

    Entre el 1393 i el 1400, Febrer compongué un interessant panegíric de les dames de la cort d'Hug II, comte de Cardona, fixant-se sobretot en les característiques de la poesia trobadoresca. Així, en lloança d'una reina de Sicília, la muller de Martí el Jove, escriví també una sèrie de versos de caràcter al·legòric i astrològic, en forma de descripció d'un somni del poeta i en els quals hi abunden notablement els cultismes i la dicció és solemne i afectada.

    Les altres onze poesies que escriví l'autor, tenien també un caràcter amorós, però aquestes van dedicades a una dama anomenada Na Beatriu i en les quals manifesta el seu amor i la timidesa cap a ella. També trobarem als poemes d'Andreu Febrer situacions en les quals es faça referència a la mort.

    L'any 1437, va escriure el testament a favor del seu fill Vicenç Francesc Febrer, i tot seguit va pendre rumb cap a Nàpols, al comandament d'un exèrcit de cent ballesters. Així, l'any 1444, el poeta va morir després de molts anys de servei als monarques de la casa de Barcelona i a Alfons el Magnànim.

    Andreu Febrer normalment utilitzava un estil generalitzador i discursiu. Les comparances que ens mostra en la seua poesia solen ser breus, ràpides i generalment no provoca grans conseqüències ni els dona el mateix valor que els donarà Ausias March. Cal dir que les obres de Febrer solen partir d'una base molt coherent, ben graduada i enllaçant amb lògica una estrofa amb l'altra, cosa no molt freqüent en els trobadors i llurs seguidors.

    Andreu Febrer visità França en qualitat d'ambaixador especial dels seus reis. D'ací li ve una influència que només s'adverteix de manera segura en les formes estròfiques de la balada ja nomenada i en els seus dos lais lírics, on les idees expressades segueixen revelant influència dels trobadors i una lleu similitud amb un passatge de Guillaume de Machaud.

    Encara que pareguera que la influència italiana fora evident sobre l'autor, per la traducció de la Commedia de Dante, hem de dir que açò fou posterior a que tinguerem atestada la seua relació amb el rei Martí de Sicília, per açò la influència italiana no és gaire perceptible en l'obra original del traductor de la Commedia de Dante.

    2.4. JORDI DE SANT JORDI

    Jordi de Sant Jordi va nàixer a finals del segle XIV. Com molts altres dels seu temps fou cavaller, servint al rei Alfons el Magnànim, i després es dedica a la tasca d'escriptor. Així doncs, és un dels lírics catalans més importants que s'anticiparen a Ausiàs March.

    Entre les feines que li encomanà el monarca, foren les de gestionar el seus afers. Així, trobem que Sant Jordi, s'inicià en aquesta tasca el 4 d'abril del 1416, justament dos dies després de la mort de Ferran d'Antequera, i entre les seues primeres gestions, trobem la que realitzà per tal de què la seua germana, Isabel de Sant Jordi, entrara a formar part del monestir de la Saidia de València.

    Així, la relació entre rei i poeta, ja venia des de la infància, i és per açò, que el rei Alfons no deixarà d'afavorir-lo i distingir-lo en un futur. Trobem com a exemple, que el rei ordenà que tots els súbdits del seu regne, li pagaren una menuda subvenció per a les despeses que pogués tindre el líric en un viatge que realitzà a ordres del rei. Diners en metàl·lic, concessions d'impostos i riques robes també foren testimoni de la amistat entre ambdos.

    L'any 1420, Jordi de Sant Jordi, s'embarcà en una expedició a Sardenya i Còrsega en la qual formaren part altres poetes de l'època com Andreu Febrer, Ausiàs March i Lluís de Vilarrasa i on junts, participaren en moltes aventures, entre les quals cal citar la de la presa de la ciutat de Calvi.

    El 3 de desembre d'eixe mateix any el rei li otorga l'alcaldia de la Vall d'Uixó, i l'anomena cavaller. A partir d'aquest moment el seu nom va canviar al de Mossèn Jordi de Sant Jordi, encara que fins a la seua mort exercirà el càrrec de servent del rei, el qual li encomanarà diverses missions diplomàtiques.

    Dos anys després serà arrestat a la ciutat de Nàpols sota l'atac per sorpresa de Francesco Sforza, i romandrà empresonat amb altres grans senyors de la corona catalanoaragonesa. Durant la seua estada al calabós, va escriure una sèrie de romanços d'una alta categoria, i en els que queden reflexats clarament l'angoixa i la soledat que sent l'escriptor, en part, per la vida luxosa que havia dut fins el moment.

    Poc durà la seua captivitat, no més d'un mes, ja que poc després, el 21 de juny de 1423 va fer una gestió diplomàtica prop del rei. Poc més sabem d'ell fins el dia de la seua mort, el 30 de gener de 1425, possiblement en terres italianes a l'edat de vint-i-cinc anys.

    En algunes de les seues obres hi trobem indicis de la seva aparença física. Segons aquestes era un jove de rostre petit, d'estatura no molt gran, un poc gras.

