Lesions en els esports

Practica de esports. Lesions, minusvalies i enfermetats. Sistema ossi. Articulacions. Músculs. Rampas. Fractures. Contusions i distencions musculars. Flat. Reaccions inflamatòries. Esquinç de lligaments. Luxacions. Butllofes # Lesiones deportivas

  • Enviado por: Marneus Calgar
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 15 páginas
publicidad
publicidad

ÍNDEX

Introducció....................................................................................................3

On poden afectar les lesions?..................................................................4

Les lesions....................................................................................................6

Les lesions comunes................................................................................6

Les lesions en els esports........................................................................10

Altres impediments en la pràctica de l'esport..............................................13

Conclusió.....................................................................................................18

Bibliografia..................................................................................................19

INTRODUCCIÓ

En aquest treball, parlarem de les lesions, minusvalies i enfermetats que poden afectar la pràctica dels esports més corrents, ja sigui modificant aquesta pràctica, limitant-la o, fins i tot, impedint-la.

A part de les lesions més típiques, presents en la majoria dels esports (com la rampa, els esquinços d'ossos o músculs i les contusions), n'hi ha d'específiques que afecten als practicants de determinats esports. Aquestes lesions varien segons les parts del cos que s'han d'emprar en l'esport i sempre es poden evitar mitjançant un bon calentament dels músculs i del cos en general abans de l'esforç físic. Si no es controlen, poden arribar a ser irreversibles i provocar la retirada de l'esportista.

Però també hi ha altres enfermetats que condicionen o modifiquen completament l'esport, ja que obliguen al canvi d'infraestructura, instruments i regles dels jocs. Es tracta de les minusvalies que poden venir d'accidents o de naixement i que són inevitables, així com les deficiències sensorials com la ceguesa, que cada vegada estan més integrades en els esports com es pot veure en els Jocs Paralímpics, organitzats paral·lelament als Jocs Olímpics. En aquestes celebracions es poden trobar jocs adaptats a cada tipus de malaltia que permeten la pràctica de l'esport per a tothom i la integració d'aquests discapacitats físics en el món de l'esport i la societat en general. Algun cas d'esport adaptat als discapacitats físics és el del bàsquet en cadira de rodes o el futbol sala per cecs que, mitjançant l'ús d'una pilota que emet sons, els jugadors invidents poden saber on es troba.

Principalment, els objectius que se'ns presenten en l'elaboració d'aquest treball són múltiples; des d'ampliar els coneixements en aquest sector fins poder prevenir qualsevol tipus de lesió en els esports practicats regularment, passant pel coneixement de les nostres limitacions físiques i el coneixement dels millors tractaments per recuperar-se de les possible lesions.

Al llarg del treball farem al·lusions als ossos i, sobretot, als músculs que siguin objecte de les lesions comentades i donarem especial èmfasi als sectors del coll i espatlles, braços i cames, principal objecte de lesió durant els esports.

On poden afectar les lesions?

Les lesions més freqüents en els esports afecten el sistema ossi, les articulacions i els músculs.'Lesions en els esports'

La funció principal dels ossos és la mecànica. Junt amb els lligaments, permet que les parts toves del cos s'aguantin i quedin protegides.

Intervenen en el metabolisme del calci i del magnesi, dos elements essencials per a la seva conservació i recuperació.

Cada os té una arquitectura adaptada a la seva funció i a les tensions que ha de soportar. L'edat fa que aquesta resistència varïi, així que el risc de lesió augmenta segons la vellesa.

Els ossos més freqüents en les lesions d'esportistes són els de les extremitats, ja que són els que més tensions soporten, però també pot patir-ne la columna vertebral, sovint a causa de mals hàbits en les postures durant la pràctica de l'esport.

Els músculs permeten als humans moure el seu cos mitjançant la contracció. Aquesta contracció, segons el tipus de múscul, pot ser voluntaria o no, però en el cas de les lesions ens centrarem en les voluntàries, els anomenats músculs somàtics o esquelètics.

