LA llegua dels valencians; Manuel Sanchis Guarner

Literatura contemporánea valenciana. Siglo XX. Lengua valenciana. Historia y Geografía de Valencia. Características lingüísticas # Llengua Autòctona. Dialecte. Català

  • Enviado por: Suecano
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

LA LLENGUA DELS VALENCIANS

-M. Sanchis Guarner-

OBLIGATORIETAT DE LA LLENGUA AUTÒCTONA

L'home forma part d'una família, d'un país i d'una època. El vincle entre l'home i la terra no és un relació de causa a efecte sinó d'estímul i reacció. L'home primitiu és un animal errant. La civilització no avança fins que l'home posa arrels en la terra cultivada.

El patriotisme, com tots els sentiments superiors, necessita de conreu. L'envaniment patriòtic no és ni elegant ni intel·ligent, és l'actitud que més dificulta qualsevol millorament. Més fecund és un patriotisme ensems crític i resignat.

La personalitat d'un poble, la defineix la conjunció de factor geogràfics, històrics, econòmics i culturals. L'expressió més sensible del particularisme d'una col·lectivitat, de la seua personalitat diferenciada, és la llengua pròpia. La llengua no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xàrcia on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural. L'idioma autòcton és un fet històric-cultural que cada poble ha elaborat per al seu ús comú i privatiu, és un dels trets principals de la deixa intel·lectual que ha heretat. Com que hem nascut a València, som valencians. Com a tal tenim una personalitat ben definida amb una cultura pròpia i un idioma autòcton. “La llengua dels valencians és el valencià”.

Parlar d'una manera peculiar significa pensar d'una manera privativa, i pensar d'una manera privativa significa concebre la vida la vida d'una manera pròpia. La llengua i el pensament són lligats indissolublement, i l'extermini d'una llengua vol dir també l'extermini de la cultura de la qual la llengua és l'expressió.

És un fet dolorós que hui, molts joves valencians no parlen no utilitzen la seua llengua autòctona perquè els seus pares (normalment coneixedors del valencià) no els l'han ensenyada.

Fa més de quatre-cents anys que un sector important de valencians no estima la llengua pròpia. Açò es degut entre d'altres a gent que creu és més culte utilitzar el castellà, altres que pensen que com que el món avança cap a la unitat i el valencià és una llengua minoritària cal deixar-la a banda, i fins i tot gent que utilitza el valencià per a la família i amics i el castellà per a les relacions socials.

Tots devem esforçar-nos, permetran la depuració i el refinament de la llengua dels valencians per a forçar la no desaparició de la cultura valenciana.

DEL NOM I LA UNITAT DE l'IDIOMA

El valencià és una variant regional de la llengua que, a més de la major part del nostre Regne de València, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el Departament Francés dels Pirineus Orientals, a les Valls d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat de l'Alguer de l'illa de Sardenya.

El nom de llengua catalana s'accepta en totes les regions on es parla menys en la nostra comunitat on ens resistim a nomenar-la llengua catalana.

La reticència dels valencians és a adoptar el nom de catalana per la seua llengua, però no a acceptar la unitat lingüística de València, Catalunya i Mallorca, comunitat d'idioma evident que cap valencià no ha negat mai. El mot “català” és la denominació que en el camp científic rep el nostre idioma, és una paraula relativament moderna i la seua etimologia és encara molt discutida. El Libre dels Feyts o Crònica de Jaume I designa la nostra llengua amb les denominacions de nostre llatí i romanç pla.

La denominació de la nostra llengua que va tenir més acceptació, fou precisament la més inexacta i inadequada, la de llengua llemosina.

Posteriorment, en iniciar-se la decadència de la nostra literatura, quan es relaxava l'arranjament de la llengua i s'aprofundien les diferencies regionals, el mot “llemosí” començà a canviar de sentit, i passà a designar la llengua antiga dels nostres autors clàssics.