    Tanmateix, els temes més importants en els que solia inspirar-se Jordi de Sant Jordi eren, a l'igual que la gran majoria dels autors de la seua època, l'amor i les dames, en especial a dues concretes. Així, trobarem que la tristesa de la separació, els sospirs, l'opressió del cor, les angoixes de mort, l'enyorança seran cosa sovint al llarg dels seus versos, a l'igual que els poetes de la tradició trobadoresca.

  • Literatura de la Edad Media en Valencia
    AUSIÀS MARCH

  • VIDA I LLINATGE

    Ausiàs March, malgrat ser un gran poeta, no deixà mai d'actuar com un senyor feudal de les seves prerrogatives, disposat a defensar-les en tot moment, dotat de sentit pràctic, i disposat a millorar les seves rendes i els seus estats.

    Any

    Fets en la vida d'Ausiàs March

    1397

    Data de naixença més probable, a Gandia o Beniarjó

    1409

    El seu pare, Pere March, l'emancipa de la seva tutela

    1415

    Assisteix a les corts de València com a “donzell”

    1419

    Li fou conferida l'ordre de cavalleria. Passa a tenir el tractament de mossèn

    1420-1424

    Es troba ocupat fent la guerra a servei d'Alfons el Magnànim: primer a Còrsega i Sardenya i després al Nord d'Àfrica.

    1425

    Alfons el Magnànim recompensa la seva actuació militar atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d'administrar justícia civil i criminal (podia plantar forca i coltell) en el lloc de Beniarjó i en les alqueries de Pardines i Veniça, que havien estat concedides al seu pare.

    1428

    Deixa la feina de falconer major del rei, tasca que realitzava del de l'any 1425.

    1429

    Es dedica solament a l'administració dels seus béns a la ciutat de Gandia. Mort de la seva mare, Leonor Ripoll, i Ausiàs es fa càrrec de la tutoria de la seva germana Peirona, sorda-muda.

    1433

    El rei Joan de Navarra, duc de Gandia, confirma els privilegis de què gaudeix Ausiàs.

    1437

    Prop dels quaranta anys, es casa per primer cop amb la gandiana Isabel Martorell, germana de l'autor del Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, la qual mor dos anys després.

    1439-1442

    Escriu els seus Cants de Mort, motivats per la mort de la seua esposa.

    1443

    Segon matrimoni, ara amb la Joana Escorna, de València.

    1450

    S'estableixen a València. Té un plet amb els oficials del duc de Gandia.

    1454

    Mort de la seva esposa. Durant el seu matrimoni amb la Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions.

    1458

    Es té notícia de dos testaments. Per aquests documents sabem els noms dels seus fills bastards: Francesc, ja mort; Joana, casada a Gandia: Joan, casat amb una neboda de Joana Escorna; Pere, a qui deixa una renda anual de 30.000 lliures, i Felip, fill d'una esclava anomenada Marta, a qui deixa una renda de 9 lliures anuals.

    1459

    Mor el 3 de març. Aquest mateix dia fa un codicil modificant i completant testaments

    OBRA

    La poesia d'Ausiàs March suposà un canvi respecte a la poesia trobadoresca pel que fa a la meditació personal i d'intimisme. Fins aleshores, a la poesia s'havia tractat principalment l'amor cortés, en canvi Ausiàs March introduí nous temes a tractar, com poden ser: les relacions entre l'home i Déu, la mort, el problema ètic, … cal dir que fou el primer poeta que escriví en català.

    L'obra d'Ausiàs march no fou impresa fins al segle XVI, gràcies al mecentatge del Duc de Calàbria i a l'interès de Baltasar de Romaní. La primera impressió es feu l'any 1539, contenia 46 poemes dividits en quatre parts: cants d'amor, morals, de mort i espiritual. Al llarg del segle XVI es van fer quatre edicions més, avui en dia tenim tota l'obra sencera de l'Ausiàs, 128 poemes.

    Podem dir que Ausiàs March és l'home més important de la literatura catalana medieval. Ho podem dir, perquè va ser un poeta molt llegit, sobretot, al llarg del segle XVI, per influències que deixà en poetes castellans com Garcilaso de la Vega, Diego Hurtado de Mendoza, etc. A més, tota la nostra poesia del segle XVI és un intent d'imitació de l'obra del poeta.

    Ausiàs esdevingué un poeta modern.

