La dialectología; J K Chambers i Peter Trudgill

Dialecto # Canvi lingüístic. Estudi dialectal. Dialecte urbà i social. Geolingüística

  • Enviado por: Torras
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad

RESSENYA DEL LLIBRE:

La Dialectología

de

J.K. CHAMBERS & PETER TRUDGILL

8 de novembre de 1999

En aquesta ressenya, no intentaré ser exhaustiu. La meva formació no és suficientment sòlida per a un propòsit com aquest.

La Dialectología de J.K. Chambers i Peter Trudgill és un llibre per a mi immens, la quantitat d'informació nova que he rebut en la lectura del qual no ha fet sinó, a part d'augmentar-me el cúmul de contradiccions i reinterpretacions que hom va acumulant a mesura que avança en el llarg camí universitari, que em meravelli una vegada més de com es pot arribar a aprofundir en un tema a partir de l'aplicació del mètode científic. Tot el què es pugui assemblar a un article especialitzat, destinat a crear opinió i nou saber al voltant del llibre entre els professionals del ram de la lingüística, queda lluny de les meves pretensions i possibilitats. Prefereixo, conseqüentment, escriure un petit treball que, a partir d'un repàs dels continguts de l'obra, expliqui quines aplicacions puc extreure'n jo, com a estudiant de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona. La meva opinió personal, doncs, no estarà sotmesa a la llarga llista d'opinions personals que s'han deixat escrites sobre La Dialectología i els temes i obres que tracta el llibre, sinó al context de la meva situació personal com a estudiant. D'aquesta manera, espero que quedin excusades les possibles contradiccions que puguin sorgir al llarg de la ressenya amb tot allò que la comunitat lingüística considera sòlidament demostrat.

La Dialectología és un llibre que, a mode de manual pràctic, estudia i repassa l'evolució històrica del Canvi Lingüístic, d'una manera exhaustiva i amb un gran afany didàctic, i que amplia el concepte de dialectologia d'una manera substancial, d'acord amb les últimes tendències lingüístiques. Deixant de banda el primer capítol, que es dedica a establir i puntualitzar diverses nocions de terminologia i conceptes bàsics, del qual parlaré més endavant, és un llibre que es pot dividir en tres parts substancials. La primera (capítols 2-4) explica la història del què normalment s'ha entès com a dialectologia. La segona (capítols 5-11) dóna per entesa una base d'història suficientment sòlida i entra de ple en l'estudi dialectal amb exemples concrets (sense deixar de banda, però, la perspectiva històrica). Per últim, el capítol 12 fa una reflexió conclusiva sobre l'adequació del terme dialectologia i proposa un nou terme que engloba un espectre més ampli del què és la variació lingüística.

El segon capítol, anomenat La geografía lingüística, planteja els orígens de la disciplina amb els primers estudis dialectals que es van fer. Així, des de la primera i arcaica enquesta dialectal de Georg Wenker, amb totes les seves inexactituds científiques, fins a les últimes tendències, iniciades amb la dialectologia urbana de William Labov i els seus continuadors, Chambers i Trudgill repassen, un per un, els diferents moviments científics que han contribuït amb el seu gra de sorra a un millor coneixement de la realitat de les diferents parles humanes.

El què més caracteritza la primera part del llibre és la mirada irònica cap als pioners de la dialectologia. Sense deixar de banda el to neutral i formal que caracteritza l'obra, els autors són més aviat benvolents amb les crítiques que fan a aquests primers estudiosos encuriosits pels dialectes, a qui atribueixen tot el mèrit (merescut, sens dubte) d'haver iniciat el camí que ens ocupa. Més tard, amb l'entrada de les teories de la lingüística moderna al món de la dialectologia, els comentaris es fan cada vegada més incisius cap a les teories que plantegen més problemes estructurals i conceptuals.

Aquest capítol repassa, doncs, els mètodes d'aquesta primera geografia lingüística com el qüestionari (amb la SED com a exemple més clar), la selecció d'informants per les enquestes, i l'elaboració de mapes dialectals. En definitiva, explica en què va consistir l'anomenada dialectologia tradicional, i n'explica totes les mancances.

