Las constituciones españolas; Dámaso de Lario y Enrique Linde

Constituticionalisme. Llei fonamental. Constitució de 1812, 1837, 1845, 1869, 1876. Republica. Franquisme

  • Enviado por: Juan Miguel Simonet
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 14 páginas
publicidad

RECENSIÓ

Las constituciones españolas

INDEX.

Referencia bibliogràfica 3

Biografía de l' autor 4

Resum ordenat per capítols 5-13

Bibliografía utilitzada 14

Referència bibliogràfica

DE LARIO, Dámaso i LINDE, Enrique, Las constituciones españolas. Anaya, Madrid 1999

Biografia de l' autor.

El naixement de les constitucions en el món contemporani està inevitablement unit al de la democràcia. El fenomen s' inicia a Espanya en 1812 y arriba a la seva maduresa amb la constitució de 1978. Ha estat un procés llarg, amb avanços i retrocessos, acords amb el desenvolupament i social del país. Així i tot, gràcies a la vigent constitució, la participació de tots els espanyols en el futur polític d' Espanya y de la Europa democràtica està assegurada.

DAMASO DE LARIO és diplomàtic i historiador. Ha publicat diversos llibres i articles d' historia parlamentària i institucional espanyola, entre d' altres qüestions.

ENRIQUE LINDE es jurista i professor de Dret Administratiu. És autor de nombroses obres i articles de dret públic, entre els que cal destacar els relatius a la Constitució Espanyola.

RESUM.

1.Antecedents del constitucionalisme.

L' estat, com a organització encarregada de la convivència pacífica d' un grup humà, necessita algú que comandi, i que ho faci seguint unes regles. Regles que avui denominem Constitució. Abans, tot i així, existien unes “normes”, una constitució, com ara veurem.

El terme “llei fonamental” comença a ser utilitzat a Anglaterra, al segle XVIII, procedent de França. No obstant, a França va ser el primer lloc on varen aparèixer com

a lleis “inviolables”. Per al juristes Gals, son molt importants, perquè fan a França el que és, i garanteixen la seva existència. Altres juristes d' aquell temps, també desenvolupen aquesta doctrina de “lleis fonamentals”, que estan per damunt de les lleis ordinàries.

A l' origen del constitucionalisme hi ha dos etapes: La constitució Anglesa no escrita i l' altre amb la constitució dels EE. UU. Montesquieu va sintetitzar les dues, i va ser el gran inspirador de la Revolució Francesa i de la separació de poders.

A la carta Magna Anglesa de 1215 ja s' expressaven alguns drets individuals.

La primera declaració de drets important va ser la Declaració d' independència dels Estats Units, el 4 de Juliol de 1776. Devem a Amèrica el concepte actual de constitució, ja que va anar acompanyada de la declaració d' uns drets inherents a l' home. Des de Amèrica, aquest concepte passa a Amèrica. La constitució americana va inspirar la Revolució Francesa de 1789, i posteriorment la constitució.

Les idees d' aquesta declaració, estaven vinculades a la Situació de França en aquella època, per això es reivindicava acabar amb el poder absolutista francès, i establir els mateixos drets per a tots els ciutadans. Aquesta declaració parteix de l' afirmació de la sobirania nacional.

Així, totes les constitucions posteriors comencen des de la base ideològica de la Revolució Francesa i de la declaració d' independència dels Estats Units.

Entenem que una constitució és un sistema de normes i de valors, la eficàcia de la qual depèn directament de que sigui practicada pels ciutadans o no. Ha de reunir dos condicions: garantir els drets fonamentals i la divisió de poders(legislatiu, jurídic i executiu).

Així, després de les revolucions Europees de 1830, es donen unes constitucions mitjanament lliberals. S' inicia un període que coincideix en el temps amb el final de

l' Antic Règim i que podem denominar “Era de les Constitucions” .

Clar que no a tots els països funcionava de manera perfecta, i les constitucions solien passar per etapes fortament vulnerades, caduques, degut a la ràpida acceleració dels canvis socials del passat segle.

La història constitucional espanyola va començar amb l `estatut de Baiona.

Tot el temps anterior a la actual constitució va estar caracteritzat per inestabilitat política, i llevat de les constitucions de 1812, 1837, 1869, 1931, i de l' actual, les altres no presenten les característiques “essencials” d' una constitució.