En el segle XVII Marc Antoni Ortí, el cronista de les festes commemoratives del Siglo Quarto de la Conquista de Valencia, deia que calia rejovenir la llengua materna “desterrant de ella les veus antigues per les quals la solien nomenar Llengua Llemosina”. Així mateix, en el segle XVIII, el notari valencià Carles Ros, partint dels mateixos principis, anomena llemosí la llengua de tots els nostres clàssics, i valencià la dels seus contemporanis, considerant que el valencià és la forma més correcta de la llengua llemosina, i que València és per al llemosí allò que Toledo és per al castellà, es a dir el lloc on millor es parla l'idioma.

L'èxit prolongat que tingué entre els valencians la denominació de llemosí, obeïa a la resistència que han mostrat sempre a anomenar catalana la llengua pròpia.

Cal insistir que aquest nom de llemosí, absolutament rebutjable per il·legítim, afirma rotundament la unitat de la llengua. Era una denominació que tant fou adoptada pels catalans com pels mallorquins i pels valencians, com advertí Rubio i Lluch.

La denominació de llemosí no és la més antiga de les aplicades al nostre idioma: a més de les de pla i vulgar, aviat rebé la de catalanesc.

Ramon Muntaner que començà a escriure la seua Crònica l'any 1325, en referir-se al parlar de Múrcia on aleshores es parlava encara l'idioma dels conquistadors el qualifica cordialment “del bell catalanesc del món”. Segons Muntaner, la nostra llengua estava molt unificada, ja que “d'un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans, que si volets dir castellans, la dreta Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans d'aragonesos”.

Els intel·lectuals valencians dels segles següents admeten tots la unitat lingüística, i expliquen sovint per què els valencians són anomenats catalans.

La primera traducció de la Bíblia en llengua romànica que s'imprimí, fou la de València en 1488; la Inquisició, després, destruí el llibre , però se n'han salvat les dues darreres pàgines, on es manifesta que fou “arromançada en lo monestir de Portaceli de lengua latina en la nostra valenciana, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer… germà del benaventurat Vicent Ferrer.

FRACAS DE l´INTENT SECESSIONISTA

En el període antic i clàssic de la nostra Literatura, la llengua literària estava tan unificada que resulta ben difícil d´esbrinar quins textos són originals d´autors valencians quins ho son de catalans i quins de mallorquins.

Els regionalismes valencians en la morfologia comencen ja a transcendir a la Literatura en certs autors medievals que es complauen a usar el parlar popular. Però la diferenciació no arribà a accentuar-se fins a la darreria del s.XVI i en el XVII, amb la gran decadència del nostre idioma, i és aleshores quan la llengua escrita comença a reflectir els dialectalismes, tant a valència coma Catalunya i a Mallorca.

Llavors , la influència del castellà sobre el valencià es tornà avassalladora i fou una altra causa important de diferenciació.

Esvaïts els lligams polítics de valència amb Catalunya i Mallorca, els vincles culturals i mercantils també s'hi relaxaven: la pirateria turca i algeriana impossibilitava el comerç mediterrani, i els Països Catalans es trobaven molt decaiguts econòmicament i políticament.

Aleshores s´originà a la ciutat de València el fenomen dialectal anomenat parlar apitxat.

En produir-se la Renaixença de les nostres lletres en el segle XIX, és vària l'actitud que els escriptors valencians adopten envers la llengua.

Els renaixentistes cultes s´afanyaven col·laborant amb catalans i mallorquins, per restaurar una llengua literària deliberadament farcida d´arcaismes, la qual anomenaven llemosina.

Enfront hi havia els escriptors populistes, versificadors satírics, fàcils i graciosos, molt llegits per la nostra gent, partidaris d´usar un valencià vulgar, sense cap ambició culta.

Joan Fuster interpreta aquella actitud anticulista de deliberada immoderació en l´ús de dialectalismes, que es desentenia completament de l´esforç restaurador dels renaixentistes.

Els valencianistes han hagut de combatre llargament contra aquella actitud. Ja no queden anticultistes més que en el camp del teatre valencià.

Diu Nebot que els valencians no anteposem t explosiva a la j (o g) com fan els catalans: expressant això en termes més científics és afirmar que els valencians pronuncien fricativa on els catalans articulen africadapalatal sonora. De fet ocorre tot el contrari: els valencians no apitxats pronuncien africada en les paraules en què el català oriental pronuncia fricativa.