Fet això, el capítol tercer, sota el títol Dialectología y Lingüística, continua amb la part més moderna de la història de la dialectologia, explicant en què va consistir l'aplicació de les teories estructuralistes a la disciplina, amb especial èmfasi als conceptes d'inventari fonèmic, distribució fonològica i incidència. També explica el pas endavant i els problemes consecutius de l'aplicació del generativisme, fins a l'arribada del què anomenen gramàtiques polilectals.

L'últim capítol dels que es dediquen a explicar la història de la disciplina dialectal és el quart, que porta per títol Dialectología urbana. Explica les diferències entre aquest tipus de dialectologia i tot el què s'havia fet abans. Tracta amb especial rellevància els conceptes de dialecte urbà, dialecte social i els diferents sistemes d'estudi que imposa la ciutat a diferència del món rural. Tracta aquesta dialectologia com l'últim obstacle superat d'una carrera que intenta aproximar cada cop més la ciència de la parla a la realitat.

La segona part del llibre, que va del capítol 5 a l'11, un cop fet el repàs històric, entra de ple en l'estudi dialectal. Aquesta part està dividida en tres grups de capítols (La variación social, La variación espacial i Mecanismos de la variación) i tracta extensament la variació lingüística a nivell exemplar.

Dins de La variación social es tracta extensament la dimensió social de la variació lingüística tan pel què fa a l'estratificació social en classes, com pel que fa al sexe, l'edat, el grup ètnic o les xarxes socials. Dins de La variación espacial es fa referència a les isoglosses i tots els problemes que tenen degut a l'arbitrarietat que les caracteritza. Aquesta problemàtica troba la seva explicació lògica en les transicions, tractades extensament al capítol 8. I dins de Mecanismos de la variación es tracta la variablitat del canvi i la seva difícil predicció. Es treballen diferents exemples de difusió del canvi (ja sigui sociolingüística, lèxica o geogràfica) i conceptes com temps real/temps aparent o les escales implicatives. Aquesta part del llibre, la que tracta els esdeveniments dialectals més recents, és la més densa del llibre degut a la increïble indefinició dels conceptes i la rapidesa amb què són refusats, innovats i/o substituïts.

Finalment, el capítol 12 (que he considerat com a tercer bloc del llibre, però que està dins de Mecanismos de Variación), sota el títol Hacia la Geolingüística, és una reflexió que proposa la redefinició de la dialectologia. D'aquesta manera, destaca la proposta de l'etiqueta geolingüística com a nova manera d'entendre l'estudi de la variació lingüística. De totes maneres ja avança que el terme utilitzat és el menys important, i que el què li cal a la dialectologia és entusiasme i una ment oberta als canvis.

Sota l'etiqueta de geolingüística, que òbviament vindria a ser un subgrup de la lingüística moderna, hi cabrien tres disciplines diferenciades. La primera seria la dialectologia històricotradicional. La segona seria una relectura de la dialectologia urbana fins al punt que pugui englobar la major part de la sociolingüística. I per últim lloc trobem la branca menys estudiada, per tot el què té de nova, però a la vegada amb més terreny nou per descobrir, que seria la intersecció de la dialectologia amb la geografia.

Geolingüística és un terme que estaria cridat a substituir el de dialectologia (potser massa reduït) i també al terme introduït per Labov de lingüística secular, que es presta a confusions.

Així, l'intercanvi de material entre la dialectologia i altres disciplines de l'entorn de les humanitats és vist, pels autors del llibre, com la principal via de renovació de la dialectologia. Un pensament que, de fet, s'està estenent enormement en els cercles lingüístics i en general en el món de les lletres. Chambers i Trudgill només ho insinuen. Però les últimes fornades de pensadors estan clarament en la línia que apunta aquest últim capítol. Es tracta d'enterrar la vella manera de mirar el món en seccions dicotòmiques que només porten a discussions interminables que en realitat no tenen solució. Aquest nou pensament es planteja doncs, substituir totes les “o” disjuntives per “i” copulatives. D'aquesta manera s'eixampla el camp de mires i un nou univers de pensament comença a funcionar. El món de les ciències ja fa anys que aplica aquests tipus de metodologies, en canvi el món de les lletres està basat en la metodologia científica del segle passat. És una llàstima que els autors de La Dialectología només apostin per aquesta nova visió del món a l'últim moment del llibre i tan sols a nivell conceptual enlloc de treballar des del començament en aquesta línia. Estalviarien al lector poc iniciat el patíbul d'haver de veure com a problema real el fet que tots els corrents científics que van sortint al llibre són desmuntats per d'altres que tampoc aconsegueixen resoldre el problema o que fins i tot en creen de nous. Des del meu punt de vista, aquest cúmul de contradiccions i enfrontaments teòrics és tractat d'una manera excessivament traumàtica i no permet veure, tot i que ho apunta, que la suma de totes les visions diferents del món dóna com a resultat una aproximació més correcta a la realitat que es vol estudiar. I de ben segur que tot això passa degut a les limitacions del llenguatge a l'hora d'adaptar-se a les maneres de pensar.