2. Orígens del constitucionalisme espanyol.

En començar el segle XIX, espanya estava baix l' antic règim, baix dels poders estamentals, ja que els canvis que s' havien produït a altres països no havien afectat a Espanya. La burgesia estava aïllada, sense cap participació. Encara que pareixia que les idees il·lustrades de Campomanes i Floridablanca havien fet creure possibilitat de reforma política, No va ser així. Carles IV, per por a l' efecte de la revolució francesa a Espanya, va acabar amb les reformes il·lustrades. En 1790 es restablia l' inquisició i es prohibien les obres de Rosseau, Montesquieu, Cervantes.

Això no va millorar la situació d' Espanya. Al 1808 es va produir l' invasió francesa, i Napoleó obligava a abdicar a Carles IV i a Ferran VII, en favor de Josep I Bonaparte.

Napoleó, mitjançant L'estatut de Baiona va intentar “reformar” la política espanyola.

Aquest estatut contenia els elements destinats a una reforma política i social, encaminats a desenvolupar el comerç, supressió de drets comercials, de duanes, etc..

Espanya va quedar organitzada com a monarquia hereditària, on el rei era el centre, però respectant els drets dels ciutadans, i con la voluntat de les institucions, poc representatives, en ell regulades: Unes corts, un senat vitalici, i un consell d' estat, principal òrgan constitutiu.

Així i tot, no va ser considerat com una Constitució, sinó com una carta atorgada, i no es basava en la voluntat nacional, i estava elaborada per francesos i nobles.

Tot i això, va tenir important paper, ja que els seu caràcter lliberal, va alentir la elaboració d' una autèntica constitució.

2.1.La constitució de Cadis de 1812.

En el curs de la guerra de la independència contra França, s' aliaren, per una part, nobles i clergat per fer tornar l' absolutisme, i per altre part, els sectors lliberals i il·lustrats, que perseguien just el contrari.

La Junta General va convocar Corts a Cadis, amb dos sectors: Liberals i absolutistes. El principi de sobirania nacional, traslladat llavors a la constitució, va tenir molta importància, perquè significava que el poder estava en la nació, expressat a les corts, formada per representants de la nació.

Va ser defensada per polítics lliberals.

Per la seva part, els absolutistes deien que la sobirania nacional suposava el fi de l' absolutisme. Finalment, el 19 de març de 1812, s' aprovava la constitució, més favorable a liberals que a absolutistes. Les corts es constituïen en una sola cambra per sufragi universal indirecte, és a dir, es votaven compromissaris que elegien diputats. Només podia ser diputat les persones amb una renta determinada, i no votaven ni dones ni servent ni analfabets. Els absolutistes presionaven, però els lliberals reconeixien la llibertat civil, igualtat jurídica, llibertat d' impremta, paliant l' inexistència de drets de ciutadans. La divisió de poders estava articulada, encara que el poder legislatiu els tenien els ciutadans i el rei, i no tan sols els ciutadans.

El monarca elegia els ministres i dirigia l' executiu, però era política i constitucionalment irresponsable. La justícia s' exercia en nom del rei.

La importància de la constitució de 1812 està en que va ser el principi de constitucionalisme espanyol, i principi de la ideologia de la sobirania nacional.

Ara bé, quan va tornar Ferran VII, va abolir aquesta constitució. Això va provocar diversos pronunciaments militars, el més importants dels quals va ser el del general Rafael de Riego, que va proclamar de nou la constitució de 1812. Això va fer que el rei capitulés. El nou període, denominat “trienni constitucional” , va ser dominat per corts lliberals, incapaços de consolidar el règim.

Amb l' entrada dels “cent mil fills de Sant Lluís”, i el suport dels absolutistes es restablia el règim absolutista, amb la consegüent represàlia contra els lliberals.

En morir el rei, la filla d' aquest, Isabel II va ser anomenada hereu de la corona, essent regent la seva mare María Cristina. Els defensors de l' absolutisme proclamaren rei a Don Carlos, començant les guerres carlistes, i obligant a la regent a cercar suport en els lliberals, per salvar la Corona. Aquests, varen cercar com sortir de l' absolutisme i varen redactar L' estatut reial, promulgat el 10 d' abril de 1834,També era una carta atorgada, és a dir, no partia de la voluntat nacional. Les corts d' aquest estatut tenien dos cambres: Estament de Prócers, designada pel rei entre eclesiàstics i nobles, i l' estament de procuradors, elegit entre persones d' alta renda.