    Ara comentarem els cants que tractava el poeta:

    Cants d'amor

    Podríem dir que a les poesies d'Ausiàs March referir-se a l'amor és el mateix que referir-se a la dona, però no a la dona que s'havia tractat fins aleshores, sinó, una dona com a ésser humà, amb totes les virtuts i defectes que li corresponen. El poeta divideix l'amor de dues maneres, per una banda tenim l'amor sensual, o carnal, i l'amor intel·lectual. Ausiàs preferia l'intel·lectual, però quasi sempre queia en l'amor carnal, cosa que li produïa odi, poeta escindit. Aquest no utilitzava el nom de les dones per anomenar-les, emprava un senhal, açò no era nou, ja que els trobadors ja feien servir aquest recurs. Els senhals usats per Ausiàs al llarg dels seus Cants d'Amor són quatre: Plena de seny; Llir entre cards; Oh folla amor; Amor, amor; Mon darrer bé. Amb el primer senhal (Plena de seny) amaga a una dona desconeguda, al llarg de 19 poesies pertanyen a la seua primera etapa literària. En el segon (Llir entre cards) amaga la identitat d'una dama anomenada “dona Teresa”. Aquest senhal l'empra en un cicle de 34 poemes, en els quals el poeta reconeix haver tingut un amor complet amb aquesta dama (sensual i intel·lectual), i a més a més estava correspost. El poeta s'avergonyeix dels amors que havia tingut fins el moment. En tercer lloc tenim Oh folla amor, aquest és un cicle d '11 poemes en els quals expressa un estat de consciència pecadora per uns amors “folls”anteriors, alhora que s'alegra d'un nou amor, ara espiritual. Correspon a la maduresa i senectut del poeta. En penúltim lloc, Amor, amor, és un cicle de 12 poemes dividit en dos grups. En el primer, el poeta es refereix a la pèrdua de la seua capacitat per estimar. En el segon, conta que torna a tenir una nova experiència física, i degut a la seua vellesa sent avorriment i fàstic. Per últim tenim el senhal: “Mon darrer bé”; conté solament dues poesies adreçades, segons sembla a una sola dama, que s'enamorà quan ja era vell. Aquest nou amor li fa oblidar els mals passats.

    Cants morals

    Segueix la tradició filosòfica, i pren com a punt de referència Aristòtil i Sant Tomàs, i per mitjà d'aquests cants arriba a l'anàlisi dels seus sentiments, contradiccions i realitzacions.

    Cants de mort

    La mort està present en sis poemes que escriu March quan ja era vell. Sent la mort com un alliberament del dolor que sentia per no haver trobat l'amor tal i com ell el volia. A banda de l'alliberament discutix dos altres temes, com són: el més enllà, en concret, el destí de l'ànima de la dona estimada, i la justícia de Déu.

    Cant espiritual

    El poema número CV és conegut amb el nom de “Cant Espiritual” i és una llarga oració (224 versos estramps) on March invoca Déu, perquè l'ajude a vèncer la manca de religiositat i li faci mercè de la gràcia divina. El poeta “buida” la seua consciència en un intent de sincerar-se amb ell mateix i amb Déu, i aconsegueix moments de gran intensitat humana i de gran valor literari.

    ESTIL

    “El cas d'Ausiàs March no té comparació amb el de cap altre poeta contemporani, per la pregonesa i vigoria del seu pensament, per l'ombrívola i esquerpa bellesa de l'expressió, pel seu vigor filosòfic, per la seva estranya personalitat, capaç d'escometre els temes més repetits, mil vegades fressats sense caure, gairebé mai, dins el tòpic o dins l'esllanguiment”, aquesta és la concepció d'Ausiàs March segons Carles Riba.

    Podríem considerar l'estil d'Ausiàs March fastigós i fort, aspre i subtil, i no podia ser d'altra manera. Era l'única manera possible en què la seva experiència arriba a comunicar-se amb un màxim d'eficàcia.

    L'estil d'Ausiàs concreta en la suma de dues tradicions que configuren el seu substrat poètic i en la seva personal manera d'entendre la creació poètica. Els temes populars configuren un paper fonamental als seus poemes, trobem tres de diferents. Per una banda trobem els de la vida quotidiana (la bugada, el forn, portes, armaris,etc.); per una altra banda trobem els paisatges on situa les accions (el mar més o menys moguts pels vents, les ciutats en festes, castells, hostals, etc.), i per últim, els personatges que passen pels seus poemes (soldats, pobres, malalts, lladres, pagesos, etc.).

    La llengua que utilitza és culta, sense excessius tecnicismes ni llatinismes i no exclou expressions col·loquials o vulgars.

    Entre els recursos literaris que més utilitza cal destacar la profusió de comparacions i metàfores de caràcter patètic i macabres, referents, sobretot, a les tempestes i a les malalties, cosa que amb la sublimació de la bellesa que busquen els poetes italians.

    4- BIBLIOGRAFIA

    - Solc

    - Atlas de música de Alianza Ed. Ulrich Michels.

    - Larousse Català

    - Gran historia de la música. P&J

    - La música medieval. Alianza. John Caldwell.

    - La música en la sociedad europea. Alianza. Adolfo Salazar.

    - Història de la literatura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Jordi Rubió i Balaguer.

    - El mundo del amor cortesano. Michael Freeman.

    - El·lipsi

    - Riquer/Comas/Molas, Història de la literatura Catalana, vol.1-2

    Història de la literatura catalana. Riquer, Comas Molas. VOL.2. Pàgina 24. Editorial ARIEL

    1

    1