En els grups musculars hi ha un múscul principal que inicia el moviment, però immediatament hi actuen altres músculs anomenats sinèrgics. En tots els músculs esquelètics s'hi poden diferenciar dues parts; les fibres que composen el músculs i els tendons, formats per fibres de teixit conjuntiu que també s'agrupen en

'Lesions en els esports'

fascícles (feixos o grups de fibres musculars o nervioses). Gràcies als tendons, els músculs es poden subjectar als ossos o als altres òrgans i moure tot el conjunt d'extremitats i parts del cos.

Les articulacions, que són també víctimes de moltes lesions, són les zones d'unió d'un o més ossos. Gràcies al líquid lubricant que contenen, la sinòvia, permeten un moviment

accionat pel múscul amb un mínim de fregament. Segons la forma de les articulacions, l'extremitat podrà fer uns determinats tipus de moviments.

Hi ha tres tipus d'extremitats, de més a menys movibles; les diartrosis (braços i cames, amb un complet moviment), les anfiartrosis (vèrtebres, amb poc moviment) i les sinartrosis (ossos del crani i de la cara, sense moviment).

Constitueixen una de les parts més febles pels esportistes, amb un gran risc per la seva rotura ja que són essencials en els moviments en qualsevol esport i, amb una senzilla torçada poden danyar-se.

'Lesions en els esports'

LES LESIONS

Les lesions són danys físics que pateix el cos, principalment en els músculs, ossos i articulacions. Cada tipus de lesió necessita un tractament diferent, però, en general, es poden evitar des d'un bon principi si es fa un bon escalfament, si es té una bona alimentació, si es fa cas de les regles de l'esport concret (i per tant es va ben equipat per la seva pràctica) i si es té un repòs adequat en cada part del cos.

Es podrien dividir en varies seccions que ampliarem a continuació:

·Lesions comunes:

Rampa: es tracta d'una contracció brusca, violenta i involuntària del múscul afectat que pot provocar dolor molt intens. Normalment apareixen durant la pràctica de l'esport, però tambien poden sorgir hores després i, fins i tot, durant el repòs nocturn. Pot afectar qualsevol grup muscular (sobre tot les extremitats inferiors) i obliga a la detenció de l'esforç físic del múscul afectat.

Les fortes contraccions dels músculs poc entrenats són la principal causa de les rampes, però també ho són la concentració de minerals provocada per una sudoració excessiva i les torçades o cops que afecten els músculs durant l'exercici físic.

Per tal d'alleugerir-ne els efectes, es recomana fer moviments successius d'uns 10 segons procurant que, després, el múscul arribi a una relaxació màxima possible. S'han d'evitar les contraccions i els moviments forçats ja que podrien provocar una altra rampa. Tot i que no és el més normal, en cas de persistir, pot ser un símptoma d'una malaltia neurològica o metabòlica.

Es poden evitar facilment mitjançant els entrenaments adequats; regulars, progressius i moderats. L'estirament i l'escalfament a l'inici de cada sessió i l'ingerir freqüentment petites quantitats de líquids (per tal de contrarrestrar les pèrdues de sal) també ajuda a evitar aquest molest mal.

Fractures: es tracta de la lesió més greu que afecta el sistema muscul-

'Lesions en els esports'

Fractura del canell

esquelètic, ja que causa un fort dolor en la zona degut al trencament de l'os. Sovint, també es lesionen els vasos i els nervis, fet que augmenta encara més el dolor. En general, es diferencien segons el tipus de ruptura de l'os;

-completes: el traç de la fractura no abasta tot el gruix de l'os.

-incompletes: el traç de la fractura afecta tot el gruix de l'os i el

divideix en dos o més fragments. Aquests, alhora, es diferencien segons la forma; transversal (produïdes per contusió directa), obliqua (provocades per l'excés de flexió de l'os), espiroïdal (produïdes per tensió en l'os) i de comminució (on l'os pateix diverses fractures que el divideixen en petits fragments).