Tot i això, no va representar un procés constitucional. Únicament va introduir el sufragi directe i ampliava el cens d' electors. Encara no havia passat l' any des de la seva promulgació, ja es demanava la seva reforma o derogació.

Finalment, amb el motí de la Granja, provocà el restabliment de la constitució de 1812, reunint les corts per redactar una nova constitució.

3. Constitucionalisme predemocràtic.

3.1. La constitució de 1837.

El 18 de juny de 1837, promulguen la nova constitució, amb una sobirana nacional de poca importància, al igual que la divisió de poders. Es va proclamar, això sí, la llibertat de premsa, però no es contempla la declaració de drets. Es tractava de una constitució amb passes cap a davant i grans passos cap enrera. S' estableixen unes corts amb dues cambres: Senat i Congrés. El poder reial es va fer fort, el monarca podia dissoldre el congrés tenia influència al poder legislatiu. Podia anomenar i cessar als ministres. Es xerrava per primera vegada de poder judicial” a una constitució espanyola. Finalment, els ajuntaments i diputacions eren electius, per sufragi censatari.

La constitució de 1837, va introduir a Espanya la monarquia constitucional, forma política que reconeix el “poder moderat” del rei i de la corona.

Les tensions entre lliberals moderats i progressistes va anar creixent. En 1840, Maria Cristina dimitia i s' exiliava, assumint la regència Espartero, lliberal progressista. que va establir govern, però la seva incapacitat per formar govern va provocar pronunciaments moderats, que varen acabar amb el poder dels progressistes. Llavors es va fer càrrec del govern Narváez. Les corts, un any abans proclamaren Isabel II major d' edat, i la seva mare va tornar de l' exili.

3.2. La constitució de 1845.

En octubre de 1844 els moderats guanyaven unes eleccions convocades a les corts. Aquest parlament va reformar la constitució. La nova constitució imposava la ideologia, les institucions i l' ordre dels moderats. Això va permetre l' hegemonia agrària.

Aquesta constitució rebutjava la sobirania nacional, i establí la sobirania del rei i de les corts.

La declaració de drets és similar a 1837, però la majoria d' ells devia regular-se per lleis posteriors. Es va eliminar la llibertat de premsa, i altres llibertats es varen limitar molt. Es va establir un senat amb un nombre il·limitat de senadors, anomenats pel monarca. Pel que fa al congrés, s' allargava els mandat dels diputats, i es restringia el cos electoral. Això es va lograr mitjançant sufragi censatari.

Els primers governs formats baix aquesta constitució foren inestables, bé pel interessos cortesans, bé per lluites internes entre els mateixos partits. A 1848, Narvàez, instaura la dictadura constitucional, per evitar la influencia a Espanya de les influències revolucionàries europees. Al gener de 1851, però, va dimitir, amb lo que s' obria un període de reformes a la constitució moderada. Bravo Murillo va presidir el nou govern, intentant, mitjançant una revisió de la constitució, tornar al règim posterior a la mort de Ferran VII. Afortunadament, ell i el seu govern van caure. Roncali, el següent president, va tenir la mateixa sort.

3.3.La constitució “nonata” de 1856.

El 30 de juny de 1854, es va intentar un pronunciament contra el govern de Vicálvaro, que es va estendre per tot el país. Es va produir així la revolució de 1854. per a preservar el seu tron, Isabel II crida a formar govern amb el general Espartero, que forma govern amb O´donnel. Comença així el bienni progressista, que va redactar la constitució de 1856, que no va arribar a entrar en vigor. Es tracta, encara així, d' una constitució de caràcter progressista. Es reconeixen els drets polítics, i s' insta-la un règim de tolerància. Es suprimeix l ' nomenament de senadors per part del rei, i es garantia la autonomia política del Congrés i del senat. Es va recuperar la independència de jutges i tribunals. Abans de que aquesta constitució entrés en vigor, es van destituir les corts constituents a petició de O' Donnel.

4. Constitucionalisme revolucionari.

Al 1866 Isabel II cessava a o' donnel com a jefe de govern, i moria Narváez, quedant-se sense suport moderat.

4.1. La revolució de 1868.

El pronunciament del general prim va ser el començament de la anomenada revolució del 1868 “la gloriosa”, que va suposar el fi del de el regnat d' Isabel II. El general Serrano, va presidir un govern provisional que convocà corts generals que sancionaren una nova constitució l' 1 de juny de 1869.Tenía bastant radicalisme democràtic(divisió poders, etc..)