La necessitat d´acostar la llengua literària a la popular també era imperiosa a València, on la docilitat amb què els escriptors populistes admetien la castellanització feia el problema més greu.

Lluis Revest, en “La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu”, aclarí molts punts i plantejà el problema de manera escaient, marcant-hi la pauta a seguir.

Contra l´actitud lingüística unitarista dels castellans i dels francesos, tinguem en compte que llengües com l'anglès, el rus i l'italià, presenten un sistema gramatical i lèxic més flexible, codificat molt menys estrictament, en el qual regna una actitud més liberal davant les dualitats lingüístiques.

ESQUEMA DE GEOGRAFIA LINGÜÍSTICA

El domini de la nostra llengua llengua comprén els següents territoris:

  • Quasi tot el departament dels Pirineus Orientals de la República Francesa.

  • El Principat d'Andorra.

  • El Principat de Catalunya.

  • El marge oriental d'Aragó.

  • La major part del País Valencià.

  • Un grup de llogarets de la província de Múrcia.

  • La ciutat de l'Alguer, a l'illa de Sardenya.

Com ocorre en totes les llengües, la nostra no és uniforme en tot el seu domini, havent-hi diversos dialectes.

En la llengua transmesa de generació en generació, s'introdueixen innovacions que són generalment comunes a un grup de localitats, i cadascuna de les quals té els seus límits geogràfics propis.

La divisió dialectal principal de la llengua catalana, la determina ell divers tractament de la e llarga i i breu tòniques llatines, i la distinció o confusió de a i e àtones.

El dialecte central és el més conegut internacionalment perquè inclou Barcelona.

Entre els fenòmens propis del rossellonés figuren la no distinció entre è oberta i é tancada en el Rosselló; la formació dels plurals en -s dels mots acabats en vocal accentuada en el Rosselló.

Als parlars baleàrics la resultant de la e llarga i i breu llatines tòniques, és una æ mixta tònica no labialitzada.

L'alguerés tan isolat en el temps i l'espai, ha evolucionat separadament i ha patit la forta influència dels dialectes sards. Les seues característiques principals són: la e llarga i la i breu llatines tòniques donen é tancada, com en català occidental i valencià; la a i la e àtones es confonen, com en català oriental i baleàric, però el seu resultat alguerés és una a.

El grup de dialectes occidentals, dins el qual s'inclou el valencià, la e llarga i i breu llatines tòniques, solen donar è tancada, i es pronuncien distintament les àtones a i e i les o i u.

La partió dialectal del valencià i el català occidental varia, però, segons el fenomen lingüístic que es prenga com a criteri diferencial.

Una altra característica de la flexió verbal valenciana són les desinències -ara, -era, -ira de l'imperfet de subjuntiu, la qual s'acosta més al límit del Principat, puix que aplega a Morella, Sant Mateu i Torreblanca.

També és pròpia del valencià la freqüent caiguda de la -d- fricativa procedent de -t- llatina entre vocals.

Una altra particularitat fonètica de la majoria de les comarques valencianes és l'articulació labiodental de la v, la qual en molts altres dialectes catalans es pronuncia bilabial confonent-se amb la b.

RESUM D'HISTÒRIA DE LA LLENGUA

La Història lingüística de València pot resumir-se en dues paraules: la llengua del valencians és romànica i catalana.

Els dos moments cabdals de la Història del País Valencià són dues invasions, l'arribada de dos pobles conquistadors vigorosos, portadors d'una cultura molt important: la vinguda dels romans amb Scipió l'any 218 a. de J.C., i la de la host de Jaume I en 1238, en la qual preponderaven els catalans. Abans d'organitzar-se en un Regne integrat definitivament dins Europa i la Cristiandat, havia estat sotmesa València als romans, als bizantins, als visigots, als sarraïns. Per això es mantingué a València un sediment ibèric pre-romà, un important adstrat àrab, i un trascendent substrat romànic precatalà.

  • El Sediment Ibèric

  • Els arqueòlegs han robat vestigis de vida humana dins les terres que ara anomenem valencianes, de fa devers cent mil anys.