-tancades: l'os es trenca però la pell que el cobreix queda intacta.

-obertes: la pell que cobreix l'extremitat també es trenca i produeix una ferida propera a la fractura. Aquest tipus pot comportar altres riscos com les hemoràgies, infeccions o lesions de les estructures veïnes.

En els esports, les fractures s'acostumen a fer a causa de caigudes o impactes amb altres jugadors i el dolor que provoquen és molt intens i instantani. Exteriorment, la pell no es veu afectada pel trencament, però la zona de la lesió es torna hipersensible i s'hi causa un edema (acumulació de fluids).

L'únic mètode per saber amb certesa que es tracta d'una fractura de l'os és mitjançant els raigs X, que permeten veure l'esquelet traspassant els teixits tous.

Respecte el tractament, val a dir que s'han d'utilitzar antisèptics, antibiòtics i antiinflamatoris i tenir la zona en repòs

'Lesions en els esports'

mentre els ossos es tornen a soldar i tornen a la normalitat.

L'aplicació de fred és un bon remei per evitar o alleujar l'hemorràgia interna que pot causar hematomes. Per això s'utilitza el guix o, en cas de no subjectar-se bé, claus a l'os que mantenen en contacte les dues parts de la fractura.

Contusions i distencions musculars: es tracta de petits trencaments fibrilars dels teixits dels músculs causats al contraure'ls violentament contra resistència o al patir fortes contusions. Freqüentment, ocasionen dolors post-traumàtics que poden arribar a requerir tractaments amb analgèsics. És important constatar si la lesió ha afectat els vasos o els nervis, ja que, en cas afirmatiu, el dany causa més dolor i la recuperació acostuma a ser més lenta.

Els símptomes que presenta varien des de la sensació de tensió en el múscul fins a un fort dolor i petites contraccions musculars involuntàries.

El tractament és semblant al de les fractures, amb ús d'antisèptics i antibiòtics i repòs.

Flat: És un dolor sobtat, breu i punxant situat en la part alta de l'abdòmen, normalment en un costat.

Tot i que els orígens d'aquest trastorn no són gaire coneguts, se sap que l'acumulació de gasos en l'interior de l'estómac o l'intestí en són les causes principals. Altres possibles causes serien la rampa en els músculs abdominals o del diafragma, una elongació sobtada dels budells o una distenció brusca dels lligaments dels budells.

Pot aparèixer durant qualsevol activitat física, sobretot si és aeròbic i prolongat (com córrer acceleradament durant uns minuts). Si es fa l'exercici amb l'estómac ple, augmenta la possibilitat de patir-ne, com també si no s'escalfen els músculs adequadament.

Tot i la idea equivocada que té molta gent, el flat no és gens greu i desapareix al cap d'uns moment. Els seus efectes es poden alleugerir si s'inclina el tronc cap al costat on hi ha el dolor.

Reaccions inflamatòries: les inflamacions són la resposta de l'organisme contra la lesió dels teixits causada per traumatismes externs o càrrega i sobrecàrrega reiterada. Els traumatismes sovint comporten hemorràgies que, a més a més, produeixen tumefaccions i augment de la presió.

Els símptomes són visibles externament amb una concentració de la sang en els teixits tous que dóna un color que varia del groc al lila (hematoma). El dolor acostuma a no ser gaire intens i, sovint crea hipersensibilitat en la zona afectada.

El tractament és senzill, ja que tan sols cal aplicar-hi antiinflamatoris, i la recuperació és relativament ràpida.