4.2. La revolució de 1869.

A aquesta constitució es regulen drets fonamentals, i es reconeix la sobirania nacional, concepció que conduiria a la idea d' una monarquia democràtica, amb una forta divisió de poders. Aquesta és la primera constitució que inclou una relació de drets a l' altura del seu temps, i els límits excepcions i garanties de l' exercici d' aquest drets son regulats amb precisió.

Des de setembre de 1868 fins el 2 de gener de 1871, en que les corts varen elegir rei a Amadeu de Saboia Rei d' Espanya, varen transcórrer dos anys de transició, als quals hi ha reformes i es promulguen lleis que es faran centenàries.

4.3. La Primera República.

Després del general Serrano el va succeir el gabinet radical de Ruiz de Zorrila, fins el 5 d' octubre de 1871. A aquest, el govern format per unionistes i conservadors progressistes que integraven el Partit Constitucional (Malcampo, Sagasta i Serrano), i a aquest, el govern radical de Ruiz de Zorrila, fins a l' abdicació de Amadeu de Saboia l' 11 de febrer de 1873. i tot això va succeir en tres anys. El 14 de febrer de 1874 les corts proclamaren la república, presidida per Estanislao Figueras. El projecte de constitució federal de la república espanyola es va presentar al parlament el 17 de juliol del 1873, i no va poder ser aprovat per la irrupció del general Pàvia, que posà fi a la república. Però, aquesta insurrecció es va produir sense tenir cap règim polític alternatiu.

Aquest projecte estava en línia amb la constitució de 1869. Estava clar que la revolució del 1868 no havia consolidat un sistema democràtic a Espanya.

5. La restauració: Constitució de 1876.

El major artífex de la restauració va ser Cánoves del Castillo. Pretenia assentar la monarquia, desterrar el golpisme militar, establir un torn polític per als partits conservador i lliberal, dotar al rei de poder constitucional per a canviar el govern, consolidar els liberals com a alternativa política Anarquistes i socialistes, quedaven al marge.

La política de Cànoves va triomfar, perquè era una constitució doctrinària i un falsejament sistemàtic de tota la consulta electoral. Així, el govern de Cànoves, va suspendre els drets polítics, va anular el judici per jurats, i la llibertat de càtedra, a més d' altres mesures. Va cridar a totes les forces polítiques per a construir un règim durador. Sagasta, líder lliberal, va acceptar la monarquia, i va permetre el reforçament del sistema i la seva viabilitat. Ara bé, Cànoves, no volia un altre procés constituent, i per això va fer una nova constitució. Així convocades eleccions, i tenint majoria Cànoves, el 30 de juny de 1876 Alfons XII decretava i sancionava la nova constitució.

Va desaparèixer la sobirania nacional, i l' estat d' excepció va ser molt freqüent. El nou parlament va contar amb dos cambres: Senat i Congrés, que juntament amb el rei, tenien el poder de fer lleis.

La constitució va durar 50 anys, la més duradora de l' història, fins a la dictadura de Primo de Rivera. Els governs més conservadors es dedicaren a desenvolupar la mateixa. El partit conservador(de Cànoves) va esgotar el seu programa en la consolidació del sistema monàrquic, i el partit lliberal(de Sagasta), també.

El 1917, i com a conseqüència de la crisis del sistema vigent de valors socials i polítics que varen fer tambalear la aliança de partits polítics, es va produir el principi del fi de la monarquia i del sistema de la Restauració. La greu derrota de l' exèrcit a Annual va fer que el 1921 s' establís una comissió parlamentària per depurar responsabilitats .Per que aquestes no afectessin al propi rei, Primo de Rivera es va alçar contra el règim parlamentari el 12 de setembre de 1923. Alfons XIII va invitar a Primo de Rivera a formar govern, i va suspendre la constitució. En 1926 crea una assemblea, “però que no ha de ser parlament”, i va ser aprovada en setembre de 1927.

Això no era ni cap parlament, ni cap constitució, políticament, s' estava a un carreró sense sortida. El descontent es va fer palès. Primo de Rivera va dimitir al 1930, i el rei proclamava al general Dàmaso Berenguer, per substituir-lo.

Aquest va intentar sense èxit, tornar a la constitució de 1876, però davant el pacte de socialistes i nacionalistes per arribar a la República, va dimitir. El rei, llavors, va proclamar a Romanones i de la Cierva com a caps de govern.