    Els ibers en sentit estricte en el segle VI a. de J.C. apareixen ocupant l'actual País Valencià, les conques baixa i central de l'Ebre i la regió de Lleida.

    Encara que en aquests anys darrers alguns arqueòlegs castellans hagin negat l'existència, abans indiscutida, de l'ètnia i la cultura ibèriques, considerant que els ibers no són res més que un grup de celtes mediterranitzats pel contacte amb els grecs, els cartaginesos i els romans, quasi tots els antropòlegs com els arqueòlegs segueixen admetent la individualitat del poble ibèric.

    Els arqueòlegs es sorprenen perquè la cultura ibèrica al País Valencià apareix de sobte, ja plenament formada, sense que es manifesten els procedents que podrien explicar-ne l'origen.

    S´han fet grans progressos en el coneixement de la llengua dels ibers

    Son nombroses les inscripcions ibèriques trobades en terres valencianes.

    Els pobles capsians d´Hispània i del Nord d´ Àfrica eren els portadors dels elements lingüistic-culturals euroafricans.

    Un altre problema és concretar fins a quin grau ha actuat aquell substrat mediterrani dins les llengües posteriors: és a dir, quina ha estat la influència del sediment ibèric dins el llatí vulgar que es propagà a les terres valencianes.

    II. La Romanització

    Els valencians sentim l'orgull de ser fills de Roma. La sàvia Roma, mare de tants pobles grans, ho fou també nostra.

    El llatí mai no fou imposat per la força, però diverses raons motivaren la seua difusió.

    La romanització de les terres valencianes fou primerenca.

    El llatí vulgar mai no fou uniforme dins tot l´Imperi Romà.

    La influència del substrat indígena era major en els països de romanització tardana i poc intensa.

    L´acció del substrat ibèric en la nostra llengua fou, doncs, poc important i no està encara ben determinada.

    Ha estat considerada la sonorització de les oclusives sordes llatines, -p-, -t-,-k-,(es a dir, el seu pas a b d g), com efecte del substrat celta del nord, oest i centre d´Hispani, que d´aqui i de la Provença cèltica es propagà a Catalunya.

    El llatí estigué evolucionant constantment durant la dominació romana, perqueencara que la influència literària és conservadora i depuradora, la llengua popular tendeix a la innovació.

    No es pot precisar el límit costenc de les províncies romanes Tarraconense i Cartaginense que seccionaren l´actual Regne de València.

    En afablir-se durant el Baix Imperi els lligams entre Roma i les regions apartades, començaren a guanyar terreny les innovacions produïdes en el llatí provincial de les fronteres.

    En aquest moment s´acabà el llatí vulgar i comencen les llengües romàniques.

    Les relacions de la Gàl·lia meridional amb Catalunya foren especialment intenses i potser fou llavors quan alguns dels trets que diferencien el català de les altres llengües hispàniques van atényer Barcelona venint del Nord.

    III. Àrabs i Mossarabs

    Un altre dels moments cabdals de la Història de València fou el de l´arribada dels àrabs.

    En el segle VII nasqué a Aràbia una nova concepció polític-religiosa, l´Islam, que es difongué vertiginosament fins a l´India i fins l´atlàntic, propagant- hi l´àrab com a llengua sagrada i de cultura.

    La integració d'un país dins el món musulmà, no implicava la desaparició de la seua cultura autòctona, almenys inicialment.

    Mossàrabs eren anomenats els indígenes que continuaren fidels al Cristianisme sota la dominació musulmana, i de la mateixa manera que abans els hispans enfront els gots, mantingueren aqueixos mossàrabs enfront dels sarraïns, el llegat cultural de Roma.

    Còrdova, la més gran ciutat d´Europa en el segle X després de la llunyana Constantinoble, havia d´enlluernar ela pobres pobladors dels contraforts pirenencs, que aviat es convertiren en intermediaris que introduïen les novetats artístiques i científiques andaluses en l´Europa cristiana.