Esquinç de lligaments: l'esquinç és una lesió traumàtica de l'articulació en què es destensen o retorcen els lligaments i poden arribar a trencar-se. El resultat acostuma a ser un hematoma a causa de l'hemorràgia interna i l'edema. Pot ser conseqüència d'un mal moviment, d'una col·lisió o d'una caiguda inapropiada, sempre i quan la força aplicada al lligament sigui excessiva i, per tant, en provoqui el trencament o esquinç.

El dolor és immediat i, tot i que al principi és constant, a mesura que passa el temps augmenta a causa de la formació de l'edema i l'hemorràgia. Al cap d'entre 24 i 36 hores, el dolor passa a sorgir tan sols en els moviments de la zona afectada.

El tractament consisteix, bàsicament, en el repòs i els antiinflamatoris i, si no és immediat, es pot produir dolor i la incapacitat funcional de la zona afectada, que varia segons l'extensió de l'esquinç. L'aplicació de fred a la zona ajuda a calmar el dolor provocat i evita la inflamació.

Relacionant aquesta lesió amb la classe d'Educació Física, la causa podria ser els mals gestos en exercicis com el futbol, voleibol o qualsevol altre que requereixi moviments bruscos i ràpides reaccions.

Luxacions: Tot i que és semblant a un esquinç, en aquest cas hi ha una separació mantinguda de les superfícies articulars i, per tant, l'articulació queda desmuntada.

Els símptomes que presenta aquesta lesió són similars als dels esquinços; iflamació, deformitat i un dolor intens degut a la tensió que pateixen les articulacions. Això fa que l'articulació afectada esdevingui completament inútil i, fins que no s'ha recuperat completament, no es pot utilitzar.

El tractament que ha de tenir una articulació luxada és el de immobilització total tal com es queda en la luxació. L'aplicació local de fred també alleuja el dolor i n'evita la creació d'edema.

Com en el cas dels esquinços, les luxacions podrien causar-se en qualsevol moviment brusc com en el futbol.

Butllofes: són elevacions circumscrites a la pell de més de cinc mil·límetres de diàmetre. Tenen líquid en el seu interior i són causades per un fregament intens i contingut de qualsevol objecte en una zona de pell desprotegida. Si la pell s'acostuma als fregaments, es farà més resistent i ja no apareixeran aquestes lesions. En l'exercici físic, el més comú és que sorgeixin en les plantes dels peus.

Per tractar-la, un cop apareguda la butllofa, cal mantenir una curada higiene de la zona i intentar protegir-la per tal de calmar el dolor i poder seguir fent exercici. Només en els casos en què està tan tensa que impedeix qualsevol activitat, convé buidar-la. Mai s'ha de tallar el teixit que forma la butllofa, perquè quedarien desprotegits els teixits subalterns.

Per tal que no apareguin als peus, el millor és un calçat adequat que no oprimeixi els peus en cap punt o utilitzar mitjons de cotó. Si les butllofes apareixen en altres punts del cos, es poden prevenir evitant friccions concretes.

A classe d'Educació Física, podrien aparèixer facilment en exercicis com pujar la corda, passar l'escala o córrer “la milla”.

·Lesions en els esports:

Futbol: al ser un esport amb pilota, poden aparèixer lesions senzilles com hematomes causats pels cops rebuts, sobretot en el cas del porter que es llença per agafar les pilotes. Els moviments d'explosió i de velocitat també hi prenen molta importància i sovint són causa d'esquinços en la zona pèlvica o en les articulacions de les extremitats inferiors, constantment forçades. És el cas dels genolls (ròtula), on un canvi de direcció o qualsevol moviment brusc sense un escalfament previ pot comportar un trencament de les articulacions que, fins i tot, pot arribar a ser irreversible.

Les fractures al peu i, més concretament al tormell, són constants en aquest esport, ja que és el principal òrgan que el jugador fa servir. En aquests casos, el peu s'infla i hi apareixen hematomes.

El tormell de futbolista és una lesió que consisteix en la calcificació hetirotòpica periarticular i que no afecta les superfícies articulars.