He deixat per al final un comentari sobre el capítol primer. De fet, és el que m'ha agradat més. Es tracta d'un capítol en què es fan una sèrie de puntualitzacions sobre conceptes i terminologia concretes que més endavant serveix per a la plena comprensió del llibre. Durant aquest capítol es tracten un seguit d'idees que sovint estan confoses (de fet, estan confoses perquè són obsoletes) i els autors aclareixen o defineixen els termes que faran servir més tard. D'aquesta manera, s'analitza el fet de la intel·ligibilitat mútua, els `continua' dialectals, els sociolectals, l'autonomia i l'heteronimia, la unitat i la continuïtat, i, és clar, la llengua i el dialecte. Es posa de manifest la inadequació a la realitat d'aquests dos últims conceptes i s'aposta pel terme neutral de varietat. Varietat és un terme ja plenament acceptat dins el món de la lingüística per tal de referir-se a parla sigui quina sigui, però que fora del món científic amb prou feines es coneix. Personalment penso que varietat té el mèrit d'haver aconseguit la neutralitat i, per tant, la insubmissió de la lingüística a les idees polítiques. De totes maneres, cal tenir present que el món demana a crits, Catalunya n'és un exemple, un posicionament unànime de la comunitat científica envers tot allò que les llengües tenen a veure amb la política. Amb això no vull dir que calgui que aquestes aspiracions hagin d'arribar a convertir-se en realitat (encara que seria fantàstic), però sí que crec que una major varietat de terminologia aplicada a les llengües possibilitaria un major grau de consens. I en aquest sentit, el terme varietat, si s'estengués en la societat, no faria sinó complicar encara més les coses. La recerca de mots que serveixin al món de la política per entendre al món de les llengües és una assignatura pendent de la lingüística moderna, que no n'ha volgut saber res.

Per acabar, i com a comentari general de l'obra, diré que és un bon manual de dialectologia, que sorprèn per la gran quantitat de documentació bibliogràfica que s'ha necessitat per l'elaboració del text. Presenta una llista molt gran de nocions i conceptes molt ben classificats i fàcilment assumibles (amb molt bons exemples). Cal destacar, també, la qualitat de l'edició, que compartimenta el text de manera comprensible i racional en capítols fàcils de digerir. Cada capítol culmina en una extensa bibliografia complementària de tot allò que s'ha explicat. I són destacables, també, els quatre índexs inicials (general, de mapes, d'il·lustracions i de taules) amb la taula de l'Alfabet Fonètic Internacional que encapçalen el llibre.

Si alguna cosa ha fet minvar el meu interès per aquest llibre en algun moment ha estat la quasi exclusiva dedicació de Chambers i Trudgill envers els móns lingüístics anglosaxó i germànic, tan allunyats dels meus interessos universitaris de Romàniques. Per contra, però, cal destacar la gran tasca d'Eugénio Bustos en l'anotació i adaptació del llibre per al lector de l'entorn de les llengües hispàniques.

.- Cal dir, però, que s'hi observen algunes errates d'entre les quals destacaria:

-allí, Cuando... ! allí. Cuando... . Pàg. 83, segon paràgraf.

-llevo ! llevó. Pàg. 85, tercer paràgraf.

-los hablante parecen ! los hablantes parecen. Pàg. 117, quart paràgraf.

-a la la variabilidad ! a la variabilidad. Pàg. 186, primer paràgraf.

-en vario estudios ! en varios estudios. Pàg. 190, primer paràgraf.

-todavía de desarrollo ! todavía en desarrollo. Pàg. 203, segon paràgraf.

2

3

J.K. CHAMBERS / P. TRUDGILL

La Dialectología

Traducció: Carmen Morán González

Adaptació i anotació: Eugénio Bustos Gisbert

Visor Libros. Madrid, 1994.