    A la caiguda del Califat, augmentà encara la intensitat dels lligams entre els estats cristians i musulmans, quan en multiplicar-se aquests, la seua superfcíe i potència eren menys desproporciondes.

    El signe de convivència hispànica musulmano-cristiana presidia la política dels regnes de taifa, en l´exterior aliats dels cristians, les forces dels quals feien intervenir en les seues guerres intestines, i en l´anterior respectuosis amb el mossàrabs.

    El Cid, el valent i astut heroi castellà, abandonà al rei moro de Saragossa al servei del qual es trobava, i es cobrí de glòria conquistant València.

    D´altres mostres del dialecte mossàrab llevantí són les cinc cançons eròtiques populars que figuren a l´estrofa final d'un tipus cançó estròfica erudita les altres estrofes de la qual són de llengua àrab o hebrea.

    El món cavalleresc trobà d´antuvi el seu to expressiu en l´individualisme líric dels trobadors provençals, compositors cortesans, erudits, afectats i brillants.

    Els desemparats mossàrabs demanaren al rei d´Aragó que els alliberà, prometent-li d´insurreccionar-se. Alfons el Bataller atacà infructuosament València i Dénia.

    Després de quinze mesos de córrer la regió oriental d´Al-Andalus, retornà Alfons I a Aragó , acompanyat de 10.000 famílies mossàrabs, part important de les quals eren valencianes.

    Després de les dues emigracions col·lectives, la del 1102 i la del 1126, la quantitat de cristians de la València musulmana hauria de ser per força molt reduïda.

    Quan feia ja temps que floria una literatura catalana en prosa, els poetes lírics catalans escrivien conscientment no en la seua llengua pròpia sinó en provençal, en l´artificiosa llengua dels trobadors, la gramàtica de la qual, les Razos de trobar , havia estat composta precisament per un català, Ramon Vidal de Besalú.

    Contra els almoràvits decaiguts s´insurreccionaren els hispano-àrabs, havent-hi una segona època de regnes de taifa.

    En una època de divorci entre cristians i musulmans tan acusat, havia de ser forçosament precària la suoervivència dels mossàrabs.

    La conquesta de Jaume I s´havia presentat, doncs, diplomàticament, com una partició en una guerra civil dels sarraïns.

    Els mossàrabs valencians conservarien el seu esllanguit parlar romànic, en major o menor grau, fins la seua integració en els estats de Jaume I.

    IV. El substrat Mossaràbic

    Les fonts escrites on troben mossarabismes valencians són poques i d´aprofitament difícil. També s´ha fet esment dels textos, amb lectura encara provincial, de les khardjat o cançonetes mossàrabs que figuren en cinc poemes de tipus muwaxxah originals d´autors de la zona oriental d´Al-Andalus: els valencians Ibn Labbun de Morvedre i Ibn Labbana de Dénia, del segle XI, i el valencià Ibn de Bocairent i el lleidatà Ibn Harun al-Asbahí, del segle XII.

    La font principal però, per a l´estudi del mossàrab valencià és el Llibre del Repartiment del Regne de València, escrit en llatí arran de la Conquista, i conservat a l´Arxiu de la Corona d´Aragó a Barcelona, el qual conté una immensa quantitat de noms de llocs i de persones àrabs i mossàrabs.

    Té importància així mateix, la Toponímia, especialment la menor, la qual sempre ha estat menys alterda per la llengua de la dominadors.

    El parlar mossàrab valencià era molt diferent de la llengua valenciana actual amb la qual té un parentiu poc íntim.

    És inmutable un gran part als mossàrabs la caracterització del vocabulari valencià en les seues divergències amb el català general. Els escriptors valencians solen complaure's usant literàriament els regionalismes lèxics, actitud ben plausible que enriqueix el tresor de la llengua.

    Una altra de les característiques del lèxic valencià és la seua abundància d'arabismes, principalment, però no exclusiva, en el vocabulari agrícola. És evident que els transmissors dels arabismes foren moltes vegades els mossàrabs.

    V. La repoblació cristiana després de la reconquista

    Els valencians hem venerat sempre la memòria de Jaume I. Gràcies al Conquistador som cristians i occidentals i no musulmans i orientals.