Rugby: és un esport de contacte i, per tant, les lesions acostumen a ser sobretot contusions i hematomes.

La columna cervical, l'espatlla, el peu i la mà poden patir tot tipus de luxacions i fractures òssies, com les fractures en els metacarpians (ossos de la mà i peu) o la fractura de Jefferson, que comporta l'esclat de l'atlas. La fractura de clavícula és deguda a un cop brusc i violent. Es sent un fort dolor a l'os i, tot i que és difícil, també es poden danyar les zones veïnes. En aquest cas, el tractament consisteix en vigilar els moviments amb repòs. S'acostuma a curar al cap d'unes tres setmanes.

En la columna lumbosacra és freqüent l'hèrnia discal (desgast del cartílag entre les vèrtebres) i la fractura per arrancament de les apòfisis transverses lumbars.

Als genolls i als tormells s'hi acostumen a fer lesions relacionades amb els lligaments i els tendons de la zona

Voleibol: l'esquinç dels lligaments del tormell, junt amb altres fractures que es poden patir s'acostumen a tenir en cas de fer un mal gest o de caure a terra. A més, la mà també pateix lesions en l'aparell extensor, ja que és el principal punt de contacte amb la pilota.

L'espatlla, sovint pateix luxacions i fractures de clavícula degut als moviments ràpids i bruscos que requereix l'esport. L'esportista també pot patir el síndrome de fricció acromial, que produeix dolor en els ossos de l'espatlla durant l'esforç físic.

En el genoll, el genoll de saltador és una altra possible lesió que afecta als tendons de la ròtula a causa del sobreús en els salts.

Golf: tot i que aquest és un esport tranquil que no requereix gaire esforç físic, les marcades posicions sovint són forçades i poden causar problemes. El més conegut és el colze de golfista, que consisteix en la inflamació del punt d'inserció dels músculs i de l'os en la cara interna del colze. Causa dolor quan es mou el braç i la recuperació pot durar un o dos mesos.

L'hèrnia discal també és freqüent en aquest esport, així com la capsulitis posterior en l'espatlla.

Bàsquet: la majoria de lesions en aquest esport són vers els tendons i els ossos. L'esquinç dels lligaments del tormell i l'anteriorment esmentat genoll del saltador, són molt freqüents degut als forts moviments sobtats que ha de fer el jugador de bàsquet. Seguint amb el tormell, també és possible la fractura per sobrepes i les luxacions a l'espatlla.

Una altra lesió molt freqüent en aquest esport és la capsulitis, on, degut a les contusions amb la pilota contra els dits de la mà, els ossos com la falange pateixen petites fractures. La recuperació no acostuma a comportar cap problema.

Tenis: a l'espatlla hi ha el perill de la síndrome de fricció acromial i sovint els esportistes pateixen esquinços als lligaments del tormell.

La lesió més característica del tenis, però, és la del colze de tenista, on hi ha una inflamació en el punt d'inserció dels músculs i l'os en la cara interna del colze, normalment provocada per estiraments mal fets i que comporta dolor en estirar o flexionar forçadament el colze.

Natació: les principals lesions són les osteotendinoses a l'espatlla i les tendinopaties (lesions als tendons), ocasionades al forçar les extremitats.

Ciclisme: en aquest esport, les principals lesions pertanyen a la zona lumbar i de la pelvis, ja que la posició sobre la bicicleta acostuma a ser molt forçada per aconseguir una bona aerodinàmica. Entre elles hi ha lesions als testicles i les fractures a la pelvis i zona pubalgia.

Tot i que cada vegada està més estès l'ús de l'equipament adequat (casc, guants, proteccions, ...), també es poden causar traumatismes cranials en cas de caiguda i síndrome del tunel carpià, degut a la constant pressió dels palmells de la mà amb el manillar. També en cas de caiguda és normal el trencament de tíbia o peroné.