6. El període republicà i les seves secueles.

Així, Niceto Alcalà-Zamora, una vegada caiguda la monarquía i desterrat Alfons XIII, va proclamar la República. Va ser el resultat, sobretot, d' uns quants errors, com el suport del monarca a Primo de Rivera. Ara, la profunda invertebració de la societat espanyola, i l' excés de problemes acumulats al llarg del segle XIX, van fer fracassar la segona República.

6.2. La legislació del govern provisional.

El 14 d' abril de 1931 el comitè polític de la república anomenà cap d' estat i president del govern provisional a Niceto Alcalà-Zamora i Torres , que ràpidament va proclamar un govern provisional de coalició.

La jove República es va trobar amb greus dificultats, que va obligar a promulgar la llei de la defensa de la república, que una vegada més implantà un règim d' excepció

6.3. La Constitució de 1931

El 9 de desembre de 1931, el president de les corts proclamava la constitució de la República espanyola. Aquesta estava a la mateixa línia del nostre constitucionalisme democràtic.

Però, en el període dintre el 14 d' abril de 1931 i el 18 de juny de 1936, va estar marcada per la abundància de conflictes, que va fer que la República no s' establís del tot a Espanya. En poc més de 5 anys es varen succeir tres legislatures, dos presidents de la república i prop d' una desena de governs. Les conseqüències no es varen fer esperar.

6.4. La guerra civil i el règim de Franco.

Les esperances de dotar a Espanya amb una república, van ser frustrades per el cop militar del general Franco, que va desencadenar la guerra civil. La república, però, va perdre la guerra, i la seva derrota va conduir a uns dels períodes mes obscurs de la història contemporània espanyola: L' era de Franco. Aquest, va assumir tots els poders de l' estat, i va prohibir els partits polítics. Els drets fonamentals van ser abolits.

La vigència tan duradora d' aquest règim només es pot explicar baix diversos factors: El desig de pau dels espanyols després de la guerra civil, el suport considerable de la burgesia, i, internacionalment, la habilitat de Franco en cerca de suports internacionals. També un factor que explica la solidesa del règim franquista va ser el conjunt de lleis fonamentals dictades successiva i oportunament, des de el Furor del Treball de 1938 fins a la Llei Orgànica de 1967 . Així, Franco va mantenir tots els seus poders fins a la mort.

7. La constitució democràtica de 1978.

Mort Franco, i segons les previsions de les lleis fonamentals, el va succeir a la jefatura de l' estat el rei actual, don Juan Carles I, amb poders pràcticament idèntics. Però, atesa la situació a Espanya, el rei va caminar cap a una transició al règim democràtic, amb el suport de els sectors moderats del règim franquista. Va anomenar president del govern a Adolfo Suàrez, qui va dirigir la transició democràtica fins les eleccions del 1977, i va dimitir el 1981.

La reforma dels sistema es va imposar a la ruptura ja que les eleccions de 1977, i inclòs la Constitució de 1978, van seguir per la llei de reforma política de 1976, protagonitzada per Suàrez. La constitució de 1978 va ser un fet revolucionari.

7.2 La constitució del consens.

Així, per primera vegada teníem una constitució votada per la majoria dels espanyols, i aprovada el 6 de desembre de 1978. És una constitució oberta a reformes, ja que el text de 1978 dona un ampli marge per governar, i de que és una constitució per a tots els espanyols. La mateixa constitució va preveure la seva pròpia reforma. Ens trobem, doncs, a les portes de una nova era per a Europa, ja que qualsevol ciutadà de la Europa Comunitària, pot votar i ser elector.

Bibliografía utilitzada

MICORSOFT, Enciclopèdia Encarta 2000, Microsoft, Espanya.

Apunts d' història d' Espanya.

No partía de la afirmació nacional, sinó d'una concessió que el monarca feia als seus súbdits.

Franco Bahamonde, Francisco (1892-1975), militar y político español, jefe del Estado (1936-1975), responsable del régimen autoritario (franquismo) que se inició durante la Guerra Civil (1936-1939) y concluyó con la muerte del titular.

Organización supranacional del ámbito europeo dedicada a incrementar la integración económica y política y a reforzar la cooperación entre sus estados miembros. La Unión Europea nació el 1 de noviembre de 1993, fecha en que entró en vigor el Tratado de la Unión Europea o Tratado de Maastrich.

13