    El període en qué s´afermen les directrius orgàniques de la societat, la política i la religió del món medieval europeu, havia durat de final del segle X a principi del segle XIII; quan València, doncs, deixa de ser sarraïna, aquella etapa constituent d´Europa ja està consumada.

    El nucli cristià de Borriana estigué tot d'una en condicions de col·laborar activament a la tasca de colonització. En el 1274 fou fundada Vila-real i algunes villes traslladaren el seu emplaçament des d´un tossal al pla, com en el 1251 Castelló de Borriana, i Nules des de la Vlavella.

    Els moros desallotjats de les terres que havien conreat a la Plana, es concentraren a la serra d´Espadà, a les ribes altes del Millars i a la vall d´Uixó.

    Molt més intensa i primerenca fou la repoblació cristiana de la zona central del Regne, amb la capital i la faixa litoral entre el Palància i el Xúquer, terres més riques i cobejades, d´on els moros foren eliminats aviat i quasi completament.

    També foren expulsats quasi íntegrament els moros de la capital.

    A l´any 1248 els musulmans es sublevaren comandats per al-Azraq, i la seua derrota produí un èxode considerable dels moros valencians.

    L´any 1296, a conseqüència de la guerra amb Castella, el nostre Jaume II el Just ocupà tota aquesta zona alicantina, la qual per la sentència de Torrella fou integrada en el Regne de València, produint-s´hi llavors una tercera etapa repobladora amb valencians de més al nord. També aleshores Aiora incorporada al Regne de València.

    La repoblació de Múrcia , regne de la Corona de Castella, presenta quasi anàlogues etapes a la de la contigua zona alacantina. Un primer període de dominació castellana en què es mantingué quasi íntegra la població musulmana, amb febles contingents de castellans per tal com aquests se sentien més atrets per les campanyes contra Jaén i Sevilla. Una segona etapa repobladora menada per Jaume I vingut a sufocar la rebel·lió dels moros murcians.

    La majoria dels immigrants eren catalans, que seguien el corrent migratori de nord a sud característic de tota la Baixa Edat Mitjana Hispànica.

    La llengua àrab, si bé dialectalitzada i barbaritzada, mantenia plena vitalitat entre els moros valencians, alguns dels quals no en parlaven cap altra.

    VI. El llast provençal en la poesia.

    En la host conqueridora de Jaume I hi havia gents de procedència molt vària, però la llengua que hi senyorejava era la catalana.

    Els primers i precoços monuments en llengua catalana foren obres en prosa, i fins dos segles més tard no es produiran obres poètiques en català.

    El primer poeta va ser Pere el Gran, fill del Conquistador.

    Aviat la llengua poètica dels catalans anirà evolucionant, essent primer un provençal farcit de catalanismes i després un català esguitat de provençalismes, com en el cas de Jaume March i Pere March, oncle i pare catalans del nostre Ausiàs.

    VII. Desenrotllament de la prosa literària

    La lírica en provençal del trobadors i dels poetes catalans que els seguiren, era, però, una poesia erudita que no transcendia de la cort i de la superestructura social.

    El mallorquí Ramon Llull fou el creador de la llengua literària catalana.

    Els valencians començaren a escriure prosa en la llengua del país, l'endemà de la Conquista.

    La literatura medieval fou sempre molt abundant. La primera versió de la Bíblia en llengua romànica que fou impresa, va ser la de Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent, traduïda “de llengua llatina en la nostra valenciana” i estampada a València l'any 1478.

    VIII. La Cancelleria Reial, factor de coherència idiomàtica

    El nostre rei fundador, Jaume I, disposà en el 1264 que la documentació judicial del Regne de València fos redactada en romanç i no en llatí.

    L'actual llegua autòctona de Mallorca i de València no deriva del llatí vulgar que es parlà en aquests països, sinó que és una llengua que s'hi va propagar durant la Reconquista damunt terres arabitzades lingüísticament i cultural.

    IX. L'expansió medieval de la llengua

    A mitjan segle XII havia quedat ja acabada la Reconquista del sector hispànic oriental que els tractats havien atribuït als reis d'Aragó. El domini fou polític-militar, cultural i lingüístic.