Boxa: és un esport de lluita i, per tant, els traumatismes que requereixen l'aplicació de gel són contants en els combats. Com que es basa en els cops de puny, les zones més afectades per les lesions del propi boxejador són les extremitats superiors. Així, podem patir fractures i luxacions a les mans i el síndrome de fricció acromial a les espatlles.

Tir amb arc: es tracta d'un altre esport tranquil amb poc risc de lesió, però si no es disposa de la tècnica adequada poden sorgir-ne. Es tracta de les ferides superficials en la pell que pot causar la fricció de la corda quan es projecta la fletxa.

Tot i això, hi ha dues lesions que són típiques encara que es prenguin mesures de protecció. És el cas del colze de tenista comentat anteriorment i l'esquinç de bíceps, on hi ha una inflamació del bíceps que provoca dolor en tancar el puny o doblegar el colze. El seu tractament consisteix en el repòs i la compressió, principalment, i s'acostuma a curar en unes sis setmanes.

ALTRES IMPEDIMENTS EN LA PRÀCTICA DE L'ESPORT

A part de les mencionades lesions, també podem trobar altres dificultats a l'hora de dur a terme les activitats esportives. Les malalties de naixement i les causades per accidents en són les principals:

·Asma: nom aplicat a diverses malalties en les que predomina una estretor de les vies respiratòries que impedeix la bona respiració de l'afectat. Es divideixen en 2 tipus:

·Asma bronquial: malaltia caracteritzada per una estretor en les vies aèries que es presenta en forma d'ofec, bàsicament durant la nit i en situacions d'esforç físic en què es necessiti un bon ritme de respiració.

La seva cura és espontània o per tractament, encara que de vegades pot mostrar-se rebel i determinar un status asmaticus.

Els seus símptomes principals són la tos i l'opressió precoredial, que provoquen sons sibilants fàcilment audibles.

També es pot dividir en 2 tipus:

-Asma bronquial extrínseca: es dóna quan es comprova l'existència de substàncies que, després d'una sensibilització, produeixen una reacció al·lèrgica antigen-anticos que desencadena l'asma. És la típica dels infants que, al no tenir els accessos ben delimitats com els adults, provoca febre i una quantitat de secrecions bronquials superior a la normal. S'acostuma a manifestar abans dels 8 anys, normalment abans dels 3 i s'acaba en la pubertat.

-Asma bronquial intrínseca: és aquella que no produeix reaccions al·lèrgiques però que va acompanyada de determinades infeccions, alteracions psíquiques, etc. És la pròpia dels majors de 30 anys i la seva prevenció és la dessensibilització, que consisteix en l'eliminació dels factors desencadenants.

·Asma cardíaca: és una varietat de l'atac d'ofec de caràcter asmàtic que presenten els afectats d'insuficiència cardíaca esquerra. És provocada per la congestió pulmonar d'aquesta, sobretot quan el malalt està en posició horitzontal.

·Diabetis (mellitus): es tracta d'una enfermetat produïda per una alteració del metabolisme dels carbohidrats en què apareix una quantitat excessiva de sucre en la sang i en l'orina.

És una enfermetat multiorgànica, ja que pot afectar als ulls, ronyons, al cor i a les extremitats. Es poden diferenciar dos tipus de diabetis: la mellitus insulino-dependent, que afecta a nens i adolescents i requereix una diaria dosi d'insulina (l'hormona que regula el metabolisme dels greixos, carbohidrats i midó) i la mellitus no-insulino-dependent, que sol aparèixer en persones majors de 40 anys i és d'evolució lenta. Sovint no crea símptomes i tan sols es pot veure en els anàlisis de sang i d'orina amb un nivell de glucosa anormal.

Els efectes varien segons el tipus, però, generalment, provoquen una falta d'energia que impedeix la pràctica de l'esport ja que els malalts pateixen cansament immediat i una resitència mínima.

El tractament es basa en dietes per controlar la insulina de l'organisme, basades en ingerir petites quantitats d'aliments amb polisacàrids i sucres senzills al llarg del dia. La majoria del diabètics pateixen sobrepes; la base del tractament és la dieta, l'exercici lleuger i la pèrdua de pes (que disminueix la resistència dels teixits en l'acció de la insulina).

En el cas dels insulino-dependents, és necessària una dosi diaria de l'hormona per mantenir els nivells correctes. Sinó, també és possible el tractament mitjançant medicaments subministrats per via oral.

·Obesitat: és un trastorn del sistema endocrí caracteritzat per l'excessiva acumulació de greixos en els teixits subcutanis i en l'interior de certs òrgans com els músculs. És conseqüència d'una aportació d'energia a través de l'alimentació que supera el consum de l'energia provinent de l'activitat.

S'han provat molts sistemes per controlar el sobrepes, però han obtingut pocs resultats. Les pastilles per aprimar-se, amb una composició basada en el fàrmac estimulant dextroanfetamina resultava eficaç, però es va comprobar que podia crear addicció. No existeixen proves científiques que siguin eficaces en casos greus d'obesitat. Una altra possibilitat són les tècniques quirúrgiques, que complementen els tractaments contra l'obesitat. Una d'elles és el bypass gàstric, que consisteix en disminuir la capacitat de l'estómac utilitzant grapes o altres procediments.

Degut a que l'obesitat està considerada com una alteració dels hàbits alimenticis, hi ha teràpies que tracten de modificar aquest comportament patològic. S'ensenya als pacients a menjar només en determinats moments del dia o a poc a poc.

L'obesitat és una causa de mortalitat que va en augment en els darrers anys.

Contràriament a l'obesitat, podem trobar l'anorèxia i la bulímia, que són trastorns alimentaris caracteritzats per l'obsessió de l'afectat a la pèrdua de pes. Per tal de perdre'n, és capaç de practicar constantment exercici i de no menjar, fins el punt de no tenir ni un gram de greix al cos i, així i tot, veure's gras.

·Desviacions de columna: aquests defectes físics afecten la columna vertebral i li produeixen una curvatura que podria arribar a impedir la pràctica de qualsevol activitat. Poden ser congènites (que provenen de naixement) quan són degudes a malformacions òssies o musculars generades per defecte del desenvolupament intrauterí. També poden ser adquirides quan es presenten en qualsevol moment de la vida o a conseqüència d'alguna alteració òssia o muscular que modifiqui les estructures anatòmiques de la columna. En alguns casos, no se sap d'on venen i s'anomenen idiopàtiques. Es diferencien en tres tipus:

Escoliosi: és una inclinació lateral de la columna, generalment localitzada a la regió lumbar.

Cifosi: hi ha un augment de la corbatura de la columna dorsal cap enrere, que, a vegades, pot determinar l'aparició d'un gep.

Lordosi: hi ha una exageració de la corbatura de la regió lumbar cap endavant.

'Lesions en els esports'

'Lesions en els esports'

Lordosi

Cifosi

Escoliosi

Per tractar-ho, s'han de practicar exercicis físics lleugers regularment per tal de mantenir la flexibilitat de la columna i enfortir els músculs de la zona. També es poden utilitzar dispositius especials amb l'objectiu de tornar recta la columna. Un altre sistema és l'electroestimulació, que manté relaxats els músculs, i la cuirassa ortopèdica o la de guix, que serveixen per modificar la corbatura normal i mantenir-la recta.

D'altra banda, l'esquena també pot patir de lumbalgia, un trastorn en els músculs i articulacions de l'esquena que, a més d'ocasionar un fort dolor a la part inferior d'aquesta, dificulta o impedeix qualsevol moviment lumbar. Acostuma a aparèixer després d'aixecar pesos o de fer moviments bruscos amb l'esquena a persones d'entre 30 i 40 anys.