    Segons es sabut, la ciutat de l'Alguer al nord-oest de Sardenya, repoblada íntegrament amb catalans el 1354, conserva amb orgull la nostra llengua i la cultiva literàriament.

    Les predicacions de Sant Vicent Ferrer, l'apòstol moralitzador del món baix-medieval, contribuïren a reforçar el prestigi europeu de la llengua del nostre país.

    Els dos papes de la família valenciana Borja, Calixte III i Alexandre VI, parlaven normalment la llengua del seu país d'origen amb els seus familiars i els seus nombrosos clients valencians que llavors pul·lulaven però Roma. Una bona part de la documentació vaticana està redactada en la nostra llengua.

    X. Un Renaixement frustrat

    La crisi de la Baixa Edat Mitjana, a la recerca d'horitzons nous, trencà l'equilibri majestuós del segle XIII, la síntesi de la Summa tomisa. Llavors germina l'Humanisme amb el Renaixement.

    L'altre gran introductor de l'humanisme fou el dominicà Antoni Canals, nat a València.

    La capitalitat, durant l'època de política i relacions ultrapirinenques, l'havia exercida Barcelona, però després, en el segle XV, amb el desplaçament italià de l'expansió, fou la ciutat de València el veritable centre econòmic i intel·lectual de la comunitat.

    Era tan cega l'admiració pel llatí, que la llatinització de la llengua literària nostrada fou exagerada excessivament.

    L'Humanisme no és res més que una etapa preparatòria del Renaixement.

    XI. Fracàs de les temptatives humanistes de purisme lingüístic

    El més antic diccionari d'una llengua romànica és el Liber Elegantiarum del notari valencià Joan Esteve. L'obra és anterior a la dels lexicògrafs castellans Fernández Palència i Nebrija.

    La missió d'aquest llibre era l'ensenyament del llatí, i és un repertori alfabètic de mots i frases valencianes amb la seus traducció llatina; posseeix un gran valor folològic i històric però la seua utilitat pedagògica és gairebé nul·la.

    XII. Decadència política i idiomàtica

    La societat valenciana patí una reu crisi d'estructura al començament de l'Edat Moderna. Els estrats inferiors i mitjans de la societat, es decaure els gremis, perderen el sentiment de seguretat. La noblesa tornà cortesana però augmentava els seus privilegis materials.

    Les noves tendències intel·lectuals i morals trobaven especial ressò entre els cristians nous, conversos del judaisme.

    El cesarisme renaixentista era monolític i contradeia el pluralisme polític i lingüístic ben viu encara en tems del Reis Catòlics.

    L'autor més popular d'aquest segle fou a València el dominicà Francesc Mulet, que escrigué un Tractat del pet i altres bajanades semblants.

    XIII. Una Renaixença felibre

    Tomàs Villarroya publicà a València la primera poesia culta en llengua autòctona, que ja esmentàrem abans.

    La llengua literària restaurada, el “llemosí” com els plaïa anomenar-la, era arcaïtzant i anquilosada; no havia sabut alliberar-se dels castellanismes,, però s'havia divorciat molt de la llengua col·loquial.

    La reacció dignificadora dins el sector popular i lliberal, l'encarnà Constantó llombart, humil autodidacte però amb les idees prou clares.

    El gran desenrotllament que atenyé en aquella segona meitat del segle XIX, el conreu de la taronja al País Valencià, producte destinat a l'exportació.

    XIV. La problemàtica de la llengua en el segle XX

    El desastre colonial havia produït la reacció criticista i regeneracional del intel·lectuals castellans de la “generació del 98” mentre a Catalunya tot un poble cridava la seua protesta i ensems la seus fe esperançada.

    Amb una aparença de formalitat democràtica, Lo Rat Penat convocà els escriptors valencians a una discussió pública de les regles d'ortografia, on les conclusions s'adoptaven per majoria de vots dels assistents.

    La vitalitat de la nostra cultura es veu avui amenaçada per les noves formes de projecció cultural sobre el públic a les quals a penes no té accés.