El tractament que ha de rebre l'afectat es limita al repòs i a l'aplicació de calor per estimular el reg sanguini. Els símptomes acostumen a desaparèixer al cap d'unes tres o quatre setmanes i no deixen cap secuela.

·Descalcificació (osteoporosis): és una enfermetat que afecta l'os, i es caracteritza per una disminució de la massa òssia; els ossos afectats són més porosos i es fracturen amb més facilitat de la normal.

La inadequada ingestió de calci, l'activitat física insuficient o antecedents familiars de la malaltia poden ser factors de risc per agafar-la.

N'hi ha de diversos tipus: l'osteoporosis postmenopàusica, que s'observa en les dones un cop passada la menopàusia, l'osteoporosis relacionada amb l'edat, que afecta a les persones majors de 70 anys i l'osteoporosis idiopàtica, poc freqüent i de causa desconeguda que afecta a les dones premenopàusiques i als homes joves o de mitjana edat. L'osteoporosis secundària pot estar causada per la inactivitat deguda a la paràlisi o altres causes com l'anorèxia nerviosa o certs medicaments.

La prevenció i el tractament inclou l'administració d'estrògens (hormones sexuals femenines) en les dones postmenopàusiques, suplements de calci i altres nutrients, exercici i nous fàrmacs com la calcitonina.

·Limitacions sensorials: les discapacitats sensorials que afecten als esportistes han deixat de ser un problema per a la pràctica de l'exercici físic. Actualment hi ha esports creats per satisfer els desitjos esportius de molts tipus de discapacitats, com els minusvàlids, els cegs o els discapacitats psíquics. És el cas del goalball, l'anomenat futbol per cegs que disposa d'una pilota amb cascabells per guiar els jugadors (hi ha una variant anomenada torball) o el showdown, també creat per persones cegues, que consisteix en ficar una bola dins la porteria del contrincant.

L'exemple de la integració progressiva que han tingut els discapacitats, tan físics com psíquics en el món de l'esport són els Jocs Paralímpics i els Special Olimpics, celebrats paral·lelament als Jocs Olímpics i que han donat l'oportunitat de competir a aquests atletes.

CONCLUSIÓ

A mode de conclusió, només cal esmentar el risc de lesió que, com hem pogut observar, hi ha en qualsevol esport. La millor manera per evitar-les és el compliment de les normes de l'esport concret que, normalment, vetllen per la seguretat de l'esportista.

També és molt important la preparació que cadascú pot tenir per tal d'adaptar-se a les possibilitats i no excedir-se, causa principal de les lesions comentades. Així, serà imprescindible l'escalfament abans de l'inici de qualsevol activitat física per tal de preparar els músculs i evitar-ne la lesió.

Aplicant tot l'analitzat durant el treball, podrem prevenir i tractar les lesions en cas que es produeixin, ja que poden sorgir durant la pràctica de qualsevol activitat física, des de l'esport a classe d'Educació Física fins a qualsevol succés en la vida quotidiana o accident.

BIBLIOGRAFIA

VVAA, Lesiones deportivas, Raíces.

Josep Anton Gutiérrez, Las lesiones deportivas, Aguilar.

VVAA, Socorrisme; tècniques de suport a l'atenció sanitària immediata, Pòrtic salut

VVAA, Enciclopedia de las ciéncias, Tomo 17, Salvat, 1972

·Multimèdia:

Enciclopedia Multimedia de los seres vivos, CD 13,El cuerpo humano I, La Vanguardia

Enciclopedia Multimedia Encarta 99, Microsoft

· Internet:

http://www.saludalia.com/Saludalia/web_saludalia/vivir_sano/doc/ejercicio/doc/prevencion_lesiones.htm

http://www.diariomedico.com/mdeportiva/n171299.html

http://www.zonamedica.com.ar/

http://members.nbci.com/fjsmb/preven.html

http://perso.wanadoo.es/icsalud/deplesi.htm

http://www.egalenia